En aquestes eleccions hem sentit disbarats grossos, pensavem que era difícil superar els de la Virreina Soraya i els dels dirigents del PP-Cs, però Borrell (baró del PSOE) ens ha situat en el punt més alt.
"Som un país malalt", em sembla que seria més lògic pensar que el malalt és ell i no el país, però ell endavant, perquè es posa la capa de l' Espanya més negra i s' hi troba a gust.
Per una altra part, BONA RESPOSTA DEL QUIM MONZÓ, responent a aquest personatge.
Avui El Nacional penja un article de David González que ens sembla prou adient com a anàlisi de la situació d' en Borrell i l' Espanya i l' Europa negra.
"Vaig a desinfectar-me abans de ficar-me al llit. Amb
salfumant n'hi haurà prou, calculo. No crec que calgui fer servir calç,
suposo". Així ha respost aquest dissabte l’escriptor Quim Monzó les següents
paraules de Josep Borrell: “Tu ets molt bona persona i els
perdonaries de seguida, però l'han fet molt grossa. Està bé això de cosir
ferides, però abans cal desinfectar. Cal curar el
cos social, per això cal passar bé el desinfectant i, després, esclar, s'ha
de cosir. Perquè una societat no pot viure si el quaranta i escaig per cent de
la gent està convençuda que fora li aniria millor. Això no pot ser. Si una
proporció tan gran de la gent pensa que estaria millor fora, aquest és un país
malalt".
La "bona persona" a qui
al·ludia aquest divendres en un míting l’exministre i expresident del Parlament
europeu és el seu amic i candidat del PSC a les eleccions del 21-D, Miquel
Iceta, a qui va esmenar la plana pel fet d’haver advocat per l’indult
dels dirigents independentistes processats. Pel que sembla, no n'hi ha prou
que una part dels candidats, dos dels tres amb més possibilitats d'assolir
la presidència, Oriol Junqueras (ERC)
i Carles Puigdemont, estiguin en presó o a l'exili.
Immobilitzats per fer campanya mentre Borrell treu el pot de Zotal o DDT per
"desinfectar" Catalunya, començant, va afegir, pels seus mitjans
públics.
En el règim del 155, si Borrell fos
independentista, hauria estat denunciat i possiblement detingut per incitació a
l’odi després d’haver animat a “desinfectar” de dirigents “indepes” el
"cos social" català. Però resulta que l’enginyer de la Pobla de Segur
diu el que diu, i ho pot dir, perquè ell no s’ha equivocat de bàndol. Borrell
parla des de la riba on els discursos contra l’independentisme, o, simplement
contra els partidaris d’una democràcia que permeti decidir als catalans com es
volen relacionar amb l’Estat espanyol, tenen premi.
En el règim del 155, si Borrell fos
independentista hauria estat denunciat i possiblement detingut per incitació a
l’odi
Qui, per contra, s’ha equivocat i, a
més, fa baixar expectatives a la seva candidatura als sondejos és
Iceta. Per això, el candidat del PSC ha hagut de recular, i retirar la seva
proposta del debat electoral per “prematura”. Iceta ja s’havia esmorzat
divendres amb l’editorial d’El
País demanant-li que tornés al seny i la recta via. Un episodi
calcat d’aquell en què, davant la tempesta desfermada als despatxos de Ferraz i
la Moncloa que tan bé coneix, es va haver de menjar amb patates, com se
sol dir, la via canadenca, el referèndum pactat amb l’Estat, per resoldre el
conflicte Catalunya-Espanya. El règim del 155 no permet ni la més mínima
dissidència, ni tan sols les de les terceres vies, la qual cosa hauria de
preocupar, i molt, a Iceta i, més encara, a Ramon
Espadaler, l’antic secretari general de la Unió d’en Duran i Lleida i ara
número 3 del PSC per Barcelona.
El règim del 155 no permet la mínima
dissidència, ni tan sols la de les terceres vies: Iceta i Espadaler
s'haurien de preocupar
Borrell és un clàssic de moltes
campanyes. Un clàssic ressuscitat de l’anticatalanisme —no només de
l’antiindependentisme— més ferotge i reaccionari, sempre disposat a curar
Espanya del mal català, es digui Pujol, Maragall o Puigdemont. La plaga. Quan
es tracta de defensar l'Espanya una, Borrell, que no és “nacionalista”, malgrat
que pocs polítics s’han omplert tant la boca com ell de parlar de la sang i
dels cognoms del personal, començant pels seus, catalaníssims, s’abraça
amb qui faci falta. Fins i tot amb aquella “dreta” que tant deia combatre
en els dies d’esplendor de la seva primera i brillant joventut política. Quan
amb un Felipe González encara instal·lat en allò de la “dulce
derrota”, Borrell va guanyar les primeres primàries
del PSOE per triar nou candidat a la Moncloa, i després va llançar la
tovallola enmig del pressing dels
felipistes i de l'escàndol Huguet-Aguiar, la investigació per frau fiscal
a dos col·laboradors seus a la secretaria d’Estat d’Hisenda. La defenestració
de Pedro Sánchez té un clar precedent en aquell episodi que va posar fi a
la cursa fulgurant de Borrell per liderar el PSOE. Com també li va succeir a la
malaguanyada Carme Chacón, el PSOE mai va perdonar al PSC que promogués
candidats propis, o sigui, catalans, per dirigir el partit i el govern
d’Espanya.
Borrell sempre va ser un enfant terrible, un
Vidal-Quadras del socialisme, a qui molts aplaudien —i aplaudeixen— però, a
l’hora de la veritat, volien com més lluny millor. Finalment, després de tant
temps de predicar el catecisme homogeneïtzador de les Espanyes, ara advoca
directament per la higienització de Catalunya. De fet, és un trajecte polític i
discursiu del tot coherent. No debades, la seva intervenció com a orador
estrella, al costat del nobel Vargas Llosa, i del
comunista Paco Frutos, un altre rediviu, al final
del Desfile de la Victoria, vull dir de la magna manifestació
per la unitat d’Espanya que va recórrer els carrers de Barcelona el 8 d’octubre,
el diumenge després del referèndum, l’ha elevat als altars de la “patria común
e indivisible”. Ho sospitàvem. Però una cosa és tenir-ne la sospita i l’altra
veure com la plana major del PP i Ciutadans aplaudeixen Borrell amb les orelles
un cop la brigada de neteja —us en recordeu, d'aquells piolins del port?— ja ha
començat la feina a cops de porra.
"Ara us desinfectarem", els
deien els seus botxins als presoners d'Auschwitz davant les dutxes de la
mort
Algunes coses no han canviat a la
campanya electoral més anormal que s'ha celebrat mai a Catalunya. Qui hagi
seguit els últims vint anys la política catalana i espanyola sap que Pepe
Borrell, és molt amic de dir aquestes
coses. Tant se val que això de la “desinfecció”, aquesta metàfora
cosina germana d’aquell “Limpiando Badalona” de García
Albiol a les eleccions municipals del 2015, tingui una genealogia sinistra que
connecta amb el pitjor del pitjor de l’Europa negra. Amb aquella “desinfecció”
política, ideológica, social, etnocultural… propugnada per qui tots sabem i que
va tenir els efectes que tots sabem. "Ara us desinfectarem", els
deien els seus botxins als presoners d'Auschwitz davant les dutxes de la mort.
Sembla mentida que el socialista Borrell, que durant els seus anys de formació
fins i tot va passar un estiu en un kibbutz a Israel, vulgui
fumigar-nos la memòria abans que el seu amic Iceta no perdi el ritme de la
campanya. O s’equivoqui de partitura.
