diumenge, 31 de gener del 2016

LA REPRESENTACIÓ EXTERIOR DE CATALUNYA I EL CONSTITUCIONAL.



(Vilaweb). L’Estat espanyol es disposa a perseguir tot allò que bellugui a Catalunya. Sembla que la investidura de Puigdemont ha superat la censura de Don Cicuta, però no canteu victòria, perquè el decrèpit censor de Tacañón del Todo, al cor de l’Espanya eterna, ja té el dossier de la comissió del Procés constituent i el de la conselleria d’Afers Exteriors i el de l’Agència Tributària Catalana i els que estan en camí… La quantitat no l’espanta. És guardià de les essències i té el monocle a punt per escrutar fins a l’última coma, perquè allà saben de bona tinta que darrere les comes s’hi amaguen atemptats contra la castedat i la unitat d’Espanya. Per allò mateix de la castedat se li devien eriçar tots els pèls del cos amb el telegrama que els va portar les declaracions del vicepresident Junqueras, recordant des del Financial Times als mercats internacionals que Espanya deu el 100% del seu PIB (un bilió), que el forat continua creixent, que és insostenible i que Catalunya garantiria el pagament puntual de la seva part, previ acord amb tots els actors implicats. “!Habrase visto cuanta desfachatez!”; despullar Espanya amb aquesta impudícia. És clar que els preocupa el que diran, concretament el que diran els catalans quan van sols pel món. Per això bramen fa temps contra les ambaixades i ara contra la conselleria de Romeva. Ignoren que Catalunya ja tenia ambaixades i consolats a l’edat mitjana? Ignoren que costa més la bandera espanyola de la Plaza Colón de Madrid que qualsevol de les set delegacions catalanes a l’estranger? O que Andalusia i el País Basc gasten quatre vegades més que Catalunya en acció exterior? O que Catalunya és una potència exportadora (25% del total) i un imant per a la inversió estrangera (24% del total) gràcies en bona part a l’acció exterior? I tant que ho saben! El que els preocupa és que Catalunya tingui veu en el context internacional, perquè és allà on la legalitat, la jurisprudència, la tutela dels drets fonamentals, els mercats econòmics i els precedents històrics poden entendre, emparar i fins i tot avalar la creació d’un nou estat independent anomenat Catalunya.

dilluns, 25 de gener del 2016

LA DUI I ELS DIPUTATS INDEPENDENTISTES.

Ens ha agradat l' article d' avui d' en Josep Sort a nació digital. És un article clar que posa la DUI on li toca, tots n' hem de ser molt conscients i responsables, però especialment els que ho poden fer quan calgui: els diputats independentistes.

La declaració unilateral d'independència (DUI) ha tornat a agafar protagonisme politicomediàtic en els darrers dies. És una bona notícia. Tenim un president independentista. Un govern independentista i un parlament amb una sòlida majoria independentista. Una DUI, per definició, només la pot implementar un parlament, una assemblea legislativa o un òrgan format per càrrecs electes, que de tot ha passat en la història de les Independències que s'han donat al llarg dels darrers anys i dècades. En el cas de Catalunya, de la Catalunya-Principat, l'òrgan encarregat d'aprovar-la és, naturalment, el Parlament de Catalunya. Amb això, vull dir que la DUI, per definició, no és una competència dels ciutadans. Els ciutadans, en tot cas, la poden ratificar, si s'escau, en un referèndum posterior, però la DUI és una competència exclusiva dels càrrecs electes, i més concretament, dels membres del Parlament.

Amb això, vull dir que els parlamentaris independentistes, els 72 que n'hi ha, pel cap baix, i fins i tot gosaria dir que n'hi ha algun o alguna més, tenen a la punta dels seus dits, si es fa per votació electrònica, declarar la independència de Catalunya de forma unilateral. Ningú més. Són ells i elles les que en tenen l'exclusiva competència. Això, naturalment, els suposa una enorme responsabilitat, i fins i tot, una enorme pressió. Hem assistit, els primers dies del govern Puigdemont, a un seguit de declaracions que, tanmateix, tendeixen a descartar-la, si més no de forma immediata. Alguna consellera, fins i tot, s'ha passat fins i tot en aquesta voluntat de degradar-la o de bandejar-la. I això és un símptoma preocupant, però, a aquestes alçades, no d'una excessiva gravetat. De moment.

Certament, la DUI és un recurs que els diputats independentistes del Parlament, i, repeteixo, només els diputats independentistes del Parlament, tenen al seu abast. S'ha dit, també, que només s'hi recorreria en cas que el govern espanyol, apostés per la supressió de l'autogovern català, o per la repressió pura i dura. Llavors, actuaria com una mena de bomba nuclear per confirmar una ruptura política i legal amb el Regne d'Espanya. Si voleu, la DUI la podem considerar, en aquest sentit, com una pòlissa d'assegurança. El President Puigdemont va declarar, per televisió, que la independència seria un procés que aniria “de la llei a la llei”, de manera que no es perdria en cap moment la continuïtat i la seguretat jurídica. I ho considero una declaració encertada.

Tanmateix, ha de quedar molt clar que, davant les amenaces, els exabruptes, els insults, i, perquè no dir-ho, els favors, que el govern espanyol, i el búnquer tripartit que actua de forma cada cop més coordinada amb l'objectiu d'entorpir el procés polític i l'adveniment de la República de Catalunya, fan dia sí i dia també, els 72 diputats catalans independentistes, i el govern i, per descomptat, el President, no vacil·laran ni un segon, ni una micromil·lèssima de segon, que, arribat el cas, aprovaran una DUI com una casa de pagès, per entendre'ns. Aquesta fermesa, aquest compromís, per descomptat, ha de quedar ben palès en tots els actes que es facin. La marxa sempre serà cap endavant i només cap endavant. I els ciutadans, en aquest sentit, els passarem comptes al respecte.

Naturalment, repeteixo, la DUI és un recurs en cas de necessitat. Però hi és i hi serà. I és molt convenient que no només els ciutadans ho tinguin clar. Sinó també el govern espanyol. I, encara més important, la comunitat internacional. Els nostres veïns i, en general les grans potències globals, tant estatals com civils, econòmiques, militars o mediàtiques, han de rebre un missatge clar i inequívoc. I és el que anem a per totes. Punt.

Finalment, afegir que, per descomptat, l'estratègia d'eixamplar la base de suport a la independència, és ben lògica i coherent. Però, cal tenir clar que, a hores d'ara, el que sí que sabem del cert, és que una majoria clara de diputats del Parlament de Catalunya són independentistes. Per contra, dir que a Catalunya només hi ha un 48% d'independentistes, és falaç. No en sabem quants n'hi ha, perquè no se'ls ha preguntat explícitament. Ha de quedar molt clar que el 48% no és més que un artifici estadístic, que pot variar molt clarament en funció, per exemple, de la participació.


Per això, la pilota està en el sostre dels diputats independentistes i només en el seu. Si el full de ruta que s'està dissenyant, i al qual, per descomptat, se li ha de donar tot el suport possible... i l'impossible, es veiés agredit de forma intolerable, la DUI entrarà en acció. I això, repeteixo, tothom ho ha de tenir clar. Aquí i al món.

diumenge, 10 de gener del 2016

NEGOCIACIONS I ACORD PER A CONTINUAR EL CAMÍ

L' acord d' ahir deixa una certa satisfacció entre molts catalans i catalanes (la majoria, encara que alguns diuen que no som prou) que volíem un acord i la formació d' un govern estable. Tots haurien de fer autocrítica, déiem en aquest mateix bloc, encara que fos de manera interna.
Però ens podem felicitar, que amb l' esforç de molts (partits, associacions, entitats i persones particulars)
s' ha arribat a un acord que beneficiarà a tots i totes (fins i tot als no independentistes).

Us afegim el resum que ha fet Vilaweb de les converses i negociacions d' aquests dies (dijous-dissabte) i que ens posen una altra vegada en la cursa per arribar al final. Una cursa que no ha acabat i serà dura. Però ara gaudim de la situació i de l' acord, Ens ho mereixem.
Aquesta tarda donem suport al 130è President de Catalunya per a poder continuar el camí.    


Divendres 8 de gener, poc abans de les vuit del vespre

Els negociadors de Junts pel Sí i de la CUP abandonaven la seu de l’ANC al carrer de la Marina de Barcelona. Eixien de pressa i en grups petits. Raül Romeva caminava ràpidament. Darrere seu, relaxats, Lluís Guinó –batlle de Besalú i diputat de Junts pel Sí– i Carles Puigdemont, un home que poc sospitava que li canviaria la vida tant i tan de pressa.

És cert que des de dilluns, el seu nom era sobre la taula en converses informals. Membres de CDC havien fet informes interns demanant que fos el possible candidat i persones independents havien estat consultades també sobre aquesta opció. Però Carles Puigdemont no era, ni de bon tros, el favorit de les travesses. No pas en les que es publicaven i es feien córrer. Però sí en la travessa molt personal del president Mas. La que al final havia de ser la definitiva.

A la sala d’actes del local de l’Assemblea Nacional Catalana, situada al final d’un llarg passadís, el president de l’entitat, Jordi Sànchez, prenia la paraula amb un gest cansat i entristit. Un molest soroll interferia l’audició i va haver d’interrompre el discurs unes quantes vegades. La seua funció, pública, era comunicar que l’Assemblea desistia de fer més gestions entre Junts pel Sí i la CUP. Potser sabia alguna cosa més, però no li corresponia de dir-la. Així i tot, no es va poder estar d’apuntar dues precisions que en aquell moment pareixien fútils i anecdòtiques. D’una banda, es felicitava que l’esforç de les entitats hagués servit perquè els dos grups tornassen a asseure’s en una taula. Des del diumenge anterior, amb la decisió del consell polític de la CUP, tot semblava trencat. D’una altra, es va referir a un fil últim que quedava, encara sospirant per un possible acord.  Malgrat tot, rotundament, va dir que no restava cap esperança.

La realitat, tanmateix, a aquella hora ja era molt diferent. Els dirigents polítics de Junts pel Sí i la CUP havien abandonat la planta baixa on hi ha l’ANC fent veure que se n’anaven cadascú a casa, però en realitat tenien una cita només minuts després en un hotel de la part alta de Barcelona, al carrer de Balmes. Allà és on s’havia de fer el miracle.

Dijous 7, la trobada de l’aparcament

Aquelles hores frenètiques que havien de desembocar en l’acord havien començat, de fet, el dia abans, dijous 7 de gener. L’ANC havia dissenyat per a aquella trobada un operatiu molt especial. Convençuda que era imprescindible el silenci i la discreció màximes, l’Assemblea va preparar una reunió secreta, de manera que tots els participants foren recollits amb cotxe, sense saber ni on es trobarien. La cita era a l’Hotel Ayre del carrer de Rosselló.

Els negociadors no tenien cap pista, ni sabien –abans d’enfilar-se a l’automòbil– on anirien. I eren molts. De Junts pel Sí hi havia Raül Romeva, Jordi Turull, Marta Rovira i Josep Rull. De la CUP, Anna Gabriel, Eulàlia Reguant, Albert Botran i Hugo Alvira, un personatge molt discret, però clau per a entendre tot això que ha passat aquests dies. Amb ells, representants de l’ANC, Òmnium i l’AMI. En total, una vintena d’assistents. Es tractava d’evitar filtracions, si més no abans que els negociadors arribassen al local on s’havien de trobar. La consigna va fallar perquè un dels negociadors va demanar d’eixir del parlament i un fotògraf d’El País el va seguir. Com que aquell cotxe fou dels últims d’arribar, el reporter gràfic no va poder obtenir fotos de l’entrada, però sí de l’eixida.

Sobre la taula, s’exposaren tot d’idees durant prop de cinc hores. L’inici va ser especialment dur, ple de retrets per part de la CUP. L’ambient semblava carregat, en una sala a la qual la majoria d’assistents havien accedit de l’aparcament estant, com era la consigna. Hi havia una entrada directa que facilitava l’anonimat. Romeva es va equivocar i va entrar per la porta gran, però, per sort, ningú no féu gaire cas de la seua presència.

En aquesta reunió de dijous es va parlar de la idea que el jurista Amadeu Abril havia formulat al seu bloc. I també es va sospesar una proposta insòlita que hauria pogut desencallar la situació: convocar una assemblea d’electes que s’encarregàs de proclamar el president de la Generalitat. El propòsit era reunir aquesta assemblea dissabte al matí i fer el ple d’investidura a la vesprada. Membres de l’ANC, discretament, van temptejar locals on poguessen aplegar-se batlles, regidors, diputats de tots els parlaments, presidents de diputacions…: tots els càrrecs electes independentistes. Al capdavall, les gestions foren debades, perquè la possibilitat no reeixí.

Una cosa semblant va passar amb la proposta d’Amadeu Abril. Consistia a investir provisionalment Artur Mas i després convocar unes primàries, en què es decidís qui seria el president definitiu. La proposta tampoc no fou viable, perquè la CUP va demanar que el president investit provisionalment no es pogués presentar a les primàries i perquè algun sector de Junts pel Sí tampoc no la veia prou clara.

La sensació final va ser que no hi havia res a fer. A palau, Mas va donar ordres d’enllestir-ho tot per a signar el decret de convocatòria de les eleccions dilluns. Malgrat que l’ANC va insistir en una darrera reunió divendres, la sensació era que allò no es podria resoldre.

Divendres 8, una reunió pública i una de privada

Divendres, però, encara havia d’haver-hi una última reunió pública, a la seu de l’ANC i sense la presència de la majoria de les organitzacions civils. Oficialment, es va donar per acabada la reunió sense acord i Jordi Sànchez va comparèixer per anunciar que allò era el final del camí.

Mentre ell parlava, però, els negociadors de Junts pel Sí i la CUP anaven aplegant-se en un altre hotel, aquesta vegada un de la part alta del carrer de Balmes.

Prenien precaucions com el dia abans, però ja no tantes. Tothom confiava que el missatge emès per l’ANC faria efecte. Cap periodista no esperava cap reunió immediatament després del fracàs de la reunió pública i cap no estava preparat per a res de nou. Les molt poques persones que n’estaven al corrent feien un mutis absolut i s’escarrassaven a amagar la veritat a qui preguntava.

Aquesta vegada la reunió va tenir un to molt diferent. A la reunió de dijous Marta Rovira havia preguntat a la CUP si estaria disposada a acceptar Mas com a conseller en cap. Però en aquesta de divendres va ser Josep Rull qui va prendre la paraula ben aviat per a anunciar que el president estava disposat a fer un pas cap al costat. I va anunciar-ne les condicions: que ell –i ningú més– triaria el substitut, que calia garantir ‘estabilitat i operativitat’ i que la CUP havia de fer autocrítica.

Al voltant de la taula hi havia quatre negociadors de Junts pel Sí –tres dels quals eren els habituals: Rull, Turull i Rovira– i quatre de la CUP –entre els quals Eulàlia Reguant, Gabriela Sierra i Hugo Alvira. Va ser Gabriela Serra qui prengué la paraula per dir que sí. I, amb una gran sorpresa de l’altre costat, ho va argumentar relatant una llarga conversa amb el conseller Andreu Mas-Colell, de la qual es deduïa que la CUP era molt conscient de les (dramàtiques) interioritats i patiments de la Generalitat.

Passada la mitjanit, el primer esbós de pacte ja s’havia redactat i totes dues parts es van comprometre a ‘passar-se papers’ dissabte al matí, abans de les onze.

Un dissabte d’infart

Dissabte a les vuit del matí hi va haver a la seu de la CUP una reunió clau. Tanmateix, sorprenentment, alguns dels noms més importants dels darrers dies n’eren absents. Anna Gabriel i David Fernàndez se n’havien anat a Bilbao, per participar en la manifestació de suport als presoners bascs. Albert Botran era al Matarranya… Junts pel Sí també es va reunir ben d’hora per a polir els detalls i poc després els documents van començar a transitar de banda a banda.

Hom volia un redactat curt, satisfactori per a totes dues parts però sense ni una línia sobrera. Una bona ‘pista d’aterratge’, com la van definir. Els nervis eren impossibles de controlar perquè inevitablement, entre els seus partits, s’escampava la sensació que passava alguna cosa. ERC va enviar un comunicat intern als seus militants reclamant silenci absolut a les xarxes. ‘Tens Telegram?’, era la pregunta més habitual. Hi ha qui creu que Telegram és més segur que no WhatsApp, cosa que no és certa, i la discreció havia de ser total. Ni una paraula per telèfon.

A la redacció de VilaWeb el primer missatge, de Telegram, confirmant l’acord va arribar a les 12.12. ‘Estigues atent (si no hi estàs ja). Una abraçada molt forta.’ Provenia d’una persona discreta però sempre ben informada. En aquell moment tot començava a estar decidit i la bola començava a rodar. Només calia no fer ni una passa en fals.

Els negociadors tenien instruccions molt concretes de les coses que, fos com fos, havien de constar al text. Una volta pactat i signat, Artur Mas els esperava al seu despatx per a certificar allò que el periodista Francesco Olivo, de La Stampa, definí més tard, amb molt d’encert, com ‘una acrobàcia política’. Carles Puigdemont era cridat a palau en una indicació gairebé definitiva. Una piulada indiscreta el va situar a la Rambla passejant. No és segur si hi va anar o no, però si hi era molt segurament va gaudir de la seua darrera passejada tranquil·la en molt de temps.

