PP, C's i EL 12 D' OCTUBRE.

El PP i els Ciudadanos van fer ahir el teatre corresponent al Parlament.
Tot previst, acord entre un partit que perd vots (el PP) i que es dirigeixen a l' altre partit (Ciudadanos) perquè, senzillament, ha entés més bé les lliçons del lerrouxisme. Ciudadanos és el lerrouxisme més ben adaptat als nostres temps. Un lerrouxisme que només serveix per a Catalunya, a Espanya ja tenen UPyD que és allò que en diuen "un partido nacional".
I alguns diran: i que hi pinta aquí els C's si ya tenen a UPyD ? doncs fer la feina bruta de crear debats inexistents (sobre la llengua, per exemple) per a visualitzar que aquí hi ha dues societats (dos blocs enfrontats) i que ha d' intervenir un tercer, que faci d' àrbitre. Qui dirieu que podria ser aquest àrbitre?
Aquesta és la feina dels Ciudadanos.
Demà "celebraran" la diada espanyola amb alguns grups ultres.
La qüestió és: perquè el feixisme i el racisme més durs sempre es manifesten a favor "de la unidad de España" ? I perquè són ells els que han mantingut aquestes celebracions en els llocs que ells (en paraules seves) consideren "hostils", com Catalunya?     
Les respostes són evidents.

Afegim una reflexió d' en Partal (a Vilaweb) sobre l' afer d' ahir i la "celebración" de demà:

Una actuació de manual

 

Atenció al detall. La mateixa acusació que David Fernàndez va formular ahir, i que desfermà l'escàndol que acabà amb l'eixida de l'hemicicle de Ciutadans i PP, la mateixa acusació, s'havia formulat pràcticament en el mateixos termes dimecres. Però dimecres no va passar res. Per què? Què havia canviat en vint-i-quatre hores?

He dit 'acusació' i havia d'haver dit 'descripció'. Perquè no és cap opinió, sinó un fet que la Falange, España 2000, el Casal Tramuntana, Plataforma per Catalunya i en general tota l’extrema dreta convoquen a l’acte al qual també aniran Ciutadans i PP, a la plaça de Catalunya. Hi ha comunicats públics i crides expressades per tots els mitjans imaginables. S'hi trobaran tots junts defensant una cosa que els uneix i que es diu Espanya. Que als uns els moleste la cosa, pels motius que siga, no canvia el fet. Ni la significació.

Ens podem demanar doncs, serenament, què havia canviat entre dimecres i dijous.

Segurament hi ha la constatació, ja molt evident per la proximitat de la convocatòria, que l’acte de la plaça de Catalunya serà molt complicat de gestionar. Perquè pensen que no reunirà la gent que esperaven o volien, perquè pensen que el circ feixista el desvirtuarà o perquè veuen acostar-se totes dues coses juntes. Tinc molt la sensació, veient els vídeos, que ahir els convocants de la manifestació es posaven la bena abans de la ferida. Si fracassen podran dir que el fiasco no és significatiu perquè el clima de crispació que s’ha creat entorn de la convocatòria ha cohibit aquesta famosa ‘majoria silenciosa’. La majoria silenciosa partidària d’Espanya que ningú, tret d’ells, no sap veure on és.

Però això és tot? Sincerament em sembla que no. Diria, veient el to i la crispació, que algú ha decidit de prémer l’accelerador i arribar ja a aquella fase típica de tots els processos d’independència, que és la de simular com més teatralment millor que en el país no hi ha llibertat. Es tracta, ja que no es poden negar més temps les evidències, de negar la major. Maldar per provocar la intervenció, si cal violenta, de l’estat com a últim remei contra una secessió que, tots sols, ja es veuen incapaços d’aturar. Però no ens alarmem, que és un moviment de manual. Calcat del que van fer, per exemple, els d’Interfront a Estònia o l’SDS a Croàcia.

Mireu-vos-ho així: en tots els casos que conec l’espectacle, vist en perspectiva, demostrava que el final era molt més pròxim que no semblava a primer colp d'ull. I quan dic el final parle d’un final que no va, precisament, a favor d’ells.