Per contra, ens alegra el viatge del President català Puigdemont a França i a altres llocs per tal de fer una política exterior efectiva, real i positiva per a la població catalana.
Foto d' arxiu del Margallo a València.
El ministre espanyol
d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, va originar ahir un altre dels
seus incidents diplomàtics. En un acte públic es va atrevir a criticar Bèlgica,
país soci de la Unió, perquè una part de les competències de política exterior
d’aquell estat són a mans de les regions.
El motiu concret és que,
la setmana passada, els parlaments de Valònia i de Brussel·les van decidir de
vetar el Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i el Canadà (CETA) i
això farà que no es puga aplicar. La irresponsabilitat i la ignorància del
ministre espanyol és enorme i només la supera el seu atreviment, que el duu a
qüestionar l’ordre constitucional belga. Això i la seua monumental
incoherència.
Bèlgica aplica en
política exterior dos principis clau. El primer és l’anomenat ‘In foro interno,
in foro externo’. Segons
aquest principi, els governs ‘regionals’ exerceixen les seues competències tant
a l’interior com a l’exterior. I, per tant, no és que els governs ‘regionals’
tinguen el dret de fer política exterior, sinó que en tenen l’obligació, perquè
la política exterior de Bèlgica en els afers que són competència exclusiva de
Flandes, Valònia o Brussel·les la fan aquests tres governs i no pas l’estat
belga.
L’estat els
posa a disposició les ambaixades i tots els serveis diplomàtics necessaris,
però no tan sols reconeixent sempre que Valònia i Flandes poden signar tractats
internacionals o mantenir relacions bilaterals, sinó també defensant el segon
principi bàsic de la política exterior belga, que és el de la igualtat dels
governs. Margallo es tornarà boig
quan ho sàpiga, però és que, quant a política exterior, a Bèlgica no hi ha
jerarquia i les institucions federals, valones i flamenques treballen en peu
d’igualtat, exactament al mateix nivell totes tres. El govern federal
simplement no pot imposar res als regionals ni tan sols dirigir la política
exterior, que ha d’anar coordinada per força i sempre.
(Per cert, que aquest
hauria pogut ser un model interessant per a una altra Espanya, però
aquesta altra Espanya ja sabem que no existirà mai).
Atacant aquesta forma de
govern, Margallo és molt incoherent i atrevit perquè és evident que ell no
admetria que ningú qüestionàs l’ordre constitucional espanyol com ell
s’atreveix a fer-ho amb el belga. Però no únicament per això. Més enllà dels
processos d’independència i tot, és incontestable que en el món d’avui els estats
ja no poden tenir el monopoli de les relacions exteriors. I n’hi ha un munt de
casos i exemples interessants. Estats que concedeixen a unes parts d’aquests
estats el dret de conduir les pròpies relacions internacionals.
Però és que resulta –i
aquesta és la incoherència suprema de Margallo, i el ridícul també– que el
ministre Margallo, al mateix temps que critica Bèlgica, manté relacions
diplomàtiques directes amb les illes Cook, per a posar un exemple.
Concretament, des del 29 de gener del 1998. La pregunta és si Margallo ignora
que les illes Cook són un territori associat a Nova Zelanda que, per la mateixa
raó que Valònia i Flandes, té el dret de mantenir relacions bilaterals amb qui
vulga, o si simplement està tan encegat que ja no és capaç ni de mirar les
llistes del seu ministeri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada