dijous, 29 de desembre del 2011

EL QUE PASSA A MALLORCA ENS AFECTARÀ TOTS/ES.


Bon article d´en Vicent Partal.
Coincidim en què hi ha una estrategia FAES (laboratori ideològic del PP) per homogeneitzar i centralitzar l´Estat espanyol a la seva mida, i nosaltres no hi cabem. Bauzà a Mallorca "aplica ordres" (com bé diu l´article d´en Partal)i també sondeja com està la situació cultural i lingüística catalana.

Bauzá aplica ordres
Si ningú es pensa que això que passa a Mallorca respon a la realitat mallorquina, va llest. Bauzá no té una política pròpia: aplica ordres. No fa sinó aplicar les fórmules elaborades per la FAES, que el PP vol que s’estenguen homogèniament a tot l’estat.

Si hi va haver un moment ‘CEDA’, de convivència dins el PP de dretes més o menys autònomes, ara ja s’ha acabat. Al PP d’avui, rocallós, només hi ha un missatge i un model: recentralitzar i esborrar tot rastre de divergència lingüística i nacional. On es puga, des del govern; on no, des del combat ideològic, la insistència i la influència. Per la FAES, i pel seu partit, tots nosaltres som una unitat d’actuació. Tant és Palma, com la Palma de Gandia o la Palma de Cervelló.

En clara reciprocitat, doncs, els mallorquins que avui i demà eixiran al carrer a defensar la llengua ens defensen a tots. Faríem, per tant, el ridícul si no entenguéssem que tots som uns, just quan el PP ens tracta com si tots fóssem uns.

director@vilaweb.cat

divendres, 16 de desembre del 2011

NO ES PODEN TRASLLADAR ELS PROBLEMES COMPTABLES DE LA GENERALITAT ALS TREBALLADORS /ES. "TANCAMENT DE CAIXES".


El diputat de SI, Uriel Bertran, ha anunciat que s’ha registrat una declaració institucional que s’hauria d’aprovar a la propera Junta de Portaveus per al “tancament de caixes” i per a destinar els diners a pagar els treballadors i empreses

El diputat i secretari general de SI, ha valorat aquest matí l’anunci del Conseller d’Economia i Finances, Andreu Mas-Colell, d’ajornar el 20% de la paga extra de Nadal als treballadors públics i que es dilataran alguns pagaments a proveïdors. Uriel Bertran, ha anunciat que “si Espanya no paga a Catalunya, que Catalunya no pagui a Espanya”. Aquest fet comportaria un tancament de caixes i que la Generalitat no ingressés en els comptes de l’estat ni les Cotitzacions Socials dels treballadors ni l’IRPF, pel valor dels 759 milions d’euros que es deuen a Catalunya i s’ingressin a l’Agència Tributària de Catalunya. En aquest mateix sentit, el diputat ha anunciat que SI ha registrat una declaració institucional que s’hauria d’aprovar a la propera Junta de Portaveus per exigir l “tancament de caixes” i per a destinar els diners per a pagar els treballadors.

Bertran, ha constatat que no es poden traslladar els problemes del govern català als treballadors i als ciutadans de Catalunya quan “el problema de fons és l’espoli fiscal de 22.000 milions d’euros que van a Espanya i no tornen”. I ha afegit, que quan una empresa ja no pot pagar ni a treballadors ni a proveïdors la situació és molt greu, per això, ha demanat al Conseller un compromís “patriòtic amb el país” i “passar a l’acció, prendre decisions, adoptar compromisos i ser valent, per a plantar cara a l’Estat espanyol que continua robant-nos”.

dimecres, 14 de desembre del 2011

S.I. NO ASSISTIRÀ A LA FUNDACIÓ PRÍNCEP DE GIRONA.


SI no assistirà a la presentació de la Fundació Príncep de Girona per no legitimar la monarquia espanyola "corrupta".
Uriel Bertran: “Espanya ens roba i la monarquia espanyola també, cap independentista pot legitimar la monarquia espanyola assistint als seus actes o reunions”
Havent rebut una invitació de la Fundació Príncep de Girona per assistir a l’acte de presentació d’aquesta fundació el dimecres 14 de desembre al MNAC, amb Presència dels Prínceps espanyols, el diputat i secretari general de SI, Uriel Bertran, ha fet públic aquest matí que Solidaritat no assistirà a aquesta presentació ni tampoc a cap acte amb representants de la reialesa espanyola. Bertran ha emfatitzat que “des de l’independentisme no legitimem la monarquia espanyola” i “no anirem a un acte d’una fundació que el busca és rentar-li la cara a la monarquia espanyola a Catalunya”. A més, ha recordat que aquesta monarquia ha estat esquitxada per casos de corrupció fet que palesa que “Espanya ens roba i la monarquia espanyola també”.
Solidaritat ha reclamat a les institucions catalanes que no atorguin a la Fundació Príncep de Girona cap subvenció pública i les insta no formar part dels òrgans d’aquesta Fundació i tampoc de cap altra.
L’executiva de SI ha acordat per unanimitat els següents punts:
1. Que cap representant de l’organització ni membre electe assistirà a aquest acte.
2. Solidaritat no assistirà a cap acte amb presència de representants de la reialesa espanyola, la qual no reconeixem, ni tampoc a cap esdeveniment de la Fundació Príncep de Girona.
3. Solidaritat reclama a les institucions catalanes que no atorguin a la Fundació Príncep de Girona cap subvenció pública i les insta a no formar part dels òrgans d’aquesta Fundació, precaució elemental que llur dignitat exigeix tenint en compte que un membre destacat de la família reial està sent investigat per la Fiscalia Anticorrupció per presumpta apropiació indeguda de diners públics i altres presumptes delictes.
4. L’Executiva encomana al Grup parlamentari que ho vehiculi mitjançant iniciatives al Parlament de Catalunya

dijous, 1 de desembre del 2011

ESPANYA ENS ROBA.


Aquesta és la descripció que a partir d´ara no es pot dir al Parlament de Catalunya. Sembla mentida, amb les bajanades que hem arribat a sentir i és aquesta descripció la que no es pot dir.
Us pengem el comentari del Director de Vilaweb. Nosaltres també coincidim plenament en que si algú hauria d´estar ofès, som nosaltres que som les víctimes del robatori.
Els diputats dels Ciudadanos se la saben molt llarga i saben que a la Presidenta del Parlament la poden pressionar com vulguin.
I al final del debat no es plantejarà el fons del problema: s´acabarà o no el robatori ?


Pura descripció, senyora presidenta
'Espanya ens roba'. Es veu que això no es pot dir al Parlament de Catalunya. Vaja! Segons la molt honorable presidenta, no es pot dir perquè és ofensiu. Sorprenent. De primer, perquè dir que 'Espanya ens roba' no és una opinió, sinó un fet, i els fets no poden ser mai ofensius. I després perquè, si per cas, els ofesos hauríem de ser nosaltres, pel robatori. O no?

La seqüència és rocambolesca. Un diputat de Ciutadans, que no és conegut precisament perquè siga polit i discret a l'hora d'adjectivar, s'ha queixat que els diputats de Solidaritat fessen servir aquesta expressió --expressió que he sentit dir a diputats de gairebé tot l'arc parlamentari, siga dit de passada. I la presidenta ha decidit de prohibir-ne l'ús. Al parlament no es pot dir que Espanya ens roba. Cosa que no impedirà pas que continue robant-nos, és clar.

Ara, per ser coherent la presidenta hauria d'ordenar als joves del seu propi partit, de la seua coalició, que retirassen els vídeos electorals en què afirmen exactament, paraula per paraula, que 'Espanya ens roba'. I hauria de fer callar tot el seu partit perquè, si no ho he entès malament, tampoc no es pot dir que hi haja 'espoliació fiscal'; i no es pot dir perquè considera que aquest tecnicisme també és, de fet, un insult. Insult, si ho fóra, que ha arribat a proferir, em sembla, fins i tot el president de la Generalitat, Artur Mas...

Sorprenent, doncs, la decisió de la presidenta, a qui el càrrec potser va una miqueta gran.
director@vilaweb.cat

dilluns, 28 de novembre del 2011

DINERS PÚBLICS PER A LA TV PÚBLICA.


Solidaritat promou una Declaració Institucional de suport a TV3 i als mitjans públics de comunicació

Uriel Bertran ha reclamat que s’anul·li l’entrega de dos milions d’euros al Grup privat Godó (8tv, La Vanguardia...) per part del Govern i s’ingressin a la Televisió pública de Catalunya

Solidaritat Catalana per la Independència ha presentat, aquest matí, una proposta de Declaració Institucional que serà votada a la propera Junta de Portaveus per a donar suport explícit als canals de televisió públics del país després que es conegués la noticia de la supressió de dos canals de Tv3, en el marc d’una nova retallada a TVC pel 2012 de quaranta milions d’euros. En aquest mateix sentit, es presentarà Proposta de Resolució a la Comissió d’Afers Institucionals.

La proposta de Declaració Institucional es concretarà en els següents punts:

* Manteniment del pressupost per a Tv3, sense més retallades ,tal i com es va aprovar l’any 2011.
* Mantenir els canals de televisió actuals per a garantir la pluralitat i l’especialització en alguns aspectes.
* Assegurar la independència dels mitjans públics respecte el Govern.
* Suport explícit a la directora de Tv3, Mònica Terribas, pel model pel qual apostat de qualitat i que fomenta la independència envers els poders polítics i fàctics.
* Demanem a la generalitat que anul·li els contractes de 2 milions d’euros al grup Godó i que els entregui als mitjans de la corporació. Aquest anunci coincideix en el temps amb l'atorgament recent de 2 milions d'euros al Grupo Godó mitjançant un procediment de "negociat sense publicitat". A més dels milers d'exemplars de La Vanguardia que es regalen cada dia a Rodalies de Catalunya, que depèn del Departament de Territori i Sostenibilitat.

El secretari general de SI, Uriel Bertran, ha presentat aquesta Proposta de Declaració Institucional com “una proposta de país” perquè “no es pot tolerar” que s’aprofiti la crisi econòmica per afavorir interessos privats com els del Grup Godó. Uriel Bertran ha reclamat que s’anul·li l’entrega de dos milions d’euros al Grup privat Godó (8tv, La Vanguardia...) per part del Govern i s’ingressin a la Televisió pública de Catalunya. Ha palesat que no és possible que s’entreguin diners públics a empreses privades que responen a interessos privats. Uns diners, que segons ell, s’haurien d’entregar als mitjans públics catalans que són els que ofereixen “qualitat, prestigi, ambició” i servei a la ciutadania.

dimecres, 23 de novembre del 2011

S.I. DONA SUPORT ALS INSUBMISOS FISCALS CATALANS.


Solidaritat demana que sigui l’Agència Tributària de Catalunya qui recapti tots els impostos, i que els diners obtinguts es destinin, íntegrament, als departaments de Salut, Ensenyament i Ocupació · També promou el suport als insubmisos fiscals catalans

Solidaritat Catalana per la Independència ha presentat una Proposta de Resolució per a demanar al Parlament i al Govern de Catalunya que liderin l’objecció fiscal i que els impostos recaptats per l’Agència Tributària de Catalunya es destinin íntegrament a incrementar els pressupostos dels departaments de Salut, Ensenyament i Ocupació. SI també els demana que es posin al costat de ciutadans i empreses que decideixin fer insubmissió fiscal. Una iniciativa que ja han anunciat dos ciutadans de Siurana, als quals el diputat de SI, Alfons López Tena, n’ha fet un reconeixement explícit.

El diputat ha fet referència a les últimes declaracions fetes pel Partit Popular anunciant que no hi haurà pacte fiscal i que intervindrà els comptes de la Generalitat. Per la qual cosa ha demanat “que la resposta sigui «Ni un cèntim a Espanya» i que els diputats assumeixin el deure cívic i patriòtic fent “un pas endavant".

SI insta el Govern de la Generalitat que, a partir de l’1 de gener de l’any vinent, no ingressi a la Hisenda i la Seguretat Social de l’Estat espanyol els diners corresponents al pagament d’impostos, retencions, taxes i cotitzacions socials per part del Govern de la Generalitat i de tots els organismes i empreses que en depenen. Alhora, que es faci càrrec dels diners corresponents al pagament d’impostos, retencions, taxes i cotitzacions socials per part de la resta d’administracions públiques de Catalunya (ajuntaments, consells comarcals, Conselh Generau d’Aran i diputacions), així com també que es posi al costat dels ciutadans i les empreses de Catalunya.

En el mateix sentit, insta el Parlament de Catalunya a no ingressar a l’Agència Tributaria del Ministeri d’Economia i Hisenda ni a la Seguretat Social de l’Estat espanyol els diners corresponents al pagament de les retencions de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) ni les cotitzacions socials corresponents als Diputats del Parlament de Catalunya, així com al personal a càrrec del Parlament de Catalunya.

dissabte, 19 de novembre del 2011

ACLARIMENTS DE S.I. SOBRE EL 20- N.


Aclariment sobre el 20N: Solidaritat Catalana per la Independència NO forma part de la candidatura ERC-Catalunya Sí

Davant d’algunes informacions falses aparegudes en alguns mitjans de comunicació, i atesa la confusió casual o interessada que provoca la candidatura ERC-Catalunya Sí sobre la participació de Solidaritat Catalana per la Independència a les eleccions espanyoles d’aquest proper 20 de Novembre, SI vol aclarir:

1. SI no es presenta a aquestes eleccions espanyoles. Així ho va ratificar el passat Consell Nacional de la formació.

2. SI lamenta la usurpació de les seves sigles SI per part d’una altra candidatura, el que ha provocat confusió entre la ciutadania.

3. SI va fer una proposta molt clara per a conformar una coalició per la independència en aquestes eleccions, que malauradament no va fructificar perquè ERC no va acceptar que la prioritat de la coalició fos la independència sinó un pacte fiscal/concert econòmic que abocarà Catalunya a un nou fracàs col·lectiu. Aquestes són les raons detallades del perquè no van ser possible l’acord .

4. SI ha donat llibertat als adherits i als partits que integren la coalició per fer la campanya que considerin adient entre les opcions abstenció, vot estelada, vot blanc, o votar una candidatura. Joves per la Independència, clouen aquest divendres la seva campanya “Vota estelada o no votis” amb parlaments i l’actuació de Miquel del Roig (podeu descarregar la papereta aquí); el PSAN i el Partit Republicà Català promouen l’abstenció, mentre que Els Verds-Alternativa Verda aposten per emetre conjuntament una estelada i el logo de "Nuclears? No, gràcies!" (la podeu descarregar aquí).

SI continuarà treballant en la seva aposta estratègica per la construcció d’un pol independentista que inclogui partits polítics i societat civil, que ens dugui aviat a la victòria.

dilluns, 14 de novembre del 2011

DERBI PATIRIA DESLOCALITZACIONS EN UNA CATALUNYA INDEPENDENT ?


Article d´en Toni Strubell ("Empreses catalanes? Tot a cent.").

Derbi patiria deslocalitzacions en una Catalunya independent? L’empresa Cacaolat salvada, ara cal salvar la Derbi... Sí, però què garantitza que la sangonera d’empreses catalanes que es malvénen a empreses estrangeres o grups multinacionals s’acabi? La legislació al voltant de les deslocalitzacions és clarament lesiva per als treballadors catalans. I favorable als plans de les transnacionals com Piaggio. Compren la marca Derbi a la família Rabassa, per lluir-la, clar, una marca que funciona i a molt bon preu. Fer-ho a una empresa italiana de no gaire bon historial és una invitació a la deslocalització i al paper mullat dels “pactes”. Reunit aquesta setmana amb el Comitè d’Empresa de Derbi, el seu coordinador provisional Diego Moriña ha informat un grup de parlamentaris que la multinacional Piaggio, propietària de Derbi, li havia assegurat que el gener començarà a traslladar la producció de motos a Itàlia, sense haver trobat cap mena d’alternativa industrial per garantir l’activitat i els llocs de treball. De fet les marques del grup Apirilia i Gilera ja han quedat sostretes a la fabricació catalana que es feia a Derbi. No sabem quin serà el futur de Derbi i de la històrica indústria catalana de la moto. El Pacte de 2009 en què es va prometre un futur poc menys que esplendorós a d’aquesta empresa ha quedat en no-res. Als treballadors d’aquesta empresa no se’ls aclareix res i només saben que no hi ha pla de producció per al 2012. Quin futur li pot esperar a una empresa sense pla de producció? I què fan els de la Generalitat? Portar unes converses opaques, de les què no transcendeix gran cosa, però que, vistos els precedents, no auguren res de bo. El que hauria d’haver passat és que la Generalitat hagués agafat cartes en l’assumpte de l’incompliment del pacte de 2009 i que hagués aplicat sancions pel trencament d’acords bàsics per a la supervivència de l’empresa i per al futur de quasi dos-cents treballadors.

El paper de la Generalitat ha estat ben galdós en quant al tema Derbi. Fa dies el conseller Mena negava que Piaggio estigués en plena operació de deslocalització, quan aquesta la veu tothom "Este anuncio no responde a la realidad. Es cierto que la empresa ha hecho unos planteamientos y alguien ha interpretado, a lo mejor, no fidedignamente, esta cuestión", va dir, segons El Mundo, el passat dia 8. Sabent el que sabem, no és això fer la política de l’estruç i viure fora de la realitat? Tothom sap que el grup italià presidit per Roberto Colanino va anunciar el passat mes de març la seva intenció de traslladar la producció catalana a Itàlia i que va presentar un ERE d’extinció per a tota la plantilla de Martorelles, tot i que després la retirés. Tothom sap que només hi ha garantida una continuïtat fins el mes de juny de 2012, data en què tot apunta que es tancarà.

Una cosa és clara. Si Catalunya fos independent, a empreses com Derbi, Cacaolat i tantes altres, se les podria ajudar. No deixarien d’existir i no s’haurien de malvendre a tercers amb ànims poc dissimulats de deslocalitzar. Els llocs de treball estarien assegurats i no hauríem de ballar al so d’un govern espanyol que ni defensa les nostres empreses i el nostre teixit industrial, ni ens “concedeix” les infraestructures i la inversió que les faria sostenibles i pròsperes. Total, nosaltres creem bones marques i bon productes, i d’altres se’n beneficien bé quedant-se’ls o espoliant-nos-hi. què ens trobarem a partir de l'u de gener que els treballadors de Martorelles potser es quedaran sense feina. I Piaggio, no reconeixent el pacte fet al 2009, podria estar esperant el 2012 per tenir condicions més "favorables" per acomiadar i no haver de pagar a penes indemnitzacions. Catalunya caldrà estar a l'aguaït.

diumenge, 6 de novembre del 2011

LÓPEZ TENA, EL FLAGELL DEL GOVERN I DE L´OPOSICIÓ.


Segons una publicació digital, el diputat López Tena és un veritable flagell al Parlament, us pengem el comentari perquè en aquest cas anava inclosa l´exigència d´una resposta digna del President de la Generalitat per l´afer Peces Barba

El diputat de Solidaritat Catalana per la Independència, Alfons López Tena, sessió rere sessió parlamentària augmenta el seu estigma o la seva àurea -segons qui miri- de flagell agre i sense embuts. Com un cavall sicilià que entra en un vailet de pastura. Un flagell que atia tant al Govern com a l'oposició. Aquest matí no ha estat una excepció. Fins i tot, la seva intervenció a la sessió de control i a la votació del pressupost del Parlament, ha crispat els ànims del president de la Generalitat i de la presidenta de la cambra.

El diputat solidari ha servit l'aperitiu en fred. En la primera pregunta al president de la Generalitat li ha etzibat "què pensava fer per honrar les víctimes catalanes dels bombardejos espanyols". Una velada referència a les paraules de Gregorio Peces-Barba que feien broma sobre els continus bombardejos que ha patit Barcelona. De fet, Tena ha retret a Mas la "poca dignitat" en la resposta al pare de la Constitució Espanyola.

"Vostè no és un tertulià de la ràdio i la televisió, vostè és el president de Catalunya, i com a president de Catalunya el que li toca és fer un paper institucional, no un paper de tertulià, (...) i ha de respondre amb la dignitat institucional que li dóna ser el cent divuitè president de la Generalitat de Catalunya, no el quart president d’una comunitat autònoma espanyola", ha carregat Tena.

Mas, vehement, s'ha vantat de la seva resposta a Peces-Barba com a "digna d'un president". En aquest sentit Mas ha desviat el tret titllant les acusacions de Tena de romandre en la "subjectivitat". I després d'una pausa, Mas ha agafat aire per reblar: "Doncs, miri, vostè es queda amb la seva opinió, jo em quedo amb la meva... I només una última reflexió, no sé si vostè és el més indicat per parlar de formes i de formalitats".

diumenge, 30 d’octubre del 2011

LES QUATRE VERITATS DE PECES BARBA.


Un pengem un bon article d´en Vicent Partal.

Les quatre veritats de Peces Barba

Les declaracions de Peces Barba d’ahir són profundament desafortunades i molt irresponsables. Impensables en un país normal, com tantes coses que ens arriben d’aquella Espanya que ell representa bé. Però, dit això, també són molt aclaridores i molt interessants, perquè diuen unes veritats com a un temple.

La primera veritat és que, si formem part d’Espanya, és perquè ens han bombardat cada poques dècades. O siga per la força armada. És brutal que un ex-president de les corts espanyoles (que no era un 'progre' socialista aquest?), reconega amb tanta transparència que per retenir-nos dins el seu estat ha calgut bombardar Barcelona de tant en tant. I que això no li inspire gens de remordiment. Ho diu com qui demana de servir el sopar o de llavar els pantalons. Entesos.

La segona veritat és, per mi, molt més interessant encara. Perquè és cert que Portugal fou independent perquè Catalunya no ho fóra. Simplement, no podien aguantar els dos territoris dins d’Espanya i van triar. I aquesta veritat desmunta tota sola la tesi segons la qual formem part de la seua nació. Si som intercanviables amb els portuguesos és que som com els portuguesos. Gràcies. És important saber-ho.

Però hi ha una tercera veritat que espanta. Peces Barba diu tot això amb una suficiència i una calma que indica ben clarament que, si hagueren de bombardar Barcelona de bell nou, a ell, tant li faria. Si l’hagueren de bombardar per mantenir-la espanyola, és clar. Perquè ho veu com una qüestió purament utilitarista, i amb això torna a fer bo aquella vella dita segons la qual un espanyol d’esquerres és la cosa més pareguda que hi ha a un espanyol de dretes.

Ara, la quarta i última veritat és la que més m’interessa: diu Peces Barba que ara ja no poden bombardar Barcelona. Què esperem, doncs, per anar-nos-en?

dijous, 27 d’octubre del 2011

SUPORT DE S.I. A AMAIUR


Txelui Moreno ha lloat l’aposta “honesta i generosa” que va fer Solidaritat per a reagrupar l’espai independentista a Catalunya en els comicis del 20N, i ofereix Amaiur per representar SI al Congrés espanyol.
Els diputats de SI, Alfons López Tena, Uriel Bertran i Toni Strubell, s’han reunit aquest matí amb els portaveus de l’esquerra abertzale, Txelui Moreno i Pernando Barrena, per a parlar del procés democràtic i el dret a decidir dels pobles de Catalunya i Euskal Herria.

En roda de premsa al Parlament, el diputat i secretari general de SI, Uriel Bertran, ha expressat la “gran oportunitat” que representa per a la lluita independentista i ha demanat als catalans residents a Euskal Herria el vot per Amaiur en els comicis del 20N. Txelui Moreno ha agraït "el suport i les mostres de solidaritat, respecte i compromís amb l’esquerra abertzale per part de SI des del primer dia" i s’ha ofert per “presentar i defensar al Congrés les propostes que vinguin de Solidaritat, que no tindrà diputats propis”.També ha lloat que SI fes una aposta “honesta i generosa” per a reagrupar l’espai independentista de Catalunya en els comicis del 20N.
Uriel Bertran ha expressat la “total col·laboració i amistat amb el poble basc” i ha demanat responsabilitat a l’Estat espanyol en aquest procés, tant pel que fa a repatriar els presos a Euskal Herria com per la legalització de Sortu. I ha manifestat el seu desitg que el 20N Amaiur pugui aconseguir ser la primera força política a Euskal Herria i aconsegueixin, d’aquesta manera, poder decidir sobre el seu futur com a poble.
Txelui Moreno ha fet referència el “llast” que suposa per a Catalunya i Euskal Herria pertànyer a l’Estat espanyol i ha encoratjat Solidaritat a seguir treballant per a conformar una massa independentista i majoria social favorable a la independència. Ha anunciat que Amaiur no es presenta a les eleccions del 20N al Congrés dels diputats “per a gestionar l’Estat” sinó que “volem arribar a un acord amb l’Estat pel reconeixement del poble basc i l'exercici del dret a decidir".
Finalment, ha expressat que “tots hi guanyem amb la pau (...) no pot haver-hi pau sense justícia”. Per això, ha demanat responsabilitat a tots els actors implicats i que no s’intenti “treure rèdits electorals amb el tema de les víctimes”. “Que es treballi en base a la memòria, a la justícia i a la veritat”, ha dit.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

SENSE ESPANYA.


Presentació a Barcelona del llibre "SENSE ESPANYA" demà dimecres, a la seu d´Òmnium Cultural.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

SI VALORA POSITIVAMENT EL CESSAMENT DE L´ACTIVITAT ARMADA I DEMANA QUE L´ESTAT ASSUMEIXI LA SEVA RESPONSABILITAT.


SI valora molt positivament el cessament definitiu de l'activitat armada anunciat per ETA i demana a l'Estat que assumeixi la seva responsabilitat

Bertran: "Amb aquest anunci la responsabilitat recau ara en l’Estat espanyol i francès, que ja no tenen cap excusa per a no reconèixer el dret d'autodeterminació d'Euskal Herria i dels Països Catalans.

Solidaritat Catalana per la Independència valora molt positivament el cessament definitiu de l'activitat armada anunciat aquesta tarda per ETA i considera que el dia d'avui marca un abans i un després en el procés d'alliberament nacional tant d'Euskalerria com dels Països Catalans.

SI considera que el comunicat reafirma la voluntat inequívoca d'Euskal Herria de lluitar de manera decidida però democràtica per assolir la seva independència. En aquest sentit, Solidaritat Catalana per la Independència vol felicitar i el poble basc i solidaritzar-se amb ell en aquest nou procés.

D'altra banda, el Secretari General de SI, Uriel Bertran, ha advertit que "amb aquest anunci la responsabilitat recau ara en l’Estat espanyol i francès, que ja no tenen cap excusa per a no reconèixer el dret d’autoderminació tant d'Euskal Herria com dels Països Catalans". Per aquest motiu, considera que és el moment d'exigir a ambdòs estats que acceptin la seva part de responsabilitat en el conflicte i s'asseguin a negociar per a normalitzar, definitivament, la situació política a Euskal Herria.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

S.I. DENUNCIARÀ MONTILLA, CORBACHO I FOGUÉ PEL PAGAMENT DE SOBRESOUS A LA DIPUTACIÓ.


NOTA DE PREMSA DE SI: "SI denunciarà a Montilla, Corbacho i Fogué a la Fiscalia pel pagament de sobresous a la Diputació".

Podrien ser condemnats fins a 8 anys de presó i 20 d’inhabilitació per malversació de diners públics

Els diputats de Solidaritat Catalana per la Independència, Uriel Bertran i Alfons López Tena, han anunciat aquest matí que en els propers dies SI presentarà una denuncia a la Fiscalia contra José Montilla, Celestino Corbacho i Antoni Fogué per presumptes delictes contra l’Administració Pública i de malversació de fons públics per atorgar, de forma discrecional, quantitats milionàries a alts càrrecs de la Diputació de Barcelona després d’haver estat destituïts. Aquesta pràctica pot incórrer en els tipus penals del Títol XIX del Codi Penal, entre ells el de malversació de cabals públics dels articles 432 i següents. Bertran ha qualificat aquesta pràctica dels socialistes a la Diputació, anomenada “motxilla”, de “molt greu” i d’“intolerable en democràcia, perquè la casta política s’apropia dels diners dels ciutadans en el seu propi benefici particular, fins i tot “quan es retallen els serveis públics amb l’excusa de la manca de diners que ells s’han dut a la butxaca.”

Per la seva banda, el diputat de SI Alfons López Tena ha anunciat que “jurídicament pot ser un delicte contra l’Administració Pública i de malversació de cabals públics”que podria estar penat fins a 8 anys de presó i 20 d’inhabilitació. No és un incompliment administratiu, és una responsabilitat penal”. El diputat ha assenyalat que aquest tema “no pot quedar amagat en l’oasi català” i “que els de la casta política es tapin entre ells”. Finalment, ha reconegut l’actitud de l’actual president, Salvador Esteve, “per aturar aquesta pràctica, fent votar la seva suspensió al Ple de la Diputació, i demanar informe a la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat per si és il·legal, però si és il·legal és també delictiva, i ha d’intervenir la Fiscalia” . López Tena ha denunciat també que el PSC hagi votat en contra de la suspensió, a diferència dels altres partits.

El decret de la presidència va ser dictat l’any 2004 mentre José Montilla era president de la Diputació, i es va seguir aplicant amb les presidències de Celestino Corbacho i d’Antoni Fogué. Aquest decret permetia que als alts càrrecs, nomenats a dit, se’ls atribuís un complement salarial durant 10 anys sense cap criteri objectiu i aplicant-se de forma discrecional.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

CAMÍ CAP A LA DIGNITAT DELS CATALANS I CATALANES.


Partim de zero? (Toni Strubell- S.I.)

Resulta força complicat observar la realitat política, econòmica, lingüística i social que ens rodeja sense pensar si tot això no serà una broma pesada que algú ens ha preparat. El sacsejament fulminant que s’ha apoderat de la nostra realitat quotidiana ens indica que poques coses de les que havíem donat per certes ens acompanyen avui.

Una primera pregunta que ens podem fer avui és quina actitud cal tenir davant d’aquestes dramàtiques realitats? Certament, amagar el cap sota l’ala és un passatemps a la què tenen molta afició alguns partits parlamentaris. Pretendre arreglar el monumental forat que té l’economia catalana (€40.000 milions de deute) amb el recurs del Pacte Fiscal és un horitzó que només pot entabanar els més càndids. Qui es pot creure que l’Espanya constitucional, la que acaba de desmantellar l’Estatut, la que ens nega les nostres reivindicacions més bàsiques, concedirà un equivalent al Concert Econòmic a CiU-ERC-ICV?

Cal partir de la base que les sentències de TC i del TS del 2010, no són brindis al sol ni vagues recomanacions. Són ordres que afecten i retallen frontalment el nostre futur. Econòmicament, culturalment, lingüísticament, competencialment. Madrid no les ha aprovades per passar l’estona. Les ha aprovades per reduir l’autonomia catalana a la mínima expressió, a allò que Jordi Pujol ha definit com la “Catalunya residual”. Una Catalunya sense empenta industrial, sense capacitat per crear treball en condicions, sense possibilitats d’assegurar la societat de benestar que amb tants d’esforços vam aconseguir entre tots. Cal assumir amb naturalitat i realisme allò que ens diuen els experts: que una nació industrial avançada de la Unió Europea no pot sobreviure i prosperar tot contribuint un 10% del seu Producte Interior Brut al sistema impositiu de l’estat que la tutela, i més quan ho fa d’una manera discriminatòria i clarament hostil.

Però més enllà de l’econòmica i laboral hi ha més realitats dramàtiques a les que cal fer front, amb realisme i intel·ligència, en aquest moment concret de la nostra història. I una és la lingüística. Les sentències del Suprem del passat mes de desembre han fulminat trenta anys de consens sobre el que havia de ser l’educació a casa nostra. Han desmantellat, d’un sol calbot, la política d’immersió. Ja no és tan sols que no podem considerar ni tractar el català com a “llengua preferent”, com mana el TC, sinó que converteixen el català en llengua quasi optativa, o almenys “evitable”, com a llengua vehicular al país. Per tant obren una veda que permetrà que tot aquell que no vulgui, tot aquell que li “soni malament” el català, el pugui continuar ignorant. Una cosa inimaginable en un país culte, auto-governat, on els criteris de cohesió interna i coherència sociolingüística tinguessin més possibilitats que aquí.

Afrontar la realitat, doncs, és la gran assignatura pendent del nostre país i els seus polítics. Els qui han viscut trenta anys amb el seu somni d’una Espanya federal o d’una Catalunya respectada dins l’Estat; els qui tots aquests anys han cregut que Catalunya podia refer-se sense una política econòmica pròpia; els qui pensaven que podíem sobreviure i crear treball amb un espoli fiscal de €22.000M d’espoli fiscal, poc a poc hauran d’anar sotmetent-se a un procés de descompressió i retrobada amb la realitat. Hauran d’iniciar, amb coratge, un viatge iniciàtic que no interessa gens els partits polítics majoritaris de casa nostra, que faran mans i mànigues per avortar per així quedar-nos allà on érem.

Si per alguna raó existeix Solidaritat (SI), és per facilitar aquell complicat viatge de retorn a la realitat. I per provocar la reacció subsegüent per fer-hi front. D’aquesta manera, i amb d’altres dinàmiques alternatives i socials, el país podrà anar recuperant les posicions que amb l’autonomisme ha anat perdent. No sé si partim de zero, però és evident que cal fer molta feina per arribar a la Catalunya econòmicament viable, nacionalment independent, ecològicament sostenible i socialment lliure que tan absent sol estar del discurs parlamentari majoritari. Amb la nostra petita veu, els de SI intentem fer sortir el nostre estimat país del forat en què està ficat. S’accepten idees i ajuda.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

L´INDEPENDENTISME CATALÀ I LES ELECCIONS DE NOVEMBRE.


Us pengem les noticies dels mitjans de comunicació (ahir) de com estan les converses ERC-SI-RCat per a una coalició electoral (que cadascú es faci la seva conclusió) i també la proposta d´ERC.
Esperem que aquesta proposta no sigui la proposta final, els electors independentistes (la majoria de totes les tendències) no entendran la manca de criteri i d´unitat.
La visió de futur passa per polítiques unitàries amb objectius comuns, però també aquestes polítiques unitàries calen per fer-se sentir a Madrid i a Brussel.les (si cal). Finalment, caldrà que cada un dels partits tigui molt clar que no és l´únic representant de l´independentisme català.


ERC confirma el pacte amb Reagrupament per al 20-N i SI se'n queda fora.
Esquerra proposa fer una plataforma independent on s'hi inclouria Reagrupament.
Solidaritat no hi està d'acord.
Es mantindran les sigles d'ERC i al costat hi haurà les de la marca blanca
ERC ha tancat un acord amb Reagrupament per anar junts a les eleccions del 20-N, mentre que Solidaritat se'n quedarà fora. Els republicans faran servir la fórmula d'una marca blanca. És a dir, s'articularà una plataforma amb formacions polítiques i personalitats que donaran suport a ERC. RCat ja ha acceptat, però Solidaritat no hi està d'acord. Oriol Junqueras considera que és una oferta “generosa” i recorda que els logos dels partits que s'hi adhereixen també apareixeran a la marca electoral final.
Els solidaris mantenen que s'ha de crear una coalició electoral amb una certa igualtat de condicions. Proposen que tots els caps de llista siguin d'ERC –també el número 2 de Barcelona– però consideren que hi ha d'haver una repartició d'escons durant la legislatura amb totes les formacions que participin en la coalició. Una iniciativa que ja fa servir ERC al Parlament europeu i que els republicans han rebutjat que es pugui traslladar al Congrés dels Diputats.
Aquesta nit l'executiva de SI es reunirà per analitzar la situació , però a hores d'ara sembla impossible que acceptin l'oferta d'Oriol Junqueras.
Aquest pròxim divendres 7 d'octubre s'acaba el termini per presentar coalicions a la junta electoral.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

CiU VOTA AMB PP-PSC-C´s CONTRA LES 101 PROPOSTES DE RESOLUCIÓ DE S.I. (SOLIDARITAT )


Strubell acusa CiU d'actuar contra les comarques gironines amb el suport de l'espanyolisme
El diputat independentista considera un escàndol que CiU s'aliï amb PP, C's i socialistes per anar en contra dels interessos dels gironins

El diputat i president de SI, Toni Strubell, ha acusat avui mateix Convergència i Unió (CiU) d'haver mantingut una actitud antigironina davant de les 25 propostes de resolució presentades pel seu partit al Debat de Política General celebrat aquesta setmana al Parlament. En paraules d'Strubell "a la Cambra, les 101 propostes de resolució de SI han estat tombades, una a una, i només tres diputats –els nostres– han votat a favor d’una resolució en què es defensava la immersió i el fet que el català continuï essent l’única llengua vehicular de l’educació a Catalunya". "Increïblement, la resta de diputats ha votat que no" ha lamentat, tot recordant que "en el dia en què Catalunya s’ha quedat sense caixes (Unnim i Caixa Catalunya) i l’endemà d’anunciar-se el refús espanyol al Corredor Mediterrani, els plens del Parlament han pogut demostrar que l’autonomisme català està absolutament mancat de cap mena de capacitat de reacció política".
Strubell ha carregat amb duresa contra CiU a qui acusa d'actuar contra els interessos de les comarques gironines tot sumant el seu vot al bloc espanyolista integrat per PP, C's i PSC-PSOE. Així mateix el diputat de SI considera que de l'actitud de CiU se n'extreu que no té cap mena de pudor d'estar instal·lada dins la comoditat que suposa veure trepitjar les llibertats catalanes sense perill a quedar despentinada.

Entre les propostes en clau gironina que CiU no ha permès que s'aprovessin hi destaca la que sol·licitava reclamar la transferència de la Xarxa de Carreteres de l'Estat per acabar amb el nyap de la N-II al seu pas per les comarques gironines, que l'Aeroport de Girona-Costa Brava pogués ser gestionat territorialment o afavorir la creació de l'Eurodistricte entre les comarques gironines i la Catalunya Nord, entre d'altres.

dissabte, 24 de setembre del 2011

EL PARLAMENT REBUTJA LA I.L.P. "SALVEM L´ESCOLA EN CATALÀ" PER "INCONSTITUCIONAL".



Per una part, el Parlament Català rebutjant una I.L.P. per "inconstitucional", semblen el Parlament espanyol.
A veure, si és "inconstitucional" o no ja ho diran allà. No us peocupeu que d´això en saben molt. No entenem que els diputats catalans els estalvïin feina als de Madrid.
I per una altra part, en el fons de la I.L.P. hi ha un concepte bàsic que recolzem totalment: ÚNICA LLENGUA VEHICULAR.
És aquest l´únic concepte que pot salvar la nostra llengua d´una mort lenta. Ara, sense aquestes sentències, la llengua vehicular de gran part de les escoles catalanes és el castellà (i hi ha algunes que no, és cert), però si s´executen les sentències només ens aboquen a una mort lenta de la llengua.
I no és cap dramatisme, només la constatació d´uns fets que veiem dia a dia els que treballem a les escoles catalanes.

NOTICIA PERIODÍSTICA:
Rebutjada la iniciativa de la ILP, ‘Salvem l'escola en català', per “inconstitucional”
El text de la iniciativa legislativa popular demanava que el català sigui l'única llengua vehicular del sistema educatiu a l'escola i la universitat
Els serveis jurídics del Parlament entenen que “el dret a utilitzar el castellà i el seu caràcter oficial no permeten que sigui proscrit de tota activitat a l'ensenyament”
El Parlament ha rebutjat tramitar la iniciativa legislativa popular (ILP) de proposició de llei ‘Salvem l'escola en català' presentada el 7 de setembre en considerar que és “inconstitucional”.
Aquesta proposició va ser presentada en plena polèmica per la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que donava dos mesos a la Conselleria d'Ensenyament perquè el castellà fos llengua vehicular a les escoles.
Dins de les demandes del text destaquen que el català sigui L´ÚNICA LLENGUA VEHICULAR del sistema educatiu, que els estudiants universitaris tinguin dret a cursar totes les assignatures en llengua catalana, i que aquesta sigui la llengua d'acollida dels estudiants nouvinguts.
Segons l'informe dels serveis jurídics del Parlament, “tant el dret a utilitzar el castellà com el seu caràcter oficial no permeten que sigui proscrit de tota activitat desenvolupada a l'escola i en l'entorn de l'escola”, i afegeix que això resultaria inconstitucional i antiestatutari.
La resolució es remet tant a la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut com a anteriors errors sobre el model lingüístic en l'ensenyament.
Així mateix, la resolució remarca que aquesta ILP va més enllà de l'autonomia universitària i que podria fins i tot afectar la llibertat d'ensenyament, i també al dret a l'educació en proposar l'extensió absoluta “sense motivacions” de l'ús del català en tots els nivells de l'ensenyament i en totes les activitats de l'àmbit escolar.
Encara que l'informe dels serveis jurídics no és vinculant, la Mesa del Parlament - on estan representats CiU, PSC i PP - ha rebutjat per unanimitat tramitar la ILP.
Debat al Parlament el dia 29
No és la data que haurien preferit els tres sol•licitants (ICV-EUiA, ERC i grup mixt), però finalment la Junta de Portaveus ha decidit convocar un ple monogràfic sobre la reforma constitucional, que es farà al Parlament el proper 29 de setembre.
Els diferents grups parlamentaris debatran entorn d'una reforma que incorpora a la Carta Magna un futur sostre de dèficit públic, que haurà de ser fixat a través d'una llei orgànica.

diumenge, 18 de setembre del 2011

PALESTINA DEMANARÀ EL RECONEIXEMENT A L´ONU.


El president de l'Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, ha partit aquest diumenge cap a Nova York per participar en la 66a sessió de l'Assemblea General de l'ONU, on plantejarà la petició de reconeixement de l'Estat palestí.

"L'agenda del president és plena de reunions, ja que molts dels països que participaran en la sessió han sol·licitat escoltar la posició palestina abans del discurs d'Abbas", ha explicat el ministre d'Afers Estrangers del govern cisjordà, Riyad al Malki, en declaracions a la ràdio 'Voice of Palestine' recollides per l'agència de notícies oficial palestina, WAFA.

Abbas sotmetrà a votació la proposta a l'Assemblea, on previsiblement serà aprovada, i després la plantejarà al Consell de Seguretat de l'ONU, màxim organisme decisori, on és probable que els Estats Units exerceixin el seu dret de veto per impedir-ne l'aprovació.

Acompanyen Abbas el seu portaveu, Nabil Abu Rdainah; el secretari general de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), Iàsser Abed Rabbo; el negociador cap de l'OAP, Saeb Erakat; i el diputat àrabo-israelià a la Knesset, Ahmed Tibi.

dijous, 15 de setembre del 2011

SENTÈNCIA SOBRE LA LLENGUA VEHICULAR: MENTIDES I CINISME DELS DE SEMPRE.


Bon article sobre la immersió i els símbols de l´Hèctor López Bofill:

La immersió lingüística a les escoles és un símbol. És la idea de la societat cohesionada al voltant de la llengua que a Catalunya voldríem tenir i que la realitat s'obstina a desmentir. Si després de gairebé trenta anys de normalització lingüística encara es mantenen bosses de població que tenen com a llengua vehicular el castellà i que viuen a barris de ciutats catalanes com si visquessin a Alcobendas és que, tenint present que els més joves d'aquests sectors ja es van escolaritzar en català, el procés de la immersió va fallar, com falla sistemàticament quan als instituts es parla molt més castellà del que es reconeix o quan els nens es socialitzen en castellà a l'hora de pati.

L'ús de la llengua catalana ja es troba dinamitat al carrer, el que provoca indignació és que des de la justícia espanyola ara es pretengui destruir el símbol i ja se sap que atacar la història del desig és molt més punyent i humiliant que atacar la història de la realitat. Si el catalanisme se sent ferit per aquesta nova envestida espanyola és perquè revela les misèries de la seva feblesa, ja que la immersió lingüística també és un símbol d'una altra cosa: el de la gairebé única concessió que es va arrencar per a Catalunya en el procés de transició espanyola. La immersió era una escletxa d'esperança en els anhels de transformació de l'Estat pel qual sospiraven alguns sectors de l'estament polític català. Però també això ha fallat, ha fallat coincidint amb una reforma constitucional que ha culminat allò que ja es volia aconseguir l'any 78: l'exclusió dels nacionalismes perifèrics d'una arquitectura de l'Estat en què només hi ha una nació i una llengua.

Sigui dit de passada: la feblesa catalana també va provocar que les concessions atorgades per Espanya estiguessin enverinades. La immersió lingüística a les escoles es va transformar en un instrument per calmar la mala consciència de la classe mitjana catalana per no defensar la llengua al carrer. Si els nens estudiaven en català a l'escola, pensaven des d'aquests sectors, la continuïtat de la llengua es podia consolidar encara que el catalanoparlant alfabetitzat en castellà durant el franquisme continués consumint premsa, literatura i oci en castellà, es relacionés en castellà en el seu àmbit laboral i canviés de llengua quan els nouvinguts procedents d'Espanya o d'arreu del món se li adrecessin en castellà. Era evident que a l'escola no se la podia carregar sola amb els neulers d'una classe mitjana mesella disposada a arronsar-se davant de la força expansiva del castellà amb tots els poders de l'Estat espanyol al darrere. I ara fins i tot trontolla el bastió escolar, perquè vist el poc coratge d'aquesta classe mitjana i sobretot dels partits polítics majoritaris que la representen, els poders de l'Estat ja han decidit posar fi a aquesta nosa que havia quedat pendent de la transició i obrir el catalanisme en canal.

Per bé que l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol està avisant des de fa mesos de l'onada d'agressions que ara mateix s'estan rabejant contra Catalunya, la federació que ell va liderar, amb més poder que mai a les institucions del país, es limita a mostrar un estupor insolvent, una completa manca d'estratègia per fer front a l'hostilitat i, encara pitjor, una rendició als principals responsables de l'atac: el PP. La primera actitud censurable de CiU és la ingenuïtat: que no es coneix el PP? Que no se sap quin és el seu programa polític? Com es pot arribar a tolerar un pacte per aprovar els pressupostos del 2011 amb el PP i l'endemà que Alícia Sánchez Camacho es presenti al jutjat per denunciar la immersió lingüística a les escoles? Com es pot admetre que el PP aplaudeixi la interlocutòria del TSJC contra la immersió i Oriol Pujol encara declari que “es poden entendre” amb el mateix PP en aquelles qüestions d'àmbit econòmic que no afecten la identitat? No va ser CiU que va permetre que Xavier Garcia Albiol governés a Badalona, o que se signin pactes estables de govern a Castelldefels, a canvi que CiU controli Barcelona, la Diputació i aprovi els ja citats pressupostos?

Hem titllat els gestos de CiU d'ingenus per no qualificar-los de mentiders i de cínics. Des del govern de la Generalitat es menteix quan s'afirma que hi pot haver una solució jurídica per neutralitzar les resolucions judicials contra la immersió. No n'hi ha. Només resta el pronunciament del Tribunal Constitucional espanyol sobre la llei d'ensenyament i en què previsiblement repetirà la interpretació de la sentència sobre l'Estatut: que el castellà també ha ser llengua vehicular a Catalunya. Al govern de CiU li resta doncs o desacatament o submissió, però ja s'insinua el camí que prendran quan al Parlament CiU impedeix aprovar una resolució que proclama el català única llengua vehicular a l'ensenyament i es limita a abonar el mateix text que podria subscriure el Tribunal Constitucional espanyol.

L'únic projecte del govern Mas sembla, doncs, entomar i anar tirant de veta tot camuflant la manca de fermesa amb fantasies i objectius irrealitzables (com pensa encarrilar un pacte fiscal amb Espanya si aquesta ja ha reformat la seva Constitució contra els interessos financers de Catalunya?). Es pot anar amagant el cap sota l'ala i permetre que continuï surant la xarxa d'interessos clientelar que cobra d'Espanya, però sense un relat i sense resultats coherents amb aquest relat no es guanyen eleccions.

dissabte, 3 de setembre del 2011

EL RIDICUL DE DURAN, O CIU CONTRA LES CORDES.


Després de l´atac frontal i a dues bandes (en un mateix dia) contra l´economia dels catalans (i també dels espanyols)i contra la llengua i ensenyament dels catalans. No queda altra mesura que tocar de peus a terra i els que no són independentistes, plantejar-se si hi caben o no en aquell país veí.
Cal agraïr també la coherència del Sr. Llamazares, que de retruc va evitar un ridícul més gran del Sr. Duran i Lleida i de CiU.
El que ha passat aquests dies no és una cosa sense importància, portarà conseqüències i tots ho saben.
Aprofitem per penjar un article d´en Partal, director de Vilaweb i dónar suport i ànims a #somescola. Ens hem de coordinar i posar en moviment tots els que estimem aquest país.

El ridícul de Duran, o CiU contra les cordes
03.09.2011

Quines vint-i-quatre hores! Ahir vam viure un dia que segurament la història servarà. De primer, al matí, l'esperpèntica votació de la reforma de la constitució espanyola, i al vespre, la pressió contra la llengua a l'escola que va obligar la consellera Rigau a eixir a la palestra. Espanya ataca i ataca de valent i CiU es troba literalment contra les cordes. Quin hivern més apassionant que ens espera!

És una evidència que la base de CiU s'ha mogut en massa cap a l'independentisme. No ho és tant que s'hi haja mogut la cúpula, que de moment es limita a fer declaracions i a picar l'ullet. Ara, vistes les coses que vam veure ahir, ja cal que vagen pensant què compten fer, perquè Espanya ha decidit de posar-los contra la paret, com uns pàries. A ells i al país sencer, és clar, però sobretot a ells.

I a vegades no saben encara ni com reaccionar. Duran i Lleida, per exemple, va perdre ahir una ocasió d'or. No sé pas si va actuar pensant en el lluïment personal o segons una tàctica declarada, però és difícil de fer més el ridícul. El PSOE i el PP han menystingut la resta de grups, especialment Convergència, en tot el procés que portava a aquesta ridícula reforma. I tanmateix CiU ha provat de pactar fins al darrer moment. Pactar què? Em fa l'efecte que tant era.

Ja em va estranyar prou que Duran no eixira a defensar la posició del seu grup. El fet solament podia tenir una lectura: que ell es reservàs una aparició d'últim moment per a anunciar un acord sobre qualsevol cosa, que l'aureolaria com un polític major, un estadista. I efectivament, al seu voltant varen començar a fer voltes, en ple hemicicle!, els enviats dels dos partits que maten l'autonomia, el consens i tot allò que calga, fent-li la gara-gara i cercant un gest positiu de CiU que alleujàs un poc aquesta barbaritat que ells sabien perfectament que cometien.

Van ser a punt d'aconseguir-ho, quan es va anunciar un petit acord en una transacció entre els partits espanyols i CiU. Ho van dir emocionats des de la trona i, quan ho acabaven de dir, el diputat Llamazares va objectar que no es podia votar perquè, com diu el reglament, la negativa d'un sol diputat bastava i ell s'hi negava. Gran! No ho sabia ningú a Convergència això? Ho ignorava Duran? El ridícul no podia ser més gros: Convergència es blegava en canvi d'una engruna secundària i, quan això ja era públic, resulta que la genuflexió no valia res. I Duran es quedava sense el minut de glòria. O pitjor encara...

Pitjor, perquè el cap de CiU al congrés es va alçar aleshores, visiblement enfadat, per exigir a Llamazares que explicàs si els diputats d'ERC (absents) compartien el gest. O siga que en el greu moment que els dos grans partits espanyols dinamitaven el pacte de la transició i enfonsaven una mica més l'autonomia, la seua preocupació no era de demostrar la dignitat que calia esperar, sinó portar la batalla a la politiqueta local, vejam si podia acusar els republicans de res.

Que retratat que ha quedat Duran en aquest procés i que urgent és que CiU pondere si un perfil com el seu li serà de gaire utilitat a Madrid. Veure al marcador electrònic de les Corts l'allau de llumenetes vermelles que el PSOE i el PP encenien unànimement contra les propostes de CiU era la millor impugnació de l'estil d'un home que s'ha quedat fora del temps. Al congrés espanyol CiU ja no serà mai allò que havia estat. Simplement perquè el PP i el PSOE l'han expulsat del pacte.

I com si ho tingueren preparat, perquè no en restaren dubtes encara faltava l'avís dels tribunals, que donen dos mesos a la Generalitat perquè suprimesca la immersió lingüística. A corre-cuita la consellera Rigau, una de les veus més sòlidament nacionalistes del govern, va haver d'improvisar una conferència de premsa per a dir la poca cosa que podia dir: que hi recorrerien i que esperaven convèncer els tribunals. O siga que res. La qüestió interessant, i em pose a comptar des d'avui, serà saber què faran o què diran d'ací a dos mesos quan els tribunals no els donen la raó i exigesquen la fi de l'escola catalana moderna. Fi de la comèdia.

Sé que molta gent de CiU que és conscient que hi ha en marxa un canvi històric. Espanya ha posat la proa contra nosaltres sense reserves i ben decididament, i en aquest embat la tradicional pirotècnia verbal convergent no serveix ni tan sols de passatemps. Per això, Espanya, literalment i conscientment, va posar ahir CiU contra la paret.

(PD. No fóra just d'eludir avui que a l'altre costat de la balança la reacció de #somescola, esdevinguda tendència dominant de Twitter, expressa allò que hi ha de bo i millor al país. Disposat a lluitar.)

divendres, 12 d’agost del 2011

OPINIONS SOBRE l´ECONOMIA I LA CRISI


Alguns economistes es van apropant poc a poc, timidament, al fons de la situació. Esperem que no es trigui gaires anys en apropar-se més i fer un diagnòstic exacte de la situació, per sobre dels interessos de cada èlit que impideix fer aquest diagnòstic ara mateix.
Article publicat a Vilaweb:

Albert Recio: 'Els poders polítics han respost a interessos minoritaris'
Opina que els mals són estructurals i que demanen reformes profundes

La crisi del deute, tal com s'ha anat gestant tota la crisi, és de solució difícil. La política d'ajustament aplicada solament ha fet caure més l'economia. Hem arribat a un punt en què o bé ataquem els mals estructurals o entrarem en una fase de crisi contínua.

Els mals són estructurals

Per exemple, ningú no se'n recorda, però el deute de l'estat espanyol de primer va ser privat. Van salvar els bancs i ara el deute és públic. És a dir, ha passat d'un cantó a l'altre i el sector públic n'ha sortit perjudicat. A més, el Banc Central Europeu ha tractat d'una manera asimètrica els uns i els altres: ha donat quantitats immenses de diners a tipus d'interès molt baixos als bancs i això els ha permès de reciclar els seus deutes; en canvi, quasi no ha comprat deute públic dels estats.

Un altre element que cal tenir en compte és la rebaixa de la pressió fiscal, particularment a l'estat espanyol, perquè els pressupostos públics se n'han ressentit. Als EUA també passa, hi ha un tipus d'imposició del tot classista. La coartada que els impostos desanimen la inversió és mentida: s'ha comprovat que la rebaixa fiscal no crea ocupació, sinó, en tot cas, deute.

La crisi del deute posa en evidència que hi ha mals estructurals. Per començar, la globalització ha fet que hi hagi països deutors i països amb excedents, com ara Alemanya i la Xina. Per tant, el model de comerç internacional que es justifica sempre per regular l'economia no funciona i genera desigualtats. D'una altra banda, hi ha una distribució desigual de la renda, accelerada tant per la política impositiva com per la de fixació de salaris. Hi ha massa gent excessivament rica i massa gent excessivament pobra.

Les solucions

Per resoldre-ho, no hi ha una sola solució: caldria fer una política per a reequilibrar el comerç internacional i repensar la distribució de la renda. A més, les institucions públiques han de canviar d'enfocament: han acceptat el deute, creuen que han de redistribuir en favor dels rics i que la liberalització dels capitals no es pot aturar. Han d'adonar-se que haurien de fer exactament la contrària, perquè els mals especulatius provenen de la llibertat amb què es deixen actuar.

Hi hagut una corrupció sistemàtica dels poders polítics, que han respost més als interessos d'uns grups minoritaris que no pas als de la societat. En la meva professió, entre els economistes, el corrent dominant és el neoliberal i això ha donat arguments tècnics que han portat a aquest desastre.

En aquests moments s'ha vist clar que els qui manen al món són com un capità de vaixell que no sap on va. Cal que considerin els mals estructurals existents i que s'han de revisar moltes coses: des de les teories que expliquen els tècnics assessors fins a tocar interessos intocables.

Ara com ara hi ha un debat de molt poca altura, molt capficat en el dia a dia. Si fem una mirada enrere, totes les reformes aplicades no han anat en el sentit de rectificar els errors del passat, sinó que són pedaços que no han servit per arreglar res.

Això que es fa ara a Europa es va fer fa quinze anys a l'Amèrica Llatina i ja sabem com va acabar. Per superar la crisi del 29 van caldre quinze anys i una guerra mundial i la crisi dels setanta va ser un pas enrere comparat amb tot quant s'havia avançat amb el keynesianisme. Per tant, no és estrany que costi tant de canviar de mentalitat. Tot i amb això, els ciutadans hem de lluitar pels nostres drets.

El paper de la Xina

La Xina ha centrat tota la seva política a exportar i ha frenat el consum intern. Sincerament, no entenc com es pot presentar com un model de competitivitat un país amb una manca de llibertat flagrant, amb una de les societats amb menys drets del món. És una dictadura d'un únic partit que es converteix en creditor mundial de primer ordre. Li han permès d’arribar fins aquí i ara té un poder incalculable.

Una gran part del creixement econòmic xinès és gràcies a les grans empreses occidentals que hi han traslladat la producció per abaratir costos i que han enfonsat el mercat de treball intern. L'exemple clàssic espanyol és Inditex, que produeix els teixits allà.

Albert Recio, professor d'economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona

dimarts, 26 de juliol del 2011

ACTES DE BILDU A CATALUNYA AQUEST CAP DE SETMANA.


Les conferències aniràn de la mà del portaveu de la formació, Mariano Àlaba, i la responsable de política internacional, Lorena Díaz de la Calle

El viacrucis que va haver de passar Bildu per a poder concórrer a les eleccions al País Basc i la consegüent victòria són una experiència que mereix ser explicada. Per això, Solidaritat Catalana per la Independència ha convidat alguns membres de la formació basca a obrir un cicle de conferències en territori català que, sota el títol 'L'experiència de Bildu, la unitat per la independència', comptarà amb l’assistència del portaveu de Bildu, Mariano Àlaba, i la seva responsable de política internacional, Lorena Díez de la Calle.
El primer acte es farà aquest divendres 29 de juliol i se celebrarà de manera simultània a Barcelona i Girona. A més, durant tot el cap de setmana es faran trobades a Molins de Rei, Sabadell, Reus i Vic.

dilluns, 18 de juliol del 2011

OFENSIVA LINGÜÍSTICA DEL PP CONTRA EL CATALÀ EN TOTS ELS TERRITORIS.


Bon article el d´en V. Partal que confirma l´ofensiva del PP en tots els territoris de parla catalana.
El PP és aquest partit al qual dóna oxígen CiU al Parlament "autonòmic" català. Però que ningú es confongui no critiquem els acords CiU-PP perquè volem donar suport al PSC-PSOE.
Tots sabem com funciona la política espanyola, quan cal per "interès nacional" (espanyol) el PP i el PSOE es posen d´acord de seguida. El que no podem deixar de criticar és el trist paper de CiU donant oxígen al PP,el mateix que esmola les eines contra les llengües "perifèriques", suposem que preparant el seu desembarcament al Govern de Madrid.

El PP estén l'ofensiva contra el català a la Franja

Luisa Fernanda Rudi, nova presidenta de l'Aragó, modificarà la llei de llengües perquè el català deixi de ser considerat llengua pròpia

Luisa Fernanda Rudi, del Partit Popular, ha estat investida nova presidenta del govern d'Aragó amb els vots del PP i del Partit Aragonès. Tal i com va explicar ahir al debat d'investidura, preveu, entre les primeres mesures anunciades del seu programa de govern, la derogació de la part de la llei de llengües que protegeix el català i l'aragonès. La llei, aprovada a les Corts de l'Aragó el desembre del 2009, no fa oficial el català, però el qualifica de 'llengua pròpia, original i històrica' i en promou la conservació.

El text que vol suprimir Rudi reconeix la pluralitat lingüística d'aquella comunitat, on a banda l'espanyol, s'hi parla català i aragonès, i el dret dels ciutadans de les zones on es parlen aquestes dues llengües de servir-se'n per adreçar-se a l'administració o d'assegurar-se'n l'ensenyament.

Precedents al País Valencià i les Illes

La de la Franja és una nova ofensiva contra el català que arriba després de mesures similars aplicades pels governs populars al País Valencià i a les Illes Balears. El govern de José Ramón Bauzá va anunciar que derogaria el decret de mínims que garanteix que el català sigui la llengua d'almenys el 50% de les classes que reben els escolars i que implantaria un model plurilingüe a l'escola en què es permetria triar la primera de les llengües vehiculars, sense definir quin paper hi tindria el català a partir d'ara. També va apostar per modificar l'article de la llei que estableix uns mínims de català per poder accedir a la funció pública.

Al País Valencià, el conseller d'educació, Alejandro Font de Mora, suprimirà la línia en català de l'ensenyament amb l'aplicació d'un nou model pretesament plurilingüe que barreja anglès, castellà i català. La conselleria va modificar el Servei d'Ensenyament en Valencià, un òrgan encarregat d'assessorar les escoles en tot allò referent a la línia en català, substituïnt els professors de català per professors d'anglès.

Font de Mora va explicar que el programa inicial implica dividir la docència a parts iguals entre espanyol i català, introduint de mica en mica l'anglès. Des del febrer, a més, el nou govern va deixar sense senyal el canal TV3, donant una estacada així a l'espai de comunicació en llengua catalana al País Valencià.

dijous, 14 de juliol del 2011

ACTE COMISSIÓ DIGNITAT: que retornin tots els documents de Salamanca.


Us volem recordar que la Comissió de la Dignitat organitza avui dijous dia 14 a les 19,30 h a la sala d’Actes de l’Orfeó Martinenc, Av Meridina 97 la nit de la Memòria que fa cada any, en el transcurs de la nit atorgarem els premis Dignitat 2011 a tres prsones que encara esperen que els retornin els papers de Salamanca, en ells també fm homenatge a totes les persones que no els han pogut recuperar i en un acte de denúncia dels entorpiments que els funcionaris del ministerio de Cultura estan posant en el procés de retorn.
Fa més de cinc anys que es va aprovar la llei i encara estan posant problemas i sufterfugis tècnics i filosòfics per anar endarrerint el retorn. Els cinc anys passat demostren que no tenen cap raó ni perdó de deu de mantener aquesta actitud injustificable, quan vol dir impedir que en Josep Pàmies, la Teresa Rovira o l’Odina Capo puguin rebre a les seves mans allò quem els van arrabassar. És una mostra de la manca de sensibilitat humana i democràtica.


També en l’acte es dóna el premi Dignitat a la revista “Sàpines” d’història per la tasca de divulgación de la Nostra històrica.


Seguidament es llegirà el manifest “Cinc anys d’Escarni, Ja n’hi ha prou!” que no es farà públic fins el dijous a l’acte.

Per cloure l’acte efarà una actuación musical en Pep Sala i el seu grup.

Mitjans de transport: parada de Metro del Clot L1 (vermella),

dilluns, 11 de juliol del 2011

DAVANT LES ELECCIONS ESPANYOLES: ABSTENCIÓ UNITÀRIA.

Aquest text ens l´envien companys/es de diferents partits, com un punt de reflexió per actuar de manera conjunta davant les properes eleccions espanyoles.

DAVANT LES ELECCIONS ESPANYOLES.
Signat per Josep Guia (SI, PSAN) , Josep M. Ximenis (CUP, Alcalde Arenys de Munt), Víctor Alexandre (Escriptor), Agustí Barrera (CUP), Jordi Bilbeny (CUP), Núria Cadenes (SI, PSAN), Toni Cucarella (Escriptor) , Joan Daunis(Empresari), Patrícia Gabancho (Escriptora i periodista), Jordi Miró (SI, Cat. Nació Independència), Isabel-Clara Simó (SI, Escriptora), Agustí Soler (SI, PRC) i Santiago Vilanova (SI, Els Verds)

Declaració per la Independència us comparteix aquest article per anar reflexionant sobre el paper que ha de tenir l'independentisme en les properes eleccions espanyoles. Esperem que us interessi.

"Davant les eleccions espanyoles

Una primera reflexió, de tipus generalista, és que cap contesa electoral no és la fi del món, en el sentit apocalíptic que, si no t'hi presentes, desapareixes per sempre. Relativitzar els esdeveniments polítics i emmarcar-los adequadament en el seu context és un exercici saludable. Així doncs, ens aproximem al tema sense apriorismes electoralistes ni absolutismes de signe contrari. Però, això sí, amb la intenció de fidelitzar i ampliar l'electorat independentista.

Entenem que el full de ruta cap a la independència del Principat de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans passa pel fet que aquesta sigui proclamada pels representants polítics de la nació catalana, amb les pertinents ratificacions referendàries posteriors, si escau. Aquest procediment entra dintre d'allò que és acceptable –i que ha estat acceptat ja, en altres casos– per la legalitat internacional. És cert que aquesta també acceptaria, sense proclamació prèvia, el resultat favorable a la independència obtingut en un referèndum amb una participació superior al 50% del cens i convocat des de les institucions existents, però l'Estat (antidemocràtic) espanyol, així com el francès, impedeix una tal convocatòria de referèndum. Per contra, amb les armes del dret, no poden impedir que es faci una declaració unilateral d'independència ni els efectes i els reconeixements posteriors.

En aquesta perspectiva, els representants polítics cridats a protagonitzar una declaració d'independència són, en primer lloc, els diputats als parlaments autonòmics, especialment el Parlament de Catalunya, seguits per alcaldes i regidors de tot el territori nacional. És a dir, aquells qui han estat elegits per exercir i gestionar determinades quotes d'autogovern i que, un cop constatada la insuficiència d'aquest autogovern, fan el pas d'anar més enllà i reclamen i proclamen l'autogovern màxim, és a dir, la independència política. Una declaració d'independència realitzada per una majoria d'aquests representants polítics del nostre territori serà presa en consideració, amb tota seguretat, per les instàncies internacionals.

D'altra banda, els diputats al Congrés espanyol, com així mateix aquest Congrés al complet, no entren en el full de ruta de la proclamació d'independència. De fet, no hi tenen cap paper ni funció, ja que no passa per aquest parlament ni l'acte de proclamació ni els actes de reconeixement posteriors, per bé que des d'allà poden interferir-los o reforçar-los amb gestos i declaracions polítiques, que sempre seran alienes a un procés (de reconstrucció nacional) intern de la nació catalana.

Per tot això, la presentació de candidats en aquestes eleccions generals espanyoles per part de l'independentisme català és una qüestió secundària en el procés d'independència. Fins i tot, prescindible. En qualsevol cas, sotmesa a valoracions d'oportunitat conjuntural, com a possible element “extern” reforçador del procés. Per exemple, un reforçament del procés fóra l'abandó del Congrés espanyol per diputats catalans com a gest coherent de suport a la proclamació d'independència, realitzada a Catalunya. Però al capdavall, independentistes o no, a aquests diputats no els en quedaria una altra, no tindran altre remei que marxar de Madrid, davant de la nova situació creada.

En les circumstàncies actuals, immersos en un procés emergent de creixement independentista, res no indica que calgui la presència de l'independentisme català en una cambra carpetovetònica, on la marginalitat i el menyspreu els tenim assegurats. Una cambra on dos partits nacionalistes espanyols s'alternen en el govern (en la designació del president del govern) i escenifiquen una comèdia de pseudodemocràcia, sense permetre-hi ni tan sols l'ús de la llengua pròpia de més de vuit milions de ciutadans d'aquest estat. Una cambra on no és possible fer una política independentista catalana.

Així doncs, creiem que el millor per a la nació catalana és prendre el màxim de distanciament possible respecte a aquesta cambra a dues veus i que l'independentisme català adopti una opció política conscient de forma unitària, un lloc de trobada conjunt: ni presentar-s'hi ni votar-hi, és a dir, l'abstenció activa en aquestes eleccions espanyoles. En un clima d'entesa i de futur. Que tenim molta feina pendent a casa nostra i res a fer a Espanya."

diumenge, 10 de juliol del 2011

MILERS DE PERSONES DEMANEN LA INDEPENDÈNCIA A BARCELONA.


Fa un any, les consultes per la independència i la Manifestació del 10 de juliol van marcar un referent pel futur del país.


Milers de manifestants demanen la independència al centre de Barcelona

La manifestació es va fer dissabte per rememorar la massiva convocatòria del 10-J ara fa un any

La manifestació convocada en motiu del primer aniversari del 10-J per diverses entitats i partits va recorre els carrers del centre de Barcelona amb cants a favor de la independència. Darrera d'una pancarta amb el lema 'Pel nostre futur: Independència' s'hi van aplegar milers de manifestants, trenta mil segons els organitzadors i tretze mil segons la guàrdia urbana, que volien demostrar la seva crítica per la manca avenç en l'autodeterminació un any després de la massiva manifestació que va respondre la sentència del Tribunal Constitucional contra l'estatut de Catalunya.

Entre les cares més conegudes dels manifestants hi havia el candidat a presidir Esquerra, batlle de Sant Vicenç dels Horts i eurodiputat, Oriol Junqueras, així com Jordi Portabella i Joan Tardà. De Solidaritat per la Independència hi havia el secretari general, Uriel Bertran, i Toni Strubell. També s'hi van sumar alguns representants de Reagrupament Independentista i de la Candidatura d'Unitat Popular.

La voluntat dels organitzadors no era competir amb la d'ara fa un any, conscients que no aconseguirien reunir tanta gent, però demanaven sumar-s'hi a tots aquells que tinguin l'objectiu de la independència. Carme Teixidó, una de les organitzadores, va explicar a VilaWeb que durant aquest any s'ha fet una passa endavant perquè ja es parla obertament d'independència i es permet fer consultes no vinculants, però considera que 'ara cal avançar i aconseguir resultats de debò, sense titubejar'. 'Les entitats que hem muntat aquesta manifestació volem seguir en contacte amb l'objectiu de mantenir-nos alerta. Volem donar exemple als polítics anant tots junts i aglutinant esforços a nivell social', va explicar.

Pels volts de gener, en ple procés de consultes sobre la independència, unes quantes entitats i persones van plantejar-se convocar una manifestació amb un missatge clarament independentista. L'associació Ara o mai va ser la primera a engrescar-se i organitzar-la, i altres, com ara Tarragona Decideix, Noubarris Decideix, Llinars Decideix i Catalunya Acció, s'hi van apuntar de seguida.

Teixidó va voler destacar el caràcter popular de la manifestació, que s'ha finançat amb els diners d'una vintena de persones, sense subvencions ni publicitat. Així, també va voler deixar clara la diferència entre aquesta convocatòria i la de fa tot just un any, en què la capçalera institucional va decidir-se amb polèmica. 'La gran diferència és que a la primera fila d'aquesta manifestació s'hi posarà qui vulgui', va dir.

dijous, 7 de juliol del 2011

PANORAMA PREVI A LA FALLIDA O INDEPENDÈNCIA.


Article d´en Sant Vilanova al diari El Punt, aquesta setmana:

L´escenari en què es troba Catalunya de crisi social, política i econòmica és d'una gravetat extrema. Amb l'espoliació fiscal d'entre 16.700 milions d'euros i 20.010 milions; amb els 2.558 milions que l 'Estat ens deu del fons de competitivitat; amb els 5.000 milions que hem de pagar d'interessos; amb els 10.000 milions que hem d'anar a cercar al mercat financer i amb els 724.000 aturats caminem cap el col·lapse. Si a tot això hi sumem la desmoralització de la nostra joventut per trobar un lloc de treball, obligada a indignar-se pels carrrers i places de les nostres ciutats, la sensació és que estem davant d'un panorama previ a la fallida; a una argentinització de la crisi i a un endeutament de país africà. Se'ns rifen i el conseller Andreu Mas-Colell demana realisme en lloc d'èpica.“¿Fins quan?”, li preguntava el diputat Uriel Beltran en el debat dels pressupostos.

El realisme polític que reclama el govern Mas no és altra proposta que seguir acceptant la submissió a l'Estat espanyol i la dependència de les empreses energètiques que dirigeixen el model de desenvolupament i que domestiquen el parlamentarisme al servei dels seus negocis globals, entre ells la nuclearització herència del franquisme. Aquest és un segrest sibil·lí de la democràcia, que no es visualitza mediàticament però que és tan greu com el que va sofrir el Congrés aquell fatídic 23-F.

Plantejar la sortida a la crisi com una qüestió ideològica d'esquerres i dretes, com tracten de fer-ho els dirigents de l'extripartit, és una miopia que segueix servint els interessos del model dominant que ens ha portat a la crisi. Què varen fer ells quan governaven per intentar canvis de rumb del model? Quins lobbies varen inquietar?

Tots els paràmetres ens indiquen que ens troben a la vigília d'un crack del sistema productiu i de consum. I el sistema econòmic, per salvar-se, com sempre ho ha fet de forma cíclica, opta per carregar la crisi a les classes treballadores i mitjanes. L'enfonsament de tot un teixit de petites empreses, moltes familiars, poc importa als grans monopolis. Comprovin els guanys excepcionals d'Agbar, Abertis, Gas Natural- Fenosa, Endesa… Per a ells la crisi és una ocasió única per incrementar la seva quota de mercat i de negoci. Quina organització política tindrà el coratge de demanar la nacionalització de la banca i de les empreses energètiques?

Durant la transició Catalunya podia haver liderar un model industrial i ecològic. Però va optar per l'economia del totxo i l'especulació immobiliària. Ara, en rebem les conseqüències i aquell mateix govern nacionalista que no va fer els deures es manifesta impotent per crear els mecanismes per fer-nos sortir del atzucac.

Si molts länders alemanys no han caigut en el forat on nosaltres estem és perquè durant els anys 80 i 90 varen iniciar un canvi de rumb i varen aprovar les lleis per fer-lo viable.

Hem d'admetre, malauradament, que Catalunya ja no pot liderar la societat postindustrial, com ho podia haver fet si durant els anys del govern Pujol s'hagués tingut la voluntat d'escoltar les veus dels entropistes i dels bioeconomistes. El conseller Mas-Colell forma part d'ideòlegs caducs d'una economia desenvolupista, espoliadora dels recursos i per essència contrària als ideals de l'humanisme. El president Mas ha optat per un savi conservador en lloc d'optar per un savi revolucionari.

Podíem haver esdevingut la Baviera del Mediterrani. Ara, però, si no aconseguim crear un Estat propi, que ens permeti recaptar el 100% dels impostos, acabarem essent una de les autonomies més pobres d'Espanya.

Estem en una situació límit, que ni la classe política ni els mitjans d'informació volen admetre. Parlamentaris de la nostra democràcia i gestors de la comunicació semblen viure en un altre món, còmodament instal·lats en el políticament correcte. I ens hem de qüestionar, definitivament, si volem continuar agonitzant lentament o optem per una ruptura que declari la independència incorporant els valors que reivindiquen els indignats.

dilluns, 4 de juliol del 2011

ESLOVÈNIA UN PAÍS D´EUROPA DES DE FA VINT ANYS. QUAN CATALUNYA ?


Article d´en Vicent Partal sobre l´ESLOVÈNIA INDEPENDENT, DES DE FA 20 ANYS.

28.06.2011

Vicent Partal

Avui fa un any que el tribunal constitucional espanyol va terminar el model autonòmic i ahir en va fer vint que Eslovènia va reaccionar a un fet semblant declarant-se independent. Vint anys després ningú no gosa discutir que els eslovens la van encertar tirant pel dret, malgrat els costos d'aquella decisió. I ningú no discuteix tampoc que els seus ciutadans ara viuen molt millor.

Eslovènia es va declarar independent, de manera unilateral, el 25 de juny de 1991. Dos dies abans els dotze estats membres de la Comunitat Europea i els Estats Units havien dit públicament que mai no reconeixerien la independència eslovena i que donaven suport total a la unitat iugoslava. En el cas de la Comunitat Europea Jacques Delors va deixar clar, a més, que Eslovènia mai no seria part d'Europa. I d'una manera sincronitzada el ministre de defensa iugoslau, d'aleshores, el general Velijko Kadijevic va advertir que les seues tropes restarien a Eslovènia per defensar la unitat iugoslava que Europa i els Estats Units proclamaven. Els eslovens podien haver pensat que eren sols contra el món i que els tocava perdre, però no ho van fer.

Eslovènia s'havia declarat unilateralment independent perquè Sèrbia havia trencat abans, també unilateralment, el marc federal iugoslau. El maig del 1990 els eslovens havien fet unes eleccions lliures i els democristians nacionalistes de Demos havien arribat al poder. La constitució iugoslava establia que la presidència de Iugoslàvia era rotativa entre els seus membres, però Sèrbia no va admetre que l'assumissen Eslovènia i Croàcia quan tocava, excusant-se en el perfil ideològic dels seus presidents i violant, doncs, l'esperit i la lletra de la constitució del 1974. I a tall d'avís, els serbis van anul·lar l'autonomia de les regions de Kosovë i Vojvodina.

En veient això, els eslovens van proposar als serbis una nova confederació, sobre unes noves bases, però no van obtenir cap resposta. Van decidir fer dos referèndums sobre la independència i amb els resultats favorables a la mà encara van proposar una negociació extrema de govern a govern. Negociació que Iugoslàvia no va acceptar amb l'argument que un estat no podia negociar de tu a tu, de manera bilateral, amb una regió.

Finalment els eslovens es van cansar d'esperar i el 25 de juny de 1991 van proclamar una independència que va ser seguida de deu dies de combats contra l'exèrcit iugoslau. Un alto-el-foc negociat per la Comunitat Europea va obligar els eslovens a suspendre tres mesos la declaració d'independència.

Però el supremacisme serbi va ser tan prepotent que no va caldre malgastar-los. El 4 de juliol els Estats Units i Alemanya, no encara la resta d'Europa, van dir que a la vista del comportament intolerable del govern i de l'exèrcit iugoslau consideraven que la independència eslovena era 'inevitable'. Com a resposta, els avions federals iugoslaus bombardaren Ljubljana. La resta de la història ja és sabuda: Sèrbia va emprendre una guerra d'agressió a gran escala contra totes les altres repúbliques.

Vint anys després d'haver passat un any i escaig per totes aquestes penalitats i dificultats, d'haver sofert l'agressió de Sèrbia i la incomprensió i el menyspreu d'Europa, Eslovènia ja no és ni serà mai un país menystingut. Ara és una democràcia estable, membre de la Unió Europea i de la zona euro, amb un producte interior brut per càpita lleugerament inferior a la mitjana europea, pròxim al d'Espanya i superior al de tots els estats de l'antiga Europa de l'est, més Portugal i Malta. I té una taxa de desocupació inferior a la mitja europea, alhora que en l'Índex de Desenvolupament Humà de l'ONU ocupa el lloc 29, just davant d'Andorra que ocupa el 30 –i Sèrbia ocupa el 60.

En un altre ordre de coses un tren de gran velocitat enllaça Venècia amb Ljubljana, un enllaç molt reivindicat pels eslovens però que històricament el govern iugoslau havia sabotat. I Eslovènia ha guanyat ja quinze medalles als jocs olímpics d'estiu i disset en els d'hivern. L'eslovè, no cal ni dir-ho, és llengua oficial a Europa.

Les amenaces i pressions de fa vint anys és evident que, vistes avui, fan riure. Els deien que mai no entrarien a la Unió Europea , i Eslovènia en va assumir la presidència de torn el 2008. El seu president, Borut Pahor, ara mateix té un vot al Consell Europeu del mateix valor que els dels estats que fa vint anys l'amenaçaven, i un polític eslovè, Janez Potocnik, és el comissari europeu de Ciència i Recerca. En el seu currículum figura que va nàixer a Kropa (Iugoslàvia) el 1958, i a sota diu que Kropa avui ja no és Iugoslàvia sinó Eslovènia. Entendridor. La caserna més pròxima de l'exèrcit iugoslau, ara serbi, és a Novi Sad (Vojvodina), a 423 quilòmetres de distància i amb dos passos de frontera pel mig.

Aquesta és la lliçó, tan simple, que vint anys després ens dóna Eslovènia, als catalans. És un país petit de dos milions d'habitants, però ningú no li discuteix ni els drets, ni la dignitat, ni el seu lloc en el conjunt de les nacions. Perquè van saber guanyar-se'l amb un projecte clar i decidit, democràtic i persistent.

I nosaltres podem aprendre la lliçó o continuar enfonsant-nos vint anys més.