CONCENTRACIÓ A GALLIFA EL DISSABTE 30 DE MARÇ (A LES 11:30) EN SUPORT A L´ALCALDE JORDI FORNAS.

Es convoca una concentració a Gallifa en suport de Jordi Fornas i per denunciar la moció de censura de CiU

Ho han anunciat avui en roda de premsa el mateix alcalde Jordi Fornas, Uriel Bertran, Secretari General de SI, i Santiago Espot, president de Catalunya Acció.

Després de conèixer-se la moció de censura que va presentar el grup municipal de CiU de Gallifa el proppassat 18 de març, avui, Jordi Fornas, Uriel Bertran i Santiago Espot, han fet una crida a concentrar-se el proper dissabte 30 de març a les 11:30h a l’Ajuntament de Gallifa, per donar suport a l’alcalde Jordi Fornas. La concentració coincidirà amb el debat de la moció de censura que pretén treure Fornas de l’alcaldia.

El text de la moció va ser presentat pels regidors de CiU el proppassat 18 de març a la Secretària de l’Ajuntament de Gallifa i esgrimeix “enrocaments en qüestions de política nacional” com a motiu per prendre l’alcaldia a Jordi Fornas. CiU no perdona a l’actual batlle de Gallifa haver-se enfrontat a la Delegada del Govern espanyol Llanos de Luna amb motiu de la llei de banderes ni haver portat, i fet aprovar, a darrera Assemblea General de l’AMI, la proposta que tots els municipis integrats en aquesta associació paguin els seus impostos a la Agència Tributaria Catalana.

Uriel Bertran ha considerat, així mateix, paradoxal que “CiU encara mantingui alcaldes del PP com Garcia Albiol a Badalona, i per contra, presenti mocions de censura contra un alcalde independentista, valent i coherent, com Jordi Fornas”. De la seva part, Santiago Espot, ha manifestat que si guanya CiU la moció de censura “guanya Llanos de Luna”.

HEM DE FER EL NOSTRE CAMÍ, QUE NINGÚ S´EQUIVOQUI A TORNAR INTENTAR "REGENERAR" ESPANYA.

 Ens alegrem que es doni el missatge clar que es va donar ahir a les elits econòmiques del país, per part del Col.lectiu Wilson: la independència és inevitable, pensem com ens hi posem ?

Però, paral.lelament, hem de tocar de peus a terra i tenir clar el camí que volem fer, i recordar especialment que si no hem fet el camí és perquè nosaltres no hem volgut o no hem sabut (els exemples de  "regenerar" i "modernitzar" Espanya que han fet les elits catalanes són un exemple de com es pot perdre el temps).

Per això ens sembla interessant la lectura de l´article de l´Hèctor López per no cometre cap més errada en un moment clau com aquest.

 Misèries dels catalans

20/03/13 02:00 - HÈCTOR LÓPEZ BOFILL . AVUI-EL PUNT

Darrera actualització ( Dimecres, 20 de març del 2013 02:00 )

Espanya ha comès i comet agressions de tota índole a fi d'assegurar la continuïtat en la dominació. Si al segle XVIII el Principat fou annexionat mitjançant una conquesta militar i mantingut sota el jou borbònic a còpia de violència, repressió i genocidi cultural, al més civilitzat segle XXI la subjecció s'expressa en l'escanyament econòmic, la pressió contra la normalització lingüística i la manca de reconeixement jurídic de la nostra condició nacional. També, com hem vist aquests mesos, en l'espionatge, la infiltració i les maniobres arteres per desballestar qualsevol estratègia sobiranista. Però no haver consumat encara la ruptura ni el gest d'emancipació és, en última instància, només atribuïble a la nostra impotència.

La constatació és especialment feridora si la comparem amb d'altres comunitats nacionals que han assolit la condició d'estat tot superant dificultats molt més aclaparadores que les que ens afecten a nosaltres. El recent llibre de Martí Anglada Quatre vies per a la independència. Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia (Pòrtic, 2013) ens ofereix alguns motius de reflexió en aquest aspecte. Quan de vegades associem amb resignació el caràcter mesell català, la nostra malaptesa en qüestions de poder, a les turbulències i als patiments del nostre passat proper (en essència a l'anomenada guerra civil i als quaranta anys de dictadura franquista) acostumem a ometre que qualsevol dels estats de l'Europa de l'est que van assolir la independència durant els primers noranta del segle XX havien sofert convulsions molt més profundes i molt més persistents en el temps que nosaltres. Podem posar els exemples d'Estònia i Letònia que Anglada ofereix en el seu llibre: ocupats per l'imperi del tsar des del segle XVIII, accedeixen a una breu independència després de la revolució de 1917 per ser esquarterats amb els pactes germanosoviètics de 1939. Stalin ocupa les dues repúbliques fins que Hitler decideix envair la Unió Soviètica el 1941, i a partir de 1942 tant Letònia com Estònia passen a ser botí de guerra alemany. Stalin tornarà a reconquerir el territori bàltic que caurà en un llarg hivern de tenalla comunista durant més de quaranta cinc anys, un període en el qual s'impulsarà la immigració russa fins arribar a una presència de russos ètnics durant la dècada anterior a la independència de més del 40 per cent de la població.

Quan es va dissoldre la Unió Soviètica el president Pujol esquivava les analogies entre el cas bàltic i el català tot afirmant que Catalunya potser era com una d'aquelles repúbliques (en concret, citava Lituània) però que Espanya no era la Unió Soviètica. El president remarcava les diferències entre les “metròpolis” per destacar el suposat caràcter democràtic d'Espanya en contrast amb la dictadura totalitària soviètica, però podria haver ressaltat que els lituans, els letons i els estonians s'estaven separant d'una superpotència militar que havia tingut influència sobre la meitat del planeta d'ençà de la II Guerra Mundial i que, en canvi, Espanya és un país perifèric en l'ordre mundial, amb molt poc prestigi i, en l'actualitat, en caiguda lliure en tots els indicadors començant pels econòmics. Siguem conscients que, de moment, els catalans no som ni tan sols capaços de separar-nos d'un estat de tercera divisió del qual, per cert, han proclamat la seva independència una trentena d'estats en el curs de la història: d'Holanda a Cuba, i de l'Argentina a les Filipines passant per Portugal.

En el sentit contrari a com actuen els pobles que caminen decididament cap a la sobirania, els catalans només hem començat a brandar de manera majoritària l'estelada després d'haver exhaurit tots els intents de reformar Espanya. En comptes d'aprofitar la feblesa per forçar la ruptura, com van fer les repúbliques bàltiques, sempre s'ha optat per modernitzar Espanya, per democratitzar Espanya, per potenciar l'economia espanyola i, darrerament, amb la desastrosa operació de l'Estatut, per induir-la que reconegués el seu caràcter plurinacional. Que a la independència només hi arribem com a ultima ratio, gairebé amb recança, ja diu força del nostre tarannà i també de les febleses que assetgen el procés. De la mateixa manera com també és simptomàtic que la persona que suposadament ha de liderar la causa sigui incapaç de pronunciar la paraula “independència”, que estiguem obsessionats a obtenir el suport d'una hipermajoria social que no s'ha demanat mai a ningú per accedir a la condició d'estat, que caiguem en el parany d'alentir el procés per complir amb la legalitat espanyola i obtenir un vistiplau que mai no es concedirà, que, de fet, sempre estiguem posposant l'acció (abans per la por d'una resposta armada, ara per estendre la majoria, per convèncer els actors internacionals i, com no podia ser altrament, per intentar l'enèsim diàleg amb Espanya i, així, “carregar-nos de raons” davant les potències occidentals a les quals som del tot indiferents) i que, tan atrapats per l'imperatiu de la ruptura indolora, els quadres dirigents suposadament independentistes estiguin més amoïnats per tenir cura de la minoria d'identitat nacional espanyola que resti a casa nostra que per construir els factors de poder que ens permetin decidir en llibertat. Sobre això, que ara ERC es comprometi amb la defensa de l'oficialitat del castellà en una Catalunya independent o que des de CiU s'aprofiti l'ocasió per destacar la condició del castellà de “patrimoni” de Catalunya contrasta amb el reconeixement que ha tingut el rus de la gran minoria ètnica russa a Estònia i Letònia o el serbocroat a Eslovènia; és clar que estem parlant d'estats membres de la Unió Europea i del Consell d'Europa i, de moment, Catalunya no passa d'una comunitat autònoma espanyola de règim comú.

INFORME D' UNA PERSONA INFLUENT ALS ESTATS UNITS SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA I LA POSICIÓ D´ESPANYA.

Us pengem una noticia de Vilaweb d´avui, continuem pensant que va bé difondre noticies que aportin alguna cosa més sobre l´independentisme i l´actualitat (encara que no sigui nostra, cal que tothom estigui informat).
Sobre la noticia només estem en desacord en el terme "secessió" ja que Catalunya no stà fent un procés de "secessió" sinó d´alliberament, ja que està sota una jurisdicció especial dintre d´Espanya que és la conseqüent del Decret de Nova Planta de Felip V i que l´Estat espanyol mai ha derogat. 

També som conscients de l´esforç que fan persones anònimes que busquen la informació i dediquen temps i esforç en divulgar informació, per això encapçalem la noticia amb la mateixa nota previa que hi trobareu a Vilaweb:
 
Aquesta notícia ha estat possible gràcies a la col·laboració de diversos lectors que són membres de +VilaWeb. La seva implicació en la informació i el seu suport econòmic fan millor el teu diari. Si vols ajudar-nos informa-te'n ací.
El Departament de Justícia dels EUA ja disposa d'un informe sobre la independència de Catalunya

L'expert en legislació internacional Christopher K. Connolly considera que la secessió és possible i troba preocupant la posició d'Espanya

Christopher K. Connolly, un especialista en legislació internacional que actualment és assessor del fiscal federal de Nova York, i que treballa pel Departament de Justícia dels Estats Units, ha elaborat un informe que repassa exhaustivament les possibilitats d'independència de Catalunya, Escòcia i Flandes. I conclou que les lleis internacionals i de la UE es podrien reformar per donar resposta a aquestes demandes d'independència.
Connolly s'ha posat en contacte amb VilaWeb per deixar clar que les opinions que expressa en l'informe són només seves i que no expressen necessàriament l'opinió del Departament de Justícia del govern dels EUA.
Aquest és un resum dels continguts més destacats de l'informe:
El concepte d'estat canvia
'Les lleis internacionals i les pràctiques dels estats dins la UE han de donar resposta a noves realitats en què la concepció tradicional de l'estat és desafiada tant des de dalt com des de baix', diu Connolly. En l'estudi, propugna que s'estableixin els canals adequats per a atendre aquests nous envits.

'L'autodeterminació existeix en tensió amb els principis de sobirania i d'integritat territorial que formen el sistema internacional dels estats. La comunitat internacional ha cercat la manera de resoldre la tensió eliminant les circumstàncies en què el dret d'autodeterminació equival al dret de secessió i d'independència. Amb les concepcions actuals de la llei internacional, Flandes, Escòcia i Catalunya manquen del dret de tenir un estat', diu Connolly.

Però, d'acord amb les nocions que es desprenen de l'era de la post-sobirania, 'la naturalesa de la condició d'estat ha sofert canvis profunds aquestes últimes dècades, sobretot a Europa. Aquests canvis afegeixen una nova dimensió en l'anàlisi de les demandes d'autodeterminació dels polítics separatistes de les nacions sense estat d'Europa', afegeix.

El cas del Quebec hi aporta llum

'En l'era post-colonial, el dret d'autodeterminació mai no s'associa a un dret de secessió unilateral.' I n'exposa la raó: 'El dret internacional és, sobretot, un conjunt de regles fetes per estats i per als estats que, com era previsible, són refractaris a aprovar un dret que justifiqui el propi desmembrament.'

Destaca que aquests darrers decennis hi ha hagut exemples comptats de secessió unilateral, sense acord amb l'estat al qual pertany la nació que s'independitza (com el cas de Kossove). És a dir, que no és el cas més habitual i no el té en compte com a precedent. Però, en canvi, sí que dóna molt de valor com a precedent al cas del Quebec i al significat que té per a fixar una jurisprudència internacional molt valuosa. N'esmenta la solució negociada i la sentència del Tribunal Suprem canadenc sobre l'autodeterminació quebequesa.

D'acord amb la 'Clarity Act' del Tribunal Suprem canadenc, 'una majoria clara de quebequesos en favor de la secessió dóna legitimitat al procés de secessió que tots els membres de la confederació han de reconèixer'. I, d'aquesta sentència, Connolly en remarca 'les importants implicacions que té per a Flandes, Escòcia i Catalunya'.

'La posició espanyola és preocupant'

Ara, la diferència entre el cas canadenc o el britànic i l'espanyol és la negativa de les institucions espanyoles a reconèixer aquest dret. 'La constitució espanyola no sols afirma l'existència d'una sola nació espanyola, sinó que atribueix la competència exclusiva de convocar referèndums al govern estatal i autoritza l'ús de la força militar per combatre qualsevol intent de secessió.' El document fins i tot esmenta el coronel Francisco Alamán Castro, que va amenaçar d'emprar la força en cas d'independència de Catalunya, i el cita: 'La independència de Catalunya? Per sobre del meu cadàver.'

De fet, avisa que si Catalunya manté el propòsit de fer un referèndum, 'la dura posició espanyola és preocupant', tant legalment --tenint en compte l'opinió clarificadora del Tribunal Suprem canadenc-- com políticament --comparant-ho amb la posició presa pel govern britànic en circumstàncies semblants.
En canvi, 'el govern britànic, malgrat l'oposició a la independència d'Escòcia, ha demostrat el desig de negociar amb els nacionalistes escocesos', diu el professor.

La pertinença a la UE

El nou estat català i el nou estat escocès, segons Connolly, hauran de demanar l'ingrés a la UE. L'estat espanyol i el Regne Unit que resultin del procés de secessió continuaran a la UE, però amb una disminució de la quota de representació que tenen a les institucions comunitàries.

'Amb tot, hi ha raons pràctiques i jurídiques que recomanen més flexibilitat a l'hora de promoure una ampliació interna de la Unió.  Els ciutadans de Flandes, Escòcia i Catalunya tenen drets com a ciutadans de la UE, i els requisits per a l'adhesió implicarien desposseir-los de la ciutadania europea mentre en resti pendent la readmissió', observa Connolly. Per això considera que la UE haurà de tenir flexibilitat per a resoldre la situació.

I, com que aquests tres processos (Catalunya, Flandes i Escòcia) s'hauran de resoldre a través de les institucions europees, Connolly diu que la UE, 'que a la pràctica funciona com un estat federal', haurà de donar solucions a les demandes que hi pugui haver de catalans, escocesos i flamencs. I haurà de decidir si les resol 'aplicant la llei o aplicant un compromís de resolució política'

FA 75 ANYS EL FEIXISME ITALIÀ (ALIAT DE L´ESPANYOL) VA BOMBARDEJAR BARCELONA DURANT 3 DIES.

 Als que parlen tant de feixisme des del país veí: 
des del mateix país veí (juntament amb el feixisme d´altres països europeus) fa 75 anys es van organitzar bombardejos sobre població civil catalana i d´alres llocs. Catalunya ha patit el feixisme i sap el que és. No podem perdre la memória històrica, en cas contrari, ens equivocarem.
 
Fa 75 anys exactament la ciutat de Barcelona va ser bombardejada durant 3 dies per l´aviació feixista italiana. El record d´aquelles dates és important per la població catalana d´aquell moment sotmesa a una situació d´objectiu militar, ja que fins aleshores no s´havia produit una situació de bombardejos planificats sobre poblacions civils.
Aquesta estratègia que en dien "psicològica" i que quaslsevol persona qualificaria de CRIMINAL va ser utilitzada repetidament sobre altres poblacions catalanes i mediterrànies per part del feixisme italià i espanyol.    
Alguns mitjans com l´Ara, El Punt, etc. n´han fet esment destacat,  també un bloc:
http://bombardejosabarcelona.blogspot.com.es/
del qual hem extret aquest resum:

Els bombardeigs mes importants sobre Catalunya durant tota la guerra Civil van ser els dies 16,17 i 18 de març de 1938. Fins aquells dies, moltes de les destrosses i de víctimes s’havien fet a la costa, al port de Barceloneta.

Tot això va canviar radicalment a partir d’aquelles tres dies de març quan, per primer cop, es va atacar repetidament el centre d’una gran ciutat bombardejant des de l’aire, i tota la població va restar en estat d’alerta durant quasi dos dies de manera continuada.

Durant el mes de març ja s’havien produït dos bombardeigs el dia 4, i quatre mes el dia 5, amb el resultat de mes d’una dotzena de morts.






L’ordre dels bombardeigs.
L’ordre de bombardejar el centre de Barcelona la va donar Mussolini. Mussolini va declarar que aquest bombardeigs estaves destinats a minar la moral dels republicans, mentre el nacionals avançaven per l’Aragó, però historiadors italians han dubtat de si l’ordre va ser un rampell de gelosia desprès de l’annexió d’Àustria per Hitler o una acció més estudiada, una mena d’advertiment a França que estava a punt d’efectuar una venda massiva d’armes al govern de la República.




Aquests atacs a Barcelona van servir a l’aviació italiana per experimentar noves tècniques militars. En lloc de concentrar els bombardeigs en un moment en lloc determinat, es van efectuar nombroses accions i repetidament, en diferents indrets.

L’objectiu d’aquest atacs terroristes era castigar, desmoralitzar i doblegar la voluntat dels ciutadans, Era el primer cop en la Història que s’utilitzarien aquesta tàctica sobre la població civil.




Hi van haver tretze atacs. Però per a la població civil, la sensació va ser que l’agressió era gairebé continua, des de les deu de la nit del dia 16 fins passades les tres de la tarda del dia 18, a causa de la situació d’alarma constant i de pànic generalitzat. La gent, aterrida, no podia saber si les alertes continuarien amb atacs reals o no. Segons aquestes dades, la ciutat va ser bombardejada durant aquest tres dies durant 26 minuts, més o menys, però la por i la tensió van ser constants.

El cas del camió d’explosiu.
L’escena més terrible va ser possiblement la del dia 17 a tres quarts de dues de la tarda. Va ser quan un camió militar carregat d’explosiu que estava aturat en un control va ser destruït. La deflagració va ser enorme i va genera una enorme columna de fum.
La noticia va aparèixer a la primera pagina de diversos diaris francesos, anglesos i nord-americans i especulava amb el fet que es tractes d’una nova bomba de gran destrucció. En qualsevol cas, la presència del camió es va mantenir en secret, segurament per no admetre que en plena alerta de bombardeig s’havia permès circular en plena ciutat un transport d`aquesta mena tan perillós.

Les víctimes

L’informe de les víctimes de la Generalitat del 26 de març, fent balanç d’aquest bombardeig, recull un total de 875 mort, d’entre ells 118 nenes i mes de 1500 ferits, 48 edificis destruïts totalment i 75 amb greus desperfectes. En realitat el nombre de víctimes va ser més gran ja que aquestes foren dades recollides fins el dia 25 i només per l’Hospital Clínic. A més, es va seguir trobant cossos enterrats entre les runes i van anar morin altres ferits setmanes desprès. El balanç total es va xifrar en 979 morts, encara que moltes restes humanes totalment destrossades no es van arribar comptabilitzar.






5. Reaccions internacionals davant els bombardeigs.

Els bombardeig van provocar múltiples reaccions internacionals de rebuig, especialment quan es produïen sobre cuitats i nuclis habitants per la població civil, lluny de qualsevol objectiu militar, com en el cas de Barcelona.
L’abril de 1937, la Societat de Nacions, precedent de les Nacions Unides, van condemnar els atacs aeris sobre Barcelona.
El 14 de Juliol de 1938, la revista anglesa The Listener va publicar un article de denúncia del periodista anglès John Langon-Davies titulat Les bombes sobre Barcelona. A la primera pagina de la revista hi havia una foto de les destruccions provocades per el bombardeig a la Gran Via.
El Senat dels Estats Units va aprovar per unanimitat un text de protesta en el qual es condemnaven els bombardeigs aeris sobre la població civil. El secretari d’estat va escriure:
"En aquesta ocasió, quan la pèrdua de vides humanes entre la població civil no combatent és potser més gran del que mai ho hagi estat a la Història, crec que estic parlant en nom de tota la població nord-americana quan expresso un sentiment d’horror per tot el que ha succeït a Barcelona i quan expresso la profunda esperança que en el futur els centres de la població civil no seran ja objectiu de bombardeigs militars des de l’aire".






L ambaixador nord-americà Claude G.Bowers, des de Barcelona, va escriure en un informe:
"res de semblant a una escala tan aterridora, que impliqui la raça blanca, s’havia conegut fins ara. Les bombes no perseguien cap objectiu militar"

Diverses personalitats de tot el món van fer declaracions de condemna dels bombardeigs nacionals, per exemple, durant la Conferencia Universal contra els bombardeigs de Ciutats Obertes i d’Acció per la Pau, que va tenir lloc a París el mes de juliol de 1938. La resolució final de la conferencia recalcava la condemna total dels atacs aeris contra ciutats i pobles indefensos. L escriptor francès André Maurois va afirmar: "Penso que tota la violència exercida en el temps de guerra o de revolució sobre no combatents ancians, dones o nens es un crim".

EL BOICOT ALS PRODUCTES CATALANS: INDEPENDÈNCIA PER EXPULSIÓ ?

Una de les vies possibles per a la independència del nostre país és la via de la nostra expulsió d´Espanya.
No és una via majoritària ni prioritària, però és una via més.
Alguns dirigents espanyols diuen que senten "cansament" en relació als catalans/es, ho viuen com una relació no necessària. La campanya de boicot contra els productes catalans (alguns dels "productes catalans" fan riure, però és la seva campanya) també aprofundia en aquest sentit.
Potser per això han decidit tancar la web de la campanya.

Us pengem una reflexió d´en Salvador Cot (Nació Digital) sobre el tema dels boicots, pensem que va bé legir-la, per part dels nostre lectors:

   

Independència per expulsió

Un dels factors que més està impulsant l'evolució política de l'empresariat català és la pressió negativa que pateixen els productes i serveis que s'exporten a Espanya. Des del boicot al cava de 2005 les campanyes contra les empreses catalanes no han parat de créixer, fins el punt que només cal arribar fins a la "c" de boicot per tal que Google completi la cerca amb "boicot productos catalanes", fins i tot amb anuncis pagats per algú.

Totes les empreses que tenen alguna delegació o envien algun comercial més enllà del Cinca ho saben. Hi ha un rebuig estructural que, a més, va creixent i impregna cada cop més la societat espanyola. La catalanofòbia ha estat sempre un dels ingredients de la cultura popular espanyola i ara se li ofereix un terreny pràctic on expressar-se. Espanya ha deixat de ser un mercat propici.

Per això, i també pel desastre de l'economia espanyola, les empreses catalanes -amb les del cava al capdavant- fa anys que s'esforcen en obrir altres mercats. Ja no queda cap empresa d'aquest país que tingui confiança en una possible expansió a través del mercat espanyol.

L'estratègia dels impulsors del boicot només té sentit si el que volen és acabar de completar una gran majoria de la societat catalana per la independència. Una separació per expulsió, com reclama Jiménez losantos. En fi, tots els camins porten al mateix lloc.

salvadorcot@naciodigital.cat

ACLARIMENTS SOBRE UNES ENTREVISTES DEL BARRI DE SANTS.

Fa uns dies vam penjar en aquest bloc una iniciativa que ens va semblar interessant i que es feia al Barri de Sants (Barcelona) i així ho vam exposar.
Ni més ni menys que de la mateixa manera que pengem alguns comentaris, crítiques, entrevistes, fotografies o llibres que no són nostres ni hem publicar nosaltres, però creiem que es mereixen ser divulgats, encara que no siguin persones de la nostra entitat, perquè pot interessar a molts lectors saber de noves iniciatives, crítiques, comentaris... independentistes.
En cap moment ens hem aprofitat de cap entrevista, llibre, video, etc. etc.ni l´hem fet passar com nostra, ni tampoc pretenem ni pretendrem mai dir que nosaltre som els capdavanters de cap iniciativa. Els que ens coneixen saben que no ens pengem "condecoracions". Únicament pretenem divulgar més propostes i arguments independentistes que aportin coses noves.
Ens ha arribat la crítica de l´entitat que fa les entrevistes del barri de Sants (Barcelona), "Sants-Montjuïc per la Independència".
Si cal (nosaltres pensem que no hi ha cap dubte però per si  n´hi ha) i per tal d´evitar suspicàcies, volem dir que:
- nosaltres no tenim res a veure amb aquesta entitat de Sants.
- nosaltres no tenim cap altra motivació que divulgar qualsevol experiència nova sobre l´independentisme o altres aspectes d´actualitat.
- nosaltres no fem nostra cap iniciativa que no ho sigui (i aquesta, evidentment no ho és) perquè tampoc en tenim cap necessitat (ni elctoral ni de cap mena).

La iniciativa sobre les entrevistes de Sants ha estat ja esborrada d´aquest bloc, perquè quedi clar.
De tota manera, com que la iniciativa ens va semblar interessant en el seu moment, afegim un comentari i un enllaç per si algún lector vol llegir-la.

      

"L'entitat Sants-Montjuïc per la Independència està publicant els darrers mesos entrevistes amb persones significades del Districte, en els àmbits laboral, ciutadà, associatiu, educatiu, intelectual, professional, cultural, sindical, polític, ... entrevistes en les que es fa referència com a eix central a la Independència de Catalunya. La tasca que duu a terme Sants-Montjuïc per la Independència és molt important de cara al present i el futur de la nostra nació. Així doncs des de Catalunya, Nació, Independència us recomanem la lectura d'aquestes entrevistes, si voleu,  enllaçant a http://smxi.cat i també a http://smxi.cat/tag/entrevistes . "

 

NO ENS QUEIXEM MÉS. ACTUEM: SOBIRANIA FISCAL I DECLARACIÓ D´INDEPENDÈNCIA.

Perquè diuen tantes mentides els del PP? Perquè la Sanchez-Camacho fa tant el ridícul i es queda sola amb la seva versió sobre els Mossos (només avalada per la Llanos de Luna i la de Cospedal) ? perquè Garcia-Margallo menteix per no anar als funerals d´estat d´Hugo Chavez a Veneçuela i després va a les "mascletades" de València?
Perquè Montoro i Rajoy diuen que "no cal rescat europeu" i menteixen? Perque el PP de Castelló diu que l´aeroport de Castelló serà rendible i no ho serà?
Les mentides del PP arriben a graus inversemblants.
A Europa cada vegada els creuen menys, eviten el "rescat" directe perquè el nyap de Bankia (i altres de menors) no l´acceptaran els europeus i tampoc les mentides d´aquesta magnitut.
No podem esperar més. Hem de marxar i la independència ja és urgent.

Bon article de l' Uriel Bertran: No podem passar l´estona queixant-nos de que "és culpa del govern espanyol", hem de marxar i hem de fer-ho millor, no ens podem amagar sota l´excusa que "no ens deixen".
Si  no ens deixen, marxem d´una vegada.

Plorar no ens deixa veure els estels

Quina és la feina d’un polític, limitar-se a descriure els problemes i queixar-se? O, a més,  solucionar-los? Els tres partits que donen suport al Govern (Convergència, Unió i Esquerra) es queixen que les retallades successives a la sanitat, l’educació, els serveis socials o TV3 són inevitables. Es queixen que Espanya és injusta, que ens espolia i que es mostra inflexible. I ens demanen comprensió, car tot és culpa del govern espanyol: “Si del total d'impostos que paguem els catalans i no retornen (16.000 M d'euros), l'estat en retornés una quarta part (4.000 M), no caldrien retallades. Si l'Estat pagués la meitat (4.000 M) dels 8000 M pressuposats que deu a la Generalitat, no caldrien retallades. Si s’aixequés el sostre de dèficit de la Generalitat, no caldrien retallades.”

És clar que el que s’exposa és cert, del tot, i Espanya és la principal culpable. Ja ho sabem, és la dependència! El problema rau que amb la queixa no n’hi ha prou. Calen accions i solucions. Cal exposar les queixes com fa Junqueras, però només amb això no avancem. Espanya practica l’espoli fiscal des de fa segles: que no denunciaven quelcom semblant el segle XVIII els primers memorials de greuges, i el XIX Valentí Almirall, i el XX Prat de la Riba, Macià i Pujol, i el XXI encara Mas? Espanya és responsable sí, però és la única responsable? Des de Catalunya també tenim la nostra part de responsabilitat: el Govern i els partits polítics al Parlament  poden i han de començar a actuar amb determinació. La qüestió clau és: què més faran els partits a més de queixar-se?  Ara per ara no arriben solucions realistes. Ni tan sols la “consulta”, que ja ha estat rebutjada de forma implacable pel PP i el PSOE al Congrés dels Diputats. I tenim la certesa que, si s’arriba a convocar, la bloquejaran enviant-la al TC, que la suspendrà.

Si fa uns anys la queixa per ella mateixa podia ser útil per ampliar la base social de l’independentisme, si fa uns anys servia per donar arguments i força política als qui defensem la independència, avui, només la queixa sense l’acció  esdevé resignació còmplice. No activa solucions reals i està portant el país a la ruïna i al col·lapse econòmic. Perquè la queixa, només la queixa, no serveix de res als ciutadans quan se’ns retalla i se’ns fa pagar més cara la sanitat i l’educació, ni apaivaga els 885.000 aturats ni els més de 2.000.000 de catalans que pateixen pobresa perquè l’economia està asfixiada, ni sadolla els treballadors públics que se’ls retalla un sou exigu. La queixa, només la queixa, porta el país a la via morta, a la conflictivitat social sense projecte nacional clar i engrescador,  i això acabarà debilitant el projecte independentista si només s’expressa en termes retòrics de lamentació i no en termes pràctics d’acció i solució. En els darrers 23 anys Espanya ens ha espoliat 214.235 milions en impostos que no tornen, l’equivalent a 15 pressupostos anuals de la Generalitat de Catalunya. No ho podem suportar ni un minut més.

El catalanisme, si volem avançar, ha de deixar de plantejar  mesures que depenen d’Espanya (com les tres abans reproduïdes i que són impossibles d’assolir), i començar a actuar amb ambició i coratge, a partir només de les pròpies capacitats, i de forma unilateral quan calgui. Amb voluntat política, els tres partits que donen suport al govern poden aplicar tres mesures alternatives, que només depenen de Catalunya i que, aquestes sí, abandonen la queixa i esdevenen solucions reals.

Exercir la sobirania fiscal: l’Associació de Municipis per la Independència ha aprovat que els 648 ajuntaments que en formen part ingressin els seus impostos a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), en lloc de a la hisenda espanyola. La majoria d’aquests ajuntaments estan governats pels partits que donen suport al govern, així que aquesta mesura es pot posar en pràctica immediatament,  i servirà per dotar l’ATC de més ingressos amb els que evitar les retallades. Gallifa i Alella ja ho fan.

Portar al Parlament de Catalunya, simultàniament a l’exercici de la sobirania fiscal, la Declaració d’Independència i iniciar les negociacions amb la comunitat internacional. Avocada la consulta al bloqueig, és el moment de no perdre més el temps. Només cal voluntat política. Els Estats Units van declarar la independència, Irlanda també i, recentment, Eslovàquia i Kosovo. El dret internacional recull aquesta possibilitat.

Catalunya, com a estat en vies de constitució, podrà incrementar el sostre de dèficit que ara imposa l’Estat espanyol. Com a Comunitat Autònoma el sostre de dèficit és del 0,7% del PIB –el que ens imposa Espanya-, mentre que pel conjunt de l’Estat espanyol és del 4,5%. Com a Estat català, o amb un procés formal per a constituir-nos en estat, podrem accedir als mercats financers internacionals (amb més solvència que no pas Espanya, per cert) i permetre’ns –si ho necessitem-  nivells de dèficit equivalents als de l’Estat espanyol. Com a comunitat autònoma tots els mercats financers estan i estaran tancats, però com a estat, o com a estat es vies de constitució, tenim capacitat de negociació.

Un govern actiu en aquests tres fronts sí que podria mantenir la cohesió social i tindria credibilitat alhora de demanar esforços a la ciutadania en base a un projecte nacional engrescador. Mentre només plorem perquè no  surt el sol, les llàgrimes no ens deixen veure els estels.

