Editorial avui a Vilaweb, per anar-hi pensant aquests dies de festa nadalenca i tertúlies familiars:
El pla immediat de Podem i les conseqüències per a l’independentisme
Diumenge sabrem si el full de ruta que l’independentisme va proclamar després de la victòria del 27-S continua viu o si caldrà fer unes noves, i incertes, eleccions per a intentar aplicar-lo. Mentrestant, cal parar atenció als primers indicis d’un altre full de ruta alternatiu i clarament competidor, que és el que voldria imposar Podem. Perquè és un full de ruta que els independentistes hauríem de mirar amb molta cura i atenció.
Només en dos dies, alguns dels gests dels
dirigents de Podem ja han insinuat coses molt interessants. Com ara que no
troben gens convenient que es facen eleccions al març. Tenint com tenen el
propòsit de substituir el PSOE, la volatilitat política actual no els és bona.
De manera que, segons que sembla, han decidit d’optar pel foc lent. Podem ha
pres bona nota de la manera com Ciutadans ha pujat i ha baixat en una setmana i
no arriscarà la posició aconseguida, que sap que és gairebé impossible de
millorar en tres mesos. A més, el panorama del congrés espanyol apunta a un
pacte PP-PSOE o a un govern molt inestable del PP, amb l’abstenció del PSOE. I
per això els professors de la Complutense ja han començat a parlar de ‘governar
des del parlament’. És a dir, de crear un contrapoder que puga impedir que
l’executiu governe, però que, alhora, no els pose en risc. Qualsevol de les
dues variants els aniria bé, en aquest esquema, per a sotmetre el PSOE a una
prova parlamentària rere una altra amb la intenció de desgastar-lo completament
i forjar amb més garanties el ‘sorpasso’.
I és sobretot per això que ara, de sobte, són
tan inflexibles en relació amb el referèndum català. Perquè si volen que el
PSOE se’ls allunye, què hi ha millor que el referèndum català, aquest
referèndum que ni diuen sobre què ha de ser, però que espanta una cosa de no
dir els socialistes només d’esmentar-lo?
El perill principal que tindria Podem, ara
mateix, seria que el PSOE els pogués acusar de permetre un govern Rajoy per
activa o per passiva. Una operació que, amb el seu poder mediàtic, el PSOE
activaria sobretot si Podem refusàs d’unir-se a un complicadíssim govern encapçalat
pel PSOE. Aleshores podria dir que si governa Rajoy és per culpa de Podem. Però
com que a Podem no li interessa gens de formar govern amb el PSOE, i com que la
millor defensa és un bon atac, han reaccionat des del primer minut insistint en
el referèndum. Ells saben que aquesta és l’única línia que el PSOE no
travessarà mai i sobretot l’única que el PSOE reconeixerà en públic que li
impedeix de posar-s’hi d’acord, amb la qual cosa els socialistes s’hauran de
reconèixer públicament culpables que no hi haja un govern alternatiu al de
Mariano Rajoy.
I tot això com afectarà el procés
d’independència i, en general, el nostre país? Depèn. Al País Valencià i potser
a les Illes segurament serà bo. Per a aquesta jugada, Podem ha hagut de fer
unes operacions, amb Compromís, que el nacionalisme valencià pot aprofitar per
canviar de dimensió i de lliga i per consolidar-se com a gran alternativa de
govern. Des de fora no es veu, però el País Valencià ha deixat de ser un espai
subordinat i això és un canvi històric. Embolicat en la bandera del referèndum,
ara Podem no pot negar el grup propi a Compromís, i això donarà una projecció
mediàtica enorme al nacionalisme valencià. I fins i tot ha d’insistir en el
caràcter nacional del País Valencià, cosa que el 15-M local tenia molt poc
clara –i si una imatge val més que mil paraules us recomane de mirar el vídeo
de l’acte final de campanya, a la Fonteta, en què Íñigo Errejón, el més llest
de tots, va fer el discurs en un català impecable i citant Fuster!
Però pel que fa al Principat la cosa és molt
més complexa i encara molt incerta: no endebades és ací on es juga tot de
veres.
D’una banda, perquè si Endavant acaba
imposant-se, les eleccions del març tindran una protagonista d’excepció: Ada
Colau, que podria ben ser la pròxima presidenta de la Generalitat. Amb el
suport entusiàstic d’aquesta part de la CUP que treballa tan activament per
posar fi a allò que anomenen despectivament ‘prucés’.
Però alerta, que també resulta que Podem, per
a fer la gran operació de desgastar el PP i acorralar el PSOE, necessita –i
aquesta és una gran paradoxa– el concurs d’ERC i… fins i tot de Convergència. I
com es tanca aquest cercle i, doncs, quina versió adoptarà la relació de tot
això que passa a Madrid amb tot allò que passarà a Barcelona?
Doncs no ho sé. Només han passat quaranta-vuit
hores i no tinc encara ni prou informació ni tanta imaginació per a entendre
cap on tombaran les coses en aquest estrany i complex dibuix que han esbossat
les urnes i que uneix més que no sembla Democràcia i Llibertat, ERC, Barcelona
en Comú, En Comú Podem, Catalunya Sí que es Pot i la CUP, o les CUP –que això
de diumenge pot acabar de maneres molt complicades. L’única cosa clara és que
tot no pot quadrar i algú, o alguns, haurà de prendre decisions molt fortes que
ens podrien desconcertar i que podrien canviar la concepció que tenim del
moment polític actual.
Siga com siga i passe què passe, les
connexions entre l’una situació política i l’altra ja són prou visibles per a
pensar que no seran insignificants en absolut i que acabaran menant a algun
lloc –segurament insospitat, però on si és Podem que juga des de la
centralitat, segurament el full de ruta actual de l’independentisme quedarà
aparcat.
Ep! Tot això, evidentment, si no és que
diumenge hi ha acord o que el moviment independentista català reacciona d’una
manera tan intensa que al març Junts pel Sí (o la fórmula que CDC, ERC i la
societat civil proposen quan arribe el cas) siga capaç de guanyar, i aquesta
vegada de guanyar sense dependre de ningú.
EditorialVicent Partal.
