dimarts, 26 de juliol del 2011

ACTES DE BILDU A CATALUNYA AQUEST CAP DE SETMANA.


Les conferències aniràn de la mà del portaveu de la formació, Mariano Àlaba, i la responsable de política internacional, Lorena Díaz de la Calle

El viacrucis que va haver de passar Bildu per a poder concórrer a les eleccions al País Basc i la consegüent victòria són una experiència que mereix ser explicada. Per això, Solidaritat Catalana per la Independència ha convidat alguns membres de la formació basca a obrir un cicle de conferències en territori català que, sota el títol 'L'experiència de Bildu, la unitat per la independència', comptarà amb l’assistència del portaveu de Bildu, Mariano Àlaba, i la seva responsable de política internacional, Lorena Díez de la Calle.
El primer acte es farà aquest divendres 29 de juliol i se celebrarà de manera simultània a Barcelona i Girona. A més, durant tot el cap de setmana es faran trobades a Molins de Rei, Sabadell, Reus i Vic.

dilluns, 18 de juliol del 2011

OFENSIVA LINGÜÍSTICA DEL PP CONTRA EL CATALÀ EN TOTS ELS TERRITORIS.


Bon article el d´en V. Partal que confirma l´ofensiva del PP en tots els territoris de parla catalana.
El PP és aquest partit al qual dóna oxígen CiU al Parlament "autonòmic" català. Però que ningú es confongui no critiquem els acords CiU-PP perquè volem donar suport al PSC-PSOE.
Tots sabem com funciona la política espanyola, quan cal per "interès nacional" (espanyol) el PP i el PSOE es posen d´acord de seguida. El que no podem deixar de criticar és el trist paper de CiU donant oxígen al PP,el mateix que esmola les eines contra les llengües "perifèriques", suposem que preparant el seu desembarcament al Govern de Madrid.

El PP estén l'ofensiva contra el català a la Franja

Luisa Fernanda Rudi, nova presidenta de l'Aragó, modificarà la llei de llengües perquè el català deixi de ser considerat llengua pròpia

Luisa Fernanda Rudi, del Partit Popular, ha estat investida nova presidenta del govern d'Aragó amb els vots del PP i del Partit Aragonès. Tal i com va explicar ahir al debat d'investidura, preveu, entre les primeres mesures anunciades del seu programa de govern, la derogació de la part de la llei de llengües que protegeix el català i l'aragonès. La llei, aprovada a les Corts de l'Aragó el desembre del 2009, no fa oficial el català, però el qualifica de 'llengua pròpia, original i històrica' i en promou la conservació.

El text que vol suprimir Rudi reconeix la pluralitat lingüística d'aquella comunitat, on a banda l'espanyol, s'hi parla català i aragonès, i el dret dels ciutadans de les zones on es parlen aquestes dues llengües de servir-se'n per adreçar-se a l'administració o d'assegurar-se'n l'ensenyament.

Precedents al País Valencià i les Illes

La de la Franja és una nova ofensiva contra el català que arriba després de mesures similars aplicades pels governs populars al País Valencià i a les Illes Balears. El govern de José Ramón Bauzá va anunciar que derogaria el decret de mínims que garanteix que el català sigui la llengua d'almenys el 50% de les classes que reben els escolars i que implantaria un model plurilingüe a l'escola en què es permetria triar la primera de les llengües vehiculars, sense definir quin paper hi tindria el català a partir d'ara. També va apostar per modificar l'article de la llei que estableix uns mínims de català per poder accedir a la funció pública.

Al País Valencià, el conseller d'educació, Alejandro Font de Mora, suprimirà la línia en català de l'ensenyament amb l'aplicació d'un nou model pretesament plurilingüe que barreja anglès, castellà i català. La conselleria va modificar el Servei d'Ensenyament en Valencià, un òrgan encarregat d'assessorar les escoles en tot allò referent a la línia en català, substituïnt els professors de català per professors d'anglès.

Font de Mora va explicar que el programa inicial implica dividir la docència a parts iguals entre espanyol i català, introduint de mica en mica l'anglès. Des del febrer, a més, el nou govern va deixar sense senyal el canal TV3, donant una estacada així a l'espai de comunicació en llengua catalana al País Valencià.

dijous, 14 de juliol del 2011

ACTE COMISSIÓ DIGNITAT: que retornin tots els documents de Salamanca.


Us volem recordar que la Comissió de la Dignitat organitza avui dijous dia 14 a les 19,30 h a la sala d’Actes de l’Orfeó Martinenc, Av Meridina 97 la nit de la Memòria que fa cada any, en el transcurs de la nit atorgarem els premis Dignitat 2011 a tres prsones que encara esperen que els retornin els papers de Salamanca, en ells també fm homenatge a totes les persones que no els han pogut recuperar i en un acte de denúncia dels entorpiments que els funcionaris del ministerio de Cultura estan posant en el procés de retorn.
Fa més de cinc anys que es va aprovar la llei i encara estan posant problemas i sufterfugis tècnics i filosòfics per anar endarrerint el retorn. Els cinc anys passat demostren que no tenen cap raó ni perdó de deu de mantener aquesta actitud injustificable, quan vol dir impedir que en Josep Pàmies, la Teresa Rovira o l’Odina Capo puguin rebre a les seves mans allò quem els van arrabassar. És una mostra de la manca de sensibilitat humana i democràtica.


També en l’acte es dóna el premi Dignitat a la revista “Sàpines” d’història per la tasca de divulgación de la Nostra històrica.


Seguidament es llegirà el manifest “Cinc anys d’Escarni, Ja n’hi ha prou!” que no es farà públic fins el dijous a l’acte.

Per cloure l’acte efarà una actuación musical en Pep Sala i el seu grup.

Mitjans de transport: parada de Metro del Clot L1 (vermella),

dilluns, 11 de juliol del 2011

DAVANT LES ELECCIONS ESPANYOLES: ABSTENCIÓ UNITÀRIA.

Aquest text ens l´envien companys/es de diferents partits, com un punt de reflexió per actuar de manera conjunta davant les properes eleccions espanyoles.

DAVANT LES ELECCIONS ESPANYOLES.
Signat per Josep Guia (SI, PSAN) , Josep M. Ximenis (CUP, Alcalde Arenys de Munt), Víctor Alexandre (Escriptor), Agustí Barrera (CUP), Jordi Bilbeny (CUP), Núria Cadenes (SI, PSAN), Toni Cucarella (Escriptor) , Joan Daunis(Empresari), Patrícia Gabancho (Escriptora i periodista), Jordi Miró (SI, Cat. Nació Independència), Isabel-Clara Simó (SI, Escriptora), Agustí Soler (SI, PRC) i Santiago Vilanova (SI, Els Verds)

Declaració per la Independència us comparteix aquest article per anar reflexionant sobre el paper que ha de tenir l'independentisme en les properes eleccions espanyoles. Esperem que us interessi.

"Davant les eleccions espanyoles

Una primera reflexió, de tipus generalista, és que cap contesa electoral no és la fi del món, en el sentit apocalíptic que, si no t'hi presentes, desapareixes per sempre. Relativitzar els esdeveniments polítics i emmarcar-los adequadament en el seu context és un exercici saludable. Així doncs, ens aproximem al tema sense apriorismes electoralistes ni absolutismes de signe contrari. Però, això sí, amb la intenció de fidelitzar i ampliar l'electorat independentista.

Entenem que el full de ruta cap a la independència del Principat de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans passa pel fet que aquesta sigui proclamada pels representants polítics de la nació catalana, amb les pertinents ratificacions referendàries posteriors, si escau. Aquest procediment entra dintre d'allò que és acceptable –i que ha estat acceptat ja, en altres casos– per la legalitat internacional. És cert que aquesta també acceptaria, sense proclamació prèvia, el resultat favorable a la independència obtingut en un referèndum amb una participació superior al 50% del cens i convocat des de les institucions existents, però l'Estat (antidemocràtic) espanyol, així com el francès, impedeix una tal convocatòria de referèndum. Per contra, amb les armes del dret, no poden impedir que es faci una declaració unilateral d'independència ni els efectes i els reconeixements posteriors.

En aquesta perspectiva, els representants polítics cridats a protagonitzar una declaració d'independència són, en primer lloc, els diputats als parlaments autonòmics, especialment el Parlament de Catalunya, seguits per alcaldes i regidors de tot el territori nacional. És a dir, aquells qui han estat elegits per exercir i gestionar determinades quotes d'autogovern i que, un cop constatada la insuficiència d'aquest autogovern, fan el pas d'anar més enllà i reclamen i proclamen l'autogovern màxim, és a dir, la independència política. Una declaració d'independència realitzada per una majoria d'aquests representants polítics del nostre territori serà presa en consideració, amb tota seguretat, per les instàncies internacionals.

D'altra banda, els diputats al Congrés espanyol, com així mateix aquest Congrés al complet, no entren en el full de ruta de la proclamació d'independència. De fet, no hi tenen cap paper ni funció, ja que no passa per aquest parlament ni l'acte de proclamació ni els actes de reconeixement posteriors, per bé que des d'allà poden interferir-los o reforçar-los amb gestos i declaracions polítiques, que sempre seran alienes a un procés (de reconstrucció nacional) intern de la nació catalana.

Per tot això, la presentació de candidats en aquestes eleccions generals espanyoles per part de l'independentisme català és una qüestió secundària en el procés d'independència. Fins i tot, prescindible. En qualsevol cas, sotmesa a valoracions d'oportunitat conjuntural, com a possible element “extern” reforçador del procés. Per exemple, un reforçament del procés fóra l'abandó del Congrés espanyol per diputats catalans com a gest coherent de suport a la proclamació d'independència, realitzada a Catalunya. Però al capdavall, independentistes o no, a aquests diputats no els en quedaria una altra, no tindran altre remei que marxar de Madrid, davant de la nova situació creada.

En les circumstàncies actuals, immersos en un procés emergent de creixement independentista, res no indica que calgui la presència de l'independentisme català en una cambra carpetovetònica, on la marginalitat i el menyspreu els tenim assegurats. Una cambra on dos partits nacionalistes espanyols s'alternen en el govern (en la designació del president del govern) i escenifiquen una comèdia de pseudodemocràcia, sense permetre-hi ni tan sols l'ús de la llengua pròpia de més de vuit milions de ciutadans d'aquest estat. Una cambra on no és possible fer una política independentista catalana.

Així doncs, creiem que el millor per a la nació catalana és prendre el màxim de distanciament possible respecte a aquesta cambra a dues veus i que l'independentisme català adopti una opció política conscient de forma unitària, un lloc de trobada conjunt: ni presentar-s'hi ni votar-hi, és a dir, l'abstenció activa en aquestes eleccions espanyoles. En un clima d'entesa i de futur. Que tenim molta feina pendent a casa nostra i res a fer a Espanya."

diumenge, 10 de juliol del 2011

MILERS DE PERSONES DEMANEN LA INDEPENDÈNCIA A BARCELONA.


Fa un any, les consultes per la independència i la Manifestació del 10 de juliol van marcar un referent pel futur del país.


Milers de manifestants demanen la independència al centre de Barcelona

La manifestació es va fer dissabte per rememorar la massiva convocatòria del 10-J ara fa un any

La manifestació convocada en motiu del primer aniversari del 10-J per diverses entitats i partits va recorre els carrers del centre de Barcelona amb cants a favor de la independència. Darrera d'una pancarta amb el lema 'Pel nostre futur: Independència' s'hi van aplegar milers de manifestants, trenta mil segons els organitzadors i tretze mil segons la guàrdia urbana, que volien demostrar la seva crítica per la manca avenç en l'autodeterminació un any després de la massiva manifestació que va respondre la sentència del Tribunal Constitucional contra l'estatut de Catalunya.

Entre les cares més conegudes dels manifestants hi havia el candidat a presidir Esquerra, batlle de Sant Vicenç dels Horts i eurodiputat, Oriol Junqueras, així com Jordi Portabella i Joan Tardà. De Solidaritat per la Independència hi havia el secretari general, Uriel Bertran, i Toni Strubell. També s'hi van sumar alguns representants de Reagrupament Independentista i de la Candidatura d'Unitat Popular.

La voluntat dels organitzadors no era competir amb la d'ara fa un any, conscients que no aconseguirien reunir tanta gent, però demanaven sumar-s'hi a tots aquells que tinguin l'objectiu de la independència. Carme Teixidó, una de les organitzadores, va explicar a VilaWeb que durant aquest any s'ha fet una passa endavant perquè ja es parla obertament d'independència i es permet fer consultes no vinculants, però considera que 'ara cal avançar i aconseguir resultats de debò, sense titubejar'. 'Les entitats que hem muntat aquesta manifestació volem seguir en contacte amb l'objectiu de mantenir-nos alerta. Volem donar exemple als polítics anant tots junts i aglutinant esforços a nivell social', va explicar.

Pels volts de gener, en ple procés de consultes sobre la independència, unes quantes entitats i persones van plantejar-se convocar una manifestació amb un missatge clarament independentista. L'associació Ara o mai va ser la primera a engrescar-se i organitzar-la, i altres, com ara Tarragona Decideix, Noubarris Decideix, Llinars Decideix i Catalunya Acció, s'hi van apuntar de seguida.

Teixidó va voler destacar el caràcter popular de la manifestació, que s'ha finançat amb els diners d'una vintena de persones, sense subvencions ni publicitat. Així, també va voler deixar clara la diferència entre aquesta convocatòria i la de fa tot just un any, en què la capçalera institucional va decidir-se amb polèmica. 'La gran diferència és que a la primera fila d'aquesta manifestació s'hi posarà qui vulgui', va dir.

dijous, 7 de juliol del 2011

PANORAMA PREVI A LA FALLIDA O INDEPENDÈNCIA.


Article d´en Sant Vilanova al diari El Punt, aquesta setmana:

L´escenari en què es troba Catalunya de crisi social, política i econòmica és d'una gravetat extrema. Amb l'espoliació fiscal d'entre 16.700 milions d'euros i 20.010 milions; amb els 2.558 milions que l 'Estat ens deu del fons de competitivitat; amb els 5.000 milions que hem de pagar d'interessos; amb els 10.000 milions que hem d'anar a cercar al mercat financer i amb els 724.000 aturats caminem cap el col·lapse. Si a tot això hi sumem la desmoralització de la nostra joventut per trobar un lloc de treball, obligada a indignar-se pels carrrers i places de les nostres ciutats, la sensació és que estem davant d'un panorama previ a la fallida; a una argentinització de la crisi i a un endeutament de país africà. Se'ns rifen i el conseller Andreu Mas-Colell demana realisme en lloc d'èpica.“¿Fins quan?”, li preguntava el diputat Uriel Beltran en el debat dels pressupostos.

El realisme polític que reclama el govern Mas no és altra proposta que seguir acceptant la submissió a l'Estat espanyol i la dependència de les empreses energètiques que dirigeixen el model de desenvolupament i que domestiquen el parlamentarisme al servei dels seus negocis globals, entre ells la nuclearització herència del franquisme. Aquest és un segrest sibil·lí de la democràcia, que no es visualitza mediàticament però que és tan greu com el que va sofrir el Congrés aquell fatídic 23-F.

Plantejar la sortida a la crisi com una qüestió ideològica d'esquerres i dretes, com tracten de fer-ho els dirigents de l'extripartit, és una miopia que segueix servint els interessos del model dominant que ens ha portat a la crisi. Què varen fer ells quan governaven per intentar canvis de rumb del model? Quins lobbies varen inquietar?

Tots els paràmetres ens indiquen que ens troben a la vigília d'un crack del sistema productiu i de consum. I el sistema econòmic, per salvar-se, com sempre ho ha fet de forma cíclica, opta per carregar la crisi a les classes treballadores i mitjanes. L'enfonsament de tot un teixit de petites empreses, moltes familiars, poc importa als grans monopolis. Comprovin els guanys excepcionals d'Agbar, Abertis, Gas Natural- Fenosa, Endesa… Per a ells la crisi és una ocasió única per incrementar la seva quota de mercat i de negoci. Quina organització política tindrà el coratge de demanar la nacionalització de la banca i de les empreses energètiques?

Durant la transició Catalunya podia haver liderar un model industrial i ecològic. Però va optar per l'economia del totxo i l'especulació immobiliària. Ara, en rebem les conseqüències i aquell mateix govern nacionalista que no va fer els deures es manifesta impotent per crear els mecanismes per fer-nos sortir del atzucac.

Si molts länders alemanys no han caigut en el forat on nosaltres estem és perquè durant els anys 80 i 90 varen iniciar un canvi de rumb i varen aprovar les lleis per fer-lo viable.

Hem d'admetre, malauradament, que Catalunya ja no pot liderar la societat postindustrial, com ho podia haver fet si durant els anys del govern Pujol s'hagués tingut la voluntat d'escoltar les veus dels entropistes i dels bioeconomistes. El conseller Mas-Colell forma part d'ideòlegs caducs d'una economia desenvolupista, espoliadora dels recursos i per essència contrària als ideals de l'humanisme. El president Mas ha optat per un savi conservador en lloc d'optar per un savi revolucionari.

Podíem haver esdevingut la Baviera del Mediterrani. Ara, però, si no aconseguim crear un Estat propi, que ens permeti recaptar el 100% dels impostos, acabarem essent una de les autonomies més pobres d'Espanya.

Estem en una situació límit, que ni la classe política ni els mitjans d'informació volen admetre. Parlamentaris de la nostra democràcia i gestors de la comunicació semblen viure en un altre món, còmodament instal·lats en el políticament correcte. I ens hem de qüestionar, definitivament, si volem continuar agonitzant lentament o optem per una ruptura que declari la independència incorporant els valors que reivindiquen els indignats.

dilluns, 4 de juliol del 2011

ESLOVÈNIA UN PAÍS D´EUROPA DES DE FA VINT ANYS. QUAN CATALUNYA ?


Article d´en Vicent Partal sobre l´ESLOVÈNIA INDEPENDENT, DES DE FA 20 ANYS.

28.06.2011

Vicent Partal

Avui fa un any que el tribunal constitucional espanyol va terminar el model autonòmic i ahir en va fer vint que Eslovènia va reaccionar a un fet semblant declarant-se independent. Vint anys després ningú no gosa discutir que els eslovens la van encertar tirant pel dret, malgrat els costos d'aquella decisió. I ningú no discuteix tampoc que els seus ciutadans ara viuen molt millor.

Eslovènia es va declarar independent, de manera unilateral, el 25 de juny de 1991. Dos dies abans els dotze estats membres de la Comunitat Europea i els Estats Units havien dit públicament que mai no reconeixerien la independència eslovena i que donaven suport total a la unitat iugoslava. En el cas de la Comunitat Europea Jacques Delors va deixar clar, a més, que Eslovènia mai no seria part d'Europa. I d'una manera sincronitzada el ministre de defensa iugoslau, d'aleshores, el general Velijko Kadijevic va advertir que les seues tropes restarien a Eslovènia per defensar la unitat iugoslava que Europa i els Estats Units proclamaven. Els eslovens podien haver pensat que eren sols contra el món i que els tocava perdre, però no ho van fer.

Eslovènia s'havia declarat unilateralment independent perquè Sèrbia havia trencat abans, també unilateralment, el marc federal iugoslau. El maig del 1990 els eslovens havien fet unes eleccions lliures i els democristians nacionalistes de Demos havien arribat al poder. La constitució iugoslava establia que la presidència de Iugoslàvia era rotativa entre els seus membres, però Sèrbia no va admetre que l'assumissen Eslovènia i Croàcia quan tocava, excusant-se en el perfil ideològic dels seus presidents i violant, doncs, l'esperit i la lletra de la constitució del 1974. I a tall d'avís, els serbis van anul·lar l'autonomia de les regions de Kosovë i Vojvodina.

En veient això, els eslovens van proposar als serbis una nova confederació, sobre unes noves bases, però no van obtenir cap resposta. Van decidir fer dos referèndums sobre la independència i amb els resultats favorables a la mà encara van proposar una negociació extrema de govern a govern. Negociació que Iugoslàvia no va acceptar amb l'argument que un estat no podia negociar de tu a tu, de manera bilateral, amb una regió.

Finalment els eslovens es van cansar d'esperar i el 25 de juny de 1991 van proclamar una independència que va ser seguida de deu dies de combats contra l'exèrcit iugoslau. Un alto-el-foc negociat per la Comunitat Europea va obligar els eslovens a suspendre tres mesos la declaració d'independència.

Però el supremacisme serbi va ser tan prepotent que no va caldre malgastar-los. El 4 de juliol els Estats Units i Alemanya, no encara la resta d'Europa, van dir que a la vista del comportament intolerable del govern i de l'exèrcit iugoslau consideraven que la independència eslovena era 'inevitable'. Com a resposta, els avions federals iugoslaus bombardaren Ljubljana. La resta de la història ja és sabuda: Sèrbia va emprendre una guerra d'agressió a gran escala contra totes les altres repúbliques.

Vint anys després d'haver passat un any i escaig per totes aquestes penalitats i dificultats, d'haver sofert l'agressió de Sèrbia i la incomprensió i el menyspreu d'Europa, Eslovènia ja no és ni serà mai un país menystingut. Ara és una democràcia estable, membre de la Unió Europea i de la zona euro, amb un producte interior brut per càpita lleugerament inferior a la mitjana europea, pròxim al d'Espanya i superior al de tots els estats de l'antiga Europa de l'est, més Portugal i Malta. I té una taxa de desocupació inferior a la mitja europea, alhora que en l'Índex de Desenvolupament Humà de l'ONU ocupa el lloc 29, just davant d'Andorra que ocupa el 30 –i Sèrbia ocupa el 60.

En un altre ordre de coses un tren de gran velocitat enllaça Venècia amb Ljubljana, un enllaç molt reivindicat pels eslovens però que històricament el govern iugoslau havia sabotat. I Eslovènia ha guanyat ja quinze medalles als jocs olímpics d'estiu i disset en els d'hivern. L'eslovè, no cal ni dir-ho, és llengua oficial a Europa.

Les amenaces i pressions de fa vint anys és evident que, vistes avui, fan riure. Els deien que mai no entrarien a la Unió Europea , i Eslovènia en va assumir la presidència de torn el 2008. El seu president, Borut Pahor, ara mateix té un vot al Consell Europeu del mateix valor que els dels estats que fa vint anys l'amenaçaven, i un polític eslovè, Janez Potocnik, és el comissari europeu de Ciència i Recerca. En el seu currículum figura que va nàixer a Kropa (Iugoslàvia) el 1958, i a sota diu que Kropa avui ja no és Iugoslàvia sinó Eslovènia. Entendridor. La caserna més pròxima de l'exèrcit iugoslau, ara serbi, és a Novi Sad (Vojvodina), a 423 quilòmetres de distància i amb dos passos de frontera pel mig.

Aquesta és la lliçó, tan simple, que vint anys després ens dóna Eslovènia, als catalans. És un país petit de dos milions d'habitants, però ningú no li discuteix ni els drets, ni la dignitat, ni el seu lloc en el conjunt de les nacions. Perquè van saber guanyar-se'l amb un projecte clar i decidit, democràtic i persistent.

I nosaltres podem aprendre la lliçó o continuar enfonsant-nos vint anys més.