dijous, 31 d’octubre del 2013

AZNAR, LA FAES, ELS CIUDADANOS I ALTRES ELEMENTS A CATALUNYA.

En Millan Mestre és una "rara avis" no gens sospitós de ser independentista, però és una persona oberta i parla clar (dins de l' espectre polític) i més del seu sector (PP).
L' anàlisi dels nostres "oponents" és prou interessant i més si veiem que els objectius els marca la FAES i Aznar i que la seva opció a Catalunya són els Ciudadanos (amb aquesta opinió coincidim totalment), ens dóna més idea per veure on ens dirigim si no baixem del carro aviat.
 Entrevista publicada a Vilaweb:

Milián Mestre: 'De guerra bruta, n'hi haurà encara més'

Entrevista amb l'ex-dirigent del PP sobre l'estratègia de l'estat espanyol contra el procés d'independència de Catalunya
  • Si algú se sap els racons dels passadissos del poder espanyol i en parla sense pèls a la llengua és Manuel Milián Mestre, ex-dirigent cofundador del Partit Popular i periodista. Actualment participa en tertúlies de ràdio i de televisió, però no ha deixat de reunir-se amb homes i dones influents de Madrid. En aquesta entrevista, explica les lluites de poder internes del PP --Rajoy, Aznar, Aguirre, Sánchez-Camacho, etc.-- i analitza la reacció espanyola contra el procés d'independència de Catalunya. No dubta a avisar que a Madrid 'faran servir dossiers amb informació sobre catalans per mirar de frenar l'avenç independentista' i considera que els serveis d'intel·ligència han fracassat a Catalunya. També lamenta que a Espanya no hi hagi estadistes que puguin encarar la situació catalana.
L'estat espanyol suspendrà l'autonomia catalana?
—Diria que ells han trigat molt a reaccionar. I que han fet un error de càlcul descomunal. No puc entendre que un desafiament de la dimensió i naturalesa del que presenta Catalunya se'l prengui amb tanta filosofia el cap del govern. Això crida l'atenció de qualsevol analista polític. Han trigat deu mesos a reaccionar. És simptomàtic que hagen reaccionat quan Aznar s'ha plantat a Sant Sebastià i ha dit allò que ha dit. Hi ha un fenomen que s'explica per raons endògenes del Partit Popular: si avui es fes una enquesta entre la militància del partit per a saber si prefereix Aznar o Rajoy com a líder, el 60% o el 70% optaria clarament per Aznar. La conclusió és fàcil: si l'home més valorat del partit té una posició contrària a l'home menys valorat, és aquest segon qui acaba cedint i reconduint el seu enfocament. Ha passat això.

I com afecta la suspensió de la Generalitat?
—Quan un tímid pren una reacció forçat, sol prendre decisions a deshora i per vies radicals i desproporcionades. Perquè no li surt de mena, sinó com a efecte reactiu. Com que ho fa a deshora, ja ha perdut el marge que podia haver tingut si hagués intervingut de bon començament. Quan actues des del primer moment tens més control, més moderació i més intel·ligència. Responent a la pregunta, que en un moment determinat utilitzen l'article 155 de la constitució no m'estranyaria.

Vós teniu contactes habituals amb el poder a Madrid. Aquesta opció és damunt la taula?
—I tant! Aquesta via contra el procés sobiranista és damunt la taula. És un tema recurrent en les converses de Madrid. Ara han vist les orelles al llop. Han trigat molt, però finalment s'han adonat que això de Catalunya no és cap broma. Ara s'han posat molt nerviosos i han començat a refer la política respecte de Catalunya. Això no vol dir que estiguen disposats a flexibilitzar-la. Em fa l'efecte que hi ha alguns elements aliens a la qüestió catalana que poden contribuir a provocar respostes desequilibrades i contraproduents.
Quins?
—Per exemple, no tinc cap dubte que la sentència d'Estrasburg sobre la doctrina Parot i la reacció de les associacions de víctimes del terrorisme –que s'han tornat com llops contra el PP i el govern– intensificarà la contestació interna en el partit exigint més mà dura contra Catalunya. És lògic de pensar que tindran la temptació de recuperar el vot a favor del PP --que ara el té perdut-- en les pròximes eleccions espanyoles a costa de Catalunya. I la mà dura pot voler dir la suspensió de la Generalitat.

Aznar vol tornar o aplana el camí d'algú altre?
—De ganes de tornar, no en té Aznar. I encara menys en un moment que les aigües són remogudes i la tempesta et pot enfonsar la barca. Però Aznar té la perspectiva messiànica que ell podria ser el salvador de la pàtria. Ho dic així perquè ell mateix ho ha expressat clarament. Ha dit sempre que tornaria si el país estigués en una situació extrema. Si entenem que el desafiament de Catalunya situa Espanya en una posició extrema, Aznar podria obrar en aquest sentit. Però no li cal tornar. Ell ja mou els fils ideològicament i estratègicament des de la FAES.
I li fan cas?
—Si estudies els documents que ha publicat aquesta fundació, es poden anticipar els moviments que pot fer l'estat espanyol. A Aznar no li cal substituir Mariano Rajoy. Si a Rajoy se li planten uns quants dirigents interns i territorials, li creen prou tensió perquè Esperanza Aguirre salti a la palestra. Ella sí que està preparada per a saltar ara mateix si cal.

En aquesta lluita de poder, quin paper hi té El Mundo?
—És un diari desenganyat de la política del PP. Molt desenganyat. Ha tornat a les arrels de fa deu o quinze anys quan va jugar fort a favor d'Aznar. L'ex-president espanyol és un punt de referència d'El Mundo. I tracten de netejar o liquidar allò que s'oposi als interessos d'Aznar. Evidentment, Rajoy s'oposa a la línia d'Aznar perquè és de tarannà més pacífic i indolent –menys castellà i més gallec–, i Sánchez-Camacho també és un objectiu a abatre. Des del diari consideren que està cremada i que ofereix més inconvenients que no avantatges.

Quins inconvenients ofereix Sánchez-Camacho al PP?
—Des de la perspectiva d'El Mundo, a Catalunya interessa concentrar les forces de la dreta i del centre-dreta espanyolista en un lideratge fort. I ells han optat clarament per Albert Rivera i Ciutadans. Projectaran tant com puguin aquesta imatge i aquesta marca per mirar d'enfonsar allò que quedi del PP. Miren de situar darrere de Rivera socialistes desenganyats, convergents desil·lusionats, etc. Volen fer una amalgama entorn de Ciutadans i Albert Rivera perquè sigui la força que planti cara al nou lideratge d'Esquerra Republicana de Catalunya. Perquè queda clar que CiU ha optat pel suïcidi com a partit polític.

Les enquestes indiquen aquesta tendència…
—La tendència és agrupar les forces de la dreta espanyolista en Ciutadans i que serveixi per a establir un front antiindependentista. Caldrà veure com ho fa l'esquerra, amb ERC al capdavant, per agrupar el projecte independentista al seu voltant.

Què es respira en els ambients militars espanyols? Preparen la intervenció?
—No veig enlloc la possibilitat d'una intervenció militar. Fa pocs mesos vaig dinar amb un tinent general, un home molt tècnic, preparat i ben informat. Li vaig preguntar què farien veient això que passa a Catalunya. Li vaig dir que en una situació de màxima gravetat es podria proposar la qüestió de la defensa de la unitat indissoluble d'Espanya. Em va dir que no farien res i que ni tan sols ho preveien. Coneixent qui m'ho va dir, em sembla que és una opinió amb molt de pes i molt respectable.

En canvi, sí que tenen els serveis d'intel·ligència orientats contra el procés.
—Tinc dubtes sobre aquesta qüestió. Si sé fer res són anàlisis, projeccions d'anàlisis i estratègies derivades. M'he passat tota la vida fent això. I la meva intuïció diu que si els serveis secrets han actuat a Catalunya, ho han fet francament malament. És que les dades objectives que hi ha al carrer són tan clamoroses que no cal escorcollar gaire per fer un informe dient que això va de debò i que és perillós per als interessos de l'estat. Si no hi ha hagut una reacció de l'estat, deu ser perquè no hi ha hagut els documents que ho aconsellessin. Això em fa dubtar de l'actuació de la intel·ligència en el cas català.

La guerra bruta és innegable.
—Això és una altra cosa. Això és diferent. De guerra bruta, n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà encara més. Ells tenen els mecanismes policíacs i d'intel·ligència al seu servei. I és evident que tenen dossiers de gent d'aquí que poden utilitzar en un moment determinat per mirar de frenar l'avenç independentista. Tanmateix, crec que s'han equivocat tots en l'anàlisi del desafiament català. S'ha de ser imbècil per no haver reaccionat a temps i no haver pres la iniciativa a Catalunya. La intel·ligència espanyola no ha funcionat. Si em parles de guerra bruta, et diré que l'hem vista clarament en l'operació contra la família Pujol, en l'espionatge de la Camarga. És evident que hi ha joc brut.

Hom diu que l'estratègia de Rajoy és deixar passar el temps.
—Sí, mira, aquesta història me la conec massa bé. Conec prou bé Mariano Rajoy i els seus adlàters. Rajoy és un home acomodatici. No li agraden els problemes. Quan en veu, fuig corrent per la porta del darrere. Ho ha fet sempre. Quan era secretari d'Organització del partit ja ho feia. El perill d'aquest perfil és el que comentava al principi: la reacció del tímid. El problema es fa molt més gros perquè acaba actuant per impuls reactiu. La qüestió catalana s'hauria d'haver encarat seriosament fa deu mesos. Amb una interlocució serena i llarga amb dues comissions: una que s'ocupés d'esbrinar què passava exactament a Catalunya amb un dictamen clar de persones preparades; i una altra que establís una negociació sobre el pacte fiscal. No es van fer ni l'una ni l'altra. Gran error.

Calia activar una tercera via?
—És que no veig cap més sortida que una tercera via. El referèndum no crec que es puga fer. No veig com es pot fer una consulta per vies legals sobre la independència amb l'oposició de l'estat. Per això crec que hi ha una necessitat absoluta de crear un pont de negociació entre Artur Mas i el govern espanyol.

Però la reacció del tímid que apuntàveu no era pas aquesta. Quines conseqüències tindria la suspensió de la Generalitat?
—Jo no sóc endeví ni visionari. Històricament, tan sols ens podem remetre a allò va passar el 1934. Però des d'aleshores no hi ha hagut cap situació semblant. I és molt difícil de fer una anàlisi comparativa perquè les condicions són molt diferents de les del 34. Tinc la impressió que ara mateix ningú no pot respondre a aquesta pregunta. No sé com pot reaccionar el poble de Catalunya. Però tampoc no em sé imaginar Rajoy anant al senat a demanar l'autorització per a suspendre la Generalitat, perquè és força covard. En tot cas, l'aplicació de l'article 155 és una amenaça que planarà fins que no s'haja resolt la situació que s'ha creat.

Heu fet una evolució política important. De l'entorn de Manuel Fraga a la defensa del dret de decidir de Catalunya. Acabareu defensant la independència?
—Jo la independència no la veig. No la sento, tampoc. Sóc valencià de naixement, però he passar tota la vida des de petit a Catalunya. No he sortit mai de l'àmbit català. La meva ment i la meva cultura són completament catalanes. T'he de dir que he canviat, però no ara. Vaig canviar a principi dels vuitanta, quan vaig estar als Estats Units. Allà vaig veure que no s'havia de tenir por del federalisme, de la llibertat dels estats, de l'exercici ple de la democràcia… No calia que ningú m'ho explicàs perquè ho vaig veure de primera mà. Ho vaig tastar.
Quina lliçó en vau treure?
—Quan vaig tornar tenia molt clar que això de la unitat de la pàtria es podia organitzar de moltes maneres. No tan sols des de l'unionisme radical heretat del franquisme. Espanya és un mosaic que, com tots els mosaics, es compon de peces de colors, dimensions i formes diferents. En tot cas, es podia proposar una unitat de mosaic. Crec en la pluralitat del mosaic. I si una de les peces crea problemes per motius raonables, cal forçar la constitució fins a l'extrem. El problema és que els qui la van redactar no van especificar on eren les nacionalitats i on eren les regions indicades en l'article segon. Si s'hagués concretat, ara no tindríem aquests problemes.

Però si la independència és difícil, això que dieu és impossible.
—Sí, potser aquesta sembla la tendència del moment. Ara, la tendència serà la que siga, però la intel·ligència ha de ser una altra. No crec en els polítics de partit en moments com aquest. A Espanya no hi ha grans líders capaços d'encarar amb altura de mires aquesta situació. Ara caldria que hi hagués estadistes, però tan sols hi ha polítics de partit. Es necessiten polítics que no estiguen pendents de guanyar o perdre vots a les pròximes eleccions, sinó de resoldre el desafiament amb sentit d'estat. D'estadistes a Espanya no n'hi ha.

