Bona editorial avui a Vilaweb. Totalment encertada, que reproduim.
Espanya
pensa que és davant una oportunitat històrica. Mariano Rajoy té el control
total de la situació política a Madrid. Amb el PSOE completament domèstic i
satel·litzat, només Podemos presenta els debats de debò, però és fàcil
d’aïllar-lo amb el recurs de presentar-lo com l’antipàtria. És increïble, però
quaranta anys després hem tornat al temps de la persecució contra els rojos,
separatistes i maçons i el president del govern espanyol vol aprofitar-ho per
reescriure la transició i els seus pactes.
Vol
aprofitar-ho, enteneu-ho, no pas per aturar l’independentisme sinó per eliminar
l’autonomia i qualsevol rastre de plurinacionalitat. Crec que el seu càlcul és erroni,
que confon els senyals que li arriben de Barcelona i que la setmana vinent es
toparà de cara amb la realitat, però la decisió és clara per part seua. Les
seues dues marques, PP i Ciutadans, multipliquen de manera histèrica les crides
contra aquesta cosa que en diuen l’adoctrinament –segurament perquè són
incapaços d’imaginar una societat on les persones pensen per elles soles. I el
PSOE, tristament mut, assenteix amb una certa perplexitat, fent cada dia més el
ridícul. Entre els objectius de l’ofensiva, un de ben clar: l’escola.
Aquesta
fantasia de l’adoctrinament reclama explicacions que els fanàtics es puguen
creure, i una de les més repetides és que l’escola, en el nostre país,
adoctrina. Adoctrina, volen dir, contra Espanya. Ho diuen i s’ho creuen i ho
diuen i s’ho creuen, no només del Principat sinó també del País Valencià i les
Illes, de la Franja. Per això ahir vam veure com atacaven les escoles del nord
i del sud, simultàniament i amb una ràbia gens dissimulada. En això, des d’Elx
a Figueres som una unitat d’agressió.
Aquest nostre
és un país que té la sort enorme de tenir una escola, un moviment educatiu, que
treballa des de fa dècades més enllà del que cobra i que sent un respecte
reverencial per la societat que l’envolta i pels seus drets. Efectivament, no
seríem el que som sense tots els mestres que tant han fet per nosaltres.
Aquests mestres i escoles que ja en ple franquisme es van responsabilitzar de
retornar-nos el nom de cada cosa i han continuat lluitant per aconseguir-ho
sense defallir ni un moment.
I això, que no
defallesquen, ells simplement no ho suporten. Ells. Menys encara, em sembla,
després del primer d’octubre. Perquè el dia del referèndum van comprovar que en
aquest país les escoles no són només aules. Són famílies. Són gent. Són espais
que la ciutadania se sent propis. Són comunitats vives. Són focus de debats i
catalitzadors d’esperances.
Els cops de
porra a la gent feien ràbia. Però molta gent m’ha comentat aquests dies la
ràbia enorme que els va fer veure com destrossaven ‘la meua escola’. Aquells
malls trencant vidres, aquells armaris rebentats, aquelles taules tirades per
terra, aquells espais de cultura violats agressivament, aquells vestidors
saquejats, aquelles biblioteques destrossades. Per això, avui no puc deixar de pensar
que segurament és perquè han vist com aquest país estima les seues escoles que
ara han decidit redoblar l’agressió i l’atac contra aquestes escoles. La
consigna, per tant, ha de ser molt clara i la reacció ben contundent: no toqueu
els nostres mestres, no toqueu les nostres escoles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada