dimecres, 28 de desembre del 2016

PACO IBAÑEZ, I CATALUNYA.

No cal dir que ens solidaritzem amb en Coma, el regidor de l' Ajuntament de Vic, i amb totes les persones a les quals els judicialitzen la seva situació a partir del que han dit, fet, o deixat de fer. La llibertat d' expressió ha de garantir-se a tothom, però també el desig de la gran majoria (sí, de la gran majoria) d' un poble que vol ser el subjecte polític que decideix el seu futur (i d' aquí no ens mourem).

Afegim el comentari que feia avui Vilaweb sobre l' entrevista de Paco Ibáñez, un referent de la música i antifranquista, durant l' etapa final del franquisme.

Paco Ibáñez: ‘Puigdemont és el millor president que ha tingut Catalunya’
El músic elogia Ada Colau i el president de la Generalitat en una entrevista a El Periódico
pacoibanezfoto
El músic Paco Ibáñez actua aquest vespre al Palau de la Música Catalana, dins el Festival del Mil·lenni. Arran d’això, ha estat entrevistat a El Periódico. Hi parla de música, però també de política: de Donald Trump (que anomena ‘el trompeta’), de José Mújica, d’Ada Colau i de Carles Puigdemont. ‘A Catalunya, ara confio en Colau i Puigdemont. Colau és una dona amb sensibilitat, capaç d’adonar-se de moltes coses. I Puigdemont crec que és el millor president que ha tingut Catalunya.’
L’entrevistador se’n sorprèn: ‘Paco Ibáñez elogiant un president convergent?’ I ell respon: ‘Pot ser convergent o divergent, això no m’interessa, però veig que té cultura i una visió amb profunditat, i que defensa els drets dels catalans.’
No és pas la primera vegada que Ibáñez es pronuncia sobre la situació política de Catalunya. El 2013 fou entrevistat en una televisió argentina i va dir: ‘Catalunya ha expressat un desig d’alliberar-se, de ser lliure, de tenir el destí a les seves mans, de tenir el poder de decidir. I serà allò que diguin els catalans. Si els catalans tenen aquesta voluntat, com pots impedir a un poble que sigui el que vol ser. Els argentins també van ser espanyols fa dos-cents anys, oi? I ho van deixar de ser, oi?’

dissabte, 17 de desembre del 2016

SORAYA: AIXÒ SÓN LES INVERSIONS DE L' ESTAT A CATALUNYA.

Bon resum d' avui, en un article a Vilaweb, sobre les inversions per part de l' Estat en xarxa viària i comunicacions a Catalunya. Va bé tenir-ho en compte ara que la Soraya viatja cada setmana a Catalunya, sense poder parlar d'independència ni referèndum. A més a més de la independència, parlin del que parlin, no hi ha gaires possibilitats de parlar de res.


 El rescat de les autopistes en fallida ha estat una de les noticies de la setmana. L’Estat assumirà la gestió per evitar que aquestes siguin liquidades i tancades al transit. Principalment es tracta de les autopistes radials de Madrid, però també hi ha d’altres com la circumval·lació d’Alacant. La construcció i fallida posterior d’aquesta infraestructura inviable contrasta amb reivindicacions històriques dels Països Catalans, com són el corredor mediterrani, la fi de les autopistes de peatge o una rodalia en condicions.
Què ha passat amb les autopistes?
El que ha passat amb aquestes autopistes és que les empreses que van realitzar l’obra, amb capital privat, es van declarar en fallida en no cobrar el que els hi pertocava. Fet pel qual van ser compensades amb la concessió de l’explotació dels peatges.
Els càlculs aleshores es van fer amb una previsió erràtica del transit que hi circularia, tenint en compte un cost excessiu de les obres, i sobrevalorant molt el preu de les expropiacions, que dels 388 milions calculats inicialment va passar a 2.250 milions. En les expropiacions es van veure beneficiades famílies molt significades com la Franco i la Serrano Suñer, entre d’altres, famílies que ja van fer un gran negoci a costa de l’estat.
La gestió d’aquestes autopistes, però, ha estat un gran fracàs. I gràcies a la clàusula de la responsabilitat patrimonial de l’Administració l’estat ha hagut d’assumir una infraestructura fallida i pagarà a les concessionàries l’import de la inversió no recuperat.
Per això, per salvar les autopistes, l’Estat haurà de negociar amb els posseïdors del deute, que van prestar fons a les concessionàries per construir la infrastructura. Feina complicada. Gran part d’aquest deute, inicialment en mans dels bancs, ha passat ara a fons especulatius, que han comprat el deute als bancs cercant el màxim benefici. La patronal de constructores, SEPOAN, calcula que el cost pot ser de 5.500 milions d’euros. Amb això una infraestructura que estava pressupostada en 388 milions acabarà costant-ne a l’estat cinc mil cinc cents. Cinc mil cinc cents milions que aniran a butxaques privades.
Perquè la polèmica i contestada clàusula de responsabilitat patrimonial de l’Administració provoca que en cas de fer un bon negoci, els beneficis milionaris que se’n desprenen siguin per les concessionàries. Però en canvi, si l’empresa fa fallida, aleshores l’Estat abona els diners a les concessionàries i es fa càrrec de la infraestructura. És l’anomenat ‘capitalisme a l’espanyola’ on les grans empreses acaben per no arriscar mai. Els beneficis són per a ells i les pèrdues les assumeix el conjunt de la societat.
Més enllà de les autopistes, degut a aquesta mateixa clàusula, s’ha rescatat el magatzem de gas Castor, on l’empresa concessionària, amb l’ACS de Florentino Pérez al capdavant, va cobrar 1.350 milions d’indemnització de l’Estat. Un altre cas és el túnel del Pertús, on també ACS i la francesa Eiffage reclamen 450 milions d’euros per la fallida del túnel, que dilluns passarà a ser de titularitat pública. Florentino Pérez és un gran especialista en fer aquest tipus de negoci.
Les autopistes, un greuge històric als Països Catalans
El 2012 el Parlament de Catalunya va aprovar una moció on s’oposava a que es rescatessin les autopistes radials de Madrid. Això era perquè l’estat tenia previst pagar-les a base d’allargar la concessió de les autopistes de peatge catalanes. Fent pagar així als conductors catalans al fallida de les autopistes madrilenyes. Les primeres autopistes on hauria de vèncer la concesió són l’AP-7, en el tram Tarragona – Alacant el novembre de 2019 i el Barcelona – La Jonquera l’agost de 2021.
El greuge històric pel que fa a les autopistes és important. Catalunya i el País Valencià tenen una proporció d’autopistes de peatge molt superior. En els dos territoris s’acumulen el 33% del total de les autopistes estatals de peatge, mentre que només trobem poc més de l’11% de les autovies i autopistes lliures. Concretament a Catalunya, el cas més extrem, hi ha menys menys del cinc per cent del total d’autovies gratis de l’estat, malgrat el seu pes econòmic i de població.
autopistesfoto.001 aravot
Cal remarcar que aquestes són dades de les autopistes i autovies a càrrec de l’estat. Un altre tema són les autopistes autonòmiques, on un 28% de les autopistes catalanes són de peatge. Un percentatge en qualsevol cas inferior al 55% que representen les estatals en el Principat. En el cas de les Illes Balears, les vies rapides estan a càrrec dels propis consells insular, no de l’Estat i a les Illes no hi ha cap autovia o autopista de pagament, encara que sí que és de peatge el polèmic túnel de Sóller.
Un dèficit crònic en infraestructures de transport
La manca d’inversions en infraestructures de transport ha estat una constat al llarg del temps als Països Catalans. Al 2015 en els Països Catalans s’ha executat menys del 60% de la inversió pressupostada, quan la mitjana estatal va ser del 72%. En algunes comunitats, com Castella La Manxa (136%) o Madrid (115%), fins i tot s’ha executat més inversió que la pressupostada.
autopistesfoto.002
Aquesta falta d’inversió ha estat constant. A Catalunya, algunes de les reclamacions històriques han estat la dignificació de Rodalies, els accessos als ports, el Corredor Mediterrani o la millor de carreteres com la N-II, N-340 o l’A-27. També ha estat constant les aturades a la N-II al seu pas per les comarques gironines, així com la N-340 a les Terres de l’Ebre, en protesta per l’alta sinistralitat, degut als desdoblaments pendents des de fa més d’una dècada.
El problema de la inversió en infraestructures per part de l’Estat, és especialment significatiu en el servei de tren de rodalia i regionals. A Catalunya, del pressupost del 2015 només s’ha executat el 5% de la inversió pressupostada en RENFE (trens), o sigui 5,9 de 115 milions, mentre que Adif (vies) només ha executat un 27% el previst. Aquesta minsa execució no la troben en totes les comunitats, sinó que per exemple, a Galícia (153%), Castella La Manxa (257%) o La Rioja (1.433%) s’ha executat més del previst.
Aquest infrafinançament té segons les institucions catalanes un clar biaix polític. El Pla de Rodalies de Catalunya (2008-2015), que havia de suposar una inversió de 4.000 milions d’euros, només s’han executat en un 10%. Tampoc s’ha complert l’acord d’urgència de 2013 entre el conseller Santi Vila i la ministre Ana Pastor, amb un pla d’inversió de 306 milions que havia de finalitzar el juliol de 2016, on només s’ha arribat a executar el 4,2%. Assegurant Adif que els acords no el vinculen jurídicament a complir-los.
Entre 2012 i 2016 es van registrar 1597 incidències pel mal estat de les infraestructures a la xarxa ferroviària catalana, que ha afectat 5,6 milions de passatges. La puntualitat dels regionals és del 51,8% (quan per contracte hauria de ser del 90%), a la vegada, que la última gran obra de Rodalies a Barcelona data de 1975, quan es va enllaçar el tren amb la T-2 de l’aeroport.
No és d’estranyar doncs, el descens que ha patit els ferrocarrils de l’estat en l’última dècada. Les Rodalies de Barcelona ha perdut 17,4 milions de viatgers entre 2005-2014, significant un descens del 14,2%, així com també s’han reduït els viatgers en els Regionals (-18,5%). En canvi, han augmentat el viatgers totals. Sent els Autobusos AMB (que ha guanyat 18 milions de viatgers), el Ferrocarril de la Generalitat de Catalunya i el Metro els més beneficiats.
També el Rodalia de València ha patit un descens de viatgers, passant de 23,9 milions el 2008 a 17,1 el 2014, a la vegada que havia un encariments dels preus que no s’ha vist compensat amb un servei, continuant acumulant incidències. Fet que ha provocat que tot i el descens els ingressos hagin augmentat en més de 1.000 milions en aquests sis anys.
Un escàndol final a nivell de Països Catalans és l’Euromed Barcelona – València, que connecta la segona i la tercera ciutat de l’estat en població. Mentre l’AVE Madrid – València té una duració d’hora i mitja, amb una distància similar, el València – Barcelona supera les tres hores en escreix. I a més, a mesura que han passat els anys, en comptes de reduir-se la durada, ha tendit a augmentar. Més enllà de la durada, són constants les incidències i els retards, amb trams de quaranta quilometres de via única entre Vandellós i Camp de Tarragona.

dimecres, 14 de desembre del 2016

MES FÀCIL LA INDEPENDÈNCIA QUE UN REFERÈNDUM ACORDAT.

Les declaracions de Carles Viver i Pi-Sunyer ens han semblat molt clares en tots els aspectes:

 El director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern (IEA) i ex-president del Consell per a la Transició Nacional, Carles Viver i Pi-Sunyer, ha comparegut al parlament per explicar que fruit de la seva feina assessora ha arribat a la conclusió que és ‘més difícil poder fer un referèndum’ pactat amb l’estat que ‘no pas fer la independència’. I és que Viver i Pi-Sunyer considera que per acordar aquesta consulta amb Espanya, caldria alguna cosa més que voluntat política.
En aquest sentit, el director de l’IEA ha detallat que en un dels informes que li va encarregar el govern i el president, Carles Puigdemont, sobre la possibilitat de fer un referèndum pactat, va explicar que, vistes les sentències del Tribunal Constitucional, l’acord només es podria fer si es reforma la constitució espanyola en uns termes que ell mateix veu ‘molt difícils’ atenent a les majories parlamentàries del congrés espanyol

dijous, 1 de desembre del 2016

LAMANIPULACIÓ ESPANYOLA DEL "DIÀLEG": ELS BASCOS "RACIONALS" I ELS CATALANS "IRRACIONALS" N´ÉS UNA LTRE EXEMPLE.

Un article interessant del Suso de Toro al diari Ara:
El debat introduït les últimes setmanes en els mitjans sobre la violència de gènere ens recorda a tots com funcionen les relacions de dominació, els diferents recursos que utilitza l’opressor sobre la víctima i la complexitat interna d’aquestes relacions. Es tracta sempre d’una relació violenta encara que la coerció pugui estar emmascarada.
La relació del nacionalisme espanyol amb les altres identitats nacionals i els seus nacionalismes és exactament la mateixa, la seva actuació va des de l’amenaça de la violència explícita com a últim recurs fins al xantatge emocional que juga amb les angoixes i les pors de l’oprimit. I, per descomptat, amb l’alienació de la víctima, la interiorització i acceptació de la dominació com una cosa natural. Tot això dins d’aquest marc en què les relacions de poder són clares: una part és propietària dels recursos per ser autosuficient i l’altra no.
Tradicionalment l’espanyolisme -la ideologia nacionalista al servei d’una burgesia parasitària de l’estat i que exerceix el poder des de la cort madrilenya- va educar la població espanyola en l’arquetip del basc primari i violent enfront del català astut i sibil·lí. Els bascos, a força de bèsties, eren una mica assassins i als catalans, en canvi, se’ls podia comprar amb algunes pessetes. Si algú creu que això és fal·laç que l’hi pregunti si no al president del Tribunal Constitucional, que és veu autoritzada. Això no impedia que, per necessitats de la governabilitat, calgués pactar en un moment o un altre amb els representants polítics d’aquestes ètnies, una de tan irracional i una altra de tan assenyada (tot i que la reconfiguració del mapa polític espanyol ja ha solucionat aquesta llauna: els partits bascos i catalans són prescindibles, i ara ja poden pactar els partits espanyols exclusivament entre ells).
Tradicionalment l’espanyolisme va educar la població espanyola en l’arquetip del basc primari i violent enfront del català astut i sibil·lí
La vida dóna moltes voltes però qui aspira al poder sempre juga a guanyar-lo i conservar-lo, així que ara des de Madrid ens expliquen una altra història: els bascos s’han tornat racionals i són els catalans els irracionals. Ens recorden que en algun moment el PNB va pixar fora de test, i aquí es podria posar alguna burla o algun acudit a compte d’aquell Ibarretxe que va pretendre exercir la sobirania política i va caldre humiliar-lo una mica, portar-lo al Congrés i allà asseure’l en un banc per escoltar tot tipus de faltes de respecte. Però ara el PNB ja és sensat i, per governar, accepta els límits de la Constitució vigent. És un relat simple i eficaç que nega la realitat que aquest partit és el mateix amb Ibarretxe que amb Urkullu i que, com tots, fa política i en aquest moment històric li interessa pactar el que pacta per aconseguir els seus fins.
Aquest relat el fan els partits polítics espanyols i els mitjans de comunicació madrilenys per atacar la posició de l’independentisme català que mantenen en aquest moment les institucions catalanes, per aïllar-lo i assenyalar-lo davant l’opinió pública espanyola. L’estat espanyol, al servei dels interessos de la burocràcia de l’estat i l’oligarquia amb la qual es fon, no deixarà d’utilitzar tots els recursos de la dominació, del maltractament. Utilitzarà l’amenaça de la força com a últim recurs, dibuixarà un futur de penúria econòmica per a qui pretengui la separació o el divorci, farà xantatge amb els nens que es tenen a mitges, insultarà, portarà la víctima als tribunals i en tot moment intentarà desestabilitzar psicològicament. Els que es volen escapar d’una relació de dominació seran putes, males mares, vampirs i, sempre, unes histèriques i irracionals. Com els catalans i catalanes, vaja.

En el relat del nacionalisme espanyol, Espanya és la nació mascle a imatge de Prússia -com va retratar Ortega y Gasset-, les “repúbliques americanes” són les seves filles, Portugal no mereix estima i les nacionalitats sense estat del seu interior són males filles a les quals cal sotmetre i castigar. El militarisme i el masclisme són ingredients naturals d’aquest nacionalisme tan incívic i antiliberal, per això és lògic que menyspreï el que demana la ciutadania catalana. Perquè els militaristes menyspreen en general la ciutadania i, si a sobre és catalana, ja em diran. Ells tenen l’estat i aquesta gent que insisteix tant a ser respectada mai tindrà el seu respecte. ¿Una Espanya federal? De debò, a hores d’ara, amb el que hem vist, ¿algú creu que és possible? ¿Algú pot argumentar això en públic sense que se li escapi el riure? A mi se m’acaba d’escapar el riure, amarg, naturalment.

dissabte, 26 de novembre del 2016

FIDEL CASTRO. UN PERSONATGE DEL SEGLE XX.

Avui ha mort Fidel Castro, un personatge polític clau del segle XX, sense ell i els dirigents cubans no 
s´entendria la política de la segona part del segle XX a l' Amèrica Llatina, l' enfrontament amb els Estats Units, la intromisió constant nord-americana en els afers de tots els països llatinoamericans i un dels aspectes "regionals" de l' anomenada Guerra Freda. El seu pensament no va deixar indiferent ningú. 
Us pengem una de les biografies més objectives d' avui d' Europa press:   

Fidel Castro, fill d’un emigrant gallec i una dona d’origen canari, va néixer a la localitat de Mayarí, a l’est de Cuba, el 1926, en el si d’una família humil i illetrada. El seu pare, Ángel Castro i Argiz, no el va reconèixer fins als 17 anys perquè no havia aconseguit el divorci de la seva primera dona i no va poder casar-se amb la mare de Fidel fins a aquesta edat.
Després d’anar a un col·legi dirigit per jesuïtes, el 1945 Castro va iniciar els estudis de Dret a la Universitat de l’Havana on va formar part d’associacions estudiantils i es va unir al Partit del Poble Cubà, que denunciava la corrupció dels dirigents dictatorials de l’època. El 1947 va participar al costat d’exiliats dominicans i habitants d’altres països llatinoamericans en la intervenció armada contra el llavors president de la República Dominicana, Rafael Trujillo, que va ser preparada des de Cuba i que va resultar un fracàs.
És en aquesta època quan Fidel Castro va començar a reunir-se amb dirigents d’esquerra de països llatinoamericans i va participar en manifestacions contra el Govern del president cubà, Ramón Grau. El 1948 es va casar amb Mirta Díaz-Balart, una estudiant de família adinerada els pares de la qual tenien contactes amb el polític Fulgencio Batista, qui arribaria a la Presidència en 1952 i que posteriorment seria enderrocat pel moviment guerriller de Castro.
Castro va iniciar a principis de la dècada dels cinquanta el que va batejar com el ‘Moviment’, un grup secret que va començar a realitzar atacs contra les forces de seguretat cubanes i a denunciar la corrupció de la classe política. En 1953 va liderar l’atac contra la Caserna Moncada a Santiago de Cuba, que acabaria amb gran part de l’organització detinguda. Castro seria sentenciat a 15 anys de presó.
En la seva estada a la presó va rebatejar l’organització per ‘Moviment 26 de juliol’, dia de l’atac a la base militar. Batista alliberaria el 1955 a Fidel en un intent per aconseguir millorar la seva figura davant l’opinió pública. Fidel i el seu germà Raúlabandonarien el país aquest mateix any i es refugiarien a Mèxic davant una nova repressió de la dissidència per part del règim de l’illa. Durant el seu exili, Fidel establiria una relació d’amistat amb Ernesto ‘Che‘ Guevara i un grup de dissidents que van preparar una incursió militar contra el règim.
LOS BARBUDOSCastro amb Camilo Cienfuegos
A bord del vaixell ‘Granma’, Castro va partir cap a Cuba al costat d’un grup de vuitanta persones per intentar enderrocar a Batista. No obstant això, els soldats del règim estaven esperant-los. Després de la seva fugida, va iniciar una guerra de guerrilles al costat d’altres grups armats que s’oposaven a Batista tenint Sierra Maestra com a base d’operacions. Durant aquesta època i després de diverses victòries davant l’exèrcit cubà, els guerrillers liderats per Fidel van començar a adquirir notorietat internacional amb el sobrenom de ‘los Barbudos’.
El triomf de la revolució
El gener de 1959 s’anuncia a Santiago de Cuba el triomf de la revolució que provocaria l’enfonsament del règim. Castro és aclamat per la població quan va entrar a l’Havana i el febrer d’aquest mateix any es va convertir en primer ministre de Cuba. A partir d’aquest moment van començar les reformes de tall marxista, com la nacionalització de les indústries i l’augment del pressupost per educació i sanitat, que el van allunyar encara més de Washington i el van acostar a l’òrbita de la Unió Soviètica. El setembre de 1960 faria el seu famós discurs davant l’Assemblea General de Nacions Unides i poc després, el Govern nord-americà ordenaria el blocatge parcial de l’illa que s’ampliaria després de la crisi dels míssils a 1962.
El 1961, el llavors president dels Estats Units, John F. Kennedy, va intentar d’envair Badia Cochinos amb dissidents cubans i agents de la CIA, una acció que va resultar un fracàs, provocant un augment de la repressió davant de qualsevol veu crítica dins de Cuba i apropant encara més l’illa a Moscou. L’any següent es produiria la crisi dels míssils, després que els serveis d’intel·ligència nord-americans descobrissin l’existència de míssils soviètics a Cuba que va provocar un dels episodis més tensos de la Guerra Freda i que va estar a punt de provocar un enfrontament nuclear entre els blocs.
Castro, en una marxa amb el ‘Che’ Guevara el 1961
Durant les dècades dels seixanta i setanta va mantenir contactes amb Xile de Salvador Allende, va tallar relacions amb Israel com a protesta pel seu tracte als refugiats palestins i va finançar grups comunistes a Angola, així com a diverses guerrilles de Llatinoamèrica. A més, va establir bona relació amb el líder libi,Muammar Gaddafi, davant les mesures de tall socialista que va iniciar el dirigent nord-africà. El 1976, Fidel va crear el càrrec de president, el qual va assumir immediatament, mantenint-se a més en el lloc de primer ministre.
El 1989, Castro va criticar les mesures aperturistes i reformes que havia iniciat el líder soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, que portaria a la fi de la divisió d’Europa sota el teló d’acer i l’ensorrament de l’URSS. Davant la falta d’ajudes i importants aliats, Cuba va passar en els noranta per una crisi econòmica que portaria a Washington a autoritzar el 2001 el primer enviament d’aliments d’ençà que es va imposar l’embargament.
Malatia i traspàs de poders
El 2006 Fidel Castro iniciaria la transició de poder al seu germà, Raúl Castro, després de patir una malaltia gastrointestinal que l’obligaria el 2008 a cedir el càrrec de president i primer ministre. El 2011, malgrat la seva recuperació, va cedir al seu germà el càrrec de primer secretari del Partit Comunista cubà.
El 2012 l’exmandatari llatinoamericà va publicar les seves pròpies memòries, en una obra de mil pàgines titulada ‘Guerriller del Temps’ i escrita per la periodista Katiuska Blanco. Encara que mantenia la seva acta de diputat al Parlament cubà, Fidel Castro s’ha anat retirant de la vida pública mantenint reunions amb determinats dirigents que han visitat l’illa i publicant en els mitjans oficials del règim les seves reflexions sobre la política internacional i mantenint les seves opinions contra l”imperialisme’ nord-americà.

Conegut pels seus llargs discursos i la seva actitud impetuosa, ha format part de la història viva del segle XX com a protagonista de la Guerra Freda i ha abocat fortes crítiques contra múltiples dirigents occidentals. A més, Fidel Castro ostentava el rècord com el dirigent que a més intents d’assassinat ha sobreviscut -alguns autors asseguren que n’hi ha hagut més de 600-, la major part perpetrats per la intel·ligència nord-americana.

dilluns, 21 de novembre del 2016

HOMENATGE ALS VOLUNTARIS CATALANS: 90 è. Aniversari dels Fets de Prats de Molló.

Ahir es va fer un acte a Prats de Molló, a la comarca del Vallespir, a la Catalunya del Nord, en record dels Fets de Prats de Molló i d' homenatge als voluntaris catalans que hi van participar per alliberar la Catalunya del sud, sotmesa a la Dictadura de Primo de Rivera (amb el vist-i-plau de la monarquia borbònica d' Alfons XIII).
Va ser un bon acte per recordar uns Fets que van internacionalitzar el procès català d' aquells anys vint i trenta del segle XX. És part de la nostra memòria històrica i col,lectiva.

                                              Foto; Núria Trulla.

dissabte, 12 de novembre del 2016

DEMÀ ENS MANIFESTEM PER A DONAR SUPORT A LES NOSTRES INSTITUCIONS.

Bon article d'en Jordi Miró, a Racó Català, la nostra història ens avala, cal defensar les nostres institucions i els nostres ajuntaments:
Estelada als ajuntaments, símbol de llibertat
 Des de fa uns anys molts dels els nostres ajuntaments han substituït la bandera d'ocupació espanyola per l'estelada de la llibertat. Aquest fet polític, de transcendental importància, no ha passat desapercebut a les autoritats d'ocupació espanyoles i després de la fase de coacció, mitjançant amenaces, han començat a emprendre accions legals per mitjà dels tribunals.

La vergonyosa detenció de l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós, per haver penjat l'estelada al balcó de l'ajuntament, ens indica el tarannà continuista del nou govern espanyol del PP pel que fa a Catalunya, amb el suport passiu del PSOE, i que seguirà la via repressiva judicial contra la voluntat d'independència del poble català. Han encausat l'Artur Mas i els seus consellers pel 9N, després la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i ara han començat pels ajuntaments catalans pel fet d’haver penjat l'estelada al balcó. En aquests moments hi ha 227 causes pendents d'execució arreu de Catalunya.

La bandera estelada fa més de cent anys que es símbol de llibertat pels catalans, ha estat un símbol de la lluita per la independència de Catalunya i contra l'opressió espanyola, als carrers, amb les mobilitzacions, i també als ajuntaments. No és cap novetat al nostre país que l'estelada sigui bandera de llibertat i que els ajuntaments catalans, com a màxima expressió de la voluntat popular, hagin penjat l'estelada com ha símbol de resistència a l'opressor i com ensenya de la nova República catalana. Ens ve de lluny. Durant els fets d'octubre del 1934 l'estelada va ser penjada en una bona colla d'ajuntaments catalans distribuïts per tot el territori català. És bo de recordar que molts ajuntaments de Catalunya ja van penjar l'estelada aquell octubre del 34 com a pública expressió de la proclamació de l'Estat Català i de la República catalana. Alguns d’aquests ajuntaments van ser:

Vilanova i la Geltrú, que el 5 d'octubre proclama la República Catalana i hissa la bandera estelada; Badalona, el dia 6 es van hissar estelades a l'ajuntament i a varis centres polítics; Mataró, on l'alcalde republicà, Salvador Cruxent, reproduí la proclama de Companys a la Generalitat i a continuació hissà l'estelada acompanyat de Joan Peiró; Sant CugatSant BoiNavàsAlpicat, amb majoria del BOC; Monistrol, també amb un nucli important del BOC; la Bisbal del Baix EmpordàVic, on republicans i obreristes van proclamar l'Estat català; Tarragona, on s'hissà l'estelada a la Comissaria de la Generalitat i el delegat del govern a Tarragona, Lluís Prunés, proclamà l'Estat català; SarralTàrrega; Vilafranca del Penedès, on es penja, al Centre Agrícola com a l'ajuntament, la bandera roja i verda dels rabassaires, la roja i negra, la roja i l'estelada; Sant Jaume dels Domenys, amb majoria de rabassaires; Sant Quintí de MedionaGelidaValls, on es va començar amb una manifestació que va acabar a l'ajuntament encapçalada per una estelada amb el triangle roig en comptes del blau històric; la Pobla de Mafumet, on s'hissaren a l'ajuntament l'estelada i la bandera de la Unió de Rabassaires; Almacelles, on un cop coneguda la proclamació de la República catalana es produí una manifestació "amb música" fins a l'ajuntament on l'alcalde repetí la proclama de l'Estat català i van hissar la bandera estelada; Girona, on fou hissada l'estelada i el diputat Miquel Santaló va ratificar la proclamació de l'Estat català; a Tortosa, seu del marcel·linisme, l'alcalde va penjar la bandera catalana al fer la proclama republicana des de l'ajuntament tot negant-se a penjar l'estelada, que va ser penjada a la seu d’ERC pel diputat Miquel dels Sants Cunillera; Torrella de Montgríl'EscalaIgualada, on grups de les JERC i Palestra van hissar la bandera al balcó de l'ajuntament; Cornellà, on el govern municipal d'esquerra amb USC va proclamar l'Estat català i va ordenar que s'hissés la bandera estelada; l'Hospitalet de LlobregatCalafSant Celoni, on van destituir l'ajuntament de la Lliga, van hissar l'estelada i van llençar pel balcó el retrat d'Alcalá Zamora; AmerMoià; a Verges una manifestació que entonava Els segadors s’adreçà a casa de l’alcalde de la Lliga perquè proclamés l'estat català , aquest accedí i des de l'ajuntament va fer la proclamació i va hissar la bandera estelada; Begur; a Sant Andreu de Llavaneres i a Arenys de Mar, foren les JEREC i Nosaltres Sols els que van assaltar l'ajuntament governat per la Lliga, van proclamar l’Estat català i van hissar l'estelada; Caldes; a Gavà, una gran manifestació va pujar rambla amunt per penjar l'estelada a l'ajuntament; a Sitges, Pere Curtiada, d'Estat Català, va proclamar la República i va penjar l'estelada a l'ajuntament...

Els ajuntaments de Catalunya són la màxima expressió democràtica, amb ells vam aconseguir la República i amb ells aconseguirem la independència. Ara més que mai no podem deixar sols els nostres càrrecs electes, per la seva coherència i el compromís amb la llibertat del nostre poble. Gràcies al seu agosarament i sacrifici avui som aquí i la independència és a tocar.

Aquest diumenge 13 hem de sortir massivament al carrer per mostrar el nostre suport a tots els encausats i a les nostres institucions.

divendres, 4 de novembre del 2016

REFLEXIONS SOBRE LA DETENCIÓ DE MONTSERRAT VENTURÓS.

Arrel de la detenció de Montserrat Venturós, a la qual enviem el nostre suport, bona reflexió de Vicent Partal en l' editorial d' avui a Vilaweb. El procés es pot accelerar en la judicialització creixent de la política catalana i espanyola. Però nosaltres hem de controlar els temps, les accions i les reaccions (no ells) i per una altra part hem de saber gestionar les possibles picabaralles entre partits independentistes per diferències en la forma de les respostes. Si no sabem fer això, ells donaran un pas de gegant.
Endavant i no afluixem.
Aquesta és l´editorial de vilaweb:
 És indiscutible que la detenció avui de la batllessa de Berga, Montserrat Venturós, és un salt endavant important en el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Un jutjat, en aquest cas un jutjat local, ordena de detenir un càrrec públic perquè ha pres una posició política i perquè es manté fidel al compromís adquirit amb els electors i les decisions adoptades pel consistori. De tot això, crec que podem extreure’n –i hem d’extreure’n– unes quantes lliçons.
1. El govern i Junts pel Sí tenen un problema d’estratègia molt seriós: aclarir quin paper poden fer els funcionaris fins a la desconnexió, especialment els mossos
El full de ruta especifica que la llei de transitorietat jurídica no s’aprovarà fins al juny. Sense aprovar aquesta llei no és possible de demanar als funcionaris que desobeesquen ordres directes dels aparells de l’estat espanyol. Per dues raons. La primera: la desobediència només pot partir de la llibertat personal; ordenar a algú la desobediència és un contrasentit, especialment si se’n poden derivar repercussions personals. I la segona: si de cas, són els polítics que han de desobeir i no és just de carregar sobre les espatlles dels funcionaris una responsabilitat que correspon a uns altres.
Tot això dit, és impossible que aquesta tensió repressiva es puga aguantar d’ací al juny i, per tant, cal prendre decisions. Perquè si els mossos, com a policia judicial, avui porten la batllessa de Berga al jutjat detinguda, com ho faran per a no dur-hi la presidenta Forcadell quan els ho demane, com a policia judicial, el Tribunal Constitucional? Aquí hi ha un forat obert que algú hauria de pensar com es tapona.
2. Amb una agressió d’aquest abast, o hi ha unitat entre Junts pel Sí i la CUP o el procés cap a la independència perilla
És tan simple com això. L’aritmètica parlamentària no ha canviat i, per tant, els deu diputats de la CUP encara poden posar fi al govern quan vulguen. Semblava que, després del rebuig del pressupost, s’havia superat el moment crític i s’obria una etapa de col·laboració entre Junts pel Sí i la CUP, basada en l’interès comú de proclamar la independència l’estiu del 2017.
Però amb la detenció de Montserrat Venturós hem vist tornar tots els fantasmes del passat. No té trellat que el conseller d’Interior diga que la detenció ha estat feta pensant a evitar sobretot la mala imatge dels Mossos o que es condemne la reacció de la CUP pel boc gros, dient que és ‘infantil’ i insistint en el clixé de la CUP com a gent poc de fiar. I, en la mateixa mesura, tampoc no és lògic que la CUP es pregunte retòricament si el govern fa costat als tribunals espanyols i va contra l’independentisme o que parle intencionadament de ‘matinada’, quan la detenció s’ha fet més tard de les set del matí. Detalls a banda, una acció com aquesta d’avui havia d’haver estat pactada discretament en tots els detalls polítics, precisament per a minimitzar-ne l’impacte sobre la marxa del procés. No s’ha fet i per això som on som.
3. O identifiquem qui és l’adversari i ens comportem en conseqüència o no arribarem gaire lluny
La batllessa de Berga ha estat detinguda per una denúncia d’una organització espanyolista. I, sobretot, per l’existència d’una legislació antidemocràtica que permet fets com aquest. Aquest és el fet greu i determinant en el qual cal centrar la responsabilitat. En qualsevol país del món quan la repressió s’endureix més que mai els qui en són víctimes es tornen més disciplinats. O són arrasats. I el que hi ha en joc és saber quina batalla lliurem: la del parlament contra l’estat espanyol per a aconseguir la independència o la dels partits entre si per a guanyar les eleccions vinents? Si es respon a aquesta pregunta amb sinceritat, aleshores se’n desprèn una disciplina o una altra.
Però cap dels dos grups no hauria de passar per alt que ells només gestionen els vots dels ciutadans i que de les eleccions del 27 de setembre va emergir un mandat excepcional per a proclamar la república catalana l’estiu del 2017. Trencar un mandat tan extraordinari reclama circumstàncies molt extraordinàries. No es pot posar en joc la majoria independentista cada setmana. Això no és seriós i és indigne de l’esforç fet per tants votants i per tanta gent que no ha parat de treballar per la independència de fa anys.
4. El desafiament a l’estat ha de ser col·lectiu o serà impossible de gestionar-lo cas per cas
Fa dies que vaig demanar com podríem evitar que l’ofensiva repressiva de l’estat fes perdre al moviment independentista la capacitat d’anar sempre a l’avançada, una capacitat que ha estat decisiva fins avui. Crec que tot això que passa aquestes hores pot aportar-hi una idea: la desobediència sempre ha de ser col·lectiva i multitudinària, per a protegir els qui l’acompleixen. En pose un exemple: tan bon punt s’ha sabut la detenció de Montserrat Venturós, l’Ajuntament de Sabadell ha despenjat la bandera espanyola i de seguida el PP ha denunciat l’equip de govern al jutjat. És evident que si la reacció hagués estat coordinada i cinc-cents o sis-cents ajuntaments haguessen despenjat la bandera espanyola tots alhora el gest hauria tingut una significació molt diferent i unes conseqüències ben diferents. Per què no es fa així? Per què cadascú va a la seua, tenint com tenim tants i tants organismes que ho coordinen tot? Gestionar la repressió ara d’una persona, ara d’una altra és un infern que desgastarà el país, el govern, el parlament i la relació entre Junts pel Sí i la CUP. Gestionar repressions col·lectives, en canvi, fa pujar el nivell de la confrontació política.
i 5. La gestió del temps i de les emocions és fonamental
Sempre ho és, però en un procés tan complicat com el que ara duu a terme a Catalunya ho és i ho serà d’una manera molt especial. Les xarxes socials no es poden controlar i els grups polítics no poden controlar què hi diuen els militants. Però fóra bo que tothom, quan passen coses tan greus com la que ha passat aquest matí, tingués la capacitat de controlar les emocions i gestionar de manera adient el temps. Ja és tot prou greu per a agreujar-ho encara més deixant anar sense límits i sense responsabilitat les emocions, les fílies o les fòbies de tothom.

dimecres, 2 de novembre del 2016

LES PINTURES MURALS DE SIXENA

El jutjat d’Instrucció número 2 d’Osca ha ordenat l’execució provisional de la sentència del 4 de juliol, que condemnava el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a lliurar les pintures murals de Sixena. La magistrada insta la institució catalana que en el termini de vint dies comuniqui al jutjat com procedirà a desmuntar les pintures exposades, en quines condicions efectuarà el seu trasllat des del MNAC fins a la sala capitular de Sixena i que determini, també, quins tècnics hi intervindran. En la mateixa interlocutòria, el jutge requereix al govern de l’Aragó que en el termini de deu dies informi al jutjat de les condicions estructurals i climàtiques de la sala capitular, on el govern aragonès preveu instal·lar-les.
La resolució judicial es produeix després de la demanda presentada per l’Aragó, que va sol·licitar l’execució provisional de la sentència dictada al juliol, seguint el mateix procediment que va seguir amb les obres d’art en conflicte amb el MNAC i el Museu de Lleida.
La resposta del govern
La portaveu del Govern, Neus Munté, ha criticat que és un ‘despropòsit’ que la decisió dels jutjats d’Osca. ‘Lamento tornar a dir que aquest cas és un autèntic despropòsit com també ho està sent el de les obres d’art dipositades a Lleida’, ha afirmat en la roda de premsa posterior al Consell Executiu.
Munté ha al·legat que la sentència no és ferma, per la qual cosa la Generalitat ‘esgotarà totes les vies legals’ al seu abast perquè prevalgui el seu criteri que les obres d’art segueixin exposant-se al MNAC, i ha reiterat el risc que, segons la seva opinió, correrien aquestes pintures si són traslladades. ‘Estem convençuts que quan aquest litigi finalitzi podrem demostrar que aquestes obres poden estar a Catalunya’, ha sentenciat Munté, que ha recordat que el procés judicial afecta tant les obres del MNAC com les del Museu de Lleida.
Sobre si aplicarà o no la sentència, ha insistit que el procediment judicial no ha finalitzat, i ha destacat que el Govern es manté que actuarà amb ‘obediència a les lleis catalanes’ que fan referència a la conservació del patrimoni, sense donar més detalls.
Evitar ‘un atemptat en matèria cultural’
El conseller de Cultura, Santi Vila, ha avançat que el govern plantejarà una ‘oposició rotunda’ a la possibilitat que les pintures murals de Sixena siguin traslladades a l’Aragó. El conseller ha apuntat que el Govern farà públics en els propers dies els informes acadèmics que acreditaran que el trasllat seria ‘un atemptat en matèria cultural’. En declaracions als mitjans de comunicació aquesta tarda, Vila ha reclamat que el jutjat d’Osca citi quines són les raons científiques que avalen el possible trasllat de les obres: ‘Estem segurs que cap autoritat acadèmica voldrà assumir la temeritat de traslladar les pintures murals, que cal recordar que es van patir un incendi’.
Antecedents judicials d’un conflicte llarg
Les pintures murals de Sixena decoraven des del segle XII el monestir però un incendi durant la Guerra Civil les va malmetre i Patrimoni de la Generaltat les va recuperar per portar-les a Barcelona, on van ser restaurades. El MNAC les té en dipòsit des de 1940 i, des de 1960, estan exposades com una de les grans obres de la col·lecció del museu.
La sentència del juliol donava la raó a l’executiu aragonès, que considerava que ‘legítimament’ els béns pertanyen a la congregació de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, propietari del monestir, i que se les van endur ‘sense cap títol jurídic de propietat’. Aquest ha estat un dels arguments de la jutgessa, que qüestiona l’existència d’un contracte entre les l’ordre de Sant Joan de Jerusalem i el MNAC i que treure-les de Sixena fos l’única alternativa per salvar-les. A més, afegeix que no consta que les religioses ni la Direcció General de Belles Arts haguessin autoritzat l’extracció de les pintures.
L’Ordre de Sant Joan de Jerusalem, propietari del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, a Osca, va cedir al govern de l’Aragó els drets perquè pogués reclamar l’entrega de les pintures murals originàries de la sala capitular d’aquest monestir mb l’objectiu de ‘defensar la integritat del patrimoni històric i cultural aragonès’.

El 18 de gener va començar el judici. Hi va declarar l’ex-conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Guitart, que va confirmar que l’any 1992 va signar amb les monges del Monestir un contracte per cedir indefinidament els frescos a la Generalitat. Els representants aragonesos van insistir aleshores que aquest contracte era ‘fals’ i que les pintures van ser ‘robades’. La part catalana sempre ha defensat que van ‘salvar’ les obres després d’un incendi l’any 1936. La jutgessa també ha denegat per qüestions “estrictament processals” l’admissió a tràmit de la petició d’execució sol·licitada per l’Ajuntament de Vilanova de Sixena perquè no està legitimat per promoure el procés ni per instar l’execució de la sentència, que correspon al govern de l’Aragó.

dissabte, 29 d’octubre del 2016

LA FOTO PPSOE

Aquesta hauria de ser la foto més gràfica de la pinya PPsoe, d' aquesta tarda. Dia històric per als socialistes espanyols.
Ja s' ho faran. Ens agradarà veure com voten lleis i retallades al costat de Rajoy. Encara que diguin que això és un suport puntual, què faran quan la UE digui que s' ha de pagar deute i interessos? com faran que el sistema de pensions segueixi funcionant o que l' atur no pugi més? O quan es talli el crèdit internacional al Govern espanyol? Doncs més retallades. Cada vegada hi ha més semblances entre el PP, el PSOE i els Ciudadanos. Potser acabaran sent el mateix partit?

dimecres, 26 d’octubre del 2016

TARDÀ: FOTEM EL CAMP O NO ENS EN SORTIREM.

Coincidim plenament amb en Joan Tardà: "fotem el camp quan abans millor o no ens en sortirem..."


Després del pobre discurs nacionalista espanyol i previsible den Rajoy i els equilibris patètics del PP-Psoe, Vilaweb passava un tall de veu del portaveu d’ERC al congrés espanyol, Joan Tardà, que ha afirmat aquest dimecres que el discurs d’investidura de Mariano Rajoy demostra que el president espanyol ‘no s’ha mogut ni un centímetre’ i que el seu partit no té ‘cap interès’ en entendre les demandes de Catalunya. Un fet, segons Tardà, que ‘ens referma que o ens ho fem nosaltres i fotem el camp quan abans millor o no ens en sortirem’.

En conferència de premsa al congrés, Tardà ha afirmat que Rajoy ‘no ha dit res d’interessant’ i només ‘s’ha refermat en la seva visió nacionalista espanyola’. ‘Ha vingut a dir que de sobirania res a compartir’ i ‘l’única gran notícia que ha dit és que pensa reunir els presidents de les comunitats autònomes per parlar de finançament’. ‘Sembla que se n’enfotin, tot depèn de nosaltres, si ho fem, guanyem’, ha sentenciat.

dimarts, 25 d’octubre del 2016

JOAN COMA I L' AUDIÈNCIA NACIONAL.

S' han fet moltes anàlisis sobre la situació política actual, altament judicialitzada, us ajuntem un d' aquests anàlisi. Un paràgraf den Partal a Vilaweb:

 "...   L’actitud de Joan Coma, però, compleix també la funció de retratar clarament el sistema i el moment en què ens trobem. Perquè la denúncia d’un regidor d’extrema dreta, contrari a la democràcia, serveix perquè un tribunal d’excepció, heretat del franquisme, processe un representant votat pel poble, l’únic delicte del qual és donar suport a una resolució aprovada pel Parlament de Catalunya. En aquest sentit cal remarcar que la denúncia del paper de l’Audiència espanyola, que és la que provoca el problema, uneix tothom i consolida el bloc rupturista a Catalunya, cosa que no es pot menystenir. La imatge d’ahir al matí a Vic, amb polítics de grups tan diferents fent costat a Coma, és una passa endavant en la línia de ruptura amb el règim nascut de la transició, inimaginable fa només un any. L’Audiencia Nacional espanyola té per tant, un problema bastant més greu que no pas el del govern de Catalunya.
I finalment, em sembla que el fet més important és que el gest de Joan Coma fa pedagogia, apel·la directament als altres càrrecs electes del país i marca una manera concreta de col·lapsar les institucions espanyoles...."

dimarts, 18 d’octubre del 2016

INCOHERÈNCIA DE LA POLÍTICA EXTERIOR ESPANYOLA.

Bon article avui del Partal a Vilaweb, destacant les incoherències i la ignorància en política exterior dels espanyols i del seu cap, Margallo.
Per contra, ens alegra el viatge del President català Puigdemont a França i a altres llocs per tal de fer una política exterior efectiva, real i positiva per a la població catalana.

                                             Foto d' arxiu del Margallo a València.

El ministre espanyol d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, va originar ahir un altre dels seus incidents diplomàtics. En un acte públic es va atrevir a criticar Bèlgica, país soci de la Unió, perquè una part de les competències de política exterior d’aquell estat són a mans de les regions.
El motiu concret és que, la setmana passada, els parlaments de Valònia i de Brussel·les van decidir de vetar el Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i el Canadà (CETA) i això farà que no es puga aplicar. La irresponsabilitat i la ignorància del ministre espanyol és enorme i només la supera el seu atreviment, que el duu a qüestionar l’ordre constitucional belga. Això i la seua monumental incoherència.
Bèlgica aplica en política exterior dos principis clau. El primer és l’anomenat ‘In foro interno, in foro externo’. Segons aquest principi, els governs ‘regionals’ exerceixen les seues competències tant a l’interior com a l’exterior. I, per tant, no és que els governs ‘regionals’ tinguen el dret de fer política exterior, sinó que en tenen l’obligació, perquè la política exterior de Bèlgica en els afers que són competència exclusiva de Flandes, Valònia o Brussel·les la fan aquests tres governs i no pas l’estat belga.
L’estat els posa a disposició les ambaixades i tots els serveis diplomàtics necessaris, però no tan sols reconeixent sempre que Valònia i Flandes poden signar tractats internacionals o mantenir relacions bilaterals, sinó també defensant el segon principi bàsic de la política exterior belga, que és el de la igualtat dels governs. Margallo es tornarà boig quan ho sàpiga, però és que, quant a política exterior, a Bèlgica no hi ha jerarquia i les institucions federals, valones i flamenques treballen en peu d’igualtat, exactament al mateix nivell totes tres. El govern federal simplement no pot imposar res als regionals ni tan sols dirigir la política exterior, que ha d’anar coordinada per força i sempre.
(Per cert, que aquest hauria pogut ser un model interessant per a una altra Espanya, però aquesta altra Espanya ja sabem que no existirà mai).
Atacant aquesta forma de govern, Margallo és molt incoherent i atrevit perquè és evident que ell no admetria que ningú qüestionàs l’ordre constitucional espanyol com ell s’atreveix a fer-ho amb el belga. Però no únicament per això. Més enllà dels processos d’independència i tot, és incontestable que en el món d’avui els estats ja no poden tenir el monopoli de les relacions exteriors. I n’hi ha un munt de casos i exemples interessants. Estats que concedeixen a unes parts d’aquests estats el dret de conduir les pròpies relacions internacionals.
Però és que resulta –i aquesta és la incoherència suprema de Margallo, i el ridícul també– que el ministre Margallo, al mateix temps que critica Bèlgica, manté relacions diplomàtiques directes amb les illes Cook, per a posar un exemple. Concretament, des del 29 de gener del 1998. La pregunta és si Margallo ignora que les illes Cook són un territori associat a Nova Zelanda que, per la mateixa raó que Valònia i Flandes, té el dret de mantenir relacions bilaterals amb qui vulga, o si simplement està tan encegat que ja no és capaç ni de mirar les llistes del seu ministeri.


dissabte, 15 d’octubre del 2016

ICETA: SE LI GIRARÀ MOLTA FEINA.

L' abril de 2016, el programa "Polònia" va fer un bon retrat del dirigent d' un partit català dominat i dirigit des de Madrid (el psc), al qual han anat deixant sense oxígen, amb una militància al voltant dels 60 anys, amb un discurs gastat i sense recorregut, amb unes propostes també gastades del "federalisme", la "reforma de la Constitució espanyola" i la "reforma d' Espanya". El mateix discurs vell des de fa 40 anys. No s' han adonat que el país ha crescut, ha canviat i ja no serveixen els discursos vells i sabuts amerats d' espanyolisme.
Per si fos poc, a Espanya tampoc els agrada la música del federalisme, la reforma de la Constitució, etc. ni als seus propis dirigents del PSOE.
Veient com van les coses dins del PSOE i com cauen (o fan caure) els dirigents elegits en primàries (d' això en Gonzalez en sap molt), serà tot un repte per a l' Iceta veure com encaixa la investidura de Rajoy. I també caldrà veure com expliquen a la seva militància ( a la qual durant tants anys els han dit que havien d' aturar "la dreta") que ara ajudaran a investir el PP.
Després hauran de votar el suplicatori del Congrés espanyol per jutjar l' Homs. Tot i que no van votar, en el seu moment el suplicatori de Barrionuevo pel cas GAL.
I poc a poc, anar situant-se en una posició anti-catalanista i pro-espanyolista.
Quin panorama li espera a l' Iceta !!!
Per això pensem que continua totalment actual el video del Polònia:


dimarts, 11 d’octubre del 2016

LLANOS DE LUNA VOL IMPOSAR LA FESTA EL 12 D' OCTUBRE.

La delegada del govern espanyol Catalunya, María de los Llanos de Luna, ha demanat a la justícia que impedeixi a l’Ajuntament de Badalona d’obrir les oficines municipals el 12 d’octubre, segons que ha informat la delegació del govern espanyol en un comunicat.
Llanos de Luna ha interposat un recurs judicial en què sol·licita que el consistori, governat per Dolors Sabater (de Guanyem Barcelona en Comú, juntament amb ERC i ICV), no pugui obrir dimecres pel fet de ser una administració pública.
Segons la delegació del govern espanyol, la decisió del consistori badaloní contravé la disposició de l’article 45 del reial decret 2001/1983 i l’article 37 de l’estatut dels treballadors. Aquestes normatives recullen que el 12 d’octubre és festiu a Espanya i que es tracta d’una festa laboral amb caràcter retribuït no recuperable, per la qual cosa no es pot recuperar en un altre dia laborable.
Badalona ha anunciat que obriria al públic alguns serveis municipals perquè el govern municipal refusa la celebració de la hispanitat, tot i que explica, en un comunicat, que els treballadors que optin per treballar ho faran voluntàriament i que no es podran fer tràmits que impliquin entrada en el registre perquè és un dia no hàbil.
Podeu llegir ací un article del primer tinent batlle de Badalona, en què explica les raons per a no celebrar el dia de la hispanitat.

diumenge, 9 d’octubre del 2016

FA 49 ANYS VAN ASSASSINAR AL "CHE" GUEVARA.


49 aniversari de l' assassinat del Che a La Higuera, Bolívia,el 9 d'octubre de 1967, on fou capturat i assassinat de manera clandestina per l'exèrcit bolivià amb la col·laboració de la CIA.

dissabte, 1 d’octubre del 2016

PSOE I LA FI DE LA TRANSICIÓ I L´ESTAT-NACIÓ ESPANYOL.

Ens ha sorprès una mica la rapidesa com els "crítics" del PSOE han tombat la directiva actual. L' objectiu sempre el mateix: la governabilitat d' Espanya (això sona històricament a altres temps) i evidentment, "la unidad de España". Sempre en Gonzalez movent els fils del partit a l' ombra.
El PSOE no és el nostre problema, ja el resoldran ells. Però potser caldria que s' adonessin d' unes quantes coses: estem parlant d' una militància amb una mitjana d' edad de 50 anys, que ha perdut les principals ciutats "espanyoles" i que ja no té cap influència dintre de les associacions barrials i el diari de referència (El País) va al dictat dels barons. Però no només això, amb el seu enfonsament es tanca definitivament una etapa (que van dir transició), ara aquest partit ja no té discurs propi, ni té alternatives en relació al PP, ni enten res del que passa a Catalunya. Que són punts importants per a remuntar electoralment. Només donar la possibilitat de governar a Rajoy, això sol no és argumentable per a la seva militància.
Potser com diu un twit d' avui el problema del Psoe és una imatge d' un sopar on hi són Felipe González, Zapatero, Aznar, Rajoy i el rei espanyol. Diu el twuit que és la imatge recent d' Espanya. Potser l' ha clavat.
A part d' això, també l' encertava abans d' ahir en Partal a Vilaweb, quan deia que amb el Psoe s' acaba el model de l' estat-nació espanyol, la desaparició d' un model d' Espanya:
Vicent Partal (a Vilaweb)- Extracte:
Però aquest canvi històric té també un component que a mi em sembla especialment important: la desaparició del PSOE és la desaparició del partit que ha fet Espanya. És la desaparició del partit que ha fet possible l’Espanya de la transició. Del partit-nació. I per això mateix aquesta desaparició duu inevitablement la desaparició d’un model d’Espanya.
No sé si ningú per l’esquerra en trobarà cap altre, de model. Però de moment el model d’Espanya que als anys vuitanta va provar de bastir aquell PSOE totpoderós que va ser capaç d’il·lusionar tanta gent, se’n va per l’aigüera amb ells. Entre més coses, perquè l’envien a l’aigüera, amb unes formes i maneres que provoquen vòmit, precisament els mateixos que el van fabricar –el senyor X en primer lloc, ben destacat.
En el mentrestant, tot esperant de veure si mai cap esquerra serà capaç d’inventar-se una nova idea d’Espanya, el monopoli del relat sobre què és la nació veïna se’l queda el PP, amb tot el camp per córrer. Tot per a ell. I el seu relat, es veu clar i ho comprovem cada dia, es limita a una certa actualització del franquisme sociològic. Impossible de pair per a qui no és estrictament del seus.
El fracàs final del projecte del PSOE és, doncs, una notícia extremadament important. I, per cert, alhora és també un símptoma que les tornes canvien seriosament en el combat per la independència de Catalunya. Mentre a Barcelona ahir la majoria independentista es mostrava ben sòlida i desmentia tots els rumors i especulacions d’aquests darrers mesos, a Madrid el règim ha entrat visiblement en descomposició. Amb l’estratègia bel·licista del PP originant dubtes seriosos en els seus mateixos tribunals, amb el parlament paralitzat i desconcertat, a punt de votar allò que els ciutadans no van voler votar a les urnes, amb el PSOE dessagnant-se a les ordres de l’Íbex, amb els aparells de l’estat actuant com si fossen als anys cinquanta i amb la Unió Europea mirant-se’l amb menysteniment i eliminant-los de qualsevol lloc de responsabilitat.

diumenge, 25 de setembre del 2016

GRAN MANIFESTACIÓ INTERNACIONALISTA A CÒRSEGA.

Bona jornada internacionalista ahir a Còrsega, en suport a la campanya d' amnistia dels presoners corsos. Amb l' assistència de representants de diferents països, també de Catalunya.

