L' article ha estat publicat a Nació Digital:
Aquest dilluns de pasqua farà cent anys de la revolta de pasqua irlandesa, la famosa easter rising, sublevació armada per a proclamar la independència d’Irlanda. En realitat, va ser el 24 d’abril de 1916, però la data important no és la del calendari civil, sinó religiós, canviant amunt i avall, coincidint amb diumenge de resurrecció, tot i que es va haver de retardar un dia. Els fets van tenir lloc, quasi en exclusiva, a Dublín, quan dirigents del Sinn Féin i la Irish Republican Brotherhood, al capdavant d’uns 1.200 voluntaris mal armats, van ocupar l’estació central de correus i van proclamar-hi la República d’Irlanda. Els dirigents de la revolta van ser el poeta i promotor de la Gaelic League en defensa de la llengua, Patrick Pearse, i James Connolly, dirigent obrer i representant d’un independentisme popular i progressista del qual tenim en català l’obra Nacionalisme i socialisme (1979). L’aixecament va fracassar, els seus líders van ser afusellats després de resistir una setmana el setge militar britànic i l’avalot comportà al voltant de 1.300 morts i un miler llarg de ferits. Encara avui crida l’atenció veure l’impacte de les bales de calibre divers a la façana de l’edifici, testimoni vivent d’un episodi que féu de revulsiu a l’interior de la societat irlandesa i que causà un gran impacte a nivell internacional, pel caràcter inesperat del succés i el final tràgic que l’acompanyà. Els protagonistes de la revolta de pasqua han passat a la història com a herois romàntics, capaços de donar la vida per la causa de l’alliberament nacional del seu país i, avui encara, conserven l’aurèola pròpia de tot mite. És normal de trobar a les llibreries irlandeses llibres que recorden aquell esdeveniment, biografies dels màrtirs que aquest ocasionà, així com reproduccions plastificades de la declaració d’independència que van fer, amb la signatura dels seus protagonistes: “Declarem el dret del poble d’Irlanda a la possessió d’Irlanda, i al control sense traves dels destins irlandesos, a ser sobirans i inalienables. (...) davant del món proclamem la República Irlandesa com a estat sobirà”. Fa anys, no em vaig resistir a la temptació d’adquirir-la, amb un grapat de llibres i aquell punt d’emoció que sempre m’han generat certs gestos. Exactament, la mateixa sensació que vaig tenir en visitar les tombes de Michel Collins i Eadmond de Valera, al cementiri dublinès, sempre cobertes de flors.
Un dels indrets on l’easter rising va tenir un
ressò destacat fou aquí. Però, en realitat, l’empremta irlandesa ja s’havia fet
sentir abans, quan el 1870 Àngel Guimerà fundà la primera entitat pròpiament
catalanista, de to radical i romàntic, anomenada La Jove Catalunya, a semblança
de la Young Ireland creada el 1842. L’entitat catalana tingué com a òrgans
periodístics La Gramalla i, més, tard, La Renaixença. És aquí on Sebastià Farnés,
avi de Maria Aurèlia Capmany, publicava versos abrandats sobre els lluitadors
irlandesos: “Un fill de Catalunya te saluda/ un amant de la Pàtria Catalana/
qual crit serà mentres son pit aleni/ Visca l’Irlanda!”. J.N.Roca i Ferreras
publicà articles de suport clar a Irlanda, sobretot els apareguts el 1887 al
periòdic l’Arch de Sant Martí i, un any abans, un grup de catalans havien
adreçat un Missatge a Irlanda, quan semblava proper un cert règim d’autonomia
per a aquell país. Ja al segle XX, fou Antoni Rovira i Virgili qui de més a
prop, amb més regularitat i de manera més documentada va seguir tot el procés
d’emancipació nacional irlandès i així ho traslladà als seus articles, amb
comentaris que sempre tenien algun tipus de paral·lelisme o aplicació a Catalunya,
com quan assegura: “L’atorgació de l’autonomia ha vingut per fi. Però s’ha fet
tard. Ara la majoria del poble irlandès s’ha adherit al Sinn Féin i exigeix la
República Irlandesa independent”. I obres teatrals com Jordi Erin (1906), del
dramaturg Josep Burgas, amb un patriota irlandès com a protagonista, triomfaven
als nostres escenaris per la seva exaltació patriòtica, tant aquí com entre els
cercles independentistes catalans a Cuba.
Tanmateix, la revolta de pasqua va sorprendre
els sectors més catalanistes que, en general, no van fer costat a aquell
sacrifici de vides humanes, considerat inútil i innecessari, per heroic que
fos. Hi hagué, però, dues excepcions notables: Daniel Cardona, el més irlandès
dels independentistes catalans, que el 1931 havia de fundar l’organització
Nosaltres Sols, traducció lliure de Sinn Féin, i el socialista Manuel Serra i
Moret que assegurava: “Els irlandesos es defensen contra la mort”. Quatre anys
més tard, un altre fet commocionà l’opinió pública catalana i mundial. El
batlle de Corcaigh pel Sinn Féin, Trayloc Mac.Subine, moria en una presó de
Londres, després de 74 dies de vaga de fam. R.Negre i Balet publicà el llibre
Irlanda, el batlle de Cork i Catalunya, amb una introducció de Rovira i
Virgili, Ventura Gassol li dedicà el poema Glossa (“Esperit de Mac Sweney,
germà nostre/ oh, si també ens obrissis la presó!”) i Josep Carner En la mort
de l’heroi (“Quin orgull , sota el ròssec de les boires,/ en front de la
despulla del lleial,/ de tenir una bandera prohibida/ per a posar-la a mig
pal”, mentre diverses organitzacions catalanistes demanaven els ciutadans de
posar-se un llaç negre a la solapa, en senyal de dol, s’organitzaven actes de
protesta en molts indrets i també misses per a la seva ànima, amb assistència de
les primeres autoritats, com la que organitzà a Molins de Rei, com a primera de
les seves activitats, els Pomells de Joventut, promoguts per J.M.Folch i
Torres.
Al nostre país, l’interès per Irlanda no es
limità només al territori del Principat, ja que la revista perpinyanesa
Tramontane, nascuda el 1919, hi dedicà pàgines especials, com féu també la
premsa mallorquinista. Al País Valencià, ja el 1920 l’Agrupació Escolar
Nacionalista (AEN) i la Joventut Valencianista organitzaven actes de “simpatia
a Irlanda”, on intervingué Adolf Pizcueta i V.Tomàs i Martí, el mateix que a La
Correspondencia de Valencia publicava l’article Déu salvi l’Irlanda i com a
president de l’AEN adreçava un telegrama al primer ministre britànic D.Lloyd
George, protestant pel “lent assassinat” del batlle irlandès en vaga de fam.
Mort aquest, les entitats valencianistes van adreçar una carta de solidaritat a
la seva vídua, reproduïda a la premsa local. El maig de 1921, Eduard Buïl
creava la Joventut Nacionalista Obrera, tenint com a referència els obrers
irlandesos, “actius defensors de la independència del seu poble esclavitzat”.
Més endavant, ja a l’exili parisenc, Francesc Macià entrarà en contacte amb el
moviment irlandès, fins i tot visitarà l’illa per sant Patrici i s’entrevistarà
amb De Valera. El 1932, Joan P.Fàbregas, cenetista independentista i futur
conseller d’Economia el 1936, publica Irlanda i Catalunya. Paral·lelisme
político-econòmic i, després dels fets d’octubre de 1934, algun independentista
català acabarà refugiant-se a Irlanda. Aquesta ja és, però, tota una altra
història. Ara, cal recordar aquell gest èpic que, cent anys enrere, somogué el
món i convertí els seus protagonistes en els herois pioners d’una pàtria que
volia ser lliure. El 1949, finalment, Irlanda esdevenia un estat del tot
independent de l’imperi britànic, sense cap relació de dependència d’aquest en
cap àmbit, i sis anys després ingressava com a membre de l’Organització de
Nacions Unides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada