dijous, 24 de desembre del 2015

CATALUNYA, L' INDEPENDENTISME I "PODEM".

Un bon punt de reflexió sobre la situació política espanyola, la catalana, la tendència de Podemos i el seu pes en aquest procès que sembla encallat.
Editorial avui a Vilaweb, per anar-hi pensant aquests dies de festa nadalenca i tertúlies familiars:

El pla immediat de Podem i les conseqüències per a l’independentisme


Diumenge sabrem si el full de ruta que l’independentisme va proclamar després de la victòria del 27-S continua viu o si caldrà fer unes noves, i incertes, eleccions per a intentar aplicar-lo. Mentrestant, cal parar atenció als primers indicis d’un altre full de ruta alternatiu i clarament competidor, que és el que voldria imposar Podem. Perquè és un full de ruta que els independentistes hauríem de mirar amb molta cura i atenció.

Només en dos dies, alguns dels gests dels dirigents de Podem ja han insinuat coses molt interessants. Com ara que no troben gens convenient que es facen eleccions al març. Tenint com tenen el propòsit de substituir el PSOE, la volatilitat política actual no els és bona. De manera que, segons que sembla, han decidit d’optar pel foc lent. Podem ha pres bona nota de la manera com Ciutadans ha pujat i ha baixat en una setmana i no arriscarà la posició aconseguida, que sap que és gairebé impossible de millorar en tres mesos. A més, el panorama del congrés espanyol apunta a un pacte PP-PSOE o a un govern molt inestable del PP, amb l’abstenció del PSOE. I per això els professors de la Complutense ja han començat a parlar de ‘governar des del parlament’. És a dir, de crear un contrapoder que puga impedir que l’executiu governe, però que, alhora, no els pose en risc. Qualsevol de les dues variants els aniria bé, en aquest esquema, per a sotmetre el PSOE a una prova parlamentària rere una altra amb la intenció de desgastar-lo completament i forjar amb més garanties el ‘sorpasso’.

I és sobretot per això que ara, de sobte, són tan inflexibles en relació amb el referèndum català. Perquè si volen que el PSOE se’ls allunye, què hi ha millor que el referèndum català, aquest referèndum que ni diuen sobre què ha de ser, però que espanta una cosa de no dir els socialistes només d’esmentar-lo?

El perill principal que tindria Podem, ara mateix, seria que el PSOE els pogués acusar de permetre un govern Rajoy per activa o per passiva. Una operació que, amb el seu poder mediàtic, el PSOE activaria sobretot si Podem refusàs d’unir-se a un complicadíssim govern encapçalat pel PSOE. Aleshores podria dir que si governa Rajoy és per culpa de Podem. Però com que a Podem no li interessa gens de formar govern amb el PSOE, i com que la millor defensa és un bon atac, han reaccionat des del primer minut insistint en el referèndum. Ells saben que aquesta és l’única línia que el PSOE no travessarà mai i sobretot l’única que el PSOE reconeixerà en públic que li impedeix de posar-s’hi d’acord, amb la qual cosa els socialistes s’hauran de reconèixer públicament culpables que no hi haja un govern alternatiu al de Mariano Rajoy.

I tot això com afectarà el procés d’independència i, en general, el nostre país? Depèn. Al País Valencià i potser a les Illes segurament serà bo. Per a aquesta jugada, Podem ha hagut de fer unes operacions, amb Compromís, que el nacionalisme valencià pot aprofitar per canviar de dimensió i de lliga i per consolidar-se com a gran alternativa de govern. Des de fora no es veu, però el País Valencià ha deixat de ser un espai subordinat i això és un canvi històric. Embolicat en la bandera del referèndum, ara Podem no pot negar el grup propi a Compromís, i això donarà una projecció mediàtica enorme al nacionalisme valencià. I fins i tot ha d’insistir en el caràcter nacional del País Valencià, cosa que el 15-M local tenia molt poc clara –i si una imatge val més que mil paraules us recomane de mirar el vídeo de l’acte final de campanya, a la Fonteta, en què Íñigo Errejón, el més llest de tots, va fer el discurs en un català impecable i citant Fuster!

Però pel que fa al Principat la cosa és molt més complexa i encara molt incerta: no endebades és ací on es juga tot de veres.

D’una banda, perquè si Endavant acaba imposant-se, les eleccions del març tindran una protagonista d’excepció: Ada Colau, que podria ben ser la pròxima presidenta de la Generalitat. Amb el suport entusiàstic d’aquesta part de la CUP que treballa tan activament per posar fi a allò que anomenen despectivament ‘prucés’.

Però alerta, que també resulta que Podem, per a fer la gran operació de desgastar el PP i acorralar el PSOE, necessita –i aquesta és una gran paradoxa– el concurs d’ERC i… fins i tot de Convergència. I com es tanca aquest cercle i, doncs, quina versió adoptarà la relació de tot això que passa a Madrid amb tot allò que passarà a Barcelona?

Doncs no ho sé. Només han passat quaranta-vuit hores i no tinc encara ni prou informació ni tanta imaginació per a entendre cap on tombaran les coses en aquest estrany i complex dibuix que han esbossat les urnes i que uneix més que no sembla Democràcia i Llibertat, ERC, Barcelona en Comú, En Comú Podem, Catalunya Sí que es Pot i la CUP, o les CUP –que això de diumenge pot acabar de maneres molt complicades. L’única cosa clara és que tot no pot quadrar i algú, o alguns, haurà de prendre decisions molt fortes que ens podrien desconcertar i que podrien canviar la concepció que tenim del moment polític actual.

Siga com siga i passe què passe, les connexions entre l’una situació política i l’altra ja són prou visibles per a pensar que no seran insignificants en absolut i que acabaran menant a algun lloc –segurament insospitat, però on si és Podem que juga des de la centralitat, segurament el full de ruta actual de l’independentisme quedarà aparcat.

Ep! Tot això, evidentment, si no és que diumenge hi ha acord o que el moviment independentista català reacciona d’una manera tan intensa que al març Junts pel Sí (o la fórmula que CDC, ERC i la societat civil proposen quan arribe el cas) siga capaç de guanyar, i aquesta vegada de guanyar sense dependre de ningú.

EditorialVicent Partal.

dimarts, 22 de desembre del 2015

LES ELECCIONS ESPANYOLES I CATALUNYA.

