La renúncia dels independentistes
flamencs afebleix el nou govern belga
Els principals partits flamencs i valons van arribar a un
principi d'acord de govern, dilluns, després de mig any amb
un executiu interí. Ara, però, l'independentista Nova
Aliança Flamenca ( N-VA), coalitzat amb el
demòcrata-cristià CD&V de qui hauria de ser el primer
ministre belga, Yves Leterme, ha dit que rebutja l'acord i
no formarà part del govern. Leterme podrà ser investit
primer ministre amb els vots dels seu parit i dels valons,
però no comptarà amb majoria entre els electors flamencs.
No és necessari que el govern belga compti amb un suport majoritari a les dues
comunitats, però sí que, fins ara, s'havia considerat altament desitjable.
La segona dificultat amb què s'enfrontarà el nou govern serà que bona part dels
flamencs veuran amb desconfiança el nou govern de Laterme, que ja d'entrada
no és capaç de mantenir al seu costat un partit amb qui va concórrer
conjuntament a les eleccions.
El president de N-VA, Bart De Wever, diu que la decisió no influirà en la coalició
electoral que manté amb el CD&V. Però si trenca la federació, diversos analistes
apunten que l'electorat més nacionalista del CD&V podria veure's seduït per les
formes de l'N-VA, una situació que encara qüestionaria més el paper de
Leterme.
Dos blocs de transferències.
Els principals partits de les dues comunitats van acordar dues tongades de
transferències estat-comunitats. Ara, l'estat dóna a Flandes i Valònia
competències en urbanisme, agricultura, habitatge i trànsit, unes transferències
amb què N-VA està d'acord.
També van acordar que el 15 de juliol es tornarien a asseure a la taula i
negociarien sobre les ajudes a l'atur i la natalitat, la política sanitària i la reforma del sistema electoral de Brussel•les, uns aspectes que els independentistes
flamencs creuen insuficients. El CD&V opina que l'acord comporta una reforma
que satisfà les demandes de les dues comunitats i insinua que podria buscar un
altre soci.
Incertesa des de juny
Bèlgica va celebrar eleccions el 10 de juny del 2007. El guanyador de les
eleccions i líder de la coalició cristianodemòcrata flamenca, CD&V/N-VA, Yves
Leterme, va renunciar a formar govern després de més de dos mesos
d’infructuoses negociacions. Intentava unir en un mateix executiu els liberals
flamencs Open VLD i els seus homòlegs valons, els humanistes CDH i els liberals
MR. La coalició, popularment anomenada 'la taronja blava', va mostrar-se
impossible per les demandes flamenques de major llibertat i la intransigència
dels partits valons. La resta de partits també va intentar articular algun tipus de
majoria alternativa, però sense sortir-se’n.
Finalment, al desembre es va constituir un govern estable, amb el suport dels
demòcrata-cristians flamencs i valons, els liberals d'ambdues comunitats i els
socialistes francòfons. El nou govern ja va néixer condicionat temporalment fins
que hi hagués un nou acord, ja que el primer ministre que l'encapçala, Guy
Verhofstadt, va patir una derrota seriosa a les eleccions.
divendres, 29 de febrer del 2008
divendres, 22 de febrer del 2008
L´ex-president Cossiga i els independentismes català, basc i galleg.
Cossiga reclama a Espanya que reconegui l'autodeterminació de
catalans, bascos i gallecs.
L'ex-president italià vol que els EUA i la UE pressionin el
govern espanyol perquè ho faci.
L'ex-president italià Francesco Cossiga ha dit que la Unió
Europea i els Estats Units haurien de pressionar el govern
espanyol perquè desisteixi de reprimir les nacions
catalana, basca i gallega i els reconegui el dret
d'autodeterminació. Cossiga s'ha pronunciat així tenint en
compte l'ampli reconeixement internacional del nou estat
de Kosovë, que ha estat saludat pels EUA i pels grans
estats europeus. Espanya, en canvi, no l'ha reconegut.
Segons Cossiga, Espanya adopta una actitud franquista envers els militants
independentistes bascos, catalans i gallecs.
D'una altra banda, les autoritats sèrbies han reaccionat amb indignació al
reconeixement de Kosovë pels grans estats: els EUA, França, el Regne Unit,
Austràlia, Alemanya i Itàlia. Ahir mateix el primer ministre, Vojislav Kostunica, va
retirar l'ambaixador de Washington i va dir que tractaria igualment tots els
països que reconeguessin el nou estat kosovès. A més, el parlament serbi va
aprovar una resolució declarant nul•la i il•legal la proclamació.
Ahir els ministres d'Afers Estrangers de la Unió Europea es van reunir per pactar
una posició comuna sobre la independència kosovesa, però no hi va haver
unanimitat: sis dels vint-i-set estats membres no la van voler reconèixer, entre
els quals Espanya, Grècia, Romania i Xipre. En vist d'això, la presidència
eslovena va decidir que cada estat fes com volgués. Doncs bé, els grans estats
europeus, com Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit, han dit que
reconeixerien l'estat de Kosovë, igual que els Estats Units, que ja ho han fet
oficialment. En efecte, la secretària d'estat nord-americana, Condoleezza Rice,
va comunicar ahir que els Estats Units reconeixien oficialment l'estat sobirà de
Kosovë i que el president Bush acceptava la petició del país balcànic d'establir-hi
relacions diplomàtiques. I, és clar, va felicitar els kosovesos.
Andorra s'espera a reconèixer Kosovë
El Ministeri d'Afers Estrangers andorrà va comunicar que, abans de reconèixer el
nou estat, esperaria la reacció dels Estats Units i de la majoria de països
membres de la UE (en el moment del comunicat aquests estats encara no
s'havien manifestat). La ministra d'Afers Estrangers, Meritxell Mateu, és fora, en
un viatge oficial, i no farà cap més comunicat abans dimecres, quan es reunirà
el consell de ministres.
Ara, l'oficina del portaveu del govern andorrà ha explicat que sospesarien amb
més atenció el reconeixement de Kosovë quan tinguessin confirmació oficial del
reconeixement del nou país pel president francès i copríncep andorrà, Nicolas
Sarkozy. De totes maneres, si Espanya s'entestés a oposar-s'hi, el
reconeixement andorrà podria ajornar-se 'sine die'.
catalans, bascos i gallecs.
L'ex-president italià vol que els EUA i la UE pressionin el
govern espanyol perquè ho faci.
L'ex-president italià Francesco Cossiga ha dit que la Unió
Europea i els Estats Units haurien de pressionar el govern
espanyol perquè desisteixi de reprimir les nacions
catalana, basca i gallega i els reconegui el dret
d'autodeterminació. Cossiga s'ha pronunciat així tenint en
compte l'ampli reconeixement internacional del nou estat
de Kosovë, que ha estat saludat pels EUA i pels grans
estats europeus. Espanya, en canvi, no l'ha reconegut.
Segons Cossiga, Espanya adopta una actitud franquista envers els militants
independentistes bascos, catalans i gallecs.
D'una altra banda, les autoritats sèrbies han reaccionat amb indignació al
reconeixement de Kosovë pels grans estats: els EUA, França, el Regne Unit,
Austràlia, Alemanya i Itàlia. Ahir mateix el primer ministre, Vojislav Kostunica, va
retirar l'ambaixador de Washington i va dir que tractaria igualment tots els
països que reconeguessin el nou estat kosovès. A més, el parlament serbi va
aprovar una resolució declarant nul•la i il•legal la proclamació.
Ahir els ministres d'Afers Estrangers de la Unió Europea es van reunir per pactar
una posició comuna sobre la independència kosovesa, però no hi va haver
unanimitat: sis dels vint-i-set estats membres no la van voler reconèixer, entre
els quals Espanya, Grècia, Romania i Xipre. En vist d'això, la presidència
eslovena va decidir que cada estat fes com volgués. Doncs bé, els grans estats
europeus, com Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit, han dit que
reconeixerien l'estat de Kosovë, igual que els Estats Units, que ja ho han fet
oficialment. En efecte, la secretària d'estat nord-americana, Condoleezza Rice,
va comunicar ahir que els Estats Units reconeixien oficialment l'estat sobirà de
Kosovë i que el president Bush acceptava la petició del país balcànic d'establir-hi
relacions diplomàtiques. I, és clar, va felicitar els kosovesos.
Andorra s'espera a reconèixer Kosovë
El Ministeri d'Afers Estrangers andorrà va comunicar que, abans de reconèixer el
nou estat, esperaria la reacció dels Estats Units i de la majoria de països
membres de la UE (en el moment del comunicat aquests estats encara no
s'havien manifestat). La ministra d'Afers Estrangers, Meritxell Mateu, és fora, en
un viatge oficial, i no farà cap més comunicat abans dimecres, quan es reunirà
el consell de ministres.
Ara, l'oficina del portaveu del govern andorrà ha explicat que sospesarien amb
més atenció el reconeixement de Kosovë quan tinguessin confirmació oficial del
reconeixement del nou país pel president francès i copríncep andorrà, Nicolas
Sarkozy. De totes maneres, si Espanya s'entestés a oposar-s'hi, el
reconeixement andorrà podria ajornar-se 'sine die'.
Això que anomenem democràcia
Això que anomenem democràcia
El govern britànic, segons que explica The Guardian, va rebre informació falsa del govern espanyol, que reclamava la detenció d'un grup de paquistanesos procedents de Barcelona. Segons el govern espanyol, aquests paquistanesos eren fugitius de la suposada cèl•lula gihadista arrestada al Raval i per demostrar-ho van passar unes dades que la policia londinenca ha qualificat públicament de falses. Si ja era difícil d'empassar-se l'operació Raval, ara els dubtes s'han fet més grossos. Potser per això el govern americà ha decidit immediatament de relacionar la cèl•lula de Barcelona amb l'assassinat de Buttho i embolica que fa fort! Però el fet real és que els 'gihadistes' detinguts a Londres són ben lliures al Paquistan. Perquè han tingut sort de no ser detinguts a Barcelona... A Londres la policia els va detenir i els va començar a interrogar en l'avió mateix. Després foren portats al centre de la ciutat i foren interrogats, encara amb més dedicació, fins que van veure que allò no tenia ni cap ni peus. Els policies britànics van captar que l'única 'prova' aportada pels espanyols era la declaració d'un confident de la policia francesa que ningú no sap ben bé qui és. Aquest confident havia arribat un dimecres a Barcelona i, amb una capacitat extraordinària d'infiltració, ja havia aconseguit, el dissabte següent, la detenció espectacular d'una dotzena de ciutadans, acusats de preparar atemptats suïcides a Barcelona. Però sense que es trobaren les bombes. Sense rastres concrets de res. Sense comunicacions interceptades que en pogueren donar fe. Sense contactes amb ningú del Paquistan que resultara sospitós. Sense propaganda d'al-Qaida trobada en cap escorcoll. Sense material per a poder preparar res. Massa poc bagatge per a una policia com la britànic! a que aviat va copsar fins a quin punt s'havien equivocat amb aquella detenció. Així, doncs, van amollar sense condicions els presumptes gihadistes procedents de Barcelona i els van deixar embarcar tranquil•lament en un avió cap al seu país. Tanmateix, al Paquistan les detencions, les de Londres i les de Barcelona, no havien agradat gens. I com que els detinguts de Londres eren, a sobre, pròxims al president Musharraf, el govern britànic es va haver de disculpar. I què va dir en la disculpa? Que els espanyols li havien passat proves falses. No proves incompletes, parcials o poc creïbles, sinó falses. I després, ja que aquestes tenien l'origen a França, va acusar també el govern francès. En vist d'això, la pregunta és: si segons la policia britànica són falses les proves aportades a Londres, podem sospitar que les mateixes proves són igual de falses també a Barcelona? Les detencions del Raval són estranyes i gens clares. I cada dia que passa, la cosa s'embolica més. Si hi ha proves contra algun dels detinguts, no les hem pogudes veure encara, però tot indica que no n'hi ha. Tot indica que ha estat un error monumental i que el govern espanyol ha volgut tapar l'error enviant els detinguts de Barcelona a la presó, a diferència d'allò que ha fet el govern britànic. I és això, precisament això, que espanta més. Espanta de pensar que, si et detenen a Barcelona pots preveure que aniràs a la presó, sense proves si cal, mentre que, si et detenen a Londres i no troben cap prova, et demanaran disculpes i et deixaran en llibertat. En la diferència entre una policia i una altra, entre un sistema judicial i un altre, entre un govern i un altre hi ha això que anomenem democràcia.
V. Partal
El govern britànic, segons que explica The Guardian, va rebre informació falsa del govern espanyol, que reclamava la detenció d'un grup de paquistanesos procedents de Barcelona. Segons el govern espanyol, aquests paquistanesos eren fugitius de la suposada cèl•lula gihadista arrestada al Raval i per demostrar-ho van passar unes dades que la policia londinenca ha qualificat públicament de falses. Si ja era difícil d'empassar-se l'operació Raval, ara els dubtes s'han fet més grossos. Potser per això el govern americà ha decidit immediatament de relacionar la cèl•lula de Barcelona amb l'assassinat de Buttho i embolica que fa fort! Però el fet real és que els 'gihadistes' detinguts a Londres són ben lliures al Paquistan. Perquè han tingut sort de no ser detinguts a Barcelona... A Londres la policia els va detenir i els va començar a interrogar en l'avió mateix. Després foren portats al centre de la ciutat i foren interrogats, encara amb més dedicació, fins que van veure que allò no tenia ni cap ni peus. Els policies britànics van captar que l'única 'prova' aportada pels espanyols era la declaració d'un confident de la policia francesa que ningú no sap ben bé qui és. Aquest confident havia arribat un dimecres a Barcelona i, amb una capacitat extraordinària d'infiltració, ja havia aconseguit, el dissabte següent, la detenció espectacular d'una dotzena de ciutadans, acusats de preparar atemptats suïcides a Barcelona. Però sense que es trobaren les bombes. Sense rastres concrets de res. Sense comunicacions interceptades que en pogueren donar fe. Sense contactes amb ningú del Paquistan que resultara sospitós. Sense propaganda d'al-Qaida trobada en cap escorcoll. Sense material per a poder preparar res. Massa poc bagatge per a una policia com la britànic! a que aviat va copsar fins a quin punt s'havien equivocat amb aquella detenció. Així, doncs, van amollar sense condicions els presumptes gihadistes procedents de Barcelona i els van deixar embarcar tranquil•lament en un avió cap al seu país. Tanmateix, al Paquistan les detencions, les de Londres i les de Barcelona, no havien agradat gens. I com que els detinguts de Londres eren, a sobre, pròxims al president Musharraf, el govern britànic es va haver de disculpar. I què va dir en la disculpa? Que els espanyols li havien passat proves falses. No proves incompletes, parcials o poc creïbles, sinó falses. I després, ja que aquestes tenien l'origen a França, va acusar també el govern francès. En vist d'això, la pregunta és: si segons la policia britànica són falses les proves aportades a Londres, podem sospitar que les mateixes proves són igual de falses també a Barcelona? Les detencions del Raval són estranyes i gens clares. I cada dia que passa, la cosa s'embolica més. Si hi ha proves contra algun dels detinguts, no les hem pogudes veure encara, però tot indica que no n'hi ha. Tot indica que ha estat un error monumental i que el govern espanyol ha volgut tapar l'error enviant els detinguts de Barcelona a la presó, a diferència d'allò que ha fet el govern britànic. I és això, precisament això, que espanta més. Espanta de pensar que, si et detenen a Barcelona pots preveure que aniràs a la presó, sense proves si cal, mentre que, si et detenen a Londres i no troben cap prova, et demanaran disculpes i et deixaran en llibertat. En la diferència entre una policia i una altra, entre un sistema judicial i un altre, entre un govern i un altre hi ha això que anomenem democràcia.
V. Partal
dimecres, 23 de gener del 2008
Ramon Tremosa: “El port de Barcelona és la sortida davant del centralisme espanyol”
Ramon Tremosa: “El port de Barcelona és la sortida davant del centralisme espanyol”
Ramon Tremosa, professor de Teoria Econòmica de la UB, considera que “el port de Barcelona és el petroli de Catalunya”, que segons ell, “porta dècades en la inòpia sobre les seves possibilitats”. Tremosa creu que “el port de Barcelona és la sortida davant del centralisme espanyol” perquè, segons el seu parer, aprofitar les oportunitats que ofereix pot “salvar la indústria catalana”. A més, l’economista ha explicat que el turisme de creuer a Barcelona creix un 30% cada any, cosa que ha col•locat el port de la capital catalana dins del “top 10” mundial pel que fa aquest tipus de turisme, i aquest mercat ben potenciat, ha dit Tremosa, podria comportar que moltes companyies aèries estiguessin interessades en crear vols intercontinentals directes a l’aeroport del Prat des d’Amèrica i Àsia.
L’economista ha fet aquestes declaracions durant un acte de presentació del seu nou llibre, “Catalunya serà logística o no serà”, organitzat pel “Diari de Sant Cugat” en aquesta localitat del Vallès Occidental, on hi ha assistit el seu alcalde, Lluís Recoder. Tremosa ha definit la logística com “l’organització eficient dels tràfics que creixen, és a dir de la globalització”, i ha explicat que en un futur molt proper, “allò que marcarà la competitivitat serà la qualitat de les infraestructures, i per tant, el funcionament de la base logística” de cada país. “No és el mateix que un port sigui capaç de descarregar les mercaderies d’un vaixell en 8 hores que no que trigui 4 dies en fer-ho”, ha exemplificat.
En el seu llibre, Tremosa es basa en Flandes per avalar la seva tesi, perquè aquest “és el primer territori logístic d’Europa” i “malgrat tenir les dimensions de Lleida, exporta quatre cops més que Catalunya i un 35% més que l’Estat espanyol”. L’economista català ha atribuït aquest potencial al fet que Flandes té una gran àrea industrial al darrera que amb gran eficiència és “capaç d’afegir valor als productes semielaborats que vénen d’Àsia per exportar-los” un cop acabats. “A diferència del port de Marsella, els de Barcelona, València i Mallorca tenen també aquesta avantatge i haurien d’aprofitar l’oportunitat”, ha subratllat. Segons ha anunciat Tremosa en forma de “primícia”, el proper acte reivindicatiu de la societat civil catalana serà per exigir un tren de mercaderies des del port de Barcelona fins a la frontera francesa, i fins i tot ha explicat que l’exdirector del port li va dir que el govern “expressament, està construint malament aquesta línia per mala fe anticatalana”.
Precisament Tremosa opina que un dels obstacles en el desenvolupament logístic de Catalunya és que “l’estat espanyol inverteix en infraestructures com si fos una illa” ja que “la seva intenció és vertebrar Espanya i no que els seus territoris aprofitin les seves oportunitats globals”. Així, ha dit que només amb Madrid es té aquesta visió global a l’hora d’invertir, i ha afegit que el Govern espanyol, “a més d’invertir poc a Catalunya, quan ho fa és per portar-te més ràpid i de manera més eficient a Madrid, com és el cas de l’AVE i de la T-Sud”. Per últim, ha explicat que el 40% del tràfic d’un gran nombre de mercaderies que exporta l’Estat passa per Catalunya, i que per tant, les inversions destinades a aquesta comunitat haurien de ser superiors al 18% del PIB que marca l’actual Estatut.
Ramon Tremosa, professor de Teoria Econòmica de la UB, considera que “el port de Barcelona és el petroli de Catalunya”, que segons ell, “porta dècades en la inòpia sobre les seves possibilitats”. Tremosa creu que “el port de Barcelona és la sortida davant del centralisme espanyol” perquè, segons el seu parer, aprofitar les oportunitats que ofereix pot “salvar la indústria catalana”. A més, l’economista ha explicat que el turisme de creuer a Barcelona creix un 30% cada any, cosa que ha col•locat el port de la capital catalana dins del “top 10” mundial pel que fa aquest tipus de turisme, i aquest mercat ben potenciat, ha dit Tremosa, podria comportar que moltes companyies aèries estiguessin interessades en crear vols intercontinentals directes a l’aeroport del Prat des d’Amèrica i Àsia.
L’economista ha fet aquestes declaracions durant un acte de presentació del seu nou llibre, “Catalunya serà logística o no serà”, organitzat pel “Diari de Sant Cugat” en aquesta localitat del Vallès Occidental, on hi ha assistit el seu alcalde, Lluís Recoder. Tremosa ha definit la logística com “l’organització eficient dels tràfics que creixen, és a dir de la globalització”, i ha explicat que en un futur molt proper, “allò que marcarà la competitivitat serà la qualitat de les infraestructures, i per tant, el funcionament de la base logística” de cada país. “No és el mateix que un port sigui capaç de descarregar les mercaderies d’un vaixell en 8 hores que no que trigui 4 dies en fer-ho”, ha exemplificat.
En el seu llibre, Tremosa es basa en Flandes per avalar la seva tesi, perquè aquest “és el primer territori logístic d’Europa” i “malgrat tenir les dimensions de Lleida, exporta quatre cops més que Catalunya i un 35% més que l’Estat espanyol”. L’economista català ha atribuït aquest potencial al fet que Flandes té una gran àrea industrial al darrera que amb gran eficiència és “capaç d’afegir valor als productes semielaborats que vénen d’Àsia per exportar-los” un cop acabats. “A diferència del port de Marsella, els de Barcelona, València i Mallorca tenen també aquesta avantatge i haurien d’aprofitar l’oportunitat”, ha subratllat. Segons ha anunciat Tremosa en forma de “primícia”, el proper acte reivindicatiu de la societat civil catalana serà per exigir un tren de mercaderies des del port de Barcelona fins a la frontera francesa, i fins i tot ha explicat que l’exdirector del port li va dir que el govern “expressament, està construint malament aquesta línia per mala fe anticatalana”.
Precisament Tremosa opina que un dels obstacles en el desenvolupament logístic de Catalunya és que “l’estat espanyol inverteix en infraestructures com si fos una illa” ja que “la seva intenció és vertebrar Espanya i no que els seus territoris aprofitin les seves oportunitats globals”. Així, ha dit que només amb Madrid es té aquesta visió global a l’hora d’invertir, i ha afegit que el Govern espanyol, “a més d’invertir poc a Catalunya, quan ho fa és per portar-te més ràpid i de manera més eficient a Madrid, com és el cas de l’AVE i de la T-Sud”. Per últim, ha explicat que el 40% del tràfic d’un gran nombre de mercaderies que exporta l’Estat passa per Catalunya, i que per tant, les inversions destinades a aquesta comunitat haurien de ser superiors al 18% del PIB que marca l’actual Estatut.
dimarts, 15 de gener del 2008
Té sentit votar en unes eleccions espanyoles?.Daniel Solano
Té sentit votar en unes eleccions espanyoles?
Posted Gener 11, 2008
S’acosta la data dels comicis i segueixo pensant que cap català hauria d’anar a votar a les properes eleccions espanyoles. Es una bona manera de protestar pel menyspreu i el maltracte secular envers aquest pais nostre per part dels diversos governs de Madrid. Si Espanya desconecta de Catalunya, els ciutadans catalans desconectem de les institucions espanyoles. Una abstenció catalana massiva seria la resposta decisiva a tants anys de desgreuges.
Hi ha diversos motius per no anar a votar: Primer de tot, pel simple fet que són unes eleccions espanyoles. Aquest argument és vàlid pels independentistes. Per a la resta de catalans, segon motiu: perquè els polítics catalans ja han demostrat al llarg de tres-cents anys que no saben negociar amb els espanyols i que no ens serveix de res que vagin a fer el pasarell a Madrid. Ni CiU ni ERC saben treure rèdit quan els partits espanyols els necessiten per formar majoria. Tercer motiu, perquè els polítics espanyols ja ens tenen presa la mida i amb mentides i xerrameca ens pispen la cartera i les il·lusions cada any qque passa. El quart motiu per no anar a votar és el fet que no es pugui parlar en català al Congrés dels Diputats, mentre que al Parlament de Catalunya és possible parlar en castellà. El cinquè: perquè mai hi haurà un president espanyol català. Els mateixos espanyols no ho permetrien. I un llarg etcétera. De raons per abstenir-se a les eleccions espanyoles n’hi ha moltes.
I pels que no poden reprimir les seves ànsies democràtiques, els animo a no oblidar tot el que el president Zapatero No ha fet per Catalunya. Si torna a guanyar el mentider Zapatero, l’orgull del nostre país es veurà seriosament malferit. Catalunya no pot permetre’s tornar a escollir l’home que ens va prometre un estatut digne i que ens l’ha retallat fins a desfigurar-lo. L’home que va fer plegar un president català sense permís del poble. L’home que no ha fet res per millorar les infraestructures del país ( ni RENFE, ni AVE, ni aeroports, ni ports, ni els peatges… ). L’home que ha permés una pujada històrica de la inflació, de l’Euribor i que ha seguit congelant els sous dels treballadors. L’home que segueix sense publicar les balances fiscals i dotar de transparència el sistema fiscal espanyol. L’home que permet que Barcelona resti a les fosques durant mig mes. L’home que ens va prometre una Espanya plural i ha acabat enterrant per sempre el federalisme. L’home que no ha reformat el senat espanyol. Zapatero no és l’únic culpable dels mals de Catalunya, però no ha complert les seves promeses i no ha estat a l’alçada de la situació. No ha renovat Espanya tal i com se li va encarregar. Ha estat nefast pels interessos catalans i amb ell mor la darrera esperança de modernitzar Espanya des de la perifèria.
Catalunya no pot reescollir el mentider Zapatero. De fet, Catalunya ja no hauria d’anar a votar a les eleccions espanyoles. Amb les locals, les catalanes i les europees ja en tenim prou.
Posted Gener 11, 2008
S’acosta la data dels comicis i segueixo pensant que cap català hauria d’anar a votar a les properes eleccions espanyoles. Es una bona manera de protestar pel menyspreu i el maltracte secular envers aquest pais nostre per part dels diversos governs de Madrid. Si Espanya desconecta de Catalunya, els ciutadans catalans desconectem de les institucions espanyoles. Una abstenció catalana massiva seria la resposta decisiva a tants anys de desgreuges.
Hi ha diversos motius per no anar a votar: Primer de tot, pel simple fet que són unes eleccions espanyoles. Aquest argument és vàlid pels independentistes. Per a la resta de catalans, segon motiu: perquè els polítics catalans ja han demostrat al llarg de tres-cents anys que no saben negociar amb els espanyols i que no ens serveix de res que vagin a fer el pasarell a Madrid. Ni CiU ni ERC saben treure rèdit quan els partits espanyols els necessiten per formar majoria. Tercer motiu, perquè els polítics espanyols ja ens tenen presa la mida i amb mentides i xerrameca ens pispen la cartera i les il·lusions cada any qque passa. El quart motiu per no anar a votar és el fet que no es pugui parlar en català al Congrés dels Diputats, mentre que al Parlament de Catalunya és possible parlar en castellà. El cinquè: perquè mai hi haurà un president espanyol català. Els mateixos espanyols no ho permetrien. I un llarg etcétera. De raons per abstenir-se a les eleccions espanyoles n’hi ha moltes.
I pels que no poden reprimir les seves ànsies democràtiques, els animo a no oblidar tot el que el president Zapatero No ha fet per Catalunya. Si torna a guanyar el mentider Zapatero, l’orgull del nostre país es veurà seriosament malferit. Catalunya no pot permetre’s tornar a escollir l’home que ens va prometre un estatut digne i que ens l’ha retallat fins a desfigurar-lo. L’home que va fer plegar un president català sense permís del poble. L’home que no ha fet res per millorar les infraestructures del país ( ni RENFE, ni AVE, ni aeroports, ni ports, ni els peatges… ). L’home que ha permés una pujada històrica de la inflació, de l’Euribor i que ha seguit congelant els sous dels treballadors. L’home que segueix sense publicar les balances fiscals i dotar de transparència el sistema fiscal espanyol. L’home que permet que Barcelona resti a les fosques durant mig mes. L’home que ens va prometre una Espanya plural i ha acabat enterrant per sempre el federalisme. L’home que no ha reformat el senat espanyol. Zapatero no és l’únic culpable dels mals de Catalunya, però no ha complert les seves promeses i no ha estat a l’alçada de la situació. No ha renovat Espanya tal i com se li va encarregar. Ha estat nefast pels interessos catalans i amb ell mor la darrera esperança de modernitzar Espanya des de la perifèria.
Catalunya no pot reescollir el mentider Zapatero. De fet, Catalunya ja no hauria d’anar a votar a les eleccions espanyoles. Amb les locals, les catalanes i les europees ja en tenim prou.
dilluns, 7 de gener del 2008
El vot en blanc (i 2
El vot en blanc (i 2) enviar corregir imprimir laTafanera Meneame Del.icio.us Es pot, en menys de tres mesos, proposar tàctiques noves que retornin la il·lusió d'anar a votar? CiU hauria de posar fi a la lletania inconsistent de reclamar el poder per al partit més votat i hauria de renunciar a l'intent vergonyós de forçar un govern socialoconvergent a Barcelona a canvi del suport al PSOE a Madrid. ERC hauria de fer autocrítica i garantir que no es repetirà l'espectacle patètic d'uns diputats que foren elegits en protesta d'una agressió a Catalunya i han estat durant tres anys donant suport incondicional i gratuït a l'agressor.
I caldria que uns i altres deixessin clar que, si fos necessari i el repartiment d'escons ho permetés, estarien disposats a fer impossible tant la investidura de Rajoy com la de Zapatero, forçant-los a entendre's (com han fet contra Euskadi) o a repetir eleccions. Si per venjança s'entenguessin per empitjorar el títol VIII de la Constitució i aprovar una llei electoral encara més antidemocràtica que la llei de partits, què hi perdríem? Això sí que seria un revulsiu perquè una majoria del poble català reaccionés! El pitjor que ens pot passar és resignar-nos a anar fent, sense que Catalunya faci cap pas decisiu. Amb la davallada de l'ús social del català i l'arribada de nova població al·lògena, la nació catalana tindria els seus dies comptats.
Per atrevir-se a transgredir el dogma de la garantia de governabilitat, caldria exposar clarament la crua realitat: els dos grans partits espanyols no difereixen gens en la seva voluntat d'assimilar-nos, i segurament molt poc en la manera com ens tractarien si creguessin que la "sacrosanta unidad de la patria" perilla de debò. El PP utilitza una retòrica molt agressiva, però ens ha fet més por que mal.
El millor pacte d'investidura ha estat, fins ara, el tan criticat pacte del Majestic. El PSOE, de qui ens sentim més pròxims, fa servir maneres més suaus, però és d'ell de qui hem rebut les pitjors escomeses. Recordem la massa oblidada LOAPA i els greuges econòmics reiterats, la llista completa dels quals seria molt llarga.
Em deixo moltes coses al tinter, però, probablement, amb molt menys del que demano n'hi hauria prou per eliminar la temptació del vot en blanc o l'abstenció. Bastaria, segurament, un compromís concret i creïble de fer a Madrid una política d'unitat nacionalista que abandonés el pragmatisme de via estreta.
Una nova política basada en l'exigència, la dignitat i el rigor, que sense estridències ni pallassades prescindís de vedetismes, garantís transparència i tingués com a prioritat absoluta preservar el futur nacional de Catalunya.
Serà possible el miracle? Confiem-hi. Ara bé, si el 9 de març tot segueix igual, em doldrà, però votaré en blanc.
*Heribert Barrera és expresident del Parlament i expresident d'ERC
I caldria que uns i altres deixessin clar que, si fos necessari i el repartiment d'escons ho permetés, estarien disposats a fer impossible tant la investidura de Rajoy com la de Zapatero, forçant-los a entendre's (com han fet contra Euskadi) o a repetir eleccions. Si per venjança s'entenguessin per empitjorar el títol VIII de la Constitució i aprovar una llei electoral encara més antidemocràtica que la llei de partits, què hi perdríem? Això sí que seria un revulsiu perquè una majoria del poble català reaccionés! El pitjor que ens pot passar és resignar-nos a anar fent, sense que Catalunya faci cap pas decisiu. Amb la davallada de l'ús social del català i l'arribada de nova població al·lògena, la nació catalana tindria els seus dies comptats.
Per atrevir-se a transgredir el dogma de la garantia de governabilitat, caldria exposar clarament la crua realitat: els dos grans partits espanyols no difereixen gens en la seva voluntat d'assimilar-nos, i segurament molt poc en la manera com ens tractarien si creguessin que la "sacrosanta unidad de la patria" perilla de debò. El PP utilitza una retòrica molt agressiva, però ens ha fet més por que mal.
El millor pacte d'investidura ha estat, fins ara, el tan criticat pacte del Majestic. El PSOE, de qui ens sentim més pròxims, fa servir maneres més suaus, però és d'ell de qui hem rebut les pitjors escomeses. Recordem la massa oblidada LOAPA i els greuges econòmics reiterats, la llista completa dels quals seria molt llarga.
Em deixo moltes coses al tinter, però, probablement, amb molt menys del que demano n'hi hauria prou per eliminar la temptació del vot en blanc o l'abstenció. Bastaria, segurament, un compromís concret i creïble de fer a Madrid una política d'unitat nacionalista que abandonés el pragmatisme de via estreta.
Una nova política basada en l'exigència, la dignitat i el rigor, que sense estridències ni pallassades prescindís de vedetismes, garantís transparència i tingués com a prioritat absoluta preservar el futur nacional de Catalunya.
Serà possible el miracle? Confiem-hi. Ara bé, si el 9 de març tot segueix igual, em doldrà, però votaré en blanc.
*Heribert Barrera és expresident del Parlament i expresident d'ERC
El vot en blanc(1)
Barrera és partidari d'aplicar el 9 de març un revulsiu a les forces nacionalistes que els obligui a revisar doctrines i fer front comú
El vot en blanc (1)
Heribert Barrera / Expresident del Parlament i expresident d'Esquerra
Una imatge de la manifestació pel dret de decidir de l'1 de desembre a Barcelona
PERE VIRGILI
No fa gaire, unes paraules meves sobre el vot en blanc van aixecar un petit batibull. Precisar com veig la qüestió potser no resultarà superflu. S'acosten eleccions. Per als que a Catalunya voten en clau espanyola, cap problema: les opcions són clares. En canvi, són molts els votants nacionalistes que estan en dubte: se senten decebuts, no veuen clar per a què es farà servir el seu vot i són reticents a donar xecs en blanc. El meu desig seria saber expressar les seves inquietuds.
La confiança que han perdut es restabliria, probablement, si poguessin votar persones. Però estem en una democràcia representativa on els nostres representants ens els trien els partits, i sovint no gaire bé. El sistema ha funcionat passablement durant anys, però ara ja no dóna més de si. Els partits s'han esclerosat, s'han empobrit intel·lectualment i no s'han adaptat prou bé als canvis de la nostra societat. Continuen addictes a l'estratègia del peix al cove i dels pactes d'investidura, que fou vàlida anys enrere, però que ara serveix de poc. I continuen creient que, perquè Catalunya tiri endavant, no hi ha altre camí que ser servicials a Madrid i fer-hi pedagogia, i no perden ocasió d'oferir-se per ajudar Espanya i garantir-ne la governabilitat.
Durant noranta anys, he pogut veure molts ministres catalans a Madrid. Hi ha hagut de tot, i alguns d'ells (Cambó, Carner, Serra, per exemple) han estat dels millors entre els millors. Però, mai per mai, cap d'ells no ha fet avançar ni un mil·límetre la causa de la nostra llibertat. Al contrari, han servit per tapar la boca als partits respectius i alguna vegada ens han fet perdre ocasions excepcionals. Jordi Pujol se n'adonà i no va voler mai tenir ministre a Madrid. Ara, però, aquest encert es vol presentar com un error i es diu que no s'ha de tancar cap porta. Algú, per culminar el seu currículum, s'ha acuitat a oferir-se.
És per tot això que hi ha tants nacionalistes que no saben quina papereta posaran en el sobre, i que molts es plantegen de no posar-n'hi cap o de no anar a votar. Ja sé que això perjudica més els bons que els dolents, però potser aquesta vegada l'autèntic mal menor no sigui votar altre cop a contracor, sinó administrar un revulsiu als partits nacionalistes que els obligui a revisar doctrines, a fer front comú a Madrid, a no trair els principis per quatre engrunes... i a aprovar a Catalunya una llei electoral decent.
Res d'això no és fàcil. En l'Estatut vigent, una vegada més vam tirar-nos pedres a la pròpia teulada i hi vam consignar que la llei electoral necessita un quòrum de dos terços. L'immobilisme conserva grans perspectives de futur! Tibants com són les relacions, el fer front comú a Madrid requeriria difícils sacrificis d'amor propi. I posar al dia doctrines i estratègies és més fàcil de proposar que de reeixir i no es pot fer en quatre dies. Artur Mas ha fet un intent meritori, però es necessita temps per completar-lo i debatre'l. ERC ha estat menys afortunada. Del referèndum del 2014 val més no parlar-ne, i el seu catalanisme social és sobretot voluntarisme. Un assagista francès, Alain, va escriure fa molts anys que hi ha tres polítiques que cal esforçar-se a equilibrar: la del cor, la del cap i la de l'estómac. Malament rai si l'independentisme hagués de refiar-se més de l'estómac que del cor! A fi de comptes, doncs, potser el revulsiu, si s'administrés, no faria efecte. Però, al punt que estem, segurament valdria la pena de provar-ho.
El vot en blanc (1)
Heribert Barrera / Expresident del Parlament i expresident d'Esquerra
Una imatge de la manifestació pel dret de decidir de l'1 de desembre a Barcelona
PERE VIRGILI
No fa gaire, unes paraules meves sobre el vot en blanc van aixecar un petit batibull. Precisar com veig la qüestió potser no resultarà superflu. S'acosten eleccions. Per als que a Catalunya voten en clau espanyola, cap problema: les opcions són clares. En canvi, són molts els votants nacionalistes que estan en dubte: se senten decebuts, no veuen clar per a què es farà servir el seu vot i són reticents a donar xecs en blanc. El meu desig seria saber expressar les seves inquietuds.
La confiança que han perdut es restabliria, probablement, si poguessin votar persones. Però estem en una democràcia representativa on els nostres representants ens els trien els partits, i sovint no gaire bé. El sistema ha funcionat passablement durant anys, però ara ja no dóna més de si. Els partits s'han esclerosat, s'han empobrit intel·lectualment i no s'han adaptat prou bé als canvis de la nostra societat. Continuen addictes a l'estratègia del peix al cove i dels pactes d'investidura, que fou vàlida anys enrere, però que ara serveix de poc. I continuen creient que, perquè Catalunya tiri endavant, no hi ha altre camí que ser servicials a Madrid i fer-hi pedagogia, i no perden ocasió d'oferir-se per ajudar Espanya i garantir-ne la governabilitat.
Durant noranta anys, he pogut veure molts ministres catalans a Madrid. Hi ha hagut de tot, i alguns d'ells (Cambó, Carner, Serra, per exemple) han estat dels millors entre els millors. Però, mai per mai, cap d'ells no ha fet avançar ni un mil·límetre la causa de la nostra llibertat. Al contrari, han servit per tapar la boca als partits respectius i alguna vegada ens han fet perdre ocasions excepcionals. Jordi Pujol se n'adonà i no va voler mai tenir ministre a Madrid. Ara, però, aquest encert es vol presentar com un error i es diu que no s'ha de tancar cap porta. Algú, per culminar el seu currículum, s'ha acuitat a oferir-se.
És per tot això que hi ha tants nacionalistes que no saben quina papereta posaran en el sobre, i que molts es plantegen de no posar-n'hi cap o de no anar a votar. Ja sé que això perjudica més els bons que els dolents, però potser aquesta vegada l'autèntic mal menor no sigui votar altre cop a contracor, sinó administrar un revulsiu als partits nacionalistes que els obligui a revisar doctrines, a fer front comú a Madrid, a no trair els principis per quatre engrunes... i a aprovar a Catalunya una llei electoral decent.
Res d'això no és fàcil. En l'Estatut vigent, una vegada més vam tirar-nos pedres a la pròpia teulada i hi vam consignar que la llei electoral necessita un quòrum de dos terços. L'immobilisme conserva grans perspectives de futur! Tibants com són les relacions, el fer front comú a Madrid requeriria difícils sacrificis d'amor propi. I posar al dia doctrines i estratègies és més fàcil de proposar que de reeixir i no es pot fer en quatre dies. Artur Mas ha fet un intent meritori, però es necessita temps per completar-lo i debatre'l. ERC ha estat menys afortunada. Del referèndum del 2014 val més no parlar-ne, i el seu catalanisme social és sobretot voluntarisme. Un assagista francès, Alain, va escriure fa molts anys que hi ha tres polítiques que cal esforçar-se a equilibrar: la del cor, la del cap i la de l'estómac. Malament rai si l'independentisme hagués de refiar-se més de l'estómac que del cor! A fi de comptes, doncs, potser el revulsiu, si s'administrés, no faria efecte. Però, al punt que estem, segurament valdria la pena de provar-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
