dimecres, 29 de febrer del 2012

UNA NENA POSA EN QÜESTIÓ LA IMPUNITAT I LA MENTIDA AL PAÍS VALENCIÀ.


Fa anys que molts i moltes pensem que és vergonyós el que ha passat i passa al País Valencià.
No només pensem en la impunitat de segons quines actituts, ni tan sols en la corrupció caciquil d´alguns.
També pensem en la configuració d´un territori que han decidit només alguns dels seus habitants (d´esquena totalment a la majoria i a les lleis més elementals).
I d´esquena també als catalans del Principat i de les Illes. Sempre recolzats per uns mitjans de comunicació afins i ben pagats.

Aquest dies hi ha hagut unes actituts encara més prepotents per part dels de sempre, ja està bé que des de Vilaweb es faci un comentari clar, per això el pengem:

"UNA XIQUETA QUE ÉS UN PAÍS"

Els fets són coneguts: d'una manera totalment arbitrària i injustificada la policia espanyola va detenir i interrogar la filla, menor d'edat, del Síndic de Compromís. I la mateixa policia va filtrar a l'entorn de l'alcaldessa informacions falses per tal que tot seguit el PP i la seua pudenta clacla mediàtica pogueren vomitar l'odi que senten i insultar a plaer la xiqueta i els seus pares, ciutadans honorables tots tres.

Hi ha tot un seguit de lleis que els uniformats i els seus caps polítics han hagut de violar per a que això haja pogut passar i espere que les denúncies que ja s'han posat contra ells així ho ratifiquen per tal que els culpables paguen pel mal que he fet. Ho espere però també he de dir que no hi confie gens -potser perquè encara és fresc el record del lamentable espectacle judicial organitzat al voltant de Francisco Camps.

Al País Valencià fa dècades que les més elementals lleis de la democràcia són per a una bona part de la població una simple fantasia. Això ho sabem de sobres tots, els qui ho patim i també els qui ho callen. Els fets que motiven aquest text són només una prova més. Una prova especialment estremidora, això sí, perquè afecta el màxim representant institucional del que és el tercer partit polític del país i perquè em tem molt que fent el que han fet, els uniformats i els que no el porten l'uniforme ens han volgut amenaçar una vegada més a tots. Si a un home públic, diputat electe, el poden fer passar per això què no ens farien als altres?

Durant dècades ells, per dir-ho a la manera de Joan Fuster, han amenaçat i manipulat de manera impune, han agredit i acallat, han posat amb les seues mans bombes que ningú mai no ha investigat i en canvi han perseguit pintades com si els colors mataren. Els mateixos que han pretés dir durant anys qui és valencià i qui no. Els mateixos que ens han arrabassat gent noble, el doctor Sanchis Guarner o Guillem Agulló, per dir dos noms ben diferents i tan iguals alhora.

Desconcertats, però, ara comencen a adonar-se'n que ni així, ni tenint tantes facilitats, no han pogut amb nosaltres. Que no han pogut evitar que el país dels valencians renasca i continue reivindicant-se. I no han pogut seguir amagant la seua bacanal de censura, hipocresia i corrupció mentre veuen alarmats i plens de nervis com l'enemic de la indecència, aquell que pensaven derrotat, torna a encarnar-se en una nova generació, pels mateixos carrers, en les mateixes ciutats.

El règim trontolla i segurament per això perd els nervis i traspassa uns límits que cap europeu imaginaria que poden ser traspassats en una democràcia. Sense adonar-se'n, però, que al darrere d'aquella xiqueta, d'una xiqueta que avui és un país sencer, som molts els ciutadans que ens hem posat dempeus.
director@vilaweb.cat

diumenge, 26 de febrer del 2012

SOLIDARITAT POSA EN QÜESTIÓ ELS CANVIS DE POLÍTIQUES MEDIAMBIENTALS DELS GOVERNS ESPANYOL I CATALÀ.



El diputat de Solidaritat, Toni Strubell, ha comparegut aquest migdia en roda de premsa al Parlament de Catalunya acompanya dels dirigents d'Alternativa Verda Santiago Vilanova i Pep Puig per posar de manifest que:

1. L’arribada al Govern espanyol del Partit Popular ha significat un canvi radical respecte al reformisme del Govern del PSOE en polítiques relacionades amb el medi ambient. La crisi econòmica ha estat utilitzada com a parany per justificar una greu involució en aquesta matèria que afavorirà als “lobbies” contaminants.

2. L’avís de redacció d’un nou Plan Hidrológico Nacional (PHN) que recuperi la idea del transvasament de l’Ebre, derogat pel PSOE el 2004, és una agressió sobre el territori català i les terres de l’Ebre. Seria una imposició autoritària i centralista que, amb l’excusa de la teòrica aigua excedentària i d’una falsa solidaritat territorial, posaria en perill els delicats ecosistemes del delta del riu ja amenaçats pel canvi climàtic i la refrigeració dels dos reactors de la nuclear d’Ascó.

3. La modificació de la Llei de Costes seria també una intromissió sobre el domini públic marítim terrestre i obriria les portes de nou a l’especulació urbanística i a l’erosió del sòl.

4. El Govern del PP vol aplicar també una política reaccionària respecte al compliment del Protocol de Kyoto, intentant treure competències a la Generalitat sobre la constitució del fons de carboni. El PP no pensa donar suport a la proposta de la UE de incrementar fins a un 30% la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle de cara al 2020 (en relació als nivells de 1990), fent el joc al “lobby” del carbó i el gas i afavorint al “lobby” nuclear.

5. Cancel·lant de forma temporal les primes a les energies renovables, segons reial decret llei del passat 27 de gener, el Govern Rajoy opta per potenciar les energies fòssils i afavorir la indústria electro-nuclear al renovar la llicencia d’explotació de la central de Garoña fins al 2019.

6. La política energètica del PP va en direcció oposada a la de països com Alemanya, Bèlgica, Suïssa o Itàlia que han optat per substituir l’energia nuclear.

7. L’agilització dels tràmits administratius dels procediments ambientals i de ladeclaració d’impacte ambiental té com objectiu afavorir la tramitació de projectes que puguin tenir una oposició popular (construcció de oleoductes, noves prospeccions mineres i de gas natural…) i afavorir als grans grups energètics.

8. Finalment, la revisió de la Llei de Qualitat de l’Aire, de 2007, i del Pla de Millora de la Qualitat de l’Aire aprovats pel Govern del PSOE, rebaixant els límits legals de pol·lució, és un greu atemptat contra la salut pública i la regeneració de l’atmosfera de les grans ciutats, envaint competències de la Generalitat.

Per la seva banda, Santiago Vilanova, també ha carregat contra el projecte d'Eurovegas que ha estat titllat com “un dels exemples més greus de la política antiecològica de CiU, un projecte de “l'obscur magnat Sheldon Anderson, vinculat al negoci del joc i el lobby atòmic dels Estats Units”. Per Vilanova, la zona escollida, el Delta del Llobregat, “és un dels espais mediambientals més sensibles del nostre país i de les poques reserves de terra agrícola fèrtil de la corona exterior de Barcelona”. Vilanova considera l'interès del govern de la Generalitat per acollir Eurovegas com una aposta per “construir una illa de blanqueig de diners al bell mig del Delta del Llobregat”.

Per tot això ha fet “una crida a la mobilització social i ecologista per aturar aquestes agressions ambientals del Govern Rajoy i proposem un front comú en el Parlament català per oposar-nos a la involució de les polítiques del medi ambient que ens prepara el PP i que compten amb el suport de CiU”.

dissabte, 25 de febrer del 2012

EL GOVERN ESPANYOL, L´ONU, GARZÓN I EL DRET INTERNACIONAL.


Fa poc hem sabut que l´ONU ha demanat al Govern espanyol la derogació de la Llei d´Amnistia de 1977. Mentre, l´afer Garzón ha omplenat tots els mitjans de comunicació i ha amagat el fons del cas: els desapareguts durant el franquisme.
De tot allò escrit durant aquests dies, ens quedem amb l´article d´en Xavier Montanyà que toca el fons del tema i al mateix temps alerta que l´estat espanyol podria situar-se al marege de la justicia internacional:

Estem a l’espera de la sentència del cas Garzón per la investigació del franquisme. Que ell hagi esdevingut el centre de tota la pol·lèmica ha esvaït el tema cabdal en joc: les víctimes oblidades del feixisme espanyol. Em preocupa aquesta qüestió de fons. No és just ignorar-la. El jutge i els seus drets poc m’importen, i encara més tractant-se d’ell, que té un passat molt negre de col·laboració o inhibició davant la repressió. Hi ha en joc la clau de volta de la justicia històrica del segle XX a l’estat espanyol. El dret dels
familiars dels desapareguts, i el de tots, de saber la veritat. Tota. Una obligació d’un estat, dit democràtic, que ha de complir els acords internacionals que ha signat. Les desaparicions són crims internacionals i s’han d’investigar. L’estat espanyol podria estar a punt de situar-se al marge de la justicia internacional. La mobilització d’Amnistia Internacional, Human Rigths Watch i l’ONU alerten de la gravetat del tema.

Nacions Unides ha demanat al govern espanyol la derogació de la Llei d’Amnistia del 1977 perquè incompleix la normativa internacional de Drets Humans. El seus experts estan preocupats per l’efecte que el judici a Garzón tingui en la investigació dels més de cent mil casos de desaparicions forçades del franquisme. “La reconciliació entre l’estat i les víctimes de desaparicions forçades no pot succeïr sense l’aclariment de cada cas individual i una llei d’Amnistia no pot permetre la fi de l’obligació de l’estat d’investigar, jutjar i sancionar els responsables”, han declarat.

Ara mateix, quin és l’estat de la qüestió? Com estan els processos judicials iniciats ? Quants casos es comptabilitzen ? Què pot passar? Quina magnitut té per la història del Dret Internacional dels Drets Humans? Sóc incapaç de trobar un informe global sobre el tema. No hi és. Em poso en contacte amb Amnistia Internacional. Parlo amb un del seus principals especialistes internacionals, el jurista, Ignacio Jovtis, Responsable de l’Àrea d’Investigació i Polítiques. “Un informe global no existeix, segons la informació amb què comptem”, em diu. Ells estan duent a terme una investigació sobre l’estat dels procesos judicials que investiguen els crims de desaparició forçada durant la guerra civil i el franquisme.

Esquemàticament, m’avança quatre idees per telèfon. Al 2006, associacions i familiars de víctimes fan denuncies judicials davant l’Audiència Nacional. La Llei de la Memòria (2007) constata que les accions judicials són perfectament compatibles. Hi ha 114.266 casos de desaparicions forçades, segons la investigació judicial. Són casos del 17 juliol del 36 al desembre del 1951.

A Garzón li va tocar el procés per sorteig. Podia haver recaigut en qualsevol altre. Després de la instrucció, ell es va inhibir a favor dels tribunals territorials. Què ha passat després? La investigació que AI està realizant sembla evidenciar que la gran majoria dels casos han esta arxivats. I almenys quatre processos d’investigació d’aquests crims han estat ajornats i el seu progrés ha estat condicionat a la decisió final del Tribunal Suprem en la causa contra Garzón.

Els motius per arxivar-los: principi de legalitat penal, prescripció del delicte, i llei d’Amnistia del 77, són incorrectes, segons AI, no s’ajusten al Dret Internacional dels Drets Humans. Les desaparicions forçades són crims internacionals. D’acord amb el dret internacional, no prescriuen. Encara que no hi hagi culpables vius, la investigació penal obliga a arribar a la veritat dels fets. I, per damunt de tot, hi ha el dret de les víctimes a la veritat.

Digui el que digui la Llei d’Amnistia del 77, les desaparicions forçades són crims internacionals i han de ser investigats.

D’altra banda, la jutge argentina, María Romilda Servini de Cubría, acollint-se al principi de jurisdicció universal, està investigant crims del franquisme. En un primer exhort va demanar a l’estat espanyol si ho està investigant. En la resposta, la Fiscalia espanyola semblaria justificar que sí, la qual cosa no s’ajustaria a la realitat. El passat desembre 2011, la jutgessa va demanar, en un segon exhort, informació relativa a la localització de responsables, dades i historials de càrregs franquistes: ministres, militars, policies, falagistes, etc... És interesant seguir aquest procés.

Aviat sabrem si la justicia espanyola, en democràcia, decideix incomplir la llei internacional, com feia Franco. La diferència és que ell no havia signat els acords corresponents. La democràcia actual, sí.
xavier.montanya

dimarts, 21 de febrer del 2012

Breu resum de l´Assemblea de S.I.


Més d'un miler de persones van debatre i aprovar diumenge la ponència política i estratègica de SI pels propers dos anys que porta per títol “Comencem la Transició a la Independència”

Solidaritat Catalana per la Independència (SI) va fer la seva segona Assemblea Nacional a l'Hotel Alimara de Barcelona que va servir per debatre i aprovar el full de ruta cap a la independència amb la ponència política i estratègica “Comencem la Transició a la Independència”.

Més d'un miler de simpatitzants i adherits van participar en el debat de la ponència i el van aprovar gairebé per unanimitat.

El full de ruta cap a l'estat propi que ofereix Solidaritat al conjunt del catalanisme polític passa per habilitar la Generalitat per poder iniciar les negociacions “sobre el temps i la forma” del com es vehicula la independència amb la comunitat internacional, crear els ministeris d'Afers Exteriors, Seguretat, Energia, Hisenda i Seguretat Social a més d'impulsar una campanya nacional explicant els beneficis de la independència per guanyar el posterior referèndum de ratificació i obrir el procés a la resta dels Països Catalans. Amb l'eslògan Comencem la transició a la independència, sabem com fer-ho, la ponència estratègica de SI aprovada fa una crida al catalanisme polític, especialment als partits polítics que han votat els darrers anys a favor de l'autodeterminació al Parlament de Catalunya (CiU, ERC i ICV-EUiA) per elaborar conjuntament una llei de transició nacional a la independència.

Uriel Bertran va destacar que “som més gent que fa un any i això suposa la consolidació de la nostra organització política” i que “tot el que hem dit, moltes vegades a contracorrent, s'està complint i això vol dir que som l'única força política que no enganya el poble de Catalunya”. Bertran va afirmar que “volem que la gent cansada de tanta mentida vingui amb nosaltres a construir el pol independentista”. “El que hem fet és històric, és la primera vegada que el catalanisme polític ha elaborat i aprovat un full de ruta cap a la independència” i ha acabat amb un “no hem vingut aquí a resistir, hem vingut a vèncer”. Per la seva banda Alfons López Tena va reivindicar que ara cal “apostar per la independència com a projecte no com a somni” i va carregar contra “CiU i ERC, que no han vingut avui, tot i estar convidats junt amb PSC i ICV-EUiA, perquè volen viure del poble de Catalunya i no per al poble i estan al servei de l'autonomisme i les engrunes que els hi aporta”.

Finalment, cal destacar la presència de les delegacions internacionals basca, escocesa i sarda, encapçalades per Pernando Barrena (esquerra abertzale), David Linden (Scottish National Party) i Gavino Sale (Independèntza Repùbrica Sardegna) que també s'han dirigit als assistents, junt amb la resta de membres de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència i el seu president, Toni Strubell.

Solidaritat va agrair la presència dels representants d'ICV-EUiA, Dolors Camats, i del PSC, Laia Bonet, que van respondre a la invitació que es va fer a CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA per assistir a l´Assemblea Nacional de Solidaritat Catalana per la Independència.

dijous, 16 de febrer del 2012

QUI SÓN ELS TRAÏDORS ? (Després de l´enfrontament dialèctic Rigau- Strubell)


Com ja estem acostumats, la defensa propia d´un diputat independentista no sortirà als mitjans de comunicació. Per tant pengem la defensa escrita del Toni Strubell davant l´acusació de traïdor per part de la Consellera Rigau:


Quan vaig fer el pas cap a la política, era conscient del femer en què em ficava. Ja en vaig tenir un petit tast als anys 90. Si les coses són complicades en general, per a un independentista ho són encara més. Certament, ja em deia sempre el meu avi, Josep Trueta, que dels polítics, en general, no es podia esperar gaire res de bo. Hom es proposa formar part de l'excepció. Perquè també deia el Trueta que si Catalunya no arreglava el seu futur polític, tampoc podria haver-hi bons metges, ni nació catalana, ni protecció per la nostra llengua. Dit tot això, és evident que per bartre's per Catalunya, s'ha d'estar preparat pel que sigui. La veritat és que no em pensava que des del govern català, una consellera em pogués acusar a mi de "traïdor". Doncs és el que hi ha hagut avui.

Avui mateix la consellera Rigau, notablement nerviosa, m'ha acusat de traïdor. Bé, i què li havia dit jo? Jo li havia demanat que blindés el català com a llengua vehicular de Catalunya, com ho és el danès a Dinamarca i l'italià a Itàlia. I li ho havia demanat amb bones paraules, parlamentàriament. Tothom sap que una petita nació sense estat i amb molta immigració no-catalanoparlant no pot assegurar el futur de la seva llengua sense grans esforços de tot tipus. I que si el català perd el seu estatus de llengua vehicular de l'ensenyament, imposant-se els plans del ministre d'educació espanyol, el Sr. Wert, el català més tard o més d'hora morirà. Li he afegit una reflexió política crec que perfectament vàlida. Li he dit que em semblava que el pacte que han fet amb el PP és intolerable en un partit catalanista. In-to-le-ra-ble! L'any 2007 el president Mas va dir que CiU no pactaria amb el PP "en una generació". Doncs acaba de pactar amb el PP. Un partit que ha forçat el tancament de les delegacions de la Generalitat (o està "en ello"), que ha portat la immersió lingüística als tribunals, que va fulminar l'Estatut aprovat pel 90% de diputats d'aquesta cambra, que nega el corredor mediterrani (però fa l'aeroport de Castelló), que ja parla de trasvassar l'Ebre, que ha estat instrumental en blindar la imatge de Franco. CiU ha pactat amb el pitjor enemic de Catalunya. I li ha concedit la centralitat política que mai havia tingut. Qui són els traïdors? Els qui demanem l'escola en català i la seva defensa? O els qui pacten amb els qui neguen la nostra nació?

dimarts, 14 de febrer del 2012

ASSEMBLEA DE SOLIDARITAT (S.I.): 2COMENCEM LA TRANSICIÓ CAP A LA INDEPENDÈNCIA".


Aquest dissabte celebren la seva Assemblea Nacional sota el lema “Comencem la transició cap a la independència”.

Sí, l’hem convocat perquè som un partit democràtic i ara estem en un moment de reflexió, en el qual volem marcar les línies del procés de transició cap a la independència.

I aquest és l’objectiu...

Sí. Volem fer allò que no ha fet ningú: establir quins són els passos, mecanismes, problemes, avantatges... d’un procés d’evolució cap a la independència, més enllà de la seva pura invocació. Perquè per a nosaltres la independència és un projecte i no, com és el cas d’altres partits, una il•lusió en un futur indefinit mentre es dediquem a millorar l’autonomia.

Vostès volen parlar del procés i no de la Catalunya del futur.

Exactament. Ara em semblaria un error parlar de com ha de ser la Catalunya independent. El debat ha de ser com arribem a la independència i quins efectes produeix el fet de declarar-se estat en tots els àmbits que tenim fins aquest moment.

