dissabte, 9 de maig del 2009

CASTRACIÓ QUÍMICA CONTRA L´ESTATUT.


No calia ser gaire llest per veure que aquest estatut no serviria per a res. Però alguns han hagut d´esperar a veure publicades filtracions del Tribunal Constitucional espanyol per entendre que estan perdent el temps.

Ens sembla molt adequat aquest article publicat en un diari espanyol (sense cap sospita de catalanista) sobre el tema de la veritable castració química d´aquest text (l´Estatut) que està convertint l´Estatut en un text inútil.
era

Castración química para el 'Estatut'.

19.04.2009 El trabajo está ya hecho. Las posiciones están fijadas. Ya no queda casi nada sobre lo que seguir discutiendo en Derecho. Ahora, a lo que están los magistrados del Tribunal Constitucional (TC) es simplemente a negociar. ¿Y qué negocian sus señorías, una vez que tienen ya claro qué preceptos del Estatuto de Cataluña son abiertamente constitucionales y cuáles no? Negocian cómo decir lo que quieren decir sin que se note mucho lo que van a decir y se levanten ampollas. Negocian que la defensa del Estado y de la Constitución a la que están obligados -porque es el Constitucional el que, sentencia a sentencia, va haciendo la Constitución-, no acabe convirtiéndose en una bofetada múltiple con malas consecuencias políticas para casi todos y con claros beneficios, también políticos, para unos pocos que ni siquiera están ahora en el poder. Más claro: no se está deliberando sobre el contenido, sino sobre la forma que se le va a dar a ese contenido.

Tres años después, ¡santo cielo!, de que el PP presentara un recurso de inconstitucionalidad contra el Estatuto de Cataluña, refrendado por los catalanes con una participación tan débil que dejó el proyecto tambaleándose y hubo que recurrir al inmediato apuntalamiento de los entusiastas, resulta que ahora hay prisa por sacar la sentencia. Después de haber estado alargando el asunto hasta lo impresentable porque el «sector gubernamental» se consideraba entonces en minoría, ya está claro para todos, presidenta incluida, que mientras esta sentencia no se haga pública, el Constitucional no se va a renovar. Al Gobierno le interesa ya despejar este balón cuanto antes. Y a algunos magistrados del TC también, porque tienen otros planes para su futuro. De modo que en un mes o dos veremos bajar a Moisés del Sinaí llevando en la mano las tablas de la ley.

Lo que pasa es que este Moisés constitucional ya tiene por lo menos la mitad de los mandamientos escritos. Los tiene desde hace dos años, cuando en marzo de 2007 hizo público el fallo sobre la deuda histórica de Andalucía. Aquélla no fue una sentencia inocente. Al contrario. Se hizo con la clara intención de sentar las bases que permitieran abordar en el futuro el Estatuto de Cataluña, que ya estaba recurrido. Y allí fue donde el TC dejó claro que, en materia de financiación, que es la apuesta más importante del Estatut, el Estado es quien «tiene la competencia exclusiva para configurar el sistema de financiación de las comunidades que considere idóneo». Y que «dotar de carácter vinculante una voluntad autonómica» no sólo anularía esa potestad, sino que le privaría de ejercer otras, también exclusivas, «como la de coordinación y la de solidaridad» entre los distintos territorios de España.

Es inimaginable que los mismos magistrados que votaron esto se atrevan a cambiar su propia doctrina en el plazo de dos años.Y no lo van a hacer. Van a hacer otra cosa. Van a evitar publicar un fallo que esté lleno de preceptos declarados inconstitucionales y, en lugar de eso, van a intentar vaciar de fuerza jurídica esos mismos preceptos porque -dirá la sentencia- «no vinculan al Estado».

Un ejemplo: si el Estatut dice que corresponde al Parlament acordar cuánto va aporta Cataluña al Fondo de Solidaridad interterritorial, la sentencia del TC podría asegurar -no en el fallo, ojo, que esto es muy importante, sino en los fundamentos jurídicos- que, bien mirado, lo que el precepto quiere decir no es acordará, sino propondrá. Incluso podría afirmar que el tal precepto será constitucional siempre y cuando Cataluña proponga al Estado lo que el Parlament acuerde. Y, en lo tocante a la bilateralidad, lugar de decir que es inconstitucional la competencia de la Comisión Mixta para decidir cuánto aporta Cataluña, el TC va a decir que el precepto no es inconstitucional, pero que esa competencia corresponde al Estado. Y que mientras la Ley Orgánica de Financiación de las Comunidades Autónomas (Lofca) no se modifique en el mismo sentido que el Estatuto, el artículo en cuestión carecerá de eficacia. Lo mismo, pero mucho más claro, va a suceder con el título relativo al Poder Judicial, donde va a quedar sentado, pero bien envuelto, que la Justicia es una, y única, para toda España.

De esa manera, tan invisible pero tan efectiva como una castración química, podrán los magistrados ir sacando del fallo una larga retahíla de inconstitucionalidades flagrantes, de modo que se eviten unos cuantos efectos no deseados. El primero, que el Gobierno y el PSOE queden en gravísima evidencia por haber apoyado la aprobación en el Congreso de un Estatuto que, de la otra manera, aparecería abiertamente como inconstitucional. Eso sería una auténtica bofetada política y no es eso lo que se busca. El segundo, que una sentencia clara y cruda levante de indignación a los dirigentes nacionalistas catalanes, que ahora mismo son todos con la excepción de los del PP y de Ciutadans, lo cual desataría a su vez graves conflictos políticos en el seno del tripartito presidido por Montilla y complicaría definitivamente la supervivencia del Gobierno en el Congreso, demasiado ahogado ya en su soledad parlamentaria. Y el tercero, que el Partido Popular se declare plenamente victorioso y pasee el texto del TC por todo el Hemiciclo como quien pasea la Eurocopa mientras reprocha al PSOE su irresponsabilidad.Y tampoco eso conviene porque el tema es lo bastante trascendental como para que lo prudente sea dejar pocos heridos, y recuperables.

Pero que nadie piense tampoco que el Gobierno está soñando con una sentencia manifiestamente favorable, sobre todo en financiación, porque eso toca la médula de la Constitución y, por tanto, la del Estado. En realidad, no le convendría nada que se diera el placet a un Estatuto que consintió en aprobar en el Congreso con la secreta esperanza de que luego viniera el Constitucional a sacarle las castañas del fuego con la impagable ayuda del recurso planteado por el Partido Popular. Lo que en realidad querría, y es muy probable que obtenga, es un fallo que deje entero el envoltorio pero lo vacíe de sustancias nocivas. Una cosa así como lo que habría provocado este Estatut en la Constitución si el proyecto catalán se hubiera aprobado sin modificaciones y se aplicara en vivo. Es decir: lo mismo, pero al revés.

Que una sentencia del tipo de la que se apunta va a ser un foco permanente de conflictos no tiene duda. Asistiremos, si la previsión se cumple, a la enésima patada a ese balón autonómico que cada vez recorre menos trecho y que cada vez se enreda más en los zarzales. Pero, de momento, y para saber de verdad qué dice el Constitucional sobre el Estatuto de Cataluña, acepten un consejo: léanse primero los fundamentos jurídicos, porque ahí va a estar lo mollar de esta sentencia, pusilánime y política, sí, pero esperemos que no devastadora para los intereses de España. Y luego ya, léanse si quieren lo que dice el fallo.
Imprimir En tu móvil PásaloMSN Reporter
Victoria Prego
Madrid, en 1948

Periodista

Página personal

Escribir a Victoria Prego

divendres, 1 de maig del 2009

LA INDEPENDÈNCIA DEPÈN NOMÉS DELS CATALANS I CATALANES.



Article interessant a partir d´unes declaracions de l´ex-president Pujol i l´anàlisi de l´Alfons López Tena.

Pujol i liquidar Catalunya
Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes.

"Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho". Aquestes paraules del president Pujol a Elsingulardigital.cat palesen on ens han dut trenta anys de pertinença dels catalans a l'Estat espanyol democràtic: a la mateixa casella on érem amb Franco, Negrín, Primo de Rivera i tots els reis espanyols, la mera lluita per la supervivència: ells ens volen liquidar i ens toca a nosaltres, dècada rere dècada i segle rere segle, impedir-los-ho. De res han servit la democràcia ni l'autonomia, son on érem, els espanyols com a liquidadors i els catalans com a liquidats, i a veure qui se'n surt. Els darrers trenta anys s'han formulat tota mena de propostes d'encaix, al llarg de vint-i-tres anys fetes pel mateix president Pujol; totes les forces polítiques catalanes han col•laborat i contribuït a la seva governabilitat, totes han donat suport a uns governs espanyols o uns altres, i el balanç que treu el president Pujol no pot ser més angoixant i fosc: només dels catalans depèn que els espanyols no ens liquidin, perquè això és el que volen i tenen les eines per fer.

NOMÉS UNA COSA PERMET ALS ESPANYOLS dur a terme la seva voluntat d'aniquilar-nos: que pertanyem al seu Estat. La solució, la supervivència, salta als ulls: no pertànyer al seu Estat, tenir Estat propi. Quina altra hi ha, si no? Una autonomia escanyada i degradada a descentralització administrativa? Un Estatut i lleis que els governs espanyols incompleixen impunement? Un federalisme que a Espanya ningú no vol? Aquesta democràcia espanyola, aquesta autonomia, en trenta anys ens ha dut de tenir la renda per càpita més alta a baixar a la posició 11a entre 19, per sota de Melilla, i en només set anys, del 2000 al 2006, ens ha fet baixar de la posició 14a a la 18a a l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides, mentre Espanya (Catalunya inclosa) s'enlairava de la posició 21a a la 13a. La Catalunya que rebé el president Pujol pagava un 12% anual de la seva riquesa en impostos, i vivia del mercat espanyol proteccionista; ara paguem el 40% en impostos, però la Generalitat només en rep el 17%, i el 10% de la nostra riquesa se l'emporta cada any Espanya, més que mai, i no vivim del mercat espanyol, sinó de l'europeu i mundial, on venem més que a Espanya i comprem més del doble que a Espanya. No depenem d'ells econòmicament, ja no tenen ni moneda, ni capacitat per establir barreres comercials i no ens beneficia gens pertànyer al seu Estat perquè competim, allà i arreu, amb tots els productes i serveis d'un mercat únic europeu i un món globalitzat. 20.000 milions d'euros anuals, 3.000 euros per persona, és el que ens costa Espanya, sense cap contrapartida. A més, ens manen, ens menyspreen, ens insulten i ens volen liquidar. Algú troba cap raó per continuar a Espanya?

ÉS CERT, COM INDICA EL PRESIDENT Pujol, que alguns països, sense tenir Estat, tenen "més poder, més sobirania", com ara "un finançament com el de Navarra, les seleccions esportives com Gal•les i un model aeroportuari com el land de Baviera", però no els catalans, que a l'Estat dels espanyols no ho hem aconseguit en trenta anys ni ho aconseguirem mai, perquè els espanyols no volen: volen fixar, recaptar i gastar els seus impostos i els nostres; volen tenir seleccions esportives i que nosaltres no en tinguem; volen gestionar els seus aeroports i els nostres, per escanyar-los al seu servei i benefici. Volen manar-nos per liquidar-nos.

EL CERT ÉS QUE TOTS ELS ESTATS tenen seleccions esportives, gestionen els seus aeroports i recapten i gasten els seus impostos, i que molt pocs països sense Estat poden fer-ho. La pretensió catalana dels darrers trenta anys ha estat no tenir Estat però tenir allò que tenen els Estats, col•laborant amb Espanya i fent pedagogia, convencent els espanyols. S'havia d'intentar, però el balanç és el fracàs més rotund, ni tan sols hem aconseguit que no vulguin liquidar-nos. Podia haver sortit bé, encara que era l'opció més difícil, com qui per travessar el riu pretén aprendre a caminar sobre les aigües, en lloc de fer el més fàcil i assolible, aprendre a nedar. La lliçó és clara i dolorosa: si els catalans volem tenir el que tenen tots els Estats, hem de tenir un Estat propi; si continuem a l'Estat dels espanyols, res no tindrem més enllà de, a còpia d'esforços i sacrificis, una perpètua resistència a la liquidació, fins que guanyin i ens liquidin. Només una cosa hem aconseguit i consolidat, i és l'única que ens fa possible assolir un Estat propi per als catalans: la democràcia. Enguany complim setanta anys del darrer bombardeig de Barcelona per l'Estat espanyol, el període més llarg en tres segles, contra la llei inexorable que indicava Azaña: per mantenir Espanya unida, s'ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Els espanyols això ja no ho volen, i sobretot no ho poden fer perquè els costos per a ells són exorbitants, ja no es poden permetre la ruïna sèrbia i tornar a ser la Birmània d'Europa, una dictadura violenta, pobra i aïllada. Va ser la seva opció el 1923, i liquidaren la Mancomunitat; ho tornà a ser el 1936, i liquidaren la Generalitat, però el preu per a ells fou la dictadura i la pobresa, perquè no és possible simultàniament reprimir violentament els catalans i tenir llibertats i prosperitat per als espanyols.

CONTRA LA VOLUNTAT DEMOCRÀTICA majoritària i pacífica dels catalans, ara no hi ha violència espanyola que pugui prevaler. Si volem, podem: quan vulguem, podrem. Perduda per a Espanya l'opció de la repressió violenta dels catalans, consolidada una democràcia que ens permet votar, integrats en una Europa que garanteix la pau i les llibertats, i sense dependència econòmica, només dels catalans depèn optar per la continuïtat de les fórmules fracassades, la pertinença a una Espanya que ara i sempre només ens vol per liquidar-nos; o acabar per sempre amb aquesta història sinistra assolint un Estat propi, com han fet al món més de dos-cents països, tres quartes parts dels quals en els darrers seixanta anys. Tots ells tenen el que els catalans volem i necessitem, i ho tenen perquè s'han dotat del millor instrument que hi ha per als pobles, l'Estat propi, el que tenen els espanyols i els francesos i que no volen de cap manera perdre. Si és bo per a ells, també és bo per nosaltres; si ells hi tenen dret, nosaltres també.

DES DE L'ADMIRACIÓ PER LA VOSTRA ingent tasca, que ha contribuït com ningú a la supervivència dels catalans: president Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència.
I vós?

NOTA DE SOLIDARITAT AMB LA VAGA GENERAL CONVOCADA AL SUD D´EUSKAL HERRIA.

Aprofitant aquest Primer de Maig donem suport a la convocatòria de vaga al sud d´Euskal Herria, per part dels sindicats bascos.

I també aprofitem per adjuntar el comunicat del sindicat català COS:

Comunicat de suport i solidaritat amb el Poble Treballador Basc davant
la vaga general del 21 de Maig al sud d?Euskal Herria.*

Benvolgudes companyes i companys dels sindicats LAB, ESK, ELA i STEE-EILAS;

Des de la Coordinadora Obrera Sindical - COS, sindicat per
l'alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans,
volem fer-vos arribar la nostra més cordial i fraternal salutació,
solidaritat i suport per la vaga general i nacional que de forma tan
valenta heu convocat pel proper 21 de maig.



Dissortadament, als Països Catalans encara no hem assolit la massa
crítica mínima necessària, a cap dels nostres territoris, per poder
avançar en respostes combatives i de fort calat polític, com seria la
vaga general que heu convocat de forma unitària al vostre país.



Aquest fet, no només representa un exemple a conéixer bé, sinó que a
més, servirà per començar a marcar vies i pautes de lluita contra la
crisi i el capitalisme (bé regionalista, bé obertament espanyolista), no
només a Euskal Herria, sinó també als Països Catalans i a la resta dels
pobles oprimits i ocupats pels estats espanyol i francés.



Per tot plegat, des de la COS, des dels Països Catalans, esperem
honestament que la vostra convocatòria sigui tot un èxit, i una mostra
de combativitat i solidaritat davant d'aquesta salvatge crisi que com
sempre ens volen fer pagar a les persones treballadores, i que molt
especialment patirem els pobles perifèrics sense estat.

Així mateix, esperem de tot cor, que aquesta convocatòria de vaga
serveixi per començar a marcar una via rupturista unitària i en clau
social i nacional davant l'ocupació espanyola i francesa, i sobre tot,
davant l'actual onada antidemocràtica del govern "socialista" de
Zapatero, amb el suport dels feixistes del Pp, i que malgrat intentar
destruir qualsevol ombra de resistència i democràcia basca i socialista,
es trobin davant amb la resposta clara de tot el Poble Treballador
d'Euskal Herria!!

Contra la crisi, la resposta està al carrer, en la unitat, la
solidaritat i la lluita.
Salut i molta força!!


Endavant amb la solidaritat obrera i dels pobles!!


*València - Barcelona (Països Catalans) -

dimarts, 21 d’abril del 2009

DOCUMENTAL "CATALUÑA-ESPANYA" ALS CINEMES CATALANS.


Diferents companys ens passen aquesta informació, que pot ser d´interès de tots:

Passem informació de la pel.lícula "CATALUÑA-ESPANYA" que com sabeu s´estrenarà el dijous 23 d´abril.

Es molt important que el primer cap de setmana després de Sant Jordi del 24 al 26 d´abril omplim els cinemes ja que sinó les multinacionals la faran saltar de les cartelleres.

No només us volem demanar això, molts de vosaltres escriviu a columnes de diferents publicacions, a blogs, si us plau parleu del film. Molts de vosaltres sou d´organitzacions o associacions animeu a que tothom la vagi a veure. Hem de fer que els mèdia en parlin.

FEM-LA DURAR MOLTS MESOS! QUÉ TOTHOM LA PUGUI VEURE!

"CATALUÑA-ESPANYA" és La pelota vasca catalana.

Link a www.catalunyaespanyalapeli.cat per saber-ne més.


Rubert de Ventós, Boadella, Germà Bel, Tremosa, Colomines, Aznar, Lluís Cabrera, Alfonso Guerra, Rodríguez de Miñón, López-Tena i 50 més hi diuen la seva!


Als cinemes de Barcelona (Comedia, Cinesa Diagonal i Boliche), Girona (Ocine-Oscar), Tarragona (Les Gavarres), Lleida (Funatic), Sabadell (Imperial), Manresa (Atlantida), Vic (Sucre), Mataró (Cinesa Mataró Park), Granollers (El Nord) i Olot (Multicines Olot) a partir del proper 23 d´abril.

divendres, 10 d’abril del 2009

ANÀLISI DE LA CRISI ACTUAL


Article d´en Xavier Diez, publicat l´1 d´abril.

LA TRIBUNA
Si no tenen pa, que mengin brioix
La frase és atribuïda a Maria Antonieta, i com el 1789 ara l'única solució és la supressió dels privilegis d'aquells que fa tres dècades van deixar de contribuir al fons comú.

Han de tornar, via impostos, tot el que han estalviat aquests anys
L'economista jubilat Leopoldo Abadía ha obtingut reconeixement mediàtic mercès a l'anàlisi de la crisi actual des de l'encertada imatge del NINJA (no incomes, no job, no assets). La repetida anècdota sobre el pobre d'Alabama que, sense recursos ni avaladors, compra una casa perquè un corredor sense escrúpols li concedeix una hipoteca, resulta il•lustrativa, malgrat que sigui superficial. Per tranquil•litzar la consciència de polítics i economistes, es culpa el treballador precari endeutat i l'empleat del banc que deixa diners sense garanties. Tanmateix, les causes són més profundes i les responsabilitats, més elevades.
L'origen dels problemes actuals rau en l'abandó del keynesianisme ortodox, a finals dels setanta. Les retallades fiscals iniciades als vuitanta van tenir com a efecte el creixement de la renda dels estrats socials alts i mitjans. Precisament aquells que disposaven de capacitat d'estalvi l'ampliaven, mentre s'estenien paradisos fiscals i es retallaven impostos de societats, i això permetia eixamplar el capital disponible entre els sectors que havien sostingut les polítiques redistributives dels estats del benestar.
L'estalvi permet incrementar la despesa particular, encara que també implica recerca de rendibilitat a qualsevol preu. Sobtadament, els grups beneficiaris exigien màxima rendibilitat als diners sobrants, i empenyien els banquers a innovar, a partir de l'expansió d'enginyeria financera, des de la renda fixa fins a la variable, passant per nous productes i que competien entre si pel capital alliberat dels impostos per obtenir més rendiment. Especulació borsària, plans de pensions, bombolles... van ser fruit d'aquesta absurda cursa per fer créixer l'estalvi privat, amb conseqüències dramàtiques. La utopia neoliberal (viure sense treballar) implicava acomiadaments a les empreses per apujar la cotització de les accions. Les pensions públiques eren amenaçades per empènyer la ciutadania a aportar part del seu salari a fons de previsió. El dret a l'habitatge cedí davant la voluntat d'especular amb un bé de primera necessitat. La pressió per obtenir rendiment va culminar quan corredors d'hipoteques deixaven diners a qui no podia tornar-los.
Més avall, entre els sectors mitjans i baixos, les remuneracions del treball es deterioraren a consciència. D'una banda, la cobdícia dels rics pressionava els sous a la baixa. De l'altra, l'escassa o nul•la capacitat d'estalvi dels treballadors, juntament amb un bombardeig incessant d'estímuls al consum, provocava un creixent endeutament. Els sous baixos engreixaven el marge de benefici empresarial. L'endeutament alimentava la gran piràmide que ha estat el sistema financer mundial. El treball dels pobres se supeditava als rendiments financers dels rics. El paradigma fou la bombolla immobiliària, que acabà fomentant una mena de feudalisme hipotecari pel qual qui treballava havia de sostenir amb els deutes l'estalvi dels poderosos. Tornant a símils medievals, el Robin dels bancs, l'avui empresonat Enric Duran, posà en evidència la perversió d'un sistema que servia per finançar sense garanties les creixents exigències de les rendes més altes.
Mentrestant, el sistema ha evidenciat considerables efectes col•laterals. Amb la supressió, a la pràctica, de la tributació progressiva, els serveis socials (educació, sanitat, pensions, assistència...) han esdevingut deficitaris i fràgils. Això, lluny de resoldre's positivament, ha estat vist com una benedicció capitalista, car ha estat excusa per introduir la privatització com a fórmula d'obtenció de beneficis en un mercat captiu. La política es veu incapaç de controlar la situació perquè les institucions teòricament democràtiques estan controlades per la privilegiada casta del poder econòmic. Casta de privilegiats, en el sentit històric, perquè, com l'aristocràcia prèvia a la Revolució Francesa, es caracteritza per l'exempció tributària, el domini polític i l'ideològic. Davant la crisi, la desocupació i l'extensió de la pobresa, els governs, per acció i omissió, reiteren aquella frase apòcrifa, atribuïda a Maria Antonieta, mostra de la indiferència amb què es tracten els problemes d'una majoria creixentment sotjada pels perills de l'empobriment: «Si no tenen pa, que mengin brioix.» Com el 1789, l'única solució no és altra que la supressió dels privilegis d'aquells que fa tres dècades deixaren de contribuir al fons comú. Tornar, via impostos elevats a la renda i el patrimoni, tot el que s'han estalviat aquests anys.
Darrera actualització ( Dimecres, 1 d'abril del 2009 03:00 )

dissabte, 4 d’abril del 2009

RESULTATS IMPORTANTS AL KURDISTAN OCUPAT PER TURQUIA.

El DTP s'imposa a les municipals del Kurdistan turc.

Ha escombrat a Diyarbakir, la capital, amb el 65% vots.
El Partit de la Societat Democràtica (DTP) s'ha imposat amb comoditat a les principals ciutats de majoria kurda dins l'estat turc i ha estat la cinquena força de les eleccions municipals amb el 5% dels vots. El DTP, principal partit kurd (l'únic legal a Turquia) ha escombrat a la capital del Kurdistan turc, Diyarbakir, amb el 65% dels vots. El partit ha obtingut la victòria a vuit ciutats, superant l'AKP, el partit del primer ministre Erdogan.
Milers de persones han celebrat aquesta nit la victòria del partit a les eleccions, i han cridat a favor de la independència i del PKK (Kurdistan Workers Party), el grup armat que lluita per la independència del Kurdistan i qualificat de terrorista per les autoritats turques. També s'ha corejat el nom d'Abdulla Öcalan, el líder del PKK, tancat en una presó turca des de 1999.

Un portaveu del DTP ha llançat una advertència al govern de l'estat: 'No té res a fer al Kurdistan si no reconeix la nostra identitat i opció política’.

En el conjunt de l'estat turc, el partit més votat ha estat el partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), tot i haver perdut sis punts respecte de les eleccions legislatives del 2007. El partit del primer ministre Recep Tayip Erdogan s'ha imposat amb el 40% dels vots, mentre que la segona força més votada ha estat el Partit Republicà del Poble, amb el 23% dels vots. El tercer ha estat l'ultradretà Partit d'Acció Nacionalista amb el 15% dels vots.

La jornada electoral ha estat marcada per la violència, amb el resultat de cinc morts i prop de cent ferits.

A CÒRSEGA, FRANÇA CONDEMNA L´INDEPENDENTISTA CORS YVAN COLONNA.


Confirmada la cadena perpètua a
l 'independentista cors Yvan Colonna.

Se'l condemna per l'assassinat del prefecte de Còrsega
El tribunal especial de París ha confirmat la condemna a cadena perpètua el pastor independentista cors Yvan Colonna per l'assassinat, el 1998, de Claude Érignac, llavors prefecte de Còrsega. Colonna havia recorregut una primera sentència del 2007 que el condemnava a cadena perpètua, però el jutge no ha considerat les noves proves presentades per la defensa i ha confirmat la condemna. Colonna haurà de passar no pas menys de vint-i-dos anys a la presó.
En efecte, a l'estat francès la cadena perpètua no vol pas dir que necessàriament que el condemnat passi tota la vida a la presó, perquè es pot optar a reduccions temporals i acabar abandonat la presó al cap d'uns quants anys. En el cas de Colonna, però, la sentència estableix que no es podrà acollir a cap benefici penitenciari durant vint-i-dos anys, que serà el temps mínim que haurà de romandre a la presó.

La defensa de Colonna ha dit que recorreria en casació la sentència. Els advocats acusen la policia de no haver cercat més possibles sospitosos en una investigació que qualifiquen de poc clara i massa incerta.

El procés judicial ha resultat dubtós: dos dels membres del grup que se suposa que va matar Érignac es van retractar de l'acusació contra Colonna; cap dels testimonis de l'atemptat no ha reconegut Colonna; l'expedient del cas no inclou proves materials; segons la defensa, hi havia més membres de l'escamot que va fer l'acció que haurien pogut matar Colonna i que no han estat detinguts.

Manifestació a Còrsega

Els partidaris de Colonna, que han obert la pàgina Yvan-Colonna.com en solidaritat amb l'encausat i amb informació sobre el procés judicial, asseguren que no s'ha respectat el dret de presumpció d'innocència i es declaren contraris a la legislació antiterrorista francesa. Per avui a la tarda han convocat una manifestació de protesta contra la sentència, emesa ahir al vespre, a la plaça Abbatucci, d'Ajaccio. Alguns col•lectius independentistes corsos, com Unità Naziunale, també han obert pàgines de solidaritat amb Colonna.

Claude Érignac va morir el 6 de febrer de 1998, a les 21.05, quan sortia del teatre. Hom li disparà tres trets al coll amb una pistola (segons que va dir més tard la policia, també va servir per atacar la comissaria de policia de Pietrosella, fet pel qual Colonna també ha estat condemnat). Al cap de poc, la policia va detenir uns quants militants independentistes corsos, però Colonna va fugir i es va amagar a les muntanyes de l'illa, on el van detenir el 4 de juny de 2003. La fugida, la detenció i les ombres d'aquest procés judicial han convertit Colonna en un símbol per a molts independentistes corsos.