Article d´en Xavier Diez, publicat l´1 d´abril.
LA TRIBUNA
Si no tenen pa, que mengin brioix
La frase és atribuïda a Maria Antonieta, i com el 1789 ara l'única solució és la supressió dels privilegis d'aquells que fa tres dècades van deixar de contribuir al fons comú.
Han de tornar, via impostos, tot el que han estalviat aquests anys
L'economista jubilat Leopoldo Abadía ha obtingut reconeixement mediàtic mercès a l'anàlisi de la crisi actual des de l'encertada imatge del NINJA (no incomes, no job, no assets). La repetida anècdota sobre el pobre d'Alabama que, sense recursos ni avaladors, compra una casa perquè un corredor sense escrúpols li concedeix una hipoteca, resulta il•lustrativa, malgrat que sigui superficial. Per tranquil•litzar la consciència de polítics i economistes, es culpa el treballador precari endeutat i l'empleat del banc que deixa diners sense garanties. Tanmateix, les causes són més profundes i les responsabilitats, més elevades.
L'origen dels problemes actuals rau en l'abandó del keynesianisme ortodox, a finals dels setanta. Les retallades fiscals iniciades als vuitanta van tenir com a efecte el creixement de la renda dels estrats socials alts i mitjans. Precisament aquells que disposaven de capacitat d'estalvi l'ampliaven, mentre s'estenien paradisos fiscals i es retallaven impostos de societats, i això permetia eixamplar el capital disponible entre els sectors que havien sostingut les polítiques redistributives dels estats del benestar.
L'estalvi permet incrementar la despesa particular, encara que també implica recerca de rendibilitat a qualsevol preu. Sobtadament, els grups beneficiaris exigien màxima rendibilitat als diners sobrants, i empenyien els banquers a innovar, a partir de l'expansió d'enginyeria financera, des de la renda fixa fins a la variable, passant per nous productes i que competien entre si pel capital alliberat dels impostos per obtenir més rendiment. Especulació borsària, plans de pensions, bombolles... van ser fruit d'aquesta absurda cursa per fer créixer l'estalvi privat, amb conseqüències dramàtiques. La utopia neoliberal (viure sense treballar) implicava acomiadaments a les empreses per apujar la cotització de les accions. Les pensions públiques eren amenaçades per empènyer la ciutadania a aportar part del seu salari a fons de previsió. El dret a l'habitatge cedí davant la voluntat d'especular amb un bé de primera necessitat. La pressió per obtenir rendiment va culminar quan corredors d'hipoteques deixaven diners a qui no podia tornar-los.
Més avall, entre els sectors mitjans i baixos, les remuneracions del treball es deterioraren a consciència. D'una banda, la cobdícia dels rics pressionava els sous a la baixa. De l'altra, l'escassa o nul•la capacitat d'estalvi dels treballadors, juntament amb un bombardeig incessant d'estímuls al consum, provocava un creixent endeutament. Els sous baixos engreixaven el marge de benefici empresarial. L'endeutament alimentava la gran piràmide que ha estat el sistema financer mundial. El treball dels pobres se supeditava als rendiments financers dels rics. El paradigma fou la bombolla immobiliària, que acabà fomentant una mena de feudalisme hipotecari pel qual qui treballava havia de sostenir amb els deutes l'estalvi dels poderosos. Tornant a símils medievals, el Robin dels bancs, l'avui empresonat Enric Duran, posà en evidència la perversió d'un sistema que servia per finançar sense garanties les creixents exigències de les rendes més altes.
Mentrestant, el sistema ha evidenciat considerables efectes col•laterals. Amb la supressió, a la pràctica, de la tributació progressiva, els serveis socials (educació, sanitat, pensions, assistència...) han esdevingut deficitaris i fràgils. Això, lluny de resoldre's positivament, ha estat vist com una benedicció capitalista, car ha estat excusa per introduir la privatització com a fórmula d'obtenció de beneficis en un mercat captiu. La política es veu incapaç de controlar la situació perquè les institucions teòricament democràtiques estan controlades per la privilegiada casta del poder econòmic. Casta de privilegiats, en el sentit històric, perquè, com l'aristocràcia prèvia a la Revolució Francesa, es caracteritza per l'exempció tributària, el domini polític i l'ideològic. Davant la crisi, la desocupació i l'extensió de la pobresa, els governs, per acció i omissió, reiteren aquella frase apòcrifa, atribuïda a Maria Antonieta, mostra de la indiferència amb què es tracten els problemes d'una majoria creixentment sotjada pels perills de l'empobriment: «Si no tenen pa, que mengin brioix.» Com el 1789, l'única solució no és altra que la supressió dels privilegis d'aquells que fa tres dècades deixaren de contribuir al fons comú. Tornar, via impostos elevats a la renda i el patrimoni, tot el que s'han estalviat aquests anys.
Darrera actualització ( Dimecres, 1 d'abril del 2009 03:00 )
.jpg)
