dilluns, 29 de gener de 2018

ESTAT DE SETGE: POLICIAC, JUDICIAL I POLÍTIC.

Avui el Pere Martí, comentava a Vilaweb:

TEMA DEL DIA
L’enterrament de Montesquieu. El debat d’investidura de Carles Puigdemont es farà sota un triple estat de setge: policíac, judicial i polític. El president ha mantingut la pressió fins al darrer minut amb la seva possible presència a l’hemicicle i l’estat espanyol ha provat d’impedir-ho amb tots els mitjans. Amb un desplegament de policia sense precedents, que ha vorejat el ridícul, el govern de Mariano Rajoy ha enterrat definitivament la divisió de poders de Montesquieu per vetar el candidat de la majoria independentista, menystenint el resultat de les eleccions del 21-D, com ha denunciat el futbolista del Barça Gerard Piqué.
Les trucades que es van fer dissabte des de la Moncloa, amb Rajoy al capdavant, a membres del Tribunal Constitucional espanyol demostren la desesperació del govern espanyol, que després del revés del Consell d’Estat no volia més sorpreses. Tot i les trucades, va aconseguir només part d’allò que demanava, al preu de fracturar el TC. Una intromissió que en un país normal portaria alguna dimissió immediata, però que a curt termini no n’hi haurà cap, perquè a Espanya hi ha un gran consens polític sobre què es fa contra Catalunya: s’aplica la raó d’estat per damunt de la democràcia i s’està disposat a pagar-ne el preu. Ho va explicar molt bé Alfredo Pérez Rubalcaba quan va dir fa uns dies: ‘L’estat pagarà un preu per fer això que fa, però està disposat a pagar-lo.’ No ho va dir com a crítica, sinó com a descripció, perquè en això PP, PSOE i Cs van a l’una.

El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, ha mantingut el ple, sense fer cas dels advertiments del Constitucional i fins i tot les amenaces d’un dirigent del PP –que li ha recordat que té fills–, fetes off the record després de la conferència de premsa de Pablo Casado. L’independentisme manté la majoria absoluta gràcies al fet que han renunciat a l’escó tres consellers dels quatre que hi ha exiliats a Bèlgica: Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí. Però caldrà veure si amb aquesta majoria n’hi haurà prou per a fer efectiu el mandat electoral del 21 de desembre o demà sortiran nous entrebancs per a impedir-ho.

diumenge, 28 de gener de 2018

RAMON COTARELO I LA INVESTIDURA

De Vilaweb.
L’embolic creat a l’estat espanyol sobre la investidura de Carles Puigdemont és antològic. El Consell d’Estat dient al govern espanyol que no té raó de presentar una petició d’impugnació contra el ple de dimarts vinent. El Tribunal Constitucional dividit sobre el recurs que igualment presenta Rajoy, empès per Sáenz de Santamaria. I els mitjans de comunicació tirant-se els plats pel cap perquè no veuen la manera de frenar la decisió de la majoria parlamentària independentista. En parlem amb un observador punxegut de la cort del règim del 78, Ramón Cotarelo, que no es mossega la llengua a l’hora d’analitzar el panorama que ha deixat l’aplicació del 155, les eleccions del 21 de desembre i la victòria independentista. Comencem la conversa amb força. Cordeu-vos el cinturó.
Què passa entre el Consell d’Estat espanyol, Sáenz de Santamaria i els mitjans espanyols? No s’acaben de posar d’acord?
—Passa que continua en funcionament la llei de l’embut d’aquesta dictadura. Perquè resulta que l’informe contrari a la investidura telemàtica dels lletrats del parlament, que no és vinculant, l’hauria de fer impossible; i l’informe contrari del Consell d’Estat, que tampoc no és vinculant, al govern li és igual. És a dir, pura llei de l’embut. Això d’entrada. En segon lloc, què és el Consell d’Estat? És un berenador seu! És presidit per Romay Beccaría, que fou ministre del PP, cunyat o gendre de Fraga… És un lloc ple de carques i reaccionaris.
I aquests avisen que no hi ha base per a impugnar prèviament la investidura…
—Si aquests ja diuen al govern que això que vol fer no té cap base, la cosa és més clara que l’aigua. Però el govern està acostumat que els òrgans de l’estat l’obeeixin. Literalment. El Consell d’Estat s’ha revoltat perquè no hi té res a perdre. Però confien que els del Tribunal Constitucional els donin la raó. Per què? Per la llei de l’embut. Aquests individus diuen que s’ha de fer cas a la justícia, però ells la manipulen com els ve de gust. Posen i treuen jutges, els promouen… És així o no? Jo ja no parlo de l’estat espanyol, parlo de la dictadura espanyola.
Per què?
—Perquè això és una dictadura unipersonal i un caprici arbitrari d’un paio i de la senyora que té al costat, que és verí pur. La situació és ridícula. Si el Tribunal Constitucional dóna la raó a la bajanada aquesta que volen fer, reafirmarà la seva condició de consell al servei del govern. De noi dels encàrrecs del govern. Perquè ni el tribunal ni el govern ni ningú no pot impedir una investidura sense cap raó legal per a fer-ho. No hi ha cap norma que impedeixi que un president pugui ser investit telemàticament. Cap ni una. El govern no té inconvenient a continuar fent el ridícul i haver de manifestar-se com allò que és, feixista. Franquistes feixistes.
Per què volen evitar tant sí com no la investidura de Puigdemont?
—Volen que la feina bruta la facin els altres. El Consell d’Estat, el Tribunal Constitucional, els del Tribunal Suprem, que encara són més servils que no els del Constitucional… Però no els quedarà cap més remei que prendre la decisió i assumir-la. I la decisió quina serà? Com ho faran per impedir la investidura telemàtica? Hauran d’envair el parlament. Hauran de suprimir-lo. Tancar-lo.
Ocupar el parlament?
—Ja ho va dir Rajoy. Ja ho va dir fa quatre dies o cinc: ‘Un 155 més dur i més llarg.’ I això vol dir vetar les decisions del parlament, intervenir TV3 i el sistema educatiu. Van a curt termini, a mitjà i a llarg. Però a curt, mitjà i llarg termini de què? De la dictadura. Que ja existeix. A més, amb l’aplaudiment d’una oposició encara més servil que els mitjans de comunicació que tenen al seu servei. Quan dic oposició servil, vull dir tota. No solament el PSOE. També Podem. Que quedi clar. Amb la boca petita i fent veure que no, però ja fan costat al 155. Que és l’arma de la dictadura. L’arma de la dictadura. És això el 155. Quan aquests individus diuen que s’ha d’acatar la llei, volen dir que s’ha d’acatar la seva voluntat. A Espanya no hi ha llei.
Hi ha una llei diferent per als catalans?
—Hi ha 155, que és la suspensió de la llei. I aquesta gent anomenen llei a la suspensió de la llei. I ara tenim que el rei decideix d’anar a fer el ridícul a Davos. Perquè és això el que hi fa, el ridícul. Digueu-me: quin sentit té anar a Davos a dir que Espanya és un estat de dret? El fet d’haver-ho de dir ja demostra que no ho és! Aquest paio, a més de ser un borbó, és imbècil! Però cal ser encara més imbècil per a dir a la gent que és en un estat de dret quan és vigent una norma que el suspèn. Mireu, és evident que el país no es mereix un governant com Rajoy, però és que tampoc no es mereix un rei com aquest. És que són igual d’idiotes.
Quan van convocar eleccions, realment pensaven que les podrien guanyar?
—Crec que tenien l’esperança de guanyar-les perquè ells no es regeixen, segons la meva modesta opinió, per criteris normals com fem els altres. Els sondatges, les enquestes, l’opinió… No. Ells funcionen per criteris de classe. Des del seu punt de vista, les classes populars tan sols poden obeir el seu mandat. Aleshores, convoquen les eleccions per guanyar-les. No és una convocatòria, és una ordre. Quan la senyora Cospedal diu que han convocat les eleccions perquè guanyi el bloc constitucionalista, dóna una ordre. Per ells, les classes populars han d’estar a disposició dels seus capricis.
Com els referèndums de Franco.
—Exacte. Naturalment. Però sense tenir tot el control de la situació com tenia Franco. A aquesta colla se li escapen escletxes i intersticis. No els queda més remei que admetre que la gent pot votar en contra de la voluntat dels qui manen.
I què passarà aquesta setmana?
—Ells tenen la pilota a la teulada. De moment, la cosa que han muntat és l’habitual circ fanfarró dels espanyols. ‘Ocuparem totes les fronteres per terra, mar i aire’, diu aquest ruc beneit que fa de ministre de l’Interior. Aquesta gent es va superant a cada canvi. El ministre del ram anterior ja era un psicòpata. Però aquest ja és indescriptible. Que escorcollaran els maleters dels cotxes! Però, a veure, senyor: la seva intenció, quina és? La dictadura es caracteritza per la indefinició, la inseguretat i la incertesa sobre què pot passar. I, en aquest moment, això també afecta els jutges. Algú pot dir-me quins drets polítics té restringits el senyor Junqueras i quins no? Quina és la situació jurídica dels presos en relació amb els seus drets? No ho sabem. Perquè depèn del caprici d’un jutge que, segons com es llevi i què mengi per esmorzar aquell dia, prendrà una decisió o una altra.
Parleu de l’arbitrarietat i la incertesa jurídica?
—Exactament. En el cas de la investidura passa això mateix. Poden explicar quin és el seu objectiu? Tan sols poden haver-hi dues raons per a aquest desplegament per terra, mar i aire, que diu aquest ximple. Una: impedir l’entrada de Puigdemont a la frontera. I dues: detenir-lo. La primera no és practicable. Què vol dir que vostè no deixa entrar un ciutadà espanyol en territori espanyol? D’acord amb quina llei?
Hi ha una ordre de detenció vigent a l’estat espanyol contra Puigdemont.
—Ah! Aleshores, es fa aquest desplegament per detenir-lo? I si és això, no li sembla que pot enviar una parella de guàrdies civils al parlament, detenir-lo allà i ens estalviem aquest desplegament? L’objectiu no pot ser impedir-li l’entrada a Espanya, que no hi tenim dret. Sigui qui sigui el ministre, per molt que hi hagi una ordre de detenció, ningú no pot negar l’entrada al territori espanyol a un espanyol! És que això seria el súmmum. ‘Vostè no entra al seu país perquè a mi no em dóna la gana!’ No fotem! I si l’objectiu és complir una ordre judicial de detenció, n’hi ha prou presentant-se al parlament. Si Puigdemont torna, anirà al parlament, oi?
Deuen pensar que al parlament tindran dificultats per a detenir-lo…
—I com que ells pensen que al parlament hi haurà massa gent, ens hem de gastar uns altres setanta milions per a aquest desplegament? Que no ho veieu, que són uns cretins? Que no ho veieu, que són completament idiotes? Bé, a més de ser uns franquistes, és clar! Què passarà? No ho sabem. Dependrà de fins on estarà disposada a fer ús de la violència, aquesta trepa. Com se’n poden sortir? Ocupant el parlament. Tancant-lo. Emportant-se la gent a la presó un cop més. Naturalment! Fent servir la força bruta. Com qualsevol dictadura. Això és una dictadura. Què més cal per veure-ho?
Puigdemont ha de tornar o s’ha de quedar a Brussel·les?
—Si hi ha el més mínim indici que Puigdemont pot ser detingut, que es quedi allà. Perquè volen això. El volen passejar dalt d’un ase cobert de quitrà. Són així. Són bàrbars. Volen fer un escarment. Volen acollonir la gent. Volen espantar els dos milions i escaig. Volen humiliar Puigdemont. La seva política és la humiliació. És insult, humiliació. ‘Que covard…’ Sempre és així. Tots aquests gossos de la premsa que borden a les ordres del govern, tots fan igual.
Testosterona?
—És clar. Testosterona, abús… Perquè la testosterona, quan et pots endur una bufetada, és més escassa. Oi? La testosterona és gran quan són sis animals pegant una velleta. Però –ha ha!– no sempre és així, oi? Què es pot fer? Si hi ha cap risc que Puigdemont sigui detingut, jo no aniria al parlament. Faria la investidura telemàtica. És clar. Hi té tot el dret del món.
I després la suspèn el Tribunal Constitucional i no es pot formar govern ni governar…
—Que suspèn què?
La investidura.
—Entesos. D’acord. Aleshores, amb la suspensió del Tribunal Constitucional ens reunim i decidim què fem. Però primer, que ho facin. Primer vull veure els fonaments jurídics de la suspensió. Perquè ja he vist els fonaments jurídics de les interlocutòries del Llanera, o Llerana, o com es digui aquest senyor. Que són de fer riure. Són com Roberto Alcázar y Pedrín. Ara vull veure els del Constitucional. I quan passi, si és que passa, si és que passa… Perquè, sobre quina base legal suspendrà la investidura? Sobre quin suport legal? Quin precepte invocarà? El caprici del govern?
Una interpretació esbiaixada del reglament del parlament?
—Del reglament del parlament, no se’n deriva que estigui prohibida la investidura telemàtica. Per poder castigar un fet, ha d’estar taxativament prohibit, amic! Per poder suspendre o prohibir res, has de tenir una norma o una llei que taxativament ho prohibeixi. Una cosa que no és prohibida és permesa.
Parleu del principi d’una democràcia liberal…
—Sí. És un fonament essencial de les democràcies liberals. És clar. Vull veure què diu el Tribunal Constitucional per prohibir. I una vegada ho veiem, actuarem en conseqüència. Ja ho veurem.
A la majoria independentista hi ha veus que diuen que la prioritat és recuperar la institució i governar des del primer minut. Què en penseu?
—Que aquesta és la prioritat? Per descomptat. Però això què vol dir, que com que és la prioritat acceptem la prohibició preventiva i donem per fet que cal investir un tercer? Si és això, s’estarà fent la cosa que vol el govern espanyol. I no. No! Estic d’acord que cal recuperar les institucions i la República ha de començar a funcionar. Hi estic d’acord. Però ha de començar a funcionar com cal. Amb el seu govern legítim i el seu president legítim. I si no és així, hi ha d’haver una causa de força major que ho expliqui. No pot ser que la causa sigui la meva por de la possibilitat d’aquesta causa. No, no… Força’ls a suspendre-ho. No em diguis que com que ho acabaran suspenent, acceptem per endavant la suspensió. No. Això no és intel·ligent. Què es vol evitar? Un endarreriment d’uns dies? Això no és res! No s’ha d’acceptar cap prohibició que no estigui formulada expressament per escrit. Per poder recórrer-la. Si s’accepta la imposició sense que hi hagi un paper escrit que es pugui recórrer, després no podré fer res.