Vostè diu que fins ara ningú s’havia plantejat això, per tant, dóna la raó a aquells que diuen que els independentistes sempre han estat una colls d’il•lusos somiadors?

Només fins al moment que la gent, i no els partits ni les institucions, s’han començat a organitzar. Per exemple s’ha fet molta feina des del Cercle d’Estudis Sobiranistes, Sobirania i Justícia, el moviment de les consultes...

Vostès van fracassar en un primer intent de presentar al Parlament una Llei de Transició cap a la Independència.

Sí, perquè en la presentació inicial vam pecar d’ingenuïtat, ja que CiU va fer una campanya de desqualificació dient que aquesta llei era per a proclamar la independència, quan només determina quin són els passos que hauria de fer el Parlament en el cas que hi hagués una majoria parlamentària que ho permetés. Només és una llei procedimental.

I ho tornaran a intentar...

La tornarem a presentar d’una manera més explicada per evitar una nova tergiversió i manipulació de CiU.

Quan serà?

Previsiblement quan hagi fracassat el concert econòmic o l’eufemisme que el govern de CiU estigui fent servir en aquell moment. Serà quan veiem que la seva aprovació pugui ser més efectiva.

Per a Solidaritat quina seria la ruta de Catalunya cap a la independència?

La única cosa que Espanya no pot prohibir: les eleccions. Per a poder arribar a la independència calen dues coses: mobilització popular activa i una majoria política. I això passa perquè prèviament diversos partits es presentin a les eleccions amb la independència com a eix conductor immediat, guanyin les eleccions i formin govern.

Per tant, la via referèndum no la contemplen...

No, aquesta està bloquejada per dues raons: a Catalunya a l’anterior legislatura per unanimitat, és a dir, amb els vots de CiU i ERC, es va rebutjar fer una ILP sobre aquesta matèria inventant-se la legislació i, per altra banda, la pròpia llei de referèndums està al Tribunal Constitucional.

I la nova Llei de Referèndums que el govern vol aprovar d’aquí uns mesos?

Aquesta encara és més restrictiva que l’anterior. La nova llei presentada per CiU només permet fer preguntes sobre matèries que són competència de la Generalitat o municipals. Per tant, l’opció referèndum queda bloquejada políticament perquè en aquesta legislatura CiU no vol i a l’anterior ERC no volia.

Cada vegada més gent es mostra favorable a la independència però no creixen proporcionalment els votants dels partits independentistes.

Per què ERC i CiU fins ara s’han presentat a les eleccions reclamant un nou Estatut o l’aplicació d’aquest. La independència és un projecte concret o no s’assoleix i queda en una invocació purament sentimental de fer volar banderes.

La crisi econòmica i la majoria del PP accelerarà aquest procés cap a la independència?

Accelerarà la idea que amb Espanya no hi ha res a fer. Ara farà cinc anys que les forces catalanes van reclamar l’aeroport del Prat, però encara res. I el mateix passarà amb el pacte fiscal... perquè Espanya no està disposada a res.

No creu que Espanya, com deia Pujol, “rectifiqui” uns graus abans de perdre Catalunya?

No. Si s’arriba amb l’Estat a algun acord en algun tema reduït, després, de forma sistemàtica, no compleixen. I això perquè saben que les forces polítiques de Catalunya borden però no mosseguen.

Solidaritat s’abstindrà en la votació del pacte fiscal?

Nosaltres ens vam abstenir a la comissió i farem el mateix quan portin el tema al plenari perquè no hem rebut suport a les tres demandes que vam fer.

Què eren?

Incloure la totalitat dels impostos, taxes i cotitzacions socials que es paguen a Catalunya – CiU, ERC i ICV van refusar que s’incloguessin les cotitzacions-, això suposava renunciar a un espoli de 2.500 milions d’euros l’any; la realització d’un referèndum previ per anar a Madrid amb la força del poble de Catalunya i presentar la demanda al Congrés com projecte de totalitat, sense negociacions, esmenes o modificacions. I això també s’hi van negar.

Això els pot situar al costat de formacions completament contràries a la seva... Els podria passar com a ERC respecte l’Estatut.

El nostre posicionament s’entendrà perquè serà en àmbit parlamentari i perquè ningú creu que el pacte fiscal es pugui assolir. No aconseguiran res ni creiem que vulguin aconseguir res. Només volen marejar la perdiu fins a les eleccions del 2014. A diferència d’ERC i ICV, nosaltres no volem pujar a un tren que porta a la frustració.

Continueu amb la campanya territorial “Espanya ens roba”...

Sí, és per explicar els pressupostos de l’Estat propi, és a dir, quin seria el pressupost de Catalunya si tots els impostos que paguem no marxessin cap a Espanya. Així demostrem que hi ha alternatives a les retallades: que Espanya no ens robi. Aquest és el motiu de la crisi a Catalunya i no la falta de diners.

Segons les darreres enquestes Solidaritat no entraria al Parlament...

Són enquestes de mitjans de comunicació, d’àmbit reduït i que es fan per via telefònica. El marge d’error és de 3,5 i, per tant, no tenen cap mena de credibilitat. I, a més, estan cuinades per cada diari. No pot ser que no tinguem representació i en canvi per part dels votants de Solidaritat jo tingui el millor un grau de valoració respecte la resta de líders.

El paper de “busca brega” parlamentari sembla que no dóna vots.

Els partits del règim i els seus mitjans de comunicació van dir la primera temporada que érem monotemàtics i la segona que som demagogs i populistes. Forma part de l’agilitació i de la propaganda. Catalunya és un règim semi autoritari amb uns mitjans controlats i, per tant, a Solidaritat intentem acudir directament a la gent a través de les xarxes socials, xerrades...

Què li sembla que Laporta voti a favor dels pressupostos?

Laporta en el seu moment va arribar a un acord amb CiU i d’aquí va venir la seva entrada a la candidatura d’ERC a les municipals per Barcelona. I, des d’aleshores, no solament vota els pressupostos a favor de Convergència, sinó tot.

Com va anar aquest pacte entre Laporta i CiU?

Alts dirigents de Convergència ens van demanar expressament un acord entre ERC i Solidaritat a les municipals perquè creien que aquesta candidatura podia tenir embranzida, i aleshores Trias no estaria depenent exclusivament del PP i podria jugar a la geometria variable. El millor escenari per a CiU a l’Ajuntament de Barcelona era aconseguir l’escenari que ja tenia al Parlament de Catalunya.

Però vostès no van acceptar...

Quan es van produir aquestes converses Laporta encara estava a Solidaritat, però en el moment en què nosaltres vam contestar negativament a CiU-ja que ERC es negava a que la independència fos un eix central del programa- Laporta va decidir abandonar el grup parlamentari i el partit.

Per tant, segons vostè, CiU es va treballar durant temps l’ajuda de Solidaritat-Laporta...

Des del mes de desembre.

Creu que ERC és un pas previ perquè Laporta acabi a Convergència?

Això ho han de respondre els convergents.

De fet Laporta ja va ser festejat per altres partits abans de crear Solidaritat... Solidaritat no seria el que és ara sense haver aprofitat la imatge de l’expresident del Barça?

No se sap mai. Hi ha de tot, molta gent ara també s’ha integrat a Solidaritat perquè Laporta ja no hi és. Ara bé, una cosa teníem clara, l’organització del partit havia de ser congressual i democràtica. No volíem generar un club de fans. I aquesta era una discrepància fonamental.

Entrevista de Maria Coll publicada a ELSINGULARDIGITAL.CAT

divendres, 3 de febrer del 2012

UN ALTRE MULTIMILIONARI QUE ES BENEFICIA DELS ACORDS AGRÍCOLES.


Aquesta vegada "l´afortunat" és el multimilionari rei del Marroc (una de les grans fortunes mundials, segons revistes de l´estil "Forbes") que disposa personalment de 10.000 colons i 12.000 hectàrees de conreus "agrícoles".
Però aquesta no és l´única qüestió polèmica, el rei té terres al Sàhara Occidental, territori ocupat pels súbdits marroqins del rei i militars (recordem que, segons l´ONU, el Sàhara Occidental és un "territori pendent de descolonització" on s´ha de fer un referèndum d´autodeterminació).
Estem tips de veure com multimilionaris del món(entre ells els reis i families) es veuen afavorits per "inversions" "ajuts" "ajuts al desenvolupament" etc. etc. però a més a més fer-ho en un territori on teòricament hi és l´ONU i on els treballadors son "colons" i no són gent del país, francament ho creiem bastant greu.
Més encara si pensem que el rei no posa diners de la seva extensa fortuna personal, sinó que les "ajudes europees" (especialment franceses) l´ajuden a mantenir els preus del pa, els carburants i el sucre i així els seus súbdits no posen en dubte la seva "poltrona".
No podem ser còmplices d´aquesta presa de pèl. No tenim cap obligació d´assegurar el tron del rei del Marroc.

A la Gran Bretanya la setmana passada va sortir el tema als mitjans, aquesta setmana ha recorregut altres països. Us pengem un article d´un periodista de les Canàries:

El Rey de Marruecos es el mayor beneficiario del acuerdo agrícola con la Unión Europea, según The Telegraph

TXEMA SANTANA.

Las Palmas de Gran Canaria (Islas Canarias) 02/02/2012

El diario británico The Telegraph se hizo eco e pasado domingo de los beneficios que reporta a Mohamed VI directamente el acuerdo agrícola entre Marruecos y la Unión Europea. Aseguran que unos 10.000 colonos trabajan en los cultivos de tomate que posee en el Sahara Occidental.

El Comité del Parlamento Europeo para el Comercio Internacional la pasada semana dio los primeros pasos para un nuevo acuerdo agrícola que permita aligerar las restricciones de la exportación de frutas y hortalizas por parte de Marruecos.

Según informó el pasado domingo el diario británico The Telegraph el “mayor beneficiario es el Rey de Marruecos, dueño de las empresas que más exportan del país y que tiene más de 12.000 hectáreas de las tierras agrícolas más fértiles de la nación”.

Además, citando a fuentes de organizaciones no gubernamentales que luchan por los Derechos Humanos, The Telegraph asegura que Mohamed VI posee grandes extensiones de terreno que cultiva -en invernaderos- en la región de Dakhla, en el Sahara Occidental. Añade que “el Frente Polisario prepara en Bruselas una ofensiva para tratar de convencer a los eurodiputados para que no firmen el acuerdo”.

Agrega que “si se aprueba el acuerdo agrícola aumentará inmediatamente la exportación de frutas y hortalizas de Marruecos” y asegura que pudiera aumentar “en un 55% la importación europea” desde el país alauita.

Citando declaraciones de Erik Hagen (Western Sahara Resource Watch) “el Rey tiene la propiedad de la industria del tomate en el Sahara Occidental” y ofrece el dato de 10.000 trabajadores en estos cultivos, cuya mayoría sería personal “colono”, es decir procedente de Marruecos y no saharauis.

Hagen también dijo al diario británico que “la Unión Europea hace distinción cuando se trata de productos procedentes de Palestina y no se aplican los mismos principios comerciales con Marruecos”. Y concluyó que “es muy poco ético, porque socava los esfuerzoz de Paz que hace la ONU y da un indicio claro del desafortunado apoyo a la presencia ilegal de Marruecos en el Sahara Occidental”.

A raíz de esta información sobre Agricultura, el rotativo añade que “una disputa similar ocurre sobre los derechos de pesca en las aguas del Sahara Occidental, que ya llevó al Parlamento Europa a cancelar un acuerdo en diciembre pasado que prohibió a los arrastreros europeos a pescar en estas aguas a cambio de pagos anuales a Rabat”.