1936-1939 guerra nacional i de classes

1936-1939 guerra nacional i de classes Consideració Pensem que pot ésser interessant i que és alhora necessari, de fer una reflexió i anàlisi en clau d’interpretació catalana, de la guerra del 1936-39, sobre l’especificitat de la guerra en l’àrea del Principat i la resta de la nació, és a dir, el cas de la guerra a Catalunya, en funció de la seva cultura, estructura sòcioeconòmica, institucions i identitat nacional. Qüestió de noms. S’anomena molt sovint guerra civil la guerra del 1936-39 quan, de fet, fou una guerra de classes i alhora d’agressió contra les nacions de l’estat. En el cas del primer concepte, ens trobem amb la burgesia industrial i financera, aliada amb l’exèrcit i l’església (llevat d’honorables excepcions), és a dir, els tradicionals suports del poder; a l’altra banda, les classes populars, que s’havien situat al costat del Govern Català i dels partits i organitzacions sindicals. Tot i que hi havia notables diferències polítiques, sobre la marxa de la guerra i del procés revolucionari, entre el PSUC i ERC, d’una banda i el POUM i la CNT de l’altra, discrepàncies que esclataren en conflicte armat els primers dies de maig de 1937. En el segon cas podem dir que fou una guerra contra Catalunya, contra la seva cultura, la seva identitat, era la voluntat uniformista i assimiladora de l’Espanya atàvica, el sentiment imperialista espanyol contra les altres nacions de la Península. És a dir, no considerem la confrontació estat espanyol - Catalunya, com l’eix del conflicte, com la contradicció fonamental i única, però sí que ens afecta com a catalans de manera específica, i és en aquest sentit, que l’hem de tenir compte, pensem que fins ara no se li ha donat la importància que té, a aquest vessant del conflicte. La voluntat de destruir Catalunya era present en els protagonistes del pronunciamiento, com després es féu evident, amb la repressió posterior a l’ocupació militar, i amb la política de genocidi cultural i procés d’espanyolització que practicà el franquisme. L’historiador P.Vilar escriu: El 1936 Catalunya se sentirà atacada com a tal, tan amenaçador era el raonament antiseparatista. Rovira i Virgili insisteix en la mateixa idea: Una altra qüestió que sembla també bastant clara, va ser la incidència de les reivindicacions nacionals de Catalunya, en l’origen i evolució del conflicte. Hi ha uns tics imperials de l’Estat espanyol, cap al que considera les seves colònies interiors, Galícia, Euskadi i Catalunya, que s’han de mantenir sotmeses, sota el mot d’ordre de: la unidad de los hombres y las tierras de España, concepte ben vigent encara, avui dia sota l’aspecte d’aquella frase que diu: Catalunya no és Espanya, és d’Espanya i en alguns dels discursos polítics dels partits espanyols. Guerra i revolució. Després del 19 de juliol del 1936, quan el cop d’estat de l’exèrcit ha estat vençut a Catalunya i altres àrees de l’estat, ens trobem amb un doble procés de guerra i revolució social, com a conseqüència de la gairebé desaparició de les estructures de l’estat i dels seus mecanismes de control. És aleshores quan ultrapassant el sostre de l’Estatut del 1932, el Govern Català davant la necessitat de fer front a la guerra, crea el 3/8/1936, BOGC núm 217 la Conselleria de Defensa, que crida a lleves i guarneix el front d’Aragó, junt amb les milícies que hi anaren a primera hora. Quatre dies més tard, es formà la Comissió de la Indústria de la Guerra (CIG), que tingué sota el seu control uns 300 tallers i fàbriques, amb uns 51.000 treballadors de manera directa, i uns 30.000 de manera indirecta, que permeteren d’organitzar una potent indústria bèl·lica, que abastí el front d’Aragó i d’altres fronts peninsulars. És en aquest context que Catalunya assoleix el nivell més alt d’autogovern d’ençà del 1714.Com a exemple del que diem, anotem que en el període 1936-37, fins als Fets de Maig, malgrat que fou un espai de temps curt, el Govern de la Generalitat actua amb un grau de sobirania nacional propi d’un Estat, controlant el comerç exterior, fent que el President de la Generalitat commutés penes de mort.El 8 de desembre del 1936 surt publicat al BOGC, el Decret pel qual es crea l’Exèrcit de Catalunya, que després per pressions del Govern Central, serà transformat en l’Exèrcit de l’Est; el 25 de desembre de 1936 es publica el Decret sobre la Reforma Eugènica de l’Avortament, un dels més avançats del seu temps, pel Decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços del 24 d’octubre de 1936, en el context d’un model d’economia mixta i mitjançant els Comitès Obrers de Control, s’iniciava una forma de socialisme autogestionari, que serà un model per a experiències posteriors, com la Iugoslàvia del Mariscal Tito (1945) o l’Algèria independent de A. Ben Bella (1962). La creació d’una Escola Popular de Guerra, als Escolapis de Sarrià, la formació de les Milícies Pirinenques (el Regiment Pirinenc número1 de Catalunya), amb militants independentistes de formació excursionista, sota les ordres directes del Govern Català. La indústria de guerra arribà a produir de 4 a 5 tones diàries d’explosius ( trilita, tetralita, natamita, pólvora militar, fulminat de mercuri), bombes de mà, bombes per a l’aviació, granades per a canó i morter, cartutxos pel fusell Màuser. El subfusell a Labora Fontbernat,fabricat a Olot, la pistola F.Ascaso, fabricada a Terrassa, el Mosquetó Màuser, l’obtenció de tetraetilat de plom per a la benzina dels avions és un exemple de l’esforç de la indústria de guerra catalana i de la seva creativitat. El conflicte entre els dos Governs Seguint amb el llibre de Rovira i Virgili abans esmentat, a la pàgina 32 diu: La resposta catalana a la guerra fou la fermesa a ajudar a Madrid i el front d’Aragó i, lluny de la línia de guerra, fer de motor, de fàbrica de material, de promotora d’iniciatives, Catalunya va mobilitzar més de 200.000 catalans del Principat, una proporció que possiblement no va superar cap altre indret de la Península. Encara el 12 de gener del 1938, es donarà la xifra de 240.000 soldats catalans a l’Exèrcit Popular, que representa el 40% del seus efectius. Aquest fou l’esforç de guerra de Catalunya, que no serà reconegut pel Govern de l’Estat, que durant els tres anys que durarà la guerra farà tots els possibles per a reduir el nivell de l’autogovern català, en una situació de gairebé conflicte permanent entre els dos Governs. Com a prova del conflicte entre els dos Governs, tenim l’exemple de Mallorca, quan el capità Alberto Bayo amb una força expedicionària que havia tramès i sostenia el Govern Català i el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya , desembarca a Mallorca l’agost del 1936 i estableix un cap de pont. Al cap d’un mes, per una ordre directa del Govern de la República, tramesa al cap de l’expedició, les milícies abandonen l’illa, sense que el Govern de la Generalitat fos consultat sobre la conveniència de l’ordre d’evacuació. Es tractava de fer fracassar l’expedició, perquè si hagués reeixit, hauria potenciat el prestigi polític i militar del Govern Català. Així, Mallorca esdevindrà un portaavions, una base aeronaval dels feixistes italians de l’Aviazione legionaria, que els permetrà de bombardejar amb comoditat tota la costa dels Països Catalans. Opinions autoritzades dins del camp de l’independentisme ( Quaderns de l’exili, Joan Sales), defensaren que la guerra dels tres anys, s’havia de transformar, aprofitant la situació de feblesa de l’Estat, en una guerra d’alliberament de la nostra terra, és a dir, no caure en el parany de l’antifeixisme abstracte, recordem que el feixisme, és la forma que adopta el capitalisme, en circumstàncies històriques concretes. Cal entendre que des de posicions suposadament d’esquerra, hi havia una incomprensió, un espanyolisme militant, cap a les nacions de l’Estat, i la mateixa voluntat d’eliminar la nosa que aquestes representaven com a elements diferents. Durant la guerra, la feblesa organitzativa i poca cohesió política Estat Català (EC), Nosaltres Sols (NS), front a l’hegemonia de la CNT-FAI, en una primera fase de la guerra i després del maig del 1937 de l’ERC i el PSUC, s’hi afegí el fet que aquestes organitzacions, mantingueren l’independentisme apartat dels centres de decisió polítics, això impossibilità que tingués un paper polític i militar significatiu, en el desenvolupament de la contesa. Després de comprovar el grau d’anticatalanisme i d’espanyolisme del govern de la República, quan s’instal·là a Barcelona, sorgiren veus dient que els catalans no volien ni Franco, ni Negrín. Per explicar aquesta reacció que sembla fora mida, volem exposar el següent: Julián Zugazagoitia militant del PSOE, Diputat (1931-36) Ministre de Governació (1937-38). Exiliat a París, fou detingut pels alemanys, lliurat a l’Estat espanyol i afusellat el 1940. J. Zugazagoitia explica unes frases dites per J. Negrín a finals del juliol del 1938, molt aclaridores de la visió que tenia sobre el fet nacional català: No estoy haciendo la guerra contra Franco- deia Negrín al sotsecretari de la Governació Rafael Méndez- para que nos retoñe en Barcelona, un separatismo estúpido y pueblerino. De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa supongan. No hay más que una nación: ¡España! (...)En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro. Crida l’atenció la modernitat del seu discurs, que enllaça amb el d’alguns polítics actuals. Les paraules de J.Negrín, ens semblen tot un exercici de democràcia, amb unes opinions d’un nacionalisme espanyol i un anticatalanisme, que eren compartides pel president de la República, M. Azaña, i contingudes en el llibre del qual és autor: La velada de Benicarló: dialogo de la guerra de España. Des del moment que el Govern de la República s’instal·la a Barcelona, (novembre de 1937), el Govern de la Generalitat queda reduït a les funcions de l’antiga Diputació Provincial. Durant el seu càrrec de Cap de Govern, J. Negrín recuperà moltes de les atribucions que tenia el Govern de la Generalitat buidant-lo de poder. Així el maig de 1937, s’apoderà de l’ordre públic i l’organització militar, dels proveïments, el gener del 1938, dels transports el març del 1938, i de les indústries de guerra catalanes que passaran a dependre del Govern de la República l’agost del 1938, fets que l’enfrontaran amb el Govern Català presidit per Lluís Companys, la confiscació de les indústries de guerra farà vessar el got, i com a protesta per aquesta política, Jaume Aiguader, militant d’ERC ministre de Treball i d’Assistència Social, dimitirà junt amb el basc Manuel de Irujo ministre de Justícia, el 11/8/1938. Aquests dos ministres, formaven part del segon govern de J.Negrín establert el 6/4/1938, Josep Tarradellas, com a conseqüència d’aquesta situació, fa públic l’acord d’ERC de no col·laborar amb el govern de J.Negrín. Cloenda Així doncs, veiem que l’espanyolisme més ranci és un lloc comú tant per als espanyols de dreta com per als d’esquerra, i que durant els tres anys de guerra, es reberen agressions per part d’aquests darrers, quan es defensaven les quotes de poder del Govern de la Generalitat, o elements de la nostra identitat nacional. Després de l’ocupació el gener del 1939, els catalans perdérem per partida doble, com a catalans i com a treballadors. Si la repressió fou tan despietada i llarga, és perquè els vencedors volien esborrar els avenços que s’havien fet en el procés de construcció nacional, i en les conquestes revolucionàries del període 1936-37. El record de les conquestes socials i nacionals aconseguides durant l’interval de temps del 1931-37, amb el seu nivell d’autogovern, segueix viu en el record, la història i l’imaginari col·lectiu. Es tracta d’aprendre dels errors i potenciar els encerts, en el procés de construcció de la nova societat independent i socialista del futur. Agustí Barrera i Puigví.- historiador Bibliografia consultada Brusco, Ramon (2003) Les milícies antifeixistes i l’exèrcit popular a Catalunya Lleida. Edicions El Jonc Cendra, Ignasi (2006) El Consell d’Economia de Catalunya (1936-1939) Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat d.a. (2003) Tarradellas o la reivindicació de la memòria (1899-1988) Lleida. Pagès editors http://industriesdeguerra.blogspot.com Sales, Joan ( 1976) Cartes a Màrius Torres. Barcelona. Editorial .Club editor. Siguan, Miquel (2002) La guerra als vint anys Barcelona. Editorial La Campana Tarradellas, Josep (2007) La indústria de guerra a Catalunya (1936-1939) Lleida. Pagès editors Agusti Barrera