divendres, 30 de juliol del 2010

ACTE DE SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA A BARCELONA.


Nota de premsa:
Els impulsors de Solidaritat Catalana per la Independència, Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran es van presentar en societat.

Més de 600 persones es van aplegar a l’Aula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona per conèixer les principals línies mestres del programa de Solidaritat Catalana per la Independència, coalició que vol aglutinar l’esperit de la manifestació del 10 de juliol per tal de tenir força al Parlament per proclamar la independència. Els tres promotors de Solidaritat Catalana van recordar que estan disposats a anar a les llistes de la candidatura que es presentarà a les properes eleccions al Parlament, tot i que la darrera paraula la tindran els simpatitzants de Solidaritat Catalana en una assemblea que està previst que se celebri el proper 11 de setembre.

Després d’una presentació a càrrec de la periodista Patricia Gabancho, Uriel Bertran va assegurar que “només entrarem a un govern de la Generalitat que estigui disposat a proclamar la independència”, i si no aconsegueixen una majoria a la cambra catalana “el partit farà una oposició dura i contundent a l’autonomisme”. A continuació, Alfons López Tena va destacar que tant ell com Bertran han preferit sumar-se a Solidaritat Catalana abans de quedar-se als seus respectius partits i optar a un lloc “com consellers o diputats”. Va tancar l’acte Joan Laporta, que va explicar que “el Tribunal Constitucional ens ha ensenyat el millor camí per avançar i prosperar perquè Catalunya sigui un estat”, una reflexió que ha estat aplaudida per tots els assistents a l’acte. I és que segons Laporta la independència servirà per “acabar amb l’espoli fiscal que viu Catalunya, per la qual cosa podrà administrar millor els seus diners” a la vegada que ha subratllar que l’única manera per arribar a l’Estat propi és a través de la via democràtica. L'acte ha acabat amb crits d'independència.

dimarts, 27 de juliol del 2010

SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA


CRIDA A LA SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA

En un Estat espanyol que ja negava el dret de Catalunya a existir, el 25 de novembre de l’any 1905, un centenar de militars assaltaven les redaccions de les publicacions catalanistes del Cu-Cut! i de la Veu de Catalunya. Aquest fet, i la posterior aprovació de la Llei de Jurisdiccions espanyola, que perseguia qualsevol opinió contrària als símbols espanyols, foren la gota que va fer vessar el got de la paciència dels catalans i les catalanes. El mes de gener de l’any 1906 tot el catalanisme es va unir amb el nom de la Solidaritat Catalana, amb l’objectiu d’assolir una autonomia per a Catalunya i de regenerar la vida política. En les eleccions de 1907 l’èxit electoral d’aquesta aliança, que incloïa des de Francesc Macià a Francesc Cambó, va ser esclatant i va significar l’inici de l’hegemonia política del catalanisme.

El gran poeta Joan Maragall descrivia així l’eufòria que havia aixecat la Solidaritat Catalana el 1907: “Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes... I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric... Que no ho veieu? És un alçament.”

Més de cent anys després Catalunya ha vist com la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut ha deixat en no res l’autogovern de Catalunya. Aquesta sentència significa el final de la via autonomista i ens vol condemnar a una autonomia d’espoli i d’empobriment econòmic i democràtic. Però alhora, aquesta sentència ens mostra que el millor camí per avançar i progressar és la creació d’un Estat propi en el si de la Unió Europea.

Els avantatges de disposar d’un Estat propi són molts i han estat exposats des de l’àmbit acadèmic i professional. Amb l’Estat propi disposarem de tots els nostres recursos i acabarem amb l’espoli fiscal, que ens permetrà incrementar les pensions de la gent gran, millorar la sanitat i tenir una educació de qualitat. Els treballadors tindran millors salaris i les empreses amb seu a Catalunya pagaran menys impostos, tindran més beneficis i obtindran més ajudes a la innovació, la recerca i el desenvolupament. Amb l’Estat propi disposarem d’infraestructures de primer nivell i apostarem per l’arc mediterrani que permeti als nostres ports ser la porta d’Àsia a Europa, i podrem gaudir d’un sistema aeroportuari que connecti Catalunya amb el món i d’una xarxa viària sense peatges. L’Estat propi donarà a tots els ciutadans de Catalunya millors oportunitats i un nivell de benestar equiparable al dels països capdavanters del món.

Sabem que l’objectiu no és fàcil. Res que valgui la pena és fàcil d’aconseguir. Ho hem de fer entre tots. El repte de constituir-nos en Estat ens demana la màxima unitat i la fermesa de tot el poble, de la societat civil, i dels partits polítics i moviments socials catalanistes. L’exemple que tot és possible quan estem units és la gran manifestació del propassat 10 de juliol on més d’un milió de ciutadans van demanar unitat per la independència que ens porti a ser un Estat. Ara és el moment de fer el pas endavant amb responsabilitat, generositat i intel.ligència.

És per tot això, que en aquests moments tant excepcionals de la nostra història fem una proposta a totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, a la societat civil del nostre país, i a les organitzacions polítiques catalanistes i als seus militants (Convergència Democràtica de Catalunya CDC, Esquerra Republicana de Catalunya ERC, Esquerra Unida i Alternativa EUiA, Iniciativa per Catalunya Verds ICV, Unió Democràtica de Catalunya UDC, Candidatura d’Unitat Popular CUP, Entesa pel Progrés Municipal EPM, Reagrupament Rcat i Democràcia Catalana DCat) a unir-se en la Solidaritat Catalana per la Independència amb els compromisos següents:

1) Presentar una candidatura unitària a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb el compromís de proclamar la independència i sotmetre-la a referèndum en la propera legislatura (2010-2014).

2) Constituir el Govern de Catalunya per organitzar el procés cap a la creació de l’Estat català en el si de la Unió Europea.

Fem una crida a tots els ciutadans que estiguin conformes amb aquesta proposta que s’inscriguin al web de (www.solidaritatcatalana.cat) i organitzin assemblees locals als seus municipis, el màxim d’unitàries possible, per constituir les Coordinadores Locals de suport a la coalició Solidaritat Catalana per la Independència.

Des d’aquest moment, ens posem a treballar i ens comprometem a parlar amb totes les organitzacions socials i polítiques catalanistes per aconseguir que el màxim nombre d’elles formin part de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència.

Visca Catalunya!

Joan Laporta i Estruch Alfons López Tena Uriel Bertran i Arrué

dilluns, 19 de juliol del 2010

SI ALGÚ DUBTAVA: INDEPENDÈNCIA.



El 10J es converteix en la primera manifestació massiva a favor de la independència

11/07/2010

Tal com s'esperava, el 10J passarà a la història de Catalunya com la primera gran manifestació independentista massiva del país. El centre de Barcelona va estar col·lapsat durant tota la tarda d'aquest dissabte pels centenars de milers de catalans que van acostar-se al Passeig de Gràcia. Les senyeres eren minoria davant l'allau d'estelades de totes mides i colors. Des de la Diagonal fins a la Gran Via, tot el Passeig de Gràcia va ser un clam a favor de la independència. No van cridar-se lemes a favor de l'Estatut, no van cridar-se contra la sentència: la immensa majoria de les consignes corejades per la manifestació eren a favor de la independència i l'Estat propi, demostrant així que si en la històrica manifestació de 1977 el país volia autonomia, l'any 2010 Catalunya vol la independència. Els 1.500.000 catalans que van manifestar-se a Barcelona -segons les dades d'Òmnium, reduïdes a 1.100.000 segons la Guàrdia Urbana- aposten de manera massiva per trencar amb Espanya.

1.500.000 persones van assistir aquest dissabte a la tarda a la manifestació del 10-J que va començar poc després de les sis de la tarda en defensa de l'autogovern i en resposta a la sentència del TC sobre l'Estatut. Els carrers adjacents al Passeig de Gràcia eren tan plens que la manifestació no va poder arribar a la destinació i la capçalera es va dissoldre en arribar a la Gran Via de les Corts Catalanes.

Els manifestants, vinguts d'arreu dels Països Catalans, transcorrien el passeig de Gràcia i la Gran Via de les Corts Catalanes encapçalats per una gran senyera. La mobilització va estar liderada pel president de la Generalitat, José Montilla, el president del Parlament, Ernest Benach, i els quatre expresidents, tots ells fortament escridassats. La presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, va assegurar: 'Hi som tots, som molts. Si estem junts, no hi ha tribunal que ens tombi'.

Degut a l'assistència massiva de gent, la manifestació va haver de dissoldre's en arribar a la Gran Via, i a la plaça Tetuan va llegir-se el text reivindicatiu, una lectura a càrrec de l'actor Lluís Soler i l'actriu Txe Arana acabada amb una cantada dels Segadors que va donar per acabada oficialment la marxa.

Font : directe.cat

dissabte, 3 de juliol del 2010

HA MORT L´ESTATUT, VISCA L´ESTAT CATALÀ.


Bon article de l´Uriel Bertran ahir a l´Avui.

Diuen que al llarg de la història sempre hi ha hagut una diferència essencial entre l'Imperi Britànic i l'Imperi Espanyol respecte al tracte i la negociació que totes dues metròpolis han mantingut amb les seves colònies quan aquestes han aconseguit la seva independència. El britànic ha aconseguit arribar a acords amistosos amb les colònies encara que fos el minut abans de la proclamació de la independència. Per contra, l'espanyol, només s'ha plantejat arribar a acords amb les colònies el minut després de la proclamació de la independència, quan ja era impossible un arranjament amistós. L'Estat espanyol sempre ha calculat molt malament la correlació de forces entre el poder central i la colònia, i així li ha anat, foragitat d'arreu i avui un Estat en ruïna, espoliador i antidemocràtic.
No ens ha d'estranyar, doncs, la liquidació de l'Estatut que ha practicat el Tribunal Constitucional. Només negociaran el minut després de la proclamació de la nostra independència, quan ja no els serveixi de res. És la doctrina espanyola –ara constitucional– de sempre, la del tot o res. Un diari digital espanyol ho tornava a deixar clar aquests dies: “Señora Cataluña: deje de refunfuñar y, si no está a gusto, ¡váyase!... ¿A que no tienen agallas para proclamarse independientes?”
El que realment s'ha carregat la sentència del TC sobre l'Estatut és el camí del mig entre l'unionisme i l'independentisme que la transició espanyola ens va voler fer creure que existia i per on volíem avançar. Ara ens hem adonat que el camí del mig autonomista, el del de mica en mica s'omple la pica i l'a poc a poc i bona lletra només ens el creiem aquí.
Qui vulgui avançar de debò i sortir aviat de la crisi ja sap que el miratge del camí del mig ha desaparegut. Però és que fins i tot aquells que tenen objectius més modestos, i que creuen suficient fer un pas més, o un passet més, o tan sols un pam més cap a una major qualitat de vida, cap a gestionar els nostres impostos, cap a una millor sanitat i educació o cap a normalitzar el català, ara ja saben, també, que per a assolir aquests objectius només hi ha un únic camí possible: la independència i l'Estat propi. Això o quedar-nos en la via morta actual, del dèficit fiscal i l'empobriment relatiu. No hi ha camí del mig.
Només conèixer la veritat ens pot fer lliures. I en aquest sentit, la sentència és molt positiva, perquè ens ensenya la veritat implacable de la nostra condició espanyola: som una colònia fiscal. Ho reconeix implícitament el mateix president Montilla: “Espanya és inviable si Catalunya té el concert econòmic”. Sí, conèixer la veritat ens ha permès viure la sentència sense amargor, fins amb un somriure sorneguer als llavis i amb ganes de marxa, d'acció i de manifestació.
Ara toca dissenyar el full de ruta cap a l'Estat propi, que hauria de passar per: 1) continuar eixamplant la majoria social que avui respon a les enquestes que votaria sí en un referèndum d'independència, amb la consulta sobre la independència i amb campanyes que expliquin, sobretot, la millora de la qualitat de vida dels catalans amb l'Estat propi; 2) portar al Parlament de Catalunya el debat sobre l'exercici del dret a l'autodeterminació a través de la iniciativa popular i de les iniciatives parlamentàries; 3) aconseguir una majoria al Parlament de Catalunya a través d'una proposta electoral atractiva i creïble amb el compromís de convocar el referèndum d'independència i proclamar l'Estat propi, malgrat els impediments o les prohibicions del govern espanyol de torn, i 4) no caure en el paranys dels porucs i dels que hi guanyen, amb la dependència, que sempre ens diran que “encara no estem preparats”, o “que no estem madurs”, o “que no ens precipitem”.
El moment ja ha arribat. Som un poble fantàstic que ens mereixem molt més. Estem molt més madurs i preparats del que ho estaven Montenegro, Kosovo o Eslovàquia en iniciar el seu procés. El camí es fa caminant i la preparació s'aconsegueix practicant.
Endavant, catalans: el millor comença ara.