CARTA A L´ALCALDE DE BARCELONA

Nota informativa

Davant la prohibició per part de l’Ajuntament de Barcelona de la realització de les “12 hores de lectures antinuclears”, les organitzacions que formem la coordinadora Tanquem les Nuclears -100% Renovables (TLN – 100% EER) hem acordat lliurar l’escrit que us reproduïm tot seguit a l’Alcalde de Barcelona, en el text es reflexiona sobre les implicacions del fet.

Des de TLN – 100%EER esperem una resposta per part de l’alcaldia de la ciutat davant un fet que considerem arbitrari, i que remet a les pràctiques pròpies d’una època històrica que semblava superada.

Barcelona, 16 de desembre del 2008

A l’atenció de Jordi Hereu i Boher, Alcalde de Barcelona.

Amb absoluta incredulitat hem rebut la notificació dels serveis tècnics de la regidoria del districte de Ciutat Vella per la que ens comuniqueu la PROHIBICIÓ de realitzar les “12 hores de lectures antinuclears” a la Plaça de Sant Jaume, i que textualment diu:

”DENEGAR a GREENPEACE ESPAÑA, llicència d’ús especial de la via pública sol·licitada el 03/12/2008, per exercir l’activitat de CAMPANYA JO SOC ANTINUCLEAR a PL SANT JAUME 1, per que no concorren les circumstàncies previstes per a la concessió d’aquest tipus de llicència de caràcter discrecional, com la utilitat pública de l’ocupació, compatibilitat amb els altres usos i activitats de la zona o adequació a l’estètic.” Barcelona, 12 de desembre de 2008.

Al marge del llenguatge burocràtic, abstracte, i totalment aliè al que hauria de ser una administració que fos entenedora per a la ciutadania, volem manifestar el següent:

Primer: L’acte “12 hores de lectures antinuclears” era un acte pacífic, cívic i simbòlic, de durada limitada, com el seu mateix nom indica, d’informació a la ciutadania dels impactes que l’energia nuclear està causant sobre la salut de les persones i els ecosistemes. El format de lectura pública de textos al carrer en relació a aquest tema correspon a un dels pocs àmbits en que les organitzacions no governamentals de la societat civil podem fer front a la aclaparadora campanya que el “lobby” nuclear porta desenvolupant en els darrers 8 anys per fer oblidar a la societat civil aquests impactes, i propagar la falsa idea de que l’energia nuclear és part de la solució al canvi climàtic i la crisi energètica.

Aquesta campanya es desplega de manera aclaparadora en els mitjans de comunicació, a on els immensos recursos econòmics del “lobby” nuclear marquen les pautes de les informacions que es propaguen. Per contra, els col·lectius que sintonitzem amb el sentir majoritari de la societat civil, que és el rebuig a l’energia nuclear, tan sols tenim una presència secundària, per no dir marginal, en aquests mitjans.

El contacte directe amb la societat, al carrer, és un dels àmbits a on el “lobby” nuclear no ha pogut encara imposar els seus interessos. Per això, amb aquesta prohibició les forces que governen a l’ajuntament de Barcelona (PSC, ERC i ICV) es posicionen en clara sintonia amb els interessos del “lobby” nuclear. Més enllà del que puguin ser els seus posicionaments o discursos sobre la problemàtica ambiental, demostren amb els fets quina és la seva veritable postura.

Segon: del redactat que intenta justificar la prohibició destaca la frase que qüestiona “la utilitat pública de l’ocupació”. Qualsevol persona mínimament informada de la problemàtica dels impactes ambientals i socials de l’energia nuclear s’ha de sentir sorpresa de la ignorància que demostra el que es qüestioni la “utilitat pública” d’informar a la ciutadania del que una bona part de la comunitat científica considera un perill de primera magnitud.

Tercer: Igualment destaca la justificació de la prohibició en base a la “compatibilitat amb altres usos i activitats de la zona”, tractant-se la Plaça de Sant Jaume del principal centre polític de Catalunya, res menys incompatible que realitzar l’acte proposat en aquest marc. Com ho proven la gran quantitat d’activitats informatives o de protesta que es realitzen en aquest indret a llarg de l’any.

Quart: Resulta igualment ridícula l’excusa de la prohibició en base al que eufemísticament s’anomena “adequació a l’estètic” (?), que és de críptica interpretació, però que sembla al·ludir a la decoració nadalenca de la Plaça; ja que qualsevol altra possible interpretació seria tan grotesca que no caldria ni prendre-la en consideració.

Al marge de que l’impacte de les centrals nuclears, i la propaganda dels seus defensors, no s’atura amb motiu de les festes nadalenques, posar l’excusa de la decoració de la Plaça per prohibir un acte informatiu que es realitza per temps limitat, i al marge de qualsevol criteri estètic, dona una idea del nivell de ridícul a on estan disposades a arribar determinades institucions i forces polítiques per protegir els interessos dels poders econòmics dominants.

Cinquè: Caldria retrocedir a la memòria de l’època final de la dictadura franquista per a trobar precedents de que la prohibició d’un acte pacífic i respectuós amb l’ordenament legal, es faci en base a criteris tan arbitraris i mancats de lògica. Amb aquesta prohibició la institució que presidiu, senyor Hereu, deixa en evidència el seu veritable tarannà, i la consideració que li mereix l’expressió de la societat civil, al temps que marca un abans i un desprès.

ENTREVISTA AL PRIMER MINISTRE ESCOCÈS.

Entrevista al primer ministre d'Escòcia, que referma l'opció d'un referèndum per a la independència al seu país el 2010. Entrevista apareguda a Vilaweb.



Senyor primer ministre, com encara la convocatòria del referèndum per la independència previst per al 2010?


Jo sóc optimista de mena: aquest referèndum és el que hem de fer. I penso que el moment en què el farem és important perquè serà després de les eleccions generals a Gran Bretanya i podríem tenir, o bé un govern conservador, o bé un parlament a Londres sense una majoria clara, molt ajustat. Una situació política com aquesta fa pensar a la gent sobre el futur d'Escòcia. Alhora espero que aleshores els núvols negres de la recessió econòmica hauran començat a escampar. I si no fos així encara seria un argument més per a enfortir la idea del dret d'Escòcia a manar sobre la seva economia, a respondre en circumstàncies difícils. Nosaltres necessitem més capacitat i, crec jo, un marc econòmic europeu, que no tenim ara, i que és la millor opció. Per tot això crec que el 2010 serà un bon any. És clar que els altres partits en el parlament poden unir-se i aturar el referèndum perquè nosaltres som, en definitiva, un govern en minoria. Però si fan això, el tema del referèndum esdevindrà un gran tema, segurament el tema dominant en la campanya electoral escocesa del 2011. Per tant, em sembla que el 2010 és un bon any per prendre decisions.


Vostè ha passat molts anys treballant per la independència del seu país i ara n'és el primer ministre. Com porta aquest canvi? Es pot governar sense deixar de banda l'aspiració de la independència o governar l'obliga a canviar mentalment?


No hi veig cap contradicció, jo. Les dues coses han de ser compatibles per a la gent que vol la independència d'Escòcia, que creu que Escòcia ha d'anar més enllà. Perquè és evident que una de les maneres d'aconseguir la independència és demostrant-li a la gent que tens la capacitat, l'habilitat de governar-te. Penso que demostrar aquesta capacitat, demostrar que podem tenir èxit com a una administració autònoma, que dirieu vosaltres, és una manera de crear confiança, la confiança que la gent necessita per avançar. Nosaltres a Escòcia podem demostrar que portem el servei de sanitat molt bé i això ens serveix per a dir que ens sembla que podem portar també l'economia millor. Així que una cosa creix amb l'altra.




A Europa hi ha diversos casos com l'escocès. Fins i tot a Brussel·les hi ha qui parla d'ampliació interior o del Grup dels Quatre, referint-se a Escòcia, Flandes, el País Basc i Catalunya. Hi veu semblances entre aquestes realitats?


Jo no crec que haguem de portar Escòcia, Catalunya o Flandes, per exemple, a una situació en la qual pensem que el futur de Catalunya depèn d'Escòcia o que el d'Escòcia depèn de Catalunya o de Flandes, o d'enlloc. Jo penso que és molt millor que la gent miri les circumstàncies concretes del seu país i decideixi aleshores què és el millor que pot fer per la seva nació. Tot i això, és cert que la meva visita aquí o a qualsevol altre país significa i posa en evidència que tenim amistats i relacions amb partits arreu de la Unió Europea i que aprenem d'ells i hi dialoguem, i que mirem de treure coses positives de la col·laboració mútua, és clar que això passa, sens dubte. Però dit això, jo no vinc ara a Catalunya a veure com salvaré Escòcia des de Catalunya ni crec que Catalunya hagi d'anar a Escòcia o a Flandes o a enlloc. El futur de Catalunya és a Catalunya i en els sentiments, les eleccions i les actituds dels catalans. I així és que ha de ser.




No sé si vosté sap que cinc dies abans de la signatura del Tractat d'Unió entre Anglaterra i Escòcia, només cinc abans del 25 d'abril de 1707 va tenir lloc la batalla d'Almansa, que obriria la porta a la destrucció del Regne de València i l'ocupació de tot el país, tret de Menorca. El 1707 marca la fi del període històric lliure dels nostres dos països i tres-cents anys després ens trobem de nou treballant per una sobirania més ampla a Europa. Li diu això alguna cosa?




Els països han arribat a llocs distints com a productes de períodes particulars de la història. Jo penso que el que és més interessant de tot és saber què farem al futur. I saber què ha canviat en aquests tres-cents anys que fa que els països intentin guanyar autonomia, llibertat o capacitat de maniobra dins el marc europeu. Com a regla general, crec que, sigui quina sigui l'opció que prenguem en qualsevol lloc en el marc europeu tal i com el coneixem, una bona tria per als països petits és tenir la màxima llibertat dins aquest nou context europeu. Països diferents triaran vies diferents, que per això és que trien, però tenir aquesta flexibilitat dins la Unió Europea és una opció molt atractiva per als països petits, per a les nacions petites.

MANIFESTACIÓ AL CONSULAT MARROQUÍ,A BARCELONA, DE SUPORT AL POBLE SAHRAUÍ.

Dimecres 10 de desembre vaig assistir a una concentració davant el consolat del Marroc a Barcelona per expressar la nostre repulsa per l’assassinat de dos estudiants sahrauís que es manifestaven pacíficament per exigir la llibertat del seu poble.


En la mateixa data que precisament que es commemorava el 60è aniversari de la Declaració del Drets Humans, fets com aquests ens demostren la necessitat de seguir perseverant per assolir aquests objectius. El mateix dia que el govern Espanyol feia bandera de la seva aposta per el compliment tant a casa nostra com a nivell internacional, acompanyàvem a la comunitat sahrauí en el seu acte de rebuig i proposta, davant un consulat d’un govern "amic".


El poble sahrauí viu una situació pràcticament límit després més de 30 anys a l’exili. El futur d’aquest poble passa per fer emergir públicament les constants violacions dels drets humans que es produeixen en els territoris ocupats on la pobles sahrauí viu una constant repressió per les forces policials marroquines i una exclusió social brutal que l’evoca a situacions d’extrema pobresa.

(DEL BLOC D´EN DAVID CID COLOMER)

ASSASSINAT DE DOS ESTUDIANTS SAHRAUÍS AQUEST MES AL MARROC.

El delegado del Frente Polisario en Canarias condena los asesinatos de dos jóvenes saharauis en Agadir.

viernes, 05 de diciembre de 2008

SB-Noticias.- Mohamed Salem Daha, delegado del Frente Polisario en Canarias, ha expresado en declaraciones a Radio San Borondón su más firme y rotundo rechazo y condena a los asesinatos de dos jóvenes estudiantes en la ciudad marroquí de Agadir. El Houssein Kteif, de Tan Tan (Marruecos) y Baba Khaya, de El Aaiún (Sahara Occidental), fallecieron el pasado lunes en la Estación de Autobuses de la mencionada ciudad cuando participaban en una sentada para demandar medios de transporte suficientes para poder celebrar la Fiesta del Cordero junto a sus familias. ?Desgraciadamente Marruecos ya nos tiene acostumbrados a este tipo de actos de una vileza inexplicable, de una bajeza, de una arbitrariedad que no tiene parangón. Es una acto más de muchos que ya han conocido todos los saharauis y hemos conocido todos, condenable, detestable...?, afirma Salem Daha.

Aprovecha la ocasión que le brindan los micrófonos de Radio San Borondón para ?repudiar y detestar sin paliativos este tipo de actos, de asesinatos, porque no puede tener otro nombre, de dos jóvenes saharauis que estaban además muy lejos de sus casas en busca del conocimiento y de poder llegar a algún sitio y tener una carrera?, comenta, señalando que si fueron a Marruecos era para poder continuar sus estudios, lo que no pueden hacer en su tierra, ?donde los marroquíes no han hecho absolutamente nada, y no hay ni una sola universidad, ni instituto, nada... que pueda atender las demandas de esta población?, explica el delegado del Frente Polisario en las Islas.

?Es un asesinato más. Sabemos perfectamente que los asesinos dentro de muy poco tiempo estarán en libertad, estarán en la calle?, dice Mohamed Salem, añadiendo que se trata de ?un acto criminal, asesinato que no tiene definición, no se puede definir; simplemente volver otra vez más a expresar nuestra repulsa y condena más enérgica a este tipo de actos y asesinatos a los que Marruecos ya nos tiene acostumbrados a la población civil?.

Recuerda que Marruecos está reprimiendo a la población saharaui y haciéndola desaparecer, asesinando a personas, encarcelando a otras e impidiendo que la población pueda ejercer el más mínimo de los derechos. ?Es una situación lamentable y que no puede mantenerse más tiempo?, dice, reiterando una vez más la exigencia de que la comunidad internacional, especialmente la Minurso, ?pongan coto a este tipo de barbaridades que está llevando a cabo Marruecos , y que asuma realmente la responsabilidad del territorio y proteja a la población civil saharaui que está siendo diezmada por la ocupación militar brutal de Marruecos?.

El Congreso de los Diputados español se define a favor de que se respete el derecho de autodeterminación

En otro orden de cosas, opina Mohamed Salem Daha sobre el reciente pronunciamiento del Congreso de los Diputados sobre el derecho a la autodeterminación saharaui, sobre el que se posicionó favorablemente. ?Volvemos a recordar una vez más la responsabilidad del Gobierno español y de sus responsables políticos de cara a un conflicto que ha sido creado por un gobierno español, el de la dictadura. Creemos que España y su gobierno debe jugar un papel importante en la solución del conflicto que fue creado por su gobierno en contubernio con un gobierno marroquí que venía precisamente para aplastar a las poblaciones, y eso se sabía de antemano?, señala.
Considera Salem Daha que se trata un paso importante, que no es la primera vez que esta Cámara hace, y que recoge con claridad la exigencia de la legalidad internacional y la aplicación del derecho internacional en lo que al pueblo saharaui respecta, una postura que debe ser asumida sin paliativos por el gobierno deL Estado, dice.

El gobierno tiene la responsabilidad de atender esa decisión de los diputados y sobre todo de no olvidarse de las responsabilidades que todavía están pendientes, que no terminan hasta que el pueblo saharaui decida su futuro, concluye.

ARTICLE SOBRE ERC

Article d´en Francesc Puigpelat, on valora les errades d´ERC, pensem que és un bon article de reflexió.
No entenem que sigui un article " d´atac contra ...", sinò de reflexió sobre la situació on estem.

Francesc Puigpelat
Catalunya és un país on més de 14.000 milions d'euros anuals, que representen més del 8% del PIB, desapareixen en un pou sense fons que es diu Madrid. No és cap apreciació discutible ni cap dada inventada: són les xifres de les balances fiscals del Ministerio de Economía, publicades aquest estiu. 14.000 milions d'euros donen per molt: recordem que el debat sobre el finançament es redueix a que la Generalitat pugui ingressar entre 1.000 i 2.500 milions més a l'any. Una misèria!

El gran llast per al desenvolupament econòmic de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans és aquest dèficit de 14.000 milions i el sistema de relació política (autonomia basada en dependència i submissió) que el possibilita. I el gran repte de Catalunya, des de fa anys, és canviar les relacions de poder amb Madrid de manera que s'aturi l'espoli.

Aquest va ser el discurs que va fer triomfar ERC el 2003. El mateix 2003, però, es va produir un gravíssim error, que al cap de cinc anys de cega persistència s'ha agreujat: l'aposta per un Tripartit amb l'excusa de fer "polítiques socials". L'absurd d'aquesta opció és que no es poden fer "polítiques socials" si no es resol abans el contenciós amb Madrid i es recupera una part substancial dels 14.000 que s'espolien. Parafrasejant Francesc Cambó: "Esquerra? Dreta? Diners!"

Aquesta és la contradicció. L'ordre lògic havia de ser:

1.- Recuperar els diners.

2.- Invertir-los en benestar social.

I això, traduït a política de pactes, fora el següent:

1.- Pactar amb CiU, fer front comú amb Madrid i aconseguir el concert econòmic o similar, per exemple.

2.- Un cop aconseguits els diners, fer un pacte d'esquerra amb el PSC i ICV i ocupar-se de les "polítiques socials".

Amb la perspectiva que donen cinc anys de Tripartit, es veu que l'opció estratègica d'Esquerra va ser un pífia garrafal des del punt de vista de l'autogovern, de l'economia i dels interessos del país. És una contradicció colossal, perquè Montilla no és ni serà mai el líder que necessita Catalunya per defensar els seus interessos a Madrid. Aquesta setmana ho comprovarem, quan els 25 diputats del PSC votin de franc a favor dels pressupostos del PSOE.

Però Carod i Puigcercós persistiran en l'error. A Catalunya hi ha un caldo de cultiu enorme per al sobiranisme, però Esquerra (paradoxalment) ha esdevingut el gran fre al sobiranisme. I aquest és un dels factors que causa la perplexitat, el pessimisme i la desafecció dels catalans.

CALDRIA JUTJAR D´UNA VEGADA AQUEST HOME.

I escriuré els noms...

Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article
Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne.
Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions.

Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes. I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.

Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber.
I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no ! era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista. A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

Enllaç notícia sencera: http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3161213

LABORA FONTBERNAT (DADES NO GAIRE CONEGUDES SOBRE ELS ANYS DE GUERRA A CATALUNYA)

He trobat aquest relat sobre el Labora. Conté molta informació interessant que en alguns casos contradiu el que sabem fins ara. Per exemple, el referent a la denominació de Fontbernat o pel que fa al nombre d'unitats construïdes. També hi ha una afirmació taxativa respecte l'eficàcia de l'arma. No sé fins a quin punt es tracta d'un relat imaginari o bé se'l pot donar per rigorós, històricament parlant. Fusell ametralladora Olot

Un relat de Xavier Valeri.

1a part

La Guerra Civil Espanyola serví perquè les grans potències estrangeres poguessin assajar noves armes i tècniques que després van ser usades en massa durant la II Guerra Mundial. Moltes d'aquelles eines encara tenen una vigència plena i els últims temps per desgràcia es feren servir a l'antiga Iugoslàvia.

Aquest és el cas del subfusell, pistola metralladora o metralleta, Aquesta arma, que tingué la seva primera utilització intensiva durant el final de la I Gran Guerra i després en la nostra guerra és, des d'alshores, indispensable en la lluita urbana, el combat de trinxeres i en tota classe de combats en què grups d'infantèria d'assalt lluitin a distàncies curtes. En la Primera Gran Guerra era l'escombra de les trinxeres.

La seva silueta, de vegades estrafolària, s'ha convertit en un element característic de les notícies que ens arriben de tots els conflictes del món, i també dels films bèl.lics i de gangsters . No obstant això, pocs sabem que un dels precursors dels moderns UZI, que porten els guardaespatlles dels polítics, del popular AK 47 (Kalasnikov) el més comú des de la guerra del Vietnam i comparable als històric Thompson (USA) PPSH 41 (URSS), MP 40 Schemeisser (Wermatch) i l'Sten (Gran Bretanya) fou ideat a Olot i fabricat en aquesta mateixa ciutat.

UN ALTRE PAÍS QUE OBRE LA PORTA A LA INDEPENDÈNCIA.

Grenlàndia obre la porta a la independència.

El 75,54% ha votat a favor de més autogovern respecte de Dinamarca
Els habitants de Grenlàndia van aprovar ahir en referèndum d'ampliar l'autogovern respecte de Dinamarca amb el 75,54% dels vots. El 'no' ha obtingut un 23,57% en una consulta en què van participar un 72% dels electors, una xifra més elevada de l'esperada. El referèndum te caràcter consultiu i ara haurà de ser ratificat pels parlaments de Nuuk i Copenhaguen, però les diferents forces polítiques s'han posat d'acord a respectar-ne el resultat.

El nou estatut entrarà en vigor l'1 de juny de 2009, coincidint amb els trenta anys de l'autonomia grenlandesa.

El principal escull amb què han topat els dos governs per posar-se d'acord en l'augment d'autonomia ha estat el repartiment dels ingressos proporcionats pel subsòl, perquè es creu que Grenlàndia té sota el gel reserves de cru molt importants, comparables a la meitat de les d'Aràbia Saudita. Aquesta explotació canviaria de manera substancial l'economia del país, que actualment viu de la pesca i dels ajuts del govern danès.