Una de les fotos de la manifestació amb la presència dels nostres representants:


dijous, 15 de setembre del 2016

COTARELO, LA DIADA I ADA COLAU

Interessant article de reflexió de Ramon Cotarelo en relació a la Diada i les declaracions de l' alcaldessa Ada Colau:

El 2012, preguntat Rajoy sobre què pensava d'una Diada multitudinària, pacífica, democràtica i independentista, va respondre que allò era un "guirigall". La "majoria silenciosa" per descomptat, no esvalotava i no volia la independència. Quatre anys després, el "guirigall" segueix essent un impressionant exemple de voluntat popular civilitzada, ordenada, pacífica i democràtica en lluita per una Estat nou. Un dret inherent a tota nació com la catalana. Al seu torn, la "majoria silenciosa" ha deixat de ser "silenciosa", però no ha aconseguit ser majoria i gairebé aconsegueix no ser res. La manifestació convocada per la Societat Civil Catalana a favor d'Espanya com a unitat de destí en l'universal no va arribar a les dues dotzenes de participants, comptant els que sostenien les banderes. La convocada per En Comú Podem a favor de "referèndum pactat" amb l'Estat per comptes de la independència, segons sembla, es va quedar en uns tres-cents o quatre-cents pactistes o “pactadors”, que semblen pocs per convèncer cap Estat.

La immensa majoria de la ciutadania políticament mobilitzada va sortir al carrer per mostrar a les autoritats, als ciutadans espanyols i al món sencer la seva voluntat de constituir-se en Estat independent. Un fet que ha accelerat notablement el procés cap a la independència.

La nit de diumenge, la senyora Colau afirmava a la televisió amb Ana Pastor que la majoria ciutadana no es manifestava per la independència, sinó per un referèndum pactat amb l'Estat. En el trajecte de la manifestació no es van escoltar crits a favor del referèndum sinó de la independència, però ella ja ho havia dit a la televisió espanyola. Més o menys a la mateixa hora, Puigdemont anunciava que, vist l'èxit de la Diada, superada la qüestió de confiança, el dia 28 de setembre demanaria un referèndum a l'Estat. Des del punt de vista d'En comú Podem, es tractava d'una feliç rectificació del president. No cal jugar amb vies unilaterals que són carrerons sense sortida sinó que cal anar per la de la legalitat, amb un referèndum pactat per reformar després Espanya de cap a peus. Per fi, Puigdemont acceptava que el projecte d'En comú Podem era millor que el seu. Cert?

En absolut. Puigdemont no demanava negociar amb l'Estat un referèndum.Demanava fer un referèndum en considerar que és un dret de Catalunya. La negociació era secundària. I, si l'Estat no accedia, proposava eleccions constituents en el termini d’un any. És a dir, res a veure amb els plantejaments d'En Comú Podem. Una acceleració del procés i un manteniment del full de ruta cap a la independència, això que els de Podem i confluències consideren que és un inconvenient per a la "normalització" de la situació.

Molt més clar que l'esquerra no independentista ho veu el govern espanyol.Dilluns després de la Diada, el ministre Catalá ja anunciava que l'Estat espanyol mai acceptaria un referèndum a Catalunya, negociat o no negociat. Afegia, a més, que la intenció del govern era aplicar la legislació penal a tots aquells comportaments dels polítics independentistes que ho mereixessin. Ningú per sobre de la llei. Tots a complir-la i afrontar les seves responsabilitats si cometien algun acte il·lícit. Pura amenaça implícita a Puigdemont, Forcadell, Mas, Homs, Rigau, Ortega. I la llista va creixent.Amb això, Catalá contestava d'una sola vegada tant a Puigdemont com a Colau.

La resposta de Colau encara no ha arribat i és probable que no arribi,perquè hi ha una entesa de fons entre Podem i l'Estat espanyol que no es dóna en el cas de Puigdemont i els independentistes.


Per això, la resposta del president no es va fer esperar, el mateix matí de l'exabrupte del ministre de Justícia, Puigdemont va posar data a les eleccions constituents catalanes: la Diada de 2017. El procés de la independència tenia el terme a quo; la sentència del Tribunal Constitucional de maig de 2010, aniquilant l'Estatut, ja té també terme ad quem.

dijous, 8 de setembre del 2016

DARRER 11 DE SETEMBRE AUTONÒMIC.

Aquest 11 de setembre, com cada any, cal sortir al carrer. Però ara amb més força que mai, ja que no hi ha futur per a Catalunya si no arribem al final del procés. I seria molt lamentable que ens aturessim sense completar el camí ara que som majoria a les urnes, al Parlament i al carrer, no podem oblidar-ho.

L' 11 de setembre us convidem a assistir al matí a l' acte independentista (12:00 h.) al Fossar, cantonada Passeig del Born. I a la tarda a les concentracions per trams i actes de les 5 ciutats catalanes.

Us pengem també, l' article de Jordi Miró (president d' Estat Català), amb una reflexió molt certa: cal que aquesta diada sigui la darrera autonomista i la següent puguem cel.lebrar la independència.

    Darrer 11 de setembre
JORDI MIRÓ 06.09.2016 05.00 h
Aquest proper 11 de setembre ha de ser la darrera Diada Nacional de la Catalunya autonòmica, quaranta anys després d'aquell primer 11 de setembre a Sant Boi i vuitanta anys després de l'alçament del feixista general Franco i l'inici d'una guerra especialment cruenta contra Catalunya i tot el que representava d’un nou projecte de societat nacionalment més lliure i socialment més justa. El camí ha estat molt dur.

Aquella guerra incivil contra Catalunya va deixar terra cremada, el millor de la joventut va morir als camps de batalla lluitant contra el feixisme o es va haver d’exiliar. La resistència nacional va comportar molts sacrificis durant la llarga nit dels quaranta anys de franquisme, solament l'independentisme, representat pel Front Nacional de Catalunya i l'Estat Català fins als anys 70, van mantenir la lluita per la independència a l'interior, tot pagant un preu molt alt per la repressió que van rebre els seus militants. Si la nit franquista va ser llarga, la transició va crear una situació d’amnèsia a moltes forces polítiques de nova fornada, o d’antigues, pel que fa a la reivindicació nacional i van preferir apostar pel pactisme amb les forces hereves de la dictadura reconvertides en pseudodemòcrates. Aquest pactisme cal recordar que ha durat uns altres trenta anys: que si "reformar Espanya", que si "el peix al cove"," que si “no som prou", etc.

L'independentisme durant tot aquest temps ha passat una llarga travessa del desert, sense suports mediàtics ni econòmics, sempre amb l'espasa de Dàmocles de la repressió espanyola damunt, amb molts anys de lluita, esforç i el sacrifici de milers de persones, i malgrat tot ha sobreviscut. Avui aquell projecte de República catalana independent i socialment justa que ens va ser arrabassat pel feixisme per la força de les armes és més a prop que mai. Vuitanta anys després, som la majoria del poble català que volem la independència, hem guanyat al carrer i a les urnes.

Ara és l'hora que els nostres polítics compleixin amb el seu compromís i amb el programa electoral del passat 27S i declarin la independència. És per això que aquest 11 de setembre ha de ser el darrer com a diada nacional de la Catalunya autonòmica i esperem que la propera diada nacional sigui, com a bona part dels països del món, per celebrar el dia de la independència. Però aquest any ens hem de mobilitzar i sortir al carrer de manera massiva un cop més per guanyar la llibertat i per exigir als nostres polítics que acompleixin el mandat democràtic sortit de les urnes i, com deia l'estimat Jordi Carbonell fa quaranta anys a Sant Boi, “que la prudència no ens faci traïdors".

dilluns, 29 d’agost del 2016

RAJOY-RIVERA CONTRA LA IMMERSIÓ EN CATALÀ A L' ESCOLA.

Aquests acabaran, tard o aviat, governant a Espanya. Els que esperen un pacte amb l' Estat per fer un referèndum, que s' ho facin mirar.

Vilaweb.- Rivera i Rajoy pacten la liquidació per llei de la immersió en català a l’escola
L'aplicació del trilingüisme a les comunitats amb llengües cooficials és una de les mesures del pacte entre PP i C's per la investidura
rajoyiriveraacord

El president de Ciutadans, Albert Rivera, ha confirmat que un dels punts de l’acord que ha tancat avui amb el PP per a votar a favor de la investidura de Mariano Rajoy és la liquidació del sistema d’immersió lingüística en català a l’escola amb l’aplicació ‘a totes les comunitats autònomes bilingües del trilingüisme’. Aquesta és una de les mesures incloses en el document que tots dos partits han batejat com ’150 compromisos per millorar Espanya’. El model trilingüe suposaria la liquidació de la immersió a Catalunya i dels models d’ensenyament en català tant al País Valencià com a les Illes.
Rivera ha comparegut per explicar els punts principals de l’acord. Un d’aquests punts és l’acord perquè s’aturi el calendari d’implementació de l’actual llei d’educació espanyola, la LOMCE, i que es posi en marxa una comissió parlamentària ‘per a una nova llei d’eduació pactada i consensuada’. Però tot i aquest emplaçament a definir els detalls de la llei educativa en la negociació entre partits, PP i Ciutadans ja han acordat que hauria d’incloure una mesura que liquida el sistema d’immersió lingüística en català: el trilingüisme a l’escola, ‘perquè l’anglès, juntament amb l’espanyol, sigui llengua vehicular a l’escola’. Ha afegit Rivera: ‘volem que els nostres fills apreguin idiomes a l’escola. Que tots els fills puguin aprende l’anglès amb el castellà a totes les escoles, i també garantir l’aprenentage del castellà junt amb el català, el gallec i l’euskera a les comunitats bilingües.
A més, l’últim punt de l’acord que ha citat Rivera ha estat per un ‘pacte per Espanya’; és a dir, en paraules seves, ‘per a la defensa civil i política de la unió, la igualtat i la sobiania nacional, que no hagi referèndums d’independència i que no es trossegi la sobirania nacional. Perquè tots els espanyols suiguin iguals davant de la llei.’
Pacte insuficient
Tot amb tot, el pacte entre el PP i Ciutadans no és suficient per a garantir la investidura de Mariano Rajoy, tal com reconeixia aquest cap de setmana el president espanyol en funcions. La suma de tots dos partits i de la diputada de Coalició Canària és de 170 escons, i la majoria absoluta és de 176. En la segona votació del ple d’investidura, on cal una majoria simple, el PP necessitaria l’abstenció com a mínim d’una part dels diputats del PSOE i -tal com s’especula- el suport dels cinc diputats del PNB.

Rivera ha destacat que una bona part de tot el paquet de mesures acordades amb el PP també les va acordar amb el PSOE. ‘Volem extendre aques pacte als partits constitucionalistes, especialment el PSOE’, ha acabat dient.

dilluns, 8 d’agost del 2016

SUPORT A CARME FORCADELL DELS EX-PRESIDENTS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA.

És bo que els dirigents de Catalunya (Govern i Parlament) rebin el suport dels catalans i catalanes. Simbòlicament també està be, que la Presidenta del Parlament de Catalunya rebi el suport dels ex-presidents del Parlament.


 (Vilabeb)
Els ex-presidents del parlament Ernest Benach (ERC), Joan Rigol i Núria de Gispert (Demòcrates) han avalat la gestió de Carme Forcadell al capdavant de la cambra catalana i veurien un ‘atac’ inhabilitar-la per haver permès el debat sobre el procés constituent.
En declaracions a Europa Press, Benach, president de la cambra entre 2003 i 2010, ha lamentat que el govern espanyol no hagi volgut negociar un referèndum i opti per combatre el procés sobiranista amb una ofensiva judicial i política de ‘permanent enfrontament amb Catalunya’.
El govern espanyol va impugnar la decisió del parlament i després el Tribunal Constitucional espanyol (TC) la va suspendre: ara ha de decidir si l’anul·la definitivament i pren mesures contra els responsables polítics que, com Forcadell, van avalar el debat.
Sobre una possible inhabilitació, Benach reflexiona: ‘Seria un atac directe bastant injustificat. Forcadell va aplicar el reglament. Jo vull pensar que no succeirà però, arribats a aquest punt, crec que tot és possible’.
Rigol, que va estar al capdavant de la cambra entre 1999 i 2003, trina: ‘Jo he estat president i mai jutjaré l’oportunitat d’una decisió d’un altre president, però el meu suport a Forcadell és total’.
Forcadell no va prendre la decisió directa d’incloure la votació sobre el procés constituent a l’ordre del dia, sinó que va deixar que JxSí i la CUP forcessin la seva inclusió i ella ho va acceptar tot i les crítiques d’alguns partits de l’oposició.
Rigol aprova aquest comportament, ja que considera que el president ‘no és sobirà’ sinó que ho és el ple de la cambra, que és qui va demanar a la presidenta que s’abordés el debat del procés constituent.
De Gispert coincideix amb Rigol i incideix que la decisió de votar el procés constituent al parlament ha estat ‘de la majoria de 72 diputats que conforma el ple, que és sobirà, i no de la mesa, encara menys de Forcadell’.
‘La mesa no és responsable i no hi ha responsabilitat unilateral de la presidenta, però l’estat i el TC volen anar espantant’ a les institucions catalanes per veure si poden frenar el procés sobiranista, ha criticat la que ha estat presidenta del parlament entre 2010 i 2015.
La predecessora de Forcadell creu que tot aquest procés és un despropòsit i espera que finalment no hi hagi cap tipus de persecució penal perquè, ‘simplement s’han votat unes conclusions d’una comissió d’estudi que no tenen efectivitat directa, no són una declaració d’independència’.
Un punt sense retorn
Benach considera que el parlament ha de seguir amb el procés constituent malgrat la decisió del TC de suspendre’l, i apunta que la majoria sobiranista ha de passar ‘dels gestos als fets concrets’.
El republicà considera que la ‘desobediència’ al tribunal haurà d’arribar tard o d’hora si es vol arribar a la independència: ‘Haurà d’arribar un punt d’inflexió, sense retorn i està relativament a prop’.
De Gispert també advoca per la desobediència en el cas que inhabilitin a Forcadell: ‘Ella podrà seguir fent naturalment de presidenta perquè no té cap sentit, tot i que caldrà esperar molt per veure què acaba passant’.
Abans d’arribar a aquesta possibilitat, De Gispert creu que el parlament ha de presentar les seves al·legacions al TC perquè la cambra té uns ‘bons serveis jurídics que segur que saben concretar bé que el problema no és jurídic, sinó polític’.
Rigol acusa el govern espanyol d’haver instrumentalitzat el Constitucional convertint-lo en ‘la primera línia de foc’ contra Catalunya, enlloc que buscar una solució dialogada i pactada amb la Generalitat.
Des de la restauració de la democràcia el parlament ha tingut vuit presidents: Forcadell, Benach, De Gispert i Rigol, i també Heribert Barrera (ERC), Miquel Coll i Alentorn (Unió), Joaquim Xicoy (Unió) i Joan Reventós (PSC), aquests quatre últims ja morts.

dimecres, 3 d’agost del 2016

PEREZ ANDUJAR, PREGONER DE LA MERCÈ 2016.

Després de saber qui serà el pregoner de les festes de la Mercè 2016 a Barcelona, hem vist on arriba el pacte de govern Podemos-PSOE a Barcelona, amb les pressions continuades dels Ciudadanos. No es pot entendre de cap altra manera la tria, això afegit a l' intent de continuar campanya per quan hi hagi noves eleccions i al mateix temps acontentar el seu electorat unionista, que a hores d' ara cap analista dubta.

Bon article de la Patrícia Gabancho sobre el pregoner, va bé llegir-lo:


  L’heroi del barri que és pregoner
«Posseïdor d’una ironia contundent, les cròniques d’aquest escriptor fan el que se li demana: ridiculitzar el procés i els seus seguidors, si cal qualificant-los de talibans»

El nomenament de Javier Pérez Andújar com a pregoner de les festes de la Mercè és del tot coherent. Encaixa molt bé amb l’univers conceptual de l’alcaldia. És un escriptor magnífic, que llaura en els seus llibres l’èpica del barri, i que ho fa d’una manera militant. Nascut a Sant Adrià de Besòs, població que no ha abandonat mai, ni que sigui sentimentalment, Javier Pérez Andújar fa un lloable procés d’ascens social a través de la universitat i el món (de relacions i de cultura) que s’obre a partir d’aquí. Ell mateix explica de forma plàstica el seu desclassament: no sabia com explicar als amics què és un filòleg. Malgrat aquesta distorsió, fa del barri l’element constitutiu del seu món moral. Per això hi torna amb els llibres i, d’alguna manera, deixa que aquest pòsit suri en els articles.
Són els articles el que han constituït un problema per a sectors fins de pell de l’independentisme. Pérez Andújar és urticant perquè és bel·ligerant contra el procés, com tants unionistes. Posseïdor d’una ironia contundent, les cròniques d’aquest escriptor fan el que se li demana: ridiculitzar el procés i els seus seguidors, si cal qualificant-los de talibans. És un tipus d’exercici que l’independentisme no es pot permetre: precisament ara que han criticat la tria a l’alcaldessa Colau, l’unionisme ha posat el crit al cel. Imagineu-vos si algú digués talibà a Javier Pérez Andújar! De fet, la intolerància del futur pregoner té molt de talibanisme, però les invectives només funcionen en una direcció.
Ara, ningú no podrà negar que les cròniques andujarianes són divertides i punyents, per tant, que són fetes amb talent. I és aquest talent i aquesta fidelitat al barri, al mite del barri obrer contra la construcció de les classes mitjanes, que ell bescanta, allò que li han donat la plaça de pregoner. Diu Pérez Andújar que JxSí fa una revolució de classe mitjana, que no té res a veure amb la revolució de classes populars que pretén CSQP. Es podria discutir hores sobre les dues premisses de la frase, però aquí importa evidenciar aquestes ganes de destruir tot el que provingui de la classe mitjana, i encara més si és representada per Convergència, ara PDC. ‘En Barcelona se está en el cuarto de los invitados durante un par de generaciones y luego ya se accede al cuarto de servicio’, escriu en l’esplèndid Paseos con mi madre. És aquest missatge revoltat el que li compra Ada Colau. ‘No hay manera de estar cerca de Barcelona si antes no lo estuvieron tus antepasados’, afegeix. Pérez Andújar és un ressentit i, com a tal, assedegat de justícia reparadora.
No cal citar les pàgines on explica la seva mala relació amb el català i amb la cultura del país. ‘En Barcelona, ser catalán consiste más en pertenecer a un estatus social que en pertenecer a un país’, reclama. Ada Colau no és conscient de res tot això, ni dels insults a l’independentisme: no s’hi fixa. No el cita com a castellanoparlant, com a hereu presoner de la immigració espanyola o com a unionista, sinó com a noi de barri que no ha trencat amb l’imaginari de la classe obrera redemptora. És un pregoner per a aquesta gent de Nou Barris que no escolta mai els pregons, i que enguany tampoc no els escoltarà. Pérez Andújar és un representant del món que vota Ada Colau i al qual Ada Colau vol servir. La resta és anècdota.