Encara em doneu més la raó. Ja no hi ha alternatives a la independència.
—Ja no queden gaires camins alternatius. Teniu raó. O hi ha una gran intel·ligència per part espanyola --que de moment no s'ha revelat-- amb una gran decisió d'asseure's a parlar de tot amb Catalunya, o la solució és complicada. Perquè la independència també és una sortida complicada. Si Catalunya s'independitza seran perdedores totes dues parts. Catalunya passarà una temporada difícil, uns quans anys, fins que la situació es redrece. Però això només es pot evitar amb un pacte que no sembla possible en aquest moment. O s'estableix la justícia distributiva --segons la terminologia de sant Tomàs d'Aquino--, o això tindrà mala solució. Crec sincerament que un estat intel·ligent ha de cercar la igualtat de condicions dels que són iguals en condicions.

Expliqueu-m'ho.
—És a dir, si els bascos i navarresos tenen un tractament fiscal diferent, els catalans tenen tot el dret de tenir-lo. Catalunya té més condició de nació que el País Basc. No ens enganyem; el País Basc sempre ha estat Espanya. Castella naix del comtat de Biscaia. Vigilem, perquè la història n'hi ha que se la passen per certa part del cos. La història ens ensenya que Catalunya té més condició de nació que no el País Basc. Ells han estat sempre units a una història d'Espanya, mentre que nosaltres hem estat units a una història de la confederació d'Aragó. Atenció que aquesta realitat històrica pot traspuar al cap dels anys i poden aparèixer nous problemes a l'estat espanyol.

Quins nous problemes?
—Per exemple, al País Valencià comença a haver-hi veus destacades inquietes. València ha estat molt maltractada. El president de la patronal valenciana ja diu que l'error del País Valencià ha estat ofrenar noves glòries a Espanya. Cada volta més veus diuen que estan cansades d'aquest paper. Això al País Valencià, però mireu les Illes Balears. Mireu la reacció que hi ha hagut als decrets d'educació. Si no hi ha un estadista espanyol intel·ligent que sàpiga resoldre la situació catalana i que s'adone que pot contagiar els veïnatges històrics que participen de la mateixa cultura i d'un pensament i interès comú, el problema serà molt més gros.

 

diumenge, 27 d’octubre del 2013

REFERÈNDUM , DATA I PREGUNTA.

Bé, sembla que comencem a anar pel bon camí. CAL que diguem allò que volem fer (un referèndum) pactat amb l' Estat (o no) i cal que seguim el calendari marcat: què volem fer ? data i pregunta.
Tenim majoria al Parlament, hi ha una decissió majoritària al carrer i a les associacions i entitats catalanes (ho neguin o no) i cal també que a l' exterior sapin el què volem fer.

Sembla que alguns partits parlamentaris han posat terminis en resseguir aquest camí  (15 de desembre), tant de bo que desencallem el camí que semblava enrocat. Seguirem de prop el seu desenvolupament.

A l' altre costat, alguns ja es posen nerviosos. Sembla la prehistòria quan un alt dirigent del PP feia broma quan només se li demanava tenir alguna sel.lecció esportiva pròpia i deia que "solo podriamos jugar a las canicas".
Com passa el temps. Ara volem un "país normal", independent (no depenent dels veïns) i estan tant nerviosos que diuen que no es farà el referèndum (poc democràtica resposta, ells que es diuen "els demòcratas"). Les paraules de la Sanchez-Camacho, el Pere Navarro i el Rivera, patètiques.

El cas del psc-PSOE és especialment patètic. La visita al president de la Generalitat actual ens recorda aquella visita que van fer tres ministres espanyols al president d' aleshores (Francesc Macià) per fer-li veure "l' errada" de proclamar una República Catalana. Ara ells van venir a fer-li veure a l' actual "l' errada" de plantejar una "consulta". Patètic el sr. Navarro.
Dels Ciudadanos, no cal ni parlar-ne. Què es pensen anant a Madrid on ja hi ha un partit que diu el que diuen ells (lerrouxisme) com UPyD? allà no hi entraran mai, només tenen raó de ser si obren forat "unionista" a Catalunya, per això els volen els espanyols, per a res més.

A veure si realment continuem el calendari previst. No serà fàcil. evidentment, perquè el Govern espanyol es negarà a tot (han creat massa anticatalanisme entre els seus votants perquè ara es puguin desdir) i haurem de treballar internacionalment les aliances i contactes, ells fa anys que ho estan fent en contra i darrerament el Ministre Margallo s´hi dedica amb tot el suport possible del PP. Anem amb retard en relació a ells, però haurem de treballar fort en aquest camp.

dijous, 24 d’octubre del 2013

LA VAGA, LA LOMQUE I ELS HEROIS DE 1714.

Des de Catalunya, Nació, Independència donem suport a la vaga d' ensenyants i alumnes, com tots/es sabem els motius per no estar d' acord amb la "nova " llei són molts: de tipus metodològic, lingüistic, ideològic (perquè vulguem o no hi ha una orientació ideològica que no és la nostra), de funcionament intern dels centres educatius, de pressupostos, etc... No es poden aprovar lleis sense pressupostar, només amb el suposat "estalvi" que recaurà a l' esquena dels treballadors/es i de la seva bona voluntat de continuar treballant cada vegada en pitjors condicions, com a d' altres camps laborals.
No, no estem gens d' acord amb el que s' aprova a Madrid i encara no entenem perquè esperem tant per marxar.
Amb això no volem disculpar les retallades que ha efectuat el Govern de la Generalitat en les escoles i instituts catalans, universitats i investigació.
Aprofitem per afegir un article de l' Hèctor López (S.I.) que remarca un punt que potser no ha estat gaire explicat: AMB LA "NOVA" LLEI, el Govern espanyol podria fixar el 100% de continguts a Història i geografia de l' ESO. Això ja es va viure durant el franquisme i la conseqüència va ser que la gran majoria de catalans desconeixen la història de Catalunya. NO CAUREM MÉS EN LA SEVA TRAMPA. NO A LA LOMQUE.

   Herois de 1714

Hèctor López Bofill
Una més de les desgràcies que imposa la LOMQE tot just aprovada pel Congrés dels Diputats consisteix en la capacitat que s'atorga al govern espanyol de fixar el 100% dels continguts en matèria de geografia i història a l'ESO. Sembla previsible, doncs, i sempre que no es consumi la ruptura amb Espanya aviat, que retornarem al sinistre període en el qual la història de Catalunya va desaparèixer de les aules i es va difuminar bona part de l'imaginari col·lectiu.
Sortosament, això es va mitigar en el cas d'alguns alumnes de la meva generació, la que ara està impulsant el procés sobiranista (cosa que, com és sabut, denuncien amb vehemència els adversaris de la independència quan al·leguen, com ha insinuat el mateix ministre Wert, que alguns de nosaltres vam ser “adoctrinats” pel radicalisme nacionalista en la nostra tendra infantesa). Per a les fornades d'alumnes educats sota el franquisme i durant els anys de l'anomenada transició, en canvi, no hi ha cap notícia ni de la Catalunya medieval, ni del 1640, i pel que fa a la guerra de Successió, la versió consistia a agrair a Felip V que destruís les nostres llibertats perquè així es va posar la primera pedra de la modernització d'Espanya associada, com no podia ser altrament, al centralisme i a l'aniquilació dels localismes rancis.
Bestieses com aquesta encara es podien escoltar fins fa ben poc no sols en boca d'algun polític o intel·lectual madrileny sinó també de suposats progressistes catalans que, cultivats en tot menys en allò que es refereix al passat i a la cultura del país, havien decidit aparcar la seva identitat a canvi d'un universalisme de baixa estofa que no aixequés la veu als mites nacionals espanyols i que els permetés anar traient tacada del règim autonòmic. Eren veus afins a les que ara, per una gran dosi d'ignorància i amb molta mala fe, critiquen la superba infraestructura cultural que representa el Born i la seva avinent inauguració a pocs mesos del tricentenari. Mentre aquells interpreten el nou equipament com un deliri més de l'aquelarre independentista que esclatarà el 2014, d'altres entenem que es tracta d'una iniciativa imprescindible per aproximar-nos amb rigor al coneixement d'uns fets que van marcar decisivament la nostra comunitat, i encara més si la voluntat de les institucions espanyoles no és altra que la de desterrar de l'ensenyament episodis com el del setge de Barcelona o el de la ferotge repressió borbònica. Cal celebrar, doncs, que les institucions municipals hagin reconciliat la capital amb el passat del país i que el projecte dirigit per Joaquim Torra aculli propostes tan sòlides com la del cicle de conferències, coordinat per Enric Vila, sobre els herois de 1714 que es va encetar la setmana passada amb les ponències de Joaquim Albareda i de Jordi Pujol sobre Narcís Feliu de la Penya. Sens dubte, per encarar els reptes que ens esperen, seria molt millor que les nostres elits tinguessin ben presents les accions i les idees de personatges com ara Pau Ignasi de Dalmases, el general Basset, Manuel Desvalls, Rafael Moragues i el mateix Narcís Feliu de la Penya, per citar només alguns dels noms que desfilaran en les diverses sessions celebrades al Born. Potser així seríem capaços de desmuntar les tergiversacions que els discursos hispanocèntrics han construït durant els tres darrers segles i l'esforç per sepultar la memòria de les gestes que els catalans van protagonitzar durant els primers anys del segle XVIII. Perquè, malgrat ser cert que la guerra de Successió es va desenvolupar en el marc d'un conflicte dinàstic espanyol, la veritat és que les conseqüències de la contesa van portar a l'annexió militar d'una entitat amb atributs de sobirania i a una revenja acarnissada que esdevindria un trist precedent en la cadena de genocidis que se succeirien en l'Europa contemporània. I potser, si fóssim conscients de l'obra dels grans juristes catalans i dels pensadors polítics anteriors a 1714, seríem capaços d'entendre que els suposats localismes medievals que Felip V va aplanar no eren sinó precedents de limitació del poder i de subjecció de les autoritats al dret que ja incorporaven el germen que la modernitat coneixeria com a constitucionalisme, tal vegada un constitucionalisme que hauria evolucionat des d'un ordre tradicional com ja havia succeït en aquella època a Anglaterra d'ençà de l'anomenada Revolució Gloriosa de 1688 o als Països Baixos, models en els quals Catalunya s'emmirallava.
La nostra feblesa com a nació es revela precisament perquè el coneixement de les nostres epopeies històriques i intel·lectuals han hagut de ser adquirides per molts catalans amb un cert caràcter autodidacte, fora de l'oficialitat (també, com hem recalcat, d'un ampli sector de l'oficialitat institucional que ha controlat el país en democràcia) i fins i tot, recentment, a través de la literatura amb magnífiques novel·les com araVictus, d'Albert Sánchez-Piñol, i Lliures o morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat –sense oblidar altres textos prominents de la darrera dècada dedicats a l'ensulsiada catalana com són la Trilogia 1714, d'Alfred Bosch (2002), i La dona de la finestra, de Vicenç Villatoro (2005)–. És positiu, en definitiva, que davant una nova ofensiva de l'espanyolisme per negar els nostres orígens i per esborrar els nostres codis socials compartits rescatem de les ombres i de la pols algunes de les fites més elevades que hem produït com a poble, ni que sigui per provar d'emular-les aquest cop amb l'èxit definitiu que ens condueixi a la plenitud nacional en versió actual, això és, a un espai de llibertat en un ordre social just.

* Article publicat a El Punt Avui

dissabte, 19 d’octubre del 2013

REFLEXIONS SOBRE LA DUI I UNA POSSIBLE INTERVENCIÓ DE L' AUTONOMIA.


Aquests dies de tant debat sobre la "deslleialtat" espanyola, les balances fiscals, la plantada d' en Mas (per primera vegada, estem d' acord), l' endeutament públic, l' endeutament privat, etc. etc. (sense oblidar-nos del Duran que diu que s' assabenta de les coses pels mitjans de comunicació). Aquest Duran s' està convertint en un humorista.
Doncs aquests dies també s' ha parlat des de la capital de l' Estat d' intervenir l' autonomia catalana (si ho escolteu bé, remarquen molt el mot "autonomia" quan ho diuen, volen que entenguessim que som gairebé res, una simple autonomia) i ells poden fer el que vulguin.
A Vilaweb hem vist una reflexió sobre aquesta possibilitat, que us la pengem a continuació. Deixa clares dues coses: que si bé podrien fer-ho (per a ells és fàcil advertir al President de la Generalitat i després aplicar-ho amb la majoria del Senat), també és veritat que una proclamació d' una DUI (que nosaltres "Catalunya, Nació" també defensem fa temps) entraria en una altra etapa, deixaria de ser un afer intern "espanyol".  




Què passaria si intervinguessin o dissolguessin la Generalitat de Catalunya?

Creix el debat sobre les reaccions a una possible intervenció directa de l'autonomia per part del govern espanyol
  • El govern espanyol pot intervenir la Generalitat de Catalunya? Podria dissoldre-la? Podria nomenar un president titella, no elegit pels ciutadans? I aquest president podria exercir? El president de la Generalitat acceptaria de ser substituït a la força? I com reaccionarien els ajuntament i els ciutadans? I els mossos d'esquadra?
Els darrers dies han crescut els rumors i les opinions sobre la possibilitat d'una intervenció de la Generalitat per part del govern espanyol. En parlava Pilar Rahola en una entrevista dilluns a VilaWeb, i dimecres, després de l'avís de Duran sobre la possibilitat d'una declaració unilateral d'independència, es van sentir moltes veus a Madrid que es referien a la dissolució de l'autonomia catalana. Però és possible, això?
Molt poc fonament jurídic
L'autonomia forma part del marc jurídic espanyol. El dret d'autonomia és consagrat a l'article 2 de la constitució i els estatuts autonòmics formen part del marc constitucional. Tenen la constitució per sobre, però no són simples lleis com les altres.
El govern espanyol ha insinuat dues possibles vies d'intervenció. La més habitual és la de l'article 155, però també podria aplicar el famós i polèmic article 8.
L'article 155 diu '1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l'interès general d'Espanya, el Govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l'atengués, amb l'aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d'obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l'interès general esmentat.
2. Per a l'execució de les mesures previstes a l'apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.'
I l'article 8 diu: '1. Les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional.'
Tindria valor jurídic una suspensió de l'autonomia?
Fa de mal saber. La justícia espanyola té forts lligams amb el poder polític i, per tant, és probable que validés l'actuació del govern. Però, així i tot, l'argument jurídic seria molt feble. L'article 155 parla de 'compliment forçós' per part de les autoritats autonòmiques i diu que el govern espanyol donaria instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes. Fet que descarta, òbviament, de substituir-les o de dissoldre les institucions. Aquesta mesura només es podria aplicar a partir d'una interpretació molt abusiva, i per tant molt discutible, de la constitució.
Pel que fa a l'article 8, l'actuació de l'exèrcit és evident que significaria un trasbals enorme a escala europea, impossible d'acceptar per la Unió. De fet, els tribunals europeus, que com s'acaba de veure en el cas de l'edifici de la PAH a Salt, poden interpretar les lleis espanyoles i paralitzar decisions. Podrien intervenir també en cas de suspensió o dissolució de l'autonomia. Caldria, però, demanar-ho.
Dissolució o substitució?
El buit legal suscita el dubte respecte de les conseqüències d'una intervenció de l'estat sobre l'autonomia. Només hi ha dues possibilitats plausibles:
—La substitució del president de la Generalitat per un president triat des de Madrid i que no hagi passat per les urnes,
—La dissolució completa i la liquidació de la institució.
La liquidació sembla molt difícil. Deixant de banda els debats institucionals --perquè paralitzaria completament la vida quotidiana al Principat--, la Generalitat té el paper clau de l'ordenació i prestació de la majoria dels serveis que reben els ciutadans. Dissoldre-la implicaria trobar-se amb dificultats operatives molt grosses. Els mestres, per exemple, són funcionaris de la Generalitat. I els metges, del Servei Català de la Salut. Passarien automàticament a ser funcionaris de l'estat? Com en controlaria les plantilles l'estat? Quina cadena de comandament i decisions improvisaria?
Jurídicament, a més, la dissolució de la institució implicaria greus problemes també. Les autonomies són estat, juntament amb les institucions 'centrals' i les municipals. I tots els territoris tenen autonomia. La constitució no preveu un territori sense autonomia. Ben al contrari, car l'article 2 'reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes'.
Substituir el president per un president titella, l'opció més probable
La sortida més probable, doncs, seria de substituir el president de la Generalitat i els alts càrrecs per persones escollides directament a Madrid. Seria un fet evidentment greu i també portaria dificultats importants, però no tant com la solució anterior.
El maldecap més gros seria trobar un polític o una personalitat pública, un banquer famós o un empresari de prestigi, que s'avingués a substituir, emparat per la força de l'estat, el president de la Generalitat. No és difícil d'imaginar que les conseqüències personals per a ell i per a l'empresa o associació que representés serien molt greus. I això comptant encara amb la possibilitat que el seu nomenament fos efectiu. Perquè la segona part de l'equació és la reacció de la Generalitat a un decret de dissolució. I segurament no ho faria fàcil.
La insubordinació institucional
El fet més sorprenent de les opinions que arriben des de Madrid és que consideren cosa feta que un decret d'intervenció de la Generalitat seria respectat submisament per Catalunya. I aquí la pregunta és molt simple: què passaria si no fos així?
Imaginem-nos la situació. El govern espanyol decreta la intervenció de la Generalitat, però el president es nega a abandonar el Palau i referma solemnement la seva autoritat. Els diputats continuen reunits al parlament. I els mossos patrullen pels carrers. I els mestres van a les escoles. I...
Imaginem-nos que immediatament després reaccionen els ajuntaments, les diputacions, les universitats, les associacions de tota mena, empreses, clubs, etc., que aproven mocions proclamant solemnement que només reconeixen l'autoritat del govern i el parlament legítims i que rebutgen la intervenció espanyola.
De què valdria, en aquestes condicions, un decret signat a Madrid nomenant un president diferent i desautoritzant el president escollit? El precedent d'Itàlia, que invoquen alguns polítics espanyols, on la Unió Europea va imposar un president no votat, és clarament diferent: allà els partits polítics ho van acceptar. Però no sembla que la majoria del Parlament de Catalunya avui estigui disposat a acceptar una proposta d'aquest estil.
El xoc de trens
Amb això aniríem, doncs, de cap al xoc de trens. Dues legitimitats confrontades. La Generalitat podria invocar la constitució espanyola i el govern espanyol també. Tindríem un president amb el suport de la societat, amb la legitimitat democràtica d'haver estat votat i amb una possible interpretació de la constitució a favor i un altre president abonat pel govern espanyol i amb una legitimitat que farien recolzar sobre una altra interpretació de la mateixa constitució.
Com es podria resoldre la qüestió?
El xoc de trens presentat així tindria tres components ineludibles, que decidirien quina de les dues legitimitats s'acabaria imposant en un termini que tot fa pensar que seria més aviat curt:
—la reacció popular,
—les finances de les institucions catalanes,
—la reacció de la comunitat internacional.
En l'era de la informació global i de les imatges instantànies, el comportament de la ciutadania tindria una gran importància. Un conflicte d'aquestes dimensions faria aterrar a Barcelona una part substancial dels mitjans de comunicació globals i allò que es veiés al carrer faria la volta al món. Des de manifestacions a barricades, el ventall de possibles situacions és gairebé infinit.
Les finances són un aspecte clau. La Generalitat haurà de resistir si més no unes quantes hores i segurament uns quants dies. És evident que la primera maniobra que farà el govern espanyol, si no la fa ja ara, serà l'ofec econòmic. Com es poden aconseguir els diners per a resistir és la principal qüestió per resoldre. Que l'agència catalana recaptés els impostos seria la millor via: simplement no enviant els diners a Madrid la qüestió quedaria resolta. Però això sembla que no arribarà a ser realitat en el període de temps necessari.
El reconeixement internacional, factor clau
Així doncs, l'única solució, i definitiva, va vinculada amb el tercer component: el reconeixement internacional. Si hi ha reconeixement internacional, no unànime però sí per part d'uns quants països, no serà gens difícil de vendre deute i finançar-se en el mercat internacional. Però això passarà?
Perquè s'esdevingui la reacció internacional s'han de complir dues condicions. Primera, que el govern català la demani i segona, que es proclami la independència, car altrament el conflicte no deixaria de ser un afer interior entre dues administracions espanyoles, tan greu com es vulgui però un afer interior en definitiva.

Així doncs, la intervenció espanyola sobre la Generalitat podria acabar essent, a la força, el disparador de la proclamació unilateral d'independència. Un efecte segurament no desitjat però alhora difícil d'evitar si es desencadena la successió previsible de fets. Per això, els contraris a la intervenció sobre la Generalitat adverteixen a Madrid que s'hi pensi molt abans de fer el pas, perquè si el fa aleshores no hi haurà marxa enrere ni per als uns ni per als altres.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

13 d' octubre: REFERENDUM SI o SI.



Ens afegim a la concentració d' avui 13 d' octubre a la plaça St. Jaume per tal de recordar als que tenen poca memòria que aquesta societat vol un referèndum i cal exposar-ho clarament a qui li toca, proposar data i pregunta (no podem estar tota la vida esperant mentre el país es va ensorrant econòmicament).
Encara ho veiem més clar avui que diferents persones dirigents han parlat en termes com que la "consulta" no es farà i que "això és molt difícil".
Fa molt temps que nosaltres (i d' altres) diem que això és difícil I TOT JUST PER AIXÒ, hem d' anar cremant etapes i anar endavant sense complexos (i una d' aquestes etapes encallades és la convocatòria d' un referèndum).
No ens serveixen les excuses dels que diuen que no es farà (tampoc dels Consellers). Ara és més difícil que fa un any? Ens diuen que l' Estat ho recorrerà. Algú havia cregut alguna vegada que no ho recorreria? senzillament, estem fent el ximple.
És més, és evident que l' Estat utilitzarà tota la maquinària legal en contra nostra i després treuran la reliquia major (la Constitució) per "acabar amb tots els mals". I si això no funciona, intentaran fer caure el govern català actual (a l' estil Ibarretxe), intentaran ofegar-nos més econòmicament i finalment es treballaran tota la diplomàcia internacional perquè ens facin el buit internacional a totes les institucions possibles. 
Tot això ja ho sabem.  I tot el que "ens estimen" també. Però la situació no és gens diferent de fa 5 anys enrera (per posar un exemple).
Per tant la convocatòria d' un referèndum és tan necessària com abans.
Difícil no ho hem de negar, però possible també i en aquesta línia és en la que treballarem. Malgrat distorsions com la dels Ciudadanos al Parlament, la "celebración" d´ahir o la "beatificació" d' avui (la Conferencia Episcopal Española deuen estar més contents que un gínjol).
   

divendres, 11 d’octubre del 2013

PP, C's i EL 12 D' OCTUBRE.




El PP i els Ciudadanos van fer ahir el teatre corresponent al Parlament.
Tot previst, acord entre un partit que perd vots (el PP) i que es dirigeixen a l' altre partit (Ciudadanos) perquè, senzillament, ha entés més bé les lliçons del lerrouxisme. Ciudadanos és el lerrouxisme més ben adaptat als nostres temps. Un lerrouxisme que només serveix per a Catalunya, a Espanya ja tenen UPyD que és allò que en diuen "un partido nacional".
I alguns diran: i que hi pinta aquí els C's si ya tenen a UPyD ? doncs fer la feina bruta de crear debats inexistents (sobre la llengua, per exemple) per a visualitzar que aquí hi ha dues societats (dos blocs enfrontats) i que ha d' intervenir un tercer, que faci d' àrbitre. Qui dirieu que podria ser aquest àrbitre?
Aquesta és la feina dels Ciudadanos.
Demà "celebraran" la diada espanyola amb alguns grups ultres.
La qüestió és: perquè el feixisme i el racisme més durs sempre es manifesten a favor "de la unidad de España" ? I perquè són ells els que han mantingut aquestes celebracions en els llocs que ells (en paraules seves) consideren "hostils", com Catalunya?     
Les respostes són evidents.

Afegim una reflexió d' en Partal (a Vilaweb) sobre l' afer d' ahir i la "celebración" de demà:

Una actuació de manual

 
Atenció al detall. La mateixa acusació que David Fernàndez va formular ahir, i que desfermà l'escàndol que acabà amb l'eixida de l'hemicicle de Ciutadans i PP, la mateixa acusació, s'havia formulat pràcticament en el mateixos termes dimecres. Però dimecres no va passar res. Per què? Què havia canviat en vint-i-quatre hores?

He dit 'acusació' i havia d'haver dit 'descripció'. Perquè no és cap opinió, sinó un fet que la Falange, España 2000, el Casal Tramuntana, Plataforma per Catalunya i en general tota l’extrema dreta convoquen a l’acte al qual també aniran Ciutadans i PP, a la plaça de Catalunya. Hi ha comunicats públics i crides expressades per tots els mitjans imaginables. S'hi trobaran tots junts defensant una cosa que els uneix i que es diu Espanya. Que als uns els moleste la cosa, pels motius que siga, no canvia el fet. Ni la significació.

Ens podem demanar doncs, serenament, què havia canviat entre dimecres i dijous.

Segurament hi ha la constatació, ja molt evident per la proximitat de la convocatòria, que l’acte de la plaça de Catalunya serà molt complicat de gestionar. Perquè pensen que no reunirà la gent que esperaven o volien, perquè pensen que el circ feixista el desvirtuarà o perquè veuen acostar-se totes dues coses juntes. Tinc molt la sensació, veient els vídeos, que ahir els convocants de la manifestació es posaven la bena abans de la ferida. Si fracassen podran dir que el fiasco no és significatiu perquè el clima de crispació que s’ha creat entorn de la convocatòria ha cohibit aquesta famosa ‘majoria silenciosa’. La majoria silenciosa partidària d’Espanya que ningú, tret d’ells, no sap veure on és.

Però això és tot? Sincerament em sembla que no. Diria, veient el to i la crispació, que algú ha decidit de prémer l’accelerador i arribar ja a aquella fase típica de tots els processos d’independència, que és la de simular com més teatralment millor que en el país no hi ha llibertat. Es tracta, ja que no es poden negar més temps les evidències, de negar la major. Maldar per provocar la intervenció, si cal violenta, de l’estat com a últim remei contra una secessió que, tots sols, ja es veuen incapaços d’aturar. Però no ens alarmem, que és un moviment de manual. Calcat del que van fer, per exemple, els d’Interfront a Estònia o l’SDS a Croàcia.

Mireu-vos-ho així: en tots els casos que conec l’espectacle, vist en perspectiva, demostrava que el final era molt més pròxim que no semblava a primer colp d'ull. I quan dic el final parle d’un final que no va, precisament, a favor d’ells.

dissabte, 5 d’octubre del 2013

CASTOR: ENS AFEGIM A LA PETICIÓ DE TANCAMENT DE CENTRALS NUCLEARS

L' aturada provisional de la injecció de gas a Vinaròs ja ens sembla bé, s' hauria hagut de retirar la llicència a l' empresa però si més no s' ha aturat l' activitat.
El que es necessita ara és l' aturada de les Centrals Nuclears catalanes fins que hi hagi un estudi independent. Per tres raons: no ens refiem gens dels estudis que puguin fer ells (ACS-PP), no estem gens tranquils per la opacitat constant de l' empresa (ACS- Florentino Perez) i tercer l´energia nuclear no és una broma, qualsevol petit problema (com la no refrigeració o un tall de corrent o una esquerda, pot acabar com Fukushima). No és cap alarmisme, si no volem alarmar a ningú hem de preveure què pot passar en un terratrèmol i el tancament de les Centrals és prioritari.



Afegim l' aricle de Vilaweb sobre l' informe de la Shell:

 Informes de Shell ja advertien del perill de terratrèmols a Vinaròs

La Plataforma en Defensa del Sénia denuncia que Escal UGS i el govern espanyol no ho tinguessin en compte
La petroliera Shell, que va explotar el pou entre 1973 i 1989 on ara s'ha injectat el gas del Castor, ja va advertir de la perillositat per moviments sísmics en l'aprofitament de la cavitat submarina. Segons dades de l'Observatori de l'Ebre es van registrar 30 terratrèmols des de l'inici de l'explotació fins a l'any 1998, molt lluny dels més de 400 de l'última setmana. La Plataforma en Defensa del Sénia ha denunciat que Escal UGS, gestora del Castor, i el govern espanyol no tinguessin en compte aquestes advertències.
Els informes sobre beneficis i perjudicis que va elaborar la petroliera Shell després d'explotar el pou on actualment s'ha injectat el gas del magatzem Castor, i que són en disposició de l'Institut Geològic i Miner d'Espanya, desmenteixen els arguments d'Escal UGS que negaven qualsevol perill en l'explotació del dipòsit submarí, entenen que la cavitat que havia deixat lliure el petroli extret havia estat reomplert per l'aigua del mar i no es podien produir modificacions en el jaciment d'Amposta i les falles marines de la zona.

Els informes de Shell i les dades recollides per l'Observatori de l'Ebre entre els anys 1973, quan es va començar l'extracció de petroli, fins a l'any 1998, confirmen que hi havia hagut moviments sísmics a la zona i advertien que una explotació futura del dipòsit podria, no només despertar de nou l'activitat sísmica, sinó augmentar-ne la freqüència i la intensitat. Durant aquests 25 anys es van registrar un total de 30 sismes, la majoria de baixa intensitat i amb alguns episodis, sobretot l'any 1995, amb terratrèmols de magnituds entre 4 i 5 a l'escala de Richter, que també llavors van ser percebuts per la població. Els més de 400 terratrèmols registrats durant l'última setmana confirmarien les advertències que es feien llavors.

Durant la redacció de l'estudi d'impacte ambiental del projecte Castor, a més, el Ministeri de Medi Ambient va consultar a l'Observatori de l'Ebre sobre la necessitat de fer controls sísmics. L'entitat va recomanar la monotorització de l'activitat sísmica durant la injecció "per poder prendre decisions sobre l'activitat en el futur", demanava "proves" que asseguressin "que les pressions de la injecció no fracturarien les roques" i reconeixia que aquesta activitat industrial era potencialment inductora de terratrèmols.

Assembla de la PDTS

La Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia (PDTS) han aportat aquesta informació en l'assemblea celebrada aquets divendres a la nit al Centre Cívic d'Alcanar on hi ha participat unes 1.500 persones. Des de l'associació han qüestionat per què Escal UGS no va tenir en compte tota aquesta informació, per què l'haurien "amagat" al govern espanyol, i per què l'administració de l'Estat va considerar "apte" el dipòsit submarí per a la injecció de gas sense que en l'estudi d'impacte ambiental s'anomeni la possibilitat de risc sísmic.

La plataforma compta amb altres documents, com la tesi del geòleg Hector Perea o un diagènesis del pou d'Amposta de l'empresa Geofluids on també es parla de l'activitat sísmica de la zona. Malgrat que el terratrèmol més important hauria provocat una gran esllavissada marina a la fossa d'Amposta fa 11.000 anys, la PDTS ha alertat dels efectes que pot tenir la intervenció de l'activitat humana en el desenvolupament natural geològic de les falles de la zona.

Denúncies a la justícia europea i espanyola


En l'assemblea d'aquest divendres també s'ha acordat presentar una denúncia davant la fiscalia de Castelló, que es començarà a preparar els propers dies, sobre el malestar i els danys que ja han causat els terratrèmols als veïns i els perjudicis que els pugui causar l'activitat sísmica si continua. Entre els assistents a l'assemblea s'han repartit models d'al·legacions que es faran arribar al govern espanyol on es demana la paralització definitiva del magatzem de gas i el desmantellament de les instal·lacions marítimes i terrestres. També s'ha facilitat als veïns un tríptic amb informació i consells sobre com actuar en cas de terratrèmols.

Paral·lalament, la PDST farà diverses denúncies a les institucions europees per un presumpte delicte mediambiental. Per una banda es demanarà al Banc Europeu d'Inversions que deixi de finançar el projecte Castor. També es farà arribar una queixa al Defensor del Poble Europeu pel malestar generat i s'enviarà una denúncia a la Comissió Europea i una petició al Parlament Europeu.

Manifestació demà

La primera i més immediata de les accions que s'han consensuat en l'assemblea és la celebració d'una gran mobilització demà a les Cases d'Alcanar. Com ha apuntat Joan Ferrando, membre de la PDTS, es confia que la mobilització aglutini el màxim nombre de població de les Terres de l'Ebre i del Baix Maestrat per fer notar el malestar i indignació de la ciutadania i per reclamar el tancament del projecte Castor.
La fiscalia de Castelló obre una investigació sobre el terratrèmols
També ahir, la fiscalia de Castelló va obrir diligències d'investigació penal per aclarir 'què ha ocorregut en relació amb els múltiples sismes patits durant aquestes darreres nits', segons que informà el fiscal degà de Castelló, Francisco Sanahuja.
La decisió fou presa després d'una reunió de la junta de coordinació, que integren pel fiscal en cap, el tinent fiscal i el fiscal degà. S'ha pres d'ofici i sense que existís cap denúncia prèvia. 
La Diputació de Castelló ja va anunciar també que prendria accions legals contra els ex-ministres d'Indústria i Medi Ambient si es determinava que hi havia hagut cap negligència en el procés d'adjudicació del magatzem de gas subterrani Castor.
Alerta d'entitats ecologistes
Diverses entitats ecologistes han demanat que es paralitzi immediatament l'activitat de les centrals nuclears d'Ascó i Vandellós, pel perill que suposen els moviments sísmics registrats els darrers dies. 'L'activitat sísmica pot afectar el funcionament de les centrals nuclears i la recent experiència de Fukushima n'és un bon exemple', expliquen en una nota enviada als mitjans de comunicació. Alerten, a més, que el projecte Castor -causant dels terratrèmols dels darrers dies- podria provocar un gran moviment sísmic a la falla del Camp, propera a les dues centrals nuclears, i que ja ha registrat grans terratrèmols al llarg de la història.
 

divendres, 4 d’octubre del 2013

CÀSTOR: MARCA "SPANISH STYLE" I OPACITAT A LA POBLACIÓ DE L' ENTORN.

L' anomenat projecte Castor, sembla que fa coincidir totes les males pràctiques d' aquest Estat on encara estem:
- els projectes aprovats abans de fer-se públics (a l' Ebre en tenen memòria de les aprovacions per avançat de l' ubicació de les Centrals Nuclears).
- les adjudicacions a dit a les empreses més properes al regim del moment.
- els estudis ambientals i d' afectació a les poblacions de l' entorn, inexistents.
- la priorització sempre dels interessos econòmics d' una gran empresa sobre la seguretat de la població.
- els tripijocs econòmics de l' aparell comptable de la gran empresa en qüestió.
- les inversions gegantines i milionàries per afavorir els interessos de la mateixa gran empresa, al marge de si aquesta gran obra és necessària o no (a Espanya, n' hi ha molts d'exemples recents, no acabariem de fer llistats).
- Opacitat total a la població de la zona.
Però a més a més a la zona de l' Ebre, plou sobre mullat, sembla la zona predestinada a encabir totes les proves de les grans empreses, tot i que la població ho rebutja sempre.
I el més greu: A QUANTS KM. CREIEU QUE ESTAN LES CENTRALS NUCLEARS DEL PROJECTE CASTOR? Només cal que els dirigents espanyols es posin un mapa davant del nas, si és que saben que és un mapa cartogràfic.  ÉS l' SPANISH STYLE.

Us adjuntem un article d' en V. Partal a Vilaweb, que toca bastant prop de l' objectiu:

Aquest darrer any he estat unes quantes vegades a Vinaròs. Hi tinc bons amics que m'han expressat cada volta la preocupació per les conseqüències de la instal·lació i les activitats de la plataforma Castor. Aquestes últimes hores patesc per ells. Dotzenes de terratrèmols, menuts i no tant, han sacsejat les terres del Sènia. Molts, de nit. Tots, evidentment, lligats a la Castor.

La plataforma Castor és un magatzem submarí de gas construït per ACS, l'empresa de Florentino Pérez, una de les empreses al servei de la qual s'ha posat tot l'estat espanyol. Ja ho sabeu: allò de la casta extractiva.

ACS, el grup ACS, construeix l'AVE, el tram Barcelona-Girona posem per cas. Fa i es queda moltes de les autopistes i carreteres de peatge, tou o dur, com ara l'Eix Transversal. Construeix o reforma molts aeroports, el d'Eivissa el més recent. Feia un munt d'urbanitzacions en temps de la bombolla financera –ara ja no tant–. Cimenta rius, el Xúquer sense anar més lluny. Manté i conserva metros, com la línia 9 de Barcelona. I també, entre moltes més activitats, forada mines o fa projectes com ara Castor. 

El lector ja deu haver notat que una enorme part dels ingressos d'aquest grup a l'estat espanyol deriven d'adjudicacions a dit o amb concurs dels governs. Cosa que és un gran negoci evident i sobretot molt segur. Però, així i tot, els comptes no els quadren. No fa pas gaire, el New York Times va definir ACS com l'exemple global d'una empresa fora de control. Té un deute de 9.000 milions d'euros, més del doble del seu valor a la borsa. I no és pas l'únic escàndol. Sobrecosts injustificats són més que habituals en aquesta empresa que controla el president del Reial Madrid, juntament amb els Albertos (aquells famosos Cortina i Alcocer) i la família March. Enguany la caiguda de les accions d'ACS a la borsa ja ha estat del 40%. Tot una mostra panoràmica del funcionament del capitalisme 'spanish style'.

I és en aquest context, i enmig d'aquest desastre, que cal entendre Castor. Castor és una inversió. D'ACS. Acceptada per Zapatero i pagada escandalosament per Rajoy, que va arribar a canviar la llei perquè es pogués posar en funcionament i, amb això, pogués ser rescatada per Enagás. ACS havia pactat que vendria la major part de les seues accions a Enagás quan la plataforma funcionàs, cosa que vol dir que ingressaria uns quants milions a la seua malmesa caixa. Si no funciona no hi ha milions, Enagás no compra. I per això, malgrat els enormes dubtes que suscitava la seua activitat, s'ha engegat. Perquè ACS puga recuperar una part de la inversió feta i no perille encara més l'empresa que seu al capdamunt de l'estat.

I com voleu que enmig d'aquesta operació d'estat facen cas dels veïns de Vinaròs? Com voleu que es preocupen d'analitzar si Castor causa terratrèmols o no abans d'activar-la? Com voleu que pensen quin sentit té aquesta planta si el sistema gasista de l'estat és sobrecapacitat i no hi ha, no hi havia, cap necessitat de fer-la.

'Ells' pensen en els seus. I això és Espanya.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

LES TRES VIES MÉS CLARES AMB FERRERES.

Poques coses podem veure actualment a Catalunya tant clares, concretes i didàctiques com els dibuixos
d' en Ferreres (qui ho diria? a "El Periódico").
Podem trobar altres textos, escrits, raonaments, reflexions, asssajos, etc. etc. però dificílment amb aquesta concreció en una imatge.
Potser només caldria dir que la 1ª Via és la que volem molts i moltes catalans/es, la 2ª Via és el que ens ofereix l' estat espanyol monàrquic borbònic (que no canvia gens del que ens ha ofert des de fa segles) i s´acaba de seguida en una via morta i la 3ª Via torna al mateix lloc perquè no té cap recorregut, necessitariem fer la primera (decidir nosaltres el nostre futur) i (com a un país independent més) poder tractar de tu a tu amb altres una federació. Per tant una via impossible de retorn a l' estació (de via morta) on també hi és la Via 2.
L' única Via que ens permet avançar és la 1ª Via cap al referèndum i la independència.