Cap sorpresa, qualsevol representant de la metròpoli pot visitar les seves colònies quan vulgui. La sorpresa és que visita les colònies en el moment més crític del seu mandat per a dir el de sempre ("ni quiero ni puedo"), per a tant a què vé si no ha de dir res de nou?
El Govern espanyol s' està col.lapsant, el passat dia 9 es va donar per tancat l'actual "estado de las autonomias" i també la "modélica transición española", estem més prop que mai de sortir d' Espanya (si no fem errades grosses).
Coincidim en bona part de l' anàlisi d' avui d' en Partal i per això us l' afegim. Estem atents, és molt important la posició dels fiscals de Catalunya (més del que pensem) i les coses poden anar ara més ràpides.
L’oportunitat
De totes les coses que podíem pensar que
veuríem arran del 9-N, n'hi ha una que crec que no havia passat pel cap de
ningú: la rebel·lió històrica dels fiscals catalans contra l'ordre de processar
el president de la Generalitat. Poca broma. És una decisió d'unes conseqüències
polítiques incalculables. I al mateix temps és una mostra diàfana de tot això
que passa a Catalunya, i que és molt gros: l'estat espanyol s'ha esfondrat.
Cosa que, sorprenentment, veu amb molta claredat el cap del seu exèrcit.
El 9-N més de dos milions de ciutadans
simplement vam negligir l'existència de l'estat espanyol. El govern de
Catalunya també ho va fer, perquè en desobeí clarament les decisions, i ningú
no pot negar que això era molt més complicat. A mi no em perseguiran per allò
que vaig fer, però a ells sí. Va ser, doncs, un gest decidit que caldrà
apuntar-se per al futur immediat. Un gest, una actuació política, que ha
dinamitat l'estat de les autonomies i ha originat això tan gros que vivim ara.
Tot és molt senzill d'explicar: els fiscals
tenen dependència orgànica. No es poden rebel·lar. De fet, no s'havien
rebel·lat mai, no n'hi ha cap precedent, d'això que passa ara. Si un fiscal vol
prosperar, sap que no pot desobeir. Pot discutir tan fort com ho crega
convenient i argumentar fins a l'extenuació, però no pot plantar-se i sobretot
no pot desobeir ordres directes del fiscal general. Així doncs, que els fiscals
catalans —col·lectivament, a més— es planten davant Torres-Dulce té un valor
polític immens i serveix per a explicar on som millor que no pas cap altre
pronunciament o esdeveniment. Perquè aquesta gent no són precisament
independentistes.
Si sumem la desobediència dels fiscals, alts
funcionaris, a la desobediència en massa dels ciutadans durant el 9-N i a la
desobediència del govern català, és fa visible que l'estat espanyol mostra
signes de col·lapse a Catalunya, com ha captat perfectament el cap de l'estat
major de l'exèrcit de terra espanyol: 'Quan la metròpoli esdevé feble es
produeix la caiguda.' Bufa!
L'esfondrament de l'estat és una condició
prèvia, de manual, de qualsevol independència. Condició que resulta que també
es compleix. És obvi que el fiscal general imposarà el seu criteri, però també
és obvi que l'esquerda que s'ha obert és immensa, sobretot tenint en compte que
Mas ha de ser jutjat pel Tribunal Superior de Catalunya.
Em reafirme, doncs, en allò que dic ja fa
dies: anem arribant a un punt ideal i només hi ha el perill de les nostres
errades. Les setmanes vinents em sembla que són el moment clau, el punt
perfecte, per a emprendre el final del procés d'independència. El desconcert de
l'estat és impressionant, a causa de la seua incapacitat per a fer front a les
decisions que s'han pres des de les nostres files. Especialment la de convocar
el 9-N i portar-lo a terme assumint-ne les conseqüències.
El 9-N va ser el dia de la ruptura. I això,
com més temps passe, més clar és veurà. Res no serà igual, ja. De manera que
ara cal concretar el procés d'independència i fer-lo efectiu de seguida. Per a
la qual cosa hi ha una condició que ningú no pot eludir ni inventant-se
discussions bizantines: cal guanyar les eleccions amb una contundència enorme.
Unes eleccions que em sembla molt més que probable que les farem abans no
cremen les falles a Bétera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada