dimarts, 27 de maig del 2008

Cap on va Catalunya ? (ARTICLE DE REFLEXIÓ)

Cap on va Catalunya?

Miquel Calçada (Mikimoto)

Si no fos perquè des del diari se'm demana un nombre mínim de caràcters, la resposta a la qüestió que encapçala l'article seria, ras i curt, "cap on la seva gent vulgui". Tanmateix, els apriorismes i prejudicis han fet que aquesta sentència, que és la que tots hauríem de tenir present a l'hora de plantejar-nos el futur, sigui l'última resposta que ens passaria pel cap. La repeteixo: "Catalunya serà allò que nosaltres vulguem que sigui, ni més ni menys". Per tant, fóra bo que intentéssim canviar l'enfocament quan col·lectivament vulguem respondre la qüestió. Un canvi que passa per mirar-se els vells conflictes des d'una nova perspectiva. Estem abocats a reproduir errors passats si no som capaços de fer l'exercici.
Després de més trenta anys de restabliment de la democràcia ha quedat demostrat a bastament que Catalunya no pot ser inserida dins d'aquest Estat actual. La Constitució espanyola va establir un marc referencial que semblava augurar un encaix de les diferents realitats nacionals, culturals i lingüístiques dins d'un mateix Estat anomenat Regne d'Espanya. El que finalment ha quedat demostrat és que l'esperit del legislador no ha variat des dels temps del comte-duc d'Olivares, al segle XVII. I aquest esperit d'aleshores ençà s'ha concentrat a bastir un Estat de matriu castellana, integrant -en el sentit eufemístic del terme- totes les realitats nacionals que li eren alienes. Per més que des de Catalunya s'han fet tots els exercicis intel·lectuals haguts i per haver (començant per Narcís Feliu de la Penya, continuant per Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, el president Macià i fins a l'actualitat) per arribar a una bona entesa, això no serà mai possible per a la gran majoria dels nostres veïns. Entenguem-ho bé perquè és molt important: l'Estat espanyol no ha tingut ni té la voluntat per entendre realitats alienes. No la té ni tampoc té cap pressió per canviar d'idea. L'Estat espanyol ens hi vol, sí, però de forma transgènica. Quan de nosaltres només en quedi el nom. Quan siguem un record. Realment algú en plenes facultats pensa que cal continuar lesionant-nos intel·lectualment, físicament, per continuar formant part d'aquesta impostura? O no és una impostura un Estat democràtic que no accepta un igualitarisme convivencial entre nacions, cultures i llengües ni tan sols formalment? Per tant, cal concloure que només des de la posició sobirana que dóna un Estat propi tindrem alguna possibilitat de desenvolupar les nostres potencialitats en pro de l'interès general.
Algú dubta que desplegar competències per afavorir una política pròpia d'acolliment als immigrants, assegurar amb lleis les bases d'una bona cohesió social o aprofundir en les competències educatives són uns objectius estrictament identitaris i no pas d'interès general? És important que no ens deixem ensarronar per enèsima vegada amb les proclames clàssiques de l'espanyolisme més xaró malgrat que vulgui semblar elaborat. Aquelles proclames que intenten ridiculitzar el discurs independentista des d'un altre suposadament més elevat que titlla l'independentisme o sobiranisme d'anacronia en un món globalitzat, sense fronteres. El mapa d'Europa ha hagut de canviar com a mínim nou vegades els últims quinze anys per culpa d'aquest anacronisme.
Ens cal, doncs, arribar al màxim grau de sobirania col·lectiva. I ho podem fer convencent primer una majoria de la població de la legitimitat de la idea. Una legitimitat que no prescriu i que ens ha de permetre actuar de forma coordinada. Més enllà de les misèries de la vida partidista, que sent misèries partidistes formen part també de la vida política, hem de ser capaços de trencar el nostre malfat històric. Si racionalment entenem aquesta dissort, tenim l'obligació moral de redreçar la situació. No és veritat que estiguem predestinats a tallar sempre el cable vermell en lloc del negre. O a continuar imitant el pobre Sísif. Ningú ens priva d'aixecar la vista i mirar molt més enllà. Hem de poder planificar un futur que només depèn de nosaltres si ens el creiem i actuem en conseqüència. I això significa perseverar i concentrar-se en uns objectius compartits que ens identifiquin transversalment. No cal ser gaire espavilat per fer una llista de denominadors comuns a la majoria de catalans, entenent el gentilici en el sentit més ampli del terme. Només així Catalunya podrà desplegar tot el seu potencial i fer la seva contribució singular als reptes de la globalització.

dimecres, 21 de maig del 2008

Majoria per la independència de Catalunya

Un estudi de la UOC assegura que una majoria de catalans votaria a favor de la independència
20/05/2008 · BarcelonaEn un referèndum democràtic per a decidir la independència de Catalunya, un 36,5% declara que hi votaria a favor, un 22,1% hi votaria en contra, un 27,1% s'abstindria i un 11,7% afirma que no ha decidit què faria. Aquests si més no són els resultats -limitats al Principat- que ofereix l'informe 'Llengua i identitat a Catalunya 2008' realitzat per la Universitat Oberta de Catalunya i que s'ha fet públic avui.
Llegeix més Enviar a un amic · Crea PDF
20/05/2008 · BarcelonaEn un referèndum democràtic per a decidir la independència de Catalunya, un 36,5% declara que hi votaria a favor, un 22,1% hi votaria en contra, un 27,1% s'abstindria i un 11,7% afirma que no ha decidit què faria. Aquests si més no són els resultats -limitats al Principat- que ofereix l'informe 'Llengua i identitat a Catalunya 2008' realitzat per la Universitat Oberta de Catalunya i que s'ha fet públic avui.
Aquests resultats adquireixen transcendència en el context europeu, doncs segons els criteris que la Unió Europea va definir per a acceptar els resultats d'un referèndum, amb motiu de la consulta a Montenegro, hauria de votar un 50% i més del 55% ho hauria de fer afirmativament, el que, segons l'enquesta, es complirien ambdues premisses, encara que canviarien les xifres segons la conducta dels indecisos: si cap no anés a votar, el vot afirmatiu seria del 62%; si la meitat anés a votar, i tots ho fessin en contra, el vot afirmatiu encara seria del 56%.
L'enquesta també descobreix que hi ha una majoria favorable que Catalunya organitzi els seus propis transports (57,6%), que el català sigui llengua oficial i de treball a la UE (54,8%), que l'administració catalana recapti i decideixi la distribució dels impostos (49%) i que les seleccions esportives catalanes puguin jugar partits oficials internacionals (39,3%). Pel que fa a la identitat nacional, poc més d'un 31% declara que se sent tan catalana com espanyola; una mica més del 22%, que se sent només catalana; i el 19% diu que se sent més catalana que espanyola. El 36,5% dels enquestats ha declarat que votaria a favor en un referèndum per decidir la independència de Catalunya; un 22,1% hi votaria en contra; un 27,1% s'abstindria i un 11,7% ha dit que encara no sap què faria.

dilluns, 19 de maig del 2008

LES CABÒRIES DE GARCIA SANZ (SEAT)

AGRAÏMENT

Concretament el divendres 18 d’abril es va poder llegir a elPeriódico.com/economia, una notícia sorprenent.
El president del consell d’administració de Seat, Francisco García Sanz, que també és membre del consell del grup Volkswagen a Wolfsburg (Baixa Saxònia), va assegurar que se’ls havien acabat els noms de pobles i ciutats per aplicar als seus nous models de cotxes. I, quan un periodista de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) li va indicar que no hi havia cap model amb nom de ciutat catalana, l’empresari respongué “Nosaltres som espanyols”. Rialles dels assistents.
Francisco García Sanz va fer aquestes declaracions en una trobada amb corresponsals de premsa a l’ambaixada espanyola, a Berlín. Bona part dels assistents a l’acte, entre els quals hi havia l’ambaixador espanyol a Alemanya, Gabriel Busquets Aparicio, esclafiren amb fortes riallades en sentir la ocurrent resposta de l’executiu de Seat.
Tot i que com és evident la intenció visceral de Francisco García Sanz, en fer aquesta afirmació era la de vexar Catalunya, ens cal donar-li les gràcies per haver reconegut públicament i en instàncies internacionals, que els catalans no som espanyols.
Efectivament, l’afirmació que els catalans no som espanyols forma part de la nostra lluita secular per les llibertats nacionals i per l’exigència del dret a decidir. El fet que un empresari espanyol (deixant apart la seva intencionalitat) reconegui d’alguna manera i davant d’una munió de corresponsals de premsa que els catalans no som espanyols, que som una altra cosa molt diferent d’ells, ens fa un favor immens que caldria agrair-li de manera col·lectiva, doncs qualsevol assistent mínimament intel·ligent en podia deduir la condició colonial que pateix Catalunya.
Però en aquest cas, com en tants d’altres, també ens trobem amb sets i vuits i cartes que no lliguen. Quan els catalans afirmem públicament que no som espanyols, les forces de seguretat de l’Estat ens reprimeixen, ens detenen i ens multen, però quan és un espanyol, com és el cas de García Sanz, que ho deixa anar així de clar, no passa res. Hem de suposar que qualsevol jutge (espanyol evidentment) el que valoraria en aquest cas, no és el què s’ha dit sinó la intencionalitat vexatòria contra Catalunya i els catalans, i en aquests casos, és clar, no hi ha culpa.
Penso que la millor manera de demostrar el nostre agraïment a García Sanz, és donar-li les gràcies per haver reconegut públicament que Catalunya no és Espanya, i no tenir-li en compte què fa uns anys el Departament d’Investigacions Criminals de Rüsselheim i la Fiscalia de Darmstadt, seguien la seva pista per haver estat sospitós d’incórrer en un frau fiscal, estafa i deslleialtat amb la seva anterior empresa, la General Motors, el nostre escalf li pot significar un gran suport moral per a les seves cabòries.

August Bernat i Constantí

ARTICLE DEL V. PARTAL SOBRE LA SEQUERA I L´AIGUA.

Generalitat bananera
No voldria que ningú s'ofenguera, perquè la cosa és seriosa. Però la decisió presa ahir pel govern m'incita a fer-hi broma. Com que plou i ells volen fer la canonada siga com siga (no se m'acut cap més explicació), disposen que a partir d'ara les regles que defineixen quan hi ha sequera ja no valen i que serà el govern qui dirà si hi ha sequera o no. Ostres! Posats a decretar talment, podrien estipular que guanya la lliga no pas l'equip que té més punts, sinó el que té més jugadors fent tabola de nit? Potser un decret com aquest obriria un nou conflicte amb el constitucional, però ja no vindria d'aquí... Em costa fins i tot d'explicar-m'ho. El govern de Catalunya, ai senyor!, signa un decret 84/2007 de 3 d'abril que estableix unes mesures excepcionals i d'emergència sobre l'ús dels recursos hídrics (és aquest). Fa, doncs, tretze mesos el govern, per combatre la sequera, va establir una escala de tres estats molt precisos: un d'excepcionalitat de nivell 1, un d'excepcionalitat de nivell 2 i un d'emergència. Fa tretze mesos el govern va definir cadascun d'aquests estats amb una meticulositat impressionant: quanta aigua embassada calia perquè un territori entrara en un d'aquests estats o n'isquera, i en quin moment hi entrava o n'eixia. Qui vulga entretenir-s'hi pot mirar-se les taules del document, però, dient-ho succintament, la cosa és aquesta: segons el decret, les pluges d'aquests darrers dies han aportat prou aigua a les conques del Ter-Llobregat perquè Barcelona, que en forma part, puga eixir de l'estat d'excepcionalitat 2 i passar al d'excepcionalitat 1, menys greu que no l'anterior (permet de regar plantes i omplir piscines, per exemple). Hi insistesc: el document és extremadament precís i no sembla que el feren a la babalà. Dimarts el govern féu la seua reunió setmanal. Havia plogut de valent el cap de setmana i, animat per tanta pluja, el conseller Baltasar va dir que ja hi havia prou aigua per a eixir de l'excepcionalitat 2 i passar a la 1. Més encara, anuncià que el canvi es faria divendres (avui), que és quan l'Agència Catalana de l'Aigua avalua tècnicament la situació. Resumint: fa tretze mesos el govern va definir detalladament l'estat de sequera i fa tres dies va anunciar que es rebaixaria un grau la gravetat de la sequera, tal com el govern mateix l'havia definida, sense que ningú l'obligara a definir-la així. (En podeu llegir la notícia.) Però, com era de preveure, hi ha hagut rebombori. Hom justificava el transvasament de l'Ebre o de l'aigua dels pous de Tarragona invocant la necessitat d'aigua potable. Però, gràcies a la pluja i d'acord amb el còmput establert fa tretze mesos pel govern mateix, ja no som en la fase en què perilla l'aigua de boca; tant és així, que se'n pot gastar per a necessitats menors, com la de regar plantes. És normal, doncs, que els territoris afectats pel transvasament diguen que les regles han canviat. Fins i tot els dirigents del PSC locals comencen a dir que això no pot ser i que l'aigua, si no és necessària per al consum humà, no s'hauria de transvasar. I és aleshores que es manifesta la genialitat del nostre benvolgut govern: per comptes de reconèixer que la realitat ha canviat, prova de canviar la realitat. Quan tot just fa tretze mesos que definia on començava l'estat de sequera important, ara decideix que la sequera ja no comença on començava: canvia el decret i en pau. Tant en pau que des d'ara serà el govern qui decidirà, basant-se en la seua opinió, quan hi haurà sequera i quan deixarà d'haver-n'hi. És a dir, que passem d'una situació fiscalitzable, controlable i discutible amb arguments sensats, amb unes regles de joc públiques, a una situació en què la voluntat del govern és l'única cosa que compta, i la seua opinió, l'única que determina les regles de joc. Dit d'una altra manera: passem d'una democràcia a una república bananera.

Vicent Partal

divendres, 16 de maig del 2008

CONTRA LA IL.LEGALITZACIÓ DE IZQUIERDA CASTELLANA.

ESTAT CATALÀ CONTRA EL PROCÈS D´IL.LEGALITZACIÓ DE IZQUIERDA CASTELLANA.

Ens trobem davant d´un procès que ESTAT CATALÀ rebutja totalment i que va començar amb la Llei de Partits.
El camí és llarg, però cal resseguir-lo i fer memòria: a partir de la dinàmica oberta pel Jutge Garzón, on diu que tot l´entorn abertzale és ETA, hem anat veient que tota la mesa nacional de Batasuna ha estat empresonada, s´han il.legalitzat joves, associacions, tavernes …i el següent pas ha estat la suspensió d´activitats d´altres formacions com ANV i el macro-procès 18/98 que ha portat a la presó 41 dirigents de col.lectius i entitats vinculats a l´esquerra abertzale. La conseqüència d´això és que a Euskal Herria la situació cada vegada és més tensa, irrespirable…
Però això no podia ser el final de l´estratègia i alguns sectors han vist l´escletxa per demanar la il-legalització d´altres entitas, col.lectius i partits que, senzillament fan nosa a aquesta democràcia.
ESTAT CATALÀ pensa que era d´esperar que diversos grups ultres espanyols entressin a l´escena a fer la feina bruta, que cal acabar, i posar la sospita sobre l´independentisme en general i més concretament centrar-lo sobre els que ells volen apartar de l´escena política: els gallegs, els castellans i els catalans.
Però algú havia de començar la segona fase, i aquest algú ha estat el dòcil i dretà sindicat de funcionaris públics de Manos Limpias, cal recordar que alguns periodistes vinculen als seus dirigents a l´extrema dreta espanyola.
Han presentat una querella i una acció popular a l´Audiència Nacional, per tal d´il.legalitzar Izquierda Castellana i les seves branques juvenils i associatives. La prova presentada per aquests elements fa riure, però és veritat i a més a més ha estat admesa: un reportatge de la revista Interviú, que han fet el seu paper en el joc.
Manos Limpias també utilitza els canals mediàtics habituals: la COPE i Telemadrid, on van repetint el seu discurs fatxa per tal de criminalitzar Izquierda Castellana, mentre esperen que altres mitjans (El Mundo, La Razón, ABC, alguns diaris gratuits …Antena 3 …)se sumin a la croada i l´Audiència Nacional faci la feina que li pertoca, tot molt organitzat en un molt organitzat estat democràtic espanyol.
Les proves d´Interviú a les que es referiexen diuen bajanades de l´estil no hay ninguna condena a ETA y sí a las fuerzas represivas del Estado español. Adonem-nos que aquestes proves poden il.legalitzar al 30 % de catalans i catalanes arrivat un moment extrem.
El següent pas ha estat acusar als dirigents d´Izquierda Castellana, Luis Ocampo i Doris Benegas, de tenir influència dins l´organigrama de Batasuna, evidentment de seguida s´hi han sumat la COPE, Telemadrid, Canal 29 de Valladolid, El Mundo i La Razón. Només els falta demanar a crits el retorn de Zaplana i Acebes al PP perquè els altres son massa tous. No volen que se´ls escapi res a Madrid i ho volen controlar tot, per això és la capital de Espanya i també han demanat la il.legalització de la Coordinadora Antifeixista de Madrid por razones ideológicas.

ESTAT CATALÀ creu - com alguns periodistes ja han publicat - que la previsió no és que donin un cop a Madrid i Castella perque quedi clar qui mana en aquesta democràcia espanyola, sinó que la previsió a l´Audiència Nacional és, en acabar el procès castellà, obrir l´agenda galega contra Nós- Unidade Popular. I després tornaran a Catalunya com al 92 ? És una bona pregunta, no us sembla .

ESTAT CATALÀ recorda que el seu objectiu està molt clar, il.legalitzar tot el que els faci nosa, ja s´han cansat de posar la cara amable cap als perifèrics, això que els socialistes diuen federalisme , altres pluralidad nacional, etc. ja els sobra. Volen el retorn a la unidad de Espanya, no ens equivoquem.
I cada vegada ho diuen més clar, no amb la boca petita.

SOLIDARITAT AMB ELS COMPANYS D´IZQUIERDA CASTELLANA I LA C.A.M.

FEM PRESSIÓ CONTRA LES IL.LEGALITZACIONS DE PARTITS, ENTITATS I COL.LECTIUS A ESPANYA .

NO VOLEM CONTINUAR FORMANT PART DE L´ESTAT ESPANYOL.

INDEPENDÈNCIA.

dimecres, 14 de maig del 2008

UNA BONA REFLEXIÓ SOBRE LA VAGA D´AUTOBUSOS.

El diable sobre rodes

La història és bèstia.

La història és bèstia, antiga i coneguda: l'any 2004 Transports Municipals de Barcelona (TMB) va acusar el conductor d'autobusos Pablo Díez d'haver robat 1,10 euros, l'import d'un bitllet. El senyor Díez ho va negar. L'empresa va amenaçar d'acomiadar-lo. Díez va continuar negant el robatori. L'empresa, presidida aleshores per Xavier Casas, va suggerir-li que acceptés la falta i que, en canvi, únicament l'expulsarien per sis mesos. Això sí, perdria l'antiguitat, l'horari i una part del sou. Díez es va mantenir ferm. I sí, sí, el van acomiadar per un suposat robatori d'euro amb deu. L´ultim dia de feina Pablo Díez va fer la seva ruta habitual, va deixar l'autobús a la cotxera i va apagar el motor. En acabat, no va tornar a casa. I ca: Pablo Díez, encara vestit amb l'uniforme d'empresa i amb la carta d'acomiadament a la butxaca, se'n va anar a Montjuïc, va escollir un arbre i es va penjar. Que bèstia, la vida, a vegades. Ara que la vaga d'autobusos de Barcelona ja s'ha acabat convé de recordar aquest greu, gravíssim, incident, per comprendre millor per què la vaga ha tingut una certa agror. Tots hem vist la mala bava continguda que ha circulat. Venia de lluny i tenia un nom: Pablo Díez. Aquestes coses pesen. I pesen els detalls. Segons que explica el llibre 'Pablo Díez: la otra cara de TMB', escrit per Carmen de Celis Ullán, cap responsable de TMB no va anar a l'enterrament. Es veu que aquell dia inauguraven el Trambaix. Que bèstia, TMB, a vegades. Sabíem això de l'agror, però no l'humor, negre, que també s'ha vessat durant la vaga. L'acudit que circulava entre els conductors era el següent: 'Ara que hem aconseguit els dos dies de festa, amb qui els passarem bé?' Efectivament, durant la vaga, més d'un conductor, i de dos, s'ha trobat que la dona l'ha deixat, l'ha abandonat. Les parelles no han aguantat que els conductors es llevessin a les tres de la matinada per anar a les cotxeres a frenar esquirols. No han suportat que no arribessin fins 19 hores més tard, passades les deu del vespre, després d'assistir a l'assemblea. No, no han suportat que, a fi de mes, el sou arribés retallat, o que no arribés. La vaga ha destapat tensions antigues, i tot ha petat. Que bèsties, les parelles, a vegades. El periodista Joaquín Roglán, de La Vanguardia, va publicar a mitja vaga un article, més val no recordar-ne el títol, en què reproduïa els comentaris penjats en un bloc d'internet contraris a la vaga. Res a dir. Però resulta que va deixar escrits els telèfons mòbils dels capdavanters sindicals animant la gent, enfadada per les molèsties, a trucar-hi perquè hi aboquessin la ira. 'Y a ver qué pasa', reblava Roglán. Quin mestre, Roglán. I que bèstia que La Vanguardia ho publiqués. Que bèstia, la premsa, a vegades. 'Llevaba 31 años afiliado a UGT. Me borré estos días, sí. Y como yo, demás compañeros que se han borrao. Porque, dónde están los dos sindicatos de la patronal? No están aquí. Los de la patronal sabéis quién són? Los de la UGT y CCOO.' Això es va sentir, entre aplaudiments, en una de les assemblees de conductors. La frase va quedar gravada al documental 'La lluita d'autobusos de conductors de Barcelona continua.' La frase té el seu què. Té el seu què que els representants sindicals d'UGT i CCOO sigui gent que fa anys que no agafa un autobús. Els famosos alliberats. Gent no afectada personalment per si es fan dos dies de festa la setmana, o per si no es fan. No m'estranya, no m'estranya gens ni mica, que des del primer moment els dos peixos grossos es declaressin contraris a la vaga. Que bèsties, UGT i CCOO, a vegades. Durant la vaga diuen que sis-cents conductors van agafar la baixa. Per vagància? Potser sí. O potser per por: tots sabien que anar a la vaga reduïa el sou totalment o parcialment, mentre que agafar la baixa els el mantenia. I es veu que tenien hipoteques per a pagar, que aquestes no fan vaga a fi de mes. Que no tothom està disposat a jugar-s'ho tot. Que bèstia, la por, a vegades. La vaga d'autobusos de Barcelona, per molt que l'alcalde Hereu i la premsa afí s'hi entestessin, no ens ha pas fet veure uns conductors radicals, violents i agressius. No. Almenys a mi no. A mi, allò que m'ha ensenyat és la nostra pròpia violència: la de la premsa, la de les parelles, la dels alliberats sindicals. La violència muda i soterrada, poc visible, que ens envolta. La violència, si voleu dir-ne així, del sistema. O dit d'una altra manera: el diable, amics, no anava sobre rodes.

dimecres, 7 de maig del 2008

COMUNICAT D´ESTAT CATALÀ SOBRE LA FUITA D´ASCÓ (RIBERA D´EBRE).

COMUNICAT D´ESTAT CATALÀ SOBRE LA FUITA D´ASCÓ (RIBERA D´EBRE).

VOLEM EL TANCAMENT DE TOTES LES CENTRALS NUCLEARS DE CATALUNYA.
Aquest dies s´ha parlat molt de la fuita de la central nuclear d´Ascó (Ribera d´Ebre, Catalunya). Cal recordar que la fuita ja s´havia produït el 26 de novembre de l´any passat, a les acaballes de l´operació de recàrrega del grup primer d´Ascó.
La fuita no va ser detectada fins el 14 de març d´aquest any i no cal ser gaire entesos per saber que no hauria sortit a la llum sense la intervenció de grups ecologistes i alguns mitjans que van forçar a pronunciar-se als responsables de la central. Aquests responsables no ho van notificar al CSN (Consejo de Seguridad Nuclear) fins el 5 d´abril -4 mesos i mig després de la fuita-. No cal dir que la poca credibilitat que tenien els responsables de les centrals se n´ha anat en orris.

ESTAT CATALÀ denúncia la irresponsabilitat dels responsables de les centrals, del CSN, de les empreses accionistes majoritàries (ENDESA principalment) i de l´Estat espanyol. És un guió tristament repetit: el negoci es prioritza sobre la salut dels treballadors i dels habitants d´aquelles comarques, la informació no existeix (tot és opac), i la transparència és una il.lusió. Tot això ha passat en un tema que es considera prioritari, perquè afecta la salut, l´economia i els sectors estratègics.

ESTAT CATALÀ vol recordar que la construcció de la primera central d´Ascó ja va començar molt malament. Tots recordem l´oposició dels veïns de la zona i la manca d´estudis rigurosos, que van acabar construïnt una central nuclear en un paratge d´argiles expansives, amb moviments – per ara lleus- del terreny que han aconsellat repetidament injeccions de formigó per garantir la solidesa dels fonaments.
A part d´això i sense ser-ne la causa, les dades estadístiques deixen les centrals d´Ascó en una posició molt dubtosa. Entre 2004 i 2006 hi ha hagut en aquestes centrals 44 successos notificables, és a dir un succès cada 25 dies. Ascó sola acumula la meitat dels que es van produïr a la totalitat de les centrals espanyoles . I encara més greu, el 90 % dels incidents del comput estatal es van produïr a les dues zones nuclears catalanes: Ascó i Vandellòs.
ESTAT CATALÀ té seriosos dubtes en la gestió de les centrals nuclears catalanes, no es creu les dades proporcionades pels representants de les centrals i no entèn perquè es permet manipular la informació de manera continuada. Només amb la dosi de radiacions rebuda amb les partícules que diuen detectar al març, és el 80 % de tota la dosi anual permesa.
La central nuclear d´Ascó (controlada per ENDESA) reconeixia que va utilitzar mètodes poc precisos per analitzar la fuita radioactiva. Tan poc preciso que la van detectar en una deixalleria en arribar material i no la van detectar en sortir de la mateixa central nuclear. Manuel Rodríguez, subdirector de protecció radiològica de la mateixa CNS va reconéixer que s´havien vessat més contaminants dels que s´havien dit i que la direcció de la central coneixia els fets i no els va comunicar (15-4-08).
El mateix CSN admetia que les dades havien estat gairebé cent vegades superiors a les notificades (18-4-08).
ESTAT CATALÀ exigeix responsabilitats a ENDESA , a la direcció de la central i al CSN. Amb ells no tenim cap garantia ni cap seguretat. No n´hi ha prou amb el cessament del Director, ningú garanteix que el nou director informi quan toca i digui la veritat. El nou director és el Director, fins ara, de l´altra central nuclear catalana, la de Vandellòs.
És imperdonable que haguessin deixat visitar la central a grups d´escolars, quan ja s´havia produït la fuita, només per fer apologia d´un tipus d´energia perillós que els catalans no hem decidit.
Tampoc ens creiem els resultats de possibles afectacions als escolars de Girona, senzillament perquè l´empresa que fa les mesures és TECNATOM, participada en un 45 % per ENDESA i en un 30 % per IBERDROLA. Aquestes dues empreses son les co-propietàries de les centrals catalanes d´Ascó i Vandellòs.
Potser per això no hem llegit, encara, quin tipus d´isòtop correspon a les partícules emeses, segons del tipus que estessim parlant els seus efectes acumulatius ens haurien de preocupar i ells no volen que ens preocupem, per això ens amaguen sempre la informació.
CC.OO, la qual no es considera gaire radical ni catalanista, informava que els fets que van portar a la fuita venien com a conseqüència de dos elements: 1) la retallada de costos que ha portat a la subcontractació dels serveis de control i tractament de residus radioactius – per tant els treballadors que fan aquestes tasques no tenen la formació adequada- i 2) la política reincident d´ocultació de dades.
Així és com aquesta gent d´ENDESA juguen amb la nostra salut i el nostre futur, des dels seus despatxos de Madrid.
Paral.lelament, s´està fent un estudi epidemiològic de les zones on hi ha instal.lacions nuclears – ho avala el Instituto de Salut Carlos III, d´Espanya- i l´informe serà presentat el febrer de 2009.
ESTAT CATALÀ sap que s´han fet abans altres estudis epidemiològics mai publicats. Esperem que aquesta vegada tinguin el valor de publicar alguna cosa.
Ho esperem, perquè la radioactivitat té un camp d´acció molt ampli, no es circunscriu als 50 Km. que ells tenen fixats, si hi ha fuites el kilometratge depèn de si la radiació ha estat sobre sòlids, líquids, aire … Fins i tot els ciutadans de Barcelona o de València han d´estar ben informats.
Però abans que arribi aquesta publicació ens arriba la noticia que ENRESA (l´empresa que gestiona els residus radioactius) pretèn instal.lar un magatzem de residus radioactius a Ascó. A poc que ens informem veurem que no serà un magatzem, sinó la primera obra d´un cementiri nuclear a Ascó i Catalunya rebrà els residus de totes les centrals espanyoles. No han aconseguit obrir un cementiri en cap Comunidad Autónoma, i per tant la que s´obri haurà de rebre tots els residus espanyols.

ESTAT CATALÀ NO VOLEM UN CEMENTIRI NUCLEAR, NI A CATALUNYA NI ENLLOC.

