COMENTARI ELECCIONS I "LES COSES PEL SEU NOM".

Després de les eleccions del 21-D, i de l' alegria efímera dels Ciudadanos, han quedat més clares encara unes quantes coses, que des de Catalunya, Nació volem remarcar
:
1- la majoria de catalans i catalanes han donat suport a un Govern sobiranista o independentista, com es vulgui definir i això és una obvietat que ha vist tota Europa, fins i tot alguns analistes de l' estat espanyol.

2- la majoria de catalans i catalanes han votat en contra de l' aplicació de l' article 155 i els partits que donaven suport a aquest article, han quedat en minoria.

3- S' haurà de formar Govern, i les majories corresponen als tres partits independentistes, per tant s' haurà de fer el que millor enllaci amb la voluntat de la majoria de la població catalana. Dir el contrari no són "postveritats", són mentides directament.

4- Aquesta majoria independentista és total ment legítima i legal, podem trobar una gran quantitat d' exemples al món, a Europa i al mateix estat espanyol amb moltes "Comunidades Autónomas" governades per partits amb coalició que no arriben al 50 % de vots, i ningú ha criticat, ni ha dit que era ilegítim. No val a criticar les coses només en el cas de Catalunya, com fan els partits unionistes, aquesta actitut és senzillament de tramposos. 

5- Quan la majoria de la població d' un territori dóna suport al seu govern, el més habitual és que s' accepti la realitat i es comencin negociacions, al mateix temps que s' acabi amb la presó i l' exili d' aquest govern votat. Això encara no ha passat. 

Aquests dies han circulat molts correus i missatges a les xarxes per situar les coses al seu lloc, en destaquem un que us el pengem:

 *LES COSES PEL SEU NOM”

Les persones són innocents fins que en un judici amb garanties es dictamini el contrari. Es diu:  

*Presumció d’innocència.*

Quan una persona pacífica i sense cap indici de fuga és empresonada preventivament sense judici per motius polítics es diu: 

*Pres polític.*

 Quan una persona ha d’emigrar forçadament per no ser empresonat sense judici per motius polítics es diu: 

*Exili.*

 Quan la policia carrega amb violència desproporcionada contra manifestants desarmats i pacífics, es diu: 

*Violència policial.*

Quan un president de Govern cobra sobres en negre es diu: 

*Corrupció d’Estat.*

Quan un ministre conspira impunement amb la Fiscalia per «afinar» políticament les seves accions, o per destrossar un sistema sanitari es diu: 

*Prevaricació.*

 Quan un detingut, sense actitud violenta ni evasiva, rep els insults, les mofes i les humiliacions de la policia que el deté, i és emmanillat d’esquenes innecessàriament en el seu trasllat a presó es diu: 

*Abús policial.*

Quan en un cas de corrupció política es destrueixen impunement proves (discs durs, per exemple) sense cap conseqüència judicial, o el poder judicial no actua d’ofici quan hi han indicis clars de corrupció d’Estat es diu: 

*Corrupció judicial.*

 Quan les institucions de l’Estat prohibeixen a una televisió pública a dir les coses pel seu nom per motiu polítics i/o electorals es diu: 

*Censura.*

 Quan en un Estat... no hi ha *presumpció d'innocència,* hi han *presos politics,* hi ha gent a *l'exili,* hi ha *violència policial,* hi ha *corrupció d’estat,* hi ha *prevaricació,* hi ha *abús policial,* hi ha *corrupció judicial* i hi ha *censura* es diu:  

*Tirania o Dictadura*

LLIBERTAT, DEMOCRÀCIA, RESPECTE I DIGNITAT.

Del cartellisme electoral, ens ha agradat aquest cartell d' Estat Català.

QUIM MONZÓ, BORRELL, LA DESINFECCIÓ I L' ESPANYA MÉS NEGRA.

En aquestes eleccions hem sentit disbarats grossos, pensavem que era difícil superar els de la Virreina Soraya i els dels dirigents del PP-Cs, però Borrell (baró del PSOE) ens ha situat en el punt més alt.
"Som un país malalt", em sembla que seria més lògic pensar que el malalt és ell i no el país, però ell endavant, perquè es posa la capa de l' Espanya més negra i s' hi troba a gust.
Per una altra part, BONA RESPOSTA DEL QUIM MONZÓ, responent a aquest personatge. 
Avui El Nacional penja un article de David González que ens sembla prou adient com a anàlisi de la situació d' en Borrell i l' Espanya i l' Europa negra.

"Vaig a desinfectar-me abans de ficar-me al llit. Amb salfumant n'hi haurà prou, calculo. No crec que calgui fer servir calç, suposo". Així ha respost aquest dissabte l’escriptor Quim Monzó les següents paraules de Josep Borrell: “Tu ets molt bona persona i els perdonaries de seguida, però l'han fet molt grossa. Està bé això de cosir ferides, però abans cal desinfectar. Cal curar el cos social, per això cal passar bé el desinfectant i, després, esclar, s'ha de cosir. Perquè una societat no pot viure si el quaranta i escaig per cent de la gent està convençuda que fora li aniria millor. Això no pot ser. Si una proporció tan gran de la gent pensa que estaria millor fora, aquest és un país malalt".

La "bona persona" a qui al·ludia aquest divendres en un míting l’exministre i expresident del Parlament europeu és el seu amic i candidat del PSC a les eleccions del 21-D, Miquel Iceta, a qui va esmenar la plana pel fet d’haver advocat per l’indult dels dirigents independentistes processats. Pel que sembla, no n'hi ha prou que una part dels candidats, dos dels tres amb més possibilitats d'assolir la presidència, Oriol Junqueras (ERC) i Carles Puigdemont, estiguin en presó o a l'exili. Immobilitzats per fer campanya mentre Borrell treu el pot de Zotal o DDT per "desinfectar" Catalunya, començant, va afegir, pels seus mitjans públics. 

En el règim del 155, si Borrell fos independentista, hauria estat denunciat i possiblement detingut per incitació a l’odi després d’haver animat a “desinfectar” de dirigents “indepes” el "cos social" català. Però resulta que l’enginyer de la Pobla de Segur diu el que diu, i ho pot dir, perquè ell no s’ha equivocat de bàndol. Borrell parla des de la riba on els discursos contra l’independentisme, o, simplement contra els partidaris d’una democràcia que permeti decidir als catalans com es volen relacionar amb l’Estat espanyol, tenen premi.

En el règim del 155, si Borrell fos independentista hauria estat denunciat i possiblement detingut per incitació a l’odi

Qui, per contra, s’ha equivocat i, a més, fa baixar expectatives a la seva candidatura als sondejos és Iceta. Per això, el candidat del PSC ha hagut de recular, i retirar la seva proposta del debat electoral per “prematura”. Iceta ja s’havia esmorzat divendres amb l’editorial d’El País demanant-li que tornés al seny i la recta via. Un episodi calcat d’aquell en què, davant la tempesta desfermada als despatxos de Ferraz i la Moncloa que tan bé coneix, es va haver de menjar amb patates, com se sol dir, la via canadenca, el referèndum pactat amb l’Estat, per resoldre el conflicte Catalunya-Espanya. El règim del 155 no permet ni la més mínima dissidència, ni tan sols les de les terceres vies, la qual cosa hauria de preocupar, i molt, a Iceta i, més encara, a Ramon Espadaler, l’antic secretari general de la Unió d’en Duran i Lleida i ara número 3 del PSC per Barcelona.

El règim del 155 no permet la mínima dissidència, ni tan sols la de les terceres vies: Iceta i Espadaler s'haurien de preocupar

Borrell és un clàssic de moltes campanyes. Un clàssic ressuscitat de l’anticatalanisme —no només de l’antiindependentisme— més ferotge i reaccionari, sempre disposat a curar Espanya del mal català, es digui Pujol, Maragall o Puigdemont. La plaga. Quan es tracta de defensar l'Espanya una, Borrell, que no és “nacionalista”, malgrat que pocs polítics s’han omplert tant la boca com ell de parlar de la sang i dels cognoms del personal, començant pels seus, catalaníssims, s’abraça amb qui faci falta. Fins i tot amb aquella “dreta” que tant deia combatre en els dies d’esplendor de la seva primera i brillant joventut política. Quan amb un Felipe González encara instal·lat en allò de la “dulce derrota”, Borrell va guanyar les primeres primàries del PSOE per triar nou candidat a la Moncloa, i després va llançar la tovallola enmig del pressing dels felipistes i de l'escàndol Huguet-Aguiar, la investigació per frau fiscal a dos col·laboradors seus a la secretaria d’Estat d’Hisenda. La defenestració de Pedro Sánchez té un clar precedent en aquell episodi que va posar fi a la cursa fulgurant de Borrell per liderar el PSOE. Com també li va succeir a la malaguanyada Carme Chacón, el PSOE mai va perdonar al PSC que promogués candidats propis, o sigui, catalans, per dirigir el partit i el govern d’Espanya.

Borrell sempre va ser un enfant terrible, un Vidal-Quadras del socialisme, a qui molts aplaudien —i aplaudeixen— però, a l’hora de la veritat, volien com més lluny millor. Finalment, després de tant temps de predicar el catecisme homogeneïtzador de les Espanyes, ara advoca directament per la higienització de Catalunya. De fet, és un trajecte polític i discursiu del tot coherent. No debades, la seva intervenció com a orador estrella, al costat del nobel Vargas Llosa, i del comunista Paco Frutos, un altre rediviu, al final del Desfile de la Victoria, vull dir de la magna manifestació per la unitat d’Espanya que va recórrer els carrers de Barcelona el 8 d’octubre, el diumenge després del referèndum, l’ha elevat als altars de la “patria común e indivisible”. Ho sospitàvem. Però una cosa és tenir-ne la sospita i l’altra veure com la plana major del PP i Ciutadans aplaudeixen Borrell amb les orelles un cop la brigada de neteja —us en recordeu, d'aquells piolins del port?— ja ha començat la feina a cops de porra.

"Ara us desinfectarem", els deien els seus botxins als presoners d'Auschwitz davant les dutxes de la mort 

Algunes coses no han canviat a la campanya electoral més anormal que s'ha celebrat mai a Catalunya. Qui hagi seguit els últims vint anys la política catalana i espanyola sap que Pepe Borrell, és molt amic de dir aquestes coses. Tant se val que això de la “desinfecció”, aquesta metàfora cosina germana d’aquell “Limpiando Badalona” de García Albiol a les eleccions municipals del 2015, tingui una genealogia sinistra que connecta amb el pitjor del pitjor de l’Europa negra. Amb aquella “desinfecció” política, ideológica, social, etnocultural… propugnada per qui tots sabem i que va tenir els efectes que tots sabem. "Ara us desinfectarem", els deien els seus botxins als presoners d'Auschwitz davant les dutxes de la mort. Sembla mentida que el socialista Borrell, que durant els seus anys de formació fins i tot va passar un estiu en un kibbutz a Israel, vulgui fumigar-nos la memòria abans que el seu amic Iceta no perdi el ritme de la campanya. O s’equivoqui de partitura.

DIJOUS GRAN MANIFESTACIÓ A BRUSSEL.LES

Escalfem motors per la manifestació de dijous a Brussel.les, al cor de la Unió  Europea.

Avui desenes de catalans ja viatgen a la capital europea, i una concentració a la Grand Place dels que ja han arribat. Endavant.

Desenes de catalans s’han concentrat aquest vespre a la Grand-Place de Brussel·les (Grote Markt, en neerlandès) i han cridat ‘Llibertat’ i ‘Independència’. També s’hi han cantat ‘Els segadors’. Dijous hi ha convocada una manifestació organitzada per la iniciativa Omplim Brussel·les per a demanar l’alliberament dels presos polítics catalans i denunciar la repressió de l’estat espanyol i la inacció de la Unió Europea.

La concentració d’avui ha estat una manifestació espontània prèvia a la gran mobilització de dijous.

VAGA DEL 8 DE NOVEMBRE: CAPACITAT DE COL.LAPSAR EL PAÍS.

La vaga d' avui dimecres 8 de novembre, ha tingut alguns elements nous, s' ha vist una remuntada d' ànims després dels empresonaments i exili de part del Govern Català (i la legitimitat del Govern), hem vist la coordinació dels CDR i també ha posat damunt la taula la possibilitat de col.lapsar de manera efectiva del país o de punts i comunicacions claus amb una estructura des del carrer mateix i molt eficaces.

Coincidim en l' anàlisi que en feia avui un article del Món:

La jornada de vaga ha servit, sobretot, per demostrar al govern espanyol -i bastant més enllà- que l'independentisme social té la capacitat de col·lapsar el país i, a més, prou determinació com per fer-ho. En tant que vaga, la jornada del 8 de novembre ha tingut un seguiment molt desigual, des dels màxims de la universitat fins als mínims de la indústria, però ha sí que ha aconseguit demostrar que l'aplicació del 155 no ha fet minvar la mobilització social a Catalunya. Les eleccions del 21 de desembre no seran un camí planer.

Madrid ha aconseguit escapçar les institucions catalanes, amb tot el desconcert ciutadà que això comporta, però aquest dimecres ha quedat clar que les xarxes de mobilització social tenen plena capacitat de funcionament i una estructura, a peu de carrer, que les fa molt eficaces. El conflicte entra en una fase horitzontal que substitueix -almenys de moment- la lògica del Govern i el Parlament.

Indirectament, la vaga també ha tingut l'efecte d'esmorteir informativament les discrepàncies entre els partits del bloc republicà, que han estat incapaços de traslladar a les llistes l'impuls unitari del carrer. Queda un mes i mig i a l'independentisme li costa donar la imatge de força compacta que necessita per guanyar.

DIMECRES, ATUREM EL PAÍS.

EL PRESIDENT PUIGDEMONT I ELS CONSELLERS EN LLIBERTAT A BÉLGICA.

Ens alegrem, igual que molts milers de catalans i catalanes, que la justicia belga hagi deixat en llibertat al President Puigdemont i als Consellers que estan a Brussel.les.
Continuem. I continuarem defensant la llibertat dels presos que encara estan en presons de Madrid, i continuarem defensant els drets individuals i col.lectius dels catalans i catalanes.

El president Carles Puigdemont i els consellers Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig i Clara Ponsatí han estat posats en llibertat amb mesures preventives, per ordre del jutge belga que els ha pres declaració aquesta tarda. Podran circular lliurement per Bèlgica i s’hauran de presentar al jutjat quan els ho requereixi la justícia belga, segons que ha explicat l’advocat de Serret i Comín, Gonzalo Boye.

Aquest matí, Puigdemont i els consellers s’havien presentat a una comissaria belga en presència dels seus advocats, una vegada la fiscalia belga havia rebut l’ordre de detenció que va dictar la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela.

Ara correspondrà a la justícia belga d’examinar el cas i determinar si hi ha motius per a l’extradició. L’advocat flamenc expert en drets humans que defensa el president Puigdemont, Paul Bekaert, va explicar aquesta setmana a la televisió belga VRT que impugnaria qualsevol petició d’extradició amb l’argument que les penes de presó eren desproporcionades. El jutge belga que es faci càrrec del cas haurà de decidir si Puigdemont i els quatre consellers del govern incorrerien en un risc de tracte inhumà o degradant en cas que fossin empresonats a l’estat espanyol.

Els terminis
El jutge té quinze dies per a decidir si accepta la petició d’extradició que fa Espanya o no. En cas que accepti, Puigdemont i els consellers poden presentar un recurs al tribunal d’apel·lació, que tindria quinze dies més per a decidir.

Aquest tribunal ha d’escoltar totes les parts abans de prendre cap decisió. En cas que tornés a decidir d’extradir-los, encara hi hauria una altra possibilitat de recurs: enviar el cas al tribunal de cassació. Aquest tribunal té trenta dies per a decidir. En total, doncs, el procés es pot allargar dos mesos, amb 30 dies més en casos excepcionals, fins a un màxim de noranta dies.

AMB EL GOVERN LEGÍTIM DE CATALUNYA

Defensarem sempre les nostres Institucions i el nostre Govern, és el nostre Govern legítim.
Ahir 22 mitjans de comunicació catalans van signar un editorial conjunt, entre aquests 22 mitjans estan els més compromesos del país, i ells són els que ens representen.
De la mateixa manera que donem suport total al nostre Govern i Institucions, també donem suport als nostres mitjans i per això us pengem l' editorial d' avui.

Vint-i-dos mitjans catalans han emès un editorial conjunt en què censuren l’empresonament del vice-president i consellers del govern català i en demanen l’alliberament. També fan un clam a la comunitat internacional: ‘Cal que les institucions internacionals es facin càrrec que Catalunya és una nació, que no és cap invent, i que les seves legítimes peticions de democràcia per a resoldre el conflicte amb l’estat espanyol han de ser ateses.’ Llegiu ací el manifest sencer:

«Amb el govern legítim de Catalunya

El govern de Catalunya ingressa avui a la presó en compliment d’un procés judicial en què és acusat de rebel·lió arran de la proclamació de la República. Aquest és un fet demolidor que ens remet a altres moments dramàtics de la nostra història. A més d’aquest empresonament preventiu del vice-president, set consellers i un ex-conseller, la resta del govern i el president Carles Puigdemont són a Bèlgica, pendents d’una ordre de detenció internacional. Per completar aquest escenari, la setmana que ve hauran de prestar declaració la presidenta del parlament i cinc membres de la mesa, afectats també per les mateixes acusacions. Les principals autoritats del país i els dirigents de dues grans organitzacions civils han estat objecte d’unes mesures repressives que obren un fosc panorama.

Pel bé de la democràcia i de la pau, cal que els membres del govern legítim de Catalunya siguin alliberats i que, juntament amb els exiliats, puguin reprendre les seves funcions. Cal que es normalitzi el funcionament sobirà del Parlament de Catalunya. Cal que es tanquin els sumaris oberts contra centenars d’alcaldes, càrrecs públics i més ciutadans. I que no es repeteixin episodis de violència contra la població civil com els del dia 1 d’octubre durant la celebració del referèndum.

Cal que les institucions internacionals es facin càrrec que Catalunya és una nació, que no és cap invent, i que les seves legítimes peticions de democràcia per resoldre el conflicte amb l’estat espanyol han de ser ateses. La nació catalana no serà silenciada amb mesures repressives. Cal que els drets democràtics i nacionals siguin respectats en un context de civisme i tolerància.»

El Punt Avui
Diari Ara
Nació Digital
VilaWeb
El Nacional
Directe
El Temps
Racó Català
El Vallenc
Nova Conca
Revista Esguard
L’Opció
Sàpiens
Descobrir
Enderrock
Bonart
El Món
Tot Sant Cugat
Tot Cerdanyola
Tot Rubí
El Món Terrassa
Revista Mirall

BENVINGUDA REPÚBLICA CATALANA.

Donem la Benvinguda a la República Catalana, entenem que és el desig de milers i milers de persones d' aquest país, que es mereix un govern millor i unes millores en la seva condició política, social i econòmica i cal treballar per aconseguir-ho.
Esperem que tothom estem a l' alçada del moment històric i contribuim en el desenvolupament de les lleis catalanes. Amb calma, serenor i sense cap violència.
En aquest camí, tenim molt més a guanyar que a perdre, malgrat la manca de realisme de l' Estat espanyol actual. Cada dia que passi com a República Catalana, més consolidat.

L' article del Vicent Partal avui a Vilaweb, ens agrada perquè va en el sentit que nosaltres entenem de camí de futur. malgrat els atacs del Govern espanyol al Mossos, no ens posem nerviosos, cada dia és una passa més.

Proclamada la República, Catalunya ha fet aquestes darreres hores els primers passos com a estat independent. Aquestes hores són sempre les més difícils. La normalitat no arribarà de seguida i ens l’haurem de guanyar. Ningú no ens posarà fàcil res. La resta dels estats europeus o bé han callat (i els silencis cal apreciar-los molt, un dia com avui) o bé s’han manifestat en contra del reconeixement diplomàtic del nou estat. Això és normal. Abans de fer cap pas que els enemistarà segurament durant anys amb Espanya, necessiten l’assegurança que la República és una entitat real, forta i que camina per si sola. Només en la mesura que siga visible la capacitat de controlar el territori i que siga efectiu el govern del país, les declaracions en contra d’avui mateix es tornaran reconeixements, com ha passat en totes les proclamacions d’independència. Que ningú no espere, però, cap reconeixement ni aquest cap de setmana ni els dies vinents. Abans ens miraran amb lupa i hauran de passar moltes coses encara.

Sense que et reconeguen els altres estats, no hi ha una independència efectiva. Però per a ser un estat independent no és necessari que et reconeguen els altres estats, en un primer moment. Per això, la cosa més important, i en la qual ens hem de concentrar ara mateix, és superar aquest cap de setmana, primer, i la setmana vinent, després. I l’altra i l’altra i l’altra. Pas a pas.

L’estat espanyol ha reaccionat amb més prudència que no era previsible. Sens dubte, l’avís de Donald Tusk i la Unió Europea en el sentit que no acceptaran una reacció violenta ha fet efecte. Però sense violència, sense una acció violenta, es fa difícil d’entendre de quina manera pensen imposar les decisions que ells opinen que estan emparades pel 155. Diuen que Puigdemont ja no és president, que el govern està destituït, que el parlament ha quedat dissolt i que hi haurà eleccions no sé quin dia de desembre. Però què faran si el president de la República, Carles Puigdemont, continua manant des de palau? Si el govern de la República, el que van triar els ciutadans en les eleccions del 27-S, continua treballant? Si dilluns el parlament legítim de Catalunya es reuneix al palau de la Ciutadella? La decisió de fer aquesta convocatòria tan peculiar d’eleccions al mes de desembre és també un detall molt interessant. Han passat de dir que controlarien la comunitat autònoma de Catalunya durant sis mesos com a mínim a convocar eleccions literalment en el menor temps possible. Alguna cosa es meu que no sabem què és

Nosaltres, mentrestant, ens hauríem de posar al cap ara mateix una sola fita: cada hora és una victòria per a la nova República. Així que la normalitat del pas de les hores, simplement, és el millor que ens pot passar. Que no passe res és, realment, el millor senyal. Que el govern de la República governe i que el parlament de la República legisle és el millor que ens pot passar. I deixem, mentrestant, que Espanya intente fer eleccions no sé quin dia laborable (?!) del mes de desembre. A veure si poden posar urnes, a veure si poden obrir col·legis, a veure quanta gent hi va a votar. Perquè si no les poden fer amb unes mínimes garanties o si vota molt poca gent, aleshores és quan demostrarem al món, eixe dia, que el govern de Madrid ja no controla el territori de la República Catalana. I és a partir d’ací, no crec que abans, que començaran a passar coses en l’àmbit internacional.

PD. Jo tampoc no entenc què  fa la bandera espanyola encara onejant dalt de Palau. L’única explicació que se m’acut és un tecnicisme: el govern de la república encara no s’ha reunit de manera oficial i no ha pogut aprovar, per això, els decrets corresponents.

Pel que fa a la dimissió del director general de la policia, que ningú no faça cap drama. No sé si els he comptat bé però em sembla que Mariano Rajoy ha dit que cessava 140 persones en els seus càrrecs. 139 segueixen on eren i l’únic que ha fet cas del president espanyol es substituirà de seguida. 139 contra un sembla un bon resultat…

AVUI, JORNADA CLAU AL PARLAMENT DE CATALUNYA.

Ahir vam viure unes muntanyes russes impressionants políticament. Amb contactes Govern català- psc- PSOE, Govern català- PNB, PNB-PP, etc. etc.i molts intermediaris com el sr. Urkullu, el sr. Iceta, etc.etc. Uns contactes que portaven a que el Govern Català no havia de declarar la independència i convocar eleccions autonòmiques, a canvi de que el PP-PSOE-Cs suspenguessin el 155, alliberessin els dos presos polítics i retiressin les forces policials espanyoles.
És evident, pel que coneixem, que el Govern català va demanar garanties (i és lògic, la historia és llarga i els incompliments per part dels Governs espanyols han estat moltes), i el Govern espanyol va pensar que les demandes catalanes no es compensaven NOMÉS amb la retirada de la Declaració i la convocatòria d' eleccions autonòmiques. Això dóna una idea del que vol el Govern espanyol: la rendició incondicional de l' independentisme.
Hi ha molts episodis històrics on podem veure la mentalitat colonial espanyola quan es tracta de parlar de temes territorials. Aquesta mentalitat no ha canviat.
I tampoc, en aquestes circumstàncies, es pot anar endarrere i només es pot anar endavant. La Declaració d' Independència no és cap delicte, ni tampoc amb les lleis espanyoles.
Avui 27 d' octubre és un dia clau. Ja en parlarem. No es pot donar cap pas enrere..     

V. Partal avui diu a Vilaweb:

El president Puigdemont ha fet miques el guió que molta gent li havia anat escrivint tenaçment i crec que coordinada aquests darrers dies. Hi ha una frase de la seua compareixença que conté la clau de tot això que ha passat. És quan diu que tots el pressionen a ell, i que en canvi no veu que ningú pressione els qui volen aplicar el 155. Amb els gests d’avui, el president de la Generalitat s’ha espolsat la pressió. De colp. S’ha espolsat la dels seus, que era molt intensa i directa, i també la dels altres. És veritat que ho ha fet d’una manera que ha posat el cor de mig país a un pam de l’infart. Però he de reconèixer que no sé si era possible fer-ho altrament.

Puigdemont ha aconseguit enfocar el debat i netejar-lo. Aclarir de què parlem i què hi ha realment en joc. Demostrar la falsedat de l’argument de base i deixar despullats tots aquells que reclamaven de parlar i dialogar però que de fet només pretenien que la Generalitat es doblegàs a les ordres de Madrid.

Fins i tot crec entendre –vaja, em sembla evident– que ha enviat també dos missatges molt contundents al seu entorn més immediat. Un d’independència personal i lideratge, molt centrat en el seu partit. I un altre, adreçat als seus socis de govern, per a reclamar respecte i forçar tothom a assumir les seues responsabilitats. Puigdemont tenia un camp de mines al davant i n’ha escapat amb un salt acrobàtic. No convoca eleccions, acusa formalment el govern de Mariano Rajoy i posa a les mans de la presidenta del parlament i dels partits que donen suport a Junts pel Sí el pas que s’ha de fer. D’aquesta manera retrata tothom i reclama que tothom es retrate i que ningú no s’amague rere seu.

Finalment, la decisió de Puigdemont ha tingut un altre efecte que em sembla gairebé el més fonamental: ha girat com un mitjó el to de la situació política. Ara les presses, els dubtes i la por han canviat de bàndol i de ciutat: de Barcelona a Madrid. I per això ja hem vist com allà es barallaven el PSOE i el PP mentre que ací el debat ha començat a girar, sense eufemismes, entorn d’allò que és greu, entorn de l’aplicació il·legal d’una colla de mesures que ens volen infligir amagades sota el recurs al 155. L’actitud prepotent i burleta de l’anomenat bloc constitucionalista ha canviat a mesura que passaven els minuts i es trobaven al davant les paraules clares i els arguments contundents no tan sols de Junts pel Sí i la CUP, sinó també d’Albano-Dante Fachin. Es pensaven que ja ho tenien i s’han trobat que ho tenen pitjor que ahir.

Al carrer, mentrestant, la decepció més absoluta es tornava energia encomanadissa. Puigdemont ha fet entendre a la gent, també, que es pot perdre, però que hi ha un camí per a guanyar. La gent ha tastat el fel de la derrota i ha entès que qualsevol preu és més barat que no pas rendir-se. I amb això tinc la sensació que ha capgirat de dalt a baix la decepció viscuda el dia 10, i ha apuntat finalment a la data clau: divendres, 27 d’octubre de 2017.

QUE NO TOQUIN LES NOSTRES ESCOLES, QUE NO TOQUIN ELS NOSTRES MESTRES

Bona editorial avui a Vilaweb. Totalment encertada, que reproduim.

Espanya pensa que és davant una oportunitat històrica. Mariano Rajoy té el control total de la situació política a Madrid. Amb el PSOE completament domèstic i satel·litzat, només Podemos presenta els debats de debò, però és fàcil d’aïllar-lo amb el recurs de presentar-lo com l’antipàtria. És increïble, però quaranta anys després hem tornat al temps de la persecució contra els rojos, separatistes i maçons i el president del govern espanyol vol aprofitar-ho per reescriure la transició i els seus pactes.

Vol aprofitar-ho, enteneu-ho, no pas per aturar l’independentisme sinó per eliminar l’autonomia i qualsevol rastre de plurinacionalitat. Crec que el seu càlcul és erroni, que confon els senyals que li arriben de Barcelona i que la setmana vinent es toparà de cara amb la realitat, però la decisió és clara per part seua. Les seues dues marques, PP i Ciutadans, multipliquen de manera histèrica les crides contra aquesta cosa que en diuen l’adoctrinament –segurament perquè són incapaços d’imaginar una societat on les persones pensen per elles soles. I el PSOE, tristament mut, assenteix amb una certa perplexitat, fent cada dia més el ridícul. Entre els objectius de l’ofensiva, un de ben clar: l’escola.

Aquesta fantasia de l’adoctrinament reclama explicacions que els fanàtics es puguen creure, i una de les més repetides és que l’escola, en el nostre país, adoctrina. Adoctrina, volen dir, contra Espanya. Ho diuen i s’ho creuen i ho diuen i s’ho creuen, no només del Principat sinó també del País Valencià i les Illes, de la Franja. Per això ahir vam veure com atacaven les escoles del nord i del sud, simultàniament i amb una ràbia gens dissimulada. En això, des d’Elx a Figueres som una unitat d’agressió.

Aquest nostre és un país que té la sort enorme de tenir una escola, un moviment educatiu, que treballa des de fa dècades més enllà del que cobra i que sent un respecte reverencial per la societat que l’envolta i pels seus drets. Efectivament, no seríem el que som sense tots els mestres que tant han fet per nosaltres. Aquests mestres i escoles que ja en ple franquisme es van responsabilitzar de retornar-nos el nom de cada cosa i han continuat lluitant per aconseguir-ho sense defallir ni un moment.

I això, que no defallesquen, ells simplement no ho suporten. Ells. Menys encara, em sembla, després del primer d’octubre. Perquè el dia del referèndum van comprovar que en aquest país les escoles no són només aules. Són famílies. Són gent. Són espais que la ciutadania se sent propis. Són comunitats vives. Són focus de debats i catalitzadors d’esperances.

Els cops de porra a la gent feien ràbia. Però molta gent m’ha comentat aquests dies la ràbia enorme que els va fer veure com destrossaven ‘la meua escola’. Aquells malls trencant vidres, aquells armaris rebentats, aquelles taules tirades per terra, aquells espais de cultura violats agressivament, aquells vestidors saquejats, aquelles biblioteques destrossades. Per això, avui no puc deixar de pensar que segurament és perquè han vist com aquest país estima les seues escoles que ara han decidit redoblar l’agressió i l’atac contra aquestes escoles. La consigna, per tant, ha de ser molt clara i la reacció ben contundent: no toqueu els nostres mestres, no toqueu les nostres escoles.

3 ARGUMENTS PER A LA DECLARACIÓ DE DIMARTS 10 D´OCTUBRE.

Ahir va ser un dia especial, per la pressió psicològica contra els catalans i l' aplicació de lúnic argument de l' unionisme (la por). Els bancs traslladen les seus socials a ciutats espanyoles, valencianes i balears, marxen empreses, fins i tot marxen empreses que mai han dit que marxarien (les mentides també són part de l' estrategia unionista) i a més a més una demostració de força sobre la unitat d' Espanya on hi van tots, des de la Falange i SCC fins als socialistes (però això sí sense dir que ho promouen, no sigui dit que conviuen amb les àligues).
Amb 3 parlaments (un d' ells inventat, sempre les mentides de l' unionisme). Ara només cal que ens diguin que han estat més manifestants que l' 11 de setembre. I ja ens haurem de posar a riure.

La veritat, ens cansa aquest insistència en la por: No podeu viure sols, no estareu a la UE, us matxacarem perque tenim més força, us ofegarem econòmicament, etc, etc. QUALSEVOL PERSONA A QUI  PRESIONIN AMB LA POR, EL MILLOR QUE POT FER ES MARXAR. 
No tenim res més a dir.
Us deixem amb l' editorial d' ahir de Vilaweb. És el més raonable que vam llegir:

  TRES ARGUMENTS PER A LA DECLARACIÓ DE DILLUNS (DIMARTS?).

1. En democràcia, la voluntat popular ha de ser la guia del govern del país
En qualsevol país democràtic, els ciutadans decideixen l’orientació del govern amb el seu vot. Al Principat ho vam fer el 27-S i ho hem tornat a fer el primer d’octubre. Cap argument no pot obviar ni menystenir el fet que es van guanyar les eleccions i que s’ha guanyat el referèndum. Per tant, no és que el parlament i el govern hagen de tenir en compte això, sinó que estan obligats a actuar en conseqüència.

Cadascun dels diputats que seuen en els escons de Junts pel Sí i la CUP van ser posats allà responent a un programa electoral que incloïa la proclamació de la independència a curt termini, divuit mesos segons el programa del grup majoritari. I diumenge passat, els herois que van defensar les urnes contra la brutalitat policíaca ho van fer convençuts que d’aquesta manera la independència era més a prop. No es van defensar aquelles urnes per demanar mediacions entre l’estat i la Generalitat, per pactar nous models de relació entre Catalunya i l’estat ni, encara menys, per convocar eleccions autonòmiques.

La declaració de la independència aquest dilluns (dimarts) representa, doncs, el compliment de la voluntat popular contrastada fins al màxim extrem que es pot contrastar avui: mitjançant unes eleccions iguals a totes les anteriors i fetes amb les mateixes regles i mitjançant un referèndum fet amb totes les garanties que es podien posar sobre la taula, en un context de repressió salvatge i il·legal per part de l’estat espanyol.

2. La llibertat no té preu, si l’alternativa és la tirania
Hi ha gent que no ha entès que el seu vot val igual que el meu. Josep Oliu o Isidre Fainé, per posar dos noms sobre la taula. És gent que es pensa que té el dret d’imposar les seues idees al conjunt de la ciutadania perquè la seua opinió és més important que la nostra.

Ells, i gent com ells, ara van dient a tothom qui els vol escoltar que hem de calcular el preu de la independència, que no podem arriscar-nos a fer-la. Ho disfressen d’opinió tècnica, com si haguéssem oblidat que ells sempre, per raons polítiques, han estat en contra de la independència. I com si no fos arriscat seguir en una Espanya on el rei ens amenaça a tots i on la policia és capaç de causar vuit ferits en cada col·legi electoral que visita. Com si no fos arriscat seguir en un estat que viola la seua pròpia constitució i les seues lleis cada dia. Com si no haguérem calculat durant anys el preu de l’espoliació. Com si no haguérem patit la seua arbitrarietat constant.

Si el preu de tenir la república és no tenir ni Caixabank ni Sabadell, benvingut sia. Ens simplifica molt les coses: tindrem un estat, no tindrem la seua pressió ni haurem d’aguantar la seua prepotència i, fins i tot, podrem decidir amb més tranquil·litat encara si volem estar en la Unió Europea o no. Cosa que, després d’aquesta setmana i veient el seu comportament, em sembla un debat imprescindible. Quan l’alternativa és la tirania, el preu de la llibertat ni es considera.

3. El pluralisme es demostra exercint-lo, no intentant suprimir-lo
Un tercer argument que alguna gent va posant sobre la taula aquestes darreres hores per a intentar impedir la proclamació de la independència és el ‘despertar’ de l’espanyolisme a Catalunya. Sorprèn que això siga cap argument.

Les accions armades dels darrers dies han esperonat una presència pública més cridanera de l’espanyolisme. És normal i raonable. Si no protesten ara, quan voleu que protesten? És normal, tenen tot el dret del món i la seua protesta és una mostra més de la pluralitat d’aquest país. Demanar que una decisió política s’ature perquè pot ‘dividir’ el país és no entendre gens com funciona una democràcia. Qualsevol vot divideix, això és inevitable. I la democràcia funciona sobre un joc de majories i minories que s’intenta que siga raonable –cosa que no ho ha estat la darrera dècada en el nostre cas, en què Espanya no ha respectat en cap moment la nostra ‘minoria’ sobre el conjunt de l’estat.

És bo, per tant, que els ciutadans del Principat que volen continuar essent espanyols s’organitzen i es manifesten. Altament positiu. La seua veu ha de ser escoltada i comptada i els seus drets, respectats. Així que, com més organitzats estiguen, millor per a tots. L’actitud que no era normal és la que havien tingut fins ara, que era rebutjar qualsevol debat, refugiant-se rere la violència d’estat. Cal que isquen a la llum pública i que ens escoltem, que debatem obertament de projectes i, si cal, que ens comptem. En la república, es podrà votar tantes vegades com siga necessari sense condicions, ni cops de porra. Perquè així se solucionen les coses, sabent qui és majoria i qui és minoria i entenent quanta majoria ets i quanta minoria ets. Si un dia els espanyolistes guanyen les eleccions i guanyen un referèndum perquè Catalunya torne a ser part d’Espanya, jo ho respectaré escrupolosament i acceptaré el veredicte de les urnes. És l’única condició que els demane ara a ells.

El pluralisme es demostra practicant-lo, no pas amagant-lo ni encara menys suprimint-lo. Dir que fa por que els espanyolistes es desperten és tant com afirmar que fa por el debat i la pluralitat i això no és acceptable. Tret que siga una manera subtil, una altra, d’intentar fer-nos por.

Un apunt final. No m’ha agradat, gens, que es retarde la sessió de dilluns a dimarts. Ni m’agrada, gens, que alguns polítics i opinadors de sobte sembla que tinguen por de fer la declaració d’independència quan no van tenir gens de por de dir a la gent que defensara les urnes. Ho vaig dir l’altre dia i ho mantinc, que aquest govern s’ha guanyat el dret que confiem en ells i vint-i-quatre hores al final només seran una anècdota si, efectivament, la raó del retard és purament tècnica. Però em sembla que no calia.

CATALUNYA. UN PROCÈS REVOLUCIONARI DE NOU TIPUS I NOU FORMAT.

Fa 13 anys que el PP va muntar una campanya en contra de la reforma de l'Estatut català recollint signatures "contra Catalunya" a tot l'Estat; 12 des que el PSOE ho "raspallés" al Congrés fins a reduir-lo a gairebé res; 11 des que els catalans ho aprovessin en referèndum; sis des de la primera consulta independentista a Arenys de Munt que va donar un 96% de sí a la independència; set des que el Tribunal Constitucional ho va triturar; cinc des del començament de les impressionants manifestacions de les Diades que Rajoy considera "rebomboris"; quatre des que Rajoy rebutgés totes les peticions de Mas; tres des de la consulta del 9N en la qual més de milió i mig de catalans va votar per la independència; dos des que les eleccions de desembre de 2015 van donar un Parlament de majoria independentista; un i mig des que el govern de gener del 2016 fixés un full de ruta cap al referèndum (i la independència) de 18 mesos.

No és una decisió precipitada, un salt en el buit, una improvisació. Tant és: el nacionalisme espanyol va considerar que es tractava d'un pla sorgit sobre la marxa, de manera irreflexiva, per ocultar la corrupció de CiU i el 3% i que es vindria a baix i es desinflaria com un suflé. Els mateixos catalans no farien res per fer-ho sinó que s'enfrontarien entre ells, com tenen per costum i, al final, no hi hauria res, ni full de ruta, ni referèndum ni, per descomptat, independència.

Tan segurs estaven els polítics nacional-espanyols, la mirada dels seus intel·lectuals orgànics i els cercles bancaris i empresarials que el suflé es desinflaria, que no es van molestar a articular una estratègia i una tàctica davant la qüestió catalana. No se'ls va ocórrer portar la iniciativa. Això quedava per als catalans. L'Estat espanyol tindria prou amb resistir per guanyar la partida. I així van passar tots aquests anys, amb els independentistes catalans treballant activament per la seva causa, articulant propostes, eixamplant la seva base original i elaborant un discurs que ha acabat sent hegemònic a Catalunya i un relat independentista davant dels quals el nacionalisme espanyol no contraposava res, no reaccionava, no mostrava cap tipus d'iniciativa.

Quan queden escasos dies per a la realització del referèndum anunciat amb 18 mesos d'antelació, els diferents corrents polítics que integren l'arc parlamentari espanyol han experimentat la urgència del moment. El suflé no només no ha baixat sinó que ha pujat. Els partidaris del referèndum segueixen sent majoria aclaparadora, el vot independentista es manté i les forces polítiques que el postulen estan més unides i són més actives que mai.

A la vista de la situació, des de la dreta neofranquista governant fins a les diverses oposicions, la dinàstica del PSOE, la dels dos nous moviments C's i Podem, s'aglomeren al centre de l'escenari del fòrum públic aportant solucions precipitades, d'últim minut, tractant desesperadament de trobar una via, no de resoldre la qüestió, sinó d'impedir un referèndum que cap d'elles, ni la dreta ni les esquerres van acceptar mai, encara que Podem hagi fet de vegades posat de donar-li suport.

La dreta del PP, la principal responsable de la deriva independentista, s'ha negat sempre a un altre tipus de diàleg, de concessió, fins i tot de mer reconeixement de la condició d'interlocutor de l'independentisme. Ancorada en el seu pretext dogmàtic del respecte a la llei, aquella que poc oculta que el seu propòsit és portar la qüestió a la confrontació directa per aplicar la violència i la repressió, únic llenguatge que entén i, d'aquesta manera, aspira a una derrota de l'independentisme que justifiqui la seva política de nova submissió de Catalunya.

El PSOE ha fet alguns intents d'última hora de trobar una solució intermèdia a força de ressuscitar un caduc federalisme en el qual en el fons no creu, però ha acabat fent pinya amb la dreta, donant suport a la seva política de repressió per la força bruta i consolant-se amb la vaga promesa que a partir del fracàs del referèndum al cost que sigui, s'obrirà una imprecisa forma de diàleg en la qual, en realitat, no està interessat ningú.

L'esquerra neocomunista, les seves confluències i els seus referents catalans han aportat a la desesperada -i en una situació de perill per a la seva integritat física- una nova proposta de tercera via entre la tercera via del PSOE i el respecte al principi democràtic de l'autodeterminació dels pobles que hauria d'haver acceptat sense més, actuant en conseqüència i recolzant l'única alternativa avui legítima: el referèndum vinculant de l'1 d'octubre amb o sense pacte amb l'Estat.

Tots ells van tenir temps de sobres i no van fer res perquè mai van creure que Catalunya havia iniciat un procés revolucionari de nou tipus. De res servia el joc dels aparells ideològics i repressius de la Constitució de 1978, ni el pseudorreformisme del PSOE, ni la demagògia populista de Podem en el seu intent de substituir l'horitzó d'independència per fosques logomàquies.

Ha passat el temps de les martingales i solucions transitòries. Els 18 mesos del full de ruta han posat a cadascú al seu lloc i han desemmascarat als que no jugaven net. La sort està tirada i ha de decidir entre un nacionalisme espanyol opressiu, corrupte, agressiu i sense projecte ni perspectiva i l'opció independentista catalana que fundarà la República a Europa obrint una nova època per a la mateixa Europa, per a Espanya i, sobretot, per a Catalunya. (R. Cotarelo a El Món.).

EN MARXA EL COP D' ESTAT CONTRA LES INSTITUCIONS CATALANES

L' editorial d' avui del Nacional ens sembla que resumeix perfectament el que està passant. I dóna una veu més que no s' atemoreix davant el retrocés de la llibertat d' expressió a Catalunya i a Espanya.

Catalunya viu en aquestes hores difícils un cop de l'Estat contra les seves institucions i la democràcia. Un cop tou que té diferents fronts i que pretén per la via dels fets liquidar l'autonomia catalana, assetjar el president i el conjunt del Govern, instaurar un estat de terror i de por en la ciutadania i, finalment, impedir el referèndum del pròxim 1 d'octubre. La repressió és de tal magnitud que en aquests moments l'Estat de dret a Catalunya i les llibertats civils -de manifestació, d'opinió, de premsa, d'empresa- estan seriosament en risc, amenaçades. I, així, amb aquestes dures paraules, i per què no dir-ho, amb tristesa i preocupació profunda, s'ha de dir.

L'Estat ha fet un pas molt perillós, segurament, sense valorar prou bé el moviment que duia a terme. El microclima colpista de Madrid, sempre disposat a solucionar les coses per la força. L'Estat ha dut a terme un moviment a la desesperada de qui sap que només per la força pot impedir el normal funcionament de la democràcia a Catalunya, important-li poc el fet de posar en risc la convivència a Catalunya teixida durant generacions i que la dictadura franquista lluny d'esquerdar va ajudar a cohesionar. Amb tota seguretat, no serà diferent en aquesta ocasió, més enllà de governants i partits que, en comptes d'acceptar que el 80% dels catalans volien votar, han optat per mesures coercitives sense base legal i impròpies d'una democràcia occidental. Però això, també ho saben ells.

A aquesta provocació, perquè, al cap i a la fi, no és cap altra cosa, s'ha de respondre amb serenitat i amb fermesa. Amb la mateixa serenitat que el poble de Catalunya ha fet gala des de l'any 2010, en què el Tribunal Constitucional va liquidar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i que després, a través de mobilitzacions milionàries als carrers, ha reivindicat primer el pacte fiscal, més tard l'estat propi i finalment la independència de Catalunya. La revolució dels somriures, com ha estat conegut el moviment català, que ha admirat Europa, ha de seguir igual sense moure's ni un mil·límetre del seu hàbitat natural i no caure en les provocacions que està rebent. El somriure i els clavells. Contundència i serenitat. Aquest ha de ser el marc de la rèplica que impulsin les entitats sobiranistes.

Però la resposta també ha de ser ferma i inequívoca per part del Govern i de les institucions catalanes. La democràcia només es pot defensar amb més democràcia i d'aquest camí no ha d'apartar-se en aquesta hora difícil davant de la repressió i les amenaces que està rebent. El referèndum de l'1 d'octubre és avui més necessari que mai i els demòcrates, siguin independentistes o no, estan cridats a respondre amb el seu vot al cop de l'Estat que s'està produint a Catalunya. Les urnes han d'omplir-se de paperetes i l'aïllament del Partit Popular ha de fer-se evident amb sis, amb nos i amb vots nuls. Són els ciutadans els que estan convocats a donar aquesta resposta més enllà del que decideixi o pensi aquest o un altre partit polític.

Fa ja molt temps que al Partit Popular el conflicte català se li va escapar de les mans i ha portat Espanya a un atzucac. Els seus socis, Ciutadans i Partit Socialista, en són igual de responsables. Sobretot, els segons, que han renunciat a la seva història i han perdut la seva identitat. L'envit no és fàcil i els temps de l'equidistància i de les zones de confort han desaparegut. És el preu que han de pagar per deixar la política en mans de la justícia i de la policia. Per renunciar a l'acord i al pacte. Pel pensament únic i l'atac a la democràcia. Per tot això, cal ser al costat de les institucions catalanes, del Govern i del Parlament. Perquè només així els catalans podrem defensar la democràcia.

CONCENTRACIÓ DAVANT LES CONSELLERIES, I LLOCS DE REGISTRES A CATALUNYA.

Davant l' atac sistemàtic a les llibertats bàsiques (expressió, premsa, informació, vot,...) i la intervenció davant les Conselleries del Govern Català, Catalunya, Nació, Independència fem una crida a defensar les nostres Institucions democràtiques i Govern i una crida a la defensa dels nostres drets i llibertats.
Avui s' han fet crides a la concentració, a les quals donem suport. 

 CRIDES A LES CONCENTRACIONS:
L’ANC i Òmnium han fet una crida a defensar les institucions arran de l’assalt de la Guàrdia Civil espanyola. Aquest matí s’ha activat una operació per assaltar instal·lacions del govern català, començant pel Departament d’Economia.

Jordi Sànchez, president de l’ANC, des de Twitter, ha fet una crida als ciutadans a acudir a la seu del Departament d’Economia.

 Òmnium ha fet la mateixa crida a Twitter i ha demanat que ‘tothom vagi a donar-hi suport’ i que no es deixin intimidar pels escorcolls de la Guàrdia Civil.

 Aquestes són les adreces de les conselleries i empreses assaltades per la Guàrdia Civil espanyola:

·         Conselleria d’Economia. Rambla de Catalunya 19, Barcelona

·         Conselleria d’Exteriors. Carrer de la Pietat, 4 Barcelona

·         Conselleria de Benestar i Família. Passeig del Taulat, 266-270, Barcelona

·         Conselleria de Governació. Via Laietana, 26 Barcelona

·         Empresa Indra. Carrer de Roc Boronat, 133 Barcelona

SOLIDARITAT DE IZQUIERDA CASTELLANA AMB CATALUNYA.

Molta satisfacció per l' acte de començament de campanya del SI a Tarragona i agraïment a tots i totes els assistents.

Apofitem per posar-vos un vídeo de suport al referèndum des de Izquierda Castellana. Pensem que un video així no hauria de ser una excepció i que alguns potser haurien de dubtar d' aquest pensament únic imposat pel Govern espanyol sobre Catalunya.

AVUI A LES 20:00 ACTE DE COMENÇAMENT CAMPANYA REFERÈNDUM A TARRAGONA

Comença la campanya del Referèndum.
Avui a Tarragona, acte de començament.
Endavant.!!!

TEXT DE L' ACTE DE L'11 DE SETEMBRE DE LA COMISSIÓ INDEPENDENTISTA FOSSAR DE LES MORERES.

 Companys i companyes,

Aquest 11 de setembre tenim la satisfacció de cel.lebrar dues coses:

1. Que fa 40 anys que l’ independentisme va tornar a omplenar el Fossar de les Moreres, cosa que no havia passat des del franquisme. I per tant el sentiment de la majoria de catalans i catalanes es va poder expresar lliurement al cor de la capital catalana.

 2. Que aquest 1 d' octubre estem convocats a un referèndum que culmina l'acumulació de forces fetes al voltant de l' independentisme. Aquesta acumulació de forces s’ ha fet en diferents etapes:

a) la primera etapa a partir de posar els arguments del país damunt la taula i explicar qui som i on volem anar

b) en la segona, el qüestionament de la "transició,´" i de la Constitució basada en tres pilars intocables (no s’havia de qüestionar l’ esperit del 18 de juliol i el cop d’ estat franquista, la monarquia era intocable i també la unitat d’ Espanya).

c)  la tercera va girar al voltant de la reforma de l'Estatut, la retallada i les seves conseqüències (entre 2006 i 2010) i

d) la quarta és l’ etapa de les grans manifestacions, la negativa a pactar res per part de l’ Estat espanyol i la guerra mediàtica oberta contra Catalunya (etapa de 2012 a 2017).

 Tot això ha portat progressivament al qüestionament de la monarquia, al qüestionament de l' estatus quo espanyol amb un sistema de relleus (PP-PSOE) i la mort del sistema autonòmic i de les terceres vies.

Davant de la situació, l'única proposta viable posada sobre la taula és la creació d' una nova República Catalana.

Com en tot referèndum, només hi ha tres opcions: a) si volem formar aquesta nova República,

b)si volem continuar igual o pitjor en un estat que va recentralitzant i c) votem en blanc..

També com en tots els referèndums s' obre una campanya electoral i nosaltres VOTAREM SÍ.

Tenim moltes raons per a fer-ho. Aquestes són algunes: 

1. Per una República Catalana que garanteixi el benestar dels seus ciutadans i ciutadanes i un repatiment just de la riquesa......votarem Sí.

2. Per una República Catalana que garanteixi una societat oberta, plural i intercultural....votarem Sí

3.Per un país on els nostres jubilats i jubilades puguin tenir la seguretat de disfrutar d'unes pensions dignes........votarem sí

4.Per un ensenyament i un sistema sanitari, públics, gratuïts i de qualitat........ votarem sí

5. Perquè el català sigui la llengua oficial a Catalunya.........l'1 d'octubre vorarem Sí

6.Per una Catalunya inclusiva on tothom hi tingui cabuda i tots hi pugui anar trobant el seu lloc, segons les seves capacitats (ja que això vol dir inclusiva) ......votarem Sí

7.Perquè els nostres joves tinguin una sortida laboral digna i no estiguin condemnats a l'atur, el treball precari o l'exili econòmic.......votarem Sí.

8. Perquè hi hagi una política cultural al servi de les classes populars i no sigui un bé de luxe per minories.....votarem Sí

9.Per una República Catalana solidària amb tots els pobles del món …....votarem Sí.

10 .Per construir un nou país des de zero, més just, més democràtic i on totes les opinions hi tinguin cabuda (també el dret de vot i la llibertat d’ expressió, en aquest moment qüestionats).....votarem Sí

11.Per tenir veu pròpia a Europa i el món, sense intermediaris …..votarem Sí.

12.Per una República Catalana respectuosa amb el medi ambient , lliure de nuclears i on les polítiques econòmiques no les dictin les grans companyies elèctriques......votarem Sí.

13.Per una República Catalana que recuperi la memòria històrica dels que han lluitat per la llibertat de Catalunya i totes les víctimes de la repressió.......votarem Sí

14. Per un Estat Català lliure de corrupció on totes les persones puguin viure del seu treball i esforç i no de l'especulació, l'amiguisme i el frau.....votarem Sí

15. Per una república que garanteixi l' habitatge a tota la población…., votarem  SI.

16. Perquè mai més grans empreses (com Endesa, Adif, Telefònica o Aena) tinguin alts beneficis a Catalunya i facin inversions mínimes al territori i perquè, al contrari,  quan es facin grans projectes es compti amb els habitants del territori i no amb els interessos d'uns quants (i parlem dels casos com els transvassaments, cas Castor, fraking, aturada de projectes d'energies novables, etc.)  Perquè això no passi més ……......Votarem    SI.   

17. Perquè la República Catalana és la millor proposta presentada i que pot garantir el nostre futur i el dels nostres fills i filles. PERÒ TAMBÉ PER DIGNITAT  I PER AQUEST POBLE....................votarem   SI.