Ahir va ser un dia especial, per la pressió psicològica contra els catalans i l' aplicació de lúnic argument de l' unionisme (la por). Els bancs traslladen les seus socials a ciutats espanyoles, valencianes i balears, marxen empreses, fins i tot marxen empreses que mai han dit que marxarien (les mentides també són part de l' estrategia unionista) i a més a més una demostració de força sobre la unitat d' Espanya on hi van tots, des de la Falange i SCC fins als socialistes (però això sí sense dir que ho promouen, no sigui dit que conviuen amb les àligues).
Amb 3 parlaments (un d' ells inventat, sempre les mentides de l' unionisme). Ara només cal que ens diguin que han estat més manifestants que l' 11 de setembre. I ja ens haurem de posar a riure.
La veritat, ens cansa aquest insistència en la por: No podeu viure sols, no estareu a la UE, us matxacarem perque tenim més força, us ofegarem econòmicament, etc, etc. QUALSEVOL PERSONA A QUI PRESIONIN AMB LA POR, EL MILLOR QUE POT FER ES MARXAR.
No tenim res més a dir.
Us deixem amb l' editorial d' ahir de Vilaweb. És el més raonable que vam llegir:
TRES ARGUMENTS PER A LA
DECLARACIÓ DE DILLUNS (DIMARTS?).
1. En democràcia, la
voluntat popular ha de ser la guia del govern del país
En qualsevol país democràtic, els ciutadans decideixen l’orientació del govern
amb el seu vot. Al Principat ho vam fer el 27-S i ho hem tornat a fer el primer
d’octubre. Cap argument no pot obviar ni menystenir el fet que es van guanyar
les eleccions i que s’ha guanyat el referèndum. Per tant, no és que el
parlament i el govern hagen de tenir en compte això, sinó que estan obligats a
actuar en conseqüència.
Cadascun dels
diputats que seuen en els escons de Junts pel Sí i la CUP van ser posats allà
responent a un programa electoral que incloïa la proclamació de la
independència a curt termini, divuit mesos segons el programa del grup
majoritari. I diumenge passat, els herois que van defensar les urnes contra la
brutalitat policíaca ho van fer convençuts que d’aquesta manera la
independència era més a prop. No es van defensar aquelles urnes per demanar
mediacions entre l’estat i la Generalitat, per pactar nous models de relació
entre Catalunya i l’estat ni, encara menys, per convocar eleccions
autonòmiques.
La declaració
de la independència aquest dilluns (dimarts) representa, doncs, el compliment
de la voluntat popular contrastada fins al màxim extrem que es pot contrastar
avui: mitjançant unes eleccions iguals a totes les anteriors i fetes amb les
mateixes regles i mitjançant un referèndum fet amb totes les garanties que es
podien posar sobre la taula, en un context de repressió salvatge i il·legal per
part de l’estat espanyol.
2. La llibertat no té
preu, si l’alternativa és la tirania
Hi ha gent que no ha entès que el seu vot val igual que el meu. Josep Oliu o
Isidre Fainé, per posar dos noms sobre la taula. És gent que es pensa que té el
dret d’imposar les seues idees al conjunt de la ciutadania perquè la seua
opinió és més important que la nostra.
Ells, i gent
com ells, ara van dient a tothom qui els vol escoltar que hem de calcular el
preu de la independència, que no podem arriscar-nos a fer-la. Ho disfressen d’opinió
tècnica, com si haguéssem oblidat que ells sempre, per raons polítiques, han
estat en contra de la independència. I com si no fos arriscat seguir en una
Espanya on el rei ens amenaça a tots i on la policia és capaç de causar vuit
ferits en cada col·legi electoral que visita. Com si no fos arriscat seguir en
un estat que viola la seua pròpia constitució i les seues lleis cada dia. Com
si no haguérem calculat durant anys el preu de l’espoliació. Com si no haguérem
patit la seua arbitrarietat constant.
Si el preu de
tenir la república és no tenir ni Caixabank ni Sabadell, benvingut sia. Ens
simplifica molt les coses: tindrem un estat, no tindrem la seua pressió ni
haurem d’aguantar la seua prepotència i, fins i tot, podrem decidir amb més
tranquil·litat encara si volem estar en la Unió Europea o no. Cosa que, després
d’aquesta setmana i veient el seu comportament, em sembla un debat
imprescindible. Quan l’alternativa és la tirania, el preu de la llibertat ni es
considera.
3. El pluralisme es
demostra exercint-lo, no intentant suprimir-lo
Un tercer argument que alguna gent va posant sobre la taula aquestes darreres
hores per a intentar impedir la proclamació de la independència és el
‘despertar’ de l’espanyolisme a Catalunya. Sorprèn que això siga cap argument.
Les accions
armades dels darrers dies han esperonat una presència pública més cridanera de
l’espanyolisme. És normal i raonable. Si no protesten ara, quan voleu que
protesten? És normal, tenen tot el dret del món i la seua protesta és una
mostra més de la pluralitat d’aquest país. Demanar que una decisió política
s’ature perquè pot ‘dividir’ el país és no entendre gens com funciona una
democràcia. Qualsevol vot divideix, això és inevitable. I la democràcia
funciona sobre un joc de majories i minories que s’intenta que siga raonable
–cosa que no ho ha estat la darrera dècada en el nostre cas, en què Espanya no
ha respectat en cap moment la nostra ‘minoria’ sobre el conjunt de l’estat.
És bo, per
tant, que els ciutadans del Principat que volen continuar essent espanyols
s’organitzen i es manifesten. Altament positiu. La seua veu ha de ser escoltada
i comptada i els seus drets, respectats. Així que, com més organitzats
estiguen, millor per a tots. L’actitud que no era normal és la que havien
tingut fins ara, que era rebutjar qualsevol debat, refugiant-se rere la
violència d’estat. Cal que isquen a la llum pública i que ens escoltem, que
debatem obertament de projectes i, si cal, que ens comptem. En la república, es
podrà votar tantes vegades com siga necessari sense condicions, ni cops de
porra. Perquè així se solucionen les coses, sabent qui és majoria i qui és
minoria i entenent quanta majoria ets i quanta minoria ets. Si un dia els
espanyolistes guanyen les eleccions i guanyen un referèndum perquè Catalunya
torne a ser part d’Espanya, jo ho respectaré escrupolosament i acceptaré el
veredicte de les urnes. És l’única condició que els demane ara a ells.
El pluralisme
es demostra practicant-lo, no pas amagant-lo ni encara menys suprimint-lo. Dir
que fa por que els espanyolistes es desperten és tant com afirmar que fa por el
debat i la pluralitat i això no és acceptable. Tret que siga una manera subtil,
una altra, d’intentar fer-nos por.
Un apunt
final. No m’ha agradat, gens, que es retarde la sessió de dilluns a dimarts. Ni
m’agrada, gens, que alguns polítics i opinadors de sobte sembla que tinguen por
de fer la declaració d’independència quan no van tenir gens de por de dir a la
gent que defensara les urnes. Ho vaig dir l’altre dia i ho mantinc, que aquest govern
s’ha guanyat el dret que confiem en ells i vint-i-quatre hores al final només
seran una anècdota si, efectivament, la raó del retard és purament tècnica.
Però em sembla que no calia.