L´FMLN GOVERNARÀ EL SALVADOR.

El passat 1 de juny hi va haver un canvi històric a El Salvador, va començar a governar l´FMLN (Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional)després de guanyar unes eleccions generals. L´FMLN s´havia enfrontat a l´Exèrcit salvadorenc,als assessors i armes nord-americanes, a l´oligarquia salvadorenca i a l´extrema dreta (inclosos escuadrones de la muerte) als anys 80 i primers anys 90.
Us posem la nota oficial d´agencies, però va ser molt important el discurs inaugural del nou President, davant de la H. Clinton, els governs dels països veïns, i esl governs anteriors (inclosa l´extrema dreta).
Va ser molt important el discurs inaugural perquè era una clara declaració d´intencions de l´FMLN, i allà van dir coses tan clares com que era prioritari acabar amb la corrupció, governar per als salvadorencs i no només per les 14 families de l´oligarquia local, no ser un xais obedients del govern nord-americà, etc. etc.
No ho diuen les notes oficials, però va ser una declaració d´intencions que ens agradiaria sentir de molts dels nostres polítics quan arriben al govern i després treballar per fer realitat les intencions.
Esperem que l´FMLN pugui ser un referent de canvi a l´Amèrica Llatina, els salvadorencs s´ho mereixen plenament.

EL SALVADOR

CAMBIO HISTORICO – El lunes 1º. Junio tomó el gobierno salvadoreño, un partido político que a través de la guerrilla resistió los embates fascistas promovidos por las dictaduras militares, auspiciadas por EE.UU. Organización que también promovía la revolución socialista. Hoy integrado al sistema legal de partidos, el Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN), se apresta a gobernar encabezado por un famoso comunicador transformado en dirigente político: Mario Funes. Finalizada la era Bush, las reacciones en EE.UU. son ahora distintas. El presidente Obama en vez de hostigar, optó por felicitar inmediatamente a Funes luego del triunfo y enviar a la secretaria de Estado Hillary Clinton a la ceremonia de transmisión de mando. El futuro ministro de Relaciones Exteriores, Hugo Martínez, asegura que El Salvador tendrá con Estados Unidos una relación “de equidad”, tomando distancia de la histórica dependencia el pequeño país centroamericano del poder imperial. Pautando esto, se anunció que nunca más soldados salvadoreños combatirán en guerras ajenas, como ocurrió en la ocupación militar de Irak. “El Salvador mantiene en pie su compromiso de participar en operaciones de paz. Pero será en operaciones de paz, no de guerra”, subrayó Martínez. Otro cambio significativo será la reanudación de relaciones diplomáticas con Cuba, que permanecían rotas desde los años 60. Funes, de 49 años, fue reportero de guerra y conductor de un programa de entrevistas. Desde que fue proclamado como candidato encabezó las encuestas llevando al FMLN al gobierno por primera vez, desde que en 1992 depusiera las armas. Como ha ocurrido en procesos similares, el Frente fue cambiando su rostro y moderando su discurso para llegar al Ejecutivo. El presidente electo se ha declarado un seguidor del arzobispo mártir, monseñor Oscar Arnulfo Romero, asesinado por escuadrones de la muerte cuando oficiaba misa el 24 de marzo de 1980. De allí que ha prometido gobernar con una "opción preferencial por los pobres". En diálogo con periodistas extranjeros, manifestó que la derecha teme que "acabe con la estructura de privilegios y con el libertinaje que ha prevalecido en algunos grupos empresariales que han secuestrado el Estado y lo han estado utilizando para beneficio propio".

ANÀLISI DEL SOCIALISME ESPANYOL.

Ferran Mascarell

El socialisme català
U: Molts dels votants, simpatitzants i dirigents del socialisme català sabem que una època s'està acabant. Sabem que els principis de relació amb el PSOE que han marcat la Transició estan absolutament desautoritzats. Sabem que el debat sobre el finançament ha deixat definitivament tocades les -ja per si mateixes desconfiades- relacions entre el president Montilla i el president Zapatero.

Dos: El debat del finançament -sigui quin sigui el seu desenllaç- ha expressat que la majoria dels dirigents del socialisme espanyol han retrocedit en una idea anacrònica sobre Espanya hereva de la tradició més arcaica del socialisme espanyolista. Espanya és una sola nació i ha de ser integral -deien els vells socialistes hispànics republicans-. Al proletariat li convenia -asseguraven- una Espanya unida i solidària que limités la preeminència dels poderosos.

Tres: Espanya és ara una societat desenvolupada, democràtica i de classes mitjanes. El socialisme governa. Els socialistes hispànics ja no poden esgrimir el vell discurs dels interessos superiors dels obrers i encara menys el de l'obligada solidaritat de les regions més burgeses. Ara, simplement, defensen els seus interessos corporatius. Fan allò que més afavoreix per mantenir el poder de la nova corporació dirigent espanyola forjada entre l'estructura de poders que se centralitzen a Madrid i els nous poders autonòmics. En aquesta corporació d'interessos desentonen els socialistes catalans. Primer Maragall, l'home que va gosar posar en qüestió les regles del joc; ara Montilla, el pupil que els ha sortit desagraït.

Quatre: El to del debat sobre el finançament -sigui quin sigui el desenllaç- expressa alguna cosa més que la tradicional prepotència central o un brot de sadisme contra la insubordinació catalana. Al carrer Nicaragua i a la plaça Sant Jaume saben que el pacte de la Transició s'ha fos. Sabem que l'Espanya plural és pura retòrica. Sabem que a Madrid no hi ha aliats, perquè defensen interessos radicalment diferents.

Cinc: Els dirigents catalans saben que el socialisme hispànic s'ha endinsat en un sender que ja és inacceptable per als catalans. Els demòcrates catalans van suposar fa 30 anys que el seu principal objectiu era aconseguir que la democràcia s'assentés a Espanya. La democràcia havia de permetre un desenvolupament econòmic just i harmònic de tots. De la igualació dels nivells de renda dels espanyols se'n derivaria un model d'Estat que acceptaria la diferència nacional catalana. L'Estat de les autonomies era un pas necessari però intermedi en el camí del federalisme. En aquest esquema hi va jugar quasi tothom. Convergència marcava els límits del terreny de joc i els socialistes feien de frontissa. Frontissa entre catalans d'orígens diversos i amb la concòrdia amb Espanya que desitjaven la majoria dels ciutadans. Funció de frontissa que es polia amb pedagogia i mai dir res que pogués ofendre.

Sis: Els dirigents socialistes saben que aquest esquema està necròtic. Saben que els dirigents estatals estan jugant una partida diferent. Se saben sols. Noten que els dirigents federals els voldrien a galeres. Sabem que estan en una cruïlla decisiva. Sabem que un error ara els pot liquidar. Sabem que per primera vegada en trenta anys el poble català n'està tip i està girant el rumb.

Set: La qüestió, doncs, no és tant saber què diran els dirigents per tractar de proclamar-se vencedors de l'acord del finançament. La qüestió decisiva és saber si han assumit que les premisses que han guiat les relacions entre Catalunya i Espanya els darrers decennis estan acabades. Si els dirigents socialistes volen seguir governant els catalans, han de renovar profundament el seu discurs envers l'Estat. Haurà de ser menys acomplexat en termes de sobirania; si Catalunya és una nació, cal fer-ho notar. Haurà de ser més precís en termes estatals; si el PSC té un discurs propi sobre una hipotètica Espanya plurinacional, cal fer-lo conèixer i lluitar-lo. Haurà de ser més europeista. Europa no és només una qüestió d'institucions, és sobretot un imperi en formació. És el marc on les nacions postnacionals es podran definir.

L´encaix impossible de Catalunya dintre d´Espanya.

Cartografia de l’impossible (Patricia Gabancho al diari Avui).

El dia de les eleccions europees José Luis Rodríguez Zapatero va fer unes declaracions que havien de ser convencionals: festa de la democràcia i anem tots a votar, per entendre’ns, però hi va afegir un matís. Va dir que esperava que s’hi votés molt, a Espanya, per demostrar que “a Europa, som els millors”. És ben sabut que ZP té una tirada notable cap a la frivolitat, però en aquest cas està expressant amb precisió el seu pensament, el pensament espanyol. Espanya està contentíssima amb ella mateixa: és la millor. Aquest llarg procés de trenta anys de democràcia ha aconseguit que Espanya tirés endavant una certa modernitat i que ara se sentin on sempre han volgut ser: al cim del món. Que aquesta percepció sigui discutida per la realitat real o que funcioni en el terreny de l’esport i poca cosa més, no desdiu que l’orgull espanyol ha fet el cim.

Per això Espanya es gira cap a Catalunya i li diu: “Som poderosos, moderns i rics, ¿com és que encara no voleu ser espanyols?”. I si Catalunya, un xic desconcertada, contesta: “És que no som espanyols, o no som ben bé espanyols”, aleshores es produeix la topada. Espanya té pressa per tancar el debat interior, perquè a còpia de no entendre de què va el tema, el tema li fa nosa. La distreu. Espanya s’està construint a velocitat de creuer, només faltaria que hagués de dedicar esforços a tenir contents els catalans. Després passa que els catalans voten menys que ningú i consagren a les estadístiques una desafecció política més alta i més intensa que mai en cap moment anterior de la democràcia (87% dels ciutadans estan descontent amb la política a Catalunya). Estan passant, doncs, coses interessants. Fa l’efecte que les coses, determinades coses, s’acceleren.

Constato aquesta realitat a través de diferents signes, tenint al cap la recent lectura del llibre d’Enric Juliana La deriva de España, encara fresc al taulell de les llibreries. Juliana és un afinadíssim observador de la realitat espanyola des de la tasca de corresponsal de La Vanguardia a Madrid, però també des de la pròpia curiositat, crec endevinar que moguda per una voluntat de comprensió. Per què, sembla preguntar-se, és tan difícil que Catalunya i Espanya s’entenguin? I ell mateix, al llarg de dos centenars de pàgines molt ben escrites i més que res molt carregades d’informació interessantíssima, demostra que Catalunya i Espanya són dos projectes de diferent intensitat però bàsicament incompatibles. Juliana posa tota la seva intel·ligència al servei d’aquesta cartografia espanyola, que va repassant comunitat per comunitat, sense amagar un cert dolor català davant la prepotència espanyola.

El que queda clar en el llibre és que les prioritats espanyoles mai passen per Catalunya; els eixos de desenvolupament, que són les claus del futur econòmic i per tant social i cultural, sempre estan en una altra banda. Que existeix un poderós eix vertical, com una espinada política, que uneix Sevilla amb Madrid i que, si s’ha de perllongar, anirà a buscar Europa a través del País Basc. I que s’entrelluca un altre eix horitzontal que va de Madrid a València, una València que, i això ho dic jo, ha acceptat de bon grat ser el pati d’esbarjo de la capital a canvi de veure potenciat el seu port, que aviat connectarà amb l’enorme pol logístic de Saragossa, destinat a fer-li el by-pass al port de Barcelona. La paradoxa espanyola és que si contribueix a desenvolupar Catalunya, Catalunya s’infla d’orgull i es distancia; si no ho fa, Catalunya s’emprenya. Fins ara s’emprenyava des de la depressió i el desconcert, ara ja no.

La construcció del mapa espanyol, adverteix Juliana, juga en contra de Catalunya, perquè Catalunya no mereix prou confiança, vista des de Madrid i potser també des de la plaça de Sant Jaume, per abocar-hi generosament recursos i estímuls. Jo no sé si Enric Juliana pretenia dir exactament això però és el que es desprèn de les seves pàgines, insisteixo, documentades i que fins i tot inclouen xafarderies. En voleu una? El peculiar Miguel Sebastián, que mai se sap si de debò li falta un bull, li diu a ZP que no freni la immigració, que amb 60 milions d’habitants Espanya serà imparable a Europa. ¿Cal recordar que el 25% de la immigració s’instal·la a Catalunya? Jo no crec gens que Espanya estigui tot el dia conspirant contra Catalunya, no. Espanya es construeix a ella mateixa i, com que els projectes són antagònics, en la mesura que Espanya creix i se somia, Catalunya rep bufetades a dojo. Cosa que a Espanya no li sap greu. El món camina cap al respecte impecable de la diferència mentre Espanya avança en direcció contrària: buscant a tota ultrança l’homogeneïtat perquè aquest cos estrany enclavat en la seva estructura simplement desaparegui.

De moment hi fem nosa i ara amb ganes de fer-n’hi més en el futur. Resulta que el món polític català, tant de toll estancat on xipollegen les paraules però no suren els fets, està sent sacsejat per un vent imprevisible. Aculada Catalunya contra la paret, una part cada cop més substancial del catalanisme s’està girant cap a la independència. Vull dir política i també societat. No pas per raons identitàries –no se’n parla gens, en aquests termes!– sinó per pura racionalitat. Una argumentació ponderada demostra la impossibilitat d’encaixar un país viable dins la carcassa espanyola: només cal esmentar el Tribunal Constitucional o el model de finançament. O el fet que, per tal de tenir un aeroport com cal, els empresaris catalans hagin hagut de comprar-se una línia aèria sencera! Això, disculpeu, no passa enlloc del món.

