dissabte, 14 d’octubre de 2017

QUE NO TOQUIN LES NOSTRES ESCOLES, QUE NO TOQUIN ELS NOSTRES MESTRES


Bona editorial avui a Vilaweb. Totalment encertada, que reproduim.

Espanya pensa que és davant una oportunitat històrica. Mariano Rajoy té el control total de la situació política a Madrid. Amb el PSOE completament domèstic i satel·litzat, només Podemos presenta els debats de debò, però és fàcil d’aïllar-lo amb el recurs de presentar-lo com l’antipàtria. És increïble, però quaranta anys després hem tornat al temps de la persecució contra els rojos, separatistes i maçons i el president del govern espanyol vol aprofitar-ho per reescriure la transició i els seus pactes.
Vol aprofitar-ho, enteneu-ho, no pas per aturar l’independentisme sinó per eliminar l’autonomia i qualsevol rastre de plurinacionalitat. Crec que el seu càlcul és erroni, que confon els senyals que li arriben de Barcelona i que la setmana vinent es toparà de cara amb la realitat, però la decisió és clara per part seua. Les seues dues marques, PP i Ciutadans, multipliquen de manera histèrica les crides contra aquesta cosa que en diuen l’adoctrinament –segurament perquè són incapaços d’imaginar una societat on les persones pensen per elles soles. I el PSOE, tristament mut, assenteix amb una certa perplexitat, fent cada dia més el ridícul. Entre els objectius de l’ofensiva, un de ben clar: l’escola.
Aquesta fantasia de l’adoctrinament reclama explicacions que els fanàtics es puguen creure, i una de les més repetides és que l’escola, en el nostre país, adoctrina. Adoctrina, volen dir, contra Espanya. Ho diuen i s’ho creuen i ho diuen i s’ho creuen, no només del Principat sinó també del País Valencià i les Illes, de la Franja. Per això ahir vam veure com atacaven les escoles del nord i del sud, simultàniament i amb una ràbia gens dissimulada. En això, des d’Elx a Figueres som una unitat d’agressió.
Aquest nostre és un país que té la sort enorme de tenir una escola, un moviment educatiu, que treballa des de fa dècades més enllà del que cobra i que sent un respecte reverencial per la societat que l’envolta i pels seus drets. Efectivament, no seríem el que som sense tots els mestres que tant han fet per nosaltres. Aquests mestres i escoles que ja en ple franquisme es van responsabilitzar de retornar-nos el nom de cada cosa i han continuat lluitant per aconseguir-ho sense defallir ni un moment.
I això, que no defallesquen, ells simplement no ho suporten. Ells. Menys encara, em sembla, després del primer d’octubre. Perquè el dia del referèndum van comprovar que en aquest país les escoles no són només aules. Són famílies. Són gent. Són espais que la ciutadania se sent propis. Són comunitats vives. Són focus de debats i catalitzadors d’esperances.

Els cops de porra a la gent feien ràbia. Però molta gent m’ha comentat aquests dies la ràbia enorme que els va fer veure com destrossaven ‘la meua escola’. Aquells malls trencant vidres, aquells armaris rebentats, aquelles taules tirades per terra, aquells espais de cultura violats agressivament, aquells vestidors saquejats, aquelles biblioteques destrossades. Per això, avui no puc deixar de pensar que segurament és perquè han vist com aquest país estima les seues escoles que ara han decidit redoblar l’agressió i l’atac contra aquestes escoles. La consigna, per tant, ha de ser molt clara i la reacció ben contundent: no toqueu els nostres mestres, no toqueu les nostres escoles.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

3 ARGUMENTS PER A LA DECLARACIÓ DE DIMARTS 10 D´OCTUBRE.

Ahir va ser un dia especial, per la pressió psicològica contra els catalans i l' aplicació de lúnic argument de l' unionisme (la por). Els bancs traslladen les seus socials a ciutats espanyoles, valencianes i balears, marxen empreses, fins i tot marxen empreses que mai han dit que marxarien (les mentides també són part de l' estrategia unionista) i a més a més una demostració de força sobre la unitat d' Espanya on hi van tots, des de la Falange i SCC fins als socialistes (però això sí sense dir que ho promouen, no sigui dit que conviuen amb les àligues).
Amb 3 parlaments (un d' ells inventat, sempre les mentides de l' unionisme). Ara només cal que ens diguin que han estat més manifestants que l' 11 de setembre. I ja ens haurem de posar a riure.

