dissabte, 29 de desembre del 2007

1936-1939 guerra nacional i de classes


1936-1939 guerra nacional i de classes
Consideració
Pensem que pot ésser interessant i que és alhora necessari, de fer una reflexió i anàlisi en clau d’interpretació catalana, de la guerra del 1936-39, sobre l’especificitat de la guerra en l’àrea del Principat i la resta de la nació, és a dir, el cas de la guerra a Catalunya, en funció de la seva cultura, estructura sòcioeconòmica, institucions i identitat nacional.
Qüestió de noms.
S’anomena molt sovint guerra civil la guerra del 1936-39 quan, de fet, fou una guerra de classes i alhora d’agressió contra les nacions de l’estat. En el cas del primer concepte, ens trobem amb la burgesia industrial i financera, aliada amb l’exèrcit i l’església (llevat d’honorables excepcions), és a dir, els tradicionals suports del poder; a l’altra banda, les classes populars, que s’havien situat al costat del Govern Català i dels partits i organitzacions sindicals. Tot i que hi havia notables diferències polítiques, sobre la marxa de la guerra i del procés revolucionari, entre el PSUC i ERC, d’una banda i el POUM i la CNT de l’altra, discrepàncies que esclataren en conflicte armat els primers dies de maig de 1937. En el segon cas podem dir que fou una guerra contra Catalunya, contra la seva cultura, la seva identitat, era la voluntat uniformista i assimiladora de l’Espanya atàvica, el sentiment imperialista espanyol contra les altres nacions de la Península. És a dir, no considerem la confrontació estat espanyol - Catalunya, com l’eix del conflicte, com la contradicció fonamental i única, però sí que ens afecta com a catalans de manera específica, i és en aquest sentit, que l’hem de tenir compte, pensem que fins ara no se li ha donat la importància que té, a aquest vessant del conflicte.
La voluntat de destruir Catalunya era present en els protagonistes del pronunciamiento, com després es féu evident, amb la repressió posterior a l’ocupació militar, i amb la política de genocidi cultural i procés d’espanyolització que practicà el franquisme. L’historiador P.Vilar escriu: El 1936 Catalunya se sentirà atacada com a tal, tan amenaçador era el raonament antiseparatista. Rovira i Virgili insisteix en la mateixa idea: Una altra qüestió que sembla també bastant clara, va ser la incidència de les reivindicacions nacionals de Catalunya, en l’origen i evolució del conflicte.
Hi ha uns tics imperials de l’Estat espanyol, cap al que considera les seves colònies interiors, Galícia, Euskadi i Catalunya, que s’han de mantenir sotmeses, sota el mot d’ordre de: la unidad de los hombres y las tierras de España, concepte ben vigent encara, avui dia sota l’aspecte d’aquella frase que diu: Catalunya no és Espanya, és d’Espanya i en alguns dels discursos polítics dels partits espanyols.
Guerra i revolució.
Després del 19 de juliol del 1936, quan el cop d’estat de l’exèrcit ha estat vençut a Catalunya i altres àrees de l’estat, ens trobem amb un doble procés de guerra i revolució social, com a conseqüència de la gairebé desaparició de les estructures de l’estat i dels seus mecanismes de control. És aleshores quan ultrapassant el sostre de l’Estatut del 1932, el Govern Català davant la necessitat de fer front a la guerra, crea el 3/8/1936, BOGC núm 217 la Conselleria de Defensa, que crida a lleves i guarneix el front d’Aragó, junt amb les milícies que hi anaren a primera hora. Quatre dies més tard, es formà la Comissió de la Indústria de la Guerra (CIG), que tingué sota el seu control uns 300 tallers i fàbriques, amb uns 51.000 treballadors de manera directa, i uns 30.000 de manera indirecta, que permeteren d’organitzar una potent indústria bèl·lica, que abastí el front d’Aragó i d’altres fronts peninsulars. És en aquest context que Catalunya assoleix el nivell més alt d’autogovern d’ençà del 1714.Com a exemple del que diem, anotem que en el període 1936-37, fins als Fets de Maig, malgrat que fou un espai de temps curt, el Govern de la Generalitat actua amb un grau de sobirania nacional propi d’un Estat, controlant el comerç exterior, fent que el President de la Generalitat commutés penes de mort.El 8 de desembre del 1936 surt publicat al BOGC, el Decret pel qual es crea l’Exèrcit de Catalunya, que després per pressions del Govern Central, serà transformat en l’Exèrcit de l’Est; el 25 de desembre de 1936 es publica el Decret sobre la Reforma Eugènica de l’Avortament, un dels més avançats del seu temps, pel Decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços del 24 d’octubre de 1936, en el context d’un model d’economia mixta i mitjançant els Comitès Obrers de Control, s’iniciava una forma de socialisme autogestionari, que serà un model per a experiències posteriors, com la Iugoslàvia del Mariscal Tito (1945) o l’Algèria independent de A. Ben Bella (1962). La creació d’una Escola Popular de Guerra, als Escolapis de Sarrià, la formació de les Milícies Pirinenques (el Regiment Pirinenc número1 de Catalunya), amb militants independentistes de formació excursionista, sota les ordres directes del Govern Català.
La indústria de guerra arribà a produir de 4 a 5 tones diàries d’explosius ( trilita, tetralita, natamita, pólvora militar, fulminat de mercuri), bombes de mà, bombes per a l’aviació, granades per a canó i morter, cartutxos pel fusell Màuser. El subfusell a Labora Fontbernat,fabricat a Olot, la pistola F.Ascaso, fabricada a Terrassa, el Mosquetó Màuser, l’obtenció de tetraetilat de plom per a la benzina dels avions és un exemple de l’esforç de la indústria de guerra catalana i de la seva creativitat.
El conflicte entre els dos Governs
Seguint amb el llibre de Rovira i Virgili abans esmentat, a la pàgina 32 diu: La resposta catalana a la guerra fou la fermesa a ajudar a Madrid i el front d’Aragó i, lluny de la línia de guerra, fer de motor, de fàbrica de material, de promotora d’iniciatives, Catalunya va mobilitzar més de 200.000 catalans del Principat, una proporció que possiblement no va superar cap altre indret de la Península. Encara el 12 de gener del 1938, es donarà la xifra de 240.000 soldats catalans a l’Exèrcit Popular, que representa el 40% del seus efectius. Aquest fou l’esforç de guerra de Catalunya, que no serà reconegut pel Govern de l’Estat, que durant els tres anys que durarà la guerra farà tots els possibles per a reduir el nivell de l’autogovern català, en una situació de gairebé conflicte permanent entre els dos Governs.
Com a prova del conflicte entre els dos Governs, tenim l’exemple de Mallorca, quan el capità Alberto Bayo amb una força expedicionària que havia tramès i sostenia el Govern Català i el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya , desembarca a Mallorca l’agost del 1936 i estableix un cap de pont. Al cap d’un mes, per una ordre directa del Govern de la República, tramesa al cap de l’expedició, les milícies abandonen l’illa, sense que el Govern de la Generalitat fos consultat sobre la conveniència de l’ordre d’evacuació. Es tractava de fer fracassar l’expedició, perquè si hagués reeixit, hauria potenciat el prestigi polític i militar del Govern Català. Així, Mallorca esdevindrà un portaavions, una base aeronaval dels feixistes italians de l’Aviazione legionaria, que els permetrà de bombardejar amb comoditat tota la costa dels Països Catalans.
Opinions autoritzades dins del camp de l’independentisme ( Quaderns de l’exili, Joan Sales), defensaren que la guerra dels tres anys, s’havia de transformar, aprofitant la situació de feblesa de l’Estat, en una guerra d’alliberament de la nostra terra, és a dir, no caure en el parany de l’antifeixisme abstracte, recordem que el feixisme, és la forma que adopta el capitalisme, en circumstàncies històriques concretes. Cal entendre que des de posicions suposadament d’esquerra, hi havia una incomprensió, un espanyolisme militant, cap a les nacions de l’Estat, i la mateixa voluntat d’eliminar la nosa que aquestes representaven com a elements diferents.
Durant la guerra, la feblesa organitzativa i poca cohesió política Estat Català (EC), Nosaltres Sols (NS), front a l’hegemonia de la CNT-FAI, en una primera fase de la guerra i després del maig del 1937 de l’ERC i el PSUC, s’hi afegí el fet que aquestes organitzacions, mantingueren l’independentisme apartat dels centres de decisió polítics, això impossibilità que tingués un paper polític i militar significatiu, en el desenvolupament de la contesa.
Després de comprovar el grau d’anticatalanisme i d’espanyolisme del govern de la República, quan s’instal·là a Barcelona, sorgiren veus dient que els catalans no volien ni Franco, ni Negrín. Per explicar aquesta reacció que sembla fora mida, volem exposar el següent: Julián Zugazagoitia militant del PSOE, Diputat (1931-36) Ministre de Governació (1937-38). Exiliat a París, fou detingut pels alemanys, lliurat a l’Estat espanyol i afusellat el 1940. J. Zugazagoitia explica unes frases dites per J. Negrín a finals del juliol del 1938, molt aclaridores de la visió que tenia sobre el fet nacional català: No estoy haciendo la guerra contra Franco- deia Negrín al sotsecretari de la Governació Rafael Méndez- para que nos retoñe en Barcelona, un separatismo estúpido y pueblerino.
De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa supongan. No hay más que una nación: ¡España! (...)En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro. Crida l’atenció la modernitat del seu discurs, que enllaça amb el d’alguns polítics actuals.
Les paraules de J.Negrín, ens semblen tot un exercici de democràcia, amb unes opinions d’un nacionalisme espanyol i un anticatalanisme, que eren compartides pel president de la República, M. Azaña, i contingudes en el llibre del qual és autor: La velada de Benicarló: dialogo de la guerra de España.
Des del moment que el Govern de la República s’instal·la a Barcelona, (novembre de 1937), el Govern de la Generalitat queda reduït a les funcions de l’antiga Diputació Provincial. Durant el seu càrrec de Cap de Govern, J. Negrín recuperà moltes de les atribucions que tenia el Govern de la Generalitat buidant-lo de poder. Així el maig de 1937, s’apoderà de l’ordre públic i l’organització militar, dels proveïments, el gener del 1938, dels transports el març del 1938, i de les indústries de guerra catalanes que passaran a dependre del Govern de la República l’agost del 1938, fets que l’enfrontaran amb el Govern Català presidit per Lluís Companys, la confiscació de les indústries de guerra farà vessar el got, i com a protesta per aquesta política, Jaume Aiguader, militant d’ERC ministre de Treball i d’Assistència Social, dimitirà junt amb el basc Manuel de Irujo ministre de Justícia, el 11/8/1938. Aquests dos ministres, formaven part del segon govern de J.Negrín establert el 6/4/1938, Josep Tarradellas, com a conseqüència d’aquesta situació, fa públic l’acord d’ERC de no col·laborar amb el govern de J.Negrín.
Cloenda
Així doncs, veiem que l’espanyolisme més ranci és un lloc comú tant per als espanyols de dreta com per als d’esquerra, i que durant els tres anys de guerra, es reberen agressions per part d’aquests darrers, quan es defensaven les quotes de poder del Govern de la Generalitat, o elements de la nostra identitat nacional.
Després de l’ocupació el gener del 1939, els catalans perdérem per partida doble, com a catalans i com a treballadors. Si la repressió fou tan despietada i llarga, és perquè els vencedors volien esborrar els avenços que s’havien fet en el procés de construcció nacional, i en les conquestes revolucionàries del període 1936-37. El record de les conquestes socials i nacionals aconseguides durant l’interval de temps del 1931-37, amb el seu nivell d’autogovern, segueix viu en el record, la història i l’imaginari col·lectiu. Es tracta d’aprendre dels errors i potenciar els encerts, en el procés de construcció de la nova societat independent i socialista del futur.
Agustí Barrera i Puigví.- historiador
Bibliografia consultada
Brusco, Ramon (2003) Les milícies antifeixistes i l’exèrcit popular a Catalunya Lleida. Edicions El Jonc
Cendra, Ignasi (2006) El Consell d’Economia de Catalunya (1936-1939) Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat
d.a. (2003) Tarradellas o la reivindicació de la memòria (1899-1988) Lleida. Pagès editors
http://industriesdeguerra.blogspot.com
Sales, Joan ( 1976) Cartes a Màrius Torres. Barcelona. Editorial .Club editor.
Siguan, Miquel (2002) La guerra als vint anys Barcelona. Editorial La Campana
Tarradellas, Josep (2007) La indústria de guerra a Catalunya (1936-1939) Lleida. Pagès editors


Agusti Barrera

divendres, 28 de desembre del 2007

La manifestació de l'1-Desembre a la premsa

La manifestació de l'1-Desembre a la premsa
per tet
28 des 2007 05:03:36 Modificat: 05:16:17
21/12/2007 · Crònica quinzenal de Contrastant
En aquest article volem analitzar el tractament informatiu que va fer la premsa catalana (Avui, El Periódico de Catalunya, El Punt i La Vanguardia) i dos diaris espanyols (El País i El Mundo) pel que fa a la dada de participació de la manifestació de l'1 de desembre de 2007 a Barcelona. 1. El Punt El Punt va obrir la portada amb un titular de grans dimensions que tenia com a titular principal "Catalunya diu prou". Evidentment, es tracta d'una metonímia: els manifestants (la part) són interpretats com a tots els ciutadans de Catalunya (el tot). O, potser més fàcil, d'una hipèrbole: una exageració de la realitat. Com a segon titular El Punt fa servir el següent: "Centenars de milers de manifestacions exigeixen el dret a decidir". Com es pot veure, el diari no quantifica el nombre de centenars. No sabem el nombre de centenars. El nombre apareix en un dels subtítols: "700.000 persones, 200 entitats i 30 partits reclamen la gestió de les infraestructures, les balances i la sobirania fiscals". Per tant, El Punt assumeix una xifra, 700.000 manifestants, que és la xifra que va donar l'organització. Creiem que no cal insistir en el fet que la xifra dels organitzadors no té cap valor perquè, d'una manera sistemàtica, menteixen. Pel que fa a la notícia, El Punt titula "Una marea ciutadana avala el dret de decidir com a clam del futur del país" amb un subtítol prou eloqüent ("700.000 persones, més de 200 entitats i 30 partits diuen prou al maltractament del país"). Així doncs, es va manifestar una marea perquè hi va haver 700.000 persones. A l'entradeta, El Punt afirma que: Entre 200.000 persones -segons la Guàrdia Urbana- i 700.000 -segons la plataforma pel Dret de Decidir- van avalar ahir en una manifestació a Barcelona el dret a decidir com la clau del futur de Catalunya, en una concentració provocada pel desgavell de les infraestructuras, que ha acabat fent emergir de nou una marea sobiranista [...]. Aquesta entradeta és molt important perquè contradiu la línia editorial del diari. Ara no són 700.000 les persones que es van manifestar. Queda clar que ara hi ha una forquilla que se situa en un mínim de 200.000 manifestants (segons la xifra de la Guàrdia Urbana) i 700.000 (segons la xifra dels organitzadors). De fet, contradiu el subtítol de la portada i el subtítol de la notícia. Quant a l'editorial, El Punt la comença de la manera següent: La manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir va reunir ahir als carrers de Barcelona centenars de milers de catalans i catalanes. Al marge del ball de xifres, ningú no pot negar que va ser un èxit rotund, una de les grans manifestacions que passaran a la història d'aquest país. Una marea ciutadana va donar una lliçó d'esperit democràtic. El primer que s'ha de remarcar és el fet que El Punt no quantifica el nombre de manifestants atès que es limita a parlar de "centenars de milers" de persones sense assenyalar-ne el nombre. També és significatiu assenyalar que segons El Punt hi ha una guerra de xifres perquè l'editorial fa referència a un ball de xifres ("Al marge del ball de xifres"). Cal dir, però, que El Punt no el recull de manera destacada. I, de fet, el diari hi participa atès que assumeix una xifra determinada: 700.000 manifestants. Per acabar, El Punt valora molt positivament la manifestació de l'1-D: "èxit rotund", "una de les grans manifestacions que passaran a la història d'aquest país" i "una marea ciutadana". Les tres afirmacions tenen un punt en comú: es basen en el nombre de manifestants i no pas un nombre qualsevol, sinó un nombre significatiu. En tot cas, superior als 200.000 manifestants de la Guàrdia Urbana. De fet, El Punt fa seva la xifra dels organitzadors, 700.000. 2. El Mundo EM titula en portada "Una gran multitud de catalanes exigen el derecho a decidir... sobre las infraestructuras". Deixant de banda la ironia, EM parla de "gran multitud". Per tant, la manifestació fou un èxit segons el diari espanyol. Aquesta idea surt en el text: Si la manifestación de ayer en Barcelona podía considerarse un termómetro para medir el grado de cabreo -la expresión ha hecho fortuna- de los catalanes con el Gobierno y, en particular con la ministra de Fomento, Magdalena Álvarez, ahora José Luis Rodríguez Zapatero debe de estar bastante preocupado. Porque la manifestación fue un éxito. EM aprofita la manifestació, de la qual diu que fou "un éxito", per criticar el president del govern espanyol i la ministra de Fomento. El titular de la notícia és el mateix que el titular de portada ("Una gran multitud de catalanes exigen el "derecho a decidir...sobre infraestructuras"). Passa el mateix amb el lead, que coincideix amb el text de portada ("Si la manifestación de ayer en Barcelona podía considerarse un termómetro para medir el grado de cabreo -la expresión ha hecho fortuna- de los catalanes con el Gobierno y, en particular, con la ministra de Fomento, Magdalena Alvarez, ahora José Luis Rodríguez Zapatero debe de estar bastante preocupado. Porque la marcha fue un éxito."). A continuació EM no quantifica el nombre de manifestants sinó que es limita a utilitzar un sintagma nominal on no s'indica el nombre de "cientos de miles de personas": Cientos de miles de personas gritaron en las principales calles de la ciudad en favor de la independencia de Cataluña, el «derecho a decidir sobre las infraestructuras» y la publicación de las balanzas fiscales. Més endavant, EM fa referència a xifres: La Guardia Urbana cifró en 200.000 el número de asistentes, mientras que los organizadores hablaron de 700.000. EM es limita a reproduir les xifres oficials. Cal dir, però, que abans parlava de "cientos de miles", raó per la qual cal pensar que aquest diari dóna com a bona una xifra superior a la de 200.000 perquè, en aquest cas, hauria pogut escriure "doscientas mil personas". A més a més, cal recordar que la manifestació és qualifica com un èxit. Això implica que, segons EM, hi van assistir moltes persones. En tot cas, més de dues-centes mil. EM fa referència a l'espai ocupat en un determinat moment: La [capçalera] oficial, integrada principalmente por escritores, periodistas y personalidades de la cultura más nacionalista -también estaba Joan Laporta, presidente del Barça-, había llegado a la estación de Francia, el punto de destino, cuando la cola de la manifestación ni siquiera había salido de la plaza de Cataluña. La dada és interessant, però per ella mateixa no és definitiva ni indicativa de res. Evidentment, saber els límits de la manifestació és important, sens dubte. Però no n'hi ha prou. Cal saber l'àrea realment ocupada i la densitat dels diversos trams. EM també proporciona una altra dada que pot ser interessant però que per ella mateixa tampoc no és definitiva: Los organizadores tuvieron que leer hasta cinco veces el manifiesto que habían preparado para que todos los asistentes a la marcha pudieran oírlo. El fet que els organitzadors llegeixin un determinat nombre de vegades un manifest no implica necessàriament que l'espai s'hagi omplert totes les vegades igual ni que la densitat sigui la mateixa. Fins i tot, els organitzadors poden optar per la tàctica de llegir diverses vegades el manifest de la convocatòria per crear la impressió que hi ha anat molta més gent de la que realment hi ha assistit. En aquest sentit, l'associació entre nombre de lectures d'un manifest i nombre de gent és automàtica: com més vegades es llegeix el manifest, més gent hi ha hagut. En una crònica que acompanya la notícia sobre la manifestació, i titulada "Personalidades políticas y del mundo de la cultura desfilan junto a cientos de miles de ciudadanos", EM escriu el següent: La ciudad se tiñó ayer de protesta en una cálida jornada otoñal declinada por el verbo decidir. El centro histórico de Barcelona vivió un inacabable desfile que culminó en la vieja estación de Francia con la repetida lectura de un manifiesto por parejas. Mònica Sabata, por la plataforma convocante, se mostraba más que satisfecha al término de la manifestación: un mínimo de 700.000 personas, afirmó. En el otro lado de la balanza, las estimaciones policiales rebajaron la cifra a 200.000. En cualquier caso, un espectáculo que se puede comparar sin desventaja a los grandes acontecimientos cívico-políticos de los últimos 30 años. A partir del text es poden extreure les conclusions següents: La manifestació fou un èxit: "un inacabable desfile", "la repetida lectura de un manifiesto". EM ofereix les dues xifres oficials sense assumir-ne cap. La manifestació és comparable a d'altres manifestacions històriques. De manera implícita, EM assumeix que hi ha més gent que la que diu la Guàrdia Urbana en dir que es tracta d'una manifestació històrica.El mateix dia 2 de desembre EM dedica un apartat d'Impresiones a la manifestació titulat "El independentismo capitaliza la ambigüedad" on afirma que: La manifestación que reunió ayer en Barcelona a una gran multitud de personas -200.000 según la guardia urbana, 700.000 según los organizadores- fue una perfecta metáfora de la esquizofrenia que caracteriza la vida política catalana. EM torna a dir que "una gran multitud" va assistir a la manifestació. Una altra vegada cal creure que EM admet implícitament que el nombre de manifestants fou superior a la que va calcular la Guàrdia Urbana. De fet, tenint en compte les xifres ofertes per la Guàrdia Urbana, 200.000 manifestants no és de les més elevades que ha ofert en els darrers trenta anys, com hem vist que afirma a la notícia. Cal tenir en compte que el fet que EM consideri que la manifestació sigui una de les més importants de les celebrades en els darrers trenta anys no és innocu. Aquesta valoració permet que EM critiqui Rodríguez Zapatero i Magdalena Álvarez. Així doncs, el nombre de manifestants és un element clau en la valoració política d'una manifestació. Així com dir que fou una manifestació en la qual l'independentisme va tenir una presència aclaparadora. El 3 de desembre EM torna a dedicar un espai editorial a la secció d'Opinión a la manifestació en un text titulat "El día después de la gran manifestación": El 1 de diciembre, el día en que finalmente se restablecían los servicios de Cercanías en Barcelona, el mismo que movilizó a cientos de miles personas en demanda del traspaso de la gestión de infraestructuras [...]. Aquesta citació permet reafirmar el que hem dit anteriorment: EM parla de "cientos de miles de personas". La citació és força clara: dóna a entendre que hi ha més de dos-cents mil manifestants perquè, en cas contrari, el diari espanyol hauria escrit "doscientas mil personas". 3. La Vanguardia LV dedica el 2 de desembre dos subtítols a la manifestació del dia anterior: "Cientos de miles de catalanes reivindican el derecho a decidir a raíz del caos ferroviario" i "Es la mayor movilización en Barcelona tras las protestas por la guerra de Iraq". El contingut dels subtítols són clars: es tracta d'una manifestació amb un gran nombre de gent, que LV no precisa ("cientos de miles"). La notícia recull la idea expressada a la portada. El títular de la notícia també és eloqüent: "Una multitud por la dignidad". LV parla clarament de "multitud". Un dels destacats va en aquesta línia, i encara l'augmenta, en assenyalar que es tracta de la manifestació que ha reunit més gent dels darrers anys: "La marcha fue la más multitudinaria desde la convocatoria contra la guerra de Iraq". A la notícia LV esmenta les dues xifres oficials, però no n'accepta cap sinó que opta implícitament per una xifra intermèdia que no quantifica. Així, parla de "varios cientos de miles", que, òbviament, són més de dos: El apaño para reanudar el servicio de cercanías precisamente ayer después de 42 días de parón ferroviario no fue suficiente para evitar que varios cientos de miles de personas -700.000 según la organización, 200.000 según el cálculo de las fuerzas de seguridad- se echaran a la calle [...]. Més endavant, LV continua remarcant la importància de la manifestació pel que fa al nombre d'assistents: Llenar de gente la plaza Catalunya y la Via Laietana hasta el colapso en estos momentos malos para la lírica [...] fue la prueba, de carne y hueso, de la evidente insatisfacción de los catalanes con el trato recibido por el Gobierno central con el colapso de las infraestructuras. Un éxito de convocatoria que contó con la ayuda inestimable, un día tras otro, de las alharacas de la ministra de Fomento, Magdalena Álvarez, y que convirtió la cita de ayer en la más multitudinaria en Barcelona desde la manifestación de rechazo a la guerra de Iraq en febrero de 2003. A més a més, hi ha diverses al·lusions explícites al gran nombre de manifestants: "Llenar de gente la plaza Catalunya y la Via Laietana hasta el colapso", "un éxito de convocatoria i "la manifestación más multitudinaria" dels darrers anys. A l'editorial de l'endemà, LV torna a valorar la gran quantitat de persones que van assistir a la manifestació: La manifestación del sábado fue un éxito. Un éxito de participación -la convocatoria más concurrida desde las masivas concentraciones contra la guerra de Iraq en la primavera de 2003- y un gran éxito de tono y comportamimento. LV torna a fer referència a l'"éxito de participación". 4. Avui L'endemà de la manifestació l'Avui titula en portada "Catalunya diu prou" amb el subtítol següent: "MANIFESTACIÓ MASSIVA Centenars de milers de ciutadans surten al carrer per exigir respecte pel país". L'Avui titula com El Punt i, com hem dit anteriorment, utilitza una metonímia o, potser més senzill, una hipèrbole. L'Avui utilitza, doncs, com d'altres diaris, l'inconcret "centenars de milers", que és una bona manera de fer-se el desentès perquè no se'n diu el nombre. El titular de la notícia, "Res no atura la indignació" no és quantitatiu, sinó qualitatiu. No fa referència al nombre de manifestants, sinó que té a veure amb el motiu de la manifestació. Un subtítol, però, s'hi refereix: "DIR PROU Centenars de milers de ciutadans surten al carrer per exigir respecte". De bell nou torna a l'inconcret "centenars de milers". El periodista escriu que: Per moltíssimes, múltiples i diverses raons, gent de tota condició, classe, fe o arrel, del nord i del sud, catalana de sempre o catalana de quan sigui, es va llançar ahir al carrer en la segona manifestació en dos anys que aconsegueix col·lapsar Barcelona. El 18 de febrer del 2006 una marea humana va omplir la Gran Via contra les retallades a l'Estatut; l'1-D serà recordat per una altra reacció multitudinària, ara a favor del dret de decidir el model de país, a favor del traspàs de la xarxa de transports, a favor d'un nou finançament que permeti conèixer les balances fiscals. En el text hi ha una comparació explícita entre la manifestació del 18-F i la de l'1-D. Mentre la del 18-F va ser una "marea humana", aquesta és "una altra reacció multitudinària". No s'afirma, però, quina va reunir més gent. A continuació dedica un tros d'un apartat a parlar del nombre de manifestants: Ball de xifresEl sempre maleït ball de xifres situava el marcador en els 700.000 assistents que deien els organitzadors i els 200.000 que deia la Guàrdia Urbana. Una xifra o l'altra, o la meitat de la més baixa en qualsevol cas, ja representa moltíssima gent en un país que només compta 100.000 persones quan omple un camp de futbol. Cal remarcar que el periodista està en contra del ball de xifres, que qualifica de "maleït". A continuació dóna les dues xifres oficials i finalment ofereix tres xifres, una de les quals és una intuïció personal atès que no ofereix font: 200.000, 700.000 i 100.000. Segons el nostre parer, el més remarcable és la utilització del ja amb un valor quantitatiu i l'explicitació de la raó per la qual 100.000 persones són "moltíssima gent": cent mil persones equivalen a un Camp Nou ple, que ja sabem el que costa d'omplir i quantes vegades s'omple durant una temporada. Tot seguit, el periodista escriu que: Ara bé, lògicament, sense l'adhesió de la majoria de partits no hauria estat possible assolir el gruix i l'objectiu final de la convocatòria, que era molt simple: que el principi de la manifestació arribés a l'Estació de França quan la cua de la marxa encara havia de sortir de la plaça Catalunya. Hi havia gent des de la capçalera de la manifestació fins a la cua. Com abans hem vist amb el titular de portada i amb el subtítol de la notícia, l'editorial no recull l'esperit de la notícia: Amb la manifestació d'ahir i la del 18 de febrer de l'any passat, centenars de milers de persones han expressat la seva indignació de l'única manera possible: sortint al carrer al crit de "Som una nació i diem prou".I ara, què? Això no es pot quedar aquí. No poden passar desapercebudes les queixes de centenars de milers de persones. Com es pot comprovar, l'editorial parla per dues vegades de "centenars de milers". 5. El País El 2 de desembre EP titula a la portada "125.000 voces piden la independencia en la protesta por el AVE en Barcelona". El text que apareix a la portada en repeteix la xifra: El hartazgo por los problemas en las obras del AVE a Barcelona movilizó ayer a 125.000 personas en una marcha de protesta por el centro de la capital catalana. És important assenyalar que EP ofereix una dada pròpia en lloc de repetir les oficials o repetir-les i posteriorment no quantificar la xifra de manifestants de manera que els lectors/les lectores hagin de decidir el nombre de manifestants a partir de l'afirmació que hi assistiren "centenars de milers de persones". Per tant, s'ha de valorar positivament que EP ofereixi una xifra pròpia, trot i les limitacions que posteriorment assenyalarem. El subtítol de la notícia també remarca la xifra que ofereix el diari: "125.000 personas, entre ellas Pujol, Duran y Maragall, marchan por Barcelona". Posteriorment ofereix tres xifres: la pròpia en primer lloc i, després, la de Guàrdia Urbana i la dels organitzadors: La manifestación convocada ayer en Barcelona por el hartazgo que ha provocado el caos ferroviario derivó en una marcha marcadamente nacionalista que reunió a cerca de 125.000 personas en el centro de la capital catalana, según los cálculos de EL PAÍS [...] La Guardia Urbana cifró la participación en 200.000 personas; los organizadores, en 700.000. Tot seguit, EP fa una afirmació clarament esbiaixada: A pesar de estos apoyos [el suport de 200 entitats, CiU, ERC i ICV-EUiA], la plataforma no logró más participación que el pasado febrero, cuando protestó por las "rebajas" en el Estatut. En aquesta comparació entre la manifestació del 18 de febrer de 2006 i la de l'1 de desembre, EP fa una trampa de llibre: mentre que la xifra de la de 1'1 de desembre és seva, la xifra del 18 de febrer no és pas seva, sinó de la Guàrdia Urbana. En aquest sentit, s'ha de recordar que EP no ofereix xifra pròpia per a aquella manifestació, sinó que esmenta la xifra de la Guàrdia Urbana (125.000), una de les xifres que va oferir l'organització (de fet, és de Joel Joan, un milió) i la de l'agència Europa Press ("centenares de miles"). En conseqüència, la manipulació d'EP és prou clara. D'una banda, EP no va oferir una xifra pròpia el 18 de febrer, raó per la qual és impossible que ara compari la xifra que ofereix amb una que no va oferir. D'una altra, la Guàrdia va comptar 125.000 manifestants el 18 de Febrer, mentre que l'1 de desembre en va comptar 200.000, o sia, segons aquest cos policíac, en aquesta darrera manifestació hi va haver 75.000 persones més. Una altra qüestió és la credibilitat que mereixin les xifres aportades per la Guàrdia Urbana. Un cop vist l'ús que fa de la dada pròpia que ofereix EP, cal analitzar la veracitat de la xifra que ofereix el diari espanyol. En un quadre adjunt a la notícia, EP explica com va calcular el nombre de manifestants. En primer lloc, cal dir que EP va fer el recompte a les sis de la tarda. En segon lloc, assenyala les diferents àrees i les densitats que hi atribueix: ZONA Espai ocupat ÀREA DENSITAT MANIFESTANTS A Rambla-Fontanella/Plaça Urquinaona 10.464 3 31.392 B mitja plaça Urquinaona [calçada]-Correus 23.200 3 69.600 C Passeig de Colom-Pla de Palau 7.995 3 23.985 Segons aquest recompte, a les sis hi havia 124.977 manifestants en 41.659 metres quadrats. En primer lloc, cal dir que l'àrea és creïble, tant pel que fa a l'espai ocupat com a l'àrea calculada. Segons les nostres dades, l'àrea B fa 21.900 metres quadrats, mentre que EP en calcula 23.200. La diferència no és significativa i, en tot cas, el nombre total de manifestants és prou semblant. En segon lloc, s'ha de remarcar que EP dóna una densitat de tres persones per metre en tota la manifestació. Encara que EP distingeix tres zones diferents, atribueix la mateixa densitat en tota la manifestació. Segons la nostra opinió, aquesta densitat és força elevada. A més, tot i que no vam comptar la manifestació, sí que ens vam fixar, segurament per deformació "professional", en diversos aspectes. A les sis érem a Via Laietana i durant un bon tros del carrer no hi havia gent a la vorera esquerra ni en el carril de l'esquerra (tot baixant) o no n'hi havia gaire. En cap cas, tres persones per metre quadrat. A més a més, la gent baixava caminant tranquil·lament. Cal tenir present que gairebé no hi va haver cap aturada significativa a partir de l'estàtua de Cambó. Tot això cap a les sis de la tarda, quan EP fa el recompte. Cal pensar que una densitat de tres persones en tota àrea calculada és molt elevada. I encara més perquè EP fa la medició quan la capçalera no ha arribat al final, per la qual cosa s'ha de suposar que estava en moviment, i perquè a la Via Laietana, com vam poder comprovar, si més no des de la plaça Antoni Maura, la manifestació era dinàmica. Per acabar, cal dir que el 3 de desembre, i com és lògic, EP repeteix la seva xifra en un editorial que dedica a la manifestació: Unas 125.00 personas saltaron el sábado a la calle, a una manifestación convocada en protesta por el caos ferroviario que sufre el área metropolitana de Barcelona. 6. El Periódico de Catalunya L'1 de desembre EPC fa una previsió del nombre màxim de manifestants que caben en una determinada àrea del recorregut. Així, calcula quanta gent cap en diferents fragments de la Via Laietana. En concret, tria tres àrees diferents: De Correus fins a la plaça de l'Àngel. De Correus fins a la meitat de l'avinguda de la Catedral. De Correus fins a la plaça Urquinaona. EPC calcula els metres quadrats de cadascuna d'elles i n'assigna diferents densitats per tal de saber el nombre màxim de manifestants que hi pot haver. Per fer-ho, opta per tres densitats diferents i n'explica el perquè: 2 persones per metre quadrat: la gent es mou lentament 4 persones per metre quadrat: la gent està parada i hi ha pocs espais lliures 6 persones per metre quadrat: estan parats i molt junts com al metro ple Un cop calculades les diferents àrees i assignades les diferents densitats, EPC presenta els resultats obtinguts: Opció 1 18.760 37.760 84.000 Opció 2 37.520 75.520 169.000 Opció 3 52.280 113.280 253.200 Després de presentar la feina d'EPC, cal fer-ne una crítica. D'una banda, les densitats que assigna a cada metre quadrat és raonable quan la gent es mou lentament o quan la gent està aturada i hi ha pocs espais (tot i que en aquest cas la considerem un pèl elevada). En canvi, assignar sis persones per metre quadrat en una manifestació és una densitat altíssima. No volem dir que en un metre quadrat no hi puguin caber sis persones, sinó que mantenir aquesta densitat durant tota la manifestació és impossible. No es pot comparar el que pugui passar amb un metre amb una manifestació perquè hi ha una variable fonamental que canvia ostensiblement: la duració. D'altra banda, EPC s'equivoca clamorosament en la determinació de les diferents àrees que calcula. A continuació hi posarem les nostres dades i les d'EPC i en mostrarem la desviació: CONTRASTANT LLARG AMPLE ÀREA EPC DESVIACIÓ 373 20 7460 9380 1,25 593 20 11860 18880 1,59 1075 20 21500 42250 1,96 Com es pot comprovar, la desviació entre les nostres dades i les d'EPC van augmentant exponencialment a mesura que l'àrea calculada és més gran. I arriba al paroxisme en calcular l'àrea total de Via Laietana: és gairebé el doble que la nostra. L'error de càlcul d'EPC, doncs, no és anecdòtic, sinó clamorós. Per entendre'ns fàcilment, segons EPC, una Via Laietana és més de la meitat d'un passeig de Gràcia. Ben segurament, l'explicació de l'errada rau en el fet que la persona que va calcular l'escala en el plànol no es va adonar que no va establir correctament la longitud de les diferents àrees. Com passa sempre en els casos que els diaris cometen un error d'importància, EPC no ha reconegut que es va equivocar a l'hora de calcular les diferents àrees de Via Laietana. El 2 de desembre, EPC titula en portada "El descontento catalán toma la calle" amb el subtítol "Més de 200.000 persones reclamen a Barcelona el dret a decidir sobre les infraestructures". Per tant, segons EPC es van manifestar més persones de les que va comptar la Guàrdia Urbana. El titular de la notícia és eloqüent: "Una multitud ocupa el carrer per expressar un cúmul de cabrejos". EPC considera que els manifestants van ser una multitud. El subtítol és molt semblant al de la portada: "Més de 200.000 persones exigeixen el dret de decidir, millores a Rodalies i la dimissió d'Álvarez". EPC és prou explícit en fer referència al nombre de manifestants: Només en les manifestacions contra la guerra de l'Iraq va sortir més gent als carrers de Barcelona. Al marge de la inevitable guerra de xifres -200.000 manifestants va fixar la Guàrdia Urbana, 700.000 els organitzadors i 236.000 EL PERIÓDICO (vegin el gràfic de la pàgina 4)-, el cert és que una pacífica multitud de ciutadans, socialment i ideològicament molt transversal, va omplir ahir a la tarda el centre de la ciutat sota el lema Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures.Entre la multitud hi havia els expresidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall -gairebé d'incògnit, acompanyat de l'editor, exdiputat del PSUC i impulsor de Ciutadans pel Canvi Xavier Folch-. Les idees que surten són les següents: una gran manifestació, només superada per les que es van fer contra la guerra de l'Iraq, el ball de xifres és inevitable i la manifestació va reunir una multitud pacífica. El més interessant és la xifra que aporta EPC: 236.000 manifestants. Per explicar la xifra, aquest diari aporta un quadre on calcula l'àrea total ocupada pels manifestants i la densitat que hi aplica. EPC calcula l'àrea total ocupada a partir de considerar que hi ha gent des del passeig Marquès de l'Argentona a l'alçada del parc de la Ciutadella fins a Pelai a l'alçada de la Rambla. Remetent al sistema d'informació geogràfica del Ministeri d'Agricultura, el diari calcula 59.000 metres quadrats. EPC va calcular l'àrea a les 18.30. A la citació següent EPC explica el següent: ÈXIT I COMPLEXITATLa complexitat de la marxa i el seu èxit van quedar reflectits a la foto fixa de les 18.30 hores. Llavors, després d'una hora i mitja de marxa lenta i una parada, la capçalera acabava el recorregut, de la plaça de Catalunya a l'estació de França, i el primer partit del seguici polític final, CiU, es movia per enfilar la Via Laietana. I deixava que, darrere seu, els militants d'Esquerra comencessin a estirar les cames.Al mig, a les 18.30 hores, el bloc agrupat darrere la pancarta de la Federació d'Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona (FAVB) i l'Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP) arribava a Correus. En aquell moment la cua del seguici, que tancaven ICV-EUiA i la CUP, seguia clavada a la plaça de Catalunya, entre la Rambla i Pelai. A la citació queda clar que a les 18.30 la capçalera era al final del recorregut i la cua era al carrer Pelai a l'alçada de la Rambla. Pel que fa a la la densitat, EPC assigna quatre persones de mitjana a cada metre quadrat de la manifestació: "estimació d'EL PERIÓDICO, mitjana de 4 persones/m2". L'assignació d'aquesta densitat no és gens adequada segons la nostra opinió. En primer lloc, és evident que a la Via Laietana hi havia un bon nombre de metres quadrats on la gent caminava. En segon lloc, EPC no assigna 4 persones per metre quadrat en alguns metres quadrats de la manifestació, o en molts, sinó a tots. En tercer lloc, per aconseguir una mitjana de 4 persones per metre quadrat hi ha d'haver un bon grapat de metres quadrats on la densitat és superior a 4. Segons la nostra opinió, aquesta densitat mitjana és impossible. I, en quart lloc, EPC no estableix diverses àrees i en suma els parcials, sinó que assigna una única densitat, a la qual anomena densitat mitjana. Evidentment, el recompte fóra més fiable, i més creïble, si EPC hagués dividit el recorregut en diferents àrees i hagués calculat els diversos resultats parcials. En definitiva, i havent estat a la manifestació tot i que no la comptéssim, el recompte d'EPC és totalment inversemblant

dilluns, 24 de desembre del 2007

El norte italiano se rebela contra la venta de Alitalia a Air France-KLM

El norte italiano se rebela contra la venta de Alitalia a Air France-KLM
Publicado el 24/12/2007, por Expansión.
La región de Lombardia teme un desplazamiento de los vuelos de su capital, Milán, a las ciudades de Roma y París, de acuerdo con los planes que maneja la aerolínea francesa.
Varios líderes políticos del norte de Italia protestaron ayer duramente contra la elección por parte del consejo de administración de Alitalia de la compañía franco-holandesa Air France-KLM como candidato preferente para la compra de la cuota estatal del 49,9% puesta a la venta. En declaraciones a la prensa, la alcaldesa de Milán, Letizia Moratti; el presidente de la región norteña de Lombardia, Roberto Formigone, y los representantes del partido separatista Liga Norte, mostraron su malestar por la elección de la oferta de Air France que no prevé al aeropuerto milanés de Malpensa como uno de sus centros de distribución de vuelos (hub). La compañía franco-holandesa tiene previsto revalorizar el aeropuerto romano de Fiumicino como hub para los recorridos hacia el centro, sur y este de Europa, hasta el Norte de África, y se sumaría a los centros de distribución de Amsterdam y París. Mientras que para Milán-Malpensa, que en la actualidad está considerada hub de Alitalia, Air France prevé un papel secundario. “Con el adiós a Malpensa, Alitalia no tendrá más mercado”, asegura la alcaldesa de Milán en una entrevista que publicó ayer el diario La Repubblica, y añadió que Air France sólo quiere “regionalizar” la compañía. Para el ex ministro y miembro de la Liga Norte, Roberto Calderoli, la elección de Air France es “un ataque contra el norte”. “La decisión de Alitalia de elegir una aerolínea cuyo único interés es reforzar el aeropuerto de París, borrando del mapa a la competencia más peligrosa como Malpensa, significa un ataque contra el Norte”. La Liga ha amenazado con salir a la calle para protestar e incluso “bloquear las autopistas” si el Gobierno confirma la elección del plan de Air France. Según el presidente de Lombardía, cuya capital es Milán, “es una locura” que se elija un plan de una aerolínea que “tiene como interés estratégico desarrollar los propios hubs de París y Amsterdam”. “Que Air France persiga este interés se entiende, pero lo que no se comprende es que Alitalia se entregue a su enemigo histórico para convertirse en una compañía regional”, añadió Formigoni. El Gobierno italiano tiene aún la última palabra sobre la venta.

El reparto de Bélgica.El Pais

El reparto de BélgicaEl país flamenco-valón se juega su existencia tras la solución provisional de la crisis políticaTras 192 días sin Gobierno formalmente constituido, Bélgica inaugura una nueva etapa, si bien provisional, de su vida política a la espera de que a fin de marzo, el país esté reconstituido sobre nuevas bases. Y de lo que ahora se trata, aunque haya nombres casi impronunciables, es de pasar de un federalismo extenso pero precario, a una confederación de flamencos y valones que haga posible el encaje en el Estado belga que el nacionalismo neerlandófono exige incesantemente.Tras las elecciones del 10 de junio le fue imposible formar Gobierno a Yves Leterme, democristiano de Flandes -y en Bélgica todo es o valón o flamenco, sin que exista lo que el nacionalismo en España llama partidos sucursalistas-, porque los suyos pedían más competencias para su sub-Estado. Y sólo estableciendo esa fecha de caducidad del 23 de marzo ha habido acuerdo para que el primer ministro saliente, el liberal flamenco Guy Verhofstadt, ampliara su coalición a todo el arco parlamentario, incluidos los separatistas neerlandófonos, para dar tiempo a que Leterme apañe un Gabinete que obtenga la confianza parlamentaria. En ese ínterin, Verhofstadt habrá de producir el acuerdo de fondo que permita a Bélgica seguir existiendo, porque, aunque una gran mayoría de valones y flamencos se pronuncia habitualmente contra la partición del Estado, o lo que es lo mismo, la separación de Flandes, no es ningún sentimiento de belgicidad lo que les induce a ello, sino más bien que da mucha pereza y cuesta mucho dinero organizar un divorcio institucional en Europa occidental.Por ello, las conversaciones que han de dar a luz la nueva Bélgica -y en las últimas décadas ya ha habido varias- de lo que tratan es del reparto de lo que queda del Estado, del manojo de competencias del Gobierno central, exteriores, fiscalidad, defensa pero muy poca, y, sobre todo, Seguridad Social, todavía una sola para todo el país, y que es donde hay recursos a los que echar mano.Deseemos que esas conversaciones sean fructíferas, porque ninguna sociedad europea se beneficiaría de la desaparición de Bélgica. Pero en caso de que no fuera así, cabe poca duda de que nada de lo que se decida en esas conversaciones permite, seriamente, entrar en comparaciones con la cuestión nacional en España. Bélgica siempre ha sido un Estado artificial.
7 lecturas0 comentarios

dissabte, 22 de desembre del 2007

ANÁLISIS Crisis política en Bélgica.Gara

ANÁLISIS Crisis política en Bélgica
La desaparición del Estado belga es cuestión de tiempo
El autor considera que la crisis abierta tras las elecciones del pasado mes de junio ha servido para que se debata un tema que hasta ahora era tabú entre la clase política belga, el de la propia desaparición de Bélgica. Afirma que flamencos y valones forman dos comunidades separadas en todos los ámbitos, no sólo por la lengua.
Aitor ETXEBERRIA
Después de más de seis meses desde que se celebraran las elecciones legislativas en Bélgica, flamencos y valones llegaron ayer a un acuerdo técnico para formar un Gobierno interino, por lo que todavía no se puede dar por cerrada la crisis. No es la primera vez que valones y flamencos tienen dificultades para crear un gobierno federal. Esta crisis, sin embargo, está resultando la más larga y complicada de resolver de todas ellas. ¿Por qué?
Reino independiente desde 1830, Bélgica está formado por tres comunidades lingüísticas (neerlandesa, francófona y germana) y dos realidades nacionales (Flandes y Valonia). Cuenta con oco más de 10 millones de habitantes, de los cuales, aproximadamente, el 60% son flamencos y el 40% valones. Constituido como Reino unitario en sus inicios, pasó a lo largo de la segunda mitad del siglo XX a constituirse en Estado federal. Proceso que se desarrolló mediante contundentes reformas sucesivas de la Constitución que acarrearon tensiones crecientes entre flamencos y valones.
A lo largo del siglo XX, Bélgica experimentó un cambio radical. Hasta la década de los 70, Valonia fue, gracias a sus minas y su industria pesada, entre otros factores, motor económico de Bélgica, ante la pobre y rural Flandes. Durante ese periodo los flamencos fueron fuertemente discriminados y apartados de los espacios de decisión del país. La burguesía belga, así como sus élites culturales, sociales y políticas eran en su totalidad francófonas. Universidades, Parlamento, economía... se desarrollaban en francés. El neerlandés era considerado una lengua únicamente apropiada para el uso doméstico.
Ante esa injusta situación, ya durante la I Guerra Mundial nació el movimiento nacionalista flamenco. Finalizada la II Guerra Mundial, el Estado belga aprovecha la coyuntura política para criminalizar a amplios sectores de dicho movimiento. Si bien es cierto que un sector importante del movimiento nacionalista colaboró con Hitler, no resulta menos cierto que muchos de los que después fueron arrestados no lo habían hecho.
A partir de ese momento, y hasta el final de los 80, Bélgica comienza a experimentar un profundo cambio. Flandes se transforma en una comunidad económicamente pujante mientras Valonia sufre una profunda crisis económica que todavía hoy perdura. Y a partir del momento en que las élites políticas, culturales y económicas del país empiezan a «neerlandizarse», comienza también el proceso para convertir el Estado en un sistema federal que reconoce y respeta los derechos lingüísticos de los dos pueblos, el flamenco y el valón.
Tal vez uno de los hechos más significativos de ese periodo fue la escisión en 1968 de la Universidad Católica de Lovaina, hasta entonces completamente francófona, que comenzó a impartir la docencia en neerlandés. Todavía hoy en día los francófonos en Bélgica recuerdan dicho episodio como un acto discriminatorio y vejatorio de derechos fundamentales, cuando en realidad se trató de acabar con la injusta situación que padecían los estudiantes flamencos en su Universidad.
Flandes y Valonia son dos comunidades cultural, política, económica y lingüísticamente diferentes. En Flandes la única lengua oficial es el neerlandés, y en Valonia el francés. Bélgica no es por tanto un país bilingüe, sino un país en el que conviven dos comunidades monolingües. Aun así, hay que recalcar que son muchos más los flamencos que hablan francés que los valones que hablan neerlandés.
Valonia está inmersa desde hace tiempo en una grave crisis económica, y las cotas de paro alcanzan hoy en día el 16%. En Flandes el paro es mínimo, ronda el 4%. Siendo Bélgica un país geográficamente tan pequeño, en el que se puede atravesar los dos puntos más lejanos en poco más de una hora de coche, no se entiende cómo no se dan fluctuaciones de trabajadores valones a Flandes. Flandes necesita mano de obra y está recurriendo para ello a inmigrantes que llegan de fuera de Bélgica.
No existen partidos políticos belgas. El último partido belga en escindirse fue el socialista, y lo hizo en 1978, aunque ya desde 1971 tenía una doble presidencia flamenca y valona. El partido cristiano-demócrata se escindió en 1972 y el liberal, en 1971. Un valón no puede votar por un partido flamenco y viceversa. Es más, flamencos y valones desconocen a los candidatos de la comunidad vecina.
Los medios de comunicación -televisión y prensa- también están completamente divididos. Por poner un ejemplo, cuando la televisión publica francófona, hace ahora un año, emitió un célebre y falso reportaje en el que daba la noticia de la declaración de independencia unilateral de Flandes, a los valones que seguían asombrados el noticiario no se les ocurrió confirmar el hecho en la televisión pública flamenca, y por eso se lo creyeron. Los flamencos, mientras tanto, no se enteraron del dichoso documental hasta que oyeron o leyeron sobre él en los medios de comunicación flamencos.
En definitiva, estamos hablando de dos pueblos o naciones que salvo la monarquía, la selección de fútbol, el chocolate y las cervezas poco tienen en común que les una. Dos realidades diferentes que tienen aspiraciones diferentes y que por tanto necesitan de políticas distintas.
Bélgica, capital histórica de Flandes, ha sufrido una tremenda transformación hasta convertirse en ciudad francófona, capital europea y sede de la OTAN. Genera fuertes enfrentamientos entre valones y flamencos, y no pocos quebraderos de cabeza a los nacionalistas flamencos que la han considerado históricamente como territorio innegociable de un futuro Estado flamenco. Últimamente, se apunta a la posibilidad de que una vez el Estado belga desaparezca, Bruselas adquiera un estatus similar al de Washington D.C.
Las elecciones del 10 de junio fueron contundentemente ganadas por la coalición flamenca CD&V y N-VA. Cristiano- demócratas los primeros y nacionalistas los segundos, herederos del antiguo y escindido partido nacionalista unitario Volksunie. El candidato cristiano-demócrata Yves Leterme obtuvo 800.000 votos personales.
La campaña electoral desarrollada por la coalición vencedora tenía como principal mensaje la necesidad de realizar una nueva reforma del Estado. La mayoría de los flamencos ha votado, por tanto, a favor de esa reforma.
De acuerdo con las leyes belgas, cualquier gobierno que se forme debe de estar constituido a partes iguales, mitad y mitad, por ministros valones y flamencos. Eso implica que es necesario el acuerdo entre partidos de ambas comunidades para formar el Ejecutivo.
En este caso, se ha intentado crea un gobierno «Naranja-Azul»; esto es, que incluyese a los partidos CD&V/N-VA, CDH (cristiano-demócratas valones), Open-VLD (liberales flamencos) y MR (liberales valones). Pero los partidos valones se oponen de modo tajante a la reforma que plantean los flamencos, ya que consideran que ésta llevaría ineludiblemente a la desaparición de Bélgica.
Cronológicamente, y sin entrar en grandes detalles, tras las elecciones del 10 de junio, el rey Albert II designó a Didier Reynders (presidente de MR) como «informador», y a Jean-Luc Dehaene (antiguo primer ministro, CD&V) como «mediador» con la misión de que convenciese a los partidos mencionados de formar ese gabinete «Naranja-Azul». Posteriormente, el 15 de julio, el monarca designó a Yves Leterme «formador», para que formase el gobierno de coalición pero, tras la imposibilidad para llegar a un acuerdo sobre la reforma del Estado con los partidos valones, dimitió de dicho cargo el 23 de agosto.
Yves Leterme volvió a ser designado formador en setiembre, pero sus intentos volvieron a ser baldíos porque el CDH se negó tajantemente a cualquier posibilidad de reforma del Estado, y volvió a presentar su dimisión. Entonces, el rey nombró a un nuevo informador, el saliente primer ministro Guy Verhofstadt. Durante las últimas semanas, Leterme había manifestado en declaraciones a la prensa que no ve posible la creación del gobierno «Naranja-Azul», ni de uno «Violeta» (socialistas y liberales) que les excluya, así como tampoco respaldaría la creación de un gobierno de urgencia, y se inclinaba por un tripartito con la mayoría más amplia posible. Ese gobierno estaría presumiblemente formado por una coalición liberal-socialista-cristiano demócrata (sin el CDH) y no excluiría tampoco a los verdes.
Ayer, Verhofstadt asumió el cargo de primer ministro de un gobierno interino indicando que «como muy tarde el 23 de marzo», de nuevo, Leterme «será presentado para poner en marcha el gobierno definitivo».
En conclusión, no estamos ante la desintegración del Estado belga. Así y todo, las diferencias expuestas hacen pensar que, tal y como publicó el diario británico «The Guardian», «Bélgica es algo que no existe» y, por tanto, más tarde o más temprano desaparecerá. Es cuestión de tiempo. Esta crisis ha servido para que se debata un tema que hasta ahora resultaba tabú, como es la desaparición de Bélgica. Numerosos políticos flamencos admiten en privado que no le dan más de 15 años a Bélgica. Yo tampoco. La cuenta atrás ha comenzado.

divendres, 14 de desembre del 2007

Les nacions petites són millors,segos el Financial Times

Les nacions petites són millors, segons el Financial Times
13/12/2007 · Antoni Reig"Per a les nacions, el petit és bonic / For nations, small is beautiful", és el títol de l'article publicat al prestigiós diari britànic Financial Times el passat dia 4 i signat per l'articulista habitual Gideon Rachman, defensant la viabilitat i eficiència de les petites nacions que es doten d'estat propi. L'autor comença constatant que Europa s'està recomposant amb peces (estats) més petites i en els pròxims mesos n'apareixerà una nova en el mapa, Kosovo, un dels set estats sorgits de la descomposició de l'antiga Iugoslàvia. La Unió Soviètica va desfer-se donant naixement a quinze estats, i actualment a l'Europa occidental hi ha converses per dividir Bèlgica en dos, mentre un partit independentista ha arribat al poder a Escòcia. El trencament dels estats és com el de les parelles, els matrimonis, són coses que passen. I quan la formació d'un nou estat es fa pacíficament, és normal celebrar-ho. "Estem en l'era dels estats petits", diu Rachman.
13/12/2007 · Antoni Reig"Per a les nacions, el petit és bonic / For nations, small is beautiful", és el títol de l'article publicat al prestigiós diari britànic Financial Times el passat dia 4 i signat per l'articulista habitual Gideon Rachman, defensant la viabilitat i eficiència de les petites nacions que es doten d'estat propi. L'autor comença constatant que Europa s'està recomposant amb peces (estats) més petites i en els pròxims mesos n'apareixerà una nova en el mapa, Kosovo, un dels set estats sorgits de la descomposició de l'antiga Iugoslàvia. La Unió Soviètica va desfer-se donant naixement a quinze estats, i actualment a l'Europa occidental hi ha converses per dividir Bèlgica en dos, mentre un partit independentista ha arribat al poder a Escòcia. El trencament dels estats és com el de les parelles, els matrimonis, són coses que passen. I quan la formació d'un nou estat es fa pacíficament, és normal celebrar-ho. "Estem en l'era dels estats petits", diu Rachman. Si mirem la lliga del benestar nacional, veiem que dominen els estats petits, segons les dades del Fons Monetari Internacional que classifica els estats pel seu Producte Interior Brut (PIB) per càpita. En aquest rànquing se situen en els primers llocs quatre o cinc estats amb una població al voltant dels cinc milions de persones, excepte el cas dels Estats Units, que estan en quarta posició. Una altra classificació es la del The Global Peace Index , feta per Economist Intelligence Unit, que situa als estats en funció del criteri d'homicidis i població empresonada. L'estat més pacífic és Noruega i vuit dels deu primers classificats tenen poblacions al voltant de deu milions d'habitants. The World Economic Forum's, que mesura els índexs de competitivitat, diu que cinc dels set estats mes competitius tenen poblacions al voltant dels deu milions de persones. En canvi, dels cinc estats més poblats del món, sols els Estats Units són rics, cosa que no es pot dir de Brasil, Xina, Índia i Indonèsia.
Tradicionalment es considerava que el millor era ser un estat gran per dues raons: prosperitat i seguretat. Un gran estat, es deia, significa un gran mercat i més comerç i, per tant, més benestar i un gran estat es considerava que era més poderós i més difícil d'envair. Però en el món modern, aquestes raons ja no son vàlides o ho són molt menys, ja que la globalització ha obert els mercats de tot el món . Xina i Índia s'enriqueixen perquè tenen accés als mercats del món ric, no perquè tinguin un gran mercat interior. Les petites nacions poden comerciar amb tot el món amb èxit, només cal veure els casos de Singapur i Suïssa. Pel que fa a seguretat, Europa va apostar per la OTAN i estats petits com Bèlgica i Luxemburg basaven la seva seguretat en el paraigües de l'Oncle Sam. Ara bé, avui dia no és necessària una seguretat col·lectiva pels estats petits: Irlanda i Suïssa no són estats membres de la OTAN i no semblen tenir amenaces d'invasió. Els grans estats tenen l'instint expansionista que en el passat els va portar a construir imperis. Avui dia, envair i ocupar petits estats suposa un rebuig massiu, com molt bé saben els Estats Units arran dels casos d'Afganistan i l'Iraq.
Les petites nacions, els petits estats, tendeixen a ser més homogenis i el cas dels estats escandinaus es demostra que donen atenció preferent, pel que fa a inversions, a la salut i l'educació, bases del desenvolupament humà. Declarar la independència és un bon negoci , com es veu en el cas dels estats bàltics, que abans formaven part de la Unió Soviètica. En el cas d'Estònia, la seva independència l'ha feta més atractiva pel sector turístic i per a les inversions. Així s'explica la sorprenent proliferació del nombre de noves nacions independents. El 1945, les Nacions Unides tenien 45 estats membres; el 1968, després del procés de descolonització, eren 126 i ara en són 192. Estem a l'edat dels estats petits.

dilluns, 3 de desembre del 2007