CRÍTICA DE LA PEL.LÍCULA "TIRO EN LA CABEZA".

Tret al cap
Sento a la televisió: 'El terrorisme és un problema de tots
Sento a la televisió: 'El terrorisme és un problema de tots, que ens afecta a tots i que entre tots resoldrem.' La frase podria ser de Zapatero, o de Rajoy, o, fins i tot, d'Aznar. Però, no. És de Jaime Rosales, director de la controvertida pel·lícula 'Tiro en la cabeza', Premi de la Crítica Internacional al Festival de Sant Sebastià. La nit de l'estrena, el públic, dividit, va aplaudir i va xiular. Uns quants dies després, llegeixo més declaracions de l'autor. 'Rodant vaig tenir la sensació de ser al centre de la creació.' 'És una pel·lícula antipropagandística. Vivim una tremenda contaminació política en la nostra societat.' 'Hi ha pel·lícules, com la meva, que provoquen grans passions i grans fòbies.'
L'he anada a veure. Ni gran passió, ni gran fòbia. Ni això. M'he ensopit com una ostra i en cap moment no m'he sentit a prop del centre de la creació. La cosa més simptomàtica de totes, per mi, és que, havent-hi desenes de projectes de films i documentals sobre ETA i Euskadi, el diner públic vagi a parar a un experiment de cine mut, avorrit i insubstancial. És molt revelador. El film mostra la vida quotidiana d'un senyor que, al final, en mata un altre d'un tret al cap. Es basa en un fet real, del desembre del 2007, quan tres membres d'ETA, segons la versió que es va divulgar aleshores, van matar dos policies a França, en una trobada casual. Si pretenen explicar que la gent d'ETA és d'aspecte normal i té vida quotidiana com tothom, ja ho sabíem.

Què més? Res. A més, els diàlegs no se senten. És un recurs de distanciament, o és que escriure diàlegs hauria significat mullar-se, reflexionar sobre contradiccions i problemes, abordar més de prop la complexitat de la qüestió? No sé si és una aproximació al problema de la violència política, com la que fa una empresa de moda, que anuncia les seves creacions amb modelets disfressats estil Baader Meinhof. O com les sales 'pijas' de les revistes 'pijas' de decoració, on s'exhibeixen a les parets fotografies artístiques d'Ulrique Meinhof. És 'cool', ara, l'estètica terrorista?

Sincerament, em confesso negat! per a subtileses tan elevades. No sé què m'han volgut explicar, i els esforços que he hagut de fer per no adormir-me han estat titànics. És innegable, emperò, l'habilitat del director per a filmar de lluny, amb teleobjectius, com si observéssim un gripau del llac Turkana, o com si fóssim un policia secret que fa un seguiment. Ara, sorprèn que un senyor que es mou en la clandestinitat, i que viu una història tan forta com per a acabar matant a sang freda, no pari de fer-se veure per les finestres i balcons de tots els apartaments que visita. No he entès res, ni tan sols per què l'etarra és tan lent en tot. Beu molt lentament, menja molt lentament, lliga molt lentament... Pobre, en aquest aspecte és increïblement sapastre.

I quan s'atura davant un quiosc, s'eternitza. Potser perquè es vegi ben clara la publicitat dels xiclets Trident o Orbit? Més endavant veurem els anagrames de Nestlé, FNAC i Decathlon, formant part de plans tan llargs i tediosos com la vida del protagonista. Jo no crec que visquem una tremenda contaminació política. Vivim aixafats sota un discurs polític gairebé únic, que anul·la els contrastos i fomenta l'acriticisme. Recorda ningú que a Euskadi viuen en un estat d'excepció encobert gairebé permanent? O que s'han denunciat tortures, detencions sense proves i que molta gent dubta de la base jurídica invocada per a il·legalitzar organitzacions abertzales? No interessa. La contaminació política ho amaga. El soroll polític i mediàtic adapta la realitat als seus interessos. La situació és d'una complexitat molt gran, que ve de lluny, de la dictadura, que implica unes quantes generacions d'etarres, de polítics, de policies i de ciutadans. Hi ha hagut els GAL, treves trencades, molta violència, molts morts, molts presos... La manera més insulsa i políticament correcta d'abordar-la és fent una pel·lícula muda.