La veritat, ens cansa aquest insistència en la por: No podeu viure sols, no estareu a la UE, us matxacarem perque tenim més força, us ofegarem econòmicament, etc, etc. QUALSEVOL PERSONA A QUI  PRESIONIN AMB LA POR, EL MILLOR QUE POT FER ES MARXAR. 
No tenim res més a dir.
Us deixem amb l' editorial d' ahir de Vilaweb. És el més raonable que vam llegir:


  TRES ARGUMENTS PER A LA DECLARACIÓ DE DILLUNS (DIMARTS?).

1. En democràcia, la voluntat popular ha de ser la guia del govern del país
En qualsevol país democràtic, els ciutadans decideixen l’orientació del govern amb el seu vot. Al Principat ho vam fer el 27-S i ho hem tornat a fer el primer d’octubre. Cap argument no pot obviar ni menystenir el fet que es van guanyar les eleccions i que s’ha guanyat el referèndum. Per tant, no és que el parlament i el govern hagen de tenir en compte això, sinó que estan obligats a actuar en conseqüència.
Cadascun dels diputats que seuen en els escons de Junts pel Sí i la CUP van ser posats allà responent a un programa electoral que incloïa la proclamació de la independència a curt termini, divuit mesos segons el programa del grup majoritari. I diumenge passat, els herois que van defensar les urnes contra la brutalitat policíaca ho van fer convençuts que d’aquesta manera la independència era més a prop. No es van defensar aquelles urnes per demanar mediacions entre l’estat i la Generalitat, per pactar nous models de relació entre Catalunya i l’estat ni, encara menys, per convocar eleccions autonòmiques.
La declaració de la independència aquest dilluns (dimarts) representa, doncs, el compliment de la voluntat popular contrastada fins al màxim extrem que es pot contrastar avui: mitjançant unes eleccions iguals a totes les anteriors i fetes amb les mateixes regles i mitjançant un referèndum fet amb totes les garanties que es podien posar sobre la taula, en un context de repressió salvatge i il·legal per part de l’estat espanyol.
2. La llibertat no té preu, si l’alternativa és la tirania
Hi ha gent que no ha entès que el seu vot val igual que el meu. Josep Oliu o Isidre Fainé, per posar dos noms sobre la taula. És gent que es pensa que té el dret d’imposar les seues idees al conjunt de la ciutadania perquè la seua opinió és més important que la nostra.
Ells, i gent com ells, ara van dient a tothom qui els vol escoltar que hem de calcular el preu de la independència, que no podem arriscar-nos a fer-la. Ho disfressen d’opinió tècnica, com si haguéssem oblidat que ells sempre, per raons polítiques, han estat en contra de la independència. I com si no fos arriscat seguir en una Espanya on el rei ens amenaça a tots i on la policia és capaç de causar vuit ferits en cada col·legi electoral que visita. Com si no fos arriscat seguir en un estat que viola la seua pròpia constitució i les seues lleis cada dia. Com si no haguérem calculat durant anys el preu de l’espoliació. Com si no haguérem patit la seua arbitrarietat constant.
Si el preu de tenir la república és no tenir ni Caixabank ni Sabadell, benvingut sia. Ens simplifica molt les coses: tindrem un estat, no tindrem la seua pressió ni haurem d’aguantar la seua prepotència i, fins i tot, podrem decidir amb més tranquil·litat encara si volem estar en la Unió Europea o no. Cosa que, després d’aquesta setmana i veient el seu comportament, em sembla un debat imprescindible. Quan l’alternativa és la tirania, el preu de la llibertat ni es considera.
3. El pluralisme es demostra exercint-lo, no intentant suprimir-lo
Un tercer argument que alguna gent va posant sobre la taula aquestes darreres hores per a intentar impedir la proclamació de la independència és el ‘despertar’ de l’espanyolisme a Catalunya. Sorprèn que això siga cap argument.
Les accions armades dels darrers dies han esperonat una presència pública més cridanera de l’espanyolisme. És normal i raonable. Si no protesten ara, quan voleu que protesten? És normal, tenen tot el dret del món i la seua protesta és una mostra més de la pluralitat d’aquest país. Demanar que una decisió política s’ature perquè pot ‘dividir’ el país és no entendre gens com funciona una democràcia. Qualsevol vot divideix, això és inevitable. I la democràcia funciona sobre un joc de majories i minories que s’intenta que siga raonable –cosa que no ho ha estat la darrera dècada en el nostre cas, en què Espanya no ha respectat en cap moment la nostra ‘minoria’ sobre el conjunt de l’estat.
És bo, per tant, que els ciutadans del Principat que volen continuar essent espanyols s’organitzen i es manifesten. Altament positiu. La seua veu ha de ser escoltada i comptada i els seus drets, respectats. Així que, com més organitzats estiguen, millor per a tots. L’actitud que no era normal és la que havien tingut fins ara, que era rebutjar qualsevol debat, refugiant-se rere la violència d’estat. Cal que isquen a la llum pública i que ens escoltem, que debatem obertament de projectes i, si cal, que ens comptem. En la república, es podrà votar tantes vegades com siga necessari sense condicions, ni cops de porra. Perquè així se solucionen les coses, sabent qui és majoria i qui és minoria i entenent quanta majoria ets i quanta minoria ets. Si un dia els espanyolistes guanyen les eleccions i guanyen un referèndum perquè Catalunya torne a ser part d’Espanya, jo ho respectaré escrupolosament i acceptaré el veredicte de les urnes. És l’única condició que els demane ara a ells.
El pluralisme es demostra practicant-lo, no pas amagant-lo ni encara menys suprimint-lo. Dir que fa por que els espanyolistes es desperten és tant com afirmar que fa por el debat i la pluralitat i això no és acceptable. Tret que siga una manera subtil, una altra, d’intentar fer-nos por.
Un apunt final. No m’ha agradat, gens, que es retarde la sessió de dilluns a dimarts. Ni m’agrada, gens, que alguns polítics i opinadors de sobte sembla que tinguen por de fer la declaració d’independència quan no van tenir gens de por de dir a la gent que defensara les urnes. Ho vaig dir l’altre dia i ho mantinc, que aquest govern s’ha guanyat el dret que confiem en ells i vint-i-quatre hores al final només seran una anècdota si, efectivament, la raó del retard és purament tècnica. Però em sembla que no calia.

divendres, 29 de setembre de 2017

CATALUNYA. UN PROCÈS REVOLUCIONARI DE NOU TIPUS I NOU FORMAT.


Fa 13 anys que el PP va muntar una campanya en contra de la reforma de l'Estatut català recollint signatures "contra Catalunya" a tot l'Estat; 12 des que el PSOE ho "raspallés" al Congrés fins a reduir-lo a gairebé res; 11 des que els catalans ho aprovessin en referèndum; sis des de la primera consulta independentista a Arenys de Munt que va donar un 96% de sí a la independència; set des que el Tribunal Constitucional ho va triturar; cinc des del començament de les impressionants manifestacions de les Diades que Rajoy considera "rebomboris"; quatre des que Rajoy rebutgés totes les peticions de Mas; tres des de la consulta del 9N en la qual més de milió i mig de catalans va votar per la independència; dos des que les eleccions de desembre de 2015 van donar un Parlament de majoria independentista; un i mig des que el govern de gener del 2016 fixés un full de ruta cap al referèndum (i la independència) de 18 mesos.

No és una decisió precipitada, un salt en el buit, una improvisació. Tant és: el nacionalisme espanyol va considerar que es tractava d'un pla sorgit sobre la marxa, de manera irreflexiva, per ocultar la corrupció de CiU i el 3% i que es vindria a baix i es desinflaria com un suflé. Els mateixos catalans no farien res per fer-ho sinó que s'enfrontarien entre ells, com tenen per costum i, al final, no hi hauria res, ni full de ruta, ni referèndum ni, per descomptat, independència.

Tan segurs estaven els polítics nacional-espanyols, la mirada dels seus intel·lectuals orgànics i els cercles bancaris i empresarials que el suflé es desinflaria, que no es van molestar a articular una estratègia i una tàctica davant la qüestió catalana. No se'ls va ocórrer portar la iniciativa. Això quedava per als catalans. L'Estat espanyol tindria prou amb resistir per guanyar la partida. I així van passar tots aquests anys, amb els independentistes catalans treballant activament per la seva causa, articulant propostes, eixamplant la seva base original i elaborant un discurs que ha acabat sent hegemònic a Catalunya i un relat independentista davant dels quals el nacionalisme espanyol no contraposava res, no reaccionava, no mostrava cap tipus d'iniciativa.

Quan queden escasos dies per a la realització del referèndum anunciat amb 18 mesos d'antelació, els diferents corrents polítics que integren l'arc parlamentari espanyol han experimentat la urgència del moment. El suflé no només no ha baixat sinó que ha pujat. Els partidaris del referèndum segueixen sent majoria aclaparadora, el vot independentista es manté i les forces polítiques que el postulen estan més unides i són més actives que mai.

A la vista de la situació, des de la dreta neofranquista governant fins a les diverses oposicions, la dinàstica del PSOE, la dels dos nous moviments C's i Podem, s'aglomeren al centre de l'escenari del fòrum públic aportant solucions precipitades, d'últim minut, tractant desesperadament de trobar una via, no de resoldre la qüestió, sinó d'impedir un referèndum que cap d'elles, ni la dreta ni les esquerres van acceptar mai, encara que Podem hagi fet de vegades posat de donar-li suport.

La dreta del PP, la principal responsable de la deriva independentista, s'ha negat sempre a un altre tipus de diàleg, de concessió, fins i tot de mer reconeixement de la condició d'interlocutor de l'independentisme. Ancorada en el seu pretext dogmàtic del respecte a la llei, aquella que poc oculta que el seu propòsit és portar la qüestió a la confrontació directa per aplicar la violència i la repressió, únic llenguatge que entén i, d'aquesta manera, aspira a una derrota de l'independentisme que justifiqui la seva política de nova submissió de Catalunya.

El PSOE ha fet alguns intents d'última hora de trobar una solució intermèdia a força de ressuscitar un caduc federalisme en el qual en el fons no creu, però ha acabat fent pinya amb la dreta, donant suport a la seva política de repressió per la força bruta i consolant-se amb la vaga promesa que a partir del fracàs del referèndum al cost que sigui, s'obrirà una imprecisa forma de diàleg en la qual, en realitat, no està interessat ningú.

L'esquerra neocomunista, les seves confluències i els seus referents catalans han aportat a la desesperada -i en una situació de perill per a la seva integritat física- una nova proposta de tercera via entre la tercera via del PSOE i el respecte al principi democràtic de l'autodeterminació dels pobles que hauria d'haver acceptat sense més, actuant en conseqüència i recolzant l'única alternativa avui legítima: el referèndum vinculant de l'1 d'octubre amb o sense pacte amb l'Estat.

Tots ells van tenir temps de sobres i no van fer res perquè mai van creure que Catalunya havia iniciat un procés revolucionari de nou tipus. De res servia el joc dels aparells ideològics i repressius de la Constitució de 1978, ni el pseudorreformisme del PSOE, ni la demagògia populista de Podem en el seu intent de substituir l'horitzó d'independència per fosques logomàquies.


Ha passat el temps de les martingales i solucions transitòries. Els 18 mesos del full de ruta han posat a cadascú al seu lloc i han desemmascarat als que no jugaven net. La sort està tirada i ha de decidir entre un nacionalisme espanyol opressiu, corrupte, agressiu i sense projecte ni perspectiva i l'opció independentista catalana que fundarà la República a Europa obrint una nova època per a la mateixa Europa, per a Espanya i, sobretot, per a Catalunya. (R. Cotarelo a El Món.).

dijous, 21 de setembre de 2017

EN MARXA EL COP D' ESTAT CONTRA LES INSTITUCIONS CATALANES

L' editorial d' avui del Nacional ens sembla que resumeix perfectament el que està passant. I dóna una veu més que no s' atemoreix davant el retrocés de la llibertat d' expressió a Catalunya i a Espanya.

Catalunya viu en aquestes hores difícils un cop de l'Estat contra les seves institucions i la democràcia. Un cop tou que té diferents fronts i que pretén per la via dels fets liquidar l'autonomia catalana, assetjar el president i el conjunt del Govern, instaurar un estat de terror i de por en la ciutadania i, finalment, impedir el referèndum del pròxim 1 d'octubre. La repressió és de tal magnitud que en aquests moments l'Estat de dret a Catalunya i les llibertats civils -de manifestació, d'opinió, de premsa, d'empresa- estan seriosament en risc, amenaçades. I, així, amb aquestes dures paraules, i per què no dir-ho, amb tristesa i preocupació profunda, s'ha de dir.
L'Estat ha fet un pas molt perillós, segurament, sense valorar prou bé el moviment que duia a terme. El microclima colpista de Madrid, sempre disposat a solucionar les coses per la força. L'Estat ha dut a terme un moviment a la desesperada de qui sap que només per la força pot impedir el normal funcionament de la democràcia a Catalunya, important-li poc el fet de posar en risc la convivència a Catalunya teixida durant generacions i que la dictadura franquista lluny d'esquerdar va ajudar a cohesionar. Amb tota seguretat, no serà diferent en aquesta ocasió, més enllà de governants i partits que, en comptes d'acceptar que el 80% dels catalans volien votar, han optat per mesures coercitives sense base legal i impròpies d'una democràcia occidental. Però això, també ho saben ells.
A aquesta provocació, perquè, al cap i a la fi, no és cap altra cosa, s'ha de respondre amb serenitat i amb fermesa. Amb la mateixa serenitat que el poble de Catalunya ha fet gala des de l'any 2010, en què el Tribunal Constitucional va liquidar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i que després, a través de mobilitzacions milionàries als carrers, ha reivindicat primer el pacte fiscal, més tard l'estat propi i finalment la independència de Catalunya. La revolució dels somriures, com ha estat conegut el moviment català, que ha admirat Europa, ha de seguir igual sense moure's ni un mil·límetre del seu hàbitat natural i no caure en les provocacions que està rebent. El somriure i els clavells. Contundència i serenitat. Aquest ha de ser el marc de la rèplica que impulsin les entitats sobiranistes.
Però la resposta també ha de ser ferma i inequívoca per part del Govern i de les institucions catalanes. La democràcia només es pot defensar amb més democràcia i d'aquest camí no ha d'apartar-se en aquesta hora difícil davant de la repressió i les amenaces que està rebent. El referèndum de l'1 d'octubre és avui més necessari que mai i els demòcrates, siguin independentistes o no, estan cridats a respondre amb el seu vot al cop de l'Estat que s'està produint a Catalunya. Les urnes han d'omplir-se de paperetes i l'aïllament del Partit Popular ha de fer-se evident amb sis, amb nos i amb vots nuls. Són els ciutadans els que estan convocats a donar aquesta resposta més enllà del que decideixi o pensi aquest o un altre partit polític.
Fa ja molt temps que al Partit Popular el conflicte català se li va escapar de les mans i ha portat Espanya a un atzucac. Els seus socis, Ciutadans i Partit Socialista, en són igual de responsables. Sobretot, els segons, que han renunciat a la seva història i han perdut la seva identitat. L'envit no és fàcil i els temps de l'equidistància i de les zones de confort han desaparegut. És el preu que han de pagar per deixar la política en mans de la justícia i de la policia. Per renunciar a l'acord i al pacte. Pel pensament únic i l'atac a la democràcia. Per tot això, cal ser al costat de les institucions catalanes, del Govern i del Parlament. Perquè només així els catalans podrem defensar la democràcia.

dimecres, 20 de setembre de 2017

CONCENTRACIÓ DAVANT LES CONSELLERIES, I LLOCS DE REGISTRES A CATALUNYA.

Davant l' atac sistemàtic a les llibertats bàsiques (expressió, premsa, informació, vot,...) i la intervenció davant les Conselleries del Govern Català, Catalunya, Nació, Independència fem una crida a defensar les nostres Institucions democràtiques i Govern i una crida a la defensa dels nostres drets i llibertats.
Avui s' han fet crides a la concentració, a les quals donem suport. 

 CRIDES A LES CONCENTRACIONS:
L’ANC i Òmnium han fet una crida a defensar les institucions arran de l’assalt de la Guàrdia Civil espanyola. Aquest matí s’ha activat una operació per assaltar instal·lacions del govern català, començant pel Departament d’Economia.
Jordi Sànchez, president de l’ANC, des de Twitter, ha fet una crida als ciutadans a acudir a la seu del Departament d’Economia.
 Òmnium ha fet la mateixa crida a Twitter i ha demanat que ‘tothom vagi a donar-hi suport’ i que no es deixin intimidar pels escorcolls de la Guàrdia Civil.
 Aquestes són les adreces de les conselleries i empreses assaltades per la Guàrdia Civil espanyola:
·         Conselleria d’Economia. Rambla de Catalunya 19, Barcelona
·         Conselleria d’Exteriors. Carrer de la Pietat, 4 Barcelona
·         Conselleria de Benestar i Família. Passeig del Taulat, 266-270, Barcelona
·         Conselleria de Governació. Via Laietana, 26 Barcelona
·         Empresa Indra. Carrer de Roc Boronat, 133 Barcelona

divendres, 15 de setembre de 2017

SOLIDARITAT DE IZQUIERDA CASTELLANA AMB CATALUNYA.

Molta satisfacció per l' acte de començament de campanya del SI a Tarragona i agraïment a tots i totes els assistents.
Apofitem per posar-vos un vídeo de suport al referèndum des de Izquierda Castellana. Pensem que un video així no hauria de ser una excepció i que alguns potser haurien de dubtar d' aquest pensament únic imposat pel Govern espanyol sobre Catalunya.




dijous, 14 de setembre de 2017

AVUI A LES 20:00 ACTE DE COMENÇAMENT CAMPANYA REFERÈNDUM A TARRAGONA

Comença la campanya del Referèndum.
Avui a Tarragona, acte de començament.
Endavant.!!!