PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE MARCEL.LÍ PERELLÓ A L' ATENEU BARCELONÈS

Companys i companyes, el dimarts vinent dia 2 de maig a les 19:00 hores, a l' Ateneu Barcelonès (a la Sala Pompeu Fabra) es farà la presentació del llibre "Marcel.lí Perelló - Una vida perseverant per la independència".
No cal dir que us animem a anar a l' acte, ja que en Marcel.lí Perelló va ser Secretari General d' Estat Català i director del Diari de Barcelona en l' etapa de guerra del 1936-39 i un organitzador permanent d' activitats a l' exili català.
L' acte també comptarà amb la presència de la neta del protagonista. Us hi esperem.

O REFERÈNDUM O INDEPENDÈNCIA

Coincidim amb en Sala i Martin en que no podem jugar amb les normes que imposa una de les parts (l' espanyola) perque saben que amb aquestes normes tenen la partida guanyada. No ens podem deixar arrossegar cap a normes constitucionals i judicials que ells tenen totalment controlades.
Destaquem aquest petit resum de l' article publicat per Vilaweb de la conversa Sala i Martin-Junqueras, dirigida per Xevi Xirgo:

David i Goliat i les regles de joc
Quan Xirgo ha dirigit la primera pregunta a l’economista de la 
Universitat de Columbia, ell ho ha aprofitat per parlar de la his-
tòria de David i Goliat. Sala i Martín ha explicat que la interpre-
tació que en fan els jueus és que Déu va a favor de l’estat d’Israel. 
També ha parlat de la interpretació més interessant que en fa el 
canadenc Malcolm Gladwell, que considera que no es valoren 
correctament les forces dels dos personatges: ni Goliat era tan fort,
 ni David era tan feble. I aprofitant l’anàlisi de Gladwell, es podria 
dir que Espanya no és un estat tan poderós i que està malalt perquè 
ha prostituït les seves institucions. En aquest sentit, diu que la força
 que dóna la gent que es mobilitza a Catalunya no s’ha de menys-
tenir. Amb tot, Sala i Martín té una interpretació del mite pròpia.
 Recorda que David refusa de posar-se el casc i l’escut perquè 
refusa de lluitar amb el llenguatge o les regles de joc de Goliat. 
‘Nosaltres hem de sortir de les seves regles de joc, que són la cons-
titució, els jutges…’, diu. Sala i Martín proposa de no caure en el 
parany de fer la batalla amb les armes de l’estat espanyol ni amb 
les seves normes.

En l’exposició d’aquesta teoria, Sala i Martín proposa dos camins. 
Per una banda, allò que ja fa el parlament i que ell ha definit com
 una guerra de guerrejar: aprovar lleis com la de les curses de braus 
o de la pobresa energètica que acaben topant amb un Tribunal Cons-
titucional polititzat. Segons ell, aquest relat ens va bé de cara al món
 perquè demostra que els catalans no podem prendre decisions dins
 l’estat espanyol i que tenim maneres diferents d’enfocar la vida. 
‘Tenir el comandament del relat’, en paraules de Sala i Martín, és la
 manera de poder fer la batalla sense haver d’acceptar les regles de 
joc de l’adversari. Per exemple, reivindica la victòria clara del sí a
 les eleccions plebiscitàries del 27-S. Es queixa que s’hagi acceptat 
el  relat imposat que no es va obtenir un resultat suficient. ‘Que el 
27-S no va guanyar el sí a la independència és mentida’, ha dit.

Al seu torn, Junqueras ha confirmat aquesta necessitat de no cedir a 
les regles del joc que vol imposar l’estat espanyol. En aquest sentit,
 el vice-president ha defensat que calia posar sempre davant el principi 
democràtic. ‘És la democràcia que ha de definir els marcs legals i no a
 la inversa’, ha dit Junqueras.

La pregunta de Sala i Martín que ha respost ell mateix
En un moment de la conversa, Sala i Martín ha demanat si podia fer
 una pregunta a Junqueras. I l’ha feta: ‘Què farà el govern l’endemà 
de la data del referèndum si per les raons que sigui no s’ha pogut fer?
’ Junqueras, amb l’estil que fa servir quan no vol respondre una pre-
gunta directa, ha dit que calia fer tant com fos possible perquè la gent 
pogués votar en un referèndum i que calia que hi hagués unitat i coor-
dinació perquè això donaria més seguretat a l’hora de votar. També ha
 dit que la mobilització seria decisiva perquè és on més força té l’inde-
pendentisme. Sala i Martín, que ha arribat a sospirar en veient les bran-
ques per on s’havia enfilat Junqueras, ha dit: ‘Diré la resposta que jo 
hauria donat si fos polític: si per atzars de la vida el referèndum no es
 pot fer, tindrem el dret de declarar unilateralment la independència 
d’acord amb el resultat del 27-S.’ Sala i Martín, que ha volgut recordar
 l’argumentació de Jefferson a la declaració d’independència nord-
americana, ha dit que davant la impossibilitat de fer un referèndum 
caldria fer valer el resultat del 27-S d’un 55% a favor de la indepen-
dència per un 45% en contra. ‘No podem deixar que l’estat imposi 
les seves eines ni les seves regles, com va fer Goliat. O hi ha referèn-
dum o hi ha independència.’ Afirmació que ha estat rebuda amb un 
aplaudiment que deu haver fet tremolar les restes de l’antic barri del
 Born.

POLITIQUES ESPANYOLES A CATALUNYA FRACASSADES.

Aquesta setmana hem vist indicis clars de que a Espanya sobra la xuleria dels governants,

 l’ excés de manipulació política i que hi ha possibilitats nul.les d’ arribar a cap acord entre espanyols i catalans.

El dilluns va ser perillosa la entrada de la diputada valenciana Mònica Oltra en el contrast País Valencià-Catalunya. Oltra (diputada brillant en moltes ocasions) s’ equivoca d’ enemics  com els passa a tants d’ altres i així només es pot errar la diana.

El cap de setmana anterior les mentides del President del Govern espanyol, Sr. Rajoy, van ser penoses. Per una part, perquè va parlar d’ unes inversions a Catalunya que mai es compliran (i no és que nosaltres siguem futuròlegs), només cal mirar l’ augment del deute, les pensions o les promeses d’ inversions que ha fet a altres “comunitats” per veure que els números no “quadren” gens. I per una altra part la intervenció del Govern espanyol a Barcelona va ser penosa perquè dóna la impressió que ens tenen per molt poca cosa, ens venen a dir mentides i es queden tan amples.

Això sí, mentides  convenient difoses per El Periódico i La Vanguardia, com sempre.

Dos dies més tard d’ aquesta “campanya” a Catalunya, Montoro deia una altra versió molt diferent a Madrid, que no ha fet canviar de parer ni ha obert cap dubte a PSOE i Ciudadanos que van a la roda del que digui el Govern espanyol.

Entre mig, la “xuleria”.  La compareixença de l’ ex-Ministre Fernandez Diaz i l’ ex-cap antifrau De Alfonso a la Comissió del Congrès, va ser impresentable. Qualsevol persona que els va veure i va contemplar com els acusats deien que eren les víctimes, com responien altres coses diferents de les que demanaven els diputats, com menystenien els periodistes i les informacions aparegudes  o com marcaven ells (els acusats) el ritme i el joc de la compareixença, entendrem que mai ningú és culpable als governs espanyols, però a més a més parlen a les Comissions  amb una “xuleria” que no es veu en cap altre estat europeu.  

I la hipocresia de molts diputats espanyols afegida, criticant al diputat d’ ERC, Rufian, pel to de les preguntes i no fent cap crítica als acusats que volien “destrossar el sistema sanitari català” (es veu que això no té cap importància).     

El dijous vam poder llegir que a Norwegian Airlines el veten per operar els vols Barcelona-Tòquio perquè hi ha una acord del Govern espanyol i el rus, segons  diuen, i els vols han d’ aterrar a Madrid.  

No han faltat els nervis de personatges  procedents de l’ antiga CDC i d’ UDC que tenen por de la independència, només cal veure les “opinions” de personatges com Duran i Lleida, Roca o Fernandez Teixidó (aquest darrer creant un nou partit “centrista”). No fa por la independència el que fan por són ells des de fa molt temps.

Amb això hem arribat al cap de setmana. Divendres Patxi López, l’ alternativa a la Susana Diaz (la Susana volen que sigui la veu de la vella guàrdia Gonzalez-Guerra i el López l’ alternativa) va dir que a Catalunya hi havia una societat dividida i que això es veia al carrer. Alguns tertulians van riure preguntant “en quin carrer?”.

S’ han acostumat a dir tantes mentides que al final se les creuen ells i tot. I aquest és l’ alternativa de l’ altra. Cada vegada costa més saber si el que parla és del PP o del PSOE, diuen el mateix.

Només ens calia arribar avui dissabte i veure que l’ Assemblea Constituent els Comuns a Catalunya rebutgen l’ esmena sobre l’ independentisme i proposen una República Catalana dins d’ Espanya. El “colmo” del deliri. No sabem si per riure o per plorar. On s’ ha vist una república dins d’ una monarquia? I com la pensen fer? reformant la Constitució espanyola? Com pensen fer cabre una república dins d’ una monarquia i per majoria de 2/3 de diputats?

Per acabar-ho d’ adobar, llegim que congressistes nord-americans es reuniran amb el President Puigdemont. Tot normal. Però també es reuniran amb el delegat del Govern espanyol, Millo, tot normal perquè voldran saber les dues versions (que a hores d’ ara estan tant lluny com la nit i el dia), el més sobtant és que el Millo es farà acompanyar d’ un General de Divisió de la Guàrdia Civil i un Cap Regional d’ Operacions del C.N de Policia. Les representacions espanyoles ja ens diuen les possibilitats d’ entesa.

Diguin el que diguin, la tercera via es va enfonsar (per molt que Fdez. Teixidó intenti aixecar una bandereta), el PSOE, IC i Podemos no tenen cap alternativa, qualsevol reforma de la Constitució espanyola es inviable, i només queda “más de lo mismo” (un regionalisme encara més aigualit de la mà del PP i els ciudadanos) o el camí independentista amb la desconnexió i no hi ha més. I no hi ha cap proposta viable que es pugui posar damunt d’ una taula de negociació més que la independència de Catalunya.