dimecres, 22 de juliol del 2009

PP i PSOE AVALEN LA PRESÈNCIA DEL MINISTERI ESPANYOL DE DEFENSA A MONTJUÏC


Els dirigents del PSC- PSOE s´omplenen la boca d´arguments com "Centres per la Pau", però son els que avalen (juntament amb el PP) la continuïtat del Ministerio de Defensa espanyol al Castell de Montjuïc.

Ens agradaria saber com s´explica un "Centre per la Pau" amb uns estatuts que que garanteixen la presència de un Ministerio de Defensa. No veiem cap explicació més que no sigui que el PSOE-PP han forçat la negociació per continuar la seva particular campanya mediàtica a Espanya per tal de convèncer que l´Exèrcit espanyol és un exercit "pacifista" i que només intervé en "actuacions exteriors humanitàries".

El PSC viu en una permanent contradicció, recolzada pel nacionalisme espanyol que intervé sempre que vol.
El Castell de Montjuïc s´hauria d´haver retornat als catalans, sense pactes vergonyosos.
Us posem un enllaç amb la noticia periodística que va sortir fa poc a Vilaweb.


PSC i PP forcen la presència del Ministeri de Defensa al castell de Montjuïc
El ple municipal aprova definitivament els estatuts del nou Centre per la Pau
El ple de l'Ajuntament de Barcelona aprovà ahir definitivament la presència del Ministeri de Defensa espanyol al castell de Montjuïc, mercès als vots del PSC i del PP. Els estatuts del nou Centre per la Pau que s'erigirà al castell ja foren aprovats en primera instància el mes d'abril passat també amb els vots del PSC i el PP, però aleshores es va obrir un període de presentació d'esmenes que ahir es tancà sense cap canvi significatiu.

Enllaç notícia sencera: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3602356

dilluns, 20 de juliol del 2009

ALTRES OPINIONS CRÍTIQUES SOBRE EL NOU FINANÇAMENT

Ens ha semblat prou interessant posar una adreça de Vilaweb en que hi ha els comentaris de l´Alfons López Tena que va escriure un article ahir al Punt, bastant clarificador sobre el finançament.

Tres opinions sobre el finançament.
VilaWeb TV entrevista Muriel Casals, Francesc Sanuy i Alfons López Tena
"Hem fet el negoci del Robert amb les cabres". Això és el que opina sobre l'acord de finançament Francesc Sanuy, tot i reconèixer que la situació és millor de la que hi havia abans. En aquest vídeo tres veus molt conegudes per la seva reflexió sobre el present i el futur polític i econòmic del país hi aporten la seva reflexió. Són Sanuy mateix, l'economista Muriel Casals i el president del Cercle per la Sobirania Alfons López Tena.

Enllaç notícia sencera: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3609110

VALORACIONS CRÍTIQUES DEL NOU FINANÇAMENT


Per ara no podem treure el marcador de l´expoli fiscal que tenim al costat dret d´aquest bloc. Això sembla evident, perquè en cap moment hi haurà un descens significatiu d´aquest expoli.
Per una altra part, tothom sembla molt content amb el "nou finaçament" (ens estem referint als polítics i mitjans de comunicació). Per això davant tanta eufòria, volem donar veu a les poques veus crítiques perquè pugueu anar construint la vostra opinió. L´adreça la podeu trobar al final del comentari o al propi bloc de l´Elisenda Paluzie.

Paluzie: 'Aquest model de finançament encara és menys transparent'
Segons la degana de la Facultat d'Economia de la UB, la proposta aprovada és igual que la que va fer Solbes el desembre passat
La degana de la Facultat d'Economia de la UB, Elisenda Paluzie (bloc), explica en aquest vídeo que el model de finançament aprovat pel Consell de Política Fiscal i Financera és 'encara menys transparent que no l'actual: 'és igual que el que va proposar Solbes el mes de desembre de l'any passat'. Per Paluzie, que subratlla que el document aprovat per l'estat espanyol no concreta ni xifres ni criteris de càlcul, s'ha fet 'un mal acord multilateral'.

Enllaç notícia sencera: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3610762

divendres, 17 de juliol del 2009

CAMPANYA INTERNACIONAL CONTRA SAMARANCH.


Foto del Sr. Samaranch, el 1974, braç alçat com tot bon feixiste, acompanyat del Sr. Martin Villa (President de Sogecable), anterior directiu i President d´ENDESA i membre d´anteriors governs del PP i d´UCD.
------------------------------

La Campanya Internacional de protesta pel fet d'ocupar el Sr. J.A. Samaranch la Presidència d'Honor del C.O.I. va agafant cada vegada més empenta...

"El moviment olímpic no pot honorar falangistes"


Des de la seva fundació l’any 1894, el Moviment Olímpic -com a expressió de l’esport mundial organitzat- no ha deixat d’insistir en la necessitat que l’esport fos vist com una gran activitat disseminadora de valors ètics i democràtics arreu del món. Els seus documents fundacionals i de principis, inclouen entre aquests valors la germanor, la llibertat i la igualtat entre les comunitats humanes. Així, la Carta Olímpica, en la seva versió promulgada el 7 de juliol de 2007, parla en el seu primer punt del “valor educatiu del bon exemple i el respecte pels principis ètics fonamentals universals”. Alhora, al seu punt segon, estableix que l’esport ha de ser un mitjà per promoure una “societat pacífica preocupada per la preservació de la dignitat humana”. En paral.lel a això, el seu punt 4 destaca que “la pràctica de l’esport és un dret humà”.


Revelacions documentals fiables, difoses per la prestigiosa revista d’història “Sàpiens” -amb seu a Barcelona- confirmen ben clarament que Juan Antonio Samaranch, president honorari de l’actual Comitè Olímpic Internacional, té un passat feixista i de clara col.laboració amb el règim totalitari del General Francisco Franco a l’Estat espanyol. Ho confirma sense cap gènere de dubte la fotografia que reproduïm més avall, reproduïda de l’esmentada revista, de la què importants historiadors han avalat la certesa documental. Nosaltres sincerament considerem que aquest fet fa del tot incompatible i incongruent que el Sr. Samaranch pugui continuar ostentant el càrrec de President Honorari del Comitè Olímpic Internacional. És per això que us demanem que us adheriu, personalment -o com a entitat- a la campanya internacional per exigir-ne la dimissió immediata. Us ho demanem pel bé de la democràcia i de l’esperit de germanor que ha d’imperar entre els pobles que conformen la gran família de l’esport mundial. Si l'any 1948 el hongarès Nikolas Hurthy va ser expulsat del C.O.I. per haver donat el seu suport al règim nazi de Hitler i si l'any 1950 també ho fou l'italìa Giorgio Vaccaro per haver donat el seu suport a Benito Mussolini, és lógico que el Sr. Juan Antonio Samaranch també sigui suspès del seu càrrec "honorari". No fer-ho seria un insult per a tots els demòcrates i per a totes les víctimes del règims feixistes del món. Voldríem afegir, a més, que en demanar aquesta suspensió ho fem amb el suport d'entitats tan importants del moviment de recuperació de la Memòria Històrica com ho són l'Amical Mauthausen de Barcelona o el Fòrum de la Memòria del País Valencià, responsble de la troballa d'una de les fosses comuns més grans del segle XX), entre d'altres entitats de defensa dels Drets Humans. No podem deixar que el Sr. Samaranch arribi al final de la seva olímpica carrera sense haver expressat aquests sentiments com a persones sense por d'anar contracorrent. La veritat és el que sempre ha de lluir.

Atentament,

Democràcia i Dignitat a l’Esport/ Democracy and Dignity in Sport

Pimeres persones destacades en signar el Manifest (fins el 23.6.2009):

Josep Maria Terricabras (Professor de Filosofia UDG), Alan Erlich (Director de TV i cinema, Canadà), Joseba Santamaria Rekarte (Director Notícias de Gipuzkoa), Duci Simonovic (Ex internacional de bàsquet amb Iugoslàvia), Ventureta Ballús (neboda víctima CC Bochum 1944), Josep Maria Solé i Sabaté (Catedràtic d'Història UAB), William Pelz (Professor d'Història, Universitat de Chicago, USA), Maria Rosa de Madariaga (Historiadora, Madrid), Rafael Trueta (Professor Universitat de Mèxic), JM Francos (Director Tècnic Teatral, Okland USA), Empar Salvador (Presidenta FMPV), Kerby Miller (Catedràtic d'Història, Universitat de Missouri, USA), Josep Cruanyes i Tor (Portaveu Comissió de la Dignitat), Shaudin Melgar-Foraster (Professora Universitat de Toronto, Canadà), Joan Brines (Professor UV), Peter Gunther (Arxiver de Chicago, USA), Joffre Villanueva (Secretari General del Moviment Laic i Progressista de Catalunya), José Antonio Hita (Professor Unversitat de Granada), Agustina Nieto (Jurista, Ciudad Real), Carmelo Campos (Advocat, Puerto Rico), Isabel López Soto (Professora Universitat de Sevilla), Francisco Romero (Professor UV), Javier Romero (Secretari FMHCS), Albert Torrent (Periodista), Mariona Ferrer (Professor UB). Andreas Borg (Dissenyador), José Iriarte ("Bikila", ex-maratonià d'Euskadi)), Rose-Marie Serrano (Professora Universitària, França), Miguel Angel Pérez (Astrofísic, Granada), Frank Pernau (Oficial de l'Exèrcit d'EEUU); Lluís Alavedra (Arquitecte, Catalunya), Philip Paterson (Relacions Internacionals Rugby, Anglaterra), Joan Boadas (Arxiver i ex-President de l'AAC), Olga Arauz (Professora, França), Cristina Lagé (Presidenta Comunitats Catalanes a l'Exterior, País Basc), Pedro López (Professor Universitat Compltense de Madrid), Albert Abril (periodista, Catalunya), Alberto Lorenzo (Investigador de l'ARMH), Laurence Koch Amann (Professor, França), Félix Duran Herrero (President de la Federació Espanyola d'Entitats Religioses Islàmiques), Martxelo Toleda (President d'ESAIT, País Basc), Jaime Pastor (Professor Universitari Madrid), Gemma Lienas (Escriptora), Angel Luis Gómez Jiménez (Economista, Madrid), Xavier Nieto (Antropòleg, Catalunya), Josep Mª Minguelñl (industrial, Catalunya), Manuel Salvador Jardí (Periodista, Catalunya), Antoni Alomar (Professor Universitari, Balears), Quico Romeu (Arts Escèniques, Catalunya), Mercè Garau (Economista, Balears), Carme Forcadell (Assessora del Departament d'Ensenyament, Catalunya), Diosdado Toledano (Treballador de SEAT, Catalunya), Miquel Pérez Latre (Arxiver, Catalunya), Jorge Picó (Director de Teatre, Catalunya), Anna Romano (Actriu), José Félix Rojo (Militar, Ciutat Real), Víctor Lluelles (Director de Sitges News), Max Lill (Expert en màrqueting, Hamburg, Alemanya), Bartomeu Egea (Empresari, Catalunya), Francesc Aguilar (professor de Disseny, Castelló), Jordi Estévez (Professor UAB), Jonathan Hernández (Historiador, Tenerife), Carles-Jordi Guardiola (Editor), Carlos Peñacoba (metge de Madrid), Carlos Muquitay (Escriptor, Madrid), Xavier Messeguer (Invetsigador Universitari, Catalunya), Lluís Manel Giralt (Directiu Multinacional, Catalunya), Josep Esteve Rico (Escriptor i periodista, País Valencià), Pau Miserachs (Advocat), Manuel Escarda (metge, Valladolid), Maria del Mar González (Bibliotecària, Salamanca), Albert Aymà (Fotògraf)... fins a més de 600 adherits més...

Ara voldríem que hi firmessis tu (i/o la teva associació) i que ens ajudis a fer voltar aquesta campanya. Gràcies!

Democràcia i Dignitat a l'Esport (Entitat Legal registrada a la Generalitat de Catalunya)


info@democracyanddignityinsport.cat

Per més, si us plau feu clic: aquí
Per més informació, també podeu trucar el 665727329 o entrar al web: www.democracyanddignityinsport.com

dimarts, 14 de juliol del 2009

L´FMLN GOVERNARÀ EL SALVADOR.


El passat 1 de juny hi va haver un canvi històric a El Salvador, va començar a governar l´FMLN (Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional)després de guanyar unes eleccions generals. L´FMLN s´havia enfrontat a l´Exèrcit salvadorenc,als assessors i armes nord-americanes, a l´oligarquia salvadorenca i a l´extrema dreta (inclosos escuadrones de la muerte) als anys 80 i primers anys 90.
Us posem la nota oficial d´agencies, però va ser molt important el discurs inaugural del nou President, davant de la H. Clinton, els governs dels països veïns, i esl governs anteriors (inclosa l´extrema dreta).
Va ser molt important el discurs inaugural perquè era una clara declaració d´intencions de l´FMLN, i allà van dir coses tan clares com que era prioritari acabar amb la corrupció, governar per als salvadorencs i no només per les 14 families de l´oligarquia local, no ser un xais obedients del govern nord-americà, etc. etc.
No ho diuen les notes oficials, però va ser una declaració d´intencions que ens agradiaria sentir de molts dels nostres polítics quan arriben al govern i després treballar per fer realitat les intencions.
Esperem que l´FMLN pugui ser un referent de canvi a l´Amèrica Llatina, els salvadorencs s´ho mereixen plenament.

EL SALVADOR

CAMBIO HISTORICO – El lunes 1º. Junio tomó el gobierno salvadoreño, un partido político que a través de la guerrilla resistió los embates fascistas promovidos por las dictaduras militares, auspiciadas por EE.UU. Organización que también promovía la revolución socialista. Hoy integrado al sistema legal de partidos, el Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN), se apresta a gobernar encabezado por un famoso comunicador transformado en dirigente político: Mario Funes. Finalizada la era Bush, las reacciones en EE.UU. son ahora distintas. El presidente Obama en vez de hostigar, optó por felicitar inmediatamente a Funes luego del triunfo y enviar a la secretaria de Estado Hillary Clinton a la ceremonia de transmisión de mando. El futuro ministro de Relaciones Exteriores, Hugo Martínez, asegura que El Salvador tendrá con Estados Unidos una relación “de equidad”, tomando distancia de la histórica dependencia el pequeño país centroamericano del poder imperial. Pautando esto, se anunció que nunca más soldados salvadoreños combatirán en guerras ajenas, como ocurrió en la ocupación militar de Irak. “El Salvador mantiene en pie su compromiso de participar en operaciones de paz. Pero será en operaciones de paz, no de guerra”, subrayó Martínez. Otro cambio significativo será la reanudación de relaciones diplomáticas con Cuba, que permanecían rotas desde los años 60. Funes, de 49 años, fue reportero de guerra y conductor de un programa de entrevistas. Desde que fue proclamado como candidato encabezó las encuestas llevando al FMLN al gobierno por primera vez, desde que en 1992 depusiera las armas. Como ha ocurrido en procesos similares, el Frente fue cambiando su rostro y moderando su discurso para llegar al Ejecutivo. El presidente electo se ha declarado un seguidor del arzobispo mártir, monseñor Oscar Arnulfo Romero, asesinado por escuadrones de la muerte cuando oficiaba misa el 24 de marzo de 1980. De allí que ha prometido gobernar con una "opción preferencial por los pobres". En diálogo con periodistas extranjeros, manifestó que la derecha teme que "acabe con la estructura de privilegios y con el libertinaje que ha prevalecido en algunos grupos empresariales que han secuestrado el Estado y lo han estado utilizando para beneficio propio".

dissabte, 11 de juliol del 2009

ANÀLISI DEL SOCIALISME ESPANYOL.

Ferran Mascarell

El socialisme català
U: Molts dels votants, simpatitzants i dirigents del socialisme català sabem que una època s'està acabant. Sabem que els principis de relació amb el PSOE que han marcat la Transició estan absolutament desautoritzats. Sabem que el debat sobre el finançament ha deixat definitivament tocades les -ja per si mateixes desconfiades- relacions entre el president Montilla i el president Zapatero.

Dos: El debat del finançament -sigui quin sigui el seu desenllaç- ha expressat que la majoria dels dirigents del socialisme espanyol han retrocedit en una idea anacrònica sobre Espanya hereva de la tradició més arcaica del socialisme espanyolista. Espanya és una sola nació i ha de ser integral -deien els vells socialistes hispànics republicans-. Al proletariat li convenia -asseguraven- una Espanya unida i solidària que limités la preeminència dels poderosos.

Tres: Espanya és ara una societat desenvolupada, democràtica i de classes mitjanes. El socialisme governa. Els socialistes hispànics ja no poden esgrimir el vell discurs dels interessos superiors dels obrers i encara menys el de l'obligada solidaritat de les regions més burgeses. Ara, simplement, defensen els seus interessos corporatius. Fan allò que més afavoreix per mantenir el poder de la nova corporació dirigent espanyola forjada entre l'estructura de poders que se centralitzen a Madrid i els nous poders autonòmics. En aquesta corporació d'interessos desentonen els socialistes catalans. Primer Maragall, l'home que va gosar posar en qüestió les regles del joc; ara Montilla, el pupil que els ha sortit desagraït.

Quatre: El to del debat sobre el finançament -sigui quin sigui el desenllaç- expressa alguna cosa més que la tradicional prepotència central o un brot de sadisme contra la insubordinació catalana. Al carrer Nicaragua i a la plaça Sant Jaume saben que el pacte de la Transició s'ha fos. Sabem que l'Espanya plural és pura retòrica. Sabem que a Madrid no hi ha aliats, perquè defensen interessos radicalment diferents.

Cinc: Els dirigents catalans saben que el socialisme hispànic s'ha endinsat en un sender que ja és inacceptable per als catalans. Els demòcrates catalans van suposar fa 30 anys que el seu principal objectiu era aconseguir que la democràcia s'assentés a Espanya. La democràcia havia de permetre un desenvolupament econòmic just i harmònic de tots. De la igualació dels nivells de renda dels espanyols se'n derivaria un model d'Estat que acceptaria la diferència nacional catalana. L'Estat de les autonomies era un pas necessari però intermedi en el camí del federalisme. En aquest esquema hi va jugar quasi tothom. Convergència marcava els límits del terreny de joc i els socialistes feien de frontissa. Frontissa entre catalans d'orígens diversos i amb la concòrdia amb Espanya que desitjaven la majoria dels ciutadans. Funció de frontissa que es polia amb pedagogia i mai dir res que pogués ofendre.

Sis: Els dirigents socialistes saben que aquest esquema està necròtic. Saben que els dirigents estatals estan jugant una partida diferent. Se saben sols. Noten que els dirigents federals els voldrien a galeres. Sabem que estan en una cruïlla decisiva. Sabem que un error ara els pot liquidar. Sabem que per primera vegada en trenta anys el poble català n'està tip i està girant el rumb.

Set: La qüestió, doncs, no és tant saber què diran els dirigents per tractar de proclamar-se vencedors de l'acord del finançament. La qüestió decisiva és saber si han assumit que les premisses que han guiat les relacions entre Catalunya i Espanya els darrers decennis estan acabades. Si els dirigents socialistes volen seguir governant els catalans, han de renovar profundament el seu discurs envers l'Estat. Haurà de ser menys acomplexat en termes de sobirania; si Catalunya és una nació, cal fer-ho notar. Haurà de ser més precís en termes estatals; si el PSC té un discurs propi sobre una hipotètica Espanya plurinacional, cal fer-lo conèixer i lluitar-lo. Haurà de ser més europeista. Europa no és només una qüestió d'institucions, és sobretot un imperi en formació. És el marc on les nacions postnacionals es podran definir.

diumenge, 21 de juny del 2009

L´encaix impossible de Catalunya dintre d´Espanya.


Cartografia de l’impossible (Patricia Gabancho al diari Avui).

El dia de les eleccions europees José Luis Rodríguez Zapatero va fer unes declaracions que havien de ser convencionals: festa de la democràcia i anem tots a votar, per entendre’ns, però hi va afegir un matís. Va dir que esperava que s’hi votés molt, a Espanya, per demostrar que “a Europa, som els millors”. És ben sabut que ZP té una tirada notable cap a la frivolitat, però en aquest cas està expressant amb precisió el seu pensament, el pensament espanyol. Espanya està contentíssima amb ella mateixa: és la millor. Aquest llarg procés de trenta anys de democràcia ha aconseguit que Espanya tirés endavant una certa modernitat i que ara se sentin on sempre han volgut ser: al cim del món. Que aquesta percepció sigui discutida per la realitat real o que funcioni en el terreny de l’esport i poca cosa més, no desdiu que l’orgull espanyol ha fet el cim.

Per això Espanya es gira cap a Catalunya i li diu: “Som poderosos, moderns i rics, ¿com és que encara no voleu ser espanyols?”. I si Catalunya, un xic desconcertada, contesta: “És que no som espanyols, o no som ben bé espanyols”, aleshores es produeix la topada. Espanya té pressa per tancar el debat interior, perquè a còpia de no entendre de què va el tema, el tema li fa nosa. La distreu. Espanya s’està construint a velocitat de creuer, només faltaria que hagués de dedicar esforços a tenir contents els catalans. Després passa que els catalans voten menys que ningú i consagren a les estadístiques una desafecció política més alta i més intensa que mai en cap moment anterior de la democràcia (87% dels ciutadans estan descontent amb la política a Catalunya). Estan passant, doncs, coses interessants. Fa l’efecte que les coses, determinades coses, s’acceleren.

Constato aquesta realitat a través de diferents signes, tenint al cap la recent lectura del llibre d’Enric Juliana La deriva de España, encara fresc al taulell de les llibreries. Juliana és un afinadíssim observador de la realitat espanyola des de la tasca de corresponsal de La Vanguardia a Madrid, però també des de la pròpia curiositat, crec endevinar que moguda per una voluntat de comprensió. Per què, sembla preguntar-se, és tan difícil que Catalunya i Espanya s’entenguin? I ell mateix, al llarg de dos centenars de pàgines molt ben escrites i més que res molt carregades d’informació interessantíssima, demostra que Catalunya i Espanya són dos projectes de diferent intensitat però bàsicament incompatibles. Juliana posa tota la seva intel·ligència al servei d’aquesta cartografia espanyola, que va repassant comunitat per comunitat, sense amagar un cert dolor català davant la prepotència espanyola.

El que queda clar en el llibre és que les prioritats espanyoles mai passen per Catalunya; els eixos de desenvolupament, que són les claus del futur econòmic i per tant social i cultural, sempre estan en una altra banda. Que existeix un poderós eix vertical, com una espinada política, que uneix Sevilla amb Madrid i que, si s’ha de perllongar, anirà a buscar Europa a través del País Basc. I que s’entrelluca un altre eix horitzontal que va de Madrid a València, una València que, i això ho dic jo, ha acceptat de bon grat ser el pati d’esbarjo de la capital a canvi de veure potenciat el seu port, que aviat connectarà amb l’enorme pol logístic de Saragossa, destinat a fer-li el by-pass al port de Barcelona. La paradoxa espanyola és que si contribueix a desenvolupar Catalunya, Catalunya s’infla d’orgull i es distancia; si no ho fa, Catalunya s’emprenya. Fins ara s’emprenyava des de la depressió i el desconcert, ara ja no.

La construcció del mapa espanyol, adverteix Juliana, juga en contra de Catalunya, perquè Catalunya no mereix prou confiança, vista des de Madrid i potser també des de la plaça de Sant Jaume, per abocar-hi generosament recursos i estímuls. Jo no sé si Enric Juliana pretenia dir exactament això però és el que es desprèn de les seves pàgines, insisteixo, documentades i que fins i tot inclouen xafarderies. En voleu una? El peculiar Miguel Sebastián, que mai se sap si de debò li falta un bull, li diu a ZP que no freni la immigració, que amb 60 milions d’habitants Espanya serà imparable a Europa. ¿Cal recordar que el 25% de la immigració s’instal·la a Catalunya? Jo no crec gens que Espanya estigui tot el dia conspirant contra Catalunya, no. Espanya es construeix a ella mateixa i, com que els projectes són antagònics, en la mesura que Espanya creix i se somia, Catalunya rep bufetades a dojo. Cosa que a Espanya no li sap greu. El món camina cap al respecte impecable de la diferència mentre Espanya avança en direcció contrària: buscant a tota ultrança l’homogeneïtat perquè aquest cos estrany enclavat en la seva estructura simplement desaparegui.

De moment hi fem nosa i ara amb ganes de fer-n’hi més en el futur. Resulta que el món polític català, tant de toll estancat on xipollegen les paraules però no suren els fets, està sent sacsejat per un vent imprevisible. Aculada Catalunya contra la paret, una part cada cop més substancial del catalanisme s’està girant cap a la independència. Vull dir política i també societat. No pas per raons identitàries –no se’n parla gens, en aquests termes!– sinó per pura racionalitat. Una argumentació ponderada demostra la impossibilitat d’encaixar un país viable dins la carcassa espanyola: només cal esmentar el Tribunal Constitucional o el model de finançament. O el fet que, per tal de tenir un aeroport com cal, els empresaris catalans hagin hagut de comprar-se una línia aèria sencera! Això, disculpeu, no passa enlloc del món.

Els opositors contesten amb vaguetats del tipus “la societat no ho vol”, però ningú argumenta amb els beneficis que comporta ser una part d’Espanya: ningú. Objectivament, aquests beneficis no existeixen. Aquesta és la feblesa dels qui defensen el projecte espanyol, és a dir, cent anys més de defensa i pidolància. No hi ha benefici tangible. Diumenge passat, a les pàgines de l’AVUI, Josep Ramoneda, que és un analista brillant i gens exaltat, definia molt bé la situació. El catalanisme convencional, venia a dir, és un camí derrotat per la circumstància espanyola. Només hi haurà, deia literalment Ramoneda, o conllevancia o independència. Només cal afegir-hi que Espanya no està per la conllevancia, sinó per l’asfíxia amb més o menys anestèsia, que això són les inversions tan trompetejades del ministre Blanco. És bo constatar que la classe intel·lectual catalana ja ha canviat el xip.