dijous, 15 de setembre de 2011

SENTÈNCIA SOBRE LA LLENGUA VEHICULAR: MENTIDES I CINISME DELS DE SEMPRE.


Bon article sobre la immersió i els símbols de l´Hèctor López Bofill:

La immersió lingüística a les escoles és un símbol. És la idea de la societat cohesionada al voltant de la llengua que a Catalunya voldríem tenir i que la realitat s'obstina a desmentir. Si després de gairebé trenta anys de normalització lingüística encara es mantenen bosses de població que tenen com a llengua vehicular el castellà i que viuen a barris de ciutats catalanes com si visquessin a Alcobendas és que, tenint present que els més joves d'aquests sectors ja es van escolaritzar en català, el procés de la immersió va fallar, com falla sistemàticament quan als instituts es parla molt més castellà del que es reconeix o quan els nens es socialitzen en castellà a l'hora de pati.

L'ús de la llengua catalana ja es troba dinamitat al carrer, el que provoca indignació és que des de la justícia espanyola ara es pretengui destruir el símbol i ja se sap que atacar la història del desig és molt més punyent i humiliant que atacar la història de la realitat. Si el catalanisme se sent ferit per aquesta nova envestida espanyola és perquè revela les misèries de la seva feblesa, ja que la immersió lingüística també és un símbol d'una altra cosa: el de la gairebé única concessió que es va arrencar per a Catalunya en el procés de transició espanyola. La immersió era una escletxa d'esperança en els anhels de transformació de l'Estat pel qual sospiraven alguns sectors de l'estament polític català. Però també això ha fallat, ha fallat coincidint amb una reforma constitucional que ha culminat allò que ja es volia aconseguir l'any 78: l'exclusió dels nacionalismes perifèrics d'una arquitectura de l'Estat en què només hi ha una nació i una llengua.

Sigui dit de passada: la feblesa catalana també va provocar que les concessions atorgades per Espanya estiguessin enverinades. La immersió lingüística a les escoles es va transformar en un instrument per calmar la mala consciència de la classe mitjana catalana per no defensar la llengua al carrer. Si els nens estudiaven en català a l'escola, pensaven des d'aquests sectors, la continuïtat de la llengua es podia consolidar encara que el catalanoparlant alfabetitzat en castellà durant el franquisme continués consumint premsa, literatura i oci en castellà, es relacionés en castellà en el seu àmbit laboral i canviés de llengua quan els nouvinguts procedents d'Espanya o d'arreu del món se li adrecessin en castellà. Era evident que a l'escola no se la podia carregar sola amb els neulers d'una classe mitjana mesella disposada a arronsar-se davant de la força expansiva del castellà amb tots els poders de l'Estat espanyol al darrere. I ara fins i tot trontolla el bastió escolar, perquè vist el poc coratge d'aquesta classe mitjana i sobretot dels partits polítics majoritaris que la representen, els poders de l'Estat ja han decidit posar fi a aquesta nosa que havia quedat pendent de la transició i obrir el catalanisme en canal.

Per bé que l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol està avisant des de fa mesos de l'onada d'agressions que ara mateix s'estan rabejant contra Catalunya, la federació que ell va liderar, amb més poder que mai a les institucions del país, es limita a mostrar un estupor insolvent, una completa manca d'estratègia per fer front a l'hostilitat i, encara pitjor, una rendició als principals responsables de l'atac: el PP. La primera actitud censurable de CiU és la ingenuïtat: que no es coneix el PP? Que no se sap quin és el seu programa polític? Com es pot arribar a tolerar un pacte per aprovar els pressupostos del 2011 amb el PP i l'endemà que Alícia Sánchez Camacho es presenti al jutjat per denunciar la immersió lingüística a les escoles? Com es pot admetre que el PP aplaudeixi la interlocutòria del TSJC contra la immersió i Oriol Pujol encara declari que “es poden entendre” amb el mateix PP en aquelles qüestions d'àmbit econòmic que no afecten la identitat? No va ser CiU que va permetre que Xavier Garcia Albiol governés a Badalona, o que se signin pactes estables de govern a Castelldefels, a canvi que CiU controli Barcelona, la Diputació i aprovi els ja citats pressupostos?

Hem titllat els gestos de CiU d'ingenus per no qualificar-los de mentiders i de cínics. Des del govern de la Generalitat es menteix quan s'afirma que hi pot haver una solució jurídica per neutralitzar les resolucions judicials contra la immersió. No n'hi ha. Només resta el pronunciament del Tribunal Constitucional espanyol sobre la llei d'ensenyament i en què previsiblement repetirà la interpretació de la sentència sobre l'Estatut: que el castellà també ha ser llengua vehicular a Catalunya. Al govern de CiU li resta doncs o desacatament o submissió, però ja s'insinua el camí que prendran quan al Parlament CiU impedeix aprovar una resolució que proclama el català única llengua vehicular a l'ensenyament i es limita a abonar el mateix text que podria subscriure el Tribunal Constitucional espanyol.

L'únic projecte del govern Mas sembla, doncs, entomar i anar tirant de veta tot camuflant la manca de fermesa amb fantasies i objectius irrealitzables (com pensa encarrilar un pacte fiscal amb Espanya si aquesta ja ha reformat la seva Constitució contra els interessos financers de Catalunya?). Es pot anar amagant el cap sota l'ala i permetre que continuï surant la xarxa d'interessos clientelar que cobra d'Espanya, però sense un relat i sense resultats coherents amb aquest relat no es guanyen eleccions.