Davant l' alarmisme econòmic (infundat) i davant debats innecessaris, hauriem de saber que (els independentistes) continuem marcant una línia clara, continuem portant el joc entre tots i continuem tenint arguments sobrats per marxar d' Espanya, però en el camp econòmic és on encara es veu més clar.
L' article de l' Elisenda Paluzie (publicat a El Punt) concreta més encara el tema clau del deute extern:
INDEPENDÈNCIA
I DEUTE.
Article d'Elisenda Paluzie publicat
originàriament a El Punt Avui
En el
debat públic sovint s'utilitza el deute com una amenaça a la independència de
Catalunya. Així, s'afirma que Catalunya haurà d'assumir automàticament una part
del deute espanyol i es fan càlculs alarmistes que deixen Catalunya amb un
deute inassumible. Per procedir a una negociació que impliqui un repartiment
d'actius i passius, cal que la independència de Catalunya sigui reconeguda i
s'accepti el principi de negociació. Si no, segons els principis del dret
internacional, un estat català independent no té cap obligació d'assumir cap
proporció del deute de l'Estat.
Val la pena destacar la nota tècnica que va
emetre el Tresor britànic a principis del 2014, on mostrava el compromís del
govern del Regne Unit, en cas d'independència d'Escòcia, d'honorar els termes
contractuals de tot el deute emès pel govern britànic. El document concreta que
no hi haurà transferència a Escòcia d'una part dels instruments de deute emesos
pel Regne Unit, sinó que el que hi haurà serà una negociació amb Escòcia, en
què s'acordarà el repartiment del deute, i en funció d'aquest acord, es
determinarà la part que Escòcia passarà a deure al Regne Unit, i els
corresponents terminis de pagament. Però, des del punt de vista legal, és el
Regne Unit qui respon del deute emès davant dels creditors.
Si el 9 de novembre guanya el Sí a la
independència, caldria iniciar negociacions amb l'Estat espanyol sobre el
repartiment d'actius i passius, abans de declarar la independència. En aquestes
negociacions, Catalunya pot exigir l'absència de vetos a la seva permanència a
la Unió Europea, en contrapartida a l'assumpció d'una part proporcional del
deute espanyol. Però si aquest escenari de negociació no hi és, i la
independència de Catalunya no es pacta, l'estat català independent naixerà
només amb el deute de la seva administració inicial, la Generalitat de
Catalunya, i no assumirà cap deute de l'administració central de l'Estat
espanyol.
La segona qüestió és que la negociació sempre
és de repartiment d'actius i de passius. És a dir, que l'estat que
s'independitza assumeix una part del deute, però alhora es queda amb una part
dels actius de l'estat predecessor. L'endeutament resultant per a l'estat que s'independitza
serà la diferència entre el deute i els actius financers i reserves que
assumeix. A banda, se li traspassa automàticament i sense compensació l'estoc
de capital físic de l'estat predecessor al territori català.
Quin endeutament tindria l'Estat català? Els
principis que han de prevaler són la proporcionalitat, l'equitat i la
territorialitat. El primer que cal establir és quin és el deute de l'Estat que
hauria d'entrar en la negociació de repartiment. Aquí cal aplicar el principi
de territorialitat, perquè no tindria cap sentit que l'estat català independent
assumís el deute de les altres comunitats autònomes, ni dels ajuntaments de
fora de Catalunya. Per tant, el deute a considerar és el deute de
l'administració central. És important destacar-ho perquè moltes de les
informacions alarmistes sobre el deute que hauria d'assumir Catalunya cometen
l'error de calcular la proporció que tocaria a Catalunya respecte al deute del
conjunt de les administracions públiques, i després, a més, li sumen el de la Generalitat,
amb la qual cosa estan sumant dues vegades el mateix deute.
Amb les dades de desembre de 2013, sense acord
ni negociació, l'estat català independent només assumeix el deute de la
Generalitat de Catalunya, és a dir 57.117 milions d'euros, que representen el
29,7% del PIB de Catalunya. Amb una negociació seguint el criteri del benefici
històric, Catalunya només assumeix el deute de l'administració central en la
proporció en què aquesta ha gastat a Catalunya (11,1%). Catalunya tindria un
deute de 139.992 milions d'euros, que representen un 72,7% del PIB de
Catalunya. Aplicant el criteri de la població relativa, Catalunya es quedaria
el 16% del deute de l'administració central. El seu deute total seria de
176.577 milions d'euros (el 91,7% del PIB). Finalment, aplicant el criteri de
la renda relativa, poc favorable als interessos de Catalunya, atès que la seva
participació en el PIB estatal (18,8%) és molt superior a la seva població
relativa, el deute total de Catalunya seria de 197.482 milions d'euros, que
representen el 102,6% del PIB català. En tots aquests escenaris caldria
descomptar-hi els actius financers i reserves que es traspassarien a Catalunya.
Una primera estimació de Núria Bosch els va xifrar en 65.000 milions d'euros.
En l'actualitat, Catalunya contribueix als
impostos de l'Estat en un 19,5%, per tant, està assumint el 19,5% del deute de
l'Estat. El deute que paga ara és de 202.708 milions d'euros, que representen
el 105,3% del PIB de Catalunya. En la pitjor de les hipòtesis de repartiment
del deute, una Catalunya independent estarà
menys endeutada que la Catalunya actual.
Davant els alarmismes, molta tranquil·litat, doncs.
