ES EL MARC LEGAL. (Article de S. Alzamora).

És el marc legal
De vegades sembla que no vulguem entendre de quin mal ens volen fer morir. Ho pensava aquest dissabte, mentre llegia al diari Avui un article del senyor Artur Mas (?Trencar els pronòstics?, n?era el títol) en què reflexionava sobre la situació de la llengua catalana ?tema sempitern, ai las, redéu?. Mas es mostrava preocupat per l?ús social del català, i apuntava la paradoxa que, ara que tenim democràcia, institucions d?autogovern i el reconeixement legal de l?oficialitat de la llengua, no perdem el terreny de l?ús de la llengua, que en canvi va ser l?explicació de la seva pervivència durant els anys tenebrosos de la dictadura. Fins aquí, totalment d?acord amb el líder de Convergència.Però, per una altra banda, el senyor Mas queia en alguns tòpics que, per benintencionats que siguin, no deixen de resultar perillosos. Mas rebutjava de ple la confrontació lingüística (i també hi estic d?acord, si no fos que la susdita confrontació no la promovem a Catalunya, sinó que ens la promouen des d?Espanya, de manera que no sé com ho podem fer per defugir-la o evitar-la), i afirmava que ?nosaltres estimem el nostre país multilingüe: sabem que compartir llengües és font de pau?. Passarem la possible lectura eròtica d?aquesta última frase i en consignarem una altra, que Mas incloïa una mica més avall: ?El problema [de la llengua catalana] no és com la protegim des de l?administració. Amb l?oficialitat ens n?hem anat sortint davant dels atacs dels governs espanyols?.Bé, el problema és que, almenys que jo sàpiga, si ens atenim a l?oficialitat que Mas esmenta (i, per tant, al marc legal vigent), Catalunya no és cap país multilingüe, sinó molt exactament bilingüe. I el bilingüisme, contràriament a la moto que ens venen des de fa trenta anys, no és cap riquesa de la qual calgui congratular-se, sinó una situació artificial creada des dels poders polítics i legislatius, i que sempre acaba essent una fase transitòria cap a la substitució d?una de les llengües implicades per l?altra: òbviament la més feble és la que s?acaba veient substituïda. I això no perquè ho digui un servidor, sinó perquè així és com trobaran descrit el bilingüisme a manta manuals de sociolingüística, que, encara que ningú s?ho cregui, és disciplina acadèmica de la qual convé tenir alguna noció a l?hora de parlar sobre aquestes qüestions.I per què podem saber que una llengua és feble respecte d?una altra? No pel nombre de parlants que tingui, certament: a ningú se li acudiria dir, per exemple, que l?eslovè sigui una llengua més feble que el català, per molt que la població que el parla sigui sensiblement més reduïda que la catalanoparlant. No, la feblesa d?una llengua ve determinada pel marc legal al qual es veu sotmesa: en el cas del català, aquest marc legal és el que consagra la Constitució Espanyola, que determina amb tota claredat el deure de parlar el castellà i el simple dret de conèixer les altres llengües de l?Estat. És a dir, un marc legal que estableix un principi de desigualtat clamorós i visiblement perjudicial per a la llengua catalana, que queda reduïda a un estatus secundari i, sí, afeblit i vulnerable. És una obvietat que ja hem dit moltes vegades, però que repetirem tantes com calgui.De fet, hi ha qui considera que aquest marc legal injust encara és excessivament favorable per a la llengua catalana. Per exemple, els firmants del recent Manifiesto, que no és més que una petició de revisar el marc legal vigent per fer-lo encara més hostil a les llengües que són actualment cooficials amb el castellà. Llegeixin-lo, si tenen estómac, i se n?adonaran fàcilment. Per tant, gosaria dir-li al senyor Mas que, si de veritat volem vetllar perquè l?ús social del català no es deteriori encara més, el primer instrument que necessitem és un marc legal que proclami la plena oficialitat del català a Catalunya, començant per la imposició del deure de parlar-lo a tots els ciutadans del país, siguin qui siguin i vinguin d?on vinguin. I després, si volem, ja serem tan multilingües com calgui.