El Senzill. Guerrilla i presó d’un maquis
Guerra civil i revolució social
Autor:
Joan Busquets i Verges, “El Senzill”
Editorial:
Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs
Any:
2008
Joan Busquets i Verges, “El Senzill”, feu de maquis amb el grup de Marcel•lí Massana. A l’esquena du una pena de mort commutada i vint anys de reclusió a les presons franquistes. Ara publica l’edició en català de la seves memòries: “El Senzill. Guerrilla i presó d’un maquis” (Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs). Amb 80 anys, és un dels darrers maquis catalans en vida.
“Tots crèiem en un Nuremberg pel franquisme” .
ENTREVISTA:D´on li ve el sobrenom?
El Senzill! Els sobrenoms només tenien la finalitat que sabessim el menys possible de cadascú de nosaltres. Si un queia i anava a la presó, no sabia res dels altres.El seu pare era anarquista, de la CNT.Era ebenista i quan va esclatar la guerra, el nomenaren delegat del taller col•lectivitzat. Es van millorar els salaris i les condicions de treball. El patró treballava amb ells, sense privilegis. En acabar la guerra, va recuperar el taller, i el pare va ser acomiadat.L’any 1944 vostè treballava a l’Hispano Suiza i ja va participar en una vaga.Participar és un dir, jo era un criatura! Hi va haver vaga per un duro més a la setmana, cantina i economat. Van donar la cara homes de la CNT clandestina, i els va venir a buscar la policia secreta al taller perquè l’administrador els va denunciar. Els condemnaren a penes de més de deu anys de presó. Vaig participar en les recol•lectes per ajudar les famílies.Què l’impulsa a marxar cap a França?L’ambient opressiu en què vivíem, l’odi que ho impregnava tot i els salaris de misèria. El 1947 arribem a Perpinyà. Entro a treballar a les mines de carbó de Cransac i em trobo als llibertaris. Em van anar al darrera els comunistes, però van perdre el temps! Amb les Joventuts Llibertàries distribuia rutes i recollia diners pels que lluitaven o eren a presó.I allà penses en implicar-te en la lluita armada a l’interior.Volia provar-me a mi mateix, com tot jove. Era ple d’entusiasme i energia. Vaig entrar en contacte amb en Marcel•lí Massana, que organitzava un grup per a baixar a Espanya. Com un neòfit, ho havia d’aprendre tot. En Massana m’apreciava molt perquè era el més jove.Qui formà part d’aquest grup?En Massana, el Pometa, el Germinal de Girona, el Rana, en Molina, el Tallaventres, en Pons, en Tragapanes, i en Ramon Vila Capdevila, en “Caracremada”. Gent com jo, res d’extraordinari.
Encara que avui sembli quimèric, crèiem fermament que aquesta lluita portaria l’alliberament! Espanya no estava reconeguda internacionalment. Les guerrilles tenien un gran sentit. Quan van ser suprimides, les democràcies occidentals van reconèixer el règim de Franco.Quines activitats fereu?Baixàvem armes, explosius i material de sabotatge. Des de França, passàvem per Berga, fins aprop de Manresa, a Cal Flequer. Caminàvem de nit, amb un pes terrible. Sortíem de la base amb 40 quilos, entre la metralleta, la munició, les bombes de mà, el plàstic, el menjar, i la manta. A Manresa, hi amagàvem el material i tornàvem a França a buscar-ne més, fins que en vàrem acumular suficient. Aleshores en Massana va anar a Manresa, amb el delegat del Moviment Llibertari a l’exili, en Manuel Benítez, i ens comunicà que s’havia acordat fer un sabotatge important. Vàrem tirar més de 60 torres d’alta tensió i un quilòmetre de via del ferrocarril Terrassa-Manresa. Els franquistes van quedar parats de l’envergadura. Un dels sabotatges més forts que s’han fet a Catalunya.
S’ha parlat molt dels maquis com a homes que anaven per lliure. Qui us recolzava?La CNT a l’exili ens donava suport a nivell logístic, en armes. Però el 1949, quan es produeixen les grans caigudes, ho tallà. Digué: “Estan matant a tota la militància!”. Abans ja hi havia gent que no estava per l’acció directa -com la Frederica Montseny o l’Esgleas- i aquesta posició s’imposà amb les caigudes. Quedaren grups com el de Massana, que es desintegrà per manca de recolzament. I en Sabaté. El Quico aleshores estava a la presó, a França, i quan sortí continuà molt de temps, fins que va caure a Sant Celoni. I en Facerias també. Qui durà més fou en Caracremada, que deia: “La meva mort vindria si deixo de lluitar”. Amb la seva paga de capità de l’Estat francès comprava els plàstics i les armes. Com un salvatge, a la muntanya, tot sol. Ara tiro un piló, ara un altre. Amb un tros de pa i un xoriço.Al cap d’un any d’estar amb en Massana, baixeu a Barcelona.La vida a muntanya és molt dura, i vaig preferir incorporar-me al grup de Josep Sabaté, que actuava a la ciutat. Em vaig unir al grup del Saturnino Culebras, que baixava des de Tolosa, per a trobar-me amb en Sabaté a Barcelona. Ens vàrem reunir uns 80 homes al Clot. Quina barbaritat, semblava una manifestació! En mig del carrer, en Sabaté anava d’un costat a un altre. No m’explico com es va fer una cosa així.
Què hi havieu de fer tants homes a Barcelona?Atemptar, fer accions, però no teníem diners. Alguns no tenien ni domicili! S’hagueren de buscar diners a les banques. Allà van caure molts companys. Jo no vaig voler participar en cap atracament, pensava que anàvem de cap a la mort.Com us detenen?En Josep Sabaté el mataren en una emboscada. Portava la direcció del meu pare a la butxaca. Van venir a casa i em van detenir. Vaig passar tres setmanes sent interrogat a Via Laietana, i després, cap a la Model.Us fan un Consell de Guerra Sumaríssim, de 45 minuts, i on els jutges, els testimonis i el seu advocat són militars.Ja estàvem condemnats per endavant.
I com entoma un noi de 21 anys una condemna a mort?Em vaig revoltar de seguida! Però que pots fer? Me la van demanar a mi, a en Saturnino Culebras, i a en Manel Sabaté. A ell el van matar pels seus germans, no tenia cap fet. Al dos els van afusellar, i a mi em van commutar la pena, a canvi de passar 20 anys a les presons franquistes.La vostra caiguda coincideix amb un període que a nivell polític no era per a fer-se il•lusions.Quan em commuten la pena de mort, en Pons, amb qui havíem estat junts amb en Massana i a qui afusellarien al Camp de la Bota, em digué: “A tu t’han commutat, i jo estic content per tu. Però tens l’obligació, el dia de demà, d’anar com a testimoni al procés que es faci contra tots aquests botxins”. Tots crèiem en un Nuremberg pel franquisme! Però al 1950 la ONU ja va reconèixer Franco, i el 1951 Estats Unitats, Gran Bretanya i França acrediten ambaixadors. La idea que hi hauria un Nuremberg va caure.I ara, com valora la Llei de la Memòria Històrica?Vols que et digui la veritat? Una merda. Els resistents hem estat completament oblidats. No hem entrat per la porta gran, sinó per la de servei. Volem estar tractats com la resta de combatents republicans! Però no per això ens doblegaran. Jo sóc un ex-maqui i n’estic ben orgullós. No me’n penedeixo de res.
Cost:
€12
»
dimecres, 29 d’octubre del 2008
dimecres, 15 d’octubre del 2008
CRÍTICA DE LA PEL.LÍCULA "TIRO EN LA CABEZA".
Tret al cap
Sento a la televisió: 'El terrorisme és un problema de tots
Sento a la televisió: 'El terrorisme és un problema de tots, que ens afecta a tots i que entre tots resoldrem.' La frase podria ser de Zapatero, o de Rajoy, o, fins i tot, d'Aznar. Però, no. És de Jaime Rosales, director de la controvertida pel·lícula 'Tiro en la cabeza', Premi de la Crítica Internacional al Festival de Sant Sebastià. La nit de l'estrena, el públic, dividit, va aplaudir i va xiular. Uns quants dies després, llegeixo més declaracions de l'autor. 'Rodant vaig tenir la sensació de ser al centre de la creació.' 'És una pel·lícula antipropagandística. Vivim una tremenda contaminació política en la nostra societat.' 'Hi ha pel·lícules, com la meva, que provoquen grans passions i grans fòbies.'
