Europa i la independència.
El segle XIX van aparèixer en Europa nou estats nous. I del principi del segle XX al de la Segona Guerra Mundial, setze. En canvi, del final de la Guerra Mundial a la caiguda del mur de Berlín, Europa solament véu nàixer quatre estats nous (Islàndia, Malta i les dues Alemanyes). Aquells llargs quaranta anys van fer pensar que el naixement de nous estats ja era cosa del passat. Però en la dècada dels noranta en van tornar a aparèixer: tretze. I aquest segle ja n'han sorgit tres, comptant el nou estat kosovès, nascut ahir. Amb aquests números a la mà resulta ridícul de voler fer creure que una frontera europea, la que siga, no canviarà mai.
Els anys setanta, en el pas del franquisme a la monarquia, ens trobàvem en el punt culminant de l'anomalia que fou per a Europa la guerra freda. Moure una frontera en aquell clima d'atac nuclear imminent entre les dues superpotències equivalia a moure les esferes d'influència i a desencadenar més tensió. Per això la hipòtesi de la independència era impracticable. Però n'hi hagué prou amb la caiguda d'un dels dos contendents, la Unió Soviètica, per a tornar a la normalitat. A alguns, els va costar molt d'acceptar-ho, és cert. La Unió Europea, per exemple, va amenaçar formalment Lituània que mai no hi entraria si trencava l'URSS. Però la realitat és va imposar i avui, per exemple, la lituana Dalia Grybauskaité és comissària europea i no pas una comissària qualsevol, sinó l'encarregada del pressupost comunitari.
És cert que des de la caiguda del mur fins avui Europa ha vist aparèixer els nous estats en l'antiga zona oriental, amb la sola excepció de la unificació alemanya. Però també ho és que aquest procés ha normalitzat completament l'independentisme. Avui tot Europa sap que un país qualsevol pot esdevenir un estat independent i que, si ho fa, tard o d'hora passarà a ser una part normal de la Unió Europea. Dels vint-i-sis membres de la comissió Barroso, set són ciutadans que provenen d'estats que no existien quan la Unió Europea començava a prendre forma amb el llunyà Tractat de Roma. I aquest és un detall que paga la pena de tenir en compte a l'hora d'entendre la celeritat i la normalitat amb què Europa ha saludat l'aparició del nou estat kosovès.
Espanya ha estat l'únic estat gran i l'únic estat occidental que s'ha negat a reconèixer la nova realitat. Per por d'establir un precedent que se li puga girar contra quan els bascos exercesquen l'autodeterminació (si la hipòtesi de l'actual govern basc és correcta, això serà durant la legislatura que començarà després del 9 de març vinent). En aquest sentit, és ben cridanera la reacció britànica clarament favorable, no solament a Kosovë, sinó a la democràcia. Quan alguns demanaven ahir als representants britànics si no els feia por que Escòcia seguís el mateix camí, la resposta invariable era que, si el poble escocès volia la independència, la Gran Bretanya no l'obstaculitzaria. I val a dir que, encara que l'obstaculitzàs, ja veuríem què passaria, perquè Europa va fer ahir un pas endavant monumental. A Kosovë, Europa ha patrocinat una independència que ni Sèrbia, ni Rússia, ni un estat membre tan important com Espanya no accepten. Això és una gran notícia, de primera magnitud.
A partir d'avui n'hi ha que diran que ja està, que el mapa ja és refet i que ningú més no serà independent. Però no hi ha cap analista seriós que no sàpiga que encara manquen independències per a activar en Europa abans que l'estabilitat del continent no siga completa i indiscutible. Escòcia, les illes Fer-Òer, el País Basc, Flandes, Valònia o nosaltres mateixos som realitats que es dibuixaran amb normalitat en el nou mapa europeu, si volem. Perquè els anys setanta reclamar una modificació de fronteres era anar contra el món, però avui és obstaculitzar la voluntat popular allò que va contra el món. Aquesta és la raó per la qual Espanya es va quedar ahir sola, amb Sèrbia, provant d'aturar el rellotge de la història.
Vicent Partal (Vilaweb).
diumenge, 2 de març del 2008
dissabte, 1 de març del 2008
LA INDEPENDÈNCIA DE KOSOVA I LA POR DE Z.P. I DE DURAN I LLEIDA.
LA INDEPENDÈNCIA DE KOSOVA I LA POR DE Z.P. I DE DURAN I LLEIDA.
Em permeto reproduir un fragment de l'article del periodista Jürgen Elsässer,
"Belgrade a actuellement le soutien de Madrid. Selon le quotidien serbe Express du 11 janvier, le Premier ministre José Zapatero aurait obtenu l’assurance d’autres gouvernements de l’UE que le Kosovo ne proclamerait pas son indépendance avant le 10 mars —donc quatre semaines après la date annoncée par Thaci— car le nouveau Parlement espagnol doit être élu à cette date. Le gouvernement socialiste veut ainsi empêcher les mouvements séparatistes espagnols d’utiliser le précédent balkanique comme argument dans la campagne, les Basques ayant déjà commencé à le faire. En réaction, la majorité des Espagnols pourrait alors être tentée de sanctionner les socialistes que l’opposition conservatrice accuse d’être trop indulgente à l’égard des régions désireuses de faire sécession."
És a dir, per aquells que no sàpiguen francès, que la UE va assegurar a ZP que Kosova no proclamaria la independència abans del 10 de març, per tal que aquesta qüestió no formés part del debat electoral, en el sentit que seria aprofitada pels nacionalistes catalans i bascs i de retop pel PP per acusar els sociates de ser tou amb aquests. Tot plegat posaria en perill la reelecció d'en ZP i fins i tot podria donar lloc a una victòria pepera.
Bé, si ara relacionem aquest fet amb els luctuosos esdeveniments que es van produir en el Parlament del Zoo, on 11 diputats de CiU, entre els quals el Secretari General d'UDC i la Cap de Campanya de Duran i Lleida, conjuntament amb destacats diputats roquistes i alcaldes-cacics, casualment no eren presents a l'hora de votar la inclusió en l'ordre del dia del Ple una declaració a favor del reconeixement de la independència de Kosova, trobem que no es tracta d'un fet gens casual.
En primer lloc, si la declaració s'hagués pogut votar, al comptar amb el suport de CiU i ERC, hauria prosperat. Aquest fet, hauria tingut una repercussió internacional immediata -no és conya, encara que ho sembli. En plena ebullició post-accessió a la independència que el Parlament de Catalunya s'hagués posicionat a favor de la Independència de Kosova, hauria tingut un indubtable ressò mediàtic. A hores d'ara, no sé si en el proper ple, si els espanyols continuen fent el ridícul i arrenglerant-se amb Sri Lanka, en la seva oposició numantina contra la Independència de Kosova, s'intentarà incloure de nou el punt aquest.
Si es fa millor. Ara bé, és possible que el proper Ple tingui lloc després de la fi de la campanya electoral -no ho sé, perquè el web del Parlament de Catalunya no funciona. Si és així, com a mínim no tindrà repercussions electorals immediates, per que la jornada electoral ja haurà passat. I això, sense cap mena de dubte, afavoreix els socialistes.
Això ens porta al segon punt. Naturalment, els socialistes havien d'evitar de totes totes que el Parlament aprovés la declaració. I naturalment, o si més no jo ho hagués fet, van recórrer a un tonto útil, com és en Duran i Lleida. Si no vaig mal equivocat, aquest és el president de la Comissió de Política Exterior del Congrés de Diputats, per la qual cosa segur que estava informat de la promesa de la UE a ZP. No seria doncs, gens estrany que hagués donat l'ordre als seus col.laboradors més estrets, i els dos esmentats, sense cap mena de dubte ho són, d'impedir que s'inclogués el punt en l'ordre del dia del Ple. Un favor que segur que tindrà alguna recompensa en la propera legislatura, si les eleccions les guanya en ZP. O potser no, perquè l'autonomisme català és tan imbècil que fins i tot quan ha de cobrar els favors que fa, acaba pagant i donant les gràcies!
* Extracte de l´article publicat a un Blog d´en Josep Sort sobre "Les promeses de la UE a Z.P."
Em permeto reproduir un fragment de l'article del periodista Jürgen Elsässer,
"Belgrade a actuellement le soutien de Madrid. Selon le quotidien serbe Express du 11 janvier, le Premier ministre José Zapatero aurait obtenu l’assurance d’autres gouvernements de l’UE que le Kosovo ne proclamerait pas son indépendance avant le 10 mars —donc quatre semaines après la date annoncée par Thaci— car le nouveau Parlement espagnol doit être élu à cette date. Le gouvernement socialiste veut ainsi empêcher les mouvements séparatistes espagnols d’utiliser le précédent balkanique comme argument dans la campagne, les Basques ayant déjà commencé à le faire. En réaction, la majorité des Espagnols pourrait alors être tentée de sanctionner les socialistes que l’opposition conservatrice accuse d’être trop indulgente à l’égard des régions désireuses de faire sécession."
És a dir, per aquells que no sàpiguen francès, que la UE va assegurar a ZP que Kosova no proclamaria la independència abans del 10 de març, per tal que aquesta qüestió no formés part del debat electoral, en el sentit que seria aprofitada pels nacionalistes catalans i bascs i de retop pel PP per acusar els sociates de ser tou amb aquests. Tot plegat posaria en perill la reelecció d'en ZP i fins i tot podria donar lloc a una victòria pepera.