No podem estar satisfets dels resultats electorals del 20-D. Per moltes raons, per la pèrdua de més de 460.000 vots independentistes que havien donat suport al Junts pel Si i la pèrdua de 300.000 vots de la CUP que no es van presentar i que tenen tot el dret de fer-ho, però que dóna un mapa electoral bastant diferent de la realitat, amb una majoria unionista.
La situació serà complicada a Espanya (negociacions i abstencions dels Ciudadanos i del PSOE més tard), i la impossibilitat de fer cap canvi i cap referèndum per part de Podemos. És un camí que ja coneixem, un camí ja recorregut, però que hi ha gent que el vol repetir. Que facin com vulguin, aquestes eleccions espanyoles no canvien el panorama català. Només ha portat un cert desencís per a molts independentistes, res més que això i esperar un mínim de visió de futur i de país per part dels nostres polítics.
Us afegim l' editorial den Vicent Partal avui a Vilaweb, amb la qual hi tenim una certa coincidència:


El resultat de les eleccions espanyoles al Principat té diverses interpretacions possibles. És cert, per exemple, que només al Principat els partits nacionalistes resisteixen l’impuls de Podem –compareu-ho amb Euskal Herria, Galícia i Mallorca. I és cert, com comentava a l’editorial d’ahir, que amb aquest resultat s’obre una oportunitat única a Madrid. Difícil, però única. Però això només és una part del que ha passat.

D’entrada el resultat podria haver estat millor, molt millor. Si Democràcia i Llibertat i ERC haguessen anat junts a les eleccions avui el relat seria que l’independentisme revalida la victòria del 27-S. I no ha estat el cas. És cert que ni tan sols així no hauríem pogut esquivar la realitat, és a dir, que l’independentisme ha estat superat en vots per l’unionisme.; com tampoc l’evidència que en termes electorals aquesta vegada la independència no ha estat el relat il·lusionador de la campanya, sinó que ho ha estat el referèndum. Però poder proclamar l’independentisme guanyador de les eleccions hauria estat tota una altra cosa.

És cert que el referèndum és el referèndum per la independència, això no ho oblidem. I és cert també que la proposta que en fa Podem arriba perquè l’independentisme va guanyar amb rotunditat el 27-S. Però el conjunt de les dades no es pot negligir. Respecte de les eleccions del 27-S, els partits que formaven Junts pel Sí han perdut més de 465.000 vots i la CUP –òbviament perquè no es presentava– ha deixat de representar-ne 300.000 més. Ja ho sé, que no es poden comparar unes eleccions amb unes altres així com així, però prop de 800.000 vots són molts vots. I crec que això reclama una autocrítica i és, alhora, una prova que els independentistes estan, estem, desconcertats i molt trists.

Perquè no pot ser que tres mesos després de guanyar una votació plebiscitària que havia de capgirar el país ara anem a unes eleccions espanyoles i, hi anem amb un partit que no compareix i els altres dos que s’hi presenten separats. Perquè no pot ser que, mentrestant, Junts pel Sí i la CUP no aconseguesquen formar govern, per més que molts assenyalem la intransigència de la CUP com la causa bàsica del distanciament. I perquè no pot ser anar a unes eleccions amb unes campanyes, especialment la de Democràcia i Llibertat, tan poc encertades.

Però és que no és únicament això. Tenim l’obligació de preguntar-nos quin paper han fet l’ANC i Òmnium en aquestes eleccions. I em fa l’efecte que l’única resposta possible és que cap. El potent moviment de masses independentista n’ha estat absent, d’aquestes eleccions, dividit entre els qui consideren que a Madrid ja no cal anar-hi a fer res i els qui, pensant que fóra necessari, encara no saben en quin bàndol jugar o s’ho miren tot amb desconcert.

A mi em sembla clar que l’evident pèrdua de relat amb què ens trobem ara és la conseqüència lògica de tots aquests problemes, no d’una reculada en el nombre d’independentistes. Bona part dels votants independentistes estan desorientats enmig de tanta ziga-zaga, de tanta tàctica i de tant partidisme.

Ho vaig explicar ahir: el 20-D, malgrat tot això que dic, té molts punts positius, sobretot en veient com es complicarà la política espanyola aquestes setmanes vinents. El que vindrà acabarà de demostrar que la reforma de la constitució espanyola és impossible: el PP té la minoria de blocatge necessària al congrés i al senat i només anant junts PP i PSOE podria emprendre’s. Serà una demostració empírica que clarificarà el panorama i podria servir de nova empenta. Sobretot perquè els dos milions de vots independentistes del 27-S crec que no s’han evaporat ni s’ha evaporat la majoria social favorable a la independència. Simplement no s’ha treballat com calia.


Tot això és cert. Però supose que avui molts convindreu amb mi que els nostres polítics no poden perdre pistonada com ho han fet en aquestes eleccions ni poden cometre tants errors innecessaris. Perquè la gent no els seguirem a ulls clucs, facen què facen, només perquè representen l’independentisme polític, ni reconeixent com és d’important això. La batalla de la independència és una batalla que reclama el rigor i la persistència de tots. I per això crec que hi ha dies com avui que cal que alcem la veu per deixar constància clara del nostre desencís.

dijous, 17 de desembre del 2015

L' EXPLICACIÓ DEL TRIOMF INDEPENDENTISTA A CÒRSEGA.


Després de les eleccions a l' Assemblea de Còrsega, veiem que l' independentisme governa sol o en coalició a Escòcia, Flandes, Còrsega i previsiblement a Catalunya.
Això dóna un mapa molt més favorable als nostres ineteressos. Aquest és un petit article elaborat per nosaltres sobre història i política recent per entendre la situació actual a Còrsega.

 "Quan parlem de Còrsega hi ha una frase que resumeix la seva geografia: són els Alps a dins del mar. I també hi ha una frase que resumeix la seva llarga història: molts pobles han passat per Còrsega i després han marxat, però els corsos han resistit.
Una orografia muntanyosa al mig de la Mediterrània i una història de resistència, mantenint la seva cultura, llengua, manera de viure i entendre el món.
Els lígurs van ser el primer poble estranger que va arribar a Còrsega al voltant de l’ any 1200 a.C. A partir d’aquell moment van arribar els celtes, grecs foceus, etruscs, cartaginesos, romans, vàndals (van incendiar la ciutat corsa d’ Alèria), bizantins, ostrogods, francs, vaticans, ràtzies continuades de sarraïns, pisans, genovesos i catalans.
Els catalans, veritable potència comercial mediterrània al s. XIII, es van instal.lar l’ any 1297 i s´hi van estar uns 160 anys, amb diversa fortuna.
Al segle XVI van arribar els francesos cridats pel dirigent cors Sampieru Corsu per expulsar de l’ illa els genovesos.
Moltes potències europees van negociar el futur cors sense comptar amb els corsos. La Pau de Cateau- Cambrésis va retornar Còrsega als genovesos i el Tractat de Versalles va fer retornar Còrsega als francesos a canvi de 2 milions de lires i sense comptar per a res amb l’ opinió dels corsos.   
Els corsos no es van mirar tots aquests fets tranquilament sinó que van començar diverses revoltes. Cal recordar com a més destacades la Giovannali del 1360 (antisenyorial), la insurrecció de Sampieru Corsu el S. XVI, la declaració
d’ independència del S. XVIII i la Constitució de la República independent del 1755 (abans de la Revolució Francesa). Una Constitució que va ser referent d’ aquell segle i el seu dirigent Pasquale Paoli, reconegut a tot arreu fins i tot als Estats Units on li van dedicar el nom d’ una ciutat (Paoli City). La darrera revolta va ser la Crucetta  del 1797, durant el Directori de la Revolució Francesa que va aixafar la revolta i va fusellar els seus dirigents.

