LA FOTO PPSOE

Aquesta hauria de ser la foto més gràfica de la pinya PPsoe, d' aquesta tarda. Dia històric per als socialistes espanyols.
Ja s' ho faran. Ens agradarà veure com voten lleis i retallades al costat de Rajoy. Encara que diguin que això és un suport puntual, què faran quan la UE digui que s' ha de pagar deute i interessos? com faran que el sistema de pensions segueixi funcionant o que l' atur no pugi més? O quan es talli el crèdit internacional al Govern espanyol? Doncs més retallades. Cada vegada hi ha més semblances entre el PP, el PSOE i els Ciudadanos. Potser acabaran sent el mateix partit?

TARDÀ: FOTEM EL CAMP O NO ENS EN SORTIREM.

Coincidim plenament amb en Joan Tardà: "fotem el camp quan abans millor o no ens en sortirem..."

Després del pobre discurs nacionalista espanyol i previsible den Rajoy i els equilibris patètics del PP-Psoe, Vilaweb passava un tall de veu del portaveu d’ERC al congrés espanyol, Joan Tardà, que ha afirmat aquest dimecres que el discurs d’investidura de Mariano Rajoy demostra que el president espanyol ‘no s’ha mogut ni un centímetre’ i que el seu partit no té ‘cap interès’ en entendre les demandes de Catalunya. Un fet, segons Tardà, que ‘ens referma que o ens ho fem nosaltres i fotem el camp quan abans millor o no ens en sortirem’.

En conferència de premsa al congrés, Tardà ha afirmat que Rajoy ‘no ha dit res d’interessant’ i només ‘s’ha refermat en la seva visió nacionalista espanyola’. ‘Ha vingut a dir que de sobirania res a compartir’ i ‘l’única gran notícia que ha dit és que pensa reunir els presidents de les comunitats autònomes per parlar de finançament’. ‘Sembla que se n’enfotin, tot depèn de nosaltres, si ho fem, guanyem’, ha sentenciat.

JOAN COMA I L' AUDIÈNCIA NACIONAL.

S' han fet moltes anàlisis sobre la situació política actual, altament judicialitzada, us ajuntem un d' aquests anàlisi. Un paràgraf den Partal a Vilaweb:

 "...   L’actitud de Joan Coma, però, compleix també la funció de retratar clarament el sistema i el moment en què ens trobem. Perquè la denúncia d’un regidor d’extrema dreta, contrari a la democràcia, serveix perquè un tribunal d’excepció, heretat del franquisme, processe un representant votat pel poble, l’únic delicte del qual és donar suport a una resolució aprovada pel Parlament de Catalunya. En aquest sentit cal remarcar que la denúncia del paper de l’Audiència espanyola, que és la que provoca el problema, uneix tothom i consolida el bloc rupturista a Catalunya, cosa que no es pot menystenir. La imatge d’ahir al matí a Vic, amb polítics de grups tan diferents fent costat a Coma, és una passa endavant en la línia de ruptura amb el règim nascut de la transició, inimaginable fa només un any. L’Audiencia Nacional espanyola té per tant, un problema bastant més greu que no pas el del govern de Catalunya.

I finalment, em sembla que el fet més important és que el gest de Joan Coma fa pedagogia, apel·la directament als altres càrrecs electes del país i marca una manera concreta de col·lapsar les institucions espanyoles...."

INCOHERÈNCIA DE LA POLÍTICA EXTERIOR ESPANYOLA.

Bon article avui del Partal a Vilaweb, destacant les incoherències i la ignorància en política exterior dels espanyols i del seu cap, Margallo.
Per contra, ens alegra el viatge del President català Puigdemont a França i a altres llocs per tal de fer una política exterior efectiva, real i positiva per a la població catalana.

                                             Foto d' arxiu del Margallo a València.

El ministre espanyol d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, va originar ahir un altre dels seus incidents diplomàtics. En un acte públic es va atrevir a criticar Bèlgica, país soci de la Unió, perquè una part de les competències de política exterior d’aquell estat són a mans de les regions.

El motiu concret és que, la setmana passada, els parlaments de Valònia i de Brussel·les van decidir de vetar el Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i el Canadà (CETA) i això farà que no es puga aplicar. La irresponsabilitat i la ignorància del ministre espanyol és enorme i només la supera el seu atreviment, que el duu a qüestionar l’ordre constitucional belga. Això i la seua monumental incoherència.

Bèlgica aplica en política exterior dos principis clau. El primer és l’anomenat ‘In foro interno, in foro externo’. Segons aquest principi, els governs ‘regionals’ exerceixen les seues competències tant a l’interior com a l’exterior. I, per tant, no és que els governs ‘regionals’ tinguen el dret de fer política exterior, sinó que en tenen l’obligació, perquè la política exterior de Bèlgica en els afers que són competència exclusiva de Flandes, Valònia o Brussel·les la fan aquests tres governs i no pas l’estat belga.

L’estat els posa a disposició les ambaixades i tots els serveis diplomàtics necessaris, però no tan sols reconeixent sempre que Valònia i Flandes poden signar tractats internacionals o mantenir relacions bilaterals, sinó també defensant el segon principi bàsic de la política exterior belga, que és el de la igualtat dels governs. Margallo es tornarà boig quan ho sàpiga, però és que, quant a política exterior, a Bèlgica no hi ha jerarquia i les institucions federals, valones i flamenques treballen en peu d’igualtat, exactament al mateix nivell totes tres. El govern federal simplement no pot imposar res als regionals ni tan sols dirigir la política exterior, que ha d’anar coordinada per força i sempre.

(Per cert, que aquest hauria pogut ser un model interessant per a una altra Espanya, però aquesta altra Espanya ja sabem que no existirà mai).

Atacant aquesta forma de govern, Margallo és molt incoherent i atrevit perquè és evident que ell no admetria que ningú qüestionàs l’ordre constitucional espanyol com ell s’atreveix a fer-ho amb el belga. Però no únicament per això. Més enllà dels processos d’independència i tot, és incontestable que en el món d’avui els estats ja no poden tenir el monopoli de les relacions exteriors. I n’hi ha un munt de casos i exemples interessants. Estats que concedeixen a unes parts d’aquests estats el dret de conduir les pròpies relacions internacionals.

Però és que resulta –i aquesta és la incoherència suprema de Margallo, i el ridícul també– que el ministre Margallo, al mateix temps que critica Bèlgica, manté relacions diplomàtiques directes amb les illes Cook, per a posar un exemple. Concretament, des del 29 de gener del 1998. La pregunta és si Margallo ignora que les illes Cook són un territori associat a Nova Zelanda que, per la mateixa raó que Valònia i Flandes, té el dret de mantenir relacions bilaterals amb qui vulga, o si simplement està tan encegat que ja no és capaç ni de mirar les llistes del seu ministeri.

ICETA: SE LI GIRARÀ MOLTA FEINA.

L' abril de 2016, el programa "Polònia" va fer un bon retrat del dirigent d' un partit català dominat i dirigit des de Madrid (el psc), al qual han anat deixant sense oxígen, amb una militància al voltant dels 60 anys, amb un discurs gastat i sense recorregut, amb unes propostes també gastades del "federalisme", la "reforma de la Constitució espanyola" i la "reforma d' Espanya". El mateix discurs vell des de fa 40 anys. No s' han adonat que el país ha crescut, ha canviat i ja no serveixen els discursos vells i sabuts amerats d' espanyolisme.
Per si fos poc, a Espanya tampoc els agrada la música del federalisme, la reforma de la Constitució, etc. ni als seus propis dirigents del PSOE.
Veient com van les coses dins del PSOE i com cauen (o fan caure) els dirigents elegits en primàries (d' això en Gonzalez en sap molt), serà tot un repte per a l' Iceta veure com encaixa la investidura de Rajoy. I també caldrà veure com expliquen a la seva militància ( a la qual durant tants anys els han dit que havien d' aturar "la dreta") que ara ajudaran a investir el PP.
Després hauran de votar el suplicatori del Congrés espanyol per jutjar l' Homs. Tot i que no van votar, en el seu moment el suplicatori de Barrionuevo pel cas GAL.
I poc a poc, anar situant-se en una posició anti-catalanista i pro-espanyolista.
Quin panorama li espera a l' Iceta !!!
Per això pensem que continua totalment actual el video del Polònia:

LLANOS DE LUNA VOL IMPOSAR LA FESTA EL 12 D' OCTUBRE.

La delegada del govern espanyol Catalunya, María de los Llanos de Luna, ha demanat a la justícia que impedeixi a l’Ajuntament de Badalona d’obrir les oficines municipals el 12 d’octubre, segons que ha informat la delegació del govern espanyol en un comunicat.

Llanos de Luna ha interposat un recurs judicial en què sol·licita que el consistori, governat per Dolors Sabater (de Guanyem Barcelona en Comú, juntament amb ERC i ICV), no pugui obrir dimecres pel fet de ser una administració pública.

Segons la delegació del govern espanyol, la decisió del consistori badaloní contravé la disposició de l’article 45 del reial decret 2001/1983 i l’article 37 de l’estatut dels treballadors. Aquestes normatives recullen que el 12 d’octubre és festiu a Espanya i que es tracta d’una festa laboral amb caràcter retribuït no recuperable, per la qual cosa no es pot recuperar en un altre dia laborable.

Badalona ha anunciat que obriria al públic alguns serveis municipals perquè el govern municipal refusa la celebració de la hispanitat, tot i que explica, en un comunicat, que els treballadors que optin per treballar ho faran voluntàriament i que no es podran fer tràmits que impliquin entrada en el registre perquè és un dia no hàbil.

Podeu llegir ací un article del primer tinent batlle de Badalona, en què explica les raons per a no celebrar el dia de la hispanitat.

FA 49 ANYS VAN ASSASSINAR AL "CHE" GUEVARA.

49 aniversari de l' assassinat del Che a La Higuera, Bolívia,el 9 d'octubre de 1967, on fou capturat i assassinat de manera clandestina per l'exèrcit bolivià amb la col·laboració de la CIA.

PSOE I LA FI DE LA TRANSICIÓ I L´ESTAT-NACIÓ ESPANYOL.

Ens ha sorprès una mica la rapidesa com els "crítics" del PSOE han tombat la directiva actual. L' objectiu sempre el mateix: la governabilitat d' Espanya (això sona històricament a altres temps) i evidentment, "la unidad de España". Sempre en Gonzalez movent els fils del partit a l' ombra.
El PSOE no és el nostre problema, ja el resoldran ells. Però potser caldria que s' adonessin d' unes quantes coses: estem parlant d' una militància amb una mitjana d' edad de 50 anys, que ha perdut les principals ciutats "espanyoles" i que ja no té cap influència dintre de les associacions barrials i el diari de referència (El País) va al dictat dels barons. Però no només això, amb el seu enfonsament es tanca definitivament una etapa (que van dir transició), ara aquest partit ja no té discurs propi, ni té alternatives en relació al PP, ni enten res del que passa a Catalunya. Que són punts importants per a remuntar electoralment. Només donar la possibilitat de governar a Rajoy, això sol no és argumentable per a la seva militància.
Potser com diu un twit d' avui el problema del Psoe és una imatge d' un sopar on hi són Felipe González, Zapatero, Aznar, Rajoy i el rei espanyol. Diu el twuit que és la imatge recent d' Espanya. Potser l' ha clavat.
A part d' això, també l' encertava abans d' ahir en Partal a Vilaweb, quan deia que amb el Psoe s' acaba el model de l' estat-nació espanyol, la desaparició d' un model d' Espanya:
Vicent Partal (a Vilaweb)- Extracte:

Però aquest canvi històric té també un component que a mi em sembla especialment important: la desaparició del PSOE és la desaparició del partit que ha fet Espanya. És la desaparició del partit que ha fet possible l’Espanya de la transició. Del partit-nació. I per això mateix aquesta desaparició duu inevitablement la desaparició d’un model d’Espanya.

No sé si ningú per l’esquerra en trobarà cap altre, de model. Però de moment el model d’Espanya que als anys vuitanta va provar de bastir aquell PSOE totpoderós que va ser capaç d’il·lusionar tanta gent, se’n va per l’aigüera amb ells. Entre més coses, perquè l’envien a l’aigüera, amb unes formes i maneres que provoquen vòmit, precisament els mateixos que el van fabricar –el senyor X en primer lloc, ben destacat.

En el mentrestant, tot esperant de veure si mai cap esquerra serà capaç d’inventar-se una nova idea d’Espanya, el monopoli del relat sobre què és la nació veïna se’l queda el PP, amb tot el camp per córrer. Tot per a ell. I el seu relat, es veu clar i ho comprovem cada dia, es limita a una certa actualització del franquisme sociològic. Impossible de pair per a qui no és estrictament del seus.

El fracàs final del projecte del PSOE és, doncs, una notícia extremadament important. I, per cert, alhora és també un símptoma que les tornes canvien seriosament en el combat per la independència de Catalunya. Mentre a Barcelona ahir la majoria independentista es mostrava ben sòlida i desmentia tots els rumors i especulacions d’aquests darrers mesos, a Madrid el règim ha entrat visiblement en descomposició. Amb l’estratègia bel·licista del PP originant dubtes seriosos en els seus mateixos tribunals, amb el parlament paralitzat i desconcertat, a punt de votar allò que els ciutadans no van voler votar a les urnes, amb el PSOE dessagnant-se a les ordres de l’Íbex, amb els aparells de l’estat actuant com si fossen als anys cinquanta i amb la Unió Europea mirant-se’l amb menysteniment i eliminant-los de qualsevol lloc de responsabilitat.