Bé, si ara relacionem aquest fet amb els luctuosos esdeveniments que es van produir en el Parlament del Zoo, on 11 diputats de CiU, entre els quals el Secretari General d'UDC i la Cap de Campanya de Duran i Lleida, conjuntament amb destacats diputats roquistes i alcaldes-cacics, casualment no eren presents a l'hora de votar la inclusió en l'ordre del dia del Ple una declaració a favor del reconeixement de la independència de Kosova, trobem que no es tracta d'un fet gens casual.
En primer lloc, si la declaració s'hagués pogut votar, al comptar amb el suport de CiU i ERC, hauria prosperat. Aquest fet, hauria tingut una repercussió internacional immediata -no és conya, encara que ho sembli. En plena ebullició post-accessió a la independència que el Parlament de Catalunya s'hagués posicionat a favor de la Independència de Kosova, hauria tingut un indubtable ressò mediàtic. A hores d'ara, no sé si en el proper ple, si els espanyols continuen fent el ridícul i arrenglerant-se amb Sri Lanka, en la seva oposició numantina contra la Independència de Kosova, s'intentarà incloure de nou el punt aquest.
Si es fa millor. Ara bé, és possible que el proper Ple tingui lloc després de la fi de la campanya electoral -no ho sé, perquè el web del Parlament de Catalunya no funciona. Si és així, com a mínim no tindrà repercussions electorals immediates, per que la jornada electoral ja haurà passat. I això, sense cap mena de dubte, afavoreix els socialistes.
Això ens porta al segon punt. Naturalment, els socialistes havien d'evitar de totes totes que el Parlament aprovés la declaració. I naturalment, o si més no jo ho hagués fet, van recórrer a un tonto útil, com és en Duran i Lleida. Si no vaig mal equivocat, aquest és el president de la Comissió de Política Exterior del Congrés de Diputats, per la qual cosa segur que estava informat de la promesa de la UE a ZP. No seria doncs, gens estrany que hagués donat l'ordre als seus col.laboradors més estrets, i els dos esmentats, sense cap mena de dubte ho són, d'impedir que s'inclogués el punt en l'ordre del dia del Ple. Un favor que segur que tindrà alguna recompensa en la propera legislatura, si les eleccions les guanya en ZP. O potser no, perquè l'autonomisme català és tan imbècil que fins i tot quan ha de cobrar els favors que fa, acaba pagant i donant les gràcies!
* Extracte de l´article publicat a un Blog d´en Josep Sort sobre "Les promeses de la UE a Z.P."
CUNÍ, EL "PALMERO" PUIGVERD I ELS QUE PORTEN L´ESTELADA.
CUNí: TAMBÉ ES POT SER PERIODISTA I DIR IMBECIL.LITATS
Com es podia veure en un vídeo difós per internet, patètic, el Cuní ara es treu del barret que es pot ser feixista i dur l'estelada.
Per acabar-ho d'adobar, el "palmero" Antoni Puigverd (un d´aquells que es permet parlar de tot "per sobre del bé i del mal"i que sembla que sap de tots els temes), torna amb la cançoneta del suposat feixisme dels Germans Badia, mite extès durant dècades pel PSUC, i que tota aquesta gentussa té per veritat oficial.
Però què passa en el món mediàtic català? En Basté, en Cuní, l'estaquirot d'en Joan Barril, fent la gracieta de comparar Kosovo amb el Tintin.
Què nois, que teniu por que el comissari Ferran us talli el coll, en el cas de la pública, o el Juliana de torn, en el cas de la privada? O és que féu punts... per si guanya el PP?
I, per contra, ni una paraula sobre l'increment del terrorisme espanyol al País Valencià, oi? L'altre dia van marcar-li una creu gammada a un xicot a Castelló. Heu dit alguna cosa al respecte ? Calleu com el que sou.
A veure si queda clar: el PP és un partit feixista que en qualsevol altre lloc del món ja estaria il.legalitzat. Ningú no se'n recorda de les declaracions del Mayor Oreja sobre el franquisme? Una cosa semblant a Alemanya o Itàlia serien impensables!
Que té 10 milions de vots? I què? També el partit nazi alemany en tenia molts més i no per això deixava de ser nazi.
Cuní, faries bé en tornar a reciclar-te als Estats Units.
*Extracte de l´article relacionat amb el Cuní, del Josep Sort (hitoriador) en el seu Blog.
Com es podia veure en un vídeo difós per internet, patètic, el Cuní ara es treu del barret que es pot ser feixista i dur l'estelada.
Per acabar-ho d'adobar, el "palmero" Antoni Puigverd (un d´aquells que es permet parlar de tot "per sobre del bé i del mal"i que sembla que sap de tots els temes), torna amb la cançoneta del suposat feixisme dels Germans Badia, mite extès durant dècades pel PSUC, i que tota aquesta gentussa té per veritat oficial.
Però què passa en el món mediàtic català? En Basté, en Cuní, l'estaquirot d'en Joan Barril, fent la gracieta de comparar Kosovo amb el Tintin.
Què nois, que teniu por que el comissari Ferran us talli el coll, en el cas de la pública, o el Juliana de torn, en el cas de la privada? O és que féu punts... per si guanya el PP?
I, per contra, ni una paraula sobre l'increment del terrorisme espanyol al País Valencià, oi? L'altre dia van marcar-li una creu gammada a un xicot a Castelló. Heu dit alguna cosa al respecte ? Calleu com el que sou.
A veure si queda clar: el PP és un partit feixista que en qualsevol altre lloc del món ja estaria il.legalitzat. Ningú no se'n recorda de les declaracions del Mayor Oreja sobre el franquisme? Una cosa semblant a Alemanya o Itàlia serien impensables!
Que té 10 milions de vots? I què? També el partit nazi alemany en tenia molts més i no per això deixava de ser nazi.
Cuní, faries bé en tornar a reciclar-te als Estats Units.
*Extracte de l´article relacionat amb el Cuní, del Josep Sort (hitoriador) en el seu Blog.
divendres, 29 de febrer del 2008
Els nacionalistes serbis s´identifiquen amb el nacionalisme espanyol.
Espanya s'agermana amb el nacionalisme serbi
Quantes vegades hem sentit els tertulians de la ràdio i la televisió espanyoles comparar els nacionalismes català, basc i gallec amb els nacionalismes balcànics com el serbi, responsables de mil i una barbaritats, d'intents de genocidi i de neteges ètniques diverses?
Quantes vegades hem vist algun dirigent polític del nacionalisme català comparat amb Milosevic pel Losantos de torn?
I malgrat tot el temps, ja se sap, acaba posant cadascú al seu lloc: a les manifestacions sèrbies contra la independència de Kosovo, que van acabar amb l'incendi de l'ambaixada nord-americana a Belgrad, s'hi van poder veure banderes espanyoles. I, per descomptat, Espanya ha fet costat Sèrbia en la seva decisió de no reconèixer el nou Estat de Kosovo, contradient els seus aliats occidentals i la mateixa Unió Europea i aliniant-se amb països de tan profunda "cultura democràtica" com la pròpia Sèrbia o la Rússia de Vladimir Putin.
"Els espanyols son els únics que ens entenen", exclamava l'altre dia davant les càmeres un anònim i airat nacionalisme serbi. No és d'estranyar: si hi ha un nacionalisme "serbi" a la Península, aquest és sens dubte l'espanyol.
Sobirania I Progrès.
Quantes vegades hem sentit els tertulians de la ràdio i la televisió espanyoles comparar els nacionalismes català, basc i gallec amb els nacionalismes balcànics com el serbi, responsables de mil i una barbaritats, d'intents de genocidi i de neteges ètniques diverses?
Quantes vegades hem vist algun dirigent polític del nacionalisme català comparat amb Milosevic pel Losantos de torn?
I malgrat tot el temps, ja se sap, acaba posant cadascú al seu lloc: a les manifestacions sèrbies contra la independència de Kosovo, que van acabar amb l'incendi de l'ambaixada nord-americana a Belgrad, s'hi van poder veure banderes espanyoles. I, per descomptat, Espanya ha fet costat Sèrbia en la seva decisió de no reconèixer el nou Estat de Kosovo, contradient els seus aliats occidentals i la mateixa Unió Europea i aliniant-se amb països de tan profunda "cultura democràtica" com la pròpia Sèrbia o la Rússia de Vladimir Putin.
"Els espanyols son els únics que ens entenen", exclamava l'altre dia davant les càmeres un anònim i airat nacionalisme serbi. No és d'estranyar: si hi ha un nacionalisme "serbi" a la Península, aquest és sens dubte l'espanyol.
Sobirania I Progrès.
La manca d´acord entre flamencs i valons pot trencar l´Estat belga.
La renúncia dels independentistes
flamencs afebleix el nou govern belga
Els principals partits flamencs i valons van arribar a un
principi d'acord de govern, dilluns, després de mig any amb
un executiu interí. Ara, però, l'independentista Nova
Aliança Flamenca ( N-VA), coalitzat amb el
demòcrata-cristià CD&V de qui hauria de ser el primer
ministre belga, Yves Leterme, ha dit que rebutja l'acord i
no formarà part del govern. Leterme podrà ser investit
primer ministre amb els vots dels seu parit i dels valons,
però no comptarà amb majoria entre els electors flamencs.
No és necessari que el govern belga compti amb un suport majoritari a les dues
comunitats, però sí que, fins ara, s'havia considerat altament desitjable.
La segona dificultat amb què s'enfrontarà el nou govern serà que bona part dels
flamencs veuran amb desconfiança el nou govern de Laterme, que ja d'entrada
no és capaç de mantenir al seu costat un partit amb qui va concórrer
conjuntament a les eleccions.
El president de N-VA, Bart De Wever, diu que la decisió no influirà en la coalició
electoral que manté amb el CD&V. Però si trenca la federació, diversos analistes
apunten que l'electorat més nacionalista del CD&V podria veure's seduït per les
formes de l'N-VA, una situació que encara qüestionaria més el paper de
Leterme.
Dos blocs de transferències.
Els principals partits de les dues comunitats van acordar dues tongades de
transferències estat-comunitats. Ara, l'estat dóna a Flandes i Valònia
competències en urbanisme, agricultura, habitatge i trànsit, unes transferències
amb què N-VA està d'acord.
També van acordar que el 15 de juliol es tornarien a asseure a la taula i
negociarien sobre les ajudes a l'atur i la natalitat, la política sanitària i la reforma del sistema electoral de Brussel•les, uns aspectes que els independentistes
flamencs creuen insuficients. El CD&V opina que l'acord comporta una reforma
que satisfà les demandes de les dues comunitats i insinua que podria buscar un
altre soci.
Incertesa des de juny
Bèlgica va celebrar eleccions el 10 de juny del 2007. El guanyador de les
eleccions i líder de la coalició cristianodemòcrata flamenca, CD&V/N-VA, Yves
Leterme, va renunciar a formar govern després de més de dos mesos
d’infructuoses negociacions. Intentava unir en un mateix executiu els liberals
flamencs Open VLD i els seus homòlegs valons, els humanistes CDH i els liberals
MR. La coalició, popularment anomenada 'la taronja blava', va mostrar-se
impossible per les demandes flamenques de major llibertat i la intransigència
dels partits valons. La resta de partits també va intentar articular algun tipus de
majoria alternativa, però sense sortir-se’n.
Finalment, al desembre es va constituir un govern estable, amb el suport dels
demòcrata-cristians flamencs i valons, els liberals d'ambdues comunitats i els
socialistes francòfons. El nou govern ja va néixer condicionat temporalment fins
que hi hagués un nou acord, ja que el primer ministre que l'encapçala, Guy
Verhofstadt, va patir una derrota seriosa a les eleccions.
flamencs afebleix el nou govern belga
Els principals partits flamencs i valons van arribar a un
principi d'acord de govern, dilluns, després de mig any amb
un executiu interí. Ara, però, l'independentista Nova
Aliança Flamenca ( N-VA), coalitzat amb el
demòcrata-cristià CD&V de qui hauria de ser el primer
ministre belga, Yves Leterme, ha dit que rebutja l'acord i
no formarà part del govern. Leterme podrà ser investit
primer ministre amb els vots dels seu parit i dels valons,
però no comptarà amb majoria entre els electors flamencs.
No és necessari que el govern belga compti amb un suport majoritari a les dues
comunitats, però sí que, fins ara, s'havia considerat altament desitjable.
La segona dificultat amb què s'enfrontarà el nou govern serà que bona part dels
flamencs veuran amb desconfiança el nou govern de Laterme, que ja d'entrada
no és capaç de mantenir al seu costat un partit amb qui va concórrer
conjuntament a les eleccions.
El president de N-VA, Bart De Wever, diu que la decisió no influirà en la coalició
electoral que manté amb el CD&V. Però si trenca la federació, diversos analistes
apunten que l'electorat més nacionalista del CD&V podria veure's seduït per les
formes de l'N-VA, una situació que encara qüestionaria més el paper de
Leterme.
Dos blocs de transferències.
Els principals partits de les dues comunitats van acordar dues tongades de
transferències estat-comunitats. Ara, l'estat dóna a Flandes i Valònia
competències en urbanisme, agricultura, habitatge i trànsit, unes transferències
amb què N-VA està d'acord.
També van acordar que el 15 de juliol es tornarien a asseure a la taula i
negociarien sobre les ajudes a l'atur i la natalitat, la política sanitària i la reforma del sistema electoral de Brussel•les, uns aspectes que els independentistes
flamencs creuen insuficients. El CD&V opina que l'acord comporta una reforma
que satisfà les demandes de les dues comunitats i insinua que podria buscar un
altre soci.
Incertesa des de juny
Bèlgica va celebrar eleccions el 10 de juny del 2007. El guanyador de les
eleccions i líder de la coalició cristianodemòcrata flamenca, CD&V/N-VA, Yves
Leterme, va renunciar a formar govern després de més de dos mesos
d’infructuoses negociacions. Intentava unir en un mateix executiu els liberals
flamencs Open VLD i els seus homòlegs valons, els humanistes CDH i els liberals
MR. La coalició, popularment anomenada 'la taronja blava', va mostrar-se
impossible per les demandes flamenques de major llibertat i la intransigència
dels partits valons. La resta de partits també va intentar articular algun tipus de
majoria alternativa, però sense sortir-se’n.
Finalment, al desembre es va constituir un govern estable, amb el suport dels
demòcrata-cristians flamencs i valons, els liberals d'ambdues comunitats i els
socialistes francòfons. El nou govern ja va néixer condicionat temporalment fins
que hi hagués un nou acord, ja que el primer ministre que l'encapçala, Guy
Verhofstadt, va patir una derrota seriosa a les eleccions.
divendres, 22 de febrer del 2008
L´ex-president Cossiga i els independentismes català, basc i galleg.
Cossiga reclama a Espanya que reconegui l'autodeterminació de
catalans, bascos i gallecs.
L'ex-president italià vol que els EUA i la UE pressionin el
govern espanyol perquè ho faci.
L'ex-president italià Francesco Cossiga ha dit que la Unió
Europea i els Estats Units haurien de pressionar el govern
espanyol perquè desisteixi de reprimir les nacions
catalana, basca i gallega i els reconegui el dret
d'autodeterminació. Cossiga s'ha pronunciat així tenint en
compte l'ampli reconeixement internacional del nou estat
de Kosovë, que ha estat saludat pels EUA i pels grans
estats europeus. Espanya, en canvi, no l'ha reconegut.
Segons Cossiga, Espanya adopta una actitud franquista envers els militants
independentistes bascos, catalans i gallecs.
D'una altra banda, les autoritats sèrbies han reaccionat amb indignació al
reconeixement de Kosovë pels grans estats: els EUA, França, el Regne Unit,
Austràlia, Alemanya i Itàlia. Ahir mateix el primer ministre, Vojislav Kostunica, va
retirar l'ambaixador de Washington i va dir que tractaria igualment tots els
països que reconeguessin el nou estat kosovès. A més, el parlament serbi va
aprovar una resolució declarant nul•la i il•legal la proclamació.
Ahir els ministres d'Afers Estrangers de la Unió Europea es van reunir per pactar
una posició comuna sobre la independència kosovesa, però no hi va haver
unanimitat: sis dels vint-i-set estats membres no la van voler reconèixer, entre
els quals Espanya, Grècia, Romania i Xipre. En vist d'això, la presidència
eslovena va decidir que cada estat fes com volgués. Doncs bé, els grans estats
europeus, com Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit, han dit que
reconeixerien l'estat de Kosovë, igual que els Estats Units, que ja ho han fet
oficialment. En efecte, la secretària d'estat nord-americana, Condoleezza Rice,
va comunicar ahir que els Estats Units reconeixien oficialment l'estat sobirà de
Kosovë i que el president Bush acceptava la petició del país balcànic d'establir-hi
relacions diplomàtiques. I, és clar, va felicitar els kosovesos.
Andorra s'espera a reconèixer Kosovë
El Ministeri d'Afers Estrangers andorrà va comunicar que, abans de reconèixer el
nou estat, esperaria la reacció dels Estats Units i de la majoria de països
membres de la UE (en el moment del comunicat aquests estats encara no
s'havien manifestat). La ministra d'Afers Estrangers, Meritxell Mateu, és fora, en
un viatge oficial, i no farà cap més comunicat abans dimecres, quan es reunirà
el consell de ministres.
Ara, l'oficina del portaveu del govern andorrà ha explicat que sospesarien amb
més atenció el reconeixement de Kosovë quan tinguessin confirmació oficial del
reconeixement del nou país pel president francès i copríncep andorrà, Nicolas
Sarkozy. De totes maneres, si Espanya s'entestés a oposar-s'hi, el
reconeixement andorrà podria ajornar-se 'sine die'.
catalans, bascos i gallecs.
L'ex-president italià vol que els EUA i la UE pressionin el
govern espanyol perquè ho faci.
L'ex-president italià Francesco Cossiga ha dit que la Unió
Europea i els Estats Units haurien de pressionar el govern
espanyol perquè desisteixi de reprimir les nacions
catalana, basca i gallega i els reconegui el dret
d'autodeterminació. Cossiga s'ha pronunciat així tenint en
compte l'ampli reconeixement internacional del nou estat
de Kosovë, que ha estat saludat pels EUA i pels grans
estats europeus. Espanya, en canvi, no l'ha reconegut.
Segons Cossiga, Espanya adopta una actitud franquista envers els militants
independentistes bascos, catalans i gallecs.
D'una altra banda, les autoritats sèrbies han reaccionat amb indignació al
reconeixement de Kosovë pels grans estats: els EUA, França, el Regne Unit,
Austràlia, Alemanya i Itàlia. Ahir mateix el primer ministre, Vojislav Kostunica, va
retirar l'ambaixador de Washington i va dir que tractaria igualment tots els
països que reconeguessin el nou estat kosovès. A més, el parlament serbi va
aprovar una resolució declarant nul•la i il•legal la proclamació.
Ahir els ministres d'Afers Estrangers de la Unió Europea es van reunir per pactar
una posició comuna sobre la independència kosovesa, però no hi va haver
unanimitat: sis dels vint-i-set estats membres no la van voler reconèixer, entre
els quals Espanya, Grècia, Romania i Xipre. En vist d'això, la presidència
eslovena va decidir que cada estat fes com volgués. Doncs bé, els grans estats
europeus, com Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit, han dit que
reconeixerien l'estat de Kosovë, igual que els Estats Units, que ja ho han fet
oficialment. En efecte, la secretària d'estat nord-americana, Condoleezza Rice,
va comunicar ahir que els Estats Units reconeixien oficialment l'estat sobirà de
Kosovë i que el president Bush acceptava la petició del país balcànic d'establir-hi
relacions diplomàtiques. I, és clar, va felicitar els kosovesos.
Andorra s'espera a reconèixer Kosovë
El Ministeri d'Afers Estrangers andorrà va comunicar que, abans de reconèixer el
nou estat, esperaria la reacció dels Estats Units i de la majoria de països
membres de la UE (en el moment del comunicat aquests estats encara no
s'havien manifestat). La ministra d'Afers Estrangers, Meritxell Mateu, és fora, en
un viatge oficial, i no farà cap més comunicat abans dimecres, quan es reunirà
el consell de ministres.
Ara, l'oficina del portaveu del govern andorrà ha explicat que sospesarien amb
més atenció el reconeixement de Kosovë quan tinguessin confirmació oficial del
reconeixement del nou país pel president francès i copríncep andorrà, Nicolas
Sarkozy. De totes maneres, si Espanya s'entestés a oposar-s'hi, el
reconeixement andorrà podria ajornar-se 'sine die'.
Això que anomenem democràcia
Això que anomenem democràcia
El govern britànic, segons que explica The Guardian, va rebre informació falsa del govern espanyol, que reclamava la detenció d'un grup de paquistanesos procedents de Barcelona. Segons el govern espanyol, aquests paquistanesos eren fugitius de la suposada cèl•lula gihadista arrestada al Raval i per demostrar-ho van passar unes dades que la policia londinenca ha qualificat públicament de falses. Si ja era difícil d'empassar-se l'operació Raval, ara els dubtes s'han fet més grossos. Potser per això el govern americà ha decidit immediatament de relacionar la cèl•lula de Barcelona amb l'assassinat de Buttho i embolica que fa fort! Però el fet real és que els 'gihadistes' detinguts a Londres són ben lliures al Paquistan. Perquè han tingut sort de no ser detinguts a Barcelona... A Londres la policia els va detenir i els va començar a interrogar en l'avió mateix. Després foren portats al centre de la ciutat i foren interrogats, encara amb més dedicació, fins que van veure que allò no tenia ni cap ni peus. Els policies britànics van captar que l'única 'prova' aportada pels espanyols era la declaració d'un confident de la policia francesa que ningú no sap ben bé qui és. Aquest confident havia arribat un dimecres a Barcelona i, amb una capacitat extraordinària d'infiltració, ja havia aconseguit, el dissabte següent, la detenció espectacular d'una dotzena de ciutadans, acusats de preparar atemptats suïcides a Barcelona. Però sense que es trobaren les bombes. Sense rastres concrets de res. Sense comunicacions interceptades que en pogueren donar fe. Sense contactes amb ningú del Paquistan que resultara sospitós. Sense propaganda d'al-Qaida trobada en cap escorcoll. Sense material per a poder preparar res. Massa poc bagatge per a una policia com la britànic! a que aviat va copsar fins a quin punt s'havien equivocat amb aquella detenció. Així, doncs, van amollar sense condicions els presumptes gihadistes procedents de Barcelona i els van deixar embarcar tranquil•lament en un avió cap al seu país. Tanmateix, al Paquistan les detencions, les de Londres i les de Barcelona, no havien agradat gens. I com que els detinguts de Londres eren, a sobre, pròxims al president Musharraf, el govern britànic es va haver de disculpar. I què va dir en la disculpa? Que els espanyols li havien passat proves falses. No proves incompletes, parcials o poc creïbles, sinó falses. I després, ja que aquestes tenien l'origen a França, va acusar també el govern francès. En vist d'això, la pregunta és: si segons la policia britànica són falses les proves aportades a Londres, podem sospitar que les mateixes proves són igual de falses també a Barcelona? Les detencions del Raval són estranyes i gens clares. I cada dia que passa, la cosa s'embolica més. Si hi ha proves contra algun dels detinguts, no les hem pogudes veure encara, però tot indica que no n'hi ha. Tot indica que ha estat un error monumental i que el govern espanyol ha volgut tapar l'error enviant els detinguts de Barcelona a la presó, a diferència d'allò que ha fet el govern britànic. I és això, precisament això, que espanta més. Espanta de pensar que, si et detenen a Barcelona pots preveure que aniràs a la presó, sense proves si cal, mentre que, si et detenen a Londres i no troben cap prova, et demanaran disculpes i et deixaran en llibertat. En la diferència entre una policia i una altra, entre un sistema judicial i un altre, entre un govern i un altre hi ha això que anomenem democràcia.
V. Partal
El govern britànic, segons que explica The Guardian, va rebre informació falsa del govern espanyol, que reclamava la detenció d'un grup de paquistanesos procedents de Barcelona. Segons el govern espanyol, aquests paquistanesos eren fugitius de la suposada cèl•lula gihadista arrestada al Raval i per demostrar-ho van passar unes dades que la policia londinenca ha qualificat públicament de falses. Si ja era difícil d'empassar-se l'operació Raval, ara els dubtes s'han fet més grossos. Potser per això el govern americà ha decidit immediatament de relacionar la cèl•lula de Barcelona amb l'assassinat de Buttho i embolica que fa fort! Però el fet real és que els 'gihadistes' detinguts a Londres són ben lliures al Paquistan. Perquè han tingut sort de no ser detinguts a Barcelona... A Londres la policia els va detenir i els va començar a interrogar en l'avió mateix. Després foren portats al centre de la ciutat i foren interrogats, encara amb més dedicació, fins que van veure que allò no tenia ni cap ni peus. Els policies britànics van captar que l'única 'prova' aportada pels espanyols era la declaració d'un confident de la policia francesa que ningú no sap ben bé qui és. Aquest confident havia arribat un dimecres a Barcelona i, amb una capacitat extraordinària d'infiltració, ja havia aconseguit, el dissabte següent, la detenció espectacular d'una dotzena de ciutadans, acusats de preparar atemptats suïcides a Barcelona. Però sense que es trobaren les bombes. Sense rastres concrets de res. Sense comunicacions interceptades que en pogueren donar fe. Sense contactes amb ningú del Paquistan que resultara sospitós. Sense propaganda d'al-Qaida trobada en cap escorcoll. Sense material per a poder preparar res. Massa poc bagatge per a una policia com la britànic! a que aviat va copsar fins a quin punt s'havien equivocat amb aquella detenció. Així, doncs, van amollar sense condicions els presumptes gihadistes procedents de Barcelona i els van deixar embarcar tranquil•lament en un avió cap al seu país. Tanmateix, al Paquistan les detencions, les de Londres i les de Barcelona, no havien agradat gens. I com que els detinguts de Londres eren, a sobre, pròxims al president Musharraf, el govern britànic es va haver de disculpar. I què va dir en la disculpa? Que els espanyols li havien passat proves falses. No proves incompletes, parcials o poc creïbles, sinó falses. I després, ja que aquestes tenien l'origen a França, va acusar també el govern francès. En vist d'això, la pregunta és: si segons la policia britànica són falses les proves aportades a Londres, podem sospitar que les mateixes proves són igual de falses també a Barcelona? Les detencions del Raval són estranyes i gens clares. I cada dia que passa, la cosa s'embolica més. Si hi ha proves contra algun dels detinguts, no les hem pogudes veure encara, però tot indica que no n'hi ha. Tot indica que ha estat un error monumental i que el govern espanyol ha volgut tapar l'error enviant els detinguts de Barcelona a la presó, a diferència d'allò que ha fet el govern britànic. I és això, precisament això, que espanta més. Espanta de pensar que, si et detenen a Barcelona pots preveure que aniràs a la presó, sense proves si cal, mentre que, si et detenen a Londres i no troben cap prova, et demanaran disculpes i et deixaran en llibertat. En la diferència entre una policia i una altra, entre un sistema judicial i un altre, entre un govern i un altre hi ha això que anomenem democràcia.
V. Partal
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
