BENVINGUDA REPÚBLICA CATALANA.

Donem la Benvinguda a la República Catalana, entenem que és el desig de milers i milers de persones d' aquest país, que es mereix un govern millor i unes millores en la seva condició política, social i econòmica i cal treballar per aconseguir-ho.
Esperem que tothom estem a l' alçada del moment històric i contribuim en el desenvolupament de les lleis catalanes. Amb calma, serenor i sense cap violència.
En aquest camí, tenim molt més a guanyar que a perdre, malgrat la manca de realisme de l' Estat espanyol actual. Cada dia que passi com a República Catalana, més consolidat.

L' article del Vicent Partal avui a Vilaweb, ens agrada perquè va en el sentit que nosaltres entenem de camí de futur. malgrat els atacs del Govern espanyol al Mossos, no ens posem nerviosos, cada dia és una passa més.

Proclamada la República, Catalunya ha fet aquestes darreres hores els primers passos com a estat independent. Aquestes hores són sempre les més difícils. La normalitat no arribarà de seguida i ens l’haurem de guanyar. Ningú no ens posarà fàcil res. La resta dels estats europeus o bé han callat (i els silencis cal apreciar-los molt, un dia com avui) o bé s’han manifestat en contra del reconeixement diplomàtic del nou estat. Això és normal. Abans de fer cap pas que els enemistarà segurament durant anys amb Espanya, necessiten l’assegurança que la República és una entitat real, forta i que camina per si sola. Només en la mesura que siga visible la capacitat de controlar el territori i que siga efectiu el govern del país, les declaracions en contra d’avui mateix es tornaran reconeixements, com ha passat en totes les proclamacions d’independència. Que ningú no espere, però, cap reconeixement ni aquest cap de setmana ni els dies vinents. Abans ens miraran amb lupa i hauran de passar moltes coses encara.

Sense que et reconeguen els altres estats, no hi ha una independència efectiva. Però per a ser un estat independent no és necessari que et reconeguen els altres estats, en un primer moment. Per això, la cosa més important, i en la qual ens hem de concentrar ara mateix, és superar aquest cap de setmana, primer, i la setmana vinent, després. I l’altra i l’altra i l’altra. Pas a pas.

L’estat espanyol ha reaccionat amb més prudència que no era previsible. Sens dubte, l’avís de Donald Tusk i la Unió Europea en el sentit que no acceptaran una reacció violenta ha fet efecte. Però sense violència, sense una acció violenta, es fa difícil d’entendre de quina manera pensen imposar les decisions que ells opinen que estan emparades pel 155. Diuen que Puigdemont ja no és president, que el govern està destituït, que el parlament ha quedat dissolt i que hi haurà eleccions no sé quin dia de desembre. Però què faran si el president de la República, Carles Puigdemont, continua manant des de palau? Si el govern de la República, el que van triar els ciutadans en les eleccions del 27-S, continua treballant? Si dilluns el parlament legítim de Catalunya es reuneix al palau de la Ciutadella? La decisió de fer aquesta convocatòria tan peculiar d’eleccions al mes de desembre és també un detall molt interessant. Han passat de dir que controlarien la comunitat autònoma de Catalunya durant sis mesos com a mínim a convocar eleccions literalment en el menor temps possible. Alguna cosa es meu que no sabem què és

Nosaltres, mentrestant, ens hauríem de posar al cap ara mateix una sola fita: cada hora és una victòria per a la nova República. Així que la normalitat del pas de les hores, simplement, és el millor que ens pot passar. Que no passe res és, realment, el millor senyal. Que el govern de la República governe i que el parlament de la República legisle és el millor que ens pot passar. I deixem, mentrestant, que Espanya intente fer eleccions no sé quin dia laborable (?!) del mes de desembre. A veure si poden posar urnes, a veure si poden obrir col·legis, a veure quanta gent hi va a votar. Perquè si no les poden fer amb unes mínimes garanties o si vota molt poca gent, aleshores és quan demostrarem al món, eixe dia, que el govern de Madrid ja no controla el territori de la República Catalana. I és a partir d’ací, no crec que abans, que començaran a passar coses en l’àmbit internacional.

PD. Jo tampoc no entenc què  fa la bandera espanyola encara onejant dalt de Palau. L’única explicació que se m’acut és un tecnicisme: el govern de la república encara no s’ha reunit de manera oficial i no ha pogut aprovar, per això, els decrets corresponents.

Pel que fa a la dimissió del director general de la policia, que ningú no faça cap drama. No sé si els he comptat bé però em sembla que Mariano Rajoy ha dit que cessava 140 persones en els seus càrrecs. 139 segueixen on eren i l’únic que ha fet cas del president espanyol es substituirà de seguida. 139 contra un sembla un bon resultat…

AVUI, JORNADA CLAU AL PARLAMENT DE CATALUNYA.

Ahir vam viure unes muntanyes russes impressionants políticament. Amb contactes Govern català- psc- PSOE, Govern català- PNB, PNB-PP, etc. etc.i molts intermediaris com el sr. Urkullu, el sr. Iceta, etc.etc. Uns contactes que portaven a que el Govern Català no havia de declarar la independència i convocar eleccions autonòmiques, a canvi de que el PP-PSOE-Cs suspenguessin el 155, alliberessin els dos presos polítics i retiressin les forces policials espanyoles.
És evident, pel que coneixem, que el Govern català va demanar garanties (i és lògic, la historia és llarga i els incompliments per part dels Governs espanyols han estat moltes), i el Govern espanyol va pensar que les demandes catalanes no es compensaven NOMÉS amb la retirada de la Declaració i la convocatòria d' eleccions autonòmiques. Això dóna una idea del que vol el Govern espanyol: la rendició incondicional de l' independentisme.
Hi ha molts episodis històrics on podem veure la mentalitat colonial espanyola quan es tracta de parlar de temes territorials. Aquesta mentalitat no ha canviat.
I tampoc, en aquestes circumstàncies, es pot anar endarrere i només es pot anar endavant. La Declaració d' Independència no és cap delicte, ni tampoc amb les lleis espanyoles.
Avui 27 d' octubre és un dia clau. Ja en parlarem. No es pot donar cap pas enrere..     

V. Partal avui diu a Vilaweb:

El president Puigdemont ha fet miques el guió que molta gent li havia anat escrivint tenaçment i crec que coordinada aquests darrers dies. Hi ha una frase de la seua compareixença que conté la clau de tot això que ha passat. És quan diu que tots el pressionen a ell, i que en canvi no veu que ningú pressione els qui volen aplicar el 155. Amb els gests d’avui, el president de la Generalitat s’ha espolsat la pressió. De colp. S’ha espolsat la dels seus, que era molt intensa i directa, i també la dels altres. És veritat que ho ha fet d’una manera que ha posat el cor de mig país a un pam de l’infart. Però he de reconèixer que no sé si era possible fer-ho altrament.

Puigdemont ha aconseguit enfocar el debat i netejar-lo. Aclarir de què parlem i què hi ha realment en joc. Demostrar la falsedat de l’argument de base i deixar despullats tots aquells que reclamaven de parlar i dialogar però que de fet només pretenien que la Generalitat es doblegàs a les ordres de Madrid.

Fins i tot crec entendre –vaja, em sembla evident– que ha enviat també dos missatges molt contundents al seu entorn més immediat. Un d’independència personal i lideratge, molt centrat en el seu partit. I un altre, adreçat als seus socis de govern, per a reclamar respecte i forçar tothom a assumir les seues responsabilitats. Puigdemont tenia un camp de mines al davant i n’ha escapat amb un salt acrobàtic. No convoca eleccions, acusa formalment el govern de Mariano Rajoy i posa a les mans de la presidenta del parlament i dels partits que donen suport a Junts pel Sí el pas que s’ha de fer. D’aquesta manera retrata tothom i reclama que tothom es retrate i que ningú no s’amague rere seu.

Finalment, la decisió de Puigdemont ha tingut un altre efecte que em sembla gairebé el més fonamental: ha girat com un mitjó el to de la situació política. Ara les presses, els dubtes i la por han canviat de bàndol i de ciutat: de Barcelona a Madrid. I per això ja hem vist com allà es barallaven el PSOE i el PP mentre que ací el debat ha començat a girar, sense eufemismes, entorn d’allò que és greu, entorn de l’aplicació il·legal d’una colla de mesures que ens volen infligir amagades sota el recurs al 155. L’actitud prepotent i burleta de l’anomenat bloc constitucionalista ha canviat a mesura que passaven els minuts i es trobaven al davant les paraules clares i els arguments contundents no tan sols de Junts pel Sí i la CUP, sinó també d’Albano-Dante Fachin. Es pensaven que ja ho tenien i s’han trobat que ho tenen pitjor que ahir.

Al carrer, mentrestant, la decepció més absoluta es tornava energia encomanadissa. Puigdemont ha fet entendre a la gent, també, que es pot perdre, però que hi ha un camí per a guanyar. La gent ha tastat el fel de la derrota i ha entès que qualsevol preu és més barat que no pas rendir-se. I amb això tinc la sensació que ha capgirat de dalt a baix la decepció viscuda el dia 10, i ha apuntat finalment a la data clau: divendres, 27 d’octubre de 2017.

QUE NO TOQUIN LES NOSTRES ESCOLES, QUE NO TOQUIN ELS NOSTRES MESTRES

Bona editorial avui a Vilaweb. Totalment encertada, que reproduim.

Espanya pensa que és davant una oportunitat històrica. Mariano Rajoy té el control total de la situació política a Madrid. Amb el PSOE completament domèstic i satel·litzat, només Podemos presenta els debats de debò, però és fàcil d’aïllar-lo amb el recurs de presentar-lo com l’antipàtria. És increïble, però quaranta anys després hem tornat al temps de la persecució contra els rojos, separatistes i maçons i el president del govern espanyol vol aprofitar-ho per reescriure la transició i els seus pactes.

Vol aprofitar-ho, enteneu-ho, no pas per aturar l’independentisme sinó per eliminar l’autonomia i qualsevol rastre de plurinacionalitat. Crec que el seu càlcul és erroni, que confon els senyals que li arriben de Barcelona i que la setmana vinent es toparà de cara amb la realitat, però la decisió és clara per part seua. Les seues dues marques, PP i Ciutadans, multipliquen de manera histèrica les crides contra aquesta cosa que en diuen l’adoctrinament –segurament perquè són incapaços d’imaginar una societat on les persones pensen per elles soles. I el PSOE, tristament mut, assenteix amb una certa perplexitat, fent cada dia més el ridícul. Entre els objectius de l’ofensiva, un de ben clar: l’escola.

Aquesta fantasia de l’adoctrinament reclama explicacions que els fanàtics es puguen creure, i una de les més repetides és que l’escola, en el nostre país, adoctrina. Adoctrina, volen dir, contra Espanya. Ho diuen i s’ho creuen i ho diuen i s’ho creuen, no només del Principat sinó també del País Valencià i les Illes, de la Franja. Per això ahir vam veure com atacaven les escoles del nord i del sud, simultàniament i amb una ràbia gens dissimulada. En això, des d’Elx a Figueres som una unitat d’agressió.

Aquest nostre és un país que té la sort enorme de tenir una escola, un moviment educatiu, que treballa des de fa dècades més enllà del que cobra i que sent un respecte reverencial per la societat que l’envolta i pels seus drets. Efectivament, no seríem el que som sense tots els mestres que tant han fet per nosaltres. Aquests mestres i escoles que ja en ple franquisme es van responsabilitzar de retornar-nos el nom de cada cosa i han continuat lluitant per aconseguir-ho sense defallir ni un moment.

I això, que no defallesquen, ells simplement no ho suporten. Ells. Menys encara, em sembla, després del primer d’octubre. Perquè el dia del referèndum van comprovar que en aquest país les escoles no són només aules. Són famílies. Són gent. Són espais que la ciutadania se sent propis. Són comunitats vives. Són focus de debats i catalitzadors d’esperances.

Els cops de porra a la gent feien ràbia. Però molta gent m’ha comentat aquests dies la ràbia enorme que els va fer veure com destrossaven ‘la meua escola’. Aquells malls trencant vidres, aquells armaris rebentats, aquelles taules tirades per terra, aquells espais de cultura violats agressivament, aquells vestidors saquejats, aquelles biblioteques destrossades. Per això, avui no puc deixar de pensar que segurament és perquè han vist com aquest país estima les seues escoles que ara han decidit redoblar l’agressió i l’atac contra aquestes escoles. La consigna, per tant, ha de ser molt clara i la reacció ben contundent: no toqueu els nostres mestres, no toqueu les nostres escoles.

3 ARGUMENTS PER A LA DECLARACIÓ DE DIMARTS 10 D´OCTUBRE.

Ahir va ser un dia especial, per la pressió psicològica contra els catalans i l' aplicació de lúnic argument de l' unionisme (la por). Els bancs traslladen les seus socials a ciutats espanyoles, valencianes i balears, marxen empreses, fins i tot marxen empreses que mai han dit que marxarien (les mentides també són part de l' estrategia unionista) i a més a més una demostració de força sobre la unitat d' Espanya on hi van tots, des de la Falange i SCC fins als socialistes (però això sí sense dir que ho promouen, no sigui dit que conviuen amb les àligues).
Amb 3 parlaments (un d' ells inventat, sempre les mentides de l' unionisme). Ara només cal que ens diguin que han estat més manifestants que l' 11 de setembre. I ja ens haurem de posar a riure.

La veritat, ens cansa aquest insistència en la por: No podeu viure sols, no estareu a la UE, us matxacarem perque tenim més força, us ofegarem econòmicament, etc, etc. QUALSEVOL PERSONA A QUI  PRESIONIN AMB LA POR, EL MILLOR QUE POT FER ES MARXAR. 
No tenim res més a dir.
Us deixem amb l' editorial d' ahir de Vilaweb. És el més raonable que vam llegir:

  TRES ARGUMENTS PER A LA DECLARACIÓ DE DILLUNS (DIMARTS?).

1. En democràcia, la voluntat popular ha de ser la guia del govern del país
En qualsevol país democràtic, els ciutadans decideixen l’orientació del govern amb el seu vot. Al Principat ho vam fer el 27-S i ho hem tornat a fer el primer d’octubre. Cap argument no pot obviar ni menystenir el fet que es van guanyar les eleccions i que s’ha guanyat el referèndum. Per tant, no és que el parlament i el govern hagen de tenir en compte això, sinó que estan obligats a actuar en conseqüència.

Cadascun dels diputats que seuen en els escons de Junts pel Sí i la CUP van ser posats allà responent a un programa electoral que incloïa la proclamació de la independència a curt termini, divuit mesos segons el programa del grup majoritari. I diumenge passat, els herois que van defensar les urnes contra la brutalitat policíaca ho van fer convençuts que d’aquesta manera la independència era més a prop. No es van defensar aquelles urnes per demanar mediacions entre l’estat i la Generalitat, per pactar nous models de relació entre Catalunya i l’estat ni, encara menys, per convocar eleccions autonòmiques.

La declaració de la independència aquest dilluns (dimarts) representa, doncs, el compliment de la voluntat popular contrastada fins al màxim extrem que es pot contrastar avui: mitjançant unes eleccions iguals a totes les anteriors i fetes amb les mateixes regles i mitjançant un referèndum fet amb totes les garanties que es podien posar sobre la taula, en un context de repressió salvatge i il·legal per part de l’estat espanyol.

2. La llibertat no té preu, si l’alternativa és la tirania
Hi ha gent que no ha entès que el seu vot val igual que el meu. Josep Oliu o Isidre Fainé, per posar dos noms sobre la taula. És gent que es pensa que té el dret d’imposar les seues idees al conjunt de la ciutadania perquè la seua opinió és més important que la nostra.

Ells, i gent com ells, ara van dient a tothom qui els vol escoltar que hem de calcular el preu de la independència, que no podem arriscar-nos a fer-la. Ho disfressen d’opinió tècnica, com si haguéssem oblidat que ells sempre, per raons polítiques, han estat en contra de la independència. I com si no fos arriscat seguir en una Espanya on el rei ens amenaça a tots i on la policia és capaç de causar vuit ferits en cada col·legi electoral que visita. Com si no fos arriscat seguir en un estat que viola la seua pròpia constitució i les seues lleis cada dia. Com si no haguérem calculat durant anys el preu de l’espoliació. Com si no haguérem patit la seua arbitrarietat constant.

Si el preu de tenir la república és no tenir ni Caixabank ni Sabadell, benvingut sia. Ens simplifica molt les coses: tindrem un estat, no tindrem la seua pressió ni haurem d’aguantar la seua prepotència i, fins i tot, podrem decidir amb més tranquil·litat encara si volem estar en la Unió Europea o no. Cosa que, després d’aquesta setmana i veient el seu comportament, em sembla un debat imprescindible. Quan l’alternativa és la tirania, el preu de la llibertat ni es considera.

3. El pluralisme es demostra exercint-lo, no intentant suprimir-lo
Un tercer argument que alguna gent va posant sobre la taula aquestes darreres hores per a intentar impedir la proclamació de la independència és el ‘despertar’ de l’espanyolisme a Catalunya. Sorprèn que això siga cap argument.

Les accions armades dels darrers dies han esperonat una presència pública més cridanera de l’espanyolisme. És normal i raonable. Si no protesten ara, quan voleu que protesten? És normal, tenen tot el dret del món i la seua protesta és una mostra més de la pluralitat d’aquest país. Demanar que una decisió política s’ature perquè pot ‘dividir’ el país és no entendre gens com funciona una democràcia. Qualsevol vot divideix, això és inevitable. I la democràcia funciona sobre un joc de majories i minories que s’intenta que siga raonable –cosa que no ho ha estat la darrera dècada en el nostre cas, en què Espanya no ha respectat en cap moment la nostra ‘minoria’ sobre el conjunt de l’estat.

És bo, per tant, que els ciutadans del Principat que volen continuar essent espanyols s’organitzen i es manifesten. Altament positiu. La seua veu ha de ser escoltada i comptada i els seus drets, respectats. Així que, com més organitzats estiguen, millor per a tots. L’actitud que no era normal és la que havien tingut fins ara, que era rebutjar qualsevol debat, refugiant-se rere la violència d’estat. Cal que isquen a la llum pública i que ens escoltem, que debatem obertament de projectes i, si cal, que ens comptem. En la república, es podrà votar tantes vegades com siga necessari sense condicions, ni cops de porra. Perquè així se solucionen les coses, sabent qui és majoria i qui és minoria i entenent quanta majoria ets i quanta minoria ets. Si un dia els espanyolistes guanyen les eleccions i guanyen un referèndum perquè Catalunya torne a ser part d’Espanya, jo ho respectaré escrupolosament i acceptaré el veredicte de les urnes. És l’única condició que els demane ara a ells.

El pluralisme es demostra practicant-lo, no pas amagant-lo ni encara menys suprimint-lo. Dir que fa por que els espanyolistes es desperten és tant com afirmar que fa por el debat i la pluralitat i això no és acceptable. Tret que siga una manera subtil, una altra, d’intentar fer-nos por.

Un apunt final. No m’ha agradat, gens, que es retarde la sessió de dilluns a dimarts. Ni m’agrada, gens, que alguns polítics i opinadors de sobte sembla que tinguen por de fer la declaració d’independència quan no van tenir gens de por de dir a la gent que defensara les urnes. Ho vaig dir l’altre dia i ho mantinc, que aquest govern s’ha guanyat el dret que confiem en ells i vint-i-quatre hores al final només seran una anècdota si, efectivament, la raó del retard és purament tècnica. Però em sembla que no calia.