SUÏSSA LIMITARÀ ELS SALARIS ABUSIUS, QUAN HO FARAN ELS ESPANYOLS ? I ELS CATALANS?

BONA NOTICIA AVUI ALS MITJANS (aquesta és de Vilaweb). Hi ha països on es fan referèndums per a preguntar a les persones que hi viuen coses importants pel seu futur (potser els que ens han donat més exemple ara mateix són Islàndia i Suïssa, per cert dos països petits, que no són cap imperi ni estan a la UE).

Altres, en canvi, com els nostres veïns no accepten que fem referèndums (no sigui que surti el que no volen). I els banquers? i els alts directius d´empreses? aquests ni tocar-los.
Amb els primers (banquers) protecció absoluta (el PP ha impedit el "rescat" directe perquè no surti a la llum el que hi ha darrera de Bankia) i en els segons (alts directius) ni tocar-los alguns estan molt ben relacionats amb dels d´abans o amb la direcció política. Bona lectura:

Suïssa aprova en referèndum l’abolició dels salaris abusius

El 67,9% dels suïssos voten perquè els accionistes de les empreses cotitzades puguin vetar les retribucions que s'assignin a sí mateixos els directius

Suïssa ha aprovat en referèndum que els accionistes de les companyies cotitzades puguin forçar una votació i vetar les retribucions que s'assignin a sí mateixos els directius de l'empresa. Hi han votat a favor el 67,9% dels ciutadans que han participat al referèndum, mentre que el 32,1% s'hi ha oposat.
La proposta, que tindrà forma d'esmena constitucional, ha estat aprovada després de set anys de campanya encapçalada per l'antic empresari i polític Thomas Minder, encara que la norma final aprovada prèviament pel parlament rebaixa la proposta original.
Els accionistes tindran veu en les retribucions convencionals, però també en els bonus de benvinguda i de final de relació que habitualment reben els alts directius. A més, obliga l'empresa a informar els accionistes de tots els préstecs que es concedeixin als directius.
Si els dirigents empresarials incompleixen els límits imposats per la junta general d'accionistes de la seva empresa, poden ser condemnats fins a tres anys de presó. Tant el govern suís com les patronals s'oposaven a la iniciativa.

• 
  Cartell de la campanya a favor de limitar els salaris abusius.

LES PERLES DIALÈCTIQUES DEL NACIONALISME ESPANYOL.

Els 'herois indepes', una col·lecció de les perles dialèctiques del nacionalisme espanyol

Una iniciativa que transforma en cromos col·leccionables les sortides de to i les frases més agressives contra els catalans

'Herois indepes' és una iniciativa que ha començat a fer furor a la xarxa que aplega en forma de cromos col·leccionables les diatribes més exagerades del nacionalisme espanyol contra els catalans i el dret d'autodeterminació. Amb un disseny acurat i contundent, els 88 cromos que ja té la col·lecció ofereixen la frase sortida de to de personatges públics, la seva cara i el nivell d'eficiència que pot tenir la frase com a motor per a fabricar nous independentistes.
'Són molts els herois indepes que dia a dia vetllen per generar nous independentistes a Catalunya. No ens agradaria deixar cap d’aquests incansables lluitadors fora d’aquesta col·lecció.'
La iniciativa, d'autors desconeguts, fa circular els cromos per les xarxes socials Twitter, Facebook i Pinterest.
A continuació, us oferim una selecció de les frases seleccionades a 'Herois indepes':
Cromo 1. Wert: 'El nostre interès és nacionalitzar els nens espanyols.'
Cromo 2. Vidal-Quadras: 'Que la vice-presidència prepari un general de brigada de la Guàrdia Civil, perquè si no...'
Cromo 9. Fernández Vara: 'Que Catalunya troni les 150.000 persones que van ser robades, més els seus fills i els seus néts.'
Cromo 12. Pedro J. Ramírez: 'Si els culés segueixen la consigna i omplen d'estelades el Camp Nou, l'estadi semblarà el dels Jocs Olímpics de Berlin del 36.'
Cromo 19. Chacón: 'La independència és una fractura a la convivència, una fractura social i un nou mur de Berlin.'
Cromo 50. García-Margallo: 'A Catalunya ens podíem haver trobat un càncer terminal, però tenim una pneumonia.'
Cromo 61. Francisco Vázquez: 'No hi ha cap diferència entre un jueu perseguit pels nazis i un nen català castigat per parlar espanyol.'
Cromo 76. Joaquín Leguina: 'La República va haver d'enviar el general Batet a parar els peus al Companys aquest. Aquí jo crec que amb una parela de la guàrdia civil n'hi haurà prou.'

• 
•