L'he anada a veure. Ni gran passió, ni gran fòbia. Ni això. M'he ensopit com una ostra i en cap moment no m'he sentit a prop del centre de la creació. La cosa més simptomàtica de totes, per mi, és que, havent-hi desenes de projectes de films i documentals sobre ETA i Euskadi, el diner públic vagi a parar a un experiment de cine mut, avorrit i insubstancial. És molt revelador. El film mostra la vida quotidiana d'un senyor que, al final, en mata un altre d'un tret al cap. Es basa en un fet real, del desembre del 2007, quan tres membres d'ETA, segons la versió que es va divulgar aleshores, van matar dos policies a França, en una trobada casual. Si pretenen explicar que la gent d'ETA és d'aspecte normal i té vida quotidiana com tothom, ja ho sabíem.
Què més? Res. A més, els diàlegs no se senten. És un recurs de distanciament, o és que escriure diàlegs hauria significat mullar-se, reflexionar sobre contradiccions i problemes, abordar més de prop la complexitat de la qüestió? No sé si és una aproximació al problema de la violència política, com la que fa una empresa de moda, que anuncia les seves creacions amb modelets disfressats estil Baader Meinhof. O com les sales 'pijas' de les revistes 'pijas' de decoració, on s'exhibeixen a les parets fotografies artístiques d'Ulrique Meinhof. És 'cool', ara, l'estètica terrorista?
Sincerament, em confesso negat! per a subtileses tan elevades. No sé què m'han volgut explicar, i els esforços que he hagut de fer per no adormir-me han estat titànics. És innegable, emperò, l'habilitat del director per a filmar de lluny, amb teleobjectius, com si observéssim un gripau del llac Turkana, o com si fóssim un policia secret que fa un seguiment. Ara, sorprèn que un senyor que es mou en la clandestinitat, i que viu una història tan forta com per a acabar matant a sang freda, no pari de fer-se veure per les finestres i balcons de tots els apartaments que visita. No he entès res, ni tan sols per què l'etarra és tan lent en tot. Beu molt lentament, menja molt lentament, lliga molt lentament... Pobre, en aquest aspecte és increïblement sapastre.
I quan s'atura davant un quiosc, s'eternitza. Potser perquè es vegi ben clara la publicitat dels xiclets Trident o Orbit? Més endavant veurem els anagrames de Nestlé, FNAC i Decathlon, formant part de plans tan llargs i tediosos com la vida del protagonista. Jo no crec que visquem una tremenda contaminació política. Vivim aixafats sota un discurs polític gairebé únic, que anul·la els contrastos i fomenta l'acriticisme. Recorda ningú que a Euskadi viuen en un estat d'excepció encobert gairebé permanent? O que s'han denunciat tortures, detencions sense proves i que molta gent dubta de la base jurídica invocada per a il·legalitzar organitzacions abertzales? No interessa. La contaminació política ho amaga. El soroll polític i mediàtic adapta la realitat als seus interessos. La situació és d'una complexitat molt gran, que ve de lluny, de la dictadura, que implica unes quantes generacions d'etarres, de polítics, de policies i de ciutadans. Hi ha hagut els GAL, treves trencades, molta violència, molts morts, molts presos... La manera més insulsa i políticament correcta d'abordar-la és fent una pel·lícula muda.
Sento a la televisió: 'El terrorisme és un problema de tots
Sento a la televisió: 'El terrorisme és un problema de tots, que ens afecta a tots i que entre tots resoldrem.' La frase podria ser de Zapatero, o de Rajoy, o, fins i tot, d'Aznar. Però, no. És de Jaime Rosales, director de la controvertida pel·lícula 'Tiro en la cabeza', Premi de la Crítica Internacional al Festival de Sant Sebastià. La nit de l'estrena, el públic, dividit, va aplaudir i va xiular. Uns quants dies després, llegeixo més declaracions de l'autor. 'Rodant vaig tenir la sensació de ser al centre de la creació.' 'És una pel·lícula antipropagandística. Vivim una tremenda contaminació política en la nostra societat.' 'Hi ha pel·lícules, com la meva, que provoquen grans passions i grans fòbies.'
L'he anada a veure. Ni gran passió, ni gran fòbia. Ni això. M'he ensopit com una ostra i en cap moment no m'he sentit a prop del centre de la creació. La cosa més simptomàtica de totes, per mi, és que, havent-hi desenes de projectes de films i documentals sobre ETA i Euskadi, el diner públic vagi a parar a un experiment de cine mut, avorrit i insubstancial. És molt revelador. El film mostra la vida quotidiana d'un senyor que, al final, en mata un altre d'un tret al cap. Es basa en un fet real, del desembre del 2007, quan tres membres d'ETA, segons la versió que es va divulgar aleshores, van matar dos policies a França, en una trobada casual. Si pretenen explicar que la gent d'ETA és d'aspecte normal i té vida quotidiana com tothom, ja ho sabíem.
Què més? Res. A més, els diàlegs no se senten. És un recurs de distanciament, o és que escriure diàlegs hauria significat mullar-se, reflexionar sobre contradiccions i problemes, abordar més de prop la complexitat de la qüestió? No sé si és una aproximació al problema de la violència política, com la que fa una empresa de moda, que anuncia les seves creacions amb modelets disfressats estil Baader Meinhof. O com les sales 'pijas' de les revistes 'pijas' de decoració, on s'exhibeixen a les parets fotografies artístiques d'Ulrique Meinhof. És 'cool', ara, l'estètica terrorista?
Sincerament, em confesso negat! per a subtileses tan elevades. No sé què m'han volgut explicar, i els esforços que he hagut de fer per no adormir-me han estat titànics. És innegable, emperò, l'habilitat del director per a filmar de lluny, amb teleobjectius, com si observéssim un gripau del llac Turkana, o com si fóssim un policia secret que fa un seguiment. Ara, sorprèn que un senyor que es mou en la clandestinitat, i que viu una història tan forta com per a acabar matant a sang freda, no pari de fer-se veure per les finestres i balcons de tots els apartaments que visita. No he entès res, ni tan sols per què l'etarra és tan lent en tot. Beu molt lentament, menja molt lentament, lliga molt lentament... Pobre, en aquest aspecte és increïblement sapastre.
I quan s'atura davant un quiosc, s'eternitza. Potser perquè es vegi ben clara la publicitat dels xiclets Trident o Orbit? Més endavant veurem els anagrames de Nestlé, FNAC i Decathlon, formant part de plans tan llargs i tediosos com la vida del protagonista. Jo no crec que visquem una tremenda contaminació política. Vivim aixafats sota un discurs polític gairebé únic, que anul·la els contrastos i fomenta l'acriticisme. Recorda ningú que a Euskadi viuen en un estat d'excepció encobert gairebé permanent? O que s'han denunciat tortures, detencions sense proves i que molta gent dubta de la base jurídica invocada per a il·legalitzar organitzacions abertzales? No interessa. La contaminació política ho amaga. El soroll polític i mediàtic adapta la realitat als seus interessos. La situació és d'una complexitat molt gran, que ve de lluny, de la dictadura, que implica unes quantes generacions d'etarres, de polítics, de policies i de ciutadans. Hi ha hagut els GAL, treves trencades, molta violència, molts morts, molts presos... La manera més insulsa i políticament correcta d'abordar-la és fent una pel·lícula muda.
divendres, 10 d’octubre del 2008
EL MOMENT DE DIR PROU.
EL MOMENT DE DIR PROU (LLIBRE).
El moment de dir prou pretén recollir un sentiment compartit per molts catalans però que pocs gosen expressar obertament. És un crit que denuncia la flagrant anormalitat en què viu la nació catalana, atenallada per la correcció política i l’acomplexament històric però, significativament, capaç de manifestar-se multitudinàriament en ocasions. Parteix d’una “auditoria” que analitza l’inacceptable tracte que rep Catalunya a mans de l’Estat espanyol tal com ha il·lustrat l’episodi del nou Estatut.
També assenyala la tolerància inaudita de què gaudeix el franquisme residual a l’Estat (tal com s’ha vist en l’elaboració de la Llei de la Memòria Històrica) i el que això suposa políticament. Alhora exposa el paper de la Conferencia Episcopal Española com a adreçador moral de facto de la vida pública. L’autor acaba reflexionant sobre la treballada exclusió de Macià com a referent històric i el cas Maragall com a paràbola del mateix país. El llibre ho complementa amb un compendi d’idees pràctiques per al futur del catalanisme.
assaig polític, Catalunya, catalanisme
assaig polític, Catalunya, catalanisme
dijous, 2 d’octubre del 2008
ANIVERSARI DE LA CONSTITUCIÓ CATALANA DE L´HAVANA.
Aniversari de La constitució catalana de l’Havana
Joan M. Ferran Oliva.
Joan M. Ferran Oliva.
Durant els primers anys del segle XX els catalans radicats a Cuba eren al voltant de 16.000. Estaven organitzats en nombroses societats benèfiques, lúdiques i polítiques. Entre aquestes últimes destacaven el Centre Català de L’Havana, el Catalunya Grup Nacionalista Radical de Santiago de Cuba, el Bloc Nacionalista Cathalonia de Guantánamo i la Germanor Catalana de Camaguey. Algunes tenien les seves pròpies publicacions i la més notòria fou l’antològica La Nova Catalunya.
Al novembre del 1927 Macià inicià una visita a Amèrica on vivien nombrosos catalans. El viatge esdevingué una veritable peripècia degut a que els governs de Uruguai, Argentina i Xile, pressionats per Madrid, van interposar tot tipus de dificultats. Finalment va arribar a Cuba el 15 d’agost de 1928 però en aquest cas no va haver-hi obstacles a pesar que el govern de torn aleshores no era precisament democràtic. Macià i Ventura Gassol, que l’acompanyava, foren recolzats decididament per les organitzacions cíviques del país, associacions patriòtiques cubanes i personalitats que veien amb simpatia la causa catalana que els resultava propera tenint en compte l’encara recent lluita independentista de Cuba. L’entusiasme major, per descomptat, va ser el de les societats catalanes separatistes. Cal destacar que el 47% dels recursos econòmics rebuts des de l’exterior per Estat Català durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera van provenir dels catalans de Cuba.
L’estada del dos líders a l’Illa es va estendre fins al 13 d’octubre. Macià havia encarregat a Josep Conangla Fontanilles, patriota i intel·lectual català radicat a L’Havana, la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya i fins que no s’aprovés una definitiva per mitjà d’un plebiscit.
L’assemblea Constituent del Separatisme Català tingué lloc entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre a L’Havana. En les sessions, entre altres qüestions, es va aprovar La Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, a imatge del Partit Revolucionari de Cuba fundat per José Martí, l’apòstol independentista cubà.
La Constitució en qüestió consta de 302 articles i destaca pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte però expressa l’ànsia independentista dels catalans. Estableix per a Catalunya la forma d’una “República tècnica, democràtica i representativa”. Adopta com a única llengua oficial al català i com a bandera a la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel, inspirada en la cubana.
El vot és directe, la Cambra legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i s’estableixen contribucions per al segur social de vellesa i invalidesa. Autoritza als consells comarcals i a l'Estat per a finançar o comanditar societats o empreses de serveis públics a l’estil de les guildes angleses. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones, incloent el vot femení. Prohibeix la vagància i la mendicitat. L’Exèrcit és professional amb soldats voluntaris, però mantenint el sometent (milícia) per a casos d’emergència. L’ensenyança primària és obligatòria i gratuïta. Les ensenyances superiors queden davall la supervisió de l'Estat. Estableix les normes per a un “socialisme humanista”.
Rebutja les fórmules autonòmiques i accepta la federació lliure i voluntària amb altres nacions ibèriques que ho desitgen. Com a norma curiosa prohibeix les corregudes de bous i la boxa.
Macià va tornar a Catalunya el 22 de febrer de 1931 després de 8 anys d’exili. Les eleccions municipals del 12 abril d’aquell any van donar un triomf tan absolut a les forces antimonàrquiques espanyoles que el govern en ple es va sentir obligat a abdicar. De fet va ser un plebiscit. El dia 14, anticipant-se en 8 hores a Madrid, Macià va proclamar la República catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i inclús no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada en L’Havana el 1928: per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.
La reacció de la recent encetada República espanyola no va trigar. El nou govern no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia imposada per Madrid. Aquella ocasió va ser, segons les seves pròpies paraules, “el dia més trist de la meva vida”.
La reacció dels catalans de Cuba i en general d'Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. A l’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes i grups afins, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a la petja de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments d’esquerra. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins data indefinida. Va trigar 10 anys en sortir de nou.
Macià va tornar a Catalunya el 22 de febrer de 1931 després de 8 anys d’exili. Les eleccions municipals del 12 abril d’aquell any van donar un triomf tan absolut a les forces antimonàrquiques espanyoles que el govern en ple es va sentir obligat a abdicar. De fet va ser un plebiscit. El dia 14, anticipant-se en 8 hores a Madrid, Macià va proclamar la República catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i inclús no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada en L’Havana el 1928: per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.
La reacció de la recent encetada República espanyola no va trigar. El nou govern no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia imposada per Madrid. Aquella ocasió va ser, segons les seves pròpies paraules, “el dia més trist de la meva vida”.
La reacció dels catalans de Cuba i en general d'Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. A l’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes i grups afins, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a la petja de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments d’esquerra. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins data indefinida. Va trigar 10 anys en sortir de nou.
La Constitució Catalana de L’Havana és una expressió del deler dels catalans per assolir la sobirania. Tan de bo que aquell exemple serveixi de motivació per reunificar les avui disperses forces de l’independentisme, potser més nodrides que mai, però també totalment disgregades.
CATALUNYA EMMANILLADA.
CATALUNYA EMMANILLADA.
"El PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada"
Víctor Alexandre.
El preu que paga Catalunya per estar encadenada a Espanya és tan escandalosament elevat que el dia que siguem independents i avaluem els costos que han tingut en tots els àmbits aquests tres segles de sagnia, ens sentirem avergonyits de la nostra passivitat.
L’espoli fiscal, no cal dir-ho, és espectacular i les engrunes que ja s’anuncien amb el nou finançament no poden ser més humiliants. Els 5.000 milions de què s’havia parlat inicialment han estat rebaixats a 4.200, després a 3.500, després a 3.200 i ara a 1.794. I si a això hi afegim el fet que el principal partit del govern no creu en el país, perquè per a ell el país és un altre, l’atzucac a què ha arribat Catalunya no pot ser més alarmant.
Tanmateix, no tot és culpa d’Espanya, no tot el que ens empetiteix i ens apropa al raquitisme és fruit d’un projecte espanyol d’assimilació. Hi ha un projecte molt més pervers que aquest pensat i fet a casa nostra. Es tracta d’un projecte elaborat pels socialistes l’objectiu del qual, diguem-ho clar, consisteix a reduir la nació catalana a una mera peculiaritat folklòrica espanyola en el termini d’una generació. Vist l’increment de l’independentisme, el PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada i fonamenta tota la seva política en aquest principi: neguen els drets històrics, imposen més hores de llengua espanyola a les escoles, acullen amb els braços oberts la invasió espanyola de competències, voten a Madrid al costat del PP en contra de Catalunya en matèria de llengua, de seleccions nacionals i de gestió aeroportuària, rebaixen l’Estatut 48 hores després de la seva aprovació al Parlament, donen suport a la política radial espanyola que converteix Madrid en la capital dels catalans i riuen mofetes tot beneint el pas del tren d’alta velocitat a 75 centímetres de la Sagrada Família, el monument que representa Catalunya arreu del món.
Aquesta, però, és només la part dramàtica. També n’hi ha una d’esperpèntica, i és que aquells que van lliurar el govern del país a aquesta gent estan obligats a cantar-ne les excel·lències passi el que passi per tal de mantenir-se en el poder sense caure en una flagrant incongruència. És a dir, que la cúpula republicana –en contra de bona part de la seva militància- no pot criticar el seu soci de govern perquè fer-ho significaria reconèixer el fracàs espectacular de la seva estratègia i l’error històric que ha suposat el segon tripartit. Tot plegat deixa ERC en una posició suïcida. I no sols perquè ja ha perdut més de la meitat dels votants, sinó perquè la seva política de mans netes s’ha acabat convertint en una política de mans lligades.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
