Des de Catalunya, Nació, Independència continuem veient com un fet conseqüent i positiu la independència de l´Azawad. Ja que modifica les fronteres artificials dels colonitzadors europeus a l´Àfrica i dóna credibilitat a la composició socio-cultural real africana, on els amazics (i evidentment els tuaregs) tenen molt a dir.
Això no vol dir que creguessim que la independència del nostre país pot fer-se sense treballar la política internacional, les relacions exteriors i les ambaixades catalanes (això que critiquen tant els del PP).
Per tot això, pensem que va bé que alguns polítics que han estat en càrrecs importants posin un punt de reflexió sobre aquest tema. I en aquesta línia l´article d´aquesta setmana d´en Carod-Rovira:
Anzawad
Els tuaregs són un poble berber, amazic, avesats tradicionalment al nomadisme. Els tuaregs són presents a Algèria, Burkina Fasso, Líbia, Mali i Níger, estats africans les fronteres dels qual ja demostren, en el seu perfil, els capricis i els interessos de les diplomàcies europees colonitzadores, amb uns traçats rectilinis que no obeeixen a cap raó cultural o ètnica i sí a les estratègies econòmiques i polítiques que van convenir a les potències occidentals del moment.
Els amazics o berbers parlen tamazigt, nom que acull un certa varietat de parlars de la mateixa família lingüística i que disposa d’un alfabet propi, característic només d’aquesta llengua, anomenat tifinagh, el qual ha estat tornat a introduir, a la nostra època, per al seu ús habitual. El tifinagh conviu amb l’alfabet llatí i, en molta menor intensitat, amb l’àrab, de tots els quals podem trobar exemples en idioma tamazigt. I són amazics la gent de la Cabília algeriana, la de l’illa de Djerba tunisiana, d’on fou governador Ramon Muntaner, la dels oasis egipcis de Siwa o la del Rif marroquí, on el cabdill Abd El-Krim El Jatabi, va portar de corcoll l’exèrcit espanyol a principis del segle passat i va infringir-li múltiples desfetes.
Najat El Hachmi, escriptora catalana guanyadora del premi Ramon Llull de novel·la el 2008, procedeix d’una família amaziga establerta a Catalunya de dècades ençà. I és aquí on existeix un Observatori de la Llengua Amaziga a Catalunya, una Assemblea Amaziga de Catalunya i sobre aquest tema s’han anat organitzant diverses jornades d’estudi i debat, amb regularitat, a la capital catalana, des de ja fa força anys. I alguna cosa més que, algun dia, potser, ja explicaré, sobre certs gestos valents de complicitat amaziga i, més concretament, tuareg, cap a Catalunya, en circumstàncies molt difícils, ara i tant encara no explicables. És una realitat poc coneguda, per exemple, que la tercera llengua més parlada de Catalunya és, precisament, el tamazigt, ja que la majoria de la població nouvinguda del nord del Marroc i establerta aquí és amaziga i no pas àrab i el que parla és, justament, tamazight. Tot i això, encara hi ha qui s’entesta a fer-los alfabetització d’adults en... àrab i castellà!
Ara, els amazics més nòmades, els tuaregs, després d’anys de revolta armada contra el govern de Mali, n’han proclamat la independència de la part nord de l’estat, amb el nom d’Anzawad i la bandera pròpia ja oneja en els edificis emblemàtics i en ciutats tan mítiques com Tumbuctú. Però ningú no n’ha volgut reconèixer la sobirania acabada de proclamar, ni la Unió Europea, ni els Estats Units, ni l’Organització per a la Unitat Africana (OUA), i això malgrat que el control militar tuareg sobre el seu territori sigui absolut, segons sembla. És evident que, tenint en compte que no sols el poble tuareg, sinó el conjunt dels amazics, en general, estan estesos per diferents estats del nord d’Àfrica, l’OUA no vol arriscar-se, immediatament, a un reconeixement que podria tenir efectes contaminadors en altres indrets de la regió i on l’exemple podria ser imitat.
El cas d’Anzawad és molt il·lustratiu d’allò que no es pot permetre mai el nostre país: llançar-se a la proclamació unilateral de la independència, sense tenir lligada, ni treballada, ni informada, cap complicitat internacional prèviament treballada en el temps. En els rengles de l’independentisme català, on fa l’efecte que, sovint, abundi més el patriotisme que la ciència, és un lloc comú l’acusació cap als governants i polítics de no haver proclamat la independència. Ni ho ha fet Pujol, ni Maragall, ni Montilla, ni Mas, ni Carod-Rovira, ni Bargalló, ni Joana Ortega, ni Montserrat Tura, Joan Saura, ni Felip Puig: “Sí, sí, tot el que vulguis, però quan eres al govern no vas proclamar la independència”, acostumen a etzibar alguns comentaristes, de forma reiterada. Com si la independència consistís en què un bon dia, a l’hora del vermut, surti algú a un balcó amb vistes, ben situat, llenci la proclama adient i cap a dinar que l’arròs ja es cova...
Les independències no s’improvisen, sinó que es preparen i es preparen bé. Si de debò volem la nostra, el primer que cal és treballar per tenir una política exterior pròpia, de manera que, el dia de la veritat, no li calgui, a qui ens vulgui reconèixer, buscar-nos en el mapa, perquè ja sàpiga d’antuvi quin lloc hi ocupem. I això vol dir moure’t pel món en nom del teu país, obrir-hi delegacions oficials que actuïn amb vocació i dinàmica diplomàtica no subordinada, signar acords i convenis amb estats, països i regions, facilitar relacions a empreses, universitats, associacions de tota mena a tot arreu, establir bones relacions pels cinc continents i teixir una xarxa de simpatia i complicitat amb la causa catalana amb persones, grups i països que podran ser determinants a l’hora de la veritat. Es tracta, en definitiva, de posar les bases per a la construcció d’un estat o bé de continuar fent bullir l’olla.
No és, doncs, casualitat, que la premsa espanyola d’Espanya i la de Catalunya, no sols la franquista, reaccionés amb tanta histèria contra l’acció exterior que vam promoure en el seu moment, des de la Generalitat. Ni ho és tampoc que aquesta sigui, encara ara, l’obsessió i el blanc preferit dels actuals dirigents del PP “de Catalunya”, per dir-ho d’alguna manera. Ells sabien i saben molt bé que quan representàvem Catalunya al món (a l’ONU, a Buenos Aires, a Brussel·les, a Londres, a Berlín, a Mèxic o a Maputo), representàvem Catalunya i no pas una comunitat autònoma del Regne d’Espanya. I no faig un joc de paraules. La llàstima no és que ells se n’adonessin, sinó que no ho haguessin fet una colla de catalans, entre els quals alguns que es vanten de ser independentistes. Un dia, ens farem grans. I llavors serem, finalment, lliures.