Els opositors contesten amb vaguetats del tipus “la societat no ho vol”, però ningú argumenta amb els beneficis que comporta ser una part d’Espanya: ningú. Objectivament, aquests beneficis no existeixen. Aquesta és la feblesa dels qui defensen el projecte espanyol, és a dir, cent anys més de defensa i pidolància. No hi ha benefici tangible. Diumenge passat, a les pàgines de l’AVUI, Josep Ramoneda, que és un analista brillant i gens exaltat, definia molt bé la situació. El catalanisme convencional, venia a dir, és un camí derrotat per la circumstància espanyola. Només hi haurà, deia literalment Ramoneda, o conllevancia o independència. Només cal afegir-hi que Espanya no està per la conllevancia, sinó per l’asfíxia amb més o menys anestèsia, que això són les inversions tan trompetejades del ministre Blanco. És bo constatar que la classe intel·lectual catalana ja ha canviat el xip.

DESVIACIONS DE VOTS D´INICIATIVA INTERNACIONALISTA.

Article publicat al diari GARA el dia 9 de juny 2009 i que comfirma sospites en la transcripció de dades electorals (no en el recompte).

El cómputo realizado en Hego Euskal Herria por los interventores de II-SP otorgan a la candidatura liderada por Alfonso Sastre la tercera fuerza en la CAV, al igual que en Nafarroa. GARA ha podido comprobar que el Ministerio del Interior español ha despojado a esta lista de al menos 1.800 votos en 24 municipios vascos. El espectacular incremento de votos nulos y blancos en el Estado español hace, además, sospechar que las irregularidades han sido una constante.
En la noche del domingo, el Ministerio español de Interior otorgó 113 votos a la candidatura POSI en Amezketa y ninguno a II-SP. Éste fue uno de los datos que encendió la alarma, pero durante la jornada de ayer la cascada de informaciones sobre la alteración de resultados fue incesante. Y más aún en el resto del Estado español, donde ha llamado la atención sobremanera el alto número de votos nulos (98.079) y blancos (220.179), máxime cuando la abstención marcó la jornada electoral.
En lo que respecta a Hego Euskal Herria, hay datos constatados. GARA ha podido comprobar que hay al menos 1.800 votos que los interventores de II-SP constataron como suyos pero que en el escrutinio oficial, realizado por el Ministerio español, han ido a parar a otras candidaturas. Esta cuantía de votos altera el escrutinio final situando a la lista encabezada por Alfonso Sastre en tercera posición en el conjunto de Araba, Gipuzkoa y Bizkaia, al igual que ocurre en Nafarroa.
Al parecer la irregularidad no se produce a la hora de contabilizar los datos en las mesas electorales, ya que como se muestra en la imagen superior las actas de registro del escrutinio asignan, en la mayoría de los casos, esos votos a la candidatura de Alfonso Sastre. El «error» parece estar a la hora de informatizar los votos por parte del Ministerio de Alfredo Pérez Rubalcaba.
La primera irregularidad es el número asignado a la candidatura II-SP, ya que mientras que en la papeleta y en las listas de candidaturas registradas se le otorga el número 31, en los impresos de las actas de escrutinio este número corresponde a Democracia Nacional y la lista de Alfonso Sastre pasa a precederle en el puesto 30.
Esta anomalía produce que muchos votos abertzales acaben yendo a parar a esta candidatura españolista que ha triplicado sus votos en Hego Euskal Herria, con resultados tan llamativos como 73 votos en Soraluze -cuando nunca había cosechado ninguno-, 53 en Legazpi y 78 en Villabona.
Sin embargo, el cambio de orden entre candidaturas no aclara la pérdida de votos de II-SP en numerosos municipios vascos, donde listas tan desconocidas como Unión Nacionalista Asturiana, Movimiento Social Republicano, POSI, UCE o SAIN han llegado a ser incluso primera fuerza, como ocurre con el POSI en Amezketa.
En Zumarraga, 219 de votos contabilizados por los interventores de II-SP han ido a parar a la lista del Movimiento Social Republicano, candidatura que se estrena en Gipuzkoa con un total de 267 votos.
Pese a que es en Gipuzkoa en donde GARA ha constatado más irregularidades, no es el único herrialde en que ocurre. En la localidad navarra de Mañeru los 18 sufragios de II-SP se los han computado a la asturiana UNA. Según el recuento oficial, la lista de Sastre tampoco recabó ningún apoyo en Erronkari, donde «desaparecen» los catorce contabilizados por el interventor de la coalición. En Etxalar, según el Ministerio tan sólo fueron tres los habitantes que apoyaron a II-SP, cuando el acta de escrutinio contabilizó 94.
En lo que respecta al resto del Estado español, el espectacular incremento de votos nulos y blancos ha sido alarmante, con un incremento de 57.000 en el primero y de 125.000 en el segundo en comparación con los comicios de hace cinco años. El voto blanco se ha convertido en la séptima fuerza en el Estado español, con especial relevancia en provincias como Barcelona y Madrid. En la primera se han dado 33.144 votos en blanco más que en las anteriores.
Más allá de estos simples indicios, existen algunos datos objetivos que hacen pensar en más irregularidades fuera de Euskal Herria, como las quejas llegadas desde Gandía, Castelló o Málaga, donde aseguran que los datos de las actas y del Ministerio español tampoco concuerdan.
Desde Madrid denunciaron además que las papeletas de II-SP llegaron a los colegios electorales con fallos de imprenta, lo que les hace pensar que han podido ser contabilizadas como nulas. Asimismo, cabe recordar los numerosos colegios en que ni siquiera hubo papeletas, como se denunció el domingo.
Los datos que ha divulgado el Ministerio español de Interior son, por ahora, provisionales. No se harán definitivos hasta que la Junta Electoral Central estudie y resuelva las impugnaciones y los proclame oficialmente, además de sumar los votos de los residentes en el extranjero.
Será mañana a partir de las 10.00 cuando se haga el recuento oficial en cada junta provincial. Luis Ocampo, representante general de Iniciativa Internacionalista, ha pedido a los apoderados que acudan a las mismas. Ocampo no ocultó su temor de que se haya podido producir un «pucherazo» en torno a estas elecciones, por lo que aseguró que denunciarán todas las irregularidades que detecten. En declaraciones a GARA, apuntó incluso la opción de impugnar los comicios si observaran «una manipulación de suficiente importancia». En las próximas horas analizarán los datos con la ayuda de expertos.
Entre los datos que le hacen pensar en un fraude, citó que en Castilla-León, Castilla La Mancha y La Rioja Izquierda Castellana ha bajado de su voto tradicional entre el 50 y el 75 %.

ACTE FINAL DELS PP.CC. D´INICIATIVA INTERNACIONALISTA.

L´ACTE FINAL DE CAMPANYA ES FARÀ EL DIVENDRES 5 DE JUNY A LA PLAÇA DEL DIAMANT DE GRÀCIA.

INICIATIVA INTERNACIONALISTA.

L´OPCIÓ MÉS ADEQUADA PER LES PROPERES ELECCIONS DEL 7 DE JUNY.

SUPORT INDEPENDENTISTA A INICIATIVA INTERNACIONALISTA.

Militants de l'esquerra independentista catalana donen suport a Iniciativa Internacionalista
Són membres d’Endavant, de la CAJEI, de Maulets, del SEPC i de la CUP
En una conferència de premsa, avui a migdia a Barcelona, militants de l'esquerra independentista catalana han donat suport electoral a Iniciativa Internacionalista amb vista als comicis del 7 de juny. A la conferència, hi havia militants de les organitzacions Endavant, CAJEI, Maulets, SEPC (Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans), CUP (Candidatura d'Unitat Popular), CCSI (Comitè Català de Solidaritat Internacionalista) i Terra i Llibertat.

En nom d'aquests militants independentistes, Joan Sebastià Colomer ha explicat les raons que els han portat a fer púbilc el suport a la candidatura.’És una candidatura popular, els candidats no són professionals de la política. Per exemple, el primer candidat català Josep Garganté, que ocupa el tercer lloc de la llista estatal, es juga el lloc de treball per defensa el que és just. La resta de candidats provenen dels moviments populars que lluiten contra el capitalisme i pels drets democràtics dels pobles’.

Colomer també ha explicat que hi donen suport ‘perquè Iniciativa Internacionalista representa en aquestes eleccions el projecte de l'esquerra independentista: un projecte socialista, compromès amb la defensa (amb fets i no paraules) del dret a l'autodeterminació, i contra l'opressió de gènere’.

Denuncia a la Llei de partits

A més, ha afegit que animen a votar II-SP per ‘denunciar les condicions antidemocràtiques que són la il·legalització d'organitzacions polítiques a través de la Llei de partits, el tancament de mitjans de comunicació, la repressió de la dissidència política, i els maltractaments i les tortures a les casernes’.

A la roda de premsa, com a estudiant de l'esquerra independentista, també hi ha participat Arnau Mallol. Primer ha recordat la lluita dels estudiants catalans aquest any, i ha afegit que ‘és imprescindible de fer arribar aquesta lluita a Europa’. Ha conclòs que Iniciativa Internacionalista ‘és l'unica candidatura que defensa amb fermesa i sinceritat una educació pública i de qualitat, i que creu decididament en l'autodeterminació dels Països Catalans’.