El segle XX ha estat molt intens i després de quaranta anys de lluita i resistència, el nacionalisme cors és la força més votada i podrà governar l'illa de Còrsega. Com em deia avui el bon amic Petru-Antó Tomasi, jove dirigent de Corsica Libera i futur diputat independentista de la coalició guanyadora Pè a Corsica a l'Assemblea de Còrsega, aquesta tarda “ha estat més que una victòria electoral, avui obrim una pàgina nova de la història nacional corsa”.
El nacionalisme contemporani neix a meitat dels anys seixanta i no s'entendria la seva radicalització sense el fenomen de repatriació, per part del govern francès, dels “pied- noirs” d'Argèlia després de la independència nacional algeriana. Als colons repatriats se'ls dóna les millors terres, principalment a la plana oriental, i els corsos queden reclosos a les zones de muntanya menys productives. Aquesta situació de discriminació fa que surtin grups de reivindicació autonomista, entre els quals cal destacar  l'ARC (Acció Regionalista Corsa) encapçalada pels germans Max i Edmond Simeoni. La situació es radicalitza a finals dels anys seixanta i principis dels setanta amb accions de protesta i col·locació de bombes, amb l'aparició de diferents grups nacionalistes. Un grup de 50 persones dels autonomistes de l'ARC ocupen amb fusells de caça una finca d'un colon a Alèria, per denunciar la discriminació dels pagesos corsos; la finca és rodejada per un fort dispositiu policial i militar que intenta l'assalt, amb el resultat de dos gendarmes morts i molts de ferits. Arran d'aquests fets es produeix una gran repressió i l'empresonament dels germans Simeoni.
El 4 de maig de 1976 naixia el FLNC (Front d'Alliberament Nacional Cors), després d'una nit d'atemptats. Aquesta nova organització aplega els diferents grups de resistència sota una direcció única i amb la independència com a objectiu des d'una perspectiva progressista.
A partir d'aquí el nacionalisme cors pren dues vies diferents: de les restes autonomistes de l'ARC es crea la Unió del Poble Cors (UPC), d'altra banda, els independentistes al voltant del FLNC tenen el seu braç polític, el Consulta de Comitès Nacionalistes (CCN). Les diferències entre les dues corrents del nacionalisme també són de caràcter ideològic, els autonomistes representen una corrent conservadora i crítica amb la lluita armada,  i els independentistes són més progressistes i donen suport a la lluita armada.
Aquest esquema s'ha mantingut al llarg dels darrers 40anys. En conjuntures concretes han pogut trobar punts en comú i en d'altres les posicions han estat molt llunyanes i han comportat una forta confrontació.
La lluita armada duta a terme pel FLNC ha estat bàsicament de resistència armada contra l'especulació del territori i contra les forces d'ocupació franceses. És una pràctica de lluita armada de baixa intensitat en què mai han estat les persones l'objectiu de les accions armades, de fet és gràcies a l'activitat armada del FLNC que l'illa de Còrsega encara es manté lluny del que anomenen la “balearització”, en referència al que ha passat a les Illes Balears o també al nord de Sardenya.
L'independentisme al voltant del FLNC ha generat tot tipus d'estructures polítiques, socials i sindicals. Així tenim, per exemple, el Sindicat de Treballadors Corsos (STC), que actualment és el primer sindicat de l'illa; l'Assoziu di I Parenti Corsi, que agrupa els pares a les escoles- AMPA’s; el sindicat de pagesos, l'actual president de la Cambra d'agricultura de l'Alta Còrsega, Joseph Colombani, és independentista, així com també ho és el president del Comitè Regional de Pesca, en Gerard Romiti; l'organització de joves Ghjuventu Independentista (GI); també s'han creat estructures de solidaritat amb els presos polítics que havia provocat la repressió francesa, com el Comité Antirepression i l'associació Solidarita.
L'esdeveniment polític més important a l'illa són les Jornades Internacionals de Corti que organitza Corsica Libera, fòrum en què participen partits independentistes d'arreu del món i en què, des de fa molts anys, hi ha hagut sempre una representació catalana.
A nivell electoral el nacionalisme cors té una força considerable als anys 90 quan l'independentisme era la força hegemònica davant l'autonomisme, després perdè força i molt especialment a causa de la guerra fratricida alimentada per les clavegueres de l'Estat francès. 
A les darreres eleccions del 2010, el conjunt de forces nacionalistes fan un salt  i recuperen l'espai electoral i, a la segona volta, la suma dels tres partits autonomistes, el Partit de la Nació Corsa, Junts per Còrsega i Crida Nacional al voltant de Femu a Corsica, obtenen 11 diputats i el 25,9% dels vots; i Corsica Libera 4 diputats i el 9,9% dels vots. La correlació de forces és a la inversa en favor dels autonomistes.


Resultat de les eleccions del 2010:
Llista Paul Giacobbi (partits d'esquerres): 24 (36'6%)
Llista Camille de Rocca Serra (UMP): 12 (27'6%)
Llista Gilles Simeoni (Femu a Corsica): 11 (25'9%)
Llista Jean-Guy Talamoni (Corsica Libera): 4 (9'9%)

Els diputats de Corsica Libera, durant aquest mandat, fan un treball  i una gran tasca a nivell de propostes polítiques per tal de desencallar el bloqueig polític que viu l'illa i la negativa de l'Estat francès a fer cap pas en el reconeixement del poble cors. La llengua, la fiscalitat, la defensa del territori, la ciutadania corsa, l'amnistia dels presoners polítics corsos, són propostes que els independentistes porten a l'Assemblea corsa.
El 2012 l'Assemblea corsa vota per unanimitat per la transferència de la fiscalitat.
L'abril del 2013 l'Assemblea Corsa es pronuncia de 36 sobre 51, amb 11 abstencions i 4 que no hi van ser presents, per la cooficialitat de la llengua corsa.
Al setembre del 2013, a l'Assemblea corsa, voten 46 de 51 i 4 en contra per una evolució de l'estatut i una revisió de la constitució francesa.
L'abril del 2014, amb 29 sobre 51, els diputats es pronuncien a favor d'un estatut de residència per la defensa de la terra i per frenar l'especulació immobiliària.
El 1er de novembre del 2014 l'Assemblea corsa adopta el Pla de Desenvolupament Durable per a Còrsega (PDDUC), en què al preàmbul diu que el destinatari és el poble cors.
També, per avançar en la pau i la resolució política, l'Assemblea corsa vota per unanimitat el reagrupament dels presoners polítics el més a prop possible dels seus familiars.
Per la seva part i després d'un llarg procés de reflexió, el 25 de juny del 2014, el FLNC anuncia “l'inici d'un procés de desmilitarització i sortida progressiva de la lluita armada” i, en un llarg comunicat, manifesta que és l'hora de la política en tant que l'Assemblea corsa ha assumit la majoria de les reivindicacions del poble cors.
Després de 40 anys de tensions polítiques, la societat corsa i els els vots de la majoria dels electes corsos de diferents partits reforcen la decisió històrica del FLNC i creen les condicions d'una solució pacífica de la qüestió nacional corsa.
També una majoria d'ajuntaments corsos han donat suport a les resolucions de l'Assemblea de Còrsega i demostren que és el camí adequat que permetrà l'accés a una etapa definitiva de convivència democràtica.
Per tal de donar suport a la reivindicació democràtica del poble cors davant el govern francès, es va crear la Iniziativa per Corsica, plataforma de suport internacional a la voluntat de llibertat del poble cors, en què hi participen destacades personalitats com  Michel Rocard, exprimer ministre de França; Jean-Luc Bennahmias, president del Front Democràtic i exdiputat europeu; Francine Demichel, presidenta de la Universitat Paris VIII; Roberto Louvain, president de la Universitat internacional de Torí i expresident de la Vall d'Aosta; de Catalunya hi participen Josep Lluís  Carod-Rovira, exvicepresident de la Generalitat de Catalunya; Jordi Porta, expresident d'Omnium i Jordi Miró, president de la Federació d'Entitats de la Mediterrània -Mare Nostrum. Aquesta plataforma es va presentar públicament a l'Assemblea de Còrsega aquest més de juny.
És en aquest context polític que s'han fet les eleccions a l'Assemblea de Còrsega i això explica l'augment de vots dels nacionalistes. La suma dels independentistes de Corsica Libera amb els partits autonomistes de Femu a Corsica, amb la llista unitària de Pè a Corsica,  els ha donat la majoria per governar. Per altra banda, hi ha hagut una desfeta de la dreta clanista, immersa en batalles internes, la discreta entrada del FN i l'esquerra de Paul Giacobbi, que es manté. Aquesta aritmètica electoral permetrà governar a la llista nacionalista:
Pè a Corsica     24 (35,34 % )
Paul Giacobbi  12 (28,49%) radical d'esquerres amb el suport del PSF i PCF
José Rossi        11 (27,07%) tota la dreta clanista
FN                       4 (9,09%)  
És la primera vegada a la història de Còrsega que els nacionalistes podran formar govern, en el qual la presidència de l'Assemblea de Còrsega serà per a l'independentista Jean Guy Talamoni i el president del Consell Executiu serà l'autonomista Gilles Simeoni.
El camí ha estat llarg i dur per als corsos en el seu obstinat desig de no deixar-se assimilar i desaparèixer com a poble, malgrat el clanisme i la repressió. Avui són una mica més a prop de la seva llibertat ".


diumenge, 13 de desembre del 2015

MENTIDES ESPANYOLES I PROPOSTES CADUCADES.

Els partits unionistes i els liders espanyolistes, en general, ni entenen ni volen entendre allò que diem, votem i volem una MAJORIA de catalans i catalanes.
Si entenguessin o vulguessin entendre què diem la majoria de catalans i catalanes no hauriem d' aguantar "propostes" tan CADUCADES com la de la sra. Chacón de portar el Senat espanyol a Barcelona (no volem el Senat espanyol, a veure si es dona per "enterada" d' una vegada sra. Chacón). Tampoc volem que Madrid torni a ser la "nostra capital" (no ho ha estat mai sra. Colau, només a efectes administratius i per decissió aliena). No ens interessa la "regeneració" d' uns Ciudadanos que viuen del transfuguisme i de l' anticatalanisme (unes persones que no defensen la llengua i la cultura de la terra on viuen, no s´estimen ni s' han estimat MAI aquesta terra).
Tampoc volem cap canvi a la Constitució espanyola. Esperem que algún dia els espanyols i espanyoles decideixin canviar la seva constitució i la millorin. De veritat, esperem que sigui així, pel bé d' ells mateixos. Però nosaltres no esperarem asseguts a que IU tingui majoria absoluta a Espanya o qualsevol altra possibilitat ara remota.
No ens interessen per a res aquestes ofertes totalment caducades. No han mirat la data de caducitat. Van caducar fa molts anys.
El més dolent de la política espanyola és que el partit que guanyarà (tothom el dóna com a guanyador a Espanya), el PP, continua dient mentides sobre Catalunya i continua utilitzant Catalunya per a guanyar vots a Espanya. Patètic en Rajoy tornant a utilitzar les escoles catalanes i MENTIR, una altra vegada, dient que a les escoles no poden parlar espanyol. Qui vol un mentider de President? Això només passa a Espanya.

 De Vilaweb (avui):  És habitual que el PP carregui contra la immersió lingüística al Principat per guanyar vots arreu de l’estat espanyol. Els seus atacs són recorrents sempre que hi ha urnes a l’horitzó, però ara tenen un motiu més per fer-ho. Ciutadans es dirigeix a un votant amb un perfil molt semblant i són de sobre coneguts els seus desigs per derogar el model d’immersió lingüística vigent a Catalunya. Així doncs, ahir Rajoy va aprofitar per passar a l’atac tot utilitzant l’escola catalana: ‘A Catalunya tot el món que vulgui parla en català, però a l’escola no es pot parlar en espanyol’, va dir en una entrevista a Telecinco.

I va afegir: ‘El sentit comú diu: ‘A veure si tenim sort i surten parlant perfecte el català, castellà i anglès’, però hi ha gent que aquestes coses no les acaba d’entendre’

dimarts, 8 de desembre del 2015

EL GOVERN CATALÀ MANTÈ EL CONTENCIÓS ADMINISTRATIU CONTRA EL GOVERN ESPANYOL.

No creiem que pugui ser d' altra manera. Si més no, no podem ser tant babaus de no utilitzar les seves lleis quan ells ens estan ofegant econòmicament. Mentre diuen que sobrevivim gràcies a ells i al FLA (Fons de "Liquidació" Autonòmica).


El conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, ha assegurat que el govern manté la seva intenció de presentar un recurs contenciós administratiu davant el Tribunal Suprem tot i que l’estat espanyol hagi anunciat que pagarà el FLA el 16 de desembre. En un acte electoral amb Francesc Homs, el candidat de Democràcia i Llibertat, Mas-Colell ha apuntat que els serveis jurídics de la Generalitat estan estudiant l’ordre ministerial, que té un prefaci ‘incendiari’ i disposicions que tracten diferent Catalunya de la resta de comunitats. ‘Sembla clar que hi haurà raons jurídiques per enviar això al Suprem’, ha dit.


Mas-Colell ha dit que el govern espanyol està sent per primera vegada explícitament discriminatori amb Catalunya i, per això, la Generalitat continua endavant amb els seus plans de portar-lo al Suprem malgrat hagi anunciat que pagarà el FLA la setmana vinent. Ho farà, ha dit, dintre dels marges temporals que corresponen, que són dos mesos des del moment que va publicar-se l’acord del consell de ministres.

divendres, 27 de novembre del 2015

EL FLA I L' ASFIXIA PROGRAMADA DE CATALUNYA.

Tota la setmana que es parla del FLA, un locutor es va equivocar i va dir Fons de Liquidació Autonòmica (en compte de Fons de Liquiditat) i pensem que ho va encertar, ja que estan liquidant "l' autonomia catalana" des del 2012, poc a poc i sense fer soroll.
Ingressin els diners o no, el Govern espanyol, això és un carreró sense sortida. I l' any vinent ens trobarem pitjor. Aquest sistema no té cap sortida, només serveix per asfixiar Catalunya.


Divendres passat el ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, va anunciar el nou repartiment del fons de liquiditat autonòmica (FLA), del qual 3.034 milions aniran a parar al Principat, 1.471 al País Valencià i  163,59 a les Illes. Però el govern espanyol ha posat el focus a Catalunya i Montoro ha imposat controls específics perquè el Departament d’Economia de Mas-Colell pugui accedir als diners. L’objectiu, digué el ministre espanyol, és garantir que aquests diners no es destinin a ‘vel·leïtats independentistes’.

Tot seguit responem sis preguntes per entendre el cas particular de Catalunya i com l’afectarà aquest nou atac del govern de Mariano Rajoy. Us expliquem què és el FLA, com es cobra, quines condicions hi havia fins ara i quins controls aplicarà d’ara endavant l’estat espanyol per intervenir, més encara, les finances de la Generalitat.

—Què és el FLA?
—El fons de liquiditat autonòmica (FLA) és un mecanisme de préstec ideat per l’estat espanyol que serveix per a finançar el dèficit de les comunitats autònomes. Va néixer l’any 2012, en un moment en què les autonomies es van trobar barrat l’accés als mercats financers. Va ser arran de la crisi econòmica, quan les agències de qualificació valoraren negativament els indicadors de capacitat recaptatòria de les comunitats. L’estat espanyol sí que es va continuar finançant a l’exterior i per aportar capital a les comunitats deficitàries va establir el FLA.

—Quants diners assigna l’estat espanyol a Catalunya través del FLA?
—El Ministeri d’Hisenda espanyol estableix el dèficit que poden tenir les comunitats autònomes, una mesura que és vigent d’ençà de la reforma constitucional pactada pel PSOE i el PP, l’any 2011. El FLA dóna líquid d’acord amb aquest dèficit autoritzat. Per exemple, l’any 2014 la Generalitat tenia permís per a endeutar-se un 1% del seu PIB. Això representaven 2.000 milions, que són els diners que va rebre Catalunya procedents del FLA.

—Com en disposa, d’aquests diners, la Generalitat?
—El Ministeri d’Economia divideix la quantitat assignada en dotze parts corresponents als dotze mesos de l’any. Però aquestes mensualitats no s’ingressen pas als comptes de la Generalitat, com molt gent es pensa. El Departament d’Economia ha d’enviar a Madrid una relació de tots els proveïdors als quals ha de pagar. Aleshores el ministeri rep aquest fitxer, l’estudia i fa directament la transferència a través de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), l’ens que s’encarrega de gestionar el FLA. Això sempre ha estat així. De manera que podem dir que les finances de la Generalitat són intervingudes des de l’any 2012.

—Quins serveis paga la Generalitat amb els diners del FLA?
—Els diners del model de finançament econòmic són insuficients perquè la Generalitat pugui cobrir totes les despeses. Per aquest motiu es troba obligat a recórrer al FLA, l’única font de finançament que té a l’abast, com ja hem explicat. L’ICO estableix que els diners del FLA s’han de destinar a pagar factures de proveïdors sanitaris i de serveis socials. En aquest grup hi entren farmàcies, centres especialitzats, hospitals públics i concertats, entre més.

—Quin interès ha de pagar la Generalitat per tenir accés al FLA?
—El govern de la Generalitat, i més concretament el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, ha denunciat que els interessos que s’han de pagar per rebre aquests diners són massa alts. Sobretot tenint en compte que amb els recursos que genera Catalunya el govern català podria cobrir de sobres les despeses que té. El 2012 es van pagar en interessos 58 milions; el 2013, 502; el 2014, 941; i el 2015, 408. Un total de 1.909 milions d’euros pagats en interessos en quatre exercicis.

Pel que fa al diners rebuts del FLA el 2015, la Generalitat no haurà de pagar interessos, perquè el Ministeri d’Hisenda no en va aplicar. La raó és que Espanya es va poder finançar a interès negatiu. Els mercats van voler comprar deute espanyol, en part, gràcies a les bases fiscals catalanes. Perquè cal tenir en compte que Catalunya representa el 19% del PIB espanyol. Sense la solvència de Catalunya, Espanya s’hauria hagut de finançar en condicions menys favorables. Tanmateix, el 2016 tot canvia: l’interès del FLA tornarà a pujar al 0,834%.

—Quines condicions ha imposat Montoro per a tenir accés al FLA?
—La setmana passada el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro va anunciar les condicions que posaria a Catalunya per accedir al nou FLA. Un clar greuge comparatiu, doncs cap comunitat autònoma espanyola s’hi haurà de sotmetre. L’objectiu, segons el ministre, és que l’executiu català no es gasti els diners en ‘vel·leïtats independentistes’. Un pas més en la intervenció de les finances de la Generalitat. Si fins ara el govern ja tenia constància de les despeses que feia Catalunya a través del FLA, ara tindrà totes les factures controlades. La interventora general dels comptes de la Generalitat, Mireia Vidal, haurà d’informar mensualment el ministeri espanyol de tots els pagaments que faci la Generalitat.

Així que va saber les noves mesures, Andreu Mas-Colell va recordar que en aquests moments el Departament d’Economia ja tenia un ‘exèrcit’ de funcionaris que es dedicava cada dia a enviar informació i factures a Madrid. El conseller ja ha advertit que aquest control podia causar un col·lapse de l’administració catalana.


Per una altra banda, els funcionaris de la Generalitat disposaran d’una aplicació a través d’internet per a denunciar les despeses que considerin il·legals. Montoro diu que aquesta mesura ha de servir per a prestar empara als treballadors públics per a l’execució d’aquests controls específics.

dilluns, 23 de novembre del 2015

UNA "RAZON" MÉS PER A MARXAR D' ESPANYA...

N' hi ha moltes de raons per a marxar d' Espanya. Però avui n' hem patit una més: la portada d' un diari espanyol i anticatalà, com la gran majoria.
Continuem amb la manipulació descarada, dia sí i dia també, però ara sense cap mínim de decència. Suposem que en Marhuenda (un dels grans manipuladors espanyols, deu haver quedat satisfet).
A veure si marxem d' una vegada.



