divendres, 27 d’octubre del 2017

AVUI, JORNADA CLAU AL PARLAMENT DE CATALUNYA.

Ahir vam viure unes muntanyes russes impressionants políticament. Amb contactes Govern català- psc- PSOE, Govern català- PNB, PNB-PP, etc. etc.i molts intermediaris com el sr. Urkullu, el sr. Iceta, etc.etc. Uns contactes que portaven a que el Govern Català no havia de declarar la independència i convocar eleccions autonòmiques, a canvi de que el PP-PSOE-Cs suspenguessin el 155, alliberessin els dos presos polítics i retiressin les forces policials espanyoles.
És evident, pel que coneixem, que el Govern català va demanar garanties (i és lògic, la historia és llarga i els incompliments per part dels Governs espanyols han estat moltes), i el Govern espanyol va pensar que les demandes catalanes no es compensaven NOMÉS amb la retirada de la Declaració i la convocatòria d' eleccions autonòmiques. Això dóna una idea del que vol el Govern espanyol: la rendició incondicional de l' independentisme.
Hi ha molts episodis històrics on podem veure la mentalitat colonial espanyola quan es tracta de parlar de temes territorials. Aquesta mentalitat no ha canviat.
I tampoc, en aquestes circumstàncies, es pot anar endarrere i només es pot anar endavant. La Declaració d' Independència no és cap delicte, ni tampoc amb les lleis espanyoles.
Avui 27 d' octubre és un dia clau. Ja en parlarem. No es pot donar cap pas enrere..     

V. Partal avui diu a Vilaweb:

El president Puigdemont ha fet miques el guió que molta gent li havia anat escrivint tenaçment i crec que coordinada aquests darrers dies. Hi ha una frase de la seua compareixença que conté la clau de tot això que ha passat. És quan diu que tots el pressionen a ell, i que en canvi no veu que ningú pressione els qui volen aplicar el 155. Amb els gests d’avui, el president de la Generalitat s’ha espolsat la pressió. De colp. S’ha espolsat la dels seus, que era molt intensa i directa, i també la dels altres. És veritat que ho ha fet d’una manera que ha posat el cor de mig país a un pam de l’infart. Però he de reconèixer que no sé si era possible fer-ho altrament.
Puigdemont ha aconseguit enfocar el debat i netejar-lo. Aclarir de què parlem i què hi ha realment en joc. Demostrar la falsedat de l’argument de base i deixar despullats tots aquells que reclamaven de parlar i dialogar però que de fet només pretenien que la Generalitat es doblegàs a les ordres de Madrid.
Fins i tot crec entendre –vaja, em sembla evident– que ha enviat també dos missatges molt contundents al seu entorn més immediat. Un d’independència personal i lideratge, molt centrat en el seu partit. I un altre, adreçat als seus socis de govern, per a reclamar respecte i forçar tothom a assumir les seues responsabilitats. Puigdemont tenia un camp de mines al davant i n’ha escapat amb un salt acrobàtic. No convoca eleccions, acusa formalment el govern de Mariano Rajoy i posa a les mans de la presidenta del parlament i dels partits que donen suport a Junts pel Sí el pas que s’ha de fer. D’aquesta manera retrata tothom i reclama que tothom es retrate i que ningú no s’amague rere seu.
Finalment, la decisió de Puigdemont ha tingut un altre efecte que em sembla gairebé el més fonamental: ha girat com un mitjó el to de la situació política. Ara les presses, els dubtes i la por han canviat de bàndol i de ciutat: de Barcelona a Madrid. I per això ja hem vist com allà es barallaven el PSOE i el PP mentre que ací el debat ha començat a girar, sense eufemismes, entorn d’allò que és greu, entorn de l’aplicació il·legal d’una colla de mesures que ens volen infligir amagades sota el recurs al 155. L’actitud prepotent i burleta de l’anomenat bloc constitucionalista ha canviat a mesura que passaven els minuts i es trobaven al davant les paraules clares i els arguments contundents no tan sols de Junts pel Sí i la CUP, sinó també d’Albano-Dante Fachin. Es pensaven que ja ho tenien i s’han trobat que ho tenen pitjor que ahir.

Al carrer, mentrestant, la decepció més absoluta es tornava energia encomanadissa. Puigdemont ha fet entendre a la gent, també, que es pot perdre, però que hi ha un camí per a guanyar. La gent ha tastat el fel de la derrota i ha entès que qualsevol preu és més barat que no pas rendir-se. I amb això tinc la sensació que ha capgirat de dalt a baix la decepció viscuda el dia 10, i ha apuntat finalment a la data clau: divendres, 27 d’octubre de 2017.