REFERÈNDUM VINCULANT, ARA I AMB UNA SOLA PREGUNTA

Després de la primera etapa amb la Declaració de Sobirania, ens sembla que als dirigents polítics catalans els falta aire (o no poden agafar aire).
Ens han sobtat les declaracions d´aquests dies:

1) Diuen que volen fer una "consulta". Insistim: s´ha de fer un REFERÈNDUM, la consulta ja la vàrem fer fa uns anys (2009-2010). Ara no podem fer una altra consulta. No ens cal una consulta, ens cal UN REEFRÈNDUM.

2) Diuen que "no cal que sigui vinculant". Però, per a què volen fer una consulta o referèndum si no és VINCULANT?  No podem esmerçar tantes energies en una activitat no vinculant i que no reconeixerà ningú.

3) Diuen que "Hi pot haver una pregunta, o més d´una.." A veure, la pregunta ha de ser clara (Si o No) i no pot haver-hi moltes preguntes perquè no es poden fer preguntes que no es poden assumir (no es pot assumir, per exemple, el federalisme perquè l´altra part que s´ha de federar no ho vol). Per tant, siguem seriosos: LA PREGUNTA HA DE SER UNA I CLARA (no es pot enredar a la població).

4) Qui pot participar? Doncs està clar. Si s´ha aprovat una Declaració de Sobirania, està clar que qui té la SOBIRANIA és el poble català i és aquest qui ha de votar i decidir. A què esperen?

5) No hi ha data. Diuen que "si pot ser el 2014...". Però preveuen que els impediments de l´Estat espanyol seran molts i es pot allargar. Ja sabem que no serà fàcil, però per això mateix quan abans fessim el referèndum millor. Com més temps passi pitjor perquè ens quedarem enredats en la seva teranyina (Tribunal Constitucional).

A veure si són conseqüents els partits que governen i no els tremolen les cames. La situació política en
l´àmbit espanyol és molt clara.
Haurem de fer un seguiment perquè es pugui donar una segona etapa: La DECLARACIÓ
D´INDEPENDÈNCIA. I evidentement, ens alegra que Solidaritat continuï treballant perquè aquest camí continuï.

DECLARACIÓ DE SOBIRANIA: NOMÉS PRIMERA ETAPA DEL PROCÈS.

La votació d´ahir al Parlament ha omplenat les capçaleres de noticies a nivel català i s´ha posat als noticiaris de molts mitjans internacionals.
Però no felicitem als polítics, primer felicitem a una part del poble de Catalunya que ha fet possible aquesta votació, sense una part majoritària de la població d´aquest país CiU (especialment UDC no s´hauria adonat mai del què vol una part important d´aquest poble), ERC no s´hauria tret la son de les orelles, el PSC li hauria fet mandra fins i tot plantejar el debat parlamentari i, com sempre, el PP i C´s  ho haurien impedit "democràticament".
La major part de la població catalana ha demostrat des de l´any 2009 (especialment a partir de la primera gran manifestació de 2010, de la consulta a Arenys de Munt,  i de les Consultes per la independència que es van fer a gran part dels municipis de Catalunya) que té bastant clar el que vol. Ara sembla que al Parlament ho van entenent, poc a poc.
Podem estar contents de la votació d´ahir, en general. Segur que nosaltres hauriem posat uns quants afegits més. Però no cal ara extendre´ns. La votació està feta. Això ha provocat també que un partit i una coalició (que sempre havien evitat entrar en aquest tema, perquè per ells era com jugar amb foc) hagin entrat en contradiccions i tensions: CiU i PSC-PSOE (o potser només PSOE).
El paper del PSOE és escandalós, gràcies a ells (que han donat oxígen al bloc "espanyolista"), els PP-C´s  han evitat quedar en molta minoria al Parlament i quedar totalment aïllats de la centralitat política a Catalunya. Però com sempre fa el PSOE (quan veu possibles perills de "secessió" als territoris "espanyols") corre a donar oxígen al PP ( i el dia abans havien criticat al PP perquè no eren transparents en el cas Bárcenas). Fa temps que van deixar de ser "Socialistas" i "Obreros", així que només els queda la E i s´han d´aferrar a "Espanyols".
El paper del PP és conegut ("no hace falta decir nada más") i el dels Ciudadanos (aquells "bilingües" que ara ja només parlen tots espanyol) no és més que lerrouxisme de manual. Potser el més perillós per als catalans i catalanes.
IC-V té un punt de coherència que entenem, no són independentistes però estan pel dret de decidir. I les CUP ja veurem com es desenvolupen al Parlament. 
Bé, aquest és el Parlament que tenim i no en tenim d´altre, per tant haurem de confiar que tot vagi bé.     

Dit tot això, que en podem estar d´acord tots en bona part, hem de tenir present que aquesta votació és NECESSÀRIA per pujar el primer esglaó (qui té la sobirania? qui és políticament sobirà? i jurídicament?), tot això és necessari per avançar i decidir nosaltres mateixos. Però, no ens equivoquem, si no pugem el segon esglaó (refererèndum o DUI) aquesta votació i aquesta Declaració no hauran servit de res.
Es quedaran en paper mullat, com tantes i tantes declaracions de solidaritat, suport a altres pobles o dret d´autodeterminació que es queden en paper mullat en no exercir-les.
Per tant, el tema és molt clau, per deixar i "confiar" que els polítics del Parlament faran el segon i el tercer pas. Desitgem que ho facin, però no baixem la guàrdia i continuem fent un seguiment rigurós del procès.
Aquest poble s´ho mereix. Les passes han de ser segures i clares i el missatge donat a l´exterior ha de ser clar. No esperem que ells (UE, ONU, Etc. etc.) ens ho facin, igual que hem empès perquè el Parlament català es tregui la son de les orelles, haurem d´empényer perquè els organismes internacionals ens tinguin en compte com un nou país (i en això les entitats, col.lectius i partits extraparlamentaris també som fonamentals).

CATALUNYA INDEPENDENT, SEGONS UN INFORME RUS.

Sembla que molts europeus creuen més en la nostra independència que nosaltres mateixos. Una mostra més és aquesta noticia que ha sortit avui en molts mitjans de comunicació:

Catalunya serà un estat a l'Europa del 2035 segons un informe rus

Així serà l'Europa occidental l'any 2035 segons un informe rus

Una Catalunya independent, una Irlanda unida o un estat musulmà a la Provença són alguns dels canvis que un grup d'experts russos ha vaticinat per a l'any 2035, després d'avaluar informes procedents de la CIA nord-americana i l'agència homòloga russa, la GRU. Segons l'informe, del qual s'han fet ressò diversos mitjans russos i serbis , el mapa europeu patirà un terrabastall impulsat, entre d'altres, per la victòria del referèndum escocès del 2014.

Així, en els propers anys, Catalunya assoliria la independència, com també Euskal Herria, segons es desprén dels mapes que acompanyen la notícia. Val a dir que la cartografia que acompanya la informació, força tosca, delimita una Catalunya amb gairebé tot l'Aragó integrat dins d'ella a més de Castelló, mentre que el mapa de la futura Euskal Herria abraça des de gairebé Bordeus fins Palència.

Continuant amb els canvis de fronteres, l'informe prevue una Escòcia independent, una Irlanda unida i l'paparició d'un estat musulmà a la Provença. Corsega i Sardenya esdevindrien nous estats independents mentre que l'Alsàcia i la Lorena, actualment part de l'Estat francès, passarien a formar part d'Alemanya, mentre que Bèlgica desapareixeria, amb Valònia independent i Flandes integrat als Països Baixos.

A més, Itàlia es partiria en dos, nord i sud; Alemanya recuperaria territoris actualment polonesos perduts a la Segona Guerra Mundial; Croàcia i Sèrbia es repartirien Bòsnia i Hercegovina; Hongria guanyaria els territoris poblats per hongaresos a Romania i Sèrbia i Rússia recuperaria tot Bielorússia i part d'Ucraïna.

ALLARGAR L´AGONIA (CATALUNYA-ESPANYA)

El procès obert cap a la "sobirania" pot tenir molts entrebancs i alguns paranys. No serà fàcil. Tots ho sabem.
Podem estar d´acord en que el primer pas és la celebració d´un referèndum  (i diem referèndum, no consulta) i també podem estar d´acord en que s´ha d´aplegar el màxim d´entitats i partits possibles. Però no ens equivoquem, hem de parlar de referèndum (en singular, i mai de consultes). Diferents dirigents de CiU o del PSC parlen públicament d´una cosa i de l´altra com si fossin el mateix. I no ho és.

La segona qüestió que cal destacar és que cada dia que passa anem a pitjor (econòmicament, polìticament i de tensió amb l´Estat), per tant no cal que alarguem més la situació, en cas contrari el temps correrà en contra nostra.

Coincidim amb l´anàlisi que en fa l´Hèctor López Bofill, sobre la situació a Catalunya i l´estratègia que vam emprant des de l´Estat espanyol:

Cada setmana de suspensió del procés d'independència és una setmana que Espanya guanya. Si en el lapse que es va produir de la Diada del 2012 a les eleccions del 25 de novembre l'aparell de l'Estat va començar a reaccionar per aturar l'ímpetu del moviment sobiranista amb l'erosió del lideratge de CiU i de Mas, és incalculable l'abast de les maniobres que poden ordir en els dos anys que suposadament resten abans de la consulta. El gran actiu del cas català, allò que marca la diferència respecte a les aspiracions d'altres nacions sense estat (Escòcia, el País Basc, el Quebec, Flandes) i l'evidència que va desconcertar les autoritats espanyoles per la força i la rapidesa amb la qual va irrompre, és l'existència d'una clara majoria social a favor de l'estat propi. Com assenyalen totes les enquestes, si avui hi hagués un referèndum oficial d'independència, el suport al sí al nou estat seria abassegador, superaria amb contundència el cinquanta per cent del cens en la participació i el llindar del cinquanta-cinc per cent dels vots a favor de la plena sobirania, que són els paràmetres ja acceptats en algun cas per la comunitat internacional en la validació d'un procés d'aquestes característiques. Recordem que en el context català no es tracta només que les enquestes assenyalin que més d'un cinquanta per cent de la població amb dret de vot es decantaria per abandonar Espanya sinó que només un vint-i-sis per cent està a favor de mantenir el règim actual, aproximadament els sectors de votants que donen suport al PP i a Ciutadans, i que representen una minoria (vet aquí el gran descobriment dels darrers anys), amb la qual cosa el sistema constitucional espanyol no es pot continuar legitimant a Catalunya.

Aquest és el quadre del present i és, malgrat la davallada de CiU, el que van reflectir les urnes el 25 de novembre amb la clara majoria sobiranista composta per CiU, ERC i la CUP (74 diputats) més la majoria que dóna suport a la celebració d'una consulta sobre la independència (els 13 diputats d'ICV-EUiA i els 20 del PSC, en aquest darrer cas en el supòsit que la consulta es pogués celebrar dins el marc legal espanyol). Doncs bé, l'aparell de l'Estat, juntament amb els poderosos còmplices amb els quals compta a Catalunya, treballarà infatigablement els propers mesos per diluir aquesta majoria social i política.

El primer front de batalla, com he explicat en articles anteriors, serà el legal. La persistència en el bloqueig de la consulta, la confirmació que la consulta no es podrà efectuar dins el marc constitucional espanyol, exigirà que la majoria no sols sigui favorable a l'estat propi sinó que sigui una majoria disposada a sostenir un procés de ruptura i de conflicte, unes coordenades que poden fer desertar molts votants i alguns dirigents.

La segona línia d'actuació serà la financera. En aquest supòsit l'Estat, que de facto ja té intervinguda la Generalitat a través del fons de liquiditat, es presentarà com el salvador de la fallida, l'autoritat que permet pagar les nòmines als funcionaris i les transferències corrents als concerts en l'àmbit sanitari i en el de l'ensenyament, en definitiva, l'ens protector que transmet seguretat i que permet tirar endavant. Naturalment el discurs no serà el de la liquiditat proveïda amb les escorrialles de l'espoli fiscal que Espanya usurpa a Catalunya en cada exercici sinó el de la nefasta gestió del govern de la Generalitat que dilapida els recursos en qüestions “identitàries” (representacions de la Generalitat a l'exterior, TV3...) en comptes d'invertir en el benestar de la gent. Aquest quadre podria provocar una nova fuga de vots cap a l'unionisme, especialment dels ciutadans d'ordre que ja n'estan tips de batzegades i de viure amb l'ai al cor a causa de la crisi i que se sumaran al projecte que els proporcioni tranquil·litat de forma més immediata.

I, en tercer lloc, el front d'atac se centrarà a castigar l'estament polític sobiranista i, en particular, a afeblir CDC i el president Mas. No sols es tractarà d'esbombar denúncies sobre casos de corrupció reals, amb alguns indicis, o directament inventats, com ja es va percebre en el tram final de la campanya del 25-N, sinó que es promourà la conspiració i la lluita interna dins de CiU amb la complicitat, com diem, de mitjans empresarials i mediàtics completament hostils a la independència de Catalunya. Per bé que aquest articulista mai no hagi acabat de confiar en el compromís de Mas per conduir el país a la plena sobirania (com tampoc no hi va confiar l'electorat negant-li la majoria que reclamava per accelerar el procés) podria ser reveladora de la veritable voluntat del president la rancúnia que la seva acció i que el pacte amb ERC susciten en les estructures de poder hereves del franquisme. Il·lustra molt bé aquesta posició el gir de determinats grups de comunicació que han passat d'una exaltació quasi cesarista de Mas a apostar pel seu esfondrament i per triar-li un successor més d'acord amb una línia continuista de tornar a intentar un pacte amb Espanya que no qüestioni la unitat de l'Estat. No és exagerat preveure que la supervivència política de Mas dependrà força de la seva capacitat de desballestar uns quants complots si de debò aposta per la consulta dins o fora de la legalitat espanyola.

Per tots aquests motius és tan perillós deixar passar més temps abans de l'envit final i produeixen tanta inquietud algunes declaracions de membres del govern reclamant la necessitat de fer més extensa la majoria social en els propers mesos. El risc d'allargar l'agonia és més aviat que la situació es deteriori encara més i que l'actual majoria sobiranista reculi per por o per cansament mentre el que ara constitueix una minoria se surti amb la seva pretensió de congelar indefinidament l'anhel de llibertat.

SUPORT AL KURDISTAN A DIVERSES CIUTATS EUROPEES.

  Article d´ahir a la revista la Directa:

Les marxes kurdes de dol fan ressonar el conflicte al conjunt d'Europa

ROGER SUSO /BERLIN | 11/01/2013

• La marxa de dol a Berlin ha aplegat més de 2.000 persones ROGER SUSO

Milers de persones han sortit als carrers de París, Estrasburg, Metz i Marsella en rebuig a l’assassinat a París de les tres activistes kurdes. Un clam de solidaritat internacional i una marxa de dol del poble kurd expatriat, mentre esperen, enrabiades, les primeres conclusions de la fiscalia francesa sobre l’autoria de les morts. A Berlin, prop de 2.000 persones s’han manifestat en memòria de Sakine Cansiz, Fidan Dogan i Leyla Söylemez; per l'alliberament d’Abdullah Öcalan i contra la històrica guerra bruta de l'Estat turc. La majoria de les persones participats eren membres de la comunitat kurda de la ciutat i la presència de dones ha estat molt remarcable.
La manifestació, iniciada a Hermannplatz, al barri de Kreuzberg, ha transcorregut pels principals carrers del barri, passant per davant els principals bancs i establiments comercials turcs de la ciutat. La manifestació ha estat convocada pel Comitè de Solidaritat amb el Kurdistan de Berlín (YXK-Berlín) i ha estat secundada pel moviment Antifa, per diverses organitzacions socialistes, comunistes, trotskistes i socialdemòcrates i internacionalistes de la comunitat kurda, turca i alemanya, i per les persones sol·licitants d'asil acampades en protesta a Oranienplatz. La nit anterior a la marxa, la façana de l'antiga l'ambaixada turca de Berlín va ser atacada, sense incidències destacades, amb un còctel molotov. També hi ha hagut manifestacions a Stuttgart, Frankfurt am Main, Dortmund, Londres, Estocolm i Istanbul.
Europa com escenari del conflicte turc-kurd
El conflicte armat entre l’Estat turc i l’esquerra kurda ja fa temps que ha traspassat els escenaris d’Istanbul, la península d’Anatòlia i la frontera nord de l’Iraq i l’Iran. La intensificació del conflicte des l’estiu de 2011 i la guerra civil siriana, han provocat que, a diversos països europeus, especialment Alemanya, França, Suècia, el Regne Unit, els Països Baixos i Suïssa, la tensió hagi incrementat, exponencialment, entre bona part de la comunitats turca i kurda resident als països. Almenys uns quatre milions de turcs i aproximadament 800.000 kurds de tres generacions diferents viuen a Alemanya. Fins a 250.000 turcs i 150.000 kurds viuen a França. Unes 95.000 persones provinents del Kurdistan viuen a Suècia, a més de 120.000 assiris/siríacs provinents de la mateixa regió. Qualsevol escalada del conflicte turc-kurd té des de sempre la seva ressonància les principals ciutats europees, que es converteixen en escenaris de multitudinàries manifestacions i d’accions d’agitació política de tots colors. Per una banda, marxes en solidaritat amb el Kurdistan, contra les matances de l’exèrcit turc, per protestar contra la política de la UE i de l’OTAN de suport incondicional al terrorisme d’Estat turc i per exigir l’alliberament d’Abdullah Öcalan, el líder del PKK. Per l’altra banda, marxes en suport a les forces armades otomanes i al govern democratamusulmà d’Erdogan, per la unitat de Turquia i la negació del Kurdistan i contra el moviment independentista kurd i el PKK.
Emmarcades en un espiral d’acció, reacció i represàlies, la majoria de manifestacions han acabat en ball de bastons, escaramusses entre les parts i la policia i desenes de persones detingudes. Addicionalment, la majoria d’enfrontaments i escaramusses entre comunitats han estat descrites entre el moviment idealista turc, conegut com a Llops Grisos i grups escindits del PKK -com els Falcons de la Llibertat del Kurdistan (TAK)- i les Joventuts Apoistes -Apo és l’àlies del PKK Abdullah Öcalan.
Altres esdeveniments destacats
A finals dels anys 80, el PKK va estar col·laborant amb l’Exèrcit Secret Armeni per a l’Alliberament d’Armènia (ASALA) en la seva campanya a França. L’acció clandestina dels serveis secrets turcs (MIT) contra l’esquerra kurda va traduïr-se en l’assassinat a París d’activistes kurds. Mustafa Aktas, membre del PKK, va morir allà el 1985; el 1987, Hüseyin Akagündüz, un líder kurd, va ser mort a trets. Durant els anys 90, es comença a reportar a Europa les primeres activitats relacionades amb el PKK, els Llops Grisos i els seus entorns: diversos bancs turcs són atacats així com mesquites d’ambdues comunitats. L’any 1993 a Munic, un grup armat va ocupar en nom del PKK el consolat turc i durant diverses hores van retenir com a ostatges a una vintena de persones per exigir al canceller Kohl una declaració pública a favor del Kurdistan. Els assaltants van acabar rendint-se a la policia.
Mesos després dels fets de Munic, tant el govern de Helmut Kohl com el de François Mitterrand a l'Estat francès van prohibir l’organització i els seus símbols i va considerar el PKK com a grup terrorista. En canvi els Llops Grisos i els seus símbols turanistes no estan prohibits a la UE. La il·legalització va provocar una onada de protestes massives i contramanifestacions per tota Europa. L’any 1999, després del segrest d’Öcalan quan es trobava en una seu diplomàtica grega a Kenya pels serveis d’intel·ligència turcs i el seu empresonament, Berlin va ser escenari de multitudinàries protestes de rebuig a la seva detenció davant les ambaixades de Turquia (situada al districte de Mitte) i d’Israel (situada a Schmargendorf). La tensió va arribar al clímax quan agents de seguretat israelians de l’ambaixada van obrir foc real contra diverses desenes de manifestants kurds que van irrompre a la finca de la seu diplomàtica, després de conèixer un agraïment del premier turc d’aleshores, Bülent Ecevit -conegut també per ordenar la invasió de l’exèrcit otomà a Xipre el 1974- al govern israelià de Benjamin Netanyahu per la captura d’Öcalan. El balanç aleshores va ser de quatre persones mortes i diversos ferits.

COMENTARI DE DUES NOTICIES: KURDISTAN I GALLIFA.

Entre ahir i avui hi ha hagut dues noticies que ens han sobtat (una negativament, l´altra positivament):

1. la primera, tràgica, l´assassinat de tres persones kurdes a París. Lamentem aquest fet i la manera com s´ha produït (una veritable execució i al centre d´una capital europea de les més importants). Un cop contra representants d´un poble milenari, reprimits constantment, i exiliats permanents per defensar les seves idees i la seva identitat.
Caldrà veure que en diuen ara els represors habituals (Turquia), els governants amics dels represors, les organitzacions militars internacionals (en una d´elles també hi som "gràcies" al PSOE), l´ONU, els "pijos-progrés" de les esquerres europees que no ho són d´esquerres i tot un conjunt de gent que fa molts anys que parlen sense dir res que valgui la pena. També caldrà veure que en diu el sr. Solana, aquell que es felicita que el Kurdistan iraquià tingui "estructures d´estat" però que no parla mai del Kurdistan turc i no vol ni sentir parlar d´una possible independència de Catalunya. 
Mentre tots ells i els nostres governants (dels anomenats països occidentals) només miren pels seus interessos particulars o de partit, la població kurda continua patint de primera mà la repressió i en aquest cas, com d´altres, les execucions que no es permetrien en gaires països del món.

2. La segona, positiva, diriem que imaginativa. A Gallifa (on governa Solidaritat, i ho posem perquè en alguns mitjans semblava que els feia mandra posar-ho), se n´han sortit de l´estira i arronsa amb aquella Delegada (per dir-ho d´alguna forma) anomenada Llanos de Luna que pensa que l´objectiu més important a Catalunya és espanyolitzar i, evidentment, posar les banderes espanyoles arreu.
No haviem quedat que el PP i la Camacho deien que només s´ocuparien de les "coses importants" ? i ara ens venen amb posar les banderes o canviar el nom de la Universitat de Tarragona. No ens enganyem, les "coses importants" són mantenir el nacionalisme espanyol a Catalunya, ja ho dien fa uns anys: "España, lo único importante".  
Suport total a l´alcalde de Gallifa, Jordi Fornas.
Per cert, quina raó hi ha per atacar a Solidaritat (fins i tot ara que estem fora del Parlament) en els decadents forums de les xarxes? 

Gallifa compleix la llei amb una minibandera espanyola

L'alcalde de Gallifa, Jordi Fornas, davant la bandera espanyola del tamany d'un pam Foto: ACN

Una minibandera espanyola, de la mida d'un pam i un cost de dos euros, ha estat la solució que ha trobat Jordi Fornas, alcalde de Gallifa (Vallès Occidental) per complir la llei i obeir el requeriment de la delegada del govern espanyol, Maria de los Llanos de Luna, que demanava que onegés la bandera espanyola al consistori.

L'alcalde ha explicat que la llei diu que la bandera espanyola no pot ser més petita que les altres banderes que ocupin la façana, però que en canvi no especifica cap mida quan oneja en solitari. La bandera ha tingut un cost de 2 euros i va ser comprada en un quiosc de la Rambla de Barcelona i de fet, se n'han comprat tres per tenir-ne de recanvi. Ara l'estelada i la senyera onegen a la Plaça de l'Ajuntament junt amb la bandera del poble, ja que per poder complir el requeriment, l'alcalde ha fet treure les tres banderes de la façana. Paral·lelament, ha penjat la minibandera a la façana de l'edifici consistorial, just a sota de la inscripció "Casa de la Vila".

Fornas, de Solidaritat per la Independència, ha assegurat que "estem complint la llei al peu de la lletra" i ha afegit que "hem posat la bandera de la mida que hem considerat més oportuna". "Cal estalviar en banderes espanyoles; esperem que d'aquí poc temps ja no ens en facin falta", ha afirmat, i ha animat els municipis que es troben en la mateixa situació a aplicar aquesta solució.

PER UNA SOCIETAT CATALANA MÉS HONESTA.

 Hem de tenir molt clar que si volem un país com cal i independent dels països veïns, ens cal tenir una societat desenganxada del caciquisme habitual i una societat responsable i honesta, on els nostres dirigents polítics no hagin de ser assenyalats per corrupcions. 

Cal que girem pàgina d´actituts del passat i potser seria un bon moment perquè els dirigents d´Unió Democràtica fessin el que cal. pel bé seu i pel bé del país. Que no calgui que ningú digui més que "els polítics són tots iguals" i que "diuen coses que mai compleixen".

Va bé aquest recordatori d´avui als diaris digitals, que reproduim:

Duran, el 2002: 'Si hi hagués finançament irregular a UDC jo hauria de demanar perdó'

El president d'Unió també va dir dos anys abans que dimitiria si es demostrava

El president del comitè de direcció d'UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, va assegurar el 21 de novembre del 2000 que dimitiria el càrrec si finalment es demostrava que el seu partit s'havia finançat irregularment amb els fons de formació ocupacional del Departament de Treball. I ahir Unió va admetre que s'havia finançat irregularment quan va arribar a un acord amb la fiscalia sobre el cas Pallerols, pel qual els condemnats evitaven d'anar a la presó a canvi del pagament de multes i indemnitzacions.
En unes declaracions al programa ‘La Ventana’ de la Cadena Ser, Duran va dir que UDC no es podia finançar tan sols amb les quotes dels militants i les assignacions dels resultats electorals, i que per això rebia aportacions de particulars. Però negà rotundament que hi hagués finançament irregular.
Dos anys més tard, el 29 d'octubre del 2002, Duran i Lleida va declarar: 'Si hi hagués finançament irregular a Unió jo m'en sentiria responsable, és clar que sí. Si hi ha hagut finançament irregular políticament hauria de demanar perdó, perquè em sentiria responsable d'això'.

ELS AFERS EXTERIORS CATALANS I LA TERRITORIALITAT (INTERIOR).

Article interessant de l´Andreu Barnils sobre la diplomàcia internacional  i els suports que necessiten els països (és el primer article a continuació). 

Des de Catalunya, Nació, Independència també coincidim amb l´article sobre la territorialitat d´en Josep Guia (segon article).

Bona lectura.

Un diplomàtic rebel a favor dels catalans

 

Quan el protagonista d'aquesta història tenia dotze anys li van demanar què volia ser de gran. Ambaixador, va respondre, jo de gran vull ser ambaixador. A vint-i-nou anys d'edat el nostre protagonista, anglès, ja havia anat a l'Afganistan i a Alemanya al servei de la reina. Els seus companys de feina el coneixien amb el malnom de 'Rottweiler', de tan agressiu com era en les negociacions. El senyor Carne Ross, un cas clar de vocació, de seguida va anar escalant posicions dins el cos diplomàtic i va entrar a treballar al Consell de Seguretat de les Nacions Unides quan no tenia ni quaranta anys. De dia escrivia informes, discursos, memoràndums. De nit Carne Ross era un home que vivia a Nova York, estava carregat de diners i era solter. Tu mateix.

Mentre Carne Ross treballava dins el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va esclatar la guerra de l'Irac. Aleshores Carne Ross, el nen que volia ser ambaixador, va veure coses que no havia vist mai. Aquells mesos, al matí llegia informes interns del servei d’intel·ligència britànic que afirmaven que Saddam Hussein no era pas cap amenaça. Que no ens havíem de preocupar. Però a la tarda, ell mateix escrivia discursos afirmant el contrari: Saddam Hussein era un perill real, tenia armes de destrucció massiva i calia fer-lo caure. Ross, dit per ell mateix, va ajudar a crear una mentida enorme, les famoses armes de destrucció massiva. La guerra, amb aquella excusa, es va tirar endavant. Ross, però, va voler comprovar-ne les conseqüències, i va quedar esgarrifat per la mort de milers i milers de nens iraquians. Allò va ser un punt d'inflexió. L'home a qui de jove deien Rottweiler va penedir-se dels seus actes i va adonar-se que no havia d'haver participat d'aquella guerra. I es va fer rebel.

Ross va escriure un llibre explicant les misèries de la diplomàcia per dins, llibre que el Foreign Office va haver de revisar. Després en va escriure un altre, The Leaderless Revolution, on mostra una lúcida esperança, gens cega, en la tecnologia com a motor de canvi, tal com han demostrat les diverses primaveres àrabs. En la seva conversió, Ross va més lluny encara, i ara és membre actiu d'Occuppy Wall Street. Forma part d'un grup que estudia formes alternatives al sistema bancari. Compta amb l'ajuda d'ex-banquers de Goldman Sachs i Wall Street que també han caigut del cavall. I, encara, va crear el 2004 l'empresa Independent Diplomat. Aquesta empresa assessora països i institucions que necessiten ajuda diplomàtica internacional. Ell, d'això, en sap un niu, i per això l'empresa li va bé: ha tingut com a clients el govern de Kosovo, i els independentistes de Somalilàndia, Sudan del Sud, el Sàhara Occidental, etc. Així doncs, Ross ha passat de ser un diplomàtic al servei dels imperis, a ser un diplomàtic al servei dels independentistes.

I efectivament, només cal llegir el TL del seu twitter per adonar-se que Ross és un simpatitzant declarat de la causa catalana. El dia de les eleccions del 25-N, per exemple, va fer dues piulades. La primera, més analítica: 'Sembla que als partits independentistes els ha anat bé a les eleccions d'avui. El govern haurà de fer un referèndum.' En la segona, es va deixar anar: 'És un dia històric per Catalunya, Espanya i Europa: avui és l'inici de la fi dels estats nació'. Ens segueix de prop, l'home, i en una de les darreres piulades fa una defensa del president Mas després del discurs de Nadal.

Quan precisament Artur Mas va anar a Brussel·les a explicar-se, l'audiència va demanar-li amb quins amics comptava. Quins són els diplomàtics que teniu a favor, senyor Mas? Doncs una resposta seria Carne Ross, el diplomàtic rebel.

Territorialitat i independència

josepguia | diumenge, 6 de gener de 2013 | 10:19h

En la carta “Palma, Menorca, territorialitat”, la darrera de les creuades entre Martxelo Otamendi i Vicent Partal, deia aquest que “Grups com Esquerra, la CUP o Solidaritat remarquen una vegada i una altra que la nació són els Països Catalans, però afegeixen que la independència serà gradual”. Això encara no és ben bé així.

Ja fa anys i panys que l’estratègia independentista la va definir el PSAN i, després, més bé o més malament, la resta d’organitzacions independentistes que anaven sorgint, filles ideològiques i/o orgàniques del PSAN, copiaven i reproduïen elements d’aquesta estratègia. 

Avui, l’intent d’adequació de la lluita independentista a la previsible i prèvia independència del Principat (la possibilitat de la qual s’ha precipitat els darrers temps) només ha començat a fer-lo el PSAN i SI (i, al País Valencià, les organitzacions “fusterianes”). Després el copiaran, ja ho sé. Als programes electorals de les proppassades eleccions al Parlament de Catalunya, això de la “independencia gradual” només figurava al programa de SI, per la presència del PSAN.

Vaig piular al Twitter no fa gaire que “La previsible independència prèvia del Principat és el problema i ha de ser també la solució per a la independència de la nació completa”. Tenim un problema nou (i una via de solució per a la independència) i algunes organitzacions independentistes encara no han començat a abordar-lo. I després (mal)diran del PSAN!  

Aquest problema, potser com tots, requereix debat i no improvisació. Per exemple, la proposta confederal (de Països Catalans), que alguns postulen sobre la marxa com a possible solució, presenta dificultats territorials, ja que la Franja no és una unitat administrativa susceptible de “confederar-se” amb ningú; la seva incorporació (o les incorporacions de les seves comarques i subcomarques) a l’estat català independent potser s’haurà de resoldre d’una altra manera, més aviat de base municipal. O la incorporació de les Illes, serà conjunta o illa per illa? I la del País Valencià? Etc.    Al si del PSAN i de SI ja hem iniciat aquest debat, però és molt important que el facin la resta d’organitzacions independentistes. I que assumeixin, des del començament del procés, que aquest ha de presentar-se com a explícitament obert (a partir de la previsible independència del Principat) a les incorporacions dels territoris de la resta de la nació catalana.

LLANOS DE LUNA INTENTA NEUTRALITZAR LA INTERNACIONALITZACIÓ DE LA CAUSA CATALANA.

Mentre nosaltres anem fent poc a poc (a passes molt petites), des d´Espanya ja fa molts mesos que treballen i aquesta feina és la que fa que algun mitjà digui que si s´arriba a fer un referèndum el guanyaran.

Això ens dóna dues perspectives: no podem afluixar ni caure en "el cofoïsme" i per una altra part, la possibilitat d´incidència exterior ha de ser clara i nítida.

Llanos de Luna (delegada del Govern espanyol a Catalunya) no ens sorprèn no fa cap feina institucional espanyola, fa una feina de partit (PP) espanyolista:

 La contrainformació diplomàtica de Llanos de Luna sobre Catalunya

La delegada del govern espanyol al Principat protagonitza una campanya per neutralitzar la internacionalització de la causa catalana

Maria de los Llanos de Luna amb l'ambaixadora de Suècia a Espanya, Cecilia Julin Foto: DdG

Mentre que l'actual Govern encara discuteix si la conselleria de Presidència ha d'incorporar el nom de "Relacions Exteriors", l'Estat espanyol ja fa dies que ha activitat tota la seva diplomàcia política i financera per aigualir l'acollida internacional que està gaudint la causa catalana.

Així ho asseguren tant els eurodiputats Raül Romeva com Ramon Tremosa així com les antenes que la Generalitat té posades en llocs estratègics per prendre la temperatura de com es veu el conflicte Catalunya-Espanya al món.  Una estratègia espanyola que, fins i tot, té un cap de pont a Catalunya de la mà d'un autèntic bastió de l'Estat amb oficina a Barcelona, la delegació del govern espanyol al Principat.

Maria de los Llanos de Luna, la dona de l'Estat espanyol a Catalunya, ja fa mesos que protagonitza un servei de contrainformació utilitzant el cos consular que es troba a Barcelona així com qualsevol legació diplomàtica que vingui a Barcelona per intentar desarticular l'ofensiva catalana d'internacionalització del conflicte.

Com a mostra, Llanos de Luna va mantenir el passat mes de novembre un esmorzar de treball amb el cos consular ubicat a la capital catalana. Una trobada on va recordar-los que "les úniques relacions que es poden establir poden ser les que s'estableixen entre els estats que representen els cònsols i el govern d'Espanya". Tot un avís a navegants només quinze dies després que el president de la Generalitat, Artur Mas, demanés al mateix cos que "fes de missatger del procés català" .

Però Llanos de Luna no s'ha quedat aquí. La delegada del govern espanyol ha aprofitat tota escletxa i tot acte d'agenda amb reminiscències internacionals per recordar que qui mana a Espanya és el govern central i espantar la tafaneria que aixeca el cas català al cos diplomàtic.

Amb aquesta intenció els darrers mesos, Llanos de Luna s'ha reunit amb l'ambaixadora de Suècia a Espanya, Cecilia Julin; del Marroc s'ha reunit  amb el ministre delegat del cap de govern , Abdellatif Maâzouz, amb el cònsul a Barcelona, Ghoulam Maichane, i amb el mateix ambaixador marroquí, Ahmedu Uld Suilem; amb la representació diplomàtica i comercial de Panamà; amb el  Secretari General de la Unió per la mediterrània, l'ambaixador Fathallah Sijilmass; amb l'ambaixador de Noruega a Espanya, Johan Christopher Vibe; amb el govern d'Andorra; amb l'ambaixadora de Moçambic,Fernanda Lichale, o l'ambaixador d'Alemanya a l'Estat espanyol, Reinhard Silberberg així com dues vegades amb el Banx Xinpès d'Indústria i Comerç, entre d'altres.