El debat introduït les últimes setmanes en els mitjans sobre la violència de gènere ens recorda a tots com funcionen les relacions de dominació, els diferents recursos que utilitza l’opressor sobre la víctima i la complexitat interna d’aquestes relacions. Es tracta sempre d’una relació violenta encara que la coerció pugui estar emmascarada.
La relació del
nacionalisme espanyol amb les altres identitats nacionals i els seus
nacionalismes és exactament la mateixa, la seva actuació va des de l’amenaça de
la violència explícita com a últim recurs fins al xantatge emocional que juga
amb les angoixes i les pors de l’oprimit. I, per descomptat, amb l’alienació de
la víctima, la interiorització i acceptació de la dominació com una cosa
natural. Tot això dins d’aquest marc en què les relacions de poder són clares:
una part és propietària dels recursos per ser autosuficient i l’altra no.
Tradicionalment
l’espanyolisme -la ideologia nacionalista al servei d’una burgesia parasitària
de l’estat i que exerceix el poder des de la cort madrilenya- va educar la
població espanyola en l’arquetip del basc primari i violent enfront del català
astut i sibil·lí. Els
bascos, a força de bèsties, eren una mica assassins i als catalans, en canvi,
se’ls podia comprar amb algunes pessetes. Si algú creu que això és fal·laç que
l’hi pregunti si no al president del Tribunal Constitucional, que és veu
autoritzada. Això no impedia que, per
necessitats de la governabilitat, calgués pactar en un moment o un altre amb
els representants polítics d’aquestes ètnies, una de tan irracional i una altra
de tan assenyada (tot i que la reconfiguració del mapa polític espanyol ja ha
solucionat aquesta llauna: els partits bascos i catalans són prescindibles, i
ara ja poden pactar els partits espanyols exclusivament entre ells).
Tradicionalment
l’espanyolisme va educar la població espanyola en l’arquetip del basc primari i
violent enfront del català astut i sibil·lí
La vida dóna moltes
voltes però qui aspira al poder sempre juga a guanyar-lo i conservar-lo, així
que ara des de Madrid ens expliquen una altra història: els bascos s’han tornat
racionals i són els catalans els irracionals. Ens recorden que en algun moment
el PNB va pixar fora de test, i aquí es podria posar alguna burla o algun
acudit a compte d’aquell Ibarretxe que va pretendre exercir la sobirania
política i va caldre humiliar-lo una mica, portar-lo al Congrés i allà
asseure’l en un banc per escoltar tot tipus de faltes de respecte. Però ara el
PNB ja és sensat i, per governar, accepta els límits de la Constitució vigent.
És un relat simple i eficaç que nega la realitat que aquest partit és el mateix
amb Ibarretxe que amb Urkullu i que, com tots, fa política i en aquest moment
històric li interessa pactar el que pacta per aconseguir els seus fins.
Aquest relat el fan els
partits polítics espanyols i els mitjans de comunicació madrilenys per atacar
la posició de l’independentisme català que mantenen en aquest moment les
institucions catalanes, per aïllar-lo i assenyalar-lo davant l’opinió pública
espanyola. L’estat espanyol, al servei dels interessos de la burocràcia de
l’estat i l’oligarquia amb la qual es fon, no deixarà d’utilitzar tots els
recursos de la dominació, del maltractament. Utilitzarà l’amenaça de la força
com a últim recurs, dibuixarà un futur de penúria econòmica per a qui pretengui
la separació o el divorci, farà xantatge amb els nens que es tenen a mitges,
insultarà, portarà la víctima als tribunals i en tot moment intentarà
desestabilitzar psicològicament. Els que es volen escapar d’una relació de
dominació seran putes, males mares, vampirs i, sempre, unes histèriques i
irracionals. Com els catalans i catalanes, vaja.
En el relat del
nacionalisme espanyol, Espanya és la nació mascle a imatge de Prússia -com va
retratar Ortega y Gasset-, les “repúbliques americanes” són les seves filles,
Portugal no mereix estima i les nacionalitats sense estat del seu interior són
males filles a les quals cal sotmetre i castigar. El militarisme i el masclisme
són ingredients naturals d’aquest nacionalisme tan incívic i antiliberal, per
això és lògic que menyspreï el que demana la ciutadania catalana. Perquè els
militaristes menyspreen en general la ciutadania i, si a sobre és catalana, ja
em diran. Ells tenen
l’estat i aquesta gent que insisteix tant a ser respectada mai tindrà el seu
respecte. ¿Una Espanya federal? De debò, a hores d’ara, amb el que hem vist,
¿algú creu que és possible? ¿Algú pot argumentar això en públic sense que se li
escapi el riure? A mi se m’acaba
d’escapar el riure, amarg, naturalment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada