dilluns, 22 de setembre del 2008

MES INFORMACIÓ SOBRE L´ACTE DE DESGREUGE DE FRANÇA I ALEMANYA EL DIA 29 DE SETEMBRE.


Acte amb motiu del 68è aniversari de la deportació i afusellament del President Lluís Companys (1934-1940) que tindrà lloc, amb participació dels cònsuls alemany i francès,
al Palau de la Generalitat el dilluns 29 de setembre a 2/4 de 8.


Tot i que al nostre país pugui semblar un acte extraordinari, a d’altres països europeus són normals els actes de desgreuge pels desastres realitzats pels respectius estats en moments que eren governats per règims autoritaris. És en aquesta línia que els cònsols d'Alemanya i França a Barcelona, Christine Gläser i Pascal Brice, respectivament, participaran el 29 de setembre en un acte al Palau de la Generalitat de desgreuge al qui va ser president de Catalunya, Lluís Companys, qui va ser lliurat durant la Segona Guerra Mundial per les tropes alemanyes i les autoritats col·laboracionistes franceses al règim de Franco l’any 1940 sense respectar el dret internacional d’extradicions.
L’acte –realitzat a iniciativa de la Comissió per la Dignitat– ha estat apadrinat pel vicepresident del govern Josep-Lluís Carod-Rovira, perquè el president José Montilla no hi podrà assistir. Tot i ser una acció simbòlica i senzilla serà el primer cop que la figura del President màrtir rebrà un reconeixement diplomàtic internacional i contrasta amb l’actitud de l’Estat espanyol que encara no ha anul·lat el judici sumaríssim pel que va ser condemnat a mort tot i les promeses que Maria Teresa Fernández de la Vega va fer al fossar de Santa Elena de Montjuïc el 15 d'octubre del 2004.
L’acte serà el proper 29 de setembre i compta amb el suport de personalitats com els expresidents del Parlament de Catalunya Heribert Barrera i Joan Rigol; els historiadors Josep Fontana, Hilari Raguer, Ferran Mascarell i Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya; el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló; l'exdeportada del camp nazi de Ravensbrück Neus Català i el metge Moisès Broggi; els escriptors Isabel-Clara Simó i Jordi Coca; els pensadors Arcadi Oliveres i Josep M. Terricabras; els actors Joel Joan i Jordi Dauder; i el secretari general de la UGT, Josep M. Álvarez.

PALAU DE LA GENERALITAT 29 DE SETEMBRE 2008 2/4 de 8 DEL VESPRE

HOMENATGE A EN LLUIS MARIA XIRINACS AL PALAU.

Música i parlaments per retre homenatge a Xirinacs .

'Xirinacs al Palau' es farà el 13 d'octubre .

L'ex-senador Lluís Maria Xirinacs, que morí l'agost de l'any passat, rebrà un homenatge al Palau de la Música Catalana, el 13 d'octubre a les nou del vespre, en un acte amb actuacions musicals i diversos parlaments que durà per nom 'Xirinacs al Palau'. Els organitzadors han explicat que no busquen fer un homenatge nostàlgic i que, amb aquest motiu, han escollit una bona colla de grups d'estils ben diferents per animar els assistents.
L'actor Joel Joan, un dels organitzadors, ha explicat que el toc musical de l'acte el posarien els grups De Calaix, Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Elèctrica Dharma, Obrint Pas, la Coral Sant Jordi, Joan Reig amb Refugi, Aramateix, At versaris, Manel Camp i Jaume Arnella. A l'acte, que durarà uns noranta minuts, hi intervindran també diverses personalitats per explicar qui va ser Xirinacs i quin era el seu compromís amb el país. En concret, parlaran l'historiador Oriol Junqueras; el periodista i escriptor Víctor Alexandre; el sacerdot i escriptor Josep Dalmau; l'activista Josep Guia; la doctora en filologia catalana, Rosa Calafat; el president del Servei de Participació i Sostenibilitat (PAS), Lluís Planes; i l'economista i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres. També s'hi projectarà un vídeo amb declaracions de diverses personalitats que han volgut mostrar el seu suport a Xirinacs, com Vicent Sanchis o Josep Cuní. Aquell mateix vespre es presentarà la nova Fundació Xirinacs, provinent de la Fundació Randa. El seu director, Fèlix Simon, ha explicat que l'entitat treballarà per difondre qui va ser Xirinacs: 'no ens fa res que a molts els tremolin les cames per tornar a sentir el seu nom, perquè anirem amb aquest per davant', ha dit. Les entrades de 'Xirinacs al Palau' es podran adquirir a partir del 22 de setembre a la web del Palau i tindran un preu de 15 euros

LA COPA CATALUNYA I LA NECESSITAT ESPORTIVA (TAMBÉ) D´UN ESTAT PROPI.

COPA CATALUNYA I ESTAT PROPI.

"És vital que Catalunya tingui aviat un Estat propi per poder-se autogestionar esportivament"
Víctor Alexandre.

Té raó Josep Guardiola, entrenador del F.C. Barcelona, quan, defensant-se dels atacs rebuts per haver disputat la Copa Catalunya sense jugadors del primer equip, s’expressa en aquests termes: “Que diguin de mi el que vulguin, però em sorprèn que s’ataqui el club dient que no estima Catalunya”. I també té raó Joan Laporta quan diu que “cal un format que prestigiï la Copa Catalunya” en lloc de l’actual, que la perjudica per coincidir en dates FIFA.
Són lamentables, en canvi, les acusacions de Jaume Sobrequés, exvicepresident del Barça dient que “Guardiola, que s’ha fet tantes vegades portaveu de posicionaments nacionalistes, i que diu que llegeix Martí i Pol i totes aquestes coses... [és curiós que parli així un exdirector del Museu d’Història de Catalunya, una institució que vetlla per “totes aquestes coses...”] a l’hora de la veritat resulta que tot és mentida. Tant Laporta com Guardiola s’han rigut dels sentiments catalans i esportius del Barcelona. [...] De Guardiola no m’esperava una posició tan anticatalana”.

Són molt greus aquestes acusacions. I no sols perquè es tracta de judicis d’intencions i de desqualificacions ofensives, sinó per l’ús sense escrúpols que el senyor Sobrequés fa del Barça per tal de desprestigiar l’actual directiva del F.C. Barcelona i l’entrenador del seu primer equip tot acusant-los de ser incapaços “d’entendre què és Catalunya” i “de dirigir un club”. Estaria bé que el senyor Sobrequés, abans de qüestionar la catalanitat de certes persones i d’acusar-les de manca de coherència nacional, dediqués uns segons del seu temps a mirar-se al mirall. Potser aleshores estaria en condicions de respondre aquestes preguntes: què hi fa un defensor dels drets nacionals de Catalunya militant al PSC-PSOE, un partit que a Madrid vota sistemàticament en contra d’aquests drets al costat del PP? On és la concordança entre proclamar-se catalanista i ser membre d’un partit obsedit en la unitat d’Espanya? On és la coherència entre allò que defensa i allò que vota Jaume Sobrequés?En tot cas, és vital que Catalunya tingui aviat un Estat propi per poder-se autogestionar esportivament com fan tots els estats del món. La Copa Catalunya deixarà aleshores de ser una competició folklòrica per homologar-se amb les copes estatals i el Barça se la prendrà amb veritable interès.
Mentre no tinguem un Estat, és el Barça, no pas la selecció catalana, qui ens representa en les competicions oficials i són els seus èxits allò que ens projecta internacionalment. O no és cert que moltes de les persones que ara blasmen Laporta i Guardiola per no haver dut el primer equip a jugar contra el Sant Andreu són les mateixes que els blasmaran si els resultats no acompanyen en les competicions oficials? Potser es tracta d’això. Potser es tracta d’afeblir el Barça per poder donar sentit a l’estoc de mocadors contra Laporta que certs afeccionats i periodistes frisen per mostrar. No és el Barça, però, qui ha de dignificar la Copa Catalunya, és Catalunya qui ho ha de fer. I això es fa dotant-se d’estructures d’Estat. Així serà com ens guanyarem el respecte internacional, però sobretot el respecte de nosaltres mateixos.

dimecres, 17 de setembre del 2008

ACTE DE DESGREUGE DE FRANÇA I D´ALEMANYA EN RELACIÓ AL PRESIDENT COMPANYS.




França i Alemanya faran un acte de desgreuge a Companys.



Els cònsols dels dos països participaran el dia 29 al Palau de la Generalitat en una cita organitzada per la Comissió de la Dignitat




Els cònsols d'Alemanya i França a Barcelona, Christine Gläser i Pascal Brice, respectivament, participaran el 29 de setembre en un acte al Palau de la Generalitat de desgreuge al qui va ser president de Catalunya, Lluís Companys, entregat durant la Segona Guerra Mundial, des de la França ocupada, a les autoritats de la dictadura franquista espanyola sense respectar el dret internacional d'extradicions.
L'acte és una iniciativa de la Comissió de la Dignitat. Per part del govern català, que ha volgut acollir-lo a la seva seu, estarà encapçalat pel vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira. S'havia parlat de la possibilitat que hi assistís el president, José Montilla, però finalment no hi serà. Igual com l'Estat alemany ha participat en actes similars de reconeixement de la injustícia comesa amb la seva participació en els bombardejos de Gernika, la Comissió ha volgut fer-ho per a l'emblemàtic cas Companys. "La iniciativa ha estat molt ben acollida per part dels dos cònsols", expliquen Toni Strubell i Josep Cruanyes, portaveus de la Comissió.
Amb aquest modest però simbòlic acte, el primer de caire diplomàtic internacional, la Comissió de la Dignitat vol fer justícia històrica i recordar la tragèdia del president màrtir, afusellat el 15 d'octubre de 1940 després d'un judici sumaríssim sense garanties processals. Un judici que, malgrat les promeses del govern espanyol i malgrat la nova llei de la memòria, encara no ha estat anul·lat. L'última promesa explícita la va fer la vicepresidenta M. Teresa Fernández de la Vega al fossar de Santa Elena de Montjuïc el 15 d'octubre del 2004.
Per a l'acte del dia 29, s'ha creat un comitè d'honor de suport que compta amb personalitats com els expresidents del Parlament de Catalunya Heribert Barrera i Joan Rigol; els historiadors Josep Fontana, Hilari Raguer, Ferran Mascarell i Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya; el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló; l'exdeportada del camp nazi de Ravensbrück Neus Català i el metge Moisès Broggi; els escriptors Isabel-Clara Simó i Jordi Coca; els pensadors Arcadi Oliveres i Josep M. Terricabras; els actors Joel Joan i Jordi Dauder; i el secretari general de la UGT, Josep M. Álvarez, entre molts d'altres.
Lluís Companys (1882-1940) es va exiliar el 23 de gener de 1939 a França. El 13 d'agost, malgrat disposar de la condició de refugiat polític reconeguda per les autoritats franceses, va ser detingut al seu domicili de La Baule-Les-Pins, a la Bretanya. La detenció la va practicar la policia alemanya, que va rebre informació, no se sap si de manera oficial o extraoficial, de la policia francesa. El 20 d'agost la policia alemanya el va traslladar a la Santé de París, on va ingressar en un pavelló controlat per les autoritats alemanyes. La mateixa policia, juntament amb el policia espanyol Pedro Urraca, el van traslladar a la frontera espanyola, a Irun, en un viatge en cotxe que va durar del 27 al 29 d'agost. Aquell darrer dia va ingressar a la presó de la direcció general de Seguretat a la Puerta del Sol de Madrid, on va ser torturat i interrogat. Un mes i mig després, moria afusellat a Barcelona enmig d'un gran secretisme.

PROBLEMES PER AL "MAESTRO" GUERRA A BARCELONA.

Fa uns dies l´ex-vicepresident espanyol Alfonso Guerra deia que "no podia ser que els alumnes li diguessin el que havia de fer al "mestre" (referint-se als del PSC en relació a la línia del PSOE.

Ara resulta que el "mestre" té alguns problemes a Barcelona, amb persones que el critiquen. Aquest home encara no sap que no es pot anar de prepotent per la vida. Posem la noticia a continuació:

Dos independentistes irrompen en una conferència de Guerra per reclamar prou ingerències amb l'estatut
Exhibeixen pancartes signades per la plataforma Pel Dret de Decidir
Dos militants independentistes van irrompre ahir al vespre en una conferència de l'ex-vice-president espanyol i president de la comissió constitucional del congrés, Alfonso Guerra, amb pancartes de la plataforma Pel Dret de Decidir (PDD) amb el lema 'Ni Guerra ni el TC decidireu en contra del nostre poble. Prou ingerències'. Van ser desallotjats d'immediat, entre alguns crits de 'nazis' i 'pallassos' del públic, mentre que Guerra els va titllar d'intolerants.L'ex-vice-president espanyol era a punt de començar una conferència al teatre Romea de Barcelona sobre 'La política cultural de la II República'. Va dir: 'Un esperit d'intolerància semblant [al dels dos manifestants] va acabar amb la República de la que els parlaré. La intolerància sempre està en petits grups a totes les parts del món.' Durant la conferència, va fer una defensa aferrissada de la política cultural de la II República espanyola: 'Era per als seus principals protagonistes un projecte cultural, que comprenia tant la concepció elitista d'Ortega, com els ateneus llibertaris'. Va congregar un auditori d'unes 300 persones, entre les quals hi havia el conseller d'Agricultura, Joaquim Llena, i el batlle de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz

dimarts, 16 de setembre del 2008

HIPOCRESIA.

Hipocresia

L´11 de setembre va ser un dia històric. Més de cent ajuntaments van penjar la bandera independentista de forma oficial, amb el suport de mocions majoritàries dels consistoris. Els representants electes majoritaris de prop d'un milió de catalans van deixar clar així que la independència és una opció política a contemplar i van demostrar que es poden tancar files posant la nació per davant dels partits.
En resposta a això molts mitjans, especialment els mitjans públics que paguem tots, van optar pel silenci incòmode, com si per amagar la realitat aquesta deixara d'existir i els partit socialista van optar sense embuts per la hipocresia verbal. Tenim tema, doncs.

D'ací uns anys la Diada del 2008 estic segur que marcarà una inflexió. Perquè en aquesta diada haurem arribat per primer vegada de forma explícita i visible a aquella estació on els socialistes i els sobiranistes ja no anem en el mateix tren -per dir-ho com ho sol dir en Carod. Més i tot: no és que "no anem" ja en el mateix tren sinó que anem en trens que porten direccions oposades i estan condemnats a xocar. Perquè els projectes que algunes formulacions han volgut presentar com a complementaris quan arrba l'hora de la veritat són el que són. I el que són és antagònics.

Des del PSC s'ha mirat de treure ferro al tema idurant anys i de rebaixar-ne la importància. Els socialistes poden transigir, per exemple, en que no onege la bandera espanyola als ajuntament i ho faça sola la senyera, excepte en les grans ciutats. Els agradarà o no però saben que és un preu que han de pagar per a poder articular al seu voltant una esquerra plural que és, en molt bona part, independentista. I dissimulen en favor d'un bé major.
L´11, però, vam topar amb la realitat, amb l'antagonisme substancial que es farà cada dia més difícil de superar: o el projecte és seguir on som o el projecte és marxar tan ràpid com puguem. I com que el PSC en això no té cap dubte ja no hi ha lloc per a dissimular l'antagonisme, per més hipocresia verbal que vulguen posar sobre la taula. Hi ha un antagonisme que es veu clar per exemple quan tot d'alcaldes socialistes desobeeixen sense vergonya ni remordiment democràtic un acord dels seus plenaris i opten pel més pur estil cacic per a evitar que es penge la bandera independentista l'any que aquesta en fa cent. Si perden les votacions les ignoren i en pau...

Hi ha un antagonisme que es veu quan ells argumenten que no poden hissar l'estelada per no incomplir la llei (espanyola, ep!) de banderes mentre que fa uns mesos entre altres els ajuntaments socialistes de Girona, Sant Boi o Sant Adrià no van tindre cap problema en hissat la bandera de la república ...espanyola, per posar només un exemple flagrant. Hi ha un antagonisme que es veu amb tota la claredat quan el PSC emet un comunicat a les 22.03 de la nit condemnant "amb rotunditat" uns presumptes incidents esdevinguts en les manifestacions independentistes i es fa evident com són d'àgils els socialistes per a condemnar els independentistes per uns fets que de tant minúsculs que pràcticament ningú no els ha vist mentre que en canvi no van protestar, per exemple, per les destrosses provocades pels seguidors de la selecció espanyola de futbol.
L´11 uns incidents minúsculs sí que van valdre un ràpid comunicat redactat en els termes més durs des del carrer Nicaragua. Termes poc durs encara, però, si els comparem amb les greus declaracions que Jordi Hereu (el mateix alcalde socialista de Barcelona que va qualificar de gran festa cívica la bretolada dels seguidors de la selecció espanyola) va fer dimecres per a intentar impedir que ERC i CiU penjaren la bandera estelada a l'ajuntament de Gràcia. Va dir Hereu que penjar l'estelada es podia comparar amb un insult a la ciutadana, que calia complir la llei de banderes (com si el seu ajuntament no hagués penjat mai cap bandera o penó fora dels oficials) i que l'estelada no representa a tots els ciutadans -ni l'espanyola tampoc, alcalde, ni l'espanyola tampoc.

La hipocresia però rau en que tots aquests arguments insostenibles de fet el que intenten és amagar l'únic argument real. Que no és cap altre que estan, els socialistes en contra de la possibilitat de la independència. Exactament igual que ho està el PP i Ciutadans. No és que els té igual o en podem parlar. No. És que estan en contra i faran el que siga per a impedir-la. I per això els posa tan nerviosos l'estelada. No posar la bandera espanyola, malgrat tot, no és l'afirmació d'una voluntat de futur. Només és una manera d'evitar problemes. Posar l'estelada, en canvi, és tota una altra cosa i ells ho saben. Els socialistes necessiten i viuen de l'ambigüitat calculada. És una estratègia que els ha donat fruits molt positius. Per això perden els nervis quan ja no poden exercir-la. En primer lloc perquè el suport a la independència creix i es fa visible per més que el seu control dels mitjans de comunicació funcione com un rellotge i avui ens ensenyen una realitat difícil de reconèixer. Però també perquè l'estratègia socialista que va dissenyar amb tant d'encert Pasqual Maragall -dividir el camp nacional i guanyar les eleccions enfrontant uns nacionalistes a uns altres- és difícil de sostenir si s'han de descarar d'una forma tan contundent com ho van fer ahir. No ha canviat res massa substancial. Però quan CiU, Esquerra i la CUP s'enfronten units a l'alcalde de Vilafranca per a penjar la bandera independentistes hi ha un horitzó que es comença a dibuixar. No ha canviat res però quan els regidors d'Esquerra i CiU ixen junts al balcó de l'ajuntament de la Vila de Gràcia a penjar l'estelada, malgrat les amenaces dels socialistes, hi ha un horitzó que es comença a dibuixar.
No ha canviat res però quan en molts pobles del país regidors de diversos partits s'han trobat per a penjar la bandera independentista i no hi havia els socialistes hi ha un horitzó que comença a canviar. No passarà res demà ni demà passat. Però l'onze de setembre de 2008 nosaltres el recordarem com una fita clara d'ací uns anys. I em sembla que ells, "ells", també.

Vicent Partal

diumenge, 14 de setembre del 2008

ACTUALITZACIÓ DE LES ESTELADES ALS MUNICIPIS CATALANS L´11 DE SETEMBRE

El dia 10 de setembre els ajuntaments catalans que posarien l´estelada als seus balcons estava al voltant dels 100 ajuntaments.
El dia 11 no vam poder actualitazar dades, però les actualitzem ara encara que sigui tard, per fer justícia als ajuntaments que es van afegir el darrer dia. En total, doncs, 116 ajuntaments. Pensem que va ser un exit d´aquesta campanya simbòlica, però necessària, que va crear contradiccions també necesàries en molts ajuntaments del nostre país (Vilafranca, Girona, Vic, Reus, etc.) . El debat va ser obert tant en els que s´hi va posar com en els que no.

Aquest és el llistat dels darrers municipis que es van afegir.

A tots ells (als 116), ENHORABONA, per la valentia i per les ganes de sortir d´aquesta foscor
política (políticament correcta, és clar) que ens toca viure.

Aquests nous municipis van ser: Jorba (Anoia), Prats de Rei (Anoia), Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès), Santa fe del Penedès (Alt Penedès), Calders (Bages), Talamanca (Bages), Sallent (Bages), Santa Maria d'Oló (Bages), Riudecols (Baix Camp), Perelló (Baix Ebre), Alòs de Balaguer (La Noguera), Sant Boi de Lluçanès (Osona-Lluçanès), Rasquera (Ribera d'Ebre), Alcanó (Segrià) i La Fatarella (Terra Alta).

Aquestes poblacions s'han afegit a les més de 100 que fins ara havien anunciat que penjarien la bandera independentista a la façana dels seus ajuntaments, de manera que la xifra ha arribat ja als 116 ajuntaments.

dissabte, 13 de setembre del 2008

INTERVENCIÓ DE L´AMIC AGUSTÍ BARRERA, EN NOM DE LA COMISSIÓ DE LA DIGNITAT, AL FOSSAR.


Amics/ gues, patriotes,

Ni els quaranta anys de feixisme franquista, ni els vint-i-cinc d’autonomisme botifler no han aconseguit de deturar el creixement de l’independentisme, entès com la solució del seguit de problemes que tenim com a catalans i com a treballadors.

L’autonomisme ha fracassat després de trenta anys, un autonomisme responsable de les apagades de FECSA-ENDESA del juliol d’ara fa un any, pròpies del tercer món, un autonomisme incapaç de resoldre el desgavell de RENFE a rodalies, ni l’ensorrament dels pisos del Carmel el gener del 2004, ni el descarat atac al català al País Valencià, amb el tancament dels repetidors de TV-3, resultat del pacte PSOE-PP i de la inoperància de la Generalitat de Catalunya.

No volem l’autonomisme de la crosta espanyolista, ni polítics botiflers fent de lacais de Madrid a canvi de mantenir-se a la cadira, a l’escó al Parlament, el càrrec a la Generalitat, a la Diputació, o els Ajuntaments.

Que ja n’estem tips i farts que ens enganyin cada quatre anys, amb la comèdia de les eleccions, amb la democràcia dels Bancs, les Caixes i les multinacionals, la seva democràcia que té per bandera l’euro.

Ara fa un any morí donant una lliçó de dignitat JM Xirinacs,la premsa la TV no s’ha n’ha fet ressò, no interessa que ressonin les paraules de JM Xirinacs quan va escriure:

Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble

Volem ésser nosaltres mateixos com a nació, com a poble treballador català, nosaltres mateixos que iniciem el procés de construcció nacional del Països Catalans, perquè com digué la poetessa:
Amb el puny tancat m’aferro al fil
que tot subjectant l’estel dels meus anhels
m’ajuda a enlairar-me cap a l’incert blau

Que ja n’hi ha prou d’espoli fiscal, disfressat de solidaritat, ens preguntem per què en un acte de solidaritat cristiana no ens repartim els beneficis dels Bancs, Caixes i multinacionals, que especulen amb els nostres diners. Per què només hem d’ésser solidaris els catalans i a més a més amb qui l’estat decideix ? Una solidaritat que representa el 8,7% del PIB de la Catalunya Principat, que vol dir un espoli de 14.807 milions €/ anuals el 6,4% al País Valencià i el 14,2% a les Illes diners que nosaltres necessitem perquè no hi hagi barracons a les nostres escoles, que no hi hàgin cues a la nostra sanitat, perquè tinguem guarderies per als nostres infants i geriàtrics per als nostres ancians.
Com podem seguir suportant aquests índexs d’espoli fiscal, si el 19% de la població catalana ( 1,3 milions de persones) viu amb uns ingressos per sota del llindar de la pobresa. És per això que no volem un finançament just, necessitem que s’acabi l’espoli fiscal, que la riquesa que es produeix a Catalunya s’hi quedi per atendre les necessitats dels catalans. I tot això, en una situació d’increment continuat de l’atur.

Enguany fa vuitanta anys de redacció de la Constitució Provisional de la República Catalana ( l’Havana 1928) aquest hauria d’ésser un dels nostres documents de referència, la Constitució que van aprovar els patriotes catalans reunits a l’Havana. No volem Estatuts ribotejats, retallats, potinejats pel PP-PSOE, volem que el subjecte de decisió sigui el poble català, volem el que diu l’article primer del títol I de la Constitució Provisional de la República Catalana, que diu: El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política es constitueix en estat independent i sobirà, i adopta com a forma de govern la República democràtica representativa.

Només hi ha una recepta màgica, per a resoldre aquesta situació de traïció i renúncia de bona part, no pas tots, els polítics actuals, organització i lluita, per a recuperar la dignitat com a poble i aconseguir que els nostres drets no siguin burlats.

El camí és la defensa de la terra, és l’organitza’t i lluita sota les sigles de les organitzacions polítiques independentistes que volen transformar la societat per aconseguir el nostre alliberament nacional i social.

Visca la terra ¡

dimarts, 9 de setembre del 2008

MOVIMENTS INTERESSANTS A ERC.

Sembla que les corrents d´en Carretero (Reagrupament) i l´Uriel B.(EI) es posen d´acord, és un moviment de fitxes que sembla interessant, però esperarem a veure que passarà quan passin de les paraules a les accions quotidianes.
De moment posem l´article que ells mateixos van publicar a un diari català. Que tothom tregui les seves conclusions, nosaltres sense cap mena de dubtes exposarem les coses que facin bé, però també comentarem les mancances si es donen.

Junts podem!*
JOAN CARRETERO I URIEL BERTRAN / MILITANTS D'ERC I MEMBRES DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA
Som independentistes i sabem que el nostre país pot aconseguir la independència. Cada any noves nacions assoleixen la seva llibertat. Perquè en el món global en què vivim disposar d'Estat propi, poder decidir lliurement el que més convé a cada moment, és un requisit indispensable per a qualsevol nació que es proposa progressar. I els Països Catalans no en som una excepció. El dilema a què ens enfrontem com a catalans és semblant al que s'enfronten Escòcia o el Quebec, o al que han resolt Montenegro o Eslovàquia; independència o perifèria que s'empobreix. Al món només compten els Estats, cada vegada més interdepenents, sí, però conservant tots ells la seva sobirania i el dret de decidir per desenvolupar-se en llibertat.No admet més dubtesL'evolució del món i la situació d'espoli i crisi en què es troba avui Catalunya no admet més dubtes ni vacil·lacions. Ni més divisions. Estem sotmesos a un Estat espanyol que s'enforteix i ens empobreix. I que sempre ha aprofitat les actituds covardes dels partits catalans i les divisions del catalanisme, de l'independentisme i, ara, d'ERC, per imposar-nos els seus dictats. Ho vam evidenciar fa un temps amb les retallades que va patir l'Estatut i ho tornem a tastar, de nou, amb el que s'està convertint en la segona part d'aquell desastre: les rebaixes en la negociació del model de finançament. Un finançament just i adequat, per cert, sense el qual s'agreujarà la situació de les famílies i de les empreses, atesa la crisi econòmica que plana al damunt nostre.Aquests episodis ens ensenyen que només ens en sortirem si, amb urgència, bastim un projecte que no s'arronsi davant de l'Estat espanyol i comencem a superar la inèrcia de divisions que ens han debilitat. Certament, no serà una tasca fàcil, perquè implica canviar el sentit negatiu de la nostra història recent. Però si ens ho proposem de nou, amb coratge i humilitat, i amb l'experiència que hem acumulat, estem segurs que és possible teixir tota la xarxa de complicitats que necessitem per guanyar. I com que per teixir i cosir el que cal és posar fil a l'agulla, Reagrupament.Cat i Esquerra Independentista fem el pas i ens unim, i comencem a caminar, des d'ara, com a Reagrupament Independentista.Independentisme majoritariTreballar plegats ens servirà per donar una nova empenta a l'independentisme en un moment en què té possibilitats d'esdevenir majoritari i que no podem desaprofitar. Si alguna cosa ha quedat clara a Catalunya aquests darrers anys, ha estat el fracàs clamorós de tots els partits en l'intent il·lús per reformar Espanya a través d'un nou Estatut. Demostrat empíricament, al nostre país només li queda un camí per progressar: conformar un renovat projecte independentista, seriós, capaç de plantar cara a l'Estat i de superar les tremolors de cames dels que pacten a Madrid, i disposat a mobilitzar i a aglutinar les millors energies al seu voltant.Sí, aquest és el projecte que exigeix cada vegada més gent i que volem impulsar a ERC; el de la fermesa, el del coratge i el de la il·lusió. El projecte de canvi que farà més forta l'única força política que avui pot aconseguir un Estat per a Catalunya. I per a desenvolupar-lo la unitat torna a ser necessària. La nostra voluntat és la de seguir sumant i sumant, ser el pal de paller perquè es puguin afegir al canvi i a ERC totes aquelles persones que creuen que el que estem fent val la pena. Així que no cal que ningú ens busqui contra ningú perquè no ens hi trobarà.Espanya i la democràciaFinalment, volem fer una reflexió i una crida a tothom. És cert que som molts els que avui desitgem la llibertat de la nostra nació. Molts més que en qualsevol altre moment de la nostra història recent. Som prou, fins i tot, per aconseguir-la si ens hi posem alhora. Però hem de ser conscients que tot i les poderoses raons que tenim per marxar d'un Estat espanyol que espolia el nostre esforç, que ens impedeix aconseguir el benestar que ens mereixem o poder ensenyar al món totes les potencialitats que tenim com a ciutadans, la nostra independència, per canals estrictament democràtics, no serà un procés plàcid ni exempt de tensions perquè Espanya no és un Estat veritablement democràtic.Per tant, no n'hi ha prou que una majoria de catalans es planyi en silenci o que ens queixem des de casa cada vegada que ens posen bastons a les rodes. Ni podem cometre l'error de creure que assolir un Estat propi és cosa només d'elits o de polítics professionals.Companyes i companys, la llibertat i la independència nacional són conquestes col·lectives que només aconsegueix un poble en moviment, que requereixen l'esforç i la militància de país de totes i tots. "Ara és l'hora catalans": així ens crida el nostre himne, i així ho proposem nosaltres. És l'hora del Reagrupament Independentista per rellançar el partit històric que ens ha de conduir a la llibertat, Esquerra Republicana de Catalunya.*Article publicat a l'AVUI, 8 de setembre.

DOS DIES ABANS DE LA DIADA JA SON 90 AJUNTAMENTS CATALANS QUE POSARAN NOMÉS LA BANDERA ESTELADA ALS BALCONS.

(09/09/2008) - Fins ara 90 ajuntaments lluiran l´estelada aquesta diada.

Hi ha aquestes noves poblacions confimades fins avui a la 13:00h :
Fonollosa (Bages)
Santpedor (Bages)
Sant Feliu de Saserra (Bages)
Almoster (Baix Camp)
Benifallet (Baix Ebre)
Deltebre (Baix Ebre)
El Papiol (Baix Llobregat)
Bellver (Cerdanya)
Albages (Les Garrigues)
Argentona (Maresme)
Sant Cebria de Vallalta (Maresme)
Espinelves (Osona)
Tavernoles (Osona)
Torelló (Osona)
Viladrau (Osona)
Prats de lluçanès (Osona-Lluçanès)
Flix (Ribera d´Ebre)
Miravet (Ribera d´Ebre)
Lloret (La Selva)
Riells i Viabrea (La Selva)
Olius (Solsonès)
Vallgurguina (Vallès Oriental)
Tagamanent (Vallès Oriental).

El PP vol treure l´estelada del monument a Casanova a l´Avui

diumenge, 7 de setembre del 2008

L´ESPANYOLITZACIÓ DE LA TV3.

Abans de començar amb l´article d´en V. Alexandre, us voliem plantejar una colla de preguntes que son bàsiques per entendre la situació que patim sempre els catalans.

Ningú nega la vàlua de la Mònica Terribas, professora i periodista brillant i persona de gran capacitat però, què passa amb les persones capacitades que quan arriben a càrrecs de gestió i decisió tanquen els ulls a la realitat i diuen que no n´hi ha per tant ?

Què passa amb tants dirigents catalans que es dilueixen quan arriben als llocs alts ?

Continuarà TV3 amb el procès d´espanyolització que ha començat ?

Aquest procès és la por pel que pugui pensar el PSOE o la por a les declaracions de "socialistes" catalans com el diputat del PSC Ferran que descarrega un auto-odi contra els catalans inversemblant ?


04 de Setembre de 2008
TV3: Catalunya, capital Madrid.

Realment sorprenent la resposta donada per Mònica Terribas als molts assistents de la Universitat Catalana d'Estiu que li van transmetre la seva preocupació per la progressiva espanyolització de TV3, tant pel que fa a les convencions de llenguatge com al marc referencial. No sols va negar que l'emissora hagi patit un procés d'espanyolització, sinó que ho va qualificar de "percepció totalment subjectiva" que no es basa en cap element científic. Segons ella, tot es redueix a un simple problema de noms que quedarà solucionat quan s'aprovin els llibres d'estil de Catalunya Ràdio i de TV3. Són declaracions sorprenents, perquè cal ser molt hispanocèntric per no veure que TV3 s'ha convertit en el tercer canal de Televisió Espanyola. En aquests moments, és del tot impossible que algú prengui consciència que Catalunya és una nació mirant TV3. Impossible. No hi ha gairebé res en ella -els sis segons en què apareix el mapa dels Països Catalans a l'espai del temps, la reposició d'Afers Exteriors i poca cosa més-, que no alimenti la idea que Catalunya són quatre províncies d'un país que es diu Espanya, amb Madrid com a capital nacional dels catalans.
No sé si la senyora Terribas ha llegit l'estudi en profunditat que vaig fer per al llibre TV3 a traïció. Allà hi trobarà dades amb minutatges -com ella vol- de l'espanyolització que nega i de la manipulació escandalosa d'algunes informacions. També hi trobarà l'allau de notícies espanyoles, sense cap relació amb Catalunya, que transmeten els serveis informatius de l'emissora amb l'únic objectiu de fer-nos interioritzar que "Catalunya és Espanya" i de dir-nos que l'explosió d'una bombona de butà a Màlaga o d'un televisor a Burgos formen part del nostre marc referencial. Màlaga i Burgos són ciutats del món, certament, però cap televisió no pot sintetitzar en mitja hora el que passa arreu del món. Per això totes les cadenes dediquen el gruix dels seus telenotícies a explicar què passa al país -qui ho ha de fer, si no elles?- i els fets més rellevants que es produeixen a la resta del planeta. Només els més rellevants. Reduir l'espanyolització de TV3 a una qüestió merament terminològica -que en lloc de dir "govern central" o "president del govern" es digui "govern espanyol" o "president espanyol"- és un acte de cinisme.
No es pot admetre que una periodista brillant sigui incapaç de veure la profunda càrrega de nacionalisme espanyol encobert que conté el missatge televisiu de la cadena pública catalana. És impossible que no ho vegi, llevat, és clar, que no ho vulgui veure.

Arribats aquí, el primer que ha de decidir TV3, abans de redactar un llibre d'estil, és si vol ser la televisió nacional del país que li dóna nom o una cadena regional espanyola. Si escull la primera opció, no pot dir que Gervasio Deferr ha estat la primera medalla catalana a Pequín i amagar que un perpinyanès l'havia guanyada sis dies abans. I si escull la segona, la regional espanyola, ha de saber que l'audiència continuarà caient en picat i que trairà els principis fundacionals de l'emissora aprovats pel Parlament de Catalunya: "Disposar d'una televisió pública que reflecteixi els valors que ens configuren com a poble i crear consciència de pertinença a una comunitat nacional diferenciada". Cal, per tant, que Mònica Terribas es llegeixi el llibre d'estil de Vilaweb.

S'estalviarà molta feina, si el copia, perquè és modèlic. Per començar, hi trobarà aquesta declaració de principis: "Si Vilaweb té i sosté una concepció global de la comunitat pancatalana, és perquè no la veu com un satèl·lit ni com una parcel·la de cap altra comunitat, que en seria el referent, sinó com un marc de percepció de la totalitat. [...] És, doncs, ben congruent que aquesta concepció es vulgui expressar amb referències i termes no mediatitzats o imposats per una concepció forana". Heus aquí els principis catalanocèntrics que tant es troben a faltar a la televisió nacional de Catalunya, una emissora que ja té vint-i-cinc anys. A aquesta edat és preocupant que algú no sàpiga què vol ser quan sigui gran, però encara ho és més que no sàpiga qui és.
Víctor Alexandre

EL DIARI ESPANYOL LA RAZON VA DONAR LA NOTICIA DE LES ESTELADES ALS AJUNTAMENTS, EXPLICANT QUE "SE ESTAN SALTANDO LA LEY DE BANDERAS".

La setmana passada el diari espanyol La Razón ens "avisava" que ens estem saltant la llei.
No és cap novetat, ells fan les lleis com millor els convenen i sempre que nosaltres fem alguna cosa que no els agrada a ells, estem fora de la llei perquè ens saltem les seves lleis. La nostra posició sempre ha estat una posició de colonitzats.

(28/08/2008) - El diari "La Razón" es fa ressò de la iniciativa municipal amb l´esteladaEl diari "La Razón" publica un article sobre els ajuntaments que penjaran l´estelada per la Diada."La próxima Diada de Cataluña, que se celebra cada 11 de septiembre, tendrá un carácter institucional más soberanista, puesto que 19 ayuntamientos han decidido que la «estelada» -la bandera independentista catalana- ondee en solitario en sus balcones consistoriales. La iniciativa ha surgido de la comisión «100 anys d´estelada», y a ella se han adherido, en su mayoría, municipios con un alcalde de Esquerra Republicana. Nacionalistas de CiU también se han sumado a izar la enseña separatista e incluso el PSC ha votado a favor en localidades como Vilassar de Mar, Arenys de Munt.
La comisión (...) quiere conmemorar el centenario de esta «cuatribarrada que se inspiró en el diseño de la cubana.
(...) La «estelada» adoptó elementos característicos de la bandera de Cuba como la estrella de cinco puntas (...).
Según la página web estelada.cat, un total de 19 ayuntamientos han tomado la determinación (...).
A saber, Alfés, Arenys de Munt, Bellprat, Bellpuig, Calldetenes, Cardedeu, Figueres, Les Borges Blanques, Llançà, Montesquiu, Manlleu, Ripoll, Sant Llorenç Savall, Sant Quirze de Besora, Santa Eugènia de Berga, Sant Martí de Tous, Tona, Vilafranca del Penedès y Vilassar de Mar. Todas estas localidades pasarán por alto la Ley de Banderas (...) que establece que la bandera de España ondee en el exterior y ocupe el lugar preferente en el interior

dijous, 4 de setembre del 2008


(03/09/2008) -


A dia d´avui ja son mig centenar les poblacions catalanes que lluiran l´estelada aquesta diada.


Avui mateix han rebut la notícia que les següents viles també s´han decidit a posar l´estelada aquesta diada:

Sant Pere de Torelló (Osona)

Masies de Roda (Osona)

Collsuspina (Osona)

Castelló d´Empuries (Alt Empordà)

Sant Joan de les Abadesses (El Ripollès)

Pardines (Ripollès)

Vallfogona (Ripollès)

Santa Coloma de Farners (La Selva)

l´Estany (Bages)

Begues (Baix Llobregat).


Encara falta una setmana, ja s´ha arribat a les 50 poblacions i és important aquest gest simbòlic dels catalans i catalanes.