No, no estem gens d' acord amb el que s' aprova a Madrid i encara no entenem perquè esperem tant per marxar.
Amb això no volem disculpar les retallades que ha efectuat el Govern de la Generalitat en les escoles i instituts catalans, universitats i investigació.
Aprofitem per afegir un article de l' Hèctor López (S.I.) que remarca un punt que potser no ha estat gaire explicat: AMB LA "NOVA" LLEI, el Govern espanyol podria fixar el 100% de continguts a Història i geografia de l' ESO. Això ja es va viure durant el franquisme i la conseqüència va ser que la gran majoria de catalans desconeixen la història de Catalunya. NO CAUREM MÉS EN LA SEVA TRAMPA. NO A LA LOMQUE.
Herois de 1714
Hèctor López Bofill
Una més
de les desgràcies que imposa la LOMQE tot just aprovada pel Congrés
dels Diputats consisteix en la capacitat que s'atorga al govern espanyol
de fixar el 100% dels continguts en matèria de geografia i història a
l'ESO. Sembla previsible, doncs, i sempre que no es consumi la ruptura
amb Espanya aviat, que retornarem al sinistre període en el qual la
història de Catalunya va desaparèixer de les aules i es va difuminar
bona part de l'imaginari col·lectiu.
Sortosament, això es va mitigar en el cas
d'alguns alumnes de la meva generació, la que ara està impulsant el
procés sobiranista (cosa que, com és sabut, denuncien amb vehemència els
adversaris de la independència quan al·leguen, com ha insinuat el
mateix ministre Wert, que alguns de nosaltres vam ser “adoctrinats” pel
radicalisme nacionalista en la nostra tendra infantesa). Per a les
fornades d'alumnes educats sota el franquisme i durant els anys de
l'anomenada transició, en canvi, no hi ha cap notícia ni de la Catalunya
medieval, ni del 1640, i pel que fa a la guerra de Successió, la versió
consistia a agrair a Felip V que destruís les nostres llibertats perquè
així es va posar la primera pedra de la modernització d'Espanya
associada, com no podia ser altrament, al centralisme i a l'aniquilació
dels localismes rancis.
Bestieses com aquesta encara es podien
escoltar fins fa ben poc no sols en boca d'algun polític o intel·lectual
madrileny sinó també de suposats progressistes catalans que, cultivats
en tot menys en allò que es refereix al passat i a la cultura del país,
havien decidit aparcar la seva identitat a canvi d'un universalisme de
baixa estofa que no aixequés la veu als mites nacionals espanyols i que
els permetés anar traient tacada del règim autonòmic. Eren veus afins a
les que ara, per una gran dosi d'ignorància i amb molta mala fe,
critiquen la superba infraestructura cultural que representa el Born i
la seva avinent inauguració a pocs mesos del tricentenari. Mentre
aquells interpreten el nou equipament com un deliri més de l'aquelarre
independentista que esclatarà el 2014, d'altres entenem que es tracta
d'una iniciativa imprescindible per aproximar-nos amb rigor al
coneixement d'uns fets que van marcar decisivament la nostra comunitat, i
encara més si la voluntat de les institucions espanyoles no és altra
que la de desterrar de l'ensenyament episodis com el del setge de
Barcelona o el de la ferotge repressió borbònica. Cal celebrar, doncs,
que les institucions municipals hagin reconciliat la capital amb el
passat del país i que el projecte dirigit per Joaquim Torra aculli
propostes tan sòlides com la del cicle de conferències, coordinat per
Enric Vila, sobre els herois de 1714 que es va encetar la setmana
passada amb les ponències de Joaquim Albareda i de Jordi Pujol sobre
Narcís Feliu de la Penya. Sens dubte, per encarar els reptes que ens
esperen, seria molt millor que les nostres elits tinguessin ben presents
les accions i les idees de personatges com ara Pau Ignasi de Dalmases,
el general Basset, Manuel Desvalls, Rafael Moragues i el mateix Narcís
Feliu de la Penya, per citar només alguns dels noms que desfilaran en
les diverses sessions celebrades al Born. Potser així seríem capaços de
desmuntar les tergiversacions que els discursos hispanocèntrics han
construït durant els tres darrers segles i l'esforç per sepultar la
memòria de les gestes que els catalans van protagonitzar durant els
primers anys del segle XVIII. Perquè, malgrat ser cert que la guerra de
Successió es va desenvolupar en el marc d'un conflicte dinàstic
espanyol, la veritat és que les conseqüències de la contesa van portar a
l'annexió militar d'una entitat amb atributs de sobirania i a una
revenja acarnissada que esdevindria un trist precedent en la cadena de
genocidis que se succeirien en l'Europa contemporània. I potser, si
fóssim conscients de l'obra dels grans juristes catalans i dels
pensadors polítics anteriors a 1714, seríem capaços d'entendre que els
suposats localismes medievals que Felip V va aplanar no eren sinó
precedents de limitació del poder i de subjecció de les autoritats al
dret que ja incorporaven el germen que la modernitat coneixeria com a
constitucionalisme, tal vegada un constitucionalisme que hauria
evolucionat des d'un ordre tradicional com ja havia succeït en aquella
època a Anglaterra d'ençà de l'anomenada Revolució Gloriosa de 1688 o
als Països Baixos, models en els quals Catalunya s'emmirallava.
La nostra feblesa com a nació es revela
precisament perquè el coneixement de les nostres epopeies històriques i
intel·lectuals han hagut de ser adquirides per molts catalans amb un
cert caràcter autodidacte, fora de l'oficialitat (també, com hem
recalcat, d'un ampli sector de l'oficialitat institucional que ha
controlat el país en democràcia) i fins i tot, recentment, a través de
la literatura amb magnífiques novel·les com araVictus, d'Albert Sánchez-Piñol, i Lliures o morts,
de Jaume Clotet i David de Montserrat –sense oblidar altres textos
prominents de la darrera dècada dedicats a l'ensulsiada catalana com són
la Trilogia 1714, d'Alfred Bosch (2002), i La dona de la finestra,
de Vicenç Villatoro (2005)–. És positiu, en definitiva, que davant una
nova ofensiva de l'espanyolisme per negar els nostres orígens i per
esborrar els nostres codis socials compartits rescatem de les ombres i
de la pols algunes de les fites més elevades que hem produït com a
poble, ni que sigui per provar d'emular-les aquest cop amb l'èxit
definitiu que ens condueixi a la plenitud nacional en versió actual,
això és, a un espai de llibertat en un ordre social just.
* Article publicat a El Punt Avui
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada