CATALUNYA EMMANILLADA.
"El PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada"
Víctor Alexandre.
El preu que paga Catalunya per estar encadenada a Espanya és tan escandalosament elevat que el dia que siguem independents i avaluem els costos que han tingut en tots els àmbits aquests tres segles de sagnia, ens sentirem avergonyits de la nostra passivitat.
L’espoli fiscal, no cal dir-ho, és espectacular i les engrunes que ja s’anuncien amb el nou finançament no poden ser més humiliants. Els 5.000 milions de què s’havia parlat inicialment han estat rebaixats a 4.200, després a 3.500, després a 3.200 i ara a 1.794. I si a això hi afegim el fet que el principal partit del govern no creu en el país, perquè per a ell el país és un altre, l’atzucac a què ha arribat Catalunya no pot ser més alarmant.
Tanmateix, no tot és culpa d’Espanya, no tot el que ens empetiteix i ens apropa al raquitisme és fruit d’un projecte espanyol d’assimilació. Hi ha un projecte molt més pervers que aquest pensat i fet a casa nostra. Es tracta d’un projecte elaborat pels socialistes l’objectiu del qual, diguem-ho clar, consisteix a reduir la nació catalana a una mera peculiaritat folklòrica espanyola en el termini d’una generació. Vist l’increment de l’independentisme, el PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada i fonamenta tota la seva política en aquest principi: neguen els drets històrics, imposen més hores de llengua espanyola a les escoles, acullen amb els braços oberts la invasió espanyola de competències, voten a Madrid al costat del PP en contra de Catalunya en matèria de llengua, de seleccions nacionals i de gestió aeroportuària, rebaixen l’Estatut 48 hores després de la seva aprovació al Parlament, donen suport a la política radial espanyola que converteix Madrid en la capital dels catalans i riuen mofetes tot beneint el pas del tren d’alta velocitat a 75 centímetres de la Sagrada Família, el monument que representa Catalunya arreu del món.
Aquesta, però, és només la part dramàtica. També n’hi ha una d’esperpèntica, i és que aquells que van lliurar el govern del país a aquesta gent estan obligats a cantar-ne les excel·lències passi el que passi per tal de mantenir-se en el poder sense caure en una flagrant incongruència. És a dir, que la cúpula republicana –en contra de bona part de la seva militància- no pot criticar el seu soci de govern perquè fer-ho significaria reconèixer el fracàs espectacular de la seva estratègia i l’error històric que ha suposat el segon tripartit. Tot plegat deixa ERC en una posició suïcida. I no sols perquè ja ha perdut més de la meitat dels votants, sinó perquè la seva política de mans netes s’ha acabat convertint en una política de mans lligades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada