Aquests dies ens ha agradat un article del diputat Germà Bel on parla de la relació històrica de la monarquia i el poder amb els seus súbdits.: seguretat a canvi de reduir llibertats. És molt adient el recordatori tenint en compte el moment en que estem i la tendència del poder central.
Una setmana després dels atemptats
de Barcelona i Cambrils encara portem dolor al cor
pels que foren assassinats, pels ferits i les seves famílies. I ens toca
assistir des de fa dies al voraginós intent de desacreditar l’actuació dels Mossos
d’Esquadra. Entre tantes coses que s’han dit, hem sabut que els cossos
centrals de policia tenien informació relativa a l'imam de Ripoll —i des de fa
temps— i que mai van traslladar aquesta informació als Mossos. Ho han
confirmat, per exemple, reproduccions d'actuacions judicials del 2005 i
comunicacions fetes pels sindicats majoritaris de les policies centrals.
Això és viscut amb naturalitat per
les institucions centrals i pels mitjans de comunicació que apliquen la seua
estratègia comunicativa, dirigida a fer responsable la policia (la catalana)
dels efectes dels atemptats. Aquesta culpabilització no l’havíem viscut després
de l’11-M del 2004 a Madrid. Tampoc després de l’atemptat d’ETA a Hipercor
el 1987, quan el desplegament dels Mossos era testimonial. Per ser
precís, hi ha gent —i no poca— fora de Catalunya que ha expressat preocupació i
indignació per això (cosa que s’agraeix). Però, hi insistim, és fet i vist amb
naturalitat per les institucions centrals i els mitjans de comunicació (amb
honorables excepcions) que irradien informació (?) i opinió des de la capital
de l’Estat. I al seu torn, ha causat perplexitat i irritació a molts
catalans.
Hi ha motius més que sobrats per a
la irritació. I per a la perplexitat. Canviem l’enfocament. Els estats
absoluts es van consolidar pel suport que els reis obtenien a canvi de
proporcionar seguretat física als seus súbdits. L’emergència dels valors i
desitjos de llibertat —impulsats pel Renaixement i l’èmfasi en la persona— va
propiciar el malestar amb l’arbitrarietat dels monarques absoluts: al
capdavall, el tracte era que l’Estat proporcionava seguretat i s’ho
cobrava amb restriccions de llibertats.
L’absolutisme reial va acabar a
Anglaterra amb la decapitació del rei Carles I el 1649. Anglaterra i
Holanda —aquest, el gran estat burgès europeu del segle XVII— van
prendre camins guiats per la contraposició de les llibertats a la seguretat
absoluta promesa pels monarques absoluts. A França, però, la monarquia absoluta
—de naturalesa feudal— va reforçar-se, àdhuc va propagar-se a les
Espanyes. El subsegüent fracàs polític de la Il·lustració a França i a Espanya
va consolidar organitzacions institucionals verticals, de control centralitzat,
el tracte principal de les quals amb els súbdits era la garantia de
seguretat pagada amb menys llibertat.
No entra en la lògica institucional
espanyola proporcionar "de franc" informació sensible a aquells
cossos policials que no controla
Aquest és el nus clau de la qüestió.
L’Estat a Espanya ofereix seguretat als que estan disposats a limitar les seues
aspiracions de llibertat. Per això no entra en la lògica institucional
espanyola proporcionar "de franc" informació sensible a aquells
cossos policials que no controla (tot i que a nivells intermedis,
afortunadament, hi ha cooperació, atès que la seua aproximació és
professional). Perquè la seguretat només la donen si es paga per tenir-la; i el
pagament és en quotes de llibertat. Si tenen això present, entendran millor la
lògica de culpabilitzar els Mossos de no haver demanat allò que no coneixien
com per poder demanar-ho, i que haurien conegut d’ofici a Alemanya, Gran
Bretanya o els Estats Units.
Atenció a la perla del SUP: “Si lo
hubiesen pedido...” No han passat per situacions en què algú els ha fet
pregar per alguna cosa ben senzilla? Així es mostra jerarquia i domini i
és propi dels entorns on coordinació és
només un terme políticament correcte per "mando". Doncs és això. Que
així augmenta el risc d’atemptats i efectes greus? Ja coneixen la doctrina
Margallo al respecte. No em malentenguin: he dit que poden evitar només la
perplexitat. I si de cas, constatar la manca d’empatia amb els que som
(nosaltres, els nostres familiars i parents) els principals perjudicats per
aquestes pràctiques de risc institucional.
La segona perplexitat que poden
evitar és la que correspon a la participació dels Mossos a Europol. Com és
sabut, quan ja semblava que s’havia acceptat, el Govern central ha fet una sonora
marxa enrere, tot i les advertències del principal sindicat europeu de policia,
Eurocop, que l’exclusió dels Mossos perjudica la seguretat a tot Europa; i de
la mateixa Europol, que deixa clar que la decisió és estrictament en mans
del Govern espanyol. A mi m’irrita, més encara quan la Ertaintza ja hi
participa (els ha costat regateig polític). Però no em provoca perplexitat la
naturalitat amb què les institucions centrals i els seus portaveus als
mitjans viuen aquesta aparent contradicció, perquè per a ells no ho és.
Un Estat propi tindrà més cura de no
mercadejar amb la nostra seguretat
Si el tenen a mà, recuperin el
capítol dos d’Anatomia d’un
desengany. Veuran que el mateix raonament explica per què els
bascos i navarresos no són percebuts com egoistes, tot i ser els més rics i no
aportar res a la solidaritat espanyola, i els catalans som egoistes i
insolidaris tot i una gran aportació. Per a la majoria d’espanyols, els bascos
són connacionals (i, per tant, de fiar); els catalans, però, som extranacionals
—tot i que no es pugui reconèixer institucionalment— (per tant, no som de
fiar). Així es pot conviure perfectament amb la (no)contradicció que suposa
deixar fora els Mossos i continuar augmentant el risc per a la nostra
seguretat... ai!, aquella manca d’empatia.
Això els permet també entendre la
irritació suscitada per l’eficaç actuació dels Mossos amb els atemptats i
els subsegüents intents de descrèdit. La mercaderia que es proposaven accentuar
les institucions centrals en els propers mesos és que els catalans no ens en
podem sortir sols i que l’Estat espanyol ens proporciona seguretat
(esclar, a canvi de limitar les nostres llibertats). L’actuació del Mossos (i
d'algunes policials locals) ha inoculat un antivirus contra la venda de seguretat
per part de l’Estat. I accentua una opinió que molts ja teníem: que un Estat
propi tindrà més cura de no mercadejar amb la nostra seguretat. Això és el que
dol; i això és el que ha obert la caixa de tanta frivolitat, insídia en
alguns punts i, fins i tot, ultratge. Per bé que, curats d’espants, ja ho
estàvem.
