És evident, pel que coneixem, que el Govern català va demanar garanties (i és lògic, la historia és llarga i els incompliments per part dels Governs espanyols han estat moltes), i el Govern espanyol va pensar que les demandes catalanes no es compensaven NOMÉS amb la retirada de la Declaració i la convocatòria d' eleccions autonòmiques. Això dóna una idea del que vol el Govern espanyol: la rendició incondicional de l' independentisme.
Hi ha molts episodis històrics on podem veure la mentalitat colonial espanyola quan es tracta de parlar de temes territorials. Aquesta mentalitat no ha canviat.
I tampoc, en aquestes circumstàncies, es pot anar endarrere i només es pot anar endavant. La Declaració d' Independència no és cap delicte, ni tampoc amb les lleis espanyoles.
Avui 27 d' octubre és un dia clau. Ja en parlarem. No es pot donar cap pas enrere..
V. Partal avui diu a Vilaweb:
El
president Puigdemont ha fet miques el guió que molta gent li havia anat
escrivint tenaçment i crec que coordinada aquests darrers dies. Hi ha una frase
de la seua compareixença que conté la clau de tot això que ha passat. És quan
diu que tots el pressionen a ell, i que en canvi no veu que ningú pressione els
qui volen aplicar el 155. Amb els gests d’avui, el president de la Generalitat
s’ha espolsat la pressió. De colp. S’ha espolsat la dels seus, que era molt
intensa i directa, i també la dels altres. És veritat que ho ha fet d’una
manera que ha posat el cor de mig país a un pam de l’infart. Però he de
reconèixer que no sé si era possible fer-ho altrament.
Puigdemont ha
aconseguit enfocar el debat i netejar-lo. Aclarir de què parlem i què hi ha
realment en joc. Demostrar la falsedat de l’argument de base i deixar
despullats tots aquells que reclamaven de parlar i dialogar però que de fet
només pretenien que la Generalitat es doblegàs a les ordres de Madrid.
Fins i tot
crec entendre –vaja, em sembla evident– que ha enviat també dos missatges molt
contundents al seu entorn més immediat. Un d’independència personal i
lideratge, molt centrat en el seu partit. I un altre, adreçat als seus socis de
govern, per a reclamar respecte i forçar tothom a assumir les seues
responsabilitats. Puigdemont tenia un camp de mines al davant i n’ha escapat
amb un salt acrobàtic. No convoca eleccions, acusa formalment el govern de Mariano
Rajoy i posa a les mans de la presidenta del parlament i dels partits que donen
suport a Junts pel Sí el pas que s’ha de fer. D’aquesta manera retrata tothom i
reclama que tothom es retrate i que ningú no s’amague rere seu.
Finalment, la
decisió de Puigdemont ha tingut un altre efecte que em sembla gairebé el més
fonamental: ha girat com un mitjó el to de la situació política. Ara les
presses, els dubtes i la por han canviat de bàndol i de ciutat: de Barcelona a
Madrid. I per això ja hem vist com allà es barallaven el PSOE i el PP mentre
que ací el debat ha començat a girar, sense eufemismes, entorn d’allò que és
greu, entorn de l’aplicació il·legal d’una colla de mesures que ens volen
infligir amagades sota el recurs al 155. L’actitud prepotent i burleta de
l’anomenat bloc constitucionalista ha canviat a mesura que passaven els minuts
i es trobaven al davant les paraules clares i els arguments contundents no tan
sols de Junts pel Sí i la CUP, sinó també d’Albano-Dante Fachin. Es pensaven
que ja ho tenien i s’han trobat que ho tenen pitjor que ahir.
Al carrer,
mentrestant, la decepció més absoluta es tornava energia encomanadissa.
Puigdemont ha fet entendre a la gent, també, que es pot perdre, però que hi ha
un camí per a guanyar. La gent ha tastat el fel de la derrota i ha entès que
qualsevol preu és més barat que no pas rendir-se. I amb això tinc la sensació
que ha capgirat de dalt a baix la decepció viscuda el dia 10, i ha apuntat
finalment a la data clau: divendres, 27 d’octubre de 2017.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada