dimecres, 24 de febrer del 2016

JOSEP GARGANTÉ I TMB-

Agraïm a Josep Garganté la informació donada, publicada per diferents mitjans. Les coses com són.

‘Aquest és el búnquer de TMB i així es gasta els diners’.Josep Garganté, membre del consell d'administració de TMB, regidor de la CUP Capgirem Barcelona i conductor d'autobús, fa públics sous i maneres de fer opaques dins l'empresa
 Per: Andreu Barnils i Josep Rexach Fumanya (de Vilaweb).

Els treballadors de metro i autobús de Barcelona s’han declarat en vaga i s’enfronten a la direcció de l’empresa, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). Una de les queixes que formulen és la diferència salarial entre ells i la direcció. De moment, l’Ajuntament de Barcelona s’ha negat a fer públics els sous dels directius de l’empresa, tot i que és una empresa pública. Però un dels treballadors de l’empresa ha decidit de donar informació a la premsa. Parlem de Josep Garganté, ara regidor de la CUP,  afiliat a COS. Gràcies al seu càrrec, és vocal del consell d’administració de TMB. Josep Garganté  és conductor d’autobusos en actiu, tot i que a temps parcial. ‘Jo lliuro les dietes que em dóna l’empresa a la caixa de resistència que tenim els treballadors’, diu a VilaWeb. Fa tres dies, en una conferència de premsa improvisada, va aprofitar una compareixença de Colau per, immediatament després, agafar el micròfon. I davant tothom va començar a detallar sous i comportaments de la direcció de TMB. Després en va escriure aquest article: ‘TMB, entre el búnquer i la màfia‘. El vocal del consell d’administració de TMB Josep Garganté hi dibuixa una empresa que sembla un cementiri d’elefants per a ex-càrrecs, sobretot del PSC, i amb alguns sous elevadíssims.  Ací en podeu veure el vídeo al canal de la CUP de Barcelona, que dura 17 minuts. VilaWeb també us l’ofereix, amb el so una mica millorat:

I ací teniu les paraules de Josep Garganté transcrites, resumides, i ordenades:

Sous dels directius de TMB
«—Dídac Pestaña. Ex-batlle de Gavà pel PSC. Fou vice-president de TMB amb un sou de 161.000 euros l’any. Ara ja no és a l’empresa.

—Antonio Poveda. Batlle de Sant Joan Despí pel PSC. Actual vice-president de TMB.

—Enric Cañas i Alonso. Treballava per a ICV (Entesa) a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Ara és conseller delegat de TMB. Sou de 105.000 euros. Aquest sou es va votar al consell d’administració. Només el meu vot en contra. I aquest contracte no el va veure cap membre del consell d’administració. Van votar sense veure el contracte abans.

—Pau Noy. Ex-conseller de TMB per Iniciativa per Catalunya. Ara és l’adjunt del conseller delegat. Sou de 60.000 euros amb els plusos i beneficis socials inclosos.

—Joaquim Balsera. Ex-batlle del PSC a Gavà. Comencem a pensar que és tradició a TMB col·locar ex-batlles socialistes de Gavà. Balsera és director de màrqueting. Quan vam demanar quin procés s’havia fet servir per contractar-los, ens van respondre: ‘Doncs com s’elegeixen els directius.’ Això vol dir via digital. I no em refereixo al 2.0, sinó a la manera d’Aznar. A dit.

—Miguel Ángel Martínez. Potser us sona. Socialista de la casa, càrrecs a l’Ajuntament de Barcelona i a l’Institut Metropolità del Taxi. Balsera va ser tan llest que fa anys va publicar al Facebook que Mònica Terribas era una ‘mal follada’ per una entrevista que va fer al president Montilla. Escàndol. El van fer dimitir de tot arreu. I aquest home on va acabar? A TMB. Hi fa de tècnic jurídic. Òbviament, fora de conveni.

Aquesta és la direcció de TMB que demana responsabilitat als treballadors.»

Altres
«Però, per si no fos prou: els directius fora de conveni de TMB tenen una mútua de salut privada: DKV. I ara volien, amb diners públics, promocionar mútues de salut privades per als qui estem dins de conveni. Per sort, hem aconseguit de tirar-ho enrere.

TMB s’ha gastat 900.000 euros en cent pàrquings privats.

TMB treballa amb una empresa, Autocares Congosto, i es gasta 170.000 l’any per portar gent a les oficines. Una empresa de transport públic que contracta una empresa de transport privat? Penseu-hi, eh? Aquest és el búnquer de TMB i així es gasta els diners.»

Autobusos i TMB
«La inspecció de Treball ha multat TMB amb una multa de 600 euros per tres ‘endolls’ familiars de sindicalistes d’UGT i el SiT, que van posar els seus familiars a treballar al metro de Barcelona. En concret, dues dones i una germana. Fins i tot la UGT del metro va haver de denunciar la UGT de l’autobús a inspecció de Treball perquè havien col·locat familiars al metro! I TMB ha estat multada. I a pagar la multa amb diners públics. Dos dels que han col·locat els seus familiars, per cert, ara són a la mesa de negociació d’autobusos.

Sentència contra TMB i UGT per hores sindicals il·legals. Durant anys TMB va donar hores per sobre dels convenis i estatuts a treballadors d’UGT. Això vol dir tenir treballadors que cobren cada dia i no van a treballar com a conductors o mecànics. Finalment el jutjat, després d’unes quantes denúncies, va fer que aquesta gent deixés les hores sindicals. Aquests són els sindicats que han arribat a un acord a autobusos.»

Resum de vagues passades
«Hem hagut de fer vagues per coses molt greus, com quan el president de l’empresa TMB es deia Xavier Casas i el batlle era Joan Clos. Vàrem fer vagues perquè aquesta empresa, TMB, havia acomiadat un treballador, que feia més de quinze anys que hi treballava, acusat d’haver robat un euro amb cinc cèntims, el preu d’un bitllet senzill. Després de quinze anys el van acomiadar. Aquest treballador, que era a la línia 9 i es deia Pablo Díez, va treballar fins a l’últim dia fins que li van donar la carta d’acomiadament. I amb la carta d’acomiadament se’n va anar a Montjuïc i es va penjar en un arbre. A TMB vàrem fer vagues –a UGT, no, com era d’esperar– i finalment l’empresa va admetre que l’havia acomiadat improcedentment. Això vol dir que l’havien acomiadat il·legalment i van haver d’indemnitzar la família, però el Pablo Díaz ja no és amb nosaltres.

També vàrem haver de fer vagues quan la presidenta era Assumpta Escarp i Jordi Hereu, el batlle. Aquella vegada, per què fèiem vagues? Doncs per una cosa tan senzilla com era per poder descansar dos dies la setmana. Escoltant ara la batllessa, em recorda bastant Assumpta Escarp. Deien que havien fet tant com era possible, i que per qüestions pressupostàries no es podia fer res més. Vaja, que s’enfonsava l’empresa si els conductors i conductores teníem dos dies de descans setmanal. Després de 27 dies de vaga i un any i mig de conflicte, vàrem aconseguir els calendaris amb dos dies de descans per setmana. No ens van regalar mai res; no ens han regalat mai res.

I finalment la vaga amb Joaquim Forn de president i Xavier Trias de batlle. Vàrem fer vaga per dues coses. Una, perquè ens van robar la paga extra de Nadal el 2012 i vàrem fer vaga pel company Andreu de Cabo, company que va denunciar un cap de telecomunicacions per haver ficat la mà a la caixa i també va denunciar un treballador que havia fet assetjament sexual a una treballadora d’una empresa externalitzada. Com va acabar la pel·lícula? Que després de 25 dies de vaga ens van haver de retornar la paga extra de Nadal i un jutjat va declarar que Andreu de Cabo havia estat acomiadat de manera il·legal, com a repressió sindical, per la qual cosa l’empresa tenia l’obligació de readmetre’l. I així va ser.»

Apujades de sou
«Una última dada. TMB són dues empreses, el bus i el metro, i correspon a l’AMB. Doncs avui hem sabut que el tresorer, el secretari, l’interventor, el coordinador general d’infrastructures i el coordinador d’oficina tècnica de gerència de l’AMB, dels nivells A130, el màxim de l’escala funcionarial, aquest any s’apujaran el sou de 7.846,62 euros. Quin és el seu sou anual? 75.941, 48 euros. I, a banda, la pujada anual que acabo de dir. Com a CUP hem preguntat sobre això a l’AMB, i Antonio Balmón ha dit que era un compromís personal seu. Com es pot veure, per als funcionaris d’alt nivell sí que hi ha pujades salarials

dissabte, 20 de febrer del 2016

UMBERTO ECO I 14 REFLEXIONS.



S' ha mort un pensador important, Umberto Eco. Els seus llibres, escrits i pensaments ens han arribat d' alguna manera o altra per a ajudar-nos a interpretar la història, la filosofia, el món en que vivim , etc.
Li fem un petit espai recordant algunes reflexions conegudes (però en podrien ser moltes més) i publicades avui per alguns mitjans, també els digitals com Nació Digital:

1. «El món és ple de llibres preciosos que no llegeix ningú.»

2. «Els intel·lectuals no resolen les crisis, més aviat les creen.»

3. «Els llibres són d'aquella classe d'instruments que, un cop inventats, no es poden millorar, perquè són bons. Com el martell, el ganivet, la cullera o les tisores.»

4. «Tenir enemics és important no només per definir la nostra identitat, sinó per tenir un obstacle amb relació al qual mesurar el propi sistema de valors. Quan l'enemic no existeix, convé construir-lo.»

5. «L'ordinador no és una màquina intel·ligent que ajuda gent estúpida, és una màquina estúpida que només funciona en mans de gent intel·ligent.»

6. «En el fons, la pregunta fonamental de la filosofia (i de la psicoanàlisi) coincideix amb la de la novel·la policíaca: qui és el culpable?»

7. «Tots els poetes escriuen poesia dolenta. Els poetes dolents la publiquen, els poetes bons la cremen.»

8. «Som allò que els pares ens van ensenyar quan no estaven intentant ensenyar-nos res.»

9. «Saviesa no és destruir els ídols, sinó no crear-los mai.»

10. «Res dóna més valor a la por que la por dels altres.»

11. «Adoro els gats. Són de les poques criatures que no es deixen explotar pels seus amos.»

12. «Quan els homes deixen de creure en Déu, no és que no creguin en res: creuen en tot.»

13. «Escriure és una manera de mantenir-se jove.»


14. «L'autor hauria de morir-se després d'haver escrit la seva obra. Per aplanar el camí al text.»

dimarts, 16 de febrer del 2016

FRANCO, JUAN CARLOS I "LA UNIDAD DE ESPAÑA"...


Juan Carlos diu que Franco, l’últim dia, li va agafar la mà i ‘només’ li va demanar de ‘preservar la unitat d’Espanya’.

La televisió francesa France3 va oferir ahir una polèmica ‘autobiografia’ de Juan Carlos de Borbó, coproduïda amb TVE, que evitava tots els escàndols d’aquests darrers anys relacionats amb l’ex-monarca d’Espanya. Un documentari que la televisió espanyola s’ha negat a reproduir.

Juan Carlos hi justifica la seva vida política i en un moment de l’entrevista explica: ‘El dia abans de morir-se, [Franco] em va agafar la mà i l’única cosa que em va demanar va ser: “Altesa, preserveu la unitat d’Espanya”.’ El pare del rei actual encara rebla més la importància del fet afegint tot seguit: ‘I, si hi penses, això significa moltes coses.’



Juan Carlos explica que ja des de petit tenia Franco a prop. ‘A una banda, Franco; a l’altra, el meu pare. Quan les coses anaven bé entre elles, estudiava a Espanya. Quan no hi anaven, em repatriaven a Portugal.’ I afegeix: ‘Ell m’estudiava sempre, i jo mirava de ser natural, de ser jo mateix (…). [Franco] parlava poc amb la gent, era hermètic, però amb mi parlava, i reia’.

diumenge, 14 de febrer del 2016

COMIAT I AGRAÏMENT A LA MURIEL CASALS.

El nostre condol a tota la família, amics, companys i companyes de la Muriel Casals. Ha estat una peça important en aquests darrers anys de procés cap a la independència del nostre país. Gràcies.
Continuem endavant.
Ens hauria agradat que tots (amb ella) haguessim vist plegats el final d' aquest procés que no pot ser un altre que una Catalunya Lliure.
Gràcies per tot Muriel.

 

dimecres, 10 de febrer del 2016

RENFE, ADIF...ÉS QUE NO HI HA MANERA DE POSAR RENFE CONTRA LES CORDES?

Fa anys que el servei de Renfe era bastant defectuós, després va millorar una mica (especialment en horaris), però sempre hi ha hagut un problema de fons que és la manca de voluntat dels seus dirigents per fer les coses bé a Catalunya (i potser a altres llocs també, però això ho desconeixem).
No hi ha diners, però s' hauria de plantejat obertament d' anar recuperant infraestructures i no deixar que depenguin d' empreses espanyoles que depenen de l' Estat.
mentre, va bé llegir l' article d' en Vicent Partal a Vilaweb:

   El primer de desembre de 2007, fa més de vuit anys, desenes de milers de persones van baixar per la Via Laietana de Barcelona indignats amb el servei dels trens de rodalia de Renfe. Aquella manifestació va ser convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir, després de dies de caos com els que, per desgràcia, es van viure ahir. Aquella manifestació va conscienciar molta gent que l’estat espanyol actuava al Principat d’una manera ben diferent de com actuava a Madrid. I va contribuir a estendre la idea que només amb la independència les coses canviarien de debò en aquest país.

 ÉS QUE NO HI HA MANERA DE POSAR RENFE CONTRA LES CORDES?
Vuit anys després, és cert que la independència és més a prop que mai. Però no pot ser que, mentrestant, mentre no arribe la independència, Adif i Renfe continuen maltractant la gent com ho fan. Veure ahir el president d’Adif gallejant encara i culpant els Mossos d’Esquadra era simplement indignant. Que ni tan sols volgués acudir a una reunió d’urgència convocada per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat és un insult. No a les institucions, únicament, sinó sobretot a la gent. Que ahir s’organitzàs un cafarnaüm a Madrid perquè els tres circulaven amb cinc minuts de retard va ser simplement feridor.

No n’hi ha cap dubte: la culpa de tot aquest caos és de Renfe i del govern espanyol, que no compleix les inversions aparaulades. Això no ho discuteix ningú. Però la incapacitat dels governs catalans per a aconseguir una solució també és més que preocupant. Generalitat, diputacions, ajuntaments, sobretot el de Barcelona: és que ningú no pot fer-hi res? És que no hi ha manera de posar Renfe contra les cordes? És que no hi ha cap alternativa de cap classe que puga fer la vida dels ciutadans simplement normal?

El 22 de gener de 2010, la SNCF francesa es va oferir oficialment a substituir Renfe al servei de rodalia. Ho va dir públicament el president d’aleshores, Guillaume Pepy. La Generalitat va respondre que ho estudiaria. Renfe de primer es va posar una mica a to, va suavitzar les actituds més aspres i després amenaçà la Generalitat amb el caos. El resultat és que no es va fer res i que continuem on érem. Maltractats.

Ignore completament si això, canviar d’operador, és cap solució. De fet, la gent de Catalunya Nord pot explicar-nos que la SNCF tampoc no és cap bicoca. Potser Ferrocarrils de la Generalitat, que ofereixen un servei magnífic, s’ho haurien de quedar tot. Ja m’imagine que tothom dirà que no hi ha diners per a fer-ho, però si no ho recorde malament s’havia arribat a parlar d’una empresa conjunta Ferrocarrils de la Generalitat – SNCF. Almenys, no es pot rescindir el contracte de manteniment i fer-ne un de nou amb clàusules draconianes que els obliguen a pagar cada vegada que passe una cosa?

Siga com siga i es trie la solució tècnica que es trie, la pregunta és si estar-se quiets, protestant una vegada i una altra durant vuit llarguíssims anys és, en realitat, cap opció. No seria important, per contra, que les institucions catalanes fessen un cop de puny contundent, precisament ara? No ens fa mal veure i suportar la incapacitat per a resoldre un problema tan multitudinari i amb tanta repercussió com aquest? No s’enviaria un missatge contundent al món si es fes un canvi radical i ara mateix? Pregunte. Perquè les queixes, prou que ho sabem, els entren per una orella i els ixen per una altra…