EXIGIM UN CALENDARI DE TANCAMENT ORDENAT I PROGRESSIU DE TOTES LES CENTRALS CATALANES.

EXIGIM DECIDIR EL NOSTRE FUTUR ENERGÈTIC PER NOSALTRES MATEIXOS I VALORAR LES APORTACIONS DE LA NOVA CULTURA DE L´ENERGIA.
EXIGIM QUE NINGÚ JUGUI AMB LA NOSTRA SALUT NI AMB LA DELS CIUTADANS DE LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA.

EXIGIM LA RETIRADA DE LLICÈNCIA D´EXPLOTACIÓ A ASCÓ 1, ASCÓ 2 I VANDELLÒS.
DESTITUCIÓ IMMEDIATA DELS CONSELLERS DEL CONSEJO DE SEGURIDAD NUCLEAR PER LA SEVA INEPTITUT I INEFICÀCIA.

DEMANEM LA IMPLICACIÓ DE LA GENERALITAT (QUE DEIXIN D´ESTAR ABSENTS DELS TEMES PRIORITÀRIS), I S´IMPLIQUIN PER IMPEDIR LA INSTAL.LACIÓ D´UN CEMENTIRI NUCLEAR A CATALUNYA.

ESTAT CATALÀ DONA SUPORT A L´ACCIÓ DE PROTESTA QUE ES FARÀ DAVANT LA SUBDELEGACIÓ DEL GOVERN ESPANYOL A TARAGONA (DIJOUS 8 DE MAIG A LES 8 DEL VESPRE)

ESTAT CATALÀ TAMBÉ DONA SUPORT A L´ASSEMBLEA DE MÓRA D´EBRE DEL DIVENDRES 16 DE MAIG A LES 8 DEL VESPRE.

dijous, 1 de maig del 2008

LES ACCIONS ARMADES "NO POLÍTIQUES".

Ens va semblar interessant l´article d´en Vicent Partal sobre els "pirates" de Somàlia:

Això dels pirates
Escolte un debat curiós sobre els pirates somalins que han segrestat amb les armes a la mà un vaixell basc. Segons que diuen a la ràdio uns senyors
Escolte un debat curiós sobre els pirates somalins que han segrestat amb les armes a la mà un vaixell basc. Segons que diuen a la ràdio uns senyors, membres del partit socialista, 'és possible' que el govern espanyol haja pagat diners als pirates per salvar la vida dels pescadors. I la preocupació que expressen és que el PP no en faça política, d'això. Diuen que la vida dels pescadors passa al davant de qualsevol cosa i que pagar era qüestió d'eficàcia i prou. Hi estic d'acord. La vida dels pescadors va al davant de tot. Però la resta em pareix espectacularment hipòcrita. Enmig de tant de bla-bla antiterrorista resulta que, si els segrestadors són pirates, sí que es pot negociar i àdhuc pagar? No vull fer-hi gens de brometa, sobre la qüestió. La perspectiva de ser segrestats per pirates a la banya d'Àfrica ja és prou dura per si sola. Aquells pescadors bascos (sí: bascos) van passar moltes hores apuntats amb metralladores davant uns personatges que, segons que conten ells mateixos, no paraven de fer-los gestos clars que els volien matar. Si els han salvats d'aquesta passada, n'estic content i em sembla que era això, treure'ls d'allà, que calia fer abans de tot i per damunt de tot. Però, segons que es veu, no hi ha hagut cap batalla ni cap assalt ni cap atac mariner. Sembla que tot s'ha limitat a pagar 1,2 milions de dòlars, i au! Ningú, en aquest cas, no ha dit res ni ha brandat la retòrica contra la violència. I això sí que em sorprèn. Em sobta, per exemple, que els diaris nacionalistes madrilenys siguen tan comprensius. Tant que ni tan sols acaben d'explicar la cosa com ha anat i no collen gens el govern socialista. A mi, aquest segrest em sembla una escena tan terrorista com la que puga ser protagonitzada per personatges semblants que tenim molt més a prop, o més aterridora encara. Però, en canvi, ací no passa res. Paguem i callem tots plegats. I l'argument diguem-ne sòlid, que circula i fan córrer, sembla que és que això ha anat així perquè els pirates no són polítics. Seria una explicació, és cert, però aleshores no hauríem de convenir que els altres ho són, polítics...?