CATALUNYA, L' INDEPENDENTISME I "PODEM".

Un bon punt de reflexió sobre la situació política espanyola, la catalana, la tendència de Podemos i el seu pes en aquest procès que sembla encallat.
Editorial avui a Vilaweb, per anar-hi pensant aquests dies de festa nadalenca i tertúlies familiars:

El pla immediat de Podem i les conseqüències per a l’independentisme

Diumenge sabrem si el full de ruta que l’independentisme va proclamar després de la victòria del 27-S continua viu o si caldrà fer unes noves, i incertes, eleccions per a intentar aplicar-lo. Mentrestant, cal parar atenció als primers indicis d’un altre full de ruta alternatiu i clarament competidor, que és el que voldria imposar Podem. Perquè és un full de ruta que els independentistes hauríem de mirar amb molta cura i atenció.

Només en dos dies, alguns dels gests dels dirigents de Podem ja han insinuat coses molt interessants. Com ara que no troben gens convenient que es facen eleccions al març. Tenint com tenen el propòsit de substituir el PSOE, la volatilitat política actual no els és bona. De manera que, segons que sembla, han decidit d’optar pel foc lent. Podem ha pres bona nota de la manera com Ciutadans ha pujat i ha baixat en una setmana i no arriscarà la posició aconseguida, que sap que és gairebé impossible de millorar en tres mesos. A més, el panorama del congrés espanyol apunta a un pacte PP-PSOE o a un govern molt inestable del PP, amb l’abstenció del PSOE. I per això els professors de la Complutense ja han començat a parlar de ‘governar des del parlament’. És a dir, de crear un contrapoder que puga impedir que l’executiu governe, però que, alhora, no els pose en risc. Qualsevol de les dues variants els aniria bé, en aquest esquema, per a sotmetre el PSOE a una prova parlamentària rere una altra amb la intenció de desgastar-lo completament i forjar amb més garanties el ‘sorpasso’.

I és sobretot per això que ara, de sobte, són tan inflexibles en relació amb el referèndum català. Perquè si volen que el PSOE se’ls allunye, què hi ha millor que el referèndum català, aquest referèndum que ni diuen sobre què ha de ser, però que espanta una cosa de no dir els socialistes només d’esmentar-lo?

El perill principal que tindria Podem, ara mateix, seria que el PSOE els pogués acusar de permetre un govern Rajoy per activa o per passiva. Una operació que, amb el seu poder mediàtic, el PSOE activaria sobretot si Podem refusàs d’unir-se a un complicadíssim govern encapçalat pel PSOE. Aleshores podria dir que si governa Rajoy és per culpa de Podem. Però com que a Podem no li interessa gens de formar govern amb el PSOE, i com que la millor defensa és un bon atac, han reaccionat des del primer minut insistint en el referèndum. Ells saben que aquesta és l’única línia que el PSOE no travessarà mai i sobretot l’única que el PSOE reconeixerà en públic que li impedeix de posar-s’hi d’acord, amb la qual cosa els socialistes s’hauran de reconèixer públicament culpables que no hi haja un govern alternatiu al de Mariano Rajoy.

I tot això com afectarà el procés d’independència i, en general, el nostre país? Depèn. Al País Valencià i potser a les Illes segurament serà bo. Per a aquesta jugada, Podem ha hagut de fer unes operacions, amb Compromís, que el nacionalisme valencià pot aprofitar per canviar de dimensió i de lliga i per consolidar-se com a gran alternativa de govern. Des de fora no es veu, però el País Valencià ha deixat de ser un espai subordinat i això és un canvi històric. Embolicat en la bandera del referèndum, ara Podem no pot negar el grup propi a Compromís, i això donarà una projecció mediàtica enorme al nacionalisme valencià. I fins i tot ha d’insistir en el caràcter nacional del País Valencià, cosa que el 15-M local tenia molt poc clara –i si una imatge val més que mil paraules us recomane de mirar el vídeo de l’acte final de campanya, a la Fonteta, en què Íñigo Errejón, el més llest de tots, va fer el discurs en un català impecable i citant Fuster!

Però pel que fa al Principat la cosa és molt més complexa i encara molt incerta: no endebades és ací on es juga tot de veres.

D’una banda, perquè si Endavant acaba imposant-se, les eleccions del març tindran una protagonista d’excepció: Ada Colau, que podria ben ser la pròxima presidenta de la Generalitat. Amb el suport entusiàstic d’aquesta part de la CUP que treballa tan activament per posar fi a allò que anomenen despectivament ‘prucés’.

Però alerta, que també resulta que Podem, per a fer la gran operació de desgastar el PP i acorralar el PSOE, necessita –i aquesta és una gran paradoxa– el concurs d’ERC i… fins i tot de Convergència. I com es tanca aquest cercle i, doncs, quina versió adoptarà la relació de tot això que passa a Madrid amb tot allò que passarà a Barcelona?

Doncs no ho sé. Només han passat quaranta-vuit hores i no tinc encara ni prou informació ni tanta imaginació per a entendre cap on tombaran les coses en aquest estrany i complex dibuix que han esbossat les urnes i que uneix més que no sembla Democràcia i Llibertat, ERC, Barcelona en Comú, En Comú Podem, Catalunya Sí que es Pot i la CUP, o les CUP –que això de diumenge pot acabar de maneres molt complicades. L’única cosa clara és que tot no pot quadrar i algú, o alguns, haurà de prendre decisions molt fortes que ens podrien desconcertar i que podrien canviar la concepció que tenim del moment polític actual.

Siga com siga i passe què passe, les connexions entre l’una situació política i l’altra ja són prou visibles per a pensar que no seran insignificants en absolut i que acabaran menant a algun lloc –segurament insospitat, però on si és Podem que juga des de la centralitat, segurament el full de ruta actual de l’independentisme quedarà aparcat.

Ep! Tot això, evidentment, si no és que diumenge hi ha acord o que el moviment independentista català reacciona d’una manera tan intensa que al març Junts pel Sí (o la fórmula que CDC, ERC i la societat civil proposen quan arribe el cas) siga capaç de guanyar, i aquesta vegada de guanyar sense dependre de ningú.

EditorialVicent Partal.

LES ELECCIONS ESPANYOLES I CATALUNYA.

No podem estar satisfets dels resultats electorals del 20-D. Per moltes raons, per la pèrdua de més de 460.000 vots independentistes que havien donat suport al Junts pel Si i la pèrdua de 300.000 vots de la CUP que no es van presentar i que tenen tot el dret de fer-ho, però que dóna un mapa electoral bastant diferent de la realitat, amb una majoria unionista.
La situació serà complicada a Espanya (negociacions i abstencions dels Ciudadanos i del PSOE més tard), i la impossibilitat de fer cap canvi i cap referèndum per part de Podemos. És un camí que ja coneixem, un camí ja recorregut, però que hi ha gent que el vol repetir. Que facin com vulguin, aquestes eleccions espanyoles no canvien el panorama català. Només ha portat un cert desencís per a molts independentistes, res més que això i esperar un mínim de visió de futur i de país per part dels nostres polítics.
Us afegim l' editorial den Vicent Partal avui a Vilaweb, amb la qual hi tenim una certa coincidència:

El resultat de les eleccions espanyoles al Principat té diverses interpretacions possibles. És cert, per exemple, que només al Principat els partits nacionalistes resisteixen l’impuls de Podem –compareu-ho amb Euskal Herria, Galícia i Mallorca. I és cert, com comentava a l’editorial d’ahir, que amb aquest resultat s’obre una oportunitat única a Madrid. Difícil, però única. Però això només és una part del que ha passat.

D’entrada el resultat podria haver estat millor, molt millor. Si Democràcia i Llibertat i ERC haguessen anat junts a les eleccions avui el relat seria que l’independentisme revalida la victòria del 27-S. I no ha estat el cas. És cert que ni tan sols així no hauríem pogut esquivar la realitat, és a dir, que l’independentisme ha estat superat en vots per l’unionisme.; com tampoc l’evidència que en termes electorals aquesta vegada la independència no ha estat el relat il·lusionador de la campanya, sinó que ho ha estat el referèndum. Però poder proclamar l’independentisme guanyador de les eleccions hauria estat tota una altra cosa.

És cert que el referèndum és el referèndum per la independència, això no ho oblidem. I és cert també que la proposta que en fa Podem arriba perquè l’independentisme va guanyar amb rotunditat el 27-S. Però el conjunt de les dades no es pot negligir. Respecte de les eleccions del 27-S, els partits que formaven Junts pel Sí han perdut més de 465.000 vots i la CUP –òbviament perquè no es presentava– ha deixat de representar-ne 300.000 més. Ja ho sé, que no es poden comparar unes eleccions amb unes altres així com així, però prop de 800.000 vots són molts vots. I crec que això reclama una autocrítica i és, alhora, una prova que els independentistes estan, estem, desconcertats i molt trists.

Perquè no pot ser que tres mesos després de guanyar una votació plebiscitària que havia de capgirar el país ara anem a unes eleccions espanyoles i, hi anem amb un partit que no compareix i els altres dos que s’hi presenten separats. Perquè no pot ser que, mentrestant, Junts pel Sí i la CUP no aconseguesquen formar govern, per més que molts assenyalem la intransigència de la CUP com la causa bàsica del distanciament. I perquè no pot ser anar a unes eleccions amb unes campanyes, especialment la de Democràcia i Llibertat, tan poc encertades.

Però és que no és únicament això. Tenim l’obligació de preguntar-nos quin paper han fet l’ANC i Òmnium en aquestes eleccions. I em fa l’efecte que l’única resposta possible és que cap. El potent moviment de masses independentista n’ha estat absent, d’aquestes eleccions, dividit entre els qui consideren que a Madrid ja no cal anar-hi a fer res i els qui, pensant que fóra necessari, encara no saben en quin bàndol jugar o s’ho miren tot amb desconcert.

A mi em sembla clar que l’evident pèrdua de relat amb què ens trobem ara és la conseqüència lògica de tots aquests problemes, no d’una reculada en el nombre d’independentistes. Bona part dels votants independentistes estan desorientats enmig de tanta ziga-zaga, de tanta tàctica i de tant partidisme.

Ho vaig explicar ahir: el 20-D, malgrat tot això que dic, té molts punts positius, sobretot en veient com es complicarà la política espanyola aquestes setmanes vinents. El que vindrà acabarà de demostrar que la reforma de la constitució espanyola és impossible: el PP té la minoria de blocatge necessària al congrés i al senat i només anant junts PP i PSOE podria emprendre’s. Serà una demostració empírica que clarificarà el panorama i podria servir de nova empenta. Sobretot perquè els dos milions de vots independentistes del 27-S crec que no s’han evaporat ni s’ha evaporat la majoria social favorable a la independència. Simplement no s’ha treballat com calia.

Tot això és cert. Però supose que avui molts convindreu amb mi que els nostres polítics no poden perdre pistonada com ho han fet en aquestes eleccions ni poden cometre tants errors innecessaris. Perquè la gent no els seguirem a ulls clucs, facen què facen, només perquè representen l’independentisme polític, ni reconeixent com és d’important això. La batalla de la independència és una batalla que reclama el rigor i la persistència de tots. I per això crec que hi ha dies com avui que cal que alcem la veu per deixar constància clara del nostre desencís.

L' EXPLICACIÓ DEL TRIOMF INDEPENDENTISTA A CÒRSEGA.

Després de les eleccions a l' Assemblea de Còrsega, veiem que l' independentisme governa sol o en coalició a Escòcia, Flandes, Còrsega i previsiblement a Catalunya.
Això dóna un mapa molt més favorable als nostres ineteressos. Aquest és un petit article elaborat per nosaltres sobre història i política recent per entendre la situació actual a Còrsega.

 "Quan parlem de Còrsega hi ha una frase que resumeix la seva geografia: són els Alps a dins del mar. I també hi ha una frase que resumeix la seva llarga història: molts pobles han passat per Còrsega i després han marxat, però els corsos han resistit.

Una orografia muntanyosa al mig de la Mediterrània i una història de resistència, mantenint la seva cultura, llengua, manera de viure i entendre el món.

Els lígurs van ser el primer poble estranger que va arribar a Còrsega al voltant de l’ any 1200 a.C. A partir d’aquell moment van arribar els celtes, grecs foceus, etruscs, cartaginesos, romans, vàndals (van incendiar la ciutat corsa d’ Alèria), bizantins, ostrogods, francs, vaticans, ràtzies continuades de sarraïns, pisans, genovesos i catalans.

Els catalans, veritable potència comercial mediterrània al s. XIII, es van instal.lar l’ any 1297 i s´hi van estar uns 160 anys, amb diversa fortuna.

Al segle XVI van arribar els francesos cridats pel dirigent cors Sampieru Corsu per expulsar de l’ illa els genovesos.

Moltes potències europees van negociar el futur cors sense comptar amb els corsos. La Pau de Cateau- Cambrésis va retornar Còrsega als genovesos i el Tractat de Versalles va fer retornar Còrsega als francesos a canvi de 2 milions de lires i sense comptar per a res amb l’ opinió dels corsos.   

Els corsos no es van mirar tots aquests fets tranquilament sinó que van començar diverses revoltes. Cal recordar com a més destacades la Giovannali del 1360 (antisenyorial), la insurrecció de Sampieru Corsu el S. XVI, la declaració

d’ independència del S. XVIII i la Constitució de la República independent del 1755 (abans de la Revolució Francesa). Una Constitució que va ser referent d’ aquell segle i el seu dirigent Pasquale Paoli, reconegut a tot arreu fins i tot als Estats Units on li van dedicar el nom d’ una ciutat (Paoli City). La darrera revolta va ser la Crucetta  del 1797, durant el Directori de la Revolució Francesa que va aixafar la revolta i va fusellar els seus dirigents.

El segle XX ha estat molt intens i després de quaranta anys de lluita i resistència, el nacionalisme cors és la força més votada i podrà governar l'illa de Còrsega. Com em deia avui el bon amic Petru-Antó Tomasi, jove dirigent de Corsica Libera i futur diputat independentista de la coalició guanyadora Pè a Corsica a l'Assemblea de Còrsega, aquesta tarda “ha estat més que una victòria electoral, avui obrim una pàgina nova de la història nacional corsa”.

El nacionalisme contemporani neix a meitat dels anys seixanta i no s'entendria la seva radicalització sense el fenomen de repatriació, per part del govern francès, dels “pied- noirs” d'Argèlia després de la independència nacional algeriana. Als colons repatriats se'ls dóna les millors terres, principalment a la plana oriental, i els corsos queden reclosos a les zones de muntanya menys productives. Aquesta situació de discriminació fa que surtin grups de reivindicació autonomista, entre els quals cal destacar  l'ARC (Acció Regionalista Corsa) encapçalada pels germans Max i Edmond Simeoni. La situació es radicalitza a finals dels anys seixanta i principis dels setanta amb accions de protesta i col·locació de bombes, amb l'aparició de diferents grups nacionalistes. Un grup de 50 persones dels autonomistes de l'ARC ocupen amb fusells de caça una finca d'un colon a Alèria, per denunciar la discriminació dels pagesos corsos; la finca és rodejada per un fort dispositiu policial i militar que intenta l'assalt, amb el resultat de dos gendarmes morts i molts de ferits. Arran d'aquests fets es produeix una gran repressió i l'empresonament dels germans Simeoni.

El 4 de maig de 1976 naixia el FLNC (Front d'Alliberament Nacional Cors), després d'una nit d'atemptats. Aquesta nova organització aplega els diferents grups de resistència sota una direcció única i amb la independència com a objectiu des d'una perspectiva progressista.

A partir d'aquí el nacionalisme cors pren dues vies diferents: de les restes autonomistes de l'ARC es crea la Unió del Poble Cors (UPC), d'altra banda, els independentistes al voltant del FLNC tenen el seu braç polític, el Consulta de Comitès Nacionalistes (CCN). Les diferències entre les dues corrents del nacionalisme també són de caràcter ideològic, els autonomistes representen una corrent conservadora i crítica amb la lluita armada,  i els independentistes són més progressistes i donen suport a la lluita armada.

Aquest esquema s'ha mantingut al llarg dels darrers 40anys. En conjuntures concretes han pogut trobar punts en comú i en d'altres les posicions han estat molt llunyanes i han comportat una forta confrontació.

La lluita armada duta a terme pel FLNC ha estat bàsicament de resistència armada contra l'especulació del territori i contra les forces d'ocupació franceses. És una pràctica de lluita armada de baixa intensitat en què mai han estat les persones l'objectiu de les accions armades, de fet és gràcies a l'activitat armada del FLNC que l'illa de Còrsega encara es manté lluny del que anomenen la “balearització”, en referència al que ha passat a les Illes Balears o també al nord de Sardenya.

L'independentisme al voltant del FLNC ha generat tot tipus d'estructures polítiques, socials i sindicals. Així tenim, per exemple, el Sindicat de Treballadors Corsos (STC), que actualment és el primer sindicat de l'illa; l'Assoziu di I Parenti Corsi, que agrupa els pares a les escoles- AMPA’s; el sindicat de pagesos, l'actual president de la Cambra d'agricultura de l'Alta Còrsega, Joseph Colombani, és independentista, així com també ho és el president del Comitè Regional de Pesca, en Gerard Romiti; l'organització de joves Ghjuventu Independentista (GI); també s'han creat estructures de solidaritat amb els presos polítics que havia provocat la repressió francesa, com el Comité Antirepression i l'associació Solidarita.

L'esdeveniment polític més important a l'illa són les Jornades Internacionals de Corti que organitza Corsica Libera, fòrum en què participen partits independentistes d'arreu del món i en què, des de fa molts anys, hi ha hagut sempre una representació catalana.

A nivell electoral el nacionalisme cors té una força considerable als anys 90 quan l'independentisme era la força hegemònica davant l'autonomisme, després perdè força i molt especialment a causa de la guerra fratricida alimentada per les clavegueres de l'Estat francès. 

A les darreres eleccions del 2010, el conjunt de forces nacionalistes fan un salt  i recuperen l'espai electoral i, a la segona volta, la suma dels tres partits autonomistes, el Partit de la Nació Corsa, Junts per Còrsega i Crida Nacional al voltant de Femu a Corsica, obtenen 11 diputats i el 25,9% dels vots; i Corsica Libera 4 diputats i el 9,9% dels vots. La correlació de forces és a la inversa en favor dels autonomistes.

Resultat de les eleccions del 2010:

Llista Paul Giacobbi (partits d'esquerres): 24 (36'6%)
Llista Camille de Rocca Serra (UMP): 12 (27'6%)
Llista Gilles Simeoni (Femu a Corsica): 11 (25'9%)
Llista Jean-Guy Talamoni (Corsica Libera): 4 (9'9%)

Els diputats de Corsica Libera, durant aquest mandat, fan un treball  i una gran tasca a nivell de propostes polítiques per tal de desencallar el bloqueig polític que viu l'illa i la negativa de l'Estat francès a fer cap pas en el reconeixement del poble cors. La llengua, la fiscalitat, la defensa del territori, la ciutadania corsa, l'amnistia dels presoners polítics corsos, són propostes que els independentistes porten a l'Assemblea corsa.

El 2012 l'Assemblea corsa vota per unanimitat per la transferència de la fiscalitat.

L'abril del 2013 l'Assemblea Corsa es pronuncia de 36 sobre 51, amb 11 abstencions i 4 que no hi van ser presents, per la cooficialitat de la llengua corsa.

Al setembre del 2013, a l'Assemblea corsa, voten 46 de 51 i 4 en contra per una evolució de l'estatut i una revisió de la constitució francesa.

L'abril del 2014, amb 29 sobre 51, els diputats es pronuncien a favor d'un estatut de residència per la defensa de la terra i per frenar l'especulació immobiliària.

El 1er de novembre del 2014 l'Assemblea corsa adopta el Pla de Desenvolupament Durable per a Còrsega (PDDUC), en què al preàmbul diu que el destinatari és el poble cors.

També, per avançar en la pau i la resolució política, l'Assemblea corsa vota per unanimitat el reagrupament dels presoners polítics el més a prop possible dels seus familiars.

Per la seva part i després d'un llarg procés de reflexió, el 25 de juny del 2014, el FLNC anuncia “l'inici d'un procés de desmilitarització i sortida progressiva de la lluita armada” i, en un llarg comunicat, manifesta que és l'hora de la política en tant que l'Assemblea corsa ha assumit la majoria de les reivindicacions del poble cors.

Després de 40 anys de tensions polítiques, la societat corsa i els els vots de la majoria dels electes corsos de diferents partits reforcen la decisió històrica del FLNC i creen les condicions d'una solució pacífica de la qüestió nacional corsa.

També una majoria d'ajuntaments corsos han donat suport a les resolucions de l'Assemblea de Còrsega i demostren que és el camí adequat que permetrà l'accés a una etapa definitiva de convivència democràtica.

Per tal de donar suport a la reivindicació democràtica del poble cors davant el govern francès, es va crear la Iniziativa per Corsica, plataforma de suport internacional a la voluntat de llibertat del poble cors, en què hi participen destacades personalitats com  Michel Rocard, exprimer ministre de França; Jean-Luc Bennahmias, president del Front Democràtic i exdiputat europeu; Francine Demichel, presidenta de la Universitat Paris VIII; Roberto Louvain, president de la Universitat internacional de Torí i expresident de la Vall d'Aosta; de Catalunya hi participen Josep Lluís  Carod-Rovira, exvicepresident de la Generalitat de Catalunya; Jordi Porta, expresident d'Omnium i Jordi Miró, president de la Federació d'Entitats de la Mediterrània -Mare Nostrum. Aquesta plataforma es va presentar públicament a l'Assemblea de Còrsega aquest més de juny.

És en aquest context polític que s'han fet les eleccions a l'Assemblea de Còrsega i això explica l'augment de vots dels nacionalistes. La suma dels independentistes de Corsica Libera amb els partits autonomistes de Femu a Corsica, amb la llista unitària de Pè a Corsica,  els ha donat la majoria per governar. Per altra banda, hi ha hagut una desfeta de la dreta clanista, immersa en batalles internes, la discreta entrada del FN i l'esquerra de Paul Giacobbi, que es manté. Aquesta aritmètica electoral permetrà governar a la llista nacionalista:

Pè a Corsica     24 (35,34 % )

Paul Giacobbi  12 (28,49%) radical d'esquerres amb el suport del PSF i PCF

José Rossi        11 (27,07%) tota la dreta clanista

FN                       4 (9,09%)  

És la primera vegada a la història de Còrsega que els nacionalistes podran formar govern, en el qual la presidència de l'Assemblea de Còrsega serà per a l'independentista Jean Guy Talamoni i el president del Consell Executiu serà l'autonomista Gilles Simeoni.

El camí ha estat llarg i dur per als corsos en el seu obstinat desig de no deixar-se assimilar i desaparèixer com a poble, malgrat el clanisme i la repressió. Avui són una mica més a prop de la seva llibertat ".

MENTIDES ESPANYOLES I PROPOSTES CADUCADES.

Els partits unionistes i els liders espanyolistes, en general, ni entenen ni volen entendre allò que diem, votem i volem una MAJORIA de catalans i catalanes.
Si entenguessin o vulguessin entendre què diem la majoria de catalans i catalanes no hauriem d' aguantar "propostes" tan CADUCADES com la de la sra. Chacón de portar el Senat espanyol a Barcelona (no volem el Senat espanyol, a veure si es dona per "enterada" d' una vegada sra. Chacón). Tampoc volem que Madrid torni a ser la "nostra capital" (no ho ha estat mai sra. Colau, només a efectes administratius i per decissió aliena). No ens interessa la "regeneració" d' uns Ciudadanos que viuen del transfuguisme i de l' anticatalanisme (unes persones que no defensen la llengua i la cultura de la terra on viuen, no s´estimen ni s' han estimat MAI aquesta terra).
Tampoc volem cap canvi a la Constitució espanyola. Esperem que algún dia els espanyols i espanyoles decideixin canviar la seva constitució i la millorin. De veritat, esperem que sigui així, pel bé d' ells mateixos. Però nosaltres no esperarem asseguts a que IU tingui majoria absoluta a Espanya o qualsevol altra possibilitat ara remota.
No ens interessen per a res aquestes ofertes totalment caducades. No han mirat la data de caducitat. Van caducar fa molts anys.
El més dolent de la política espanyola és que el partit que guanyarà (tothom el dóna com a guanyador a Espanya), el PP, continua dient mentides sobre Catalunya i continua utilitzant Catalunya per a guanyar vots a Espanya. Patètic en Rajoy tornant a utilitzar les escoles catalanes i MENTIR, una altra vegada, dient que a les escoles no poden parlar espanyol. Qui vol un mentider de President? Això només passa a Espanya.

 De Vilaweb (avui):  És habitual que el PP carregui contra la immersió lingüística al Principat per guanyar vots arreu de l’estat espanyol. Els seus atacs són recorrents sempre que hi ha urnes a l’horitzó, però ara tenen un motiu més per fer-ho. Ciutadans es dirigeix a un votant amb un perfil molt semblant i són de sobre coneguts els seus desigs per derogar el model d’immersió lingüística vigent a Catalunya. Així doncs, ahir Rajoy va aprofitar per passar a l’atac tot utilitzant l’escola catalana: ‘A Catalunya tot el món que vulgui parla en català, però a l’escola no es pot parlar en espanyol’, va dir en una entrevista a Telecinco.

I va afegir: ‘El sentit comú diu: ‘A veure si tenim sort i surten parlant perfecte el català, castellà i anglès’, però hi ha gent que aquestes coses no les acaba d’entendre’

EL GOVERN CATALÀ MANTÈ EL CONTENCIÓS ADMINISTRATIU CONTRA EL GOVERN ESPANYOL.

No creiem que pugui ser d' altra manera. Si més no, no podem ser tant babaus de no utilitzar les seves lleis quan ells ens estan ofegant econòmicament. Mentre diuen que sobrevivim gràcies a ells i al FLA (Fons de "Liquidació" Autonòmica).

El conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, ha assegurat que el govern manté la seva intenció de presentar un recurs contenciós administratiu davant el Tribunal Suprem tot i que l’estat espanyol hagi anunciat que pagarà el FLA el 16 de desembre. En un acte electoral amb Francesc Homs, el candidat de Democràcia i Llibertat, Mas-Colell ha apuntat que els serveis jurídics de la Generalitat estan estudiant l’ordre ministerial, que té un prefaci ‘incendiari’ i disposicions que tracten diferent Catalunya de la resta de comunitats. ‘Sembla clar que hi haurà raons jurídiques per enviar això al Suprem’, ha dit.

Mas-Colell ha dit que el govern espanyol està sent per primera vegada explícitament discriminatori amb Catalunya i, per això, la Generalitat continua endavant amb els seus plans de portar-lo al Suprem malgrat hagi anunciat que pagarà el FLA la setmana vinent. Ho farà, ha dit, dintre dels marges temporals que corresponen, que són dos mesos des del moment que va publicar-se l’acord del consell de ministres.