El vot en blanc(1)

Barrera és partidari d'aplicar el 9 de març un revulsiu a les forces nacionalistes que els obligui a revisar doctrines i fer front comú
El vot en blanc (1)
Heribert Barrera / Expresident del Parlament i expresident d'Esquerra
Una imatge de la manifestació pel dret de decidir de l'1 de desembre a Barcelona
PERE VIRGILI

No fa gaire, unes paraules meves sobre el vot en blanc van aixecar un petit batibull. Precisar com veig la qüestió potser no resultarà superflu. S'acosten eleccions. Per als que a Catalunya voten en clau espanyola, cap problema: les opcions són clares. En canvi, són molts els votants nacionalistes que estan en dubte: se senten decebuts, no veuen clar per a què es farà servir el seu vot i són reticents a donar xecs en blanc. El meu desig seria saber expressar les seves inquietuds.

La confiança que han perdut es restabliria, probablement, si poguessin votar persones. Però estem en una democràcia representativa on els nostres representants ens els trien els partits, i sovint no gaire bé. El sistema ha funcionat passablement durant anys, però ara ja no dóna més de si. Els partits s'han esclerosat, s'han empobrit intel·lectualment i no s'han adaptat prou bé als canvis de la nostra societat. Continuen addictes a l'estratègia del peix al cove i dels pactes d'investidura, que fou vàlida anys enrere, però que ara serveix de poc. I continuen creient que, perquè Catalunya tiri endavant, no hi ha altre camí que ser servicials a Madrid i fer-hi pedagogia, i no perden ocasió d'oferir-se per ajudar Espanya i garantir-ne la governabilitat.

Durant noranta anys, he pogut veure molts ministres catalans a Madrid. Hi ha hagut de tot, i alguns d'ells (Cambó, Carner, Serra, per exemple) han estat dels millors entre els millors. Però, mai per mai, cap d'ells no ha fet avançar ni un mil·límetre la causa de la nostra llibertat. Al contrari, han servit per tapar la boca als partits respectius i alguna vegada ens han fet perdre ocasions excepcionals. Jordi Pujol se n'adonà i no va voler mai tenir ministre a Madrid. Ara, però, aquest encert es vol presentar com un error i es diu que no s'ha de tancar cap porta. Algú, per culminar el seu currículum, s'ha acuitat a oferir-se.

És per tot això que hi ha tants nacionalistes que no saben quina papereta posaran en el sobre, i que molts es plantegen de no posar-n'hi cap o de no anar a votar. Ja sé que això perjudica més els bons que els dolents, però potser aquesta vegada l'autèntic mal menor no sigui votar altre cop a contracor, sinó administrar un revulsiu als partits nacionalistes que els obligui a revisar doctrines, a fer front comú a Madrid, a no trair els principis per quatre engrunes... i a aprovar a Catalunya una llei electoral decent.

Res d'això no és fàcil. En l'Estatut vigent, una vegada més vam tirar-nos pedres a la pròpia teulada i hi vam consignar que la llei electoral necessita un quòrum de dos terços. L'immobilisme conserva grans perspectives de futur! Tibants com són les relacions, el fer front comú a Madrid requeriria difícils sacrificis d'amor propi. I posar al dia doctrines i estratègies és més fàcil de proposar que de reeixir i no es pot fer en quatre dies. Artur Mas ha fet un intent meritori, però es necessita temps per completar-lo i debatre'l. ERC ha estat menys afortunada. Del referèndum del 2014 val més no parlar-ne, i el seu catalanisme social és sobretot voluntarisme. Un assagista francès, Alain, va escriure fa molts anys que hi ha tres polítiques que cal esforçar-se a equilibrar: la del cor, la del cap i la de l'estómac. Malament rai si l'independentisme hagués de refiar-se més de l'estómac que del cor! A fi de comptes, doncs, potser el revulsiu, si s'administrés, no faria efecte. Però, al punt que estem, segurament valdria la pena de provar-ho.