S’haurà cedit al xantatge…
—És clar.
Creieu que som en una situació d’empat?
—Jo no veig un empat. L’independentisme guanyarà sempre que mantinguem la unitat. Mireu, no hem de parlar només del govern, cal parlar del bloc del 155, que dóna suport a la política de repressió i d’ocupació militar, perquè la Guàrdia Civil és un cos militar. Aquest bloc és format pel PP, el PSOE i Ciutadans, que són tres quartes parts del congrés espanyol i que no arriba –ha, ha, ha!– ni a la majoria simple del Parlament de Catalunya. Aquesta és la seva debilitat. I el punt fort de l’independentisme és la unitat. És això que ells ataquen sistemàticament. Si llegiu El País, és estrany el dia que no anuncia un xoc terrible entre el PDECat i ERC. I no sé què… i no sé quants… Miren d’atacar el punt fort de l’independentisme, que és la unitat. Mentre hi hagi unitat, guanyem.
Amb tot, comptem més de cent dies de presó de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, uns quants menys de Junqueras i Forn… això no sembla que pugui acabar bé.
—A veure, és que no està bé. El problema ja no és com acabarà. És que no està bé ja d’entrada. Aquesta és una mesura arbitrària coneguda tota la història d’aquest país desgraciat com la ‘justícia de Peralvillo’. Que és la justícia espanyola: primer s’executa el reu i després s’instrueix la causa. Això fan. Han segrestat pseudolegalment uns ciutadans. Perquè encara no pesa cap acusació contra ells. Encara és pitjor: s’inventen els delictes. Això no pot acabar bé? No, no… És que no està bé ara. Qualsevol manera d’acabar-ho, potser serà millor. L’única cosa que es pot fer de manera sensata és aixecar les acusacions. I retirar totes les accions repressives. També aquests embargaments del patrimoni de Mas i els ex-consellers. Que d’això, se’n parla menys que de la presó i l’exili, però que és tan vergonyós o més encara.
Més que la presó?
—Sí. Perquè amb la presó es castiga el suposat acusat, mentre que amb l’embargament del patrimoni castigues el suposat acusat, la seva família i la seva descendència. Això s’ha de retirar immediatament. I si hi hagués una oposició decent a Espanya, si el PSOE no fos un partit venut literalment al franquisme, començaria a propiciar una petició de retiment de comptes a la judicatura. És clar que sí. Aquí hi ha un presumpte delicte de prevaricació de diversos jutges per obediència a les consignes polítiques del govern.
Centreu tota la crítica al bloc monàrquic. Què li falta, a l’independentisme, per poder culminar el seu projecte?
—Res. Que deixin d’obstaculitzar-lo d’aquesta manera injusta, tirànica i dictatorial. No li falta res. L’independentisme va guanyar netament unes eleccions. Té una majoria absoluta al parlament. El parlament ha de ser sobirà. I en conseqüència, no li falta res. Tan sols mantenir la simpatia del parlament. No sé si és cert, però he llegit que Puigdemont, que és un home bo, ofereix la possibilitat d’un nou referèndum. Molt bé. Sí. És raonable. Entesos… En el cas que fos acceptat i controlat internacionalment, i totes les parts es comprometessin amb el seu caràcter vinculant, fantàstic. Però no es tracta de si falta res a l’independentisme. Ja ha fet allò que havia de fer per aconseguir el seu propòsit. Ara tan sols cal assegurar el suport i que no disminueixin els votants independentistes. Això és tot.
Per exemple, a escala internacional no s’ha aconseguit d’obrir cap escletxa a la Unió Europea…
—Em permeteu una observació? Perquè aquesta és una queixa que es fa sovint. Que Europa no es mou… Que no alcen la veu a favor nostre… Una queixa molt amarga. D’acord. Ara imagineu que no fóssim en aquesta Europa que no es mou. Què hauria passat? Doncs que ja haurien bombardat Barcelona. No trobeu?
Possiblement…
—Doncs no cal que Europa es mogui. N’hi ha prou que hi sigui. Amb això ja hem guanyat que no puguin cometre les atrocitats i barbaritats que estan disposats a cometre. Cal matisar aquest argument sobre el paper d’Europa. Paciència, ciutadà, paciència! De moment, hem aconseguit que no ens hagin cascat. I això ho hem d’agrair als europeus. Perquè si fos per aquesta trepa, l’A por ellos s’hauria convertit en una cosa molt pitjor. La qüestió internacional es va fent bé. La internacionalització que ha aconseguit Puigdemont ha estat bestial. Bestial! Ha deixat el govern espanyol amb el cul a l’aire. El seu lideratge s’ha enfortit molt. Té una potència mediàtica i propagandística tremenda. Ha legitimat la causa catalana. Ha posat Catalunya al mapa als ulls del món sencer. Què voleu demanar als mandataris europeus? Si Europea és un club d’estats! I una cosa és allò que diuen en públic, però en privat diuen una cosa ben diferent.
Així, la República i el seu reconeixement són una qüestió de temps sense necessitat de fer nous fulls de ruta?
—Tot és qüestió de temps a la vida. Fins i tot que siguem aquí nosaltres dos tan gratament. És clar. No cal inventar cap més full de ruta. Cal continuar pel camí que hem seguit. La iniciativa política la marca l’independentisme. Sempre ha estat així. Aquesta és la clau. Aquella trepa no té cap iniciativa política. No tenen res de res. No tenien ni idea de què passava a Catalunya. I continuen sense entendre-ho. Ja veurem quina forma prendrà ara la iniciativa política independentista. Però coneixent Puigdemont com el coneixem, se’n pot esperar qualsevol cosa. Perquè és un home amb una quantitat sorprenent de recursos. Dit d’una altra manera, si no fos per Puigdemont, no hi hauria hagut 1 d’octubre. Cal confiar-hi.

I si l’estat espanyol reacciona amb un nou 155, caldrà respondre de manera diferent?
—Per descomptat. Però no m’atreveixo a dir quina ha de ser. Això és una decisió de la gent. Però la gent que es va encarar a deu mil antiavalots armats fins a les dents disposats a atonyinar fins a la seva mare, la gent que va plantar cara a la barbàrie l’1 d’octubre i que després va fer la vaga del dia 3 i que es va presentar a Brussel·les el 7 de desembre, aquesta gent té molt de valor. I tot allò que faci aquesta gent, d’acord amb les institucions, les entitats i tot el moviment, segur que estarà ben fet. Si algú tenia l’esperança que tot això es desinflés, ja l’ha perduda. Aquí no es desinfla res.

dissabte, 13 de gener de 2018

El OTRO 155: DESHONOR Y HUMILLACIÓN.

Fa poc vam llegir un article al diari basc "Deia" que ens va sorprendre per l' anàlisi tan afinat, tenint en compte que estava fet des de fora de Catalunya.
Us al pengem perquè no està de més que el llegiu. Esperem que , malgrat tot, tingueu un bon any 2018.

  Por José Ramón Blázquez - Martes, 14 de Noviembre de 2017 
Los más optimistas creen, en su infinita ingenuidad o engañados por sus deseos, que el conflicto catalán se reconducirá en poco tiempo, una vez curadas las heridas de la convivencia, con un Goven más realista y a partir de una mayor sensibilidad en España hacia las demandas de Catalunya. No han entendido nada. Puede que los efectos demoledores de la aplicación del artículo 155 de la Constitución para someter la rebeldía independentista se olviden tras las elecciones del día de Santo Tomás y una vez se restauren los poderes autonómicos. Ese dolor pasará, porque para una mayoría social el actual autogobierno tiene un escaso valor, por cuanto lo conciben como una institucionalización del pasado, subrogada a un Estado que aspiran a superar. La frontera entre españoles y catalanes no la ha marcado esta norma abusiva e ignominiosa, sino el otro 155, el invisible: el escarnio y la violencia emocional ejercida en varios frentes contra la ciudadanía, incluida la parte que no simpatiza con la causa soberanista.
Hay algo de programado y un poco de improvisado en las acciones del 155 emocional. Estaba prevista la catarata de desprecios sobre Catalunya, papel que ha recaído en los medios de comunicación y específicamente en las cadenas de televisión, así como en las redes sociales. Ni Euskadi recibió tanta humillación, insultos, vejaciones, descalificaciones y ultrajes durante los largos años de la violencia terrorista, de la que nos hacían responsables a los vascos, sus gobernantes e instituciones. Recordamos y sufrimos aquella marejada de odio verbal y moral, a menudo insoportable, y aún aguantamos un plus de saña cuando el lehendakari Ibarretxe y la mayoría del Parlamento de Gasteiz se atrevió a llevar a Madrid un plan aproximado a una propuesta confederal, moderada y razonable. Pero aquello lo supera hoy con creces el calvario catalán.
La ignominia en marcha Lo que se dice y maldice de los catalanes en los medios de comunicación del Estado español es pura degradación. Este torrente ignominioso tiene dos versiones. La primera es la más elemental y obvia, la del exabrupto directo y sin concesiones, como cuando Ana Rosa Quintana llama “mamarracho” a Oriol Junqueras o cuando Eduardo Inda manifiesta su odio radical y dice que el president Puigdemont “es un mierda”. Los agravios son imparables. Son muchos los tertulianos y convocados a los platós, las emisoras de radio y el papel prensa para la ofensiva de la mofa, sin que, al menos por compensación o incluso por estética, haya los suficientes comentaristas para denunciar la guerra sucia de la injuria, ideada en La Moncloa y articulada como un coro hostil de imprecaciones.
La segunda versión del oprobio mediático es la manipulación informativa que se desarrolla en noticias, editoriales y artículos de opinión. Se ha elaborado un repertorio anticatalán para que haya cierta unanimidad en las palabras básicas, como es pertinente en las clásicas acciones de desprestigio y destrucción del enemigo común: desafío independentista, referéndum ilegal, golpe de Estado, cobardes, adoctrinamiento… Vale que las opiniones particulares tengan su cuota de maltrato contra los líderes del independentismo, porque hay mucho francotirador paniaguado;pero que este mismo criterio de demolición se vuelque en las noticias y los editoriales, en las primeras páginas, da idea de hasta qué punto España y sus herramientas informativas han perdido la decencia y están en caída libre hacia el bochorno y comprometidos en un proceso de humillación y deshonra del pueblo catalán sin límites éticos.
La aplicación del 155 de la vergüenza se ha depositado con especial encono en tres símbolos: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras y Carme Forcadell.
Humillados por defenderse Con la sospechosa unanimidad de las campañas prefabricadas, el legítimo president de la Generalitat ha sido despiadadamente tildado de cobarde. A los españoles, lo de la honra de campanario y milicia les viene de lejos, bien representada por Calderón de la Barca y otros autores de la hipocresía, de manera que la sospecha de deshonor es la peor acusación posible, como una muerte en vida. Esta medieval afrenta es la que se ha adjudicado a Puigdemont para que no saliera vivo de su audaz exilio belga. Se le pedía al político destituido que, como el almirante de la honra sin barcos, tan grotesco, se dejara detener y encarcelar y pagase con la cárcel y la pena de telediario su desafecto con España. Es decir, que se inmolara, no ya para ser digno a ojos de la España nostálgica del imperio, sino para comportarse como un castellano antiguo, sumiso y rancio. Y no, Puigdemont y los consejeros que le acompañan se defienden de la tiranía constitucional usando los instrumentos que tienen a su alcance, jurídicos, diplomáticos y de relato. ¡Pues no faltaba más! No existe nada más digno que defender la libertad y la razón desde la legitimidad democrática.
A Oriol Junqueras le están machacando. Tras optar por quedarse y asumir el sacrificio de la prisión injusta, con el acompañamiento de las vejaciones judiciales y policiales ya conocidas, se le intenta pulverizar política y personalmente en los medios, quizás porque, según las encuestas, se le presume como virtual president tras el 21-D. Antes de eso, tiene que ser debidamente arrasado. Un periódico, de los más papistas que el Papa, decía del vicepresidente legítimo que era el único de los políticos catalanes presos que usaba “ropa carcelaria”, como sugiriendo el traje de rayas de las películas y hasta el gorrito. De estas burlas canallas se nutre el otro 155 para ejecutar su tarea de exterminio moral.
No sé si por ser mujer o por su personalidad de apariencia frágil y propensa a la emotividad, Carme Forcadell es una pieza de especial deleite para el odio desatado en España. Como Puigdemont, la presidenta del Parlament ha hecho uso de una estrategia eficaz de defensa, lejos del calderoniano recurso a la inmolación y la falsa honra hispana. Y en su declaración ha dicho lo justo para no dar facilidades al sistema judicial que ilícitamente le somete a una pantomima de proceso. Nada tiene que ver la grandeza de la causa independentista con el modo de enfocar sus derechos. Si hiciera falta teatralizar para despreciar a un tribunal tramposo, yo también lo haría. Y prometería el acatamiento constitucional y aún hacerme socio del Real Madrid. Forcadell no tiene por qué expiar ninguna culpa y tiene pleno derecho a calcular sus palabras contra un modelo de justicia abusivo, como lo haría una persona cabal frente a un tribunal nazi. Y, sin embargo, se la presenta como cobarde, deshonrosa, traidora, no tanto para enemistarla con los seguidores del ideal independentista, como para humillarla con los españoles que asisten al espectáculo de una decapitación pública. Forcadell es tan señora y política digna tanto si declara su acatamiento constitucional, como si reniega de la legalidad, a conveniencia, porque está en clara desventaja en un sumario fraudulento. Tiene la admiración de quienes no se dejan engañar y escapan de la invitación al ensañamiento.
También la espantada de empresas de Catalunya hacia diversas ciudades del Estado, mediante el cambio de sede social, es parte integrante de este 155 humillante. Se trata de un castigo colectivo, que perjudica por igual a independentistas y a quienes no lo son. Es un escarmiento general por la osadía de ejercitar la libertad y es, además, un aviso a navegantes. Estamos advertidos del precio de la democracia. Es de lo peor de la estrategia de vejación anticatalana y posiblemente acarrea los estragos más duraderos, porque muchas de las empresas huidas no regresarán a cambio del favor de los españoles vengativos.
Con la sistemática aplicación del 155 ofensivo, Catalunya se carga de razones y emociones para salir cuando pueda de un país gobernado por miserables, capaces de lo peor, desde la fuerza legal al chantaje económico y la cárcel. Ese futuro no está muy lejos, porque España ha llevado su ignominia demasiado lejos.

