dimecres, 23 de març del 2016

LA INDEPENDÈNCIA D' IRLANDA I LA RELACIÓ AMB CATALUNYA: 100 ANYS DE LA PASQUA IRLANDESA (easter rising)

Bon article den Josep-Lluís Carod-Rovira per a fer memòria, com moltes altres entitats amb llarga història han fet (també Estat Català, per exemple), dels 100 anys de la revolta de pasqua a Irlanda (Easter rising), un 24 d' abril de 1016.
L' article ha estat publicat a Nació Digital:

Aquest dilluns de pasqua farà cent anys de la revolta de pasqua irlandesa, la famosa easter rising, sublevació armada per a proclamar la independència d’Irlanda. En realitat, va ser el 24 d’abril de 1916, però la data important no és la del calendari civil, sinó religiós, canviant amunt i avall, coincidint amb diumenge de resurrecció, tot i que es va haver de retardar un dia. Els fets van tenir lloc, quasi en exclusiva, a Dublín, quan dirigents del Sinn Féin i la Irish Republican Brotherhood, al capdavant d’uns 1.200 voluntaris mal armats, van ocupar l’estació central de correus i van proclamar-hi la República d’Irlanda. Els dirigents de la revolta van ser el poeta i promotor de la Gaelic League en defensa de la llengua, Patrick Pearse, i James Connolly, dirigent obrer i representant d’un independentisme popular i progressista del qual tenim en català l’obra Nacionalisme i socialisme (1979). L’aixecament va fracassar, els seus líders van ser afusellats després de resistir una setmana el setge militar britànic i l’avalot comportà al voltant de 1.300 morts i un miler llarg de ferits. Encara avui crida l’atenció veure l’impacte de les bales de calibre divers a la façana de l’edifici, testimoni vivent d’un episodi que féu de revulsiu a l’interior de la societat irlandesa i que causà un gran impacte a nivell internacional, pel caràcter inesperat del succés i el final tràgic que l’acompanyà. Els protagonistes de la revolta de pasqua han passat a la història com a herois romàntics, capaços de donar la vida per la causa de l’alliberament nacional del seu país i, avui encara, conserven l’aurèola pròpia de tot mite. És normal de trobar a les llibreries irlandeses llibres que recorden aquell esdeveniment, biografies dels màrtirs que aquest ocasionà, així com reproduccions plastificades de la declaració d’independència que van fer, amb la signatura dels seus protagonistes: “Declarem el dret del poble d’Irlanda a la possessió d’Irlanda, i al control sense traves dels destins irlandesos, a ser sobirans i inalienables. (...) davant del món proclamem la República Irlandesa com a estat sobirà”. Fa anys, no em vaig resistir a la temptació d’adquirir-la, amb un grapat de llibres i aquell punt d’emoció que sempre m’han generat certs gestos. Exactament, la mateixa sensació que vaig tenir en visitar les tombes de Michel Collins i Eadmond de Valera, al cementiri dublinès, sempre cobertes de flors.

Un dels indrets on l’easter rising va tenir un ressò destacat fou aquí. Però, en realitat, l’empremta irlandesa ja s’havia fet sentir abans, quan el 1870 Àngel Guimerà fundà la primera entitat pròpiament catalanista, de to radical i romàntic, anomenada La Jove Catalunya, a semblança de la Young Ireland creada el 1842. L’entitat catalana tingué com a òrgans periodístics La Gramalla i, més, tard, La Renaixença. És aquí on Sebastià Farnés, avi de Maria Aurèlia Capmany, publicava versos abrandats sobre els lluitadors irlandesos: “Un fill de Catalunya te saluda/ un amant de la Pàtria Catalana/ qual crit serà mentres son pit aleni/ Visca l’Irlanda!”. J.N.Roca i Ferreras publicà articles de suport clar a Irlanda, sobretot els apareguts el 1887 al periòdic l’Arch de Sant Martí i, un any abans, un grup de catalans havien adreçat un Missatge a Irlanda, quan semblava proper un cert règim d’autonomia per a aquell país. Ja al segle XX, fou Antoni Rovira i Virgili qui de més a prop, amb més regularitat i de manera més documentada va seguir tot el procés d’emancipació nacional irlandès i així ho traslladà als seus articles, amb comentaris que sempre tenien algun tipus de paral·lelisme o aplicació a Catalunya, com quan assegura: “L’atorgació de l’autonomia ha vingut per fi. Però s’ha fet tard. Ara la majoria del poble irlandès s’ha adherit al Sinn Féin i exigeix la República Irlandesa independent”. I obres teatrals com Jordi Erin (1906), del dramaturg Josep Burgas, amb un patriota irlandès com a protagonista, triomfaven als nostres escenaris per la seva exaltació patriòtica, tant aquí com entre els cercles independentistes catalans a Cuba.

Tanmateix, la revolta de pasqua va sorprendre els sectors més catalanistes que, en general, no van fer costat a aquell sacrifici de vides humanes, considerat inútil i innecessari, per heroic que fos. Hi hagué, però, dues excepcions notables: Daniel Cardona, el més irlandès dels independentistes catalans, que el 1931 havia de fundar l’organització Nosaltres Sols, traducció lliure de Sinn Féin, i el socialista Manuel Serra i Moret que assegurava: “Els irlandesos es defensen contra la mort”. Quatre anys més tard, un altre fet commocionà l’opinió pública catalana i mundial. El batlle de Corcaigh pel Sinn Féin, Trayloc Mac.Subine, moria en una presó de Londres, després de 74 dies de vaga de fam. R.Negre i Balet publicà el llibre Irlanda, el batlle de Cork i Catalunya, amb una introducció de Rovira i Virgili, Ventura Gassol li dedicà el poema Glossa (“Esperit de Mac Sweney, germà nostre/ oh, si també ens obrissis la presó!”) i Josep Carner En la mort de l’heroi (“Quin orgull , sota el ròssec de les boires,/ en front de la despulla del lleial,/ de tenir una bandera prohibida/ per a posar-la a mig pal”, mentre diverses organitzacions catalanistes demanaven els ciutadans de posar-se un llaç negre a la solapa, en senyal de dol, s’organitzaven actes de protesta en molts indrets i també misses per a la seva ànima, amb assistència de les primeres autoritats, com la que organitzà a Molins de Rei, com a primera de les seves activitats, els Pomells de Joventut, promoguts per J.M.Folch i Torres.


Al nostre país, l’interès per Irlanda no es limità només al territori del Principat, ja que la revista perpinyanesa Tramontane, nascuda el 1919, hi dedicà pàgines especials, com féu també la premsa mallorquinista. Al País Valencià, ja el 1920 l’Agrupació Escolar Nacionalista (AEN) i la Joventut Valencianista organitzaven actes de “simpatia a Irlanda”, on intervingué Adolf Pizcueta i V.Tomàs i Martí, el mateix que a La Correspondencia de Valencia publicava l’article Déu salvi l’Irlanda i com a president de l’AEN adreçava un telegrama al primer ministre britànic D.Lloyd George, protestant pel “lent assassinat” del batlle irlandès en vaga de fam. Mort aquest, les entitats valencianistes van adreçar una carta de solidaritat a la seva vídua, reproduïda a la premsa local. El maig de 1921, Eduard Buïl creava la Joventut Nacionalista Obrera, tenint com a referència els obrers irlandesos, “actius defensors de la independència del seu poble esclavitzat”. Més endavant, ja a l’exili parisenc, Francesc Macià entrarà en contacte amb el moviment irlandès, fins i tot visitarà l’illa per sant Patrici i s’entrevistarà amb De Valera. El 1932, Joan P.Fàbregas, cenetista independentista i futur conseller d’Economia el 1936, publica Irlanda i Catalunya. Paral·lelisme político-econòmic i, després dels fets d’octubre de 1934, algun independentista català acabarà refugiant-se a Irlanda. Aquesta ja és, però, tota una altra història. Ara, cal recordar aquell gest èpic que, cent anys enrere, somogué el món i convertí els seus protagonistes en els herois pioners d’una pàtria que volia ser lliure. El 1949, finalment, Irlanda esdevenia un estat del tot independent de l’imperi britànic, sense cap relació de dependència d’aquest en cap àmbit, i sis anys després ingressava com a membre de l’Organització de Nacions Unides.

dimecres, 16 de març del 2016

QUE EL PSOE NO ENS AIXEQUI LA CAMISA ¡¡¡

Ahir el Sr. Sanchez va estar a Barcelona, la foto, el discurs dirigit al seu electorat espanyol i a Espanya on ha de mantenir "clientela" i poca cosa més. Alguna proposta que arriba 20 anys tard, com la de que l' estat espanyol compleixi el pactat a l' estatut en inversions i poca cosa més.
No caldria ni comentar-ho tot plegat. Si no fos que darrera de tot això hi ha l' enèssima aixecada de camisa als catalans i catalanes. Quan veuen que les coses es posen tossudes per part dels catalans, envien el representant amb les rebaixes, podem buscar a hemeroteca els emissaris que han enviat amb rebaixes (monàrquics, republicans o socialistes, en aquest aspecte van fer el mateix).
 Que no ens tornin a aixecar la camisa ¡¡¡  

Us afegim un article den Josep Casulleras a Vilaweb:

Pedro Sánchez va arribar, es va fer la foto que volia i va marxar a corre-cuita. I li van posar la catifa vermella, amb honors de president, l’hospitalitat que no falti. I mira que bé, que n’hi ha un de Madrid que és socialista i que diu que s’han de refer ponts i fondre el gel i vol venir a parlar, i a més té un aspecte més semblant al de Zapatero que no al d’Alfonso Guerra. El màxim dirigent del PSOE, en ple batibull per la (no) investidura del nou president espanyol, es va plantar al Palau de la Generalitat a petició pròpia i es va reunir amb el president Carles Puigdemont, amb aquella cordialitat tan seva de tutejar molt i parlar a poc a poc. I ens va voler aixecar la camisa.

Sí, Sánchez venia amb un objectiu ben clar: inquietar Ciutadans, pressionar Podem i fer veure que això de l’immobilisme és cosa del PP i de Rajoy. I per aquesta última raó és lògic que Puigdemont i el govern hi veiessin la part positiva. Però hi havia una cosa latent en el rerefons de les qüestions de rabiosa actualitat, que era la bel·ligerància evident de Sánchez envers el dret d’autodeterminació de Catalunya, al qual s’ha referit més d’una vegada, amb menyspreu i tot. Un menyspreu que va arribar a fer extensiu als partits independentistes amb representació al congrés espanyol (més d’un milió cent mil vots), marginant-los en la ronda de converses per a la (no) investidura; un menyspreu que el va portar a dir durant la campanya que el dret de decidir de Catalunya només el defensaven ‘alguns separatistes’, amb ganyota de desdeny inclosa.

És el Pedro Sánchez de la gran bandera espanyola i els discursos abrandats parlant de patriotisme espanyol i encoratjant els militants socialistes ‘a treure la raça que porteu dins’, el que renega obertament de Suresnes, el que nega qualsevol mena de sobirania a Catalunya i que en aquesta qüestió no vol moure’s ni un mil·límetre, ni pot (per l’alè al clatell dels barons i l’aparell del partit); el mateix que no s’ha cansat de repetir en mitjans de Madrid i en conferències de premsa que ‘hi ha un problema de convivència a Catalunya’. Doncs ahir aquest Pedro Sánchez va venir a Barcelona, i va haver de sentir com Carles Puigdemont li retreia que hagués dit això, però va aconseguir de fer una compareixença llampec sense referir-se a cap ‘crisi de convivència’, canviant aquesta vegada les paraules i parlant del ‘problema que es viu en la relació entre Catalunya i la resta de l’estat espanyol’, dient que ‘cal trobar solucions’ i que ‘comença una etapa de desglaç’, i proposant d’obrir ‘un nou full de ruta en les relacions entre la Generalitat i el govern espanyol’ que consistiria ni més ni menys que a mirar de complir alguns dels incompliments que l’estat arrossega amb Catalunya, tant de governs socialistes com del PP. Això és tot el que va dir, i tot el que ofereix.

És cert que Puigdemont li va deixar ben clar el malestar per haver repetit tant que hi havia un problema de convivència, una afirmació tan greu, i també és cert que el president va avisar que el full de ruta independentista no variaria gens ni mica. Així ho va explicar la portaveu, Neus Munté. Però Sánchez ja havia comparegut, havia disparat el seu missatge, adreçat més a Espanya que no a Catalunya, no havia hagut de donar cap explicació sobre les seves afirmacions polèmiques i ja se’n tornava cap a Madrid. I la sensació que va restar fou com de presa de pèl; que es va poder escapolir, justament ahir que jugava fora de casa i que hi havia una majoria de mitjans catalans: va despatxar uns quants somriures, poques preguntes, aquell to seu de cordialitat i molta pressa. Es va endur la fotografia que volia; a palau va deixar una dosi de ‘talante’ zapaterístic. Sí, Zapatero… No era Alfonso Guerra, no, però el ribot que van fer anar tots dos era el mateix. Què més en va quedar, de la reunió d’ahir? Doncs, entre més coses, que a Ciutadans ‘estaven raonablement satisfets’ de com havia anat.

dimarts, 1 de març del 2016

BENVINGUT ARNALDO.

Hi ha algunes coses en les que coincidim moltes persones. L' Arnaldo Otegi havia d´estar en llibertat.
Hi ha moltes persones que ho han dit, quan han pogut o quan els han deixat, nosaltres també ho vam dir quan vam tenir oportunitat.
Per això avui ens alegra el seu alliberament.
Esperem el millor per a ell, per al partit i per tot el poble basc, que es mereix el millor.
Benvingut Arnaldo.

Us afegim el final de l' article den Partal avui a Vilaweb, coincidim amb ell:
 
"El retorn a la política normal d’Arnaldo Otegi és, doncs, en aquest context, una magnífica notícia. Sobretot per al seu país, és clar, però també per a nosaltres. Des de la Catalunya que camina cap a la independència, des del País Valencià i les Illes que renaixen després d’aguantar el règim del PP, des de la Catalunya Nord que dissenya per primera vegada institucions on el nom del país es correspon amb la realitat, avui serem molts que saludarem amb alegria Arnaldo Otegi quan isca a peu de la presó de Logronyo. I ho farem agraïts pel seu esforç en favor de la pau, de la reconciliació i de la llibertat, reconeixent la seua paciència i serenitat i esperançats que el seu retorn accelerarà el pas de la nació dels bascs també cap a l’autodeterminació i la independència"..


Benvingut, Arnaldo.