dissabte, 22 de febrer del 2014

NO VOLEN MÉS "LA LEGIÓN" AL BARRI DE SANT ANDREU (BARCELONA)


Solidaritat Catalana (S.I.) fa una proposta demà diumenge a Sant Andreu que cal tenir en compte:


Territori: Sant Andreu

Manifestació "Fora Legionaris, ni a Sant Andreu ni enlloc"

Diumenge 23 de febrer tenim una cita a la Pl. d'Orfila per reclamar un Sant Andreu amb equipaments socials en lloc de legionaris desfilant. Volem equipaments socials per al poble, i volem la seva construcció ja! No volem cessions temporals i menys per a activitats paramilitars i feixistes.
Podeu trobar l'esdeveniment a Facebook.

A les 11:30 h, comencem amb una xocolatada i mostra d'entitats.

A les 12:30, lectura de manifest.

dimarts, 18 de febrer del 2014

DURAO BARROSO, LA UE, L' EFTA I ALTRES QÜESTIONS QUE NO ENS DESPISTEN DEL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA.

Durao Barroso és tot un personatge, és el típic polític que navega en totes les situacions (amb el vent de cara o en contra) i es mantè agafat a la cadira passi el que passi. Ell que va ser un dels integrants de la reunió de les Açores (l' amfitrió), ara es despenja afirmant que Escòcia (i per tant Catalunya) quedaran fora de la UE i per a tornar a entrar hauran de demanar-ho i esperar perquè Espanya ho vetarà.
Ens agradaria saber qui li ha dictat això al sr. Barroso, perquè fa uns mesos tothom fa especulacions tot just perquè no hi ha cap normativa escrita sobre la possibilitat d' independència d' un territori que pertanyia a un estat membre.
Sobta molt la contundència i claretat del sr. Barroso en un tema on no hi ha res definit. Potser les relacions de les Açores han pesat molt, potser el suport espanyol continuat a la seva reelecció el lliga molt...

Bé, el que sí és evident és que algun dia la UE s' haurà de plantejar quin tipus d' estructura volen i perquè la Comissió mana tant i no té cap corresponsabilitat directa amb el Parlament europeu.

De moment, en el cas hipotètic que no puguessim estar a la UE (només especulacions de Barroso, Rajoy i Margallo), també hi ha vida fora d ela UE. L' article sobre l' EFTA a Vilaweb n' és un clar exemple. Però sigui com sigui, continuarem i això no és cap motiu per no aconseguir la independència del país.

 

L'EFTA és una alternativa per a Catalunya?

 polèmica que ha aixecat darrerament el president de la Comissió Europea per la pertinença o no d'Escòcia i Catalunya a la Unió Europea ha tornat a suscitar interès per l'EFTA. Tot i que ahir la portaveu de la Comissió va desqualificar Durão Barroso, el cansament per l'actitud de la Unió ja es fa notar en amplis sectors de la societat catalana i creix ensems l'interès per una associació com l'EFTA.
Què és l'EFTA?
—L'Associació Europea de Lliure Comerç (European Free Trade Association) és una organització que agrupa Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein. És un bloc alternatiu a la Unió Europea, però que hi té una vinculació plena. Bàsicament, s'hi apleguen estats que no volen formar part de la UE però que, sense ser-ho, formen part del mateix espai econòmic i social. Temps endarrere també n'havien format part la Gran Bretanya, Portugal, Àustria, Dinamarca i Suècia.
Quina relació tenen l'EFTA i la Unió Europea?
—Tres països dels quatre que formen l'EFTA són part de l'Àrea Econòmica Europea i, per tant, formen part del mercat intern, exactament igual que qualsevol estat membre de la Unió. El quart, Suïssa, va preferir de no entrar-hi i signar acords particulars amb la UE quan calgués.
Què és l'Àrea Econòmica Europea? 
—L'Àrea Econòmica Europea és un acord entre vint-i-set estats de la UE (tots, llevat de Croàcia) i tres estats dels quatre de l'EFTA (excepte Suïssa) que permet a aquests tres estats de participar en el mercat intern de la Unió Europea, sense formar-ne part. 
Què vol dir 'participar en el mercat intern'?
—Els països de l'EFTA es beneficien de les quatre llibertats de la Unió Europea com si en fossin membres: les llibertats de circulació de persones, béns, serveis i capitals. Així doncs, aquests països funcionen com si fossin de la UE perquè en tenen tots els avantatges. En contrapartida, han d'adoptar la majoria de les lleis de la UE, per bé que n'hi ha un percentatge petit que no cal que l'adoptin. Del punt de vista del pressupost comunitari, els països de l'EFTA no reben fons europeus, però tampoc no han de pagar com paguen els membres de la UE. L'EFTA, com a tal, contribueix, això sí, al finançament del mercat únic. 
Els ciutadans dels països membres de l'EFTA poden viatjar arreu sense restriccions?
—Dels quatre països de l'EFTA, tres formen part de l'acord de Schengen i per tant no passen fronteres dins la UE. Però és que cal recordar que dotze països membres de la Unió Europea no són membres de l'acord i, doncs, mantenen les fronteres tant per als membres de l'EFTA com per als altres estats de la Unió.
Les empreses radicades als països de l'EFTA, quin estatut tenen respecte de la Unió Europea?
—Les empreses dels països de l'EFTA es comporten com si fossin membres de ple dret de la Unió Europea.
Per què permet aquests privilegis a l'EFTA la Unió Europea?
—No són privilegis. Els països membres de l'EFTA no volen formar part de la Unió Europea. Noruega, per exemple, s'hi ha oposat en dos referèndums. Però el fet és que la Unió té interès a fer el mercat europeu com més gran millor. Per això creu que cal donar aquest tracte a uns països indubtablement europeus que compleixen els estàndards comunitaris.
Com es governa l'EFTA?
—L'EFTA té una autoritat de supervisió i una cort de justícia pròpia, que són els òrgans de decisió. Amb un esquema molt més àgil que no el de la Unió Europea.
L'EFTA té un parlament o forma part del parlament europeu?
—Ni l'una cosa ni l'altra. I aquesta és la mancança principal, perquè a la pràctica significa que un país membre d'aquesta aliança ha d'adoptar normes legals decidides pel Parlament Europeu, a desgrat de no formar-ne part. El Parlament Europeu, això sí, té l'obligació de consultar permanentment l'EFTA sobre la legislació que elabora.
Catalunya podria ser membre de l'EFTA?
—Els articles 56 al 60 del conveni constitutiu de l'EFTA expliquen que per a ser-ne part només cal ser un estat i que el consell de l'EFTA l'accepti. No hi ha, per tant, cap impediment perquè Catalunya en sigui membre, tret de la voluntat política. Sobre això, cal recordar que un dels seus responsables, George Baur, que precisament s'encarrega de les relacions entre la UE i l'EFTA, ha parlat amb molt d'interès sobre Catalunya.
Espanya podria impedir l'entrada de Catalunya a l'EFTA?
—No, perquè no n'és membre. I, a més, tampoc no podria vetar la relació actual entre la Unió Europea i l'EFTA.

divendres, 14 de febrer del 2014

EL PP NO ES POT IMPOSAR A UNA PART DELS JUTGES.

La separació de poders que ja es debatia amb la revolució francesa, no ha acabat de tancar-se del tot. Tots sabem les pressions entre el poder executiu, el legislatiu i el judicial.
En el cas espanyol el tema és més greu: hi ha algú que no vegi la pressió del partit governant PP sobre el legislatiu i sobre el judicial?
Suposem que els únics que no ho volen veure són una cadena de TV que finalment ens ha deixat de tocar els nassos i ja no emet per TDT.
Però a Catalunya, com sempre, els costa més imposar les seves directrius. I també els surten jutges crítics. Cal felicitar-los (als jutges), no és fàcil oposar-se a una majoria, que es preveu majoria per molts anys a Espanya.



 Entrevista a Daniel Bartomeus, un dels jutges que han signat el manifest en favor del dret de decidir (Vilaweb.)

'Els poders públics de l'estat haurien d'emprendre una acció política en favor de l'autodeterminació dels pobles que ho demanin, perquè és un dret fonamental reconegut a la constitució.' Amb aquesta nitidesa s'explica Daniel Bartomeus, un dels signants del manifest de jutges catalans en favor del dret de decidir. Deixa clar que la constitució no tan sols no impedeix el referèndum, sinó que estableix que el govern espanyol hauria de promoure'l, com és el cas, per exemple, del govern britànic vers el referèndum escocès. 'Els jutges ens manifestem poc públicament perquè som molt prudents', diu, però ara calia fer aquest manifest, que no té cap precedent semblant, per desmentir molts dels missatges que neguen el dret de decidir. Ho explica en aquesta entrevista, en què també desfà uns quants tòpics sobre l'àmbit de la justícia a Catalunya.

—El manifest deixa clar que el referèndum sobre la independència de Catalunya és perfectament legal…
—Sí. Ara s'ha estès la idea que una consulta sobre el dret de decidir, o fins i tot un referèndum, seria contrària a la constitució o il·legal. Això es diu molt sovint darrerament. Doncs nosaltres, com a juristes, i de passada jutges, volem dir que ja està bé de dir aquestes coses. Ja n'hi ha prou de dir que el referèndum és il·legal. No ho és. No és contrari a la constitució i és perfectament possible i legal. El manifest aclareix això des d'un punt de vista jurídic. La resta de discussions s'ha de situar en termes polítics, perquè la legalitat de la consulta no és discutible.

—Aleshores, quan el govern espanyol diu que és il·legal, invocant la constitució, és perquè en fa una interpretació equivocada?
—La constitució es pot interpretar de moltes maneres, efectivament. Però aquestes interpretacions tenen un límit. La constitució no es pot interpretar contra els propis principis. I d'aquests principis que la constitució té, n'hi ha dos de bàsics. El primer és a l'article 10: els drets i les llibertats dels ciutadans s'han d'interpretar d'acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans i amb les altres normes internacionals signades per l'estat espanyol. La Declaració Universal dels Drets Humans, per exemple, preveu precisament el dret d'autodeterminació dels pobles. El segon és l'article 9. Aquest article exigeix als poders públics que en l'aplicació dels drets de les persones, i dels grups en què s'integren, facin tant com sigui possible perquè siguin eficaços efectivament. És a dir: vostè, poder públic, no n'hi ha prou que reconegui uns drets i els estableixi a les lleis, sinó que ha de tenir una acció política perquè aquests drets siguin eficaços. Això ho diu la constitució. Per tant, és força evident que els poders públics de l'estat haurien d'emprendre una acció política en favor de l'autodeterminació dels pobles que ho demanin, perquè és un dret fonamental reconegut a la constitució mateix.

—La clau és que s'entengui que Catalunya és una nació?
—Sí, cal partir de la premissa que Catalunya és poble i és nació. Però és que resulta que, a més, hi ha una voluntat manifesta, que sembla majoritària, d'escindir-se o independitzar-se. O si més no de votar-ho. Dir que la constitució impedeix això és voler fer entrar el clau per la cabota.

—Pel que dieu, hauria de ser el govern espanyol que fes el primer pas cap al referèndum?
—Els jutges normalment no ens expressem en públic d'aquesta manera, a través de manifestos, però en aquest cas ens ha semblat que era tan evident la raó jurídica que convenia que ho diguéssim. És a dir, sí. No és veritat que la constitució prohibeixi el referèndum, sinó tot al contrari: segons la constitució hauria de ser el poder polític que prengués la iniciativa de facilitar el dret d'autodeterminar-se, si hi ha un grup que ho demana. I, a partir d'aquí, i ja parlo a títol personal i fora de l'àmbit jurídic, els poders polítics haurien de pactar-ho. És a dir, segurament, si es fes un pla a deu anys vista per a la independència de Catalunya amb un bon acord amb Espanya, seria bo per a Catalunya, per a Espanya i per a tothom. Reitero, però, que això ja no és feina meva.

—Penseu que aquest manifest pot ajudar a fer canviar la posició de la judicatura espanyola?
—Sí. És clar que hi pot ajudar. Els jutges estan acostumats a reflexionar i a canviar d'idea. És la nostra feina. De fet, la nostra feina, la de jutge, és dir que no esperant que ens convencin que hem de dir que sí havent escoltat totes les parts. Al final som tots companys i entre companys les coses es llegeixen amb més proximitat.

—De moment heu signat el document una trentena de jutges. Potser és un tòpic, però l'àmbit de la justícia passa per ser un dels més espanyolistes a Catalunya…
—És un tòpic. Sí que és cert que té una imatge, més que espanyolista, conservadora. És una professió tradicionalment conservadora, però hi ha molts juristes progressistes i n'hi ha mols que entenen Catalunya com una realitat. És difícil d'avaluar les majories, però hi ha molta diversitat. A banda, hi ha un factor important, que és que els jutges som molt prudents i, per tant, amb poca tirada a fer manifestos. Això també explica que siguem els que som, trenta. Els jutges fem sentències, no manifestos. Però aquesta vegada ens ha semblat que era oportú de fer-ho. És un document que fa temps que es gesta. I de moment només hem decidit fer-lo públic a través dels mitjans de comunicació. Aviat el publicarem en alguna plataforma perquè s'hi puguin adherir més jutges. I de moment ja hi ha un magistrat del Tribunal Suprem, que és en Jordi Agustí; del TSJC som quatre; n'hi ha força de l'Audiència de Barcelona; i també hi ha magistrats de fora de Barcelona: de Tortosa, de Sabadell, de Girona, Lleida, etc. També hi ha en Josep Maria Pijoan, que s'acaba de jubilar, però que ha volgut signar.

—Parlàvem de la judicatura espanyola. Sou conscients que, en tant que jutges, això pot ser també molt significatiu des d'una òptica internacional?
—Sí, és clar. Però la intenció del manifest no és tenir una influència específica ni cap als col·legues jutges espanyols, ni cap a l'estranger, ni cap al poder polític. Precisament volem trencar aquesta idea que acabem de comentar segons la qual els jutges per definició anem contra segons quines coses. Això que fem és reflexionar des de la legalitat sobre una qüestió central en la societat.

—El cas del Regne Unit i Escòcia n'és un exemple?
—Amb això els anglesos una vegada més ens donen una lliçó. Però és que en això, Espanya i Anglaterra sempre han estat diferents. Des de la guerra de Cuba, la del Marroc, els fets de Guinea… Sempre ho ha fet malament Espanya. En canvi Anglaterra, aquesta mena de coses les ha gestionades molt millor, per bé que han tingut el conflicte d'Irlanda, però l'han sabut tractar mig bé. Respecte d'allò que s'ha fet amb les colònies, no hi ha comparació. Tenen una altra tradició. Espanya, des de sempre, ha estat diferent.

dissabte, 8 de febrer del 2014

GONZÁLEZ, AZNAR, HOMS I ALTRES CORTINES DE FUM.


Aquesta setmana  les noticies polítiques ens han confirmat una cosa que era evident: al PP continua manant (i molt ¡) Aznar i la FAES i al PSOE continuen manant (i molt¡ ) Felipe González i el seu fidel acompanyant Alfonso Guerra.
Allà lluny, els anys 1975-76 es va fixar un “ordre” polític espanyol que no ha canviat gens. Algú creu que en Rajoy continuarà fent de president si la FAES no vol? Algú pensa que Rubalcaba seguirà sense el vist-i-plau d’en González? O que el seu substitut/a (Susana Diaz, per exemple) podrà ser president sense el seu suport?
Un bon amic nostre, ens comentava ahir que el problema del PSOE (de cara a Espanya) no és que en algun moment hagi donat un toc sospitós de catalanisme sinó que mai ha estat socialista.
I aquí estem, intentant “negociar” amb un poder espanyol totalment immobilista, estan d’ acord en tot: no es por reformar la constitució (si ho diuen des d’ Europa és una altra cosa), no es pot fer cap “consulta”, no es pot qüestionar la monarquia, ni els bancs…
La setmana passada ens va confirmar tot això en González (entrevista cara a cara amb en Mas) i ens deia (si algú no ho tenia clar) que cap govern espanyol (ni PP ni PSOE) pot acceptar una consulta (més sintonia imposible). Ens diu que estem fora de la constitució si votem i que hem de ser “solidaris” amb els altres territoris.
Però tot això, evidentment, amb una cara de “bon rollo” al començament i una cara de “padrino” al final.
Hem superat la primera fase de les garrotades contra els catalans (nazis, tancats, separadors de families, insolidaris, hòbits, etc.) als seus mitjans “objectius” i ara hem passat a la segona fase, de “bon rollo” ja que ells són “dialogants”. I per a la segona fase ens presenten un personatge (dirigent  a l’ ombra) que va començar les privatitzacions, les reformes, el desmantellament de grans empreses estatals, que va estar implicat en el GAL, sembla que ningú recorda ara la seva intervenció en el referèndum de l' OTAN, coneixedor del cas Roldan, Ibercorp … i que cobra una pensió vitalicia i a més cobra d’ una empresa 126.500 euros anuals. Aquest personatge explica als catalans que no podem votar perquè estem fora de la llei. Impressionant ¡ L' altre que diu que estem fora de la llei (Aznar) té una altra pensió vitalicia i cobra 200.000 euros anuals d' ENDESA.
Per acabar-ho d' adobar González va fer un intent d’ entrar en un tema perillós: els Balcans.
Algú pot creure que serveix d’ alguna cosa seguir a Espanya. Algú pensa de veritat que els interlocutors “bons” són el rei (el “campechano”) i el Gonzàlez (el “dialogante”). Si aquests són els “bons”, ja no cal parlar dels “dolents”.

Mentre passen aquests fets surrealistas,  ningú explica que no hem de ser "solidaris" per decret, obligats a ser solidaris amb qui ells creuen necessari, i sense  límit de temps ni de percentatge (podem ser “solidaris” segles i segles, no hi ha final). Tampoc expliquen què han fet a Andalusía i a Extremadura durant els gairebé 30 anys que han governat. Ningú els ha demanat comptes. Nosaltres hem estat “solidaris” però ells han governat, què han fet per a canviar les coses?

Només ens faltava la Sra. Susana Diaz (potser és la que substituirà en Rubalcaba) que ens vingui a explicar que no podem marxar i que ells ja reformaran el Senat. El que han de fer és tancar el Senat i s’ estalviaran uns sous i un manteniment inútil d´una cambra que només la van crear per fer bonic i acontentar al món dient que tenen dues cambres legislatives.

No ens calen ni els del “mal rollo” (FAES) ni els del “bon rollo”. No ens hem de desviar del tema: la nostra feina és fer el referéndum del 9 de novembre, guanyar-lo i veure de quina manera podem fer una DUI (Declaració Unilateral d’ Independencia) per part del Parlament Català, treballar majories, i preparar des d’ ara els reconeixements internacionals.
No ens podem despistar amb els Navarros, amb una reforma del Senat i una reforma impossible de la constitució, ni amb una reforma fiscal (peix al cove), ni amb la publicació de balances fiscals (amanides previament i divulgades entre milers de dades econòmiques perquè la majoria no entengui res), ni amb si voten els catalans o els espanyols.
Si us plau no ens despistem. Ells mateixos ens ho diuen ben clar: en Gonzàlez diu que hem de convéncer 2/3 parts del Congrès espanyol (això no ho pot fer ningú que no sigui el PP-PSOE) i en Margallo diu que ells NO PODEN fer cap reforma, que als catalans/es només ens queda fer una DUI. Margallo mateix ho confirma.