dissabte, 30 de desembre de 2017

COMENTARI ELECCIONS I "LES COSES PEL SEU NOM".

Després de les eleccions del 21-D, i de l' alegria efímera dels Ciudadanos, han quedat més clares encara unes quantes coses, que des de Catalunya, Nació volem remarcar
:
1- la majoria de catalans i catalanes han donat suport a un Govern sobiranista o independentista, com es vulgui definir i això és una obvietat que ha vist tota Europa, fins i tot alguns analistes de l' estat espanyol.

2- la majoria de catalans i catalanes han votat en contra de l' aplicació de l' article 155 i els partits que donaven suport a aquest article, han quedat en minoria.

3- S' haurà de formar Govern, i les majories corresponen als tres partits independentistes, per tant s' haurà de fer el que millor enllaci amb la voluntat de la majoria de la població catalana. Dir el contrari no són "postveritats", són mentides directament.

4- Aquesta majoria independentista és total ment legítima i legal, podem trobar una gran quantitat d' exemples al món, a Europa i al mateix estat espanyol amb moltes "Comunidades Autónomas" governades per partits amb coalició que no arriben al 50 % de vots, i ningú ha criticat, ni ha dit que era ilegítim. No val a criticar les coses només en el cas de Catalunya, com fan els partits unionistes, aquesta actitut és senzillament de tramposos. 

5- Quan la majoria de la població d' un territori dóna suport al seu govern, el més habitual és que s' accepti la realitat i es comencin negociacions, al mateix temps que s' acabi amb la presó i l' exili d' aquest govern votat. Això encara no ha passat. 

Aquests dies han circulat molts correus i missatges a les xarxes per situar les coses al seu lloc, en destaquem un que us el pengem:

 *LES COSES PEL SEU NOM”

Les persones són innocents fins que en un judici amb garanties es dictamini el contrari. Es diu:  

*Presumció d’innocència.*

Quan una persona pacífica i sense cap indici de fuga és empresonada preventivament sense judici per motius polítics es diu: 

*Pres polític.*

 Quan una persona ha d’emigrar forçadament per no ser empresonat sense judici per motius polítics es diu: 

*Exili.*

 Quan la policia carrega amb violència desproporcionada contra manifestants desarmats i pacífics, es diu: 

*Violència policial.*

Quan un president de Govern cobra sobres en negre es diu: 

*Corrupció d’Estat.*

Quan un ministre conspira impunement amb la Fiscalia per «afinar» políticament les seves accions, o per destrossar un sistema sanitari es diu: 

*Prevaricació.*

 Quan un detingut, sense actitud violenta ni evasiva, rep els insults, les mofes i les humiliacions de la policia que el deté, i és emmanillat d’esquenes innecessàriament en el seu trasllat a presó es diu: 

*Abús policial.*

Quan en un cas de corrupció política es destrueixen impunement proves (discs durs, per exemple) sense cap conseqüència judicial, o el poder judicial no actua d’ofici quan hi han indicis clars de corrupció d’Estat es diu: 

*Corrupció judicial.*

 Quan les institucions de l’Estat prohibeixen a una televisió pública a dir les coses pel seu nom per motiu polítics i/o electorals es diu: 

*Censura.*

 Quan en un Estat... no hi ha *presumpció d'innocència,* hi han *presos politics,* hi ha gent a *l'exili,* hi ha *violència policial,* hi ha *corrupció d’estat,* hi ha *prevaricació,* hi ha *abús policial,* hi ha *corrupció judicial* i hi ha *censura* es diu:  

*Tirania o Dictadura*

dimarts, 19 de desembre de 2017

LLIBERTAT, DEMOCRÀCIA, RESPECTE I DIGNITAT.

Del cartellisme electoral, ens ha agradat aquest cartell d' Estat Català.


diumenge, 17 de desembre de 2017

QUIM MONZÓ, BORRELL, LA DESINFECCIÓ I L' ESPANYA MÉS NEGRA.

En aquestes eleccions hem sentit disbarats grossos, pensavem que era difícil superar els de la Virreina Soraya i els dels dirigents del PP-Cs, però Borrell (baró del PSOE) ens ha situat en el punt més alt.
"Som un país malalt", em sembla que seria més lògic pensar que el malalt és ell i no el país, però ell endavant, perquè es posa la capa de l' Espanya més negra i s' hi troba a gust.
Per una altra part, BONA RESPOSTA DEL QUIM MONZÓ, responent a aquest personatge. 
Avui El Nacional penja un article de David González que ens sembla prou adient com a anàlisi de la situació d' en Borrell i l' Espanya i l' Europa negra.


