Article d´en J. Sort (historiador).
Després de comprovar les reaccions a les paraules del meu veí Joan Tardà va pronunciar les venerables i entranyables paraules de Visca la República i Mori el Borbó. Els espanyols s'esquinçaren les vestidures i muntaren un cafarnaüm digne de millors causes.
Tot ben hipòcritament, perquè sabien del cert que en Tardà no demanava matar a l'actual cap d'aquesta nefasta i funesta dinastia... senzillament estava reivindicant una arrelada tradició en el poble català d'enfrontar-se amb la monarquia -una tradició que per cert es pot resumir en aquella bonica cita que diu que "caga el ric, caga el rei i caga el papa i de cagar ningú se n'escapa".
Però, naturalment, això no tenia cap importància. És de sobres conegut que en la política de baixa estofa, el que compta no són les intencions, sinó si pots massacrar el teu adversari amb l'argument més al.lucinant que, això sí, tinguis més a l'abast.
Però el major fàstic i la major vergonya no me la van provocar els politiquets de sempre, sinó l'editorial al respecte de La Vanguardia. Sense cap mena de dubte és la carregada més bèstia que he llegit mai contra un polític del sistema. Traspuava un odi visceral, una ràbia i un instint homicida mai vistos i llegits en aquest pamflet que pressumeix de ser equilibrat i centrat...
Joan Tardà pot pressumir ara d'haver estat un dels pocs que ha tret dels nervis els editorialistes del paperot del condecito, per cert, i això no és cap casualitat, recentment nomenat pel borbó Grande de España.
Que l'independentisme avança, malgrat tot, ho demostra els atacs d'histèria de La Vanguardia com aquest en contra d'en Tardà, o com el que tingué en el moment de la moció de censura feixista contra en Joan Laporta. Precisament, el president del Barça, per la rellevància social del seu càrrec, quasi diríem que estratègic, s'ha convertit en el gran papu de La Vanguardia, dels seus acòlits i dels seus corifeus.
Més encara, La Vanguardia es dedica a matxacar, així que pot, tots els independentistes dignes, es diguin Tardà, Laporta o es diguin López Tena, Carretero o Joel Joan, per posar només uns quants noms que han estat objectius de les seves obsessions.
Penso que ha arribat el moment que els independentistes, que som , naturalment, els catalans sense complexos, diguem prou als atacs gratis per part dels mèdia espanyolistes.
Contrasta aquest atac sense miraments, amb la submissió canina a individus indesitjables com és el cas d'en Salvador Alemany, amo d'Abertis, és a dir, dels peatges de les autopistes. Alemnay forma part del nucli dur del gran poder fàctic català que no és altre que La Caixa. L'altre dia, en el Parlament , va defensar, sense caure-li la cara de vergonya, que s'havien de pujar els peatges de les autopistes quan aquestes s'embussin... i els diputats que vegeten, en comptes de trencar-li la cara, dialècticament parlant, van acceptar els seus arguments... Què patètic!
En definitiva, vergonya i fàstic en aquesta Catalunya del 2008. Espero i no tinc cap dubte que la del 2009, serà molt més digna i sobirana... que així sigui!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada