S.I. INSTA LA GENERALITAT A DESOBEIR.

El TSJC ha sorprès establint la utilització mínima del castellà sense esperar el que digui el Constitucional.
L' actuació contra la llengua catalana sembla que no té aturador, no és estrany que algunes entitats i partits han demanat la desobediència.
També "Defensem l' Escola en català" s' ha posicionat clarament en contra i SI ha instat a la Generalitat a desobeir les sentències que imposen el castellà.
Els que vivim a Catalunya sabem que hi ha escoles que aquest 25 % en castellà ja el superen, potser caldria legislar sobre aquestes escoles i no sobre les denuncies dels de sempre, amb els interessos de sempre (i que tots sabem sobradament).

MARXEM JA ! No tenim més temps per perdre en coses absurdes com els atacs del Govern espanyol al català.

SI insta la Generalitat a desobeir les sentències judicials que volen imposar el castellà a l'escola

Nou cop judicial a la immersió lingüística. Avui s'han conegut diverses interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, mitjançant les quals el TSJC preten establir la utilització mínima del castellà un 25 per cent de l’horari lectiu.

Davant d'aquest nou atac al sistema d'immesió lingüística, un sistema d'èxit acadèmic i de cohesió social exemplars, Solidaritat Catalana per la Independència insta la Generalitat de Catalunya a desobeir les sentències judicials que pretenen imposar el castellà a les escoles catalanes.

Tanmateix, SI recorda que l'actual Llei d'Educació de Catalunya (LEC) no blinda el sistema d'immersió lingüística. Cal que el Parlament de Catalunya aprovi una nova llei que blindi de forma explícita el model, com la que va impulsar Solidaritat el 2011 sota el títol “Defensem l’Escola en Català” i que comptà amb el suport de més de 200.000 signatures.

Recordem que aquest atac s'emmarca dins l'estratègia de genocidi cultural que el Govern espanyol està portant a terme arreu dels Països Catalans:  la denominació de LAPAO a la Franja, l'asfíxia de l'ensenyament o el tancament de les emissions radiotelevisives a les Illes i al País Valencià, són motius que mostren que tenim molta pressa per assolir la independència de tota la Nació.

MONTORO PREFEREIX AMAGAR LES BALANCES FISCALS.

Sorprenent l' actitut del Govern espanyol, comencen la campanya pel NO a Catalunya (ja sabeu, NO, NO i NO) repetint fins el cansament què ens passarà si marxem (fora de la UE, fora dels crèdits "mundials", fora del "mercat espanyol", gairebé fora del món...) i quan arriben a un dels punts claus econòmics, es neguen a publicar les balances fiscals perquè poden donar arguments als independendentistes.
Si no les publiquen i si les publiquen manipulades (que és el que finalment hauran de fer) encara tenim més raons els independentistes per marxar d' Espanya. I ja en tenim moltes de raons.
L' espera fins al novembre se' ns farà llarga, francament.

A un diari gens sospitós d' independentista (tot el contrari) com La Vanguardia, en Germà Bel  publicava això:

Mort el gos...
La no publicació de les balances fiscals mostra que a Espanya, d'il·lustrat, no ha tocat ni el despotisme

Germà Bel

La convenció del PP ha posat de llarg la recepta del Govern central per a la qüestió catalana: no, no, i no... i dret a saber: el dret dels catalans a conèixer la veritat enfront de les mentides difoses per institucions i mitjans de comunicació de Catalunya. El primer pas d'aquesta estratègia ha estat anunciar la supressió de les balances fiscals perquè, segons Montoro, "no poden ser mai motiu de divorci econòmic ni polític. Són una forma de mesurar fluxos públics entre territoris. El Govern impulsarà que a través d'experts econòmics canviem la metodologia. I passem a parlar de comptes públics regionalitzats en lloc de balances fiscals". Ergo, mort el gos, morta la ràbia, deu pensar el govern.
És una conducta consolidada amb governs del Partit Popular. Com va expressar el 16 de maig de 2012 a l'emissora Catalunya Ràdio Francisco Álvarez-Cascos, que va ser ministre de Foment: "A vegades les veritats no es poden explicar, quan no poden ser enteses responsablement". És que som uns irresponsables que fem servir malament la informació que ens concedeix el govern! ¿Informació oberta i transparència? Això és per a ciutadans més responsables de països més avançats. Es nota que per allà fora va triomfar la Il·lustració.
Crec que la supressió de les balances fiscals obeeix també a un motiu menys confessable. Després de tant anunci d'imminent publicació de la balança del 2009 sense neutralitzar el dèficit central, per minimitzar artificialment el dèficit fiscal de Catalunya, deu haver produït espant el Frankenstein engendrat per la no-neutralització. Sembla que no sabrem mai les dades corresponents a l'any 2009, però podem simular què hauria passat el 2005 (per al qual sí que es van calcular les balances) si aquest any l'Estat hagués tingut el mateix dèficit que el 2009.
Doncs bé, amb un dèficit com el del 2009 i sense neutralització, el 2005 Catalunya hauria tingut equilibri fiscal amb l'Estat i només les Balears haurien tingut dèficit. Però és que a més a més haurien proliferat els superàvits fiscals (percepció de transferències) superlatius: Extremadura (26% del PIB), Astúries (24% del PIB), Galícia (18% del PIB), Castella i Lleó (16% del PIB)... Imagineu el malestar de tants presidents autonòmics, gairebé tots del Partit Popular, en transcendir aquests nivells relatius de subsidi, i les consegüents trifulgues. És el que té especular amb la no neutralització del dèficit central, quan arriba a tals dimensions. Dóna per a un parell de columnes de premsa negant el dèficit fiscal de Catalunya, i buscant aquests 16.000 milions ocults davant dels ulls. Però quan s'aplica a tot Espanya engendra un Frankenstein impresentable en públic.
Aquesta és l'explicació més plausible de la supressió de les balances fiscals, i de la creació dels comptes públiques territorialitzats, amb metodologia a la carta. Això mostra un parell de coses. Primer, que si convé (si no agraden els estàndards internacionals) a Espanya també s'inventa. Segon, que l'ocultació de la informació que no convé és la traducció pràctica del dret a saber pel Govern central. A Espanya, d'il·lustrat, no ha tocat ni el despotisme.

Aquests dies hem llegit molts comenatris de diferents polítics espanyols, des de l' espanyolisme més dur (Cospedal, Gallardón, Margallo, Feijoo, i els sempre presents Sanchez-Camacho o "Manos Limpias") fins a polítics espanyols més suaus.
Però sempre queda el regust amargant de saber que la major part de la "intel.lectualitat" espanyola segueix fil per randa les directrius dels mitjans "nacionals" (de Madrid). Per sort, de tant en tant, hi ha alguns (són pocs, però molt objectius) que s' atreveixen a dir que Catalunya no és el que diu la Sra. Sanchex- Camacho, Cospedal, Margallo o qualsevol dirigent espanyol a través dels seus altaveus.

Suso de Toro, mereix una presència que ja havia tingut en aquest bloc. Dir les coses clares no és poca cosa i més si es diuen en un territori dominat absolutament (majoria absoluta) pel PP.
Això és el que explicava Vilaweb:

Suso de Toro: 'Una Espanya que sotmeti els catalans per la força no és cap democràcia'

'Acudits de catalans' és el titular d'un article que l'escriptor gallec Suso de Toro ha publicat a ElDiario.es i que té un gran impacte a la xarxa. De Toro hi explica que la ciutadania espanyola està completament desinformada sobre la realitat catalana i que tota la premsa espanyola assumeix i difon, amb més desvergonyiment o menys, el relat de les televisions de la ultradreta; com ho redueixen tot a conflictes de partits i neguen que hi hagi milions de catalans que demanen la consulta. 'Rajoy hauria de començar demanant perdó als catalans', diu.

'En relació amb això que passa a Catalunya, el gruix de la ciutadania espanyola està completament desinformada. Persones que es diuen de dretes o d'esquerres repeteixen amb més o menys contundència o enuig els mateixos comentaris de les televisions i emissores de la ultradreta', escriu Suso de Toro. 'L'hegemonia d'aquestes idees permetrà al sistema polític espanyol que la societat accepti com a natural una mesura política antidemocràtica: prohibir la celebració d'una consulta.'

I insisteix en aquesta idea: 'La premsa espanyola està completament d'acord en la seva línia editorial: donen suport al govern [espanyol] i no volen que se celebri el referèndum. N'hi ha que mantenen una veritable campanya d'agitació espanyolista i uns altres que ho fan amb més finor, amb tribunes constants sempre en la mateixa direcció i informacions esbiaixades.'

També es qüestiona l'argument repetit per polítics i mitjans espanyols sobre la inviabilitat de la independència de Catalunya: 'No té sentit argumentar una vegada i una altra que Catalunya no seria viable econòmicament, que li aniria malament, que el govern no els permetria d'entrar a l'euro, que ningú no els fa cas per allà fora (bé, excepte la BBC)…' I es demana com li aniria a Espanya sense Catalunya.

Suso de Toro considera que s'ha faltat el respecte dels catalans, i opina que en gran mesura el creixement de l'independentisme respon a una dignitat ferida, després d'haver maldat per un projecte compartit amb Espanya. 'La propaganda acaba encegant els mateixos que la difonen, se l'acaben creient, creuen que els catalans són uns nens immadurs que simplement s'han emocionat i que ja els passarà quan vegin que no poden fer res.'

Però ell no creu pas que als catalans els passi: 'La majoria de la societat catalana ja no forma part de cap projecte compartit que es digui Espanya. La majoria dels catalans ja han traspassat mentalment una ratlla, contemplen Espanya des de fora.' I acaba reblant: 'Una Espanya que tingui sotmesos per força els catalans no és cap democràcia.' 

2014: TIME FOR OUTSIDE ACTORS TO HELP STEER THE CATALAN PROCESS?

Podem estar una mica més optimistes amb la gran tasca que estan fent moltes entitats catalanes de l' interior i de l' exterior per tal de donar una informació sobre què vol  Catalunya i què passa a Catalunya. Pensem que és una tasca necessària que hem de fer entre tots i que ajudi a posar un contrast a les informacions esviaixades de personatges com el Ministre espanyol Margallo.

Un dels molts exemples és el full en anglès (i altres llengües) del Col.lectiu Emma, que aprofitem per a  penjar-lo perquè el veieu i que també serveixi per a la seva difussió:


 2014: Time for outside actors to help steer the Catalan process?

Catalans have set off on a road that could lead to their nation's independence from Spain. The reasons they advance for wanting to take that road – historic, cultural, economic, social and political – have been thoroughly explained and are increasingly recognized as valid in many quarters. For some, the decision to seek an alternative to the present political arrangement was made only after all proposals to help reshape the state as a true "nation of nations" had been met with rejection, often with the added grievance of a humiliating treatment. And, lately, with a hardening of the other side's positions and a drift back toward illiberal policies calling to mind a dictatorial past that Spain was supposed to have overcome. Many feel that failing to act now would mean accepting the subordinate role reserved to Catalonia in the Spanish order, today and in history, and ultimately giving in to Spain's design of complete assimilation.

Catalans have now drawn up a plan of their own, and so far they have been giving the world an example of how things should be done. Patiently, taking action only after their proposals had been repeatedly turned down. Inclusively, relying on the strengths of all segments of society and not rejecting anyone on any grounds. Peacefully, coming out in hundreds of thousands into the streets to declare their determination, showing no hostility to others and spurning every form of violence. Democratically, with their elected representatives acting on the people's wishes rather than dictating an agenda from above, and managing to bring together unlikely partners from the right and the left in a wide coalition. Responsibly, with most political forces – excluding only those that excluded themselves from the beginning – working to reach a deal and drive the process forward. And with an open mind: even now, the Catalan leadership is offering to explore with their Spanish counterparts every option of a negotiated agreement rather than going for a rash unilateral move. If this doesn't have all the markings of a velvet revolution, what does?

2014 will be a crucial year for Catalonia. All signs – the balance of political forces in Parliament, the consistent results of every opinion poll and the impressive demonstrations, not to mention the lack of credible alternatives on the unionist side – point to the fact that a tipping point has been reached. A majority of Catalans want a real change, and their representatives have pledged to provide the means for them to determine the direction that this change should take. Their proposal – and the obvious way to dispel all doubts about the Catalans' intentions ¬– is a referendum on the issue, much like the one that is planned for Scotland in September. No one beyond Spain's borders is seriously questioning the legitimacy of that course of action. And yet the Spanish establishment – with the government and the opposition united in an unsettling show of intransigence on this point – is hell-bent on preventing it. This is how things stand at the beginning of the new year – in an awkward impasse.

***

Up to now, the official line in international circles is that the Catalan situation is Spain's internal affair. Everyone's aware, however, that whichever way things play out the consequences won't stop at the border and that, if allowed to drag on, the present uncertainty will be damaging to all – in Catalonia, in Spain and beyond. If the Spanish side keeps refusing to budge and if every proposal coming from Catalonia continues to be blocked on a technicality or simply ignored, some form of involvement by third parties may be required to break the deadlock. The good offices of external actors could indeed help Spain reach its own tipping point. Much as they resist the idea, the people there no less than the politicians will have to come to terms with the fact that, paraphrasing PM Cameron's words about Scotland, Catalans can't be kept in Spain against their will.

A measure of quiet diplomacy is probably all that is called for at this stage. Foreign actors who have a definite clout over a cash-strapped and politically bruised Spain may want to use that clout to nudge its politicians into doing the sensible thing. There have already been a few public hints to that effect, and probably more than a few private ones as well. But, even this early in the game, a stronger signal would not be out of order. Especially to ensure that there is no foul play – and, one would hope, no violence – on the part of those who feel that their interests may be threatened by the Catalans' choice. And it should also be clear to all that things have reached a stage where any attempt to sideline the Catalan people – by denying them their right to speak, by strong-arming their leadership or by trying to fix a last-resort deal behind closed doors – won't help solve the problem but only postpone it and compound it. The only acceptable outcome from a democratic perspective at this point is a vote, and the immediate goal for all should be helping to find a way for Catalans to have their say. And then, if they do indeed decide that they want their own state, it will be everyone's responsibility to watch over the ensuing process in order to guarantee that it is the people's freely expressed will that carries the day.

   

UNITAT PP-PSOE A CATALUNYA?

Ja veiem com van les coses: el psc cada vegada és més petit i el PSOE cada vegada més gran.
 Era necessari fer aquest pas per no tenir dubtes de que PP i PSOE els dos grans partits (que a Espanya en diuen "nacionals", creats a la "transició") encararrien aquesta fase del procès junts i amb els mateixos objectius.
No ens calen les paraules del sempre present Rodríguez Ibarra, ni les del dirigent dels "socialistes" extremenys per adonar-nos d' on anem: la creació d' un front espanyolista amb suficient capacitat per enfrontar-se a l' independentisme dins de Catalunya. Ja podem parlar d' un front PP-PSOE (amb la col.laboració necessaria dels Ciudadanos, Cañas inclòs)?

Segons S. Cot ( a nació digital) ja hi podem comptar:


No hi ha matisos. Tal i com diu Juan Carlos Rodríguez Ibarra, "Rubalcaba ha demostrat lideratge i ha prestat un enorme servei a Espanya possibilitant que el president Rajoy sàpiga que pot seguir comptant amb el suport del PSOE per contenir el desafiament dels sobiranistes catalans". Per si no s'entengués encara, l'expresident extremeny ja ni tan sols té en compte les sigles del PSC i es refereix a "el PSOE com a partit defensor de la unitat d'Espanya en terres catalanes". De manera que, ja de forma explícita, queda clar que el PSC està a les ordres de Mariano Rajoy.

La coincidència estratègica entre PSC i PP és tan absoluta que, a hores d'ara i pel que fa a Catalunya, no es pot citar ni un sol argument que distingeixi, ni tan sols estèticament, el partit d'Alfredo Pérez Rubalcaba/Pere Navarro del de Mariano Rajoy/Alícia Sánchez-Camacho. Tots dos estan instal·lats en el no a tot i no hi ha tonalitats. I si n'hi ha, s'expulsen.

Per tot plegat, és evident que a partir d'ara si el PSOE i el PP presenten llistes separades a Catalunya estaran cometent un frau polític. Tal i com va deixar claríssim ahir Mariano Rajoy, hi ha un acord total per combatre el catalanisme i això implica que, necessàriament, l'acció política de Pere Navarro estarà coordinada amb la d'Alícia Sánchez-Camacho. Com deien els llatins, l'amor i la tos no es poden ocultar (amor tussique non celatur). O sigui que, almenys dins del PSC, el socialisme català s'ha acabat.

LES ESTELADES TAMBÉ AL DAKAR.

Fins i tot a Xile, alguns catalans i catalanes expliquen qui som i què volem.
Cal que ens expliquem al món i l' actitut dels catalans i catalanes a Xile és molt important.
La presència al Dakar és una bona excusa. Felicitats.

Expatriats catalans a Xile reben els pilots del Dakar amb estelades

Membres de l'ANC-Xile amb les estelades al punt d'arribada del Dakar 2014. Foto: Laia Tort 

Noticia de Nació Digital.

Un grup d'expatriats catalans a Xile, aplegats a l'entorn de la sectorial xilena de l'ANC, s'han desplaçat aquest dissabte a Valparaíso per rebre-hi els pilots participants al Dakar amb estelades, en tant que és la ciutat on s'hi realitzen les voltes d'honor i hi té lloc el lliurament dels premis, amb la preceptiva pujada al podi dels guanyadors.

Una de les participants en l'acció propagandística, Laia Tort, explica a Nació Digitalque no han tingut cap inconvenient per situar-se ben a prop de la línia d'arribada, aconseguint difondre el procés català entre els curiosos: "No hem tingut cap problema. De fet, quan hem arribat molta gent ha vingut a fer-se fotos amb nosaltres i a preguntar." A més, quan feien les proves de so, "com que estàvem situats just a davant, ens han preguntat d'on eren aquestes banderes, i ho han explicat a tothom per megafonia".

A més, explica Tort, expatriada a Xile per motius de feina, també els han entrevistat des de l'Agència France Presse, amb la particularitat que "la càmera també era una noia catalana".

Les estelades, doncs, acompanyaran l'èxit català aconseguit en aquest Dakar, amb les victòries de Nani Roma, Marc Coma i Laia Sanz. Es preveu que a mitjanit (hora catalana) sigui quan els pilots pugin al podi.

Membres de l'ANC-Xile amb les estelades al punt d'arribada del Dakar 2014. Foto: Laia Tor
t

2 PREGUNTES: On van els socialistes? Estem d' acord en què alguns "amics" improvisats no ens convenen?

On van els "socialistes"?
un amic ens enviava ahir un correu amb aquest retall històric del 1977 (que us pengem a continuació), no s' entèn perquè estan discutint i oposant-se a cada cosa que es vol fer en aquest país si no és per posar pals a les rodes directament.
Si volen federalisme, encara amb més raó hem de ser independents, per  fer una proposta seriosa. El seu problema és que la poposta federalista neix morta: no són ningú per a fer una proposta així (no els tindrà ningú en compte) i a més a més no tenen interlocutors a l' altra part ni ningú a qui li interessi el federalisme a Espanya. On van els "socialistes"?

https://scontent-a-cdg.xx.fbcdn.net/hphotos-prn1/t1/q71/1524878_10203238101499492_1597010961_n.jpg

_________________________________________________________________________________

La segona pregunta: a qui li interessa aliar-se amb en Maroni, Bossi, la Lliga Nord, ni cap entitat propera al feixisme ni al racisme?
Francament creiem que a ningú en aquest país. Si aconseguim ser independents i fer un país nou, aquest, a més a més de lliure, no ha d' arrossegar deficiències del passat (corrupció, racisme, feixisme, centralisme, especulació...).
Maroni i els maronis que vinguin a sondejar el pati, no ens convenen per a res. Compte, perquè aquí hi va la nostra seriositat i el nostre projecte de país per al futur proper.  

Coincidim plenament amb el comentari d' avui d' en Partal a Vilaweb:

Roberto Maroni no és benvingut

·                                  Roberto Maroni, president de la Llombardia i líder de la xenòfoba Lliga Nord, emprèn demà un viatge al Principat amb un objectiu principal: aprofitar-se del ressò internacional del procés d'independència català. Per raó del seu càrrec institucional, és impossible d'evitar la visita, però crec que precisament per això tenim la responsabilitat, tots, de deixar clar que aquest personatge no és benvingut i també que el moviment cívic i polític sobiranista català no té res a veure amb allò que ell representa. 

La Lliga Nord és un moviment populista i xenòfob que usa una identitat inventada, la de la Padània, per a reclutar l'adhesió popular a un moviment que va contra el sentiment plural, inclusiu i democràtic que és a la base del sobiranisme català. Ací no demanem a ningú d'on ve, sinó què vol ser. Ací creiem que una societat és més rica com més diversa és. I ací lluitem per un projecte d'estat al servei de tothom, sense distincions ni privilegis. La nació catalana té un gran passat, però avui ens interessa molt més el futur i en aquest futur hi cap tothom, sense distinció d'origen, ni llengua, ni religió ni cultura. Així ha estat sempre i així continuarà essent.

Quan van començar els referèndums populars per la independència, l'any 2009, el moviment sobiranista va veure clar de seguida que tothom hi tenia dret de vot, inclosos naturalment els emigrants més recents. No es pot construir un país deixant-ne al marge gent que hi viu. I no era pas cap decisió circumstancial, sinó que s'incardinava en una profunda tradició del catalanisme que el president Pujol havia fixat amb aquella frase segons la qual 'és català qui viu i treballa a Catalunya'. Només des de la mala fe, doncs, es pot barrejar el nostre moviment amb aquest altre, la Lliga Nord, que proclama la desigualtat entre els ciutadans del seu país com a praxi política. Nosaltres no tenim res a veure amb ells ni en volem saber res. I no solament això: des de Catalunya crec que tots convenim que treballarem perquè Europa no caiga mai en el cau fosc on els de la Lliga voldrien entaforar-nos a tots.

UNA ACTIVISTA ES LLIGA AMB UNA BOSSA AL CAP A TARRAGONA.

Els partits unionistes espanyols utilitzen tots els trucs i maneres al seu abast perquè no es faci un referèndum a Catalunya. Res de nou, ja ho sabiem.
Els seus dirigents diuen des de Madrid i des de Barcelona (però no quan van a Brussel.les, Berlin o Londres) que "la consulta no es farà".
Al mateix temps obren una campanya per impedir que es pugui organitzar un referèndum cridant als alcaldes que no cedeixin el cens electoral dels seus municipis (per tant no deuen tenir tant clar que "no es farà"). I alguns alcaldes cauen a la pesada (com el de Tarragona).
Cal dir que hi ha alcaldes que no són independentistes que han entès perfectament que no es pot negar a la població de fer una pregunta i votar-la i per tant cediran el cens (com el d' El Vendrell), té la seva lògica.
El que no entenem és que l' alcalde de Tarragona caigui en el parany i agafi de companys de viatge al PP (amb el descredit creixent dels seus dirigents i tots/totes els implicats/es que surten dia sí i dia també, especialment a la proper País Valencià) o que agafi de companys de viatge als Ciudadanos (lerrouxisme reciclat que demana a Rajoy mà dura contra el govern català).
L' alcalde de Tarragona, Ballesteros, s' ha posat en un bon embolic i ha agafat mals companys de viatge (no ens estranya si segueix al seu dirigent, el sr. Navarro).
Avui ja ha tingut un primer tast del dur que pot ser l' any si no canvia d' orientació. La Jill Love ha protagonitzat una protesta en ple centre de la ciutat, amb el suport d' Els Verds.

Una activista es lliga amb una bossa al cap a Tarragona a favor de la consulta.

(de Vilaweb). L'activista Jill Love s'ha lligat avui amb una bossa al cap davant l'ajuntament de Tarragona per demanar al batlle, el socialista Josep Fèlix Ballesteros, que cedeixi el padró per al cens de la consulta del 9 de novembre. Amb aquesta acció, impulsada pels Verds i que ha tingut el suport de la CUP i de l'ANC, l'activista ha simbolitzat l'ofec que pateix Catalunya pel fet de no tenir permès l'exercici del dret de decidir. En l'acció de protesta, duia un cartell amb l'escrit 'Catalunya s'ofega. Senyor alcalde, no ens negui el dret de decidir el nostre futur' i amb els logotips d'els Verds i de Love Revolution. 

LA UNIÓ EUROPEA I ELS UNIONISTES ESPANYOLS.

Sense haver legislació sobre un cas d' independència d' un territori pertanyent a un estat membre de la UE (com Escòcia i Catalunya), els unionistes espanyols (PP-C's-PSOE) en fan una biblia i afirmen que en quedarem fora.
Francament a nosaltres no ens fa cap por de quedar-nos-en  fora (en cas que així passi, que això és una especulació pura del PP-PSOE, amb el suport necessari de Durao Barrosso), però fora de la UE hi ha vida també. No s' acaba la vida a la UE.
Ara també ens amenacen que no podrem fer el referèndum perquè no ens cediran els censos municipals (la Camacho intenta fer punts dins del PP, recolzada pels psc-PSOE, Navarros i Ballesteros, com no podria ser d' altra manera). Així que, farien bé els unionistes de reduïr les amenaces, ja no funcionen.
Els arguments (no en tenen) es redueixen a les amenaces, però nosaltres continuem endavant.
També pels exaltats unionistes, caldria tenir en compte algunes veus diferents dins l' UE (senzillament perquè la legislació no és gens clara, de fet no n´hi ha sobre aquest tema).

Un conseller d'Estat francès veu inviable que l'Estat català surti de la UE

El responsable de relacions internacionals del Consell d'Estat francès, Yves Gounin, sosté que "hauria hi tindria molt a perdre si tingués [Catalunya i Escòcia] en quarantena" (de Nació Digital).

El principal think tank francès en matèria de relacions exteriors, l'Institut Français des Relations Internationales (IFRI), comença a debatre seriosament què passaria entre Catalunya i la Unió Europea (UE) en cas d'independència. El responsable de relacions internacionals del Consell d'Estat francès, Yves Gounin, explica a l'article Les dynamiques d’éclatement d’États dans l’Union européenne : casse-tête juridique, défi politique, a la revista Politique Étrangère, que no veu gens clar l'argument espanyol d'una expulsió automàtica de la UE, i sosté que l'Estat català no haurà de demanar el reingrés al club comunitari com un país més, com podria ser Turquia, sinó que "l'absència de precedents equiparables, la inseguretat jurídica i la magnitud del desafiament obligaran les parts a negociar". "No és la resposta més aclaridora a la pregunta. És sens dubte la més realista", rebla.

Yves Gounin, format a la prestigiosa Escola Nacional d'Administració, va ser director de gabinet del ministeri d'Afers Europeus entre 2011 i 2012, durant el govern de François Fillon. Valora tant els arguments d'independentistes catalans i escocesos com els dels estats britànic i espanyol, i afirma: "Una vegada creuat el Rubicó independentista, Europa hauria hi tindria molt a perdre si tingués aquests nous Estats en quarantena: els seus emprenedors no hi podrien pas invertir, els seus joves no hi podrien estudiar, els seus treballadors no hi podrien circular lliurement, els seus pescadors, navegar-hi..."

"Per tant, ens podríem preguntar quin interès tindria la Unió a complicar la (re)admissió d'aquests Estats", puntualitza, per recomanar tot seguit: "La solució més raonable seria negociar simultàniament la independència i l'adhesió a la UE."