"Vaig a desinfectar-me abans de ficar-me al llit. Amb salfumant n'hi haurà prou, calculo. No crec que calgui fer servir calç, suposo". Així ha respost aquest dissabte l’escriptor Quim Monzó les següents paraules de Josep Borrell: “Tu ets molt bona persona i els perdonaries de seguida, però l'han fet molt grossa. Està bé això de cosir ferides, però abans cal desinfectar. Cal curar el cos social, per això cal passar bé el desinfectant i, després, esclar, s'ha de cosir. Perquè una societat no pot viure si el quaranta i escaig per cent de la gent està convençuda que fora li aniria millor. Això no pot ser. Si una proporció tan gran de la gent pensa que estaria millor fora, aquest és un país malalt".
La "bona persona" a qui al·ludia aquest divendres en un míting l’exministre i expresident del Parlament europeu és el seu amic i candidat del PSC a les eleccions del 21-D, Miquel Iceta, a qui va esmenar la plana pel fet d’haver advocat per l’indult dels dirigents independentistes processats. Pel que sembla, no n'hi ha prou que una part dels candidats, dos dels tres amb més possibilitats d'assolir la presidència, Oriol Junqueras (ERC) i Carles Puigdemont, estiguin en presó o a l'exili. Immobilitzats per fer campanya mentre Borrell treu el pot de Zotal o DDT per "desinfectar" Catalunya, començant, va afegir, pels seus mitjans públics. 
En el règim del 155, si Borrell fos independentista, hauria estat denunciat i possiblement detingut per incitació a l’odi després d’haver animat a “desinfectar” de dirigents “indepes” el "cos social" català. Però resulta que l’enginyer de la Pobla de Segur diu el que diu, i ho pot dir, perquè ell no s’ha equivocat de bàndol. Borrell parla des de la riba on els discursos contra l’independentisme, o, simplement contra els partidaris d’una democràcia que permeti decidir als catalans com es volen relacionar amb l’Estat espanyol, tenen premi.
En el règim del 155, si Borrell fos independentista hauria estat denunciat i possiblement detingut per incitació a l’odi
Qui, per contra, s’ha equivocat i, a més, fa baixar expectatives a la seva candidatura als sondejos és Iceta. Per això, el candidat del PSC ha hagut de recular, i retirar la seva proposta del debat electoral per “prematura”. Iceta ja s’havia esmorzat divendres amb l’editorial d’El País demanant-li que tornés al seny i la recta via. Un episodi calcat d’aquell en què, davant la tempesta desfermada als despatxos de Ferraz i la Moncloa que tan bé coneix, es va haver de menjar amb patates, com se sol dir, la via canadenca, el referèndum pactat amb l’Estat, per resoldre el conflicte Catalunya-Espanya. El règim del 155 no permet ni la més mínima dissidència, ni tan sols les de les terceres vies, la qual cosa hauria de preocupar, i molt, a Iceta i, més encara, a Ramon Espadaler, l’antic secretari general de la Unió d’en Duran i Lleida i ara número 3 del PSC per Barcelona.
El règim del 155 no permet la mínima dissidència, ni tan sols la de les terceres vies: Iceta i Espadaler s'haurien de preocupar
Borrell és un clàssic de moltes campanyes. Un clàssic ressuscitat de l’anticatalanisme —no només de l’antiindependentisme— més ferotge i reaccionari, sempre disposat a curar Espanya del mal català, es digui Pujol, Maragall o Puigdemont. La plaga. Quan es tracta de defensar l'Espanya una, Borrell, que no és “nacionalista”, malgrat que pocs polítics s’han omplert tant la boca com ell de parlar de la sang i dels cognoms del personal, començant pels seus, catalaníssims, s’abraça amb qui faci falta. Fins i tot amb aquella “dreta” que tant deia combatre en els dies d’esplendor de la seva primera i brillant joventut política. Quan amb un Felipe González encara instal·lat en allò de la “dulce derrota”, Borrell va guanyar les primeres primàries del PSOE per triar nou candidat a la Moncloa, i després va llançar la tovallola enmig del pressing dels felipistes i de l'escàndol Huguet-Aguiar, la investigació per frau fiscal a dos col·laboradors seus a la secretaria d’Estat d’Hisenda. La defenestració de Pedro Sánchez té un clar precedent en aquell episodi que va posar fi a la cursa fulgurant de Borrell per liderar el PSOE. Com també li va succeir a la malaguanyada Carme Chacón, el PSOE mai va perdonar al PSC que promogués candidats propis, o sigui, catalans, per dirigir el partit i el govern d’Espanya.
Descripción: ddt ad
Borrell sempre va ser un enfant terrible, un Vidal-Quadras del socialisme, a qui molts aplaudien —i aplaudeixen— però, a l’hora de la veritat, volien com més lluny millor. Finalment, després de tant temps de predicar el catecisme homogeneïtzador de les Espanyes, ara advoca directament per la higienització de Catalunya. De fet, és un trajecte polític i discursiu del tot coherent. No debades, la seva intervenció com a orador estrella, al costat del nobel Vargas Llosa, i del comunista Paco Frutos, un altre rediviu, al final del Desfile de la Victoria, vull dir de la magna manifestació per la unitat d’Espanya que va recórrer els carrers de Barcelona el 8 d’octubre, el diumenge després del referèndum, l’ha elevat als altars de la “patria común e indivisible”. Ho sospitàvem. Però una cosa és tenir-ne la sospita i l’altra veure com la plana major del PP i Ciutadans aplaudeixen Borrell amb les orelles un cop la brigada de neteja —us en recordeu, d'aquells piolins del port?— ja ha començat la feina a cops de porra.
"Ara us desinfectarem", els deien els seus botxins als presoners d'Auschwitz davant les dutxes de la mort 

Algunes coses no han canviat a la campanya electoral més anormal que s'ha celebrat mai a Catalunya. Qui hagi seguit els últims vint anys la política catalana i espanyola sap que Pepe Borrell, és molt amic de dir aquestes coses. Tant se val que això de la “desinfecció”, aquesta metàfora cosina germana d’aquell “Limpiando Badalona” de García Albiol a les eleccions municipals del 2015, tingui una genealogia sinistra que connecta amb el pitjor del pitjor de l’Europa negra. Amb aquella “desinfecció” política, ideológica, social, etnocultural… propugnada per qui tots sabem i que va tenir els efectes que tots sabem. "Ara us desinfectarem", els deien els seus botxins als presoners d'Auschwitz davant les dutxes de la mort. Sembla mentida que el socialista Borrell, que durant els seus anys de formació fins i tot va passar un estiu en un kibbutz a Israel, vulgui fumigar-nos la memòria abans que el seu amic Iceta no perdi el ritme de la campanya. O s’equivoqui de partitura.

dimarts, 5 de desembre de 2017

DIJOUS GRAN MANIFESTACIÓ A BRUSSEL.LES

Escalfem motors per la manifestació de dijous a Brussel.les, al cor de la Unió  Europea.
Avui desenes de catalans ja viatgen a la capital europea, i una concentració a la Grand Place dels que ja han arribat. Endavant.



Desenes de catalans s’han concentrat aquest vespre a la Grand-Place de Brussel·les (Grote Markt, en neerlandès) i han cridat ‘Llibertat’ i ‘Independència’. També s’hi han cantat ‘Els segadors’. Dijous hi ha convocada una manifestació organitzada per la iniciativa Omplim Brussel·les per a demanar l’alliberament dels presos polítics catalans i denunciar la repressió de l’estat espanyol i la inacció de la Unió Europea.
La concentració d’avui ha estat una manifestació espontània prèvia a la gran mobilització de dijous.