A les tres i dos minuts un dels principals negociadors reconeixia en privat i per primera vegada que el document ja era a palau, que el president Mas el tenia a les mans i que per tant ja no hi havia marxa enrere. Els operaris de la casa començaven a instal·lar un micròfon i una tarima a la sala Torres Garcia del Palau de la Generalitat i l’impossible es feia realitat.


A les sis i dos minuts un Artur Mas relaxat però solemne ensems compareixeria, entrant per la porta que prové del Saló Daurat. ‘No es pot pujar a l’Everest amb espardenyes’, va dir el 129è president de Catalunya per explicar tot allò que havia passat. I en aquell moment totes les televisions del món, en un gest que palesa com ha canviat la realitat catalana, ja feien avisos urgents: Catalunya tenia un govern independentista. Finalment.

dimecres, 6 de gener del 2016

HEM DE CONTINUAR SENSE CAP RETRET.

La situació s' ha complicat molt. El procés cap a la independència pot quedar molt tocat. Cadascú hauria de fer autocrítica (encara que fos de manera interna) i acceptar que l' actuació no ha estat correcta per fer una negociació forçada on gairebé ningú ha estat a l' alçada del moment històric del país.
Cadascú té la seva responsabilitat si finalment el tren descarrila. No és cap excusa que es necessiti el suport extern i només pot ser d' un partit concret (com han dit dirigents de JxS) ni es cap excusa que a ells se'ls ha responsabilitzat de votar una decisió que no volien prendre (com han dit dirigents de la CUP). Aquests arguments (encara que comprensibles) no són suficients per arribar on estem ara.
Tampoc es poden excusar les altres organitzacions (ANC, Omnium, AMI ...) per l' acció i per l' omissió. No creiem en les culpes i menys d' un sol dels actors. Per tant cadascú que carregui amb la seva responsabilitat i amb molta calma i tranquiilitat i sense donar les culpes a l' altre, hauriem d' encarar la pròxima estació d' aquest viatge.
Malgrat la frustració existent. No ens hauriem de quedar encallats en exigir ni atacar a l' altre el que no ha fet, sinó en plantejar les eleccions de març (si és que no s' arriba a cap acord de darrera hora) de la manera més serena i convincent possible, plantejant propostes positivies, intentant captar el vot dels indecisos i també entrant amb un discurs potent en barris i ciutats on no ha arribat i aconseguir la majoria necessària.
Esperem que tots siguem conscients de la situació i del moment històric i continuem endavant amb tota la convicció que hem tingut sempre.

dissabte, 2 de gener del 2016

SITUACIÓ POLÍTICA: LA CUP, JUNTS PEL SÍ...

Demà es tancarà (previsiblement) l' etapa oberta amb el document aprovat pel Parlament de Catalunya per a la desconexió en relació a l' Estat espanyol. Pot haver investidura o no.
En el primer cas. Tothom es posarà les piles a l' administració de l' Estat espanyol per fer-nos-ho molt difícil i no ens enganyem els partits espanyols (si més no PP- Ciudadanos-PSOE) es posaran ràpidament d' acord per aturar la independència catalana. Però nosaltres tenim via lliure i hem de ser capaços de fer-ho.
Si no hi ha investidura. Les coses són molt diferents. S' allargarà aquesta etapa fins març, on pot ser que hi hagi una majoria més àmplia (i s' agafarà la nova etapa encara amb més força) o no (i haurem d' admetre que no tenim prou majoria i molts estaran molt contents perquè és el que buscaven).
No creiem que hi hagi un culpable únic si es dona aquest cas. I ja en parlarem.
De moment us afegim el text publicat per Vilaweb per fer un repàs del procediment de representació i votacions que farà la CUP per donar una resposta definitiva a la situació. Tenint en compte que volen fer una declaració de consens que no serà fàcil i tenint en compte que Junts pel Sí no mourà cap més fitxa. Totes aquestes reflexions van bé per adonar-nos dela situació política on ens trobem ara mateix.

Vilaweb:        Quines assemblees territorials hi ha i quin pes tenen?
Cada assemblea territorial (n’hi ha tretze) hi delega entre 3 i 6 membres en funció de 4 criteris: nombre de militants (un delegat extra per 150 militants), nombre de comarques (6), nombre de regidors (10) i nombre d’assemblees locals (15) —3 és número mínim de delegats i 6 és el màxim—. Els vots dels representants de les territorials al consell polític son ponderats, segons la diversitat d’opinions que hi hagi a les assemblees locals.

La seva funció principal és fer el seguiment i desplegament de la línia política aprovada per l’assemblea nacional. En aquest sentit, a partir del debat ha d’anar bastint el discurs polític i programàtic de la CUP. També és responsabilitat seva analitzar la situació política i proposar resolucions i campanyes concretes.

Les assemblees territorials de la CUP són les següents (número de representants al consell polític entre parèntesi): Alt Ter (4), Baix Llobregat (4), Barcelona (5), Catalunya Central (4), El Camp (5), Maresme (5), Nord Oriental (6), País Valencià (3), Penedès (5), Ponent (5), Terres de l’Ebre (3), Vallès Occidental (4) i Vallès Oriental (4). Actualment s’estan conformant assemblees territorials també a les Illes i a Catalunya Nord.

Què és el GAP i qui en forma part?
Al consell polític de demà també hi participarà el Grup d’Acció Parlamentària (GAP). És un òrgan propositiu i de consens que marca els passos a seguir del dia a dia de l’acció parlamentària dels diputats de la CUP, mitjançant la participació i la implicació dels moviments socials i organitzacions polítiques de la Crida Constituent. El grup d’acció parlamentària hi ha 2 representants de cada assemblea territorial i un de cada organització que forma part de la CUP. És l’eina on conflueix el treball de base de la CUP i la seva expressió parlamentaria. Es convoca el consell polític més el GAP quan s’han de decidir qüestions relatives a investidura, pressupostos de la Generalitat i procés cap a la independència.

Les organitzacions que formen part del GAP són: Arran, Col·lectiu Drassanes, Constituents per la Ruptura, Coordinadora Obrera Sindical (COS), Corrent Roig, Crida Constituent, En Lluita, Endavant OSAN, Lluita Internacionalista (LI), Poble Lliure i Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC).

Qui forma i què fa el secretariat nacional?
Al consell polític també hi participa el secretariat nacional, que és l’òrgan col·legiat de coordinació de l’organització i de gestió política. El formen quinze membres escollits en assemblea. Coordina, desenvolupa i executa els acords i la línia política decidida en l’assemblea nacional i en el consell polític. Pot prendre, amb caràcter d’urgència, decisions polítiques entre reunió i reunió del consell polític, explicant posteriorment en aquest òrgan les actuacions que s’han dut a terme, de les quals ha de donar compte i ha de ser ratificades.

Els quinze membres del secretariat nacional actual són: Laia Altarriba, Neus Montaner, Xevi Generó, Laura Rafecas, Llorenç Casanova, Nora Miralles, Isabel Chacón, Ester Racobayera, Hugo Alvira, Guim Pros, Roger Castellanos, Tomàs Sayes, Joel Jové, Omar Diatta i Xavier Monge (que va dimitir aquest dimecres i que donarà pas a Ferran Carbonell).

Com són les dues propostes?
Aquest secretariat, juntament amb els diputats del parlament, van decidir sotmetre a votació dues opcions que concreten finalment la fórmula de vot en la sessió d’investidura. Són aquestes:

A) En un nou ple d’investidura, 5 diputats de la CUP votarien a favor d’investir Artur Mas i 5 en contra, o bé els 10 diputats s’abstindrien.

B) Dos diputats hi votarien a favor i 8 s’abstindrien, per a plasmar la defensa de la independència i d’un procés constituent i popular i de l’oposició a la continuïtat de les polítiques de retallades i privatitzacions.

Avui es reuneixen les tretze assemblees territorials per debatre les propostes i poder traslladar el resultat de la deliberació al consell polític de demà. La voluntat de l’organització és arribar a prendre una decisió per consens. Però, en cas que no sigui possible, es procedirà a votar les dues propostes.

Com es farà el recompte
Aleshores es procedirà a comptar els vots favorables de cadascuna de les propostes presentades; després els vots en contra; i finalment les abstencions. Serà aprovada aquella proposta que obtingui la majoria absoluta dels vots. En el cas que més d’una proposta obtingui la majoria absoluta dels vots, es passarà a una nova tanda de votació fins que només surti aprovat un sol document. Entre cada tanda de votació s’obrirà un torn de debat. S’ha decidit que hi hagi un màxim de 3 tandes.

En cas de blocatge, el secretariat nacional cercarà una proposta metodològica per desblocar la situació, proposta que haurà de ser validada pel mateix consell polític.