    No és cap novetat la voluntat de diaris com La Razón de vincular l’independentisme amb tots els mals del món. La corrupció, ETA i la sortida del sistema solar en cas d’independència són els recursos habituals. Després d’algunes incursions en la vinculació amb el gihadisme, la portada d’avui del diari dirigit per Paco Marhuenda ha fet un pas més: ‘Islamistes vinculats a Nous Catalans de Mas i Junqueras s’uneixen a l’ISIS’, resa amb lletres grans el diari espanyol. Evidentment, la informació a l’interior és inexistent i s’agafa a la idea que hi ha una desena d’islamistes residents a Catalunya que han viatjat a Síria per afegir-se a les files d’Estat Islàmic. A més, l’editorial de Marhuenda parla del ‘risc de fabricar gihadistes a favor de la independència’.
Com també és habitual, la portada del diari espanyolista ha creat un bon rebombori a les xarxes socials:

diumenge, 8 de novembre del 2015

LA SEXTA I LA VERITAT INFORMATIVA.

Ahir es va donar una noticia per alguns diaris digitals, que potser algú no li va donar gaire importància, però en té molta. Les mentides als mitjans de comunicació no poden ser una cosa de poca importància.
Estem acostumats a informacions on és dóna més importància a una notícia que a una altra, on s' entrevista sempre a uns més que a altres, etc. etc. Però les mentides són una altra cosa. I dir que ha passat una cosa quan és una altra, és greu.
Hauria d' ésser un mínim d' obligat compliment. El cas d' ahir a La Sexta no és una qüestió secundària.



    La Intersindical Alternativa de Catalunya va organitzar una protesta a les portes de la mesa general de la funció pública per reclamar la devolució de les pagues extres i altres reivindicacions laborals. La Sexta va aprofitar l'avinentesa per afirmar que funcionaris de la Generalitat van manifestar-se contra el procés sobiranista (aquest dissabte han retirat l'enllaç) i que aquests demanaven que es defensés la legalitat, a més d'exigir als polítics que no els utilitzessin.

La IAC afirma que la cadena espanyola ha manipulat la informació i ha ofert una notícia falsa. IAC rebla que està plenament "compromès amb l'autodeterminació del poble català. No només això, sinó que hem treballat per a que altres forces sindicals de l'Estat espanyol reconeguin Catalunya com una nació amb dret a l'autodeterminació i a exercir la desobediència si el poble català ho considerés adequat".

El sindicat demana a la Sexta que retiri la notícia i que publiqui una rectificació on s'expliquin els motius reals de la protesta i es demani perdó a tots els afiliats i simpatitzants-.

dimarts, 3 de novembre del 2015

GARCIA ALBIOL I ELS SOUS IRREGULARS.

Com és que molts personatges públics "s' obliden" d' actualitzar els seus afers econòmics? Per què el sr. Garcia Albiol ens vol donar lliçons dia sí i dia també de "democràcia" i "transparència" i és un mentider? La resposta és òbvia.




 El diputat i ex-batlle de Badalona, Xavier Garcia Albiol (PP) hauria estat cobrant dos sous de manera irregular des del mes de Juliol passat. Un sou com a membre de la Diputació de Barcelona, 6.367 euros bruts mensuals i un total de 14 pagues. I l’altra sou, de 37.000 euros anuals, com a regidor a temps parcial a l’Ajuntament de Badalona. Aquesta irregularitat l’ha anunciada l’Ajuntament de Badalona informa el Diari de Badalona.

Segons la llei, un càrrec públic només pot tenir el sou d’una sola administració pública, tot i que dietes de diverses. Albiol va escollir tenir el sou de la Diputació, a l’espera de tenir el de diputat al Parlament de Catalunya. Però, de fet, des de Juliol té el sou de dos llocs, Ajuntament i Diputació. El regidor d’Hisenda, Josep Téllez, explica que ha demanat a Albiol que ‘aclareixi la seva situació’.

Segons el diari local el PP ‘desconeixia’ la duplicitat i s’ha mostrat disposat a esmenar la situació: ‘Aquest mateix dilluns, Garcia Albiol ha adreçat un escrit a la cap del Departament de Recursos Humans del Consistori demanant que ‘es procedeixi a actualitzar aquesta situació amb la màxima celeritat possible a tots els efectes’, atès que, assegura, ‘es deu a un error administratiu’.

dimecres, 28 d’octubre del 2015

RESSÒ ALS MMCC INTERNACIONALS DE LA PROPOSTA DE JxS i CUP.

(De Vilaweb).
La premsa internacional ha començat a informar dimarts mateix a la tarda de l’acord entre Junts pel Sí i la CUP, en què es declara el començament del procés de creació de l’estat català independent ‘en forma de república’. L’agència Reuters ha distribuït una notícia amb aquest titular: ‘Els partits catalans inicien el full de ruta independentista i Rajoy promet blocar-lo.’ La notícia difosa per l’agència de notícies Associated Press es titulava: ‘Els partits catalans presenten una moció per a començar la independència.’ Quan el president Rajoy ha fet una declaració prometent que faria complir la llei espanyola, les agències de notícies han actualitzat les informacions.

Pel corresponsal del diari The Guardian a Barcelona, Stephen Burgen, l’acord per a ‘començar el procés de creació d’un estat català independent en forma de república’ és ‘a l’efecte una declaració unilateral d’independència’, condemnada ja pels partits unionistes catalans com ‘un cop d’estat’. La notícia recorda que a les eleccions del 27 de setembre ‘la coalició pro secessionista va guanyar una majoria d’escons al parlament, però no va aconseguir una majoria de vot popular’, que es va quedar en el 48%.

El periodista Romaric Godin, del diari francès La Tribune, ha fet per la seva banda un ampli resum de la situació política catalana i ha qualificat la declaració comuna de Junts pel Sí i la CUP com ‘el començament d’un procés revolucionari’. Un procés, afegeix, secundat per la seva majoria absoluta de setanta-dos escons al parlament. Quant a la qüestió del 47,8% dels vots totals que representen les dues formacions independentistes, ‘és a dir menys que la majoria absoluta, la situació no és tan clara com pretenen mostrar-la els unionistes perquè una part de la llista d’esquerra radical impulsada per Podem (Catalunya Sí que es Pot, amb 8,94% dels vots i 11 escons) és formada per independentistes’.

Ací teniu un recull d’algunes de les portades de la premsa internacional:
CTV News (TV canadenca): Pro-secession Catalan parties file 
CNBC: Spanish PM: We will defend unity, fight Catalan secession

diumenge, 25 d’octubre del 2015

MANIFESTACIONS OCCITANES, CATALANES, BRETONES, CORSES, BASQUES I ALSACIANES.

Els grans estats europeus no volen veure la realitat de la nova Europa que vol més presència de llengües i cultures i pobles en una Europa oberta. Els grans estats centralistes, com sempre, s' aferren immòbils en una posició negadora d' aquests moviments.
Ahir, les manifestacions en defensa de les llengües i cultures autòctones a l' estat francès, va ser-ne una mostra que constatem en aquesta pàgina.
Recordem que els catalans del nord (i del sud) estem convocats a Perpinyà el 7 de novembre per la manifestació nord-catalana contra el tractat dels Pirineus i el 22 de novembre a Prats de Molló per l' aniversari dels "Fets de Prats de Molló" on uns centenars de persones organitzades com a milícies catalanes i sota el comandament den Francesc Macià i Estat Català van fer un intent d' alliberar Catalunya del sud, marxant des de posicions de Catalunya del nord.

MANIFESTACIONS PER LES LLENGÚES I CULTURES OCCITANES, CATALANES, BRETONES, CORSES, BASQUES, ALSACIANES.

  Cinc manifestacions van defensar ahir les llengües pròpies a l’estat francès
La més concorreguda va ser la de Montpeller, amb forta presència d'occitans i catalans (de Vilaweb).

.
Foto: David Grosclaude.
Ahir dissabte es van fer cinc manifestacions simultànies en diverses ciutats de l’estat francès, en reivindicació de les llengües pròpies dels països que el formen actualment. Les manifestacions van tenir lloc a Montpeller (on es van concentrar els occitans, amb el suport de catalans tant del nord com del sud), Baiona (on es van concentrar els bascos), Ajacciu (on es van concentrar els corsos), Estrasburg (on es van concentrar els alsacians) i a Karaez (on es van concentrar els bretons).

La més concorreguda la de Montpeller

La manifestació més concorreguda, unes quinze mil persones, va tenir lloc a Montpeller, on es van aplegar les organitzacions occitanes, amb el suport d’organitzacions catalanes. Va ser una manifestació menys concorreguda que les dels anys anteriors però els organitzadors remarcaven les dificultats de la ciutat i l’espai, que no és dels més actius de l’occitanisme.

Entre els manifestant es van poder veure candidats de diversos partits polítics i càrrecs electes d’institucions de tot Occitània, incloses les Valades i la Vall d’Aran. Entre ells l’eurodiputat dels Verd Gerard Onesta, que va fer explícit també el seu suport a la llengua catalana.

Pel bretó i el galó a Bretanya

A Karaez unes cinc mil persones han participat en una concentració que tenia com a objectiu reivindicar les dues llengües pròpies de Bretanya, el bretó i el galo. En la manifestació s’hi han pogut veure polítiques de signe distint i la major part de les associacions culturals bretones així com els grups que pertanyen al potent moviment per la reunificació administrativa de Bretanya.

 Cinc mil manifestants en favor del basc a Baiona

A Baiona unes cinc mil persones han participat en la manifestació en defensa de la llengua basca organitzada per Deiadar i Euskal Konfederazioa. La manifestació també ha reivindicat l’organització d’una entitat administrativa per al País Basc. Les darreres setmanes s’ha posat sobre la taula per primer vegada una possible institució reconeguda pel govern francès que serviria per a unir els territoris bascos del nord i dotar-los de personalitat pròpia dins la república.

A Còrsega per l’oficialitat
A Còrsega uns centenars de persones es van aplegar davant la prefectura a Ajacciu per a exigir la cooficialitat del cors a l’illa. Els manifestants portaven banderes corses i cartells i s’hi van estar una hora concentrats.

 A Estrasbrug per l’alsacià.
Finalment a Estrasburg un miler de persones han pres part en una marxa reivindicant el dialecte alsacià alemany.

dimarts, 20 d’octubre del 2015

LA UEFA I LA DIRECTIVA DEL BARÇA.

Sembla mentida que els dirigents del Barça siguin tan babaus. Com es pot entendre que la UEFA els sancioni per portar banderes estelades amb 30.000 euros i els del Barça paguin i no recorrin?
La conseqüència és l' esperada, si pagues i no recorres acceptes la sanció. Per tant ara una altra de 40.000 euros i si no ensenyen les dents, la propera sanció serà més alta. Tot això és tan previsible que no s' entèn que la directiva del barça no ho hagi entès fins ara.
Celebrem que comencin a entendre de què va aquest joc. I aquest joc, senyor Bartomeu i companyia, no va de que la política està separada de l' esport, sinó de que la política pressiona sobre l' esport i MAI una directiva pot baixar el cap i acceptar una culpa que no té. MAI.
A veure com "gestionaran" ara el tema UEFA. La directiva del Barça ja no pot fer més l' orni, ja que reben cops arreu (i no parlem del "cas Messi" ni del cas "Santos i Neymar").

Noticia de Nació Digital.
Estelada gegant desplegada al Camp Nou | ACN
El vicepresident esportiu del Barça, Jordi Mestre, ha
 assegurat aquest dilluns que el club recorrerà la
multa de la UEFA de 40.000 euros per l'exhibició
 d'estelades al partit contra el Bayer Leverkusen al
Camp Nou del passat 29 de setembre. "Si cal anirem
 a la justícia ordinària. Lluitarem fins al final", ha dit
en roda de premsa.

Durant el matx, el públic del Camp Nou va dedicar 
una sonora xiulada a l'himne de la Champions i va 
tornar a alçar estelades. La protesta arribava des-
prés que la comissió disciplinària de la UEFA deci-
dís sancionar el Barça amb 30.000 euros per la
 presència massiva de banderes independentistes
 i crits independentistes a la final de Champions de
 Berlín contra la Juventus.

En aquella ocasió el Barça va decidir no recórrer la
 decisió de l'organisme. Tot i això, el club va expres-
sar el seu "desacord" en un comunicat, on també va
 assegurar que es contemplaria "qüestionar la reso-
lució per defensar els drets dels socis".

dissabte, 17 d’octubre del 2015

EL LLENGUATGE I LES CADENES MENTALS.

El Víctor Alexandre deia això a Nació Digital que nosaltres hem titulat "el llenguatge i les cadenes mentals":

«Aquí», a Espanya.
 «Evidentment, aquestes revelacions del llenguatge denoten fins a quin punt és profunda la rentada de cervell que ha patit el poble català»

Els vegetarians, així com molts dietistes i pediatres, han aconseguit que arrelés en la societat la frase “som allò que mengem”. No tothom en fa cas, és clar, però la frase denota un raonament tan assenyat que no hi ha ningú que gosi rebatre-la. Si acceptem que els aliments que consumim tenen efectes determinants en el nostre organisme i que incideixen en el nostre comportament, és obvi que allò que mengem defineix el nostre tarannà i la nostra personalitat. Darrere del fet de menjar carn o de no menjar-ne, per exemple, hi ha una actitud davant la vida. I també hi ha uns principis ètics davant el fet de pensar que els animals no han de ser tractats com a elements de producció. Tanmateix, no som únicament allò que ingerim. També som allò que diem. O, dit d’una altra manera, som com parlem. I això és així perquè no sols mengem com pensem, també parlem com pensem.

El llenguatge ens ha permès articular el nostre pensament i evolucionar, però les paraules que escollim per parlar, ja sigui en una dissertació o en una conversa banal, diuen sempre molt més de nosaltres que no pas el tema que abordem. De fet, aquesta discordança entre discurs i món mental, per bé que és més visible en polítics, en ponents i en tertulians mediàtics, abasta tots els àmbits de les relacions humanes. Fixem-nos que són multitud els catalans que, tot i declarar-se independentistes diuen “aquí, a Espanya” sense adonar-se de la contradicció en què incorren. Si la seva nació és Catalunya, per què diuen “aquí, a Espanya” i no “aquí, a Catalunya”? I si es refereixen a Espanya, per què diuen “en aquest país”, i no pas “en aquell país”? Això fa que tot sovint, escoltant-los, hom no sàpiga de quin país estan parlant, si de Catalunya o d’Espanya. Cal esperar que diguin més coses per aclarir-ho.


Evidentment, aquestes revelacions del llenguatge denoten fins a quin punt és profunda la rentada de cervell que ha patit el poble català a fi de fer-li creure que era espanyol al sud i francès al nord. Tants anys de colonització mental –que és la més perniciosa de totes– tenen aquests efectes. Per això la independència es fa esperar, perquè la presa de consciència nacional dels catalans necessita primer deslliurar-se d’aquestes cadenes mentals que els tiben i que no els deixen actuar. Qui se n’allibera, esdevé mentalment lliure. Però perquè això sigui possible, cal una reflexió prèvia. Cal concloure que som com parlem i que els mots que emprem delaten com pensem. En altres paraules, per ser estatalment catalans primer hem de deixar de ser mentalment espanyols.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

MARXA DE TORXES EN RECORD DEL PRESIDENT COMPANYS

Noticia a diaris digitals, aquesta de Vilaweb:



Una marxa de torxes molt més nombrosa que no els
 últims anys ha commemorat avui a la matinada el
setanta-cinquè aniversari de l’afusellament per part
 del franquisme del president de la Generalitat Lluís
Companys. La marxa ha sortit a les sis del glacis de
 Santa Helena del castell per anar a l’indret on fou
 executat el president de la Generalitat.

divendres, 9 d’octubre del 2015

12 0CTUBRE : RES A CELEBRAR

Bon article de Bel Zaballa (publicat al seu bloc i a Vilaweb):

12 octubre

’12 d’octubre, res a celebrar’, diuen les parets. Ara
 també les etiquetes de Twitter, murs on es pinten mis-
satges sense esprai perquè els llegeixi tothom que hi
passi. S’acosta la data i, com cada any i cada vegada
més, proliferen les crides contra la celebració de l’ano-
menat Dia de la Hispanitat, anteriorment i durant qua-
ranta anys conegut amb el nom de Dia de la Raça,
entoma-la, aquesta. Si és que la baixa qualitat demo-
cràtica de l’estat espanyol es fa evident fins i tot en la
 seva festa oficial! Un cas anòmal, el d’un estat que
manté com a festa ‘nacional’ una data lligada al seu
passat colonial i exaltada durant la dictadura franquista.
 On s’és vist? No, no és cap pregunta retòrica: On
s’és vist? Pràcticament enlloc del món.
La llei 18/1987 que regula la festa espanyola diu que
el 12 d’octubre ‘simbolitza l’efemèride històrica’ en
 què Espanya ’emprèn un període de projecció lingüís-
tica i cultural més enllà dels límits europeus’. Per ser
 més fidels a la realitat, un període de colonització i
posterior anorreament dels pobles indígenes de l’Amè-
rica Llatina, als quals van imposar una llengua, una
cultura i una religió forasteres entre caps tallats i fo-
gueres vivents.
Avui em satisfà veure que a Twitter abunda l’etiqueta
 #nadaquecelebrar, i que s’alci contra aquesta festa
gent de diversos racons de l’estat i, sobretot, de
 l’Amèrica Llatina.
El 12 d’octubre també m’agrada recordar l’enyorat
Eduardo Galeano, escriptor i periodista uruguaià i un
 dels qui millor ha narrat la història llatinoamericana:
«El 1492, els natius van descobrir que eren indis, van
descobrir que vivien a Amèrica, van descobrir que ana-
ven nus, van descobrir que existia el pecat, van desco-
brir que devien obediència a un rei i a una reina d’un
 altre món i a un déu d’un altre cel, i que aquell déu
 havia inventat la culpa i la roba i havia ordenat que
 fos cremat viu aquell que adorés el sol i la lluna i la
 terra i la pluja que la mulla.»
El 2015, la vergonya d’una aital celebració no ha
fet caure la cara de cap governant.

Un estat que manté empresonat el secretari general
d’unpartit polític per haver-se decidit a defensar la 
pau al País  Basc. No cal anar gaire lluny ni cercar 
cap govern a l’altra  banda del mar, no, que a uns 
pocs centenars de quilòmetres de casa nostra 
tenim un dels més grans escàndols polítics i jurídics
 d’Europa. Fa uns dies La Directa publicava una 
entrevista a Arnaldo Otegi, resposta des de la 
presó de Logronyo, d’on no sortirà fins l’abril 
vinent, després d’haver complert els sis anys de
 condemna per  haver intentat reconduir l’estra-
tègia independentista basca cap a vies pacífiques. 
‘Davant la manca de cultura democràtica, 
només resta l’amenaça i la força, perfectes per 
al ring de boxa. Però en els escacs no  valen 
guants, i si te’ls poses, la teva naturalesa anti-
democràtica queda al descobert’, deia Otegi a
la col·lega Gemma Garcia.
D’un estat que és capaç de tot això i més, que
 ni tan sols dissimula els vincles entre les institu-
cions del govern i les judicials i que fa valer la 
seva força per  tombar decisions preses demo-
cràticament per parlaments com el català. D’un
 estat com aquest, dèiem, per què no hauríem 
d’esperar que continués celebrant  el 12 d’oc-
tubre, oi? I que desfilin militars, cabres i  cabrons, 
davant la mirada d’uns caps d’estat tan
democràtics com són els monarques, que tothom
sap que es paguen la luxosa vida de la seva
 butxaca.
Als Països Catalans, el clàssic eslògan ja gairebé
 s’ha  difuminat de les parets, de tants anys que fa
 que el  moviment independentista i pacifista va 
començar a queixar-se’n. Amb el temps i l’auge 
de l’independentisme, aquesta idea ha anat pre-
nent força i ja hi ha alguns ajuntaments i entitats
 que han canviat el calendari festiu per fer que el 
12 d’octubre passi a ser laborable. Confiem que
 l’any vinent, aquesta data que  rememora una
 efemèride tan lamentable ja no tingui color 
vermell en cap calendari, si més no en aquest
país nostre